Читать книгу El rei de la Cerdanya - Sebastià Bennasar - Страница 13

És el juny de 1992 i les dues parelles encara no en saben res, de tu, Rambo. Els veïns de la Cerdanya no en parlen pas, ets un tresor que fas massa vergonya i massa por, tot a parts iguals, i per això no saben que potser hi ets i que vas armat i ets perillós. Fa anys que vas fent de les teves per la contrada i que te la campes prou bé, fugint sempre de la justícia i sense passar per l’estaro per pagar les teves penes. Ells pensen que passaran un cap de setmana inoblidable al refugi dels Cortals d’Ingla, però si tu ets a lloure qualsevol paradís es pot convertir en un infern. Aquest refugi es convertirà amb el temps en un espai mític per als aficionats als esports extrems de muntanya perquè durant anys el guarda va ser el pare d’en Kilian Jornet i per tant és un dels punts importants de la geografia del campió. Bona part dels que l’admiren —i no dic que tot el que ha aconseguit forçant el seu cos fins a límits impensables no sigui admirable— haurien de tenir en els seus pensaments els pares d’en Kilian, la valentia de deixar-ho tot amb nens petits per anar a viure al mig de la muntanya a guardar refugis, al mig de la solitud. D’acord que hi ha molts excursionistes i d’acord que la solitud és volguda, però així i tot em sembla que tenen un punt admirable, aquesta mena de decisions.

—Serà un cap de setmana perfecte, ja ho veureu. Des del refugi després podrem pujar a algun cim, si us ve de gust. I si hi ha algú valent i en forma pot pujar al Pedraforca si troba alguna colla que a la nit hagi dormit al refugi amb nosaltres. Sol no és gaire aconsellable, és una d’aquestes excursions per a gent avesada a la muntanya i potser ens falta una mica d’entrenament.

Són joves i amb la vida per endavant. Han estat preparant la sortida minuciosament i saben que el refugi de la vall de l’Ingla és un dels més nous de la xarxa de refugis de muntanya catalans i els ve molt de gust anar-hi. Les vistes són precioses i s’hi pot pujar amb el cotxe, així que no poden demanar gaires coses més. Tenen previst passar tres dies a la natura per desconnectar de tot i per oblidar que Barcelona serà olímpica i s’omplirà pertot d’esperit ludicofestiu i de la cançó dels Manolos, amics per sempre, com a exemple de multiculturalitat mal entesa.

—Tinc moltes ganes de marxar fora, necessito veure muntanyes, saps, és com una necessitat. Hi ha gent que necessita veure el mar i jo necessito veure muntanyes —diu la Miquela, que tot just acaba de fer vint-i-dos anys i a qui podries entendre perfectament, perquè tota la teva vida ha estat una lluita per poder ser a prop del verd dels arbres i del blau del cel.

Són joves i necessiten abandonar una ciutat que acaba de guanyar el mar després de viure-hi girada d’esquena qui en sap comptar el temps. Han pujat al cotxe i han anat engolint quilòmetres des de Terrassa fins a la pista de terra que tu ja has transitat tantes de vegades amunt i avall, intentant primer que no fessin el refugi i un cop fet essent una presència indefugible i intentant convertir-lo en casa teva, la casa del Rambo de la Cerdanya.

No hi ha llops el juny de 1992 a la vall de l’Ingla. Ningú no sap quan varen caçar-ne el darrer i encara falta estona perquè en vingui algun d’Itàlia o dels que han tornat a introduir a França i que s’han anat escampant sense fer cas de les lògiques previstes en els despatxos, que ja se sap que la natura sol tenir uns mapes propis que no tenen res a veure amb nosaltres. Tampoc no hi ha ossos, tot i que de vegades se sospita que n’hi pugui haver un que va rondant, de tant en tant, cada grapat d’anys. Això t’ha convertit a tu en el màxim depredador de la Cerdanya. A la serralada del Cadí-Moixeró ningú no pot competir amb la teva ferotgia acumulada al llarg dels anys, i per això quan veus el cotxe que s’enfila de cap al refugi els ulls et brillen d’aquella manera tan especial. Olores la sang i la por futura de les víctimes. Però ara encara no és el moment. Saps que pujaran per la pista que has conduït tantes de vegades i que entraran a la sala gran del refugi i que llavors seran tots teus perquè no hi ha escapatòria possible. Ara t’estimes més baixar fins al poble i aconseguir una mica de merda a qualsevol farmàcia de guàrdia. Has tingut sort, i n’ha tingut la pobra farmacèutica, que al cotxe hi has trobat una cartera amb quasi mil duros i avui pagaràs perquè no tens ganes de problemes abans de tornar al refugi.

—Ho heu vist, és preciós, com us deia, aquest lloc és màgic. —És una de les noies, que si fos de Barcelona podria ser coneguda com una camaca o una de can fanga, però que és d’aquell immens cinturó industrial crescut al voltant de la gran capital, pobles i ciutats on encara ara és possible aconseguir un allotjament relativament barat i on encara és possible aconseguir pujar l’ascensor social a base que els pares penquin molt i els fills vagin als llocs correctes: la universitat, el club d’esplai, el cercle catòlic per fer teatre... tot allò que no t’importa, perquè tu sempre seràs el Rei i perquè ets incapaç d’imaginar-te la vida a alguna d’aquestes ciutats, per a tu és impensable que algú hi pugui viure per gust, per a tu és com la pitjor de les experiències possibles, tota la merda d’una ciutat sense cap avantatge d’una gran ciutat.

I en realitat ho és, de preciós. Els prats de la vora del refugi tenen aquella florida de juny de l’alta muntanya. Els avets i els pins negres encara són densos, dos-cents metres més amunt començaran a aclarir-se, però aquí encara mostren tota l’esplendor de la natura salvatge. Hi ha un trencalòs fent voltes amb els corrents tèrmics, sense fer bategar gens les ales: simplement observa i espera el moment de poder trobar qualsevol carronya per ficar-se a la boca, llàstima que ja no hi hagi llops que vagin deixant un rastre de mort i que de cada vegada sigui més complicat trobar cadàvers per xuclar-los el moll de l’os, maleïda especificitat de la cadena tròfica i sort dels ecologistes que de tant en tant venen a deixar aliment per salvar l’espècie.

Els nois descarreguen les seves coses i entren al refugi i s’hi instal·len mentre tu fas una conducció amfetamínica per la pista de terra. T’agradaria saber quants de cotxes has robat al llarg de la vida perquè la cosa que més t’agradava, de quan anaves a estudi, era fer aquesta mena de càlculs. Aviam si els robes força quartos a aquests passerells i te’ls pots gastar amb alguna de les senyoretes de Puigcerdà o de la Seu d’Urgell, millor de la Seu, que posats a fer porcades estan més entrenades amb tots els andorrans que omplen els bordells, perquè són així de puritans, els del país de les muntanyes, que no poden tenir putes pròpies —tot i que n’hi ha algunes i de cada vegada n’arribaran més— però que no dubten gens ni mica d’agafar el cotxe i baixar fins a la Seu, ciutat episcopal, per esbravar-se els baixos, que ja se sap que quan el cap de baix s’engalaverna el de dalt no governa i que per molta novena i molt de cilici també t’has trobat més d’un capellà esperant el seu torn per esbravar-se. Mira, millor això que no pas anar violant nens i nenes als confessionaris, que de tot hi ha a la vinya del Senyor, i veus de seguida que aquestes noies de la Seu i de Puigcerdà encara fan un favor a la humanitat.

Mentre puges cap al refugi no t’adones de la bellesa de la natura que t’envolta. Ho has discutit molts cops, que la natura no és bella ni bonica, sinó que simplement és, que fa el que toca. Et molesta molt tota aquesta gent que ve de Barcelona amb ganes de respirar aire pur i d’experimentar sensacions noves. Que vinguin a llaurar a l’estiu si tenen collons, o a buscar les ovelles quan es perden i quan les has de perseguir durant dos dies per tota la vall perquè sou pobres i cada cap de bestiar compta i no es poden deixar perdre. Que treballin la terra i si llavors encara la troben bonica tindran tot el teu respecte, és massa fàcil venir i deixar-se extasiar pel paisatge i per les vistes i fer el pixapí, sempre tocant els collons a la gent de la Cerdanya, sense saber-ne res, fent túnels i pistes d’esquí i equipaments nous, escoles, instituts, pistes de patinatge i tot de merdes que els ceretans no necessiten per a res i que només serviran per dur nous turistes, la plaga, el càncer que omple les muntanyes amb les vambes acabades de comprar, els sacs de dormir de darrera generació i accent xava a la boca que tant et molesten, Rambo.

Ells ja han pres possessió de l’espai i estan desembolicant les coses per preparar el sopar: el fogonet del càmping, les carmanyoles, pa, embotit. Entres al refugi amb l’escopeta de canons retallats i disparant al sostre, sense dir-los ni ase ni bèstia. I destapes l’infern al mig del paradís. Perquè sàpiguen qui és el Rei de la Cerdanya.

Ho intenten tot i no saben que el Rei de la Cerdanya no té preu.

Ho intenten tot i no saben que al Rei de la Cerdanya li fa basarda veure suplicar. Li fa basarda i a la vegada l’excita.

Ofereixen diners, fins i tot el cotxe, però de tant en tant engegues un tret a l’aire i no deixes d’amenaçar-los fins que les llàgrimes, els renecs i la por són incontrolables, fins que la súplica per la vida passarà a ser la màxima prioritat. Ara no vols res. Ara has sentit l’olor de sang i com els taurons no pararàs fins a sadollar el teu instint. Vols veure’ls la por al rostre i que et temin, perquè a la teva cort no hi vols súbdits, hi vols esclaus acollonits per la possibilitat que exerceixis el teu poder, que trenquis la línia que marca la diferència entre la vida i la mort.

—No parleu en català, gosses, que sou filles de guàrdia civil, ho veig a les vostres cares de meuques. No parleu en català que el destrosseu, que no sabeu dissimular, filles de tricorni.

Pensen que ets boig, pensen que el Rei de la Cerdanya és boig i que no sap què fa ni què diu i per això n’hi ha un que salta per la finestra i arrenca a córrer i malgrat que apuntes bé i li dispares, la retallada no té prou potència en la distància llarga. Llàstima. Amb la quantitat d’isards que has abatut a mig quilòmetre i a set-cents metres i tot amb l’espingarda pairal. Bé, ho hauràs de deixar estar. Corres un altre cop cap a dins, ha quedat un noi amb les dues noies i has de tornar a controlar la situació, encara que a tu el que t’agrada és el caos.

I el caos arriba. En un moment es precipiten cap a la porta i intenten arribar al cotxe. Corres al seu darrere i no notes els cops de l’ampolla de butà amb què el noi t’ataca, ni els talls als braços amb un ganivet d’una de les noies. No notes res, Rambo, perquè la merda que t’has ficat entre pit i esquena és molt bona i t’ha fet immune a totes les agressions externes. Tot i així, tres contra un, desesperats per salvar la vida, no és una lluita gaire equilibrada. Així que dispares contra una de les noies i la fereixes a un peu. El crit et fa prendre consciència del que has fet i penses que és el moment de marxar. Agafes el cotxe i arrenques a tota velocitat. Cap a casa, cap a Pi. Deixes el cotxe al mig del bosc, ben amagat, i te’n vas al llit no sense abans embenar-te les ferides.

Dalt, a la vall de l’Ingla, gairebé no es poden creure la sort que han tingut. Esclaten els plors i les abraçades i la por que tornis, però abans arriba la Guàrdia Civil amb el fugitiu, que ha batut tots els rècords de velocitat per arribar al poble a buscar ajuda. Comencen els interrogatoris, el trasllat a l’hospital comarcal, la por. I malgrat que t’identifiquen ràpidament, passaran alguns mesos fins que aconsegueixin detenir-te i imputar-te també aquest delicte, quan tu davant del jutge diràs que només defensaves la Cerdanya dels invasors externs, com correspon a un rei.

Han passat vint-i-cinc anys des de llavors ençà. Com aquell qui diu ja no ens recordem de les Olimpíades, ni d’aquell senyor franquista que va dir que havien estat els millors jocs de la història i que també és mort com tantes coses en aquests anys: la imatge del president Pujol, esmicolada per la corrupció del seu partit; la imatge d’institucions del país com el Palau de la Música, trinxada per Fèlix Millet i per un judici escandalós que ha fet tremolar totes les conviccions en la justícia. Els rics sempre són tractats de forma diferent que la pobra gent que perd el pis per culpa dels bancs i de la crisi i encara tenim sort que això no són els Estats Units i no hi ha armes a lloure, perquè de motius per muntar una matança de Sant Quintí n’hi ha més que de sobres en aquesta terra tan desgraciada on si els fills de puta volessin no es veuria la llum del sol, que diria en Quico Pi de la Serra.

Penso per un moment què hauria passat si algú s’hagués presentat a casa la teva mare per prendre-li qualsevol cosa. Hauria marxat blau de cops o l’hauries mort d’un tret, aquest sí que potser seria l’únic tret justificat de la teva vida. Han passat vint-i-cinc anys i em truquen d’una ràdio d’àmbit general per parlar de tu i ho faig encantat. Han llegit el reportatge que he publicat al Segre gràcies a les bones gestions de l’Anna Sàez i ara volen que en parlem una estona més. Perfecte. Els escriptors ens hem de convertir en els primers venedors de la nostra pròpia obra o estem condemnats a l’ostracisme. Aquest país no admet Salingers. Aquest país amaga els escriptors i els canvia per tertulians de televisió, així que hem d’aprofitar totes les oportunitats que se’ns brinden per sortir de l’ostracisme, encara que sigui a costa teva i de les apostes que es fan calculant quan tornarà a ser un convicte.

Hi he anat, també, per empatia amb tu. No et conec de res, però la teva biografia fa molt de temps que m’obsessiona, potser perquè per als escriptors de novel·la negra els perdedors sou els personatges més fascinants i tu n’ets, de perdedor. Encara que durant un temps hagis estat el Rei de la Cerdanya, explico la teva història perquè en el fons no vas matar a ningú i el fet que no matessis a ningú el presento com un descàrrec a favor teu. És més fàcil empatitzar amb tu sense cadàver que amb cadàver. És més fàcil empatitzar amb tu enfrontat a la Guàrdia Civil i als Mossos que terroritzant civils. Sabem, en el moment d’emetre el programa, que campes lliure pels boscos de la teva Cerdanya estimada. Explico algunes coses de les teves aventures i et presento més com un pobre desgraciat, com un error de la nostra societat contemporània. I amb un punt massa d’humor, però jo això no ho sabia, aleshores.

La setmana següent truca a la ràdio una senyora molt preocupada per la frivolitat amb què hem tractat el tema. És la dona a qui disparares al peu. Quan parla tots descobrim que ens hem equivocat amb tu. Parla de la por, del menyspreu amb què les miraves i a la vegada del teu desig, de la teva excitació, de la luxúria. Les vares retenir més de tres hores, Ramon, però en varen semblar moltes més. El temps passa d’una manera molt més estranya si no saps si d’aquí a una estoneta moriràs. Ella sobretot recorda els teus ulls, la teva mirada de foll quan us vàreu creuar per primera vegada, quan tu ja anaves en el cotxe de cap a Bellver per aconseguir els teus proveïments, les drogues que havien de precedir el gran moment de terror. Els teus ulls, els ulls de qui no té por de morir ni de matar.

Ens vàrem equivocar frivolitzant sobre tu a la ràdio, Rambo, perquè sempre has estat disposat a morir si calia. I a matar. O com a mínim a endegar trets si fa falta per defensar la teva llibertat. No és tothom qui ho pot dir. Però a ella i a ells, els has deixat un rastre de por i incertesa que fins i tot han transmès a la generació següent. Per això saber que ets fora de la presó, amb els deutes saldats amb la justícia per totes les malifetes, no els fa cap gràcia, perquè tu els robares quelcom molt més important que els diners: els robares la seguretat i les muntanyes.