Читать книгу Una pàtria prestada - Simona Škrabec - Страница 10

Ella és el cant, si canta;

Ella és la dansa, si li plau dansar [OC, 72].

La llengua existeix només en tant que és parlada –o pensada– per algú. És impossible apropiar-se-la com un conjunt abstracte. Cada llengua té les dimensions d’un cel estrellat o una branca florida. Fa alguns anys, vaig tenir l’oportunitat de contemplar en el museu estatal d’art a Xangai un dibuix antiquíssim que em va revelar com devia ser la metàfora del cirerer en flor abans que la comencessin a reproduir fins als xals que imiten la seda i a les tassetes de porcellana vulgar. A la branca d’un arbre hi ha flors que ja moren, quan n’hi ha d’altres que encara s’han d’obrir. Els traços de pinzell, comptats, gasius, del vell mestre xinès eren empremtes fetes una per una. Cada flor respirava el seu únic destí i el conjunt mostrava la simultaneïtat de la mort i de la naixença. Aquell quadre era viu, inabastable en els seus detalls i en les possibilitats de relacions que els elements singulars establien l’un amb l’altre. L’ametller florit de Maragall forma part de l’esperança d’artista d’atrapar dins d’una sola imatge nítida un entorn vastíssim. La veritat poètica es descabdella, es desplega.

Però no hem d’oblidar tampoc que Maragall va morir tres anys abans de l’esclat de la Gran Guerra, just abans de l’enorme canvi en la fesomia d’Europa. Aquest punt d’inflexió ens obliga a tenir presents al costat de l’esperança també els elements destructius que formen part d’una tradició. Tot allò que no és dit, que és foragitat de la consciència, torna sempre a sorgir per una altra via. La repressió de la memòria crea el trauma i el trauma provoca la neurosi. Ben bé igual com un pacient neuròtic, un poble també es pot anar enredant en els seus propis errors i derrotes fins a quedar atrapat en la xarxa d’una memòria oculta que la consciència nega i no vol saber.

La nostra capacitat de reparar les condicions de vida depèn de la nostra capacitat de detectar les arrels dels problemes. Sense errors i equivocacions, cap cultura no pot avançar. La transgressió és necessària, però cal concebre-la sempre com a part inherent del joc. L’error fatal no és el pecat original que rau oblidat en la nit del temps, sinó aquella hamartia de la tragèdia grega que és l’ensopegada necessària perquè l’acció es posi en marxa. «Som nosaltres», diu Maragall; l’error cal buscar-lo a dins.

Però l’abadessa, per a Maragall, és una víctima, i no pot atribuir-li cap crim. Ens parla esquivament d’un «infant no nat», però aquesta expressió no és un simple eufemisme. L’infant és la figura que reemplaça totes les víctimes sense veu, que mai no podrem sentir si el seu patiment no és adoptat per algú. Si algú no els presta la veu. El conflicte entre l’Arnau i l’Adelaisa és un conflicte entre tu i jo. Aquí, a diferència del drama de Goethe, no hi ha cap jutge que s’endurà la pecadora al patíbul.

Qui pot ajudar-nos a llegir la imatge de l’infant no nat és Maria-Mercè Marçal amb el seu poema «L’homúncul», de Desglaç.²⁷ «Una espasa vella / oscada i sense tall» sembla d’entrada molt diferent d’aquell coltell esmolat que apareix a «Dimecres de cendra», de Maragall (OC, 122). Però el valor figuratiu d’aquestes dues armes és el mateix. És la poesia. I per això, l’abadessa Adelaisa no jeu quieta en el sot que li ha preparat la desmemòria. Les monges la troben a fora, coberta de rosada. La terra l’ha expel·lida: el seu secret no troba repòs perquè el seu secret és com aquell «raquític i garrell» homúncul de Marçal que obliga la poeta a continuar navegant. Marçal diu que la criatura li exigeix «a punta de pistola» que sigui la nau vivent que l’haurà salvada. Aquest «fòtil inútil i anacrònic» de la poesia és l’única memòria vertadera que tenim. Allò que un poble ha gravat dins la seva llengua sempre es pot rescatar.²⁸

1. «Efectes de veritat», L’Espill, 33 (hivern de 2009), p. 181. [Josep-Anton Fernàndez, El malestar en la cultura catalana, Barcelona, Empúries, 2008.]

2. «L’escut brillant de l’èpica: Faust de Goethe i El comte Arnau de Maragall», En el batec del temps, Barcelona, ILC i Associació de Família de Joan Maragall i Clara Noble, 2012, pp. 401-434. – Les citacions de Maragall corresponen a l’edició de la seva obra completa (OC): Joan Maragall, Obres completes, I, Barcelona, Selecta, 1970. Les citacions del Faust de Goethe, quan no s’indica el contrari, són de l’única traducció completa al català: Johann Wolfgang von Goethe, Faust, traducció de Jaume Ortolà, Barcelona, Riurau, 2009.

3. Jaume Tur, Maragall i Goethe: Les traduccions del Faust, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1974.

4. L’impressor Johann Spies va publicar el 1587 el llibre anònim (Volksbuch) titulat Historia von D. Johannes Fausten. En aquesta versió de la llegenda, Faust es casa amb l’Helena de Troia ressuscitada gràcies als poders del diable i té amb ella un fill. Goethe coneixia aquesta font, ja que el llibre, amb moltes variants, va ser ben conegut encara en el seu temps. En canvi, es considera que no sabia res de l’existència del drama de Christopher Marlowe The Tragical History of Doctor Faustus (1588). De totes maneres, aquesta peça de teatre va entrar, amb múltiples modificacions, a Alemanya gràcies als grups de comediants anglesos –la primera representació coneguda data del 1608 a Graz. I d’aquí, el motiu de Faust va passar als teatres ambulants de titelles que Goethe també devia conèixer com a infant. Les reelaboracions per titelles van permetre introduir en la llegenda encara més elements fantàstics.

5. Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62, 1968, p. 36.

6. Aquest motiu pictòric és també elaborat en la novel·la de Maria-Mercè Marçal La passió segons Renée Vivien.

7. A més a més d’aquest poema de Da nuces pueris (1960), cal tenir present també el poema de Pere Quart «Cent anys de Joan Maragall», del poemari Vacances pagades, publicat el mateix any. Giuseppe Grilli, en El mite laic de Joan Maragall, Barcelona, La Magrana, 1987, p. 97, comenta: «Totes dues lectures eren explícitament polèmiques respecte a un ambient que pretenia beneir l’obra maragalliana amb l’aigua sagrada de la resistència centrista, catòlica i catalanista amb seny».

8. Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, p. 150.

9. Willi Jasper, Faust und die Deutschen, Hamburg, Rowohlt, 1998, p. 166.

10. Ibid., p. 169.

11. Franco Moretti, Modern Epic: The World System From Goethe to García Márquez, Londres, Verso, 1996, pp. 11-34.

12. Eduard Valentí i Fiol, Els clàssics i la literatura catalana moderna, Barcelona, Curial, 1972, p. 207.

13. Ibid., p. 192 i següents. És important subratllar que Valentí, tot i la seva enorme capacitat d’anàlisi, no qüestiona les conseqüències de l’actitud de Faust, que defensa a ultrança els grans ideals d’una humanitat més forta i «lliure». L’autor de l’estudi refereix sense cap comentari addicional l’episodi de Linceu, el qual, després de confessar l’afirmació de la bondat del món tal com existeix, dóna la notícia sobre la mort de la parella dels vellets Filèmon i Baucis dient que tant se val el que els hagi passat, perquè tot va ser molt bonic. Valentí constata, doncs, el distanciament de Maragall de la figura de Faust, però no pot explicar del tot les raons de per què no qüestiona el model fàustic en si.

14. Franz Kafka, «El caçador Gracchus», Començaments sense fi, traducció de Feliu Formosa, Artilletres [Castellar del Vallès], 39 (setembre de 2004), p. 18.

15. Joan Fuster, «Maragall i Unamuno, cara a cara», Obra completa: Assaig I, Barcelona, Edicions 62, Diputació de Barcelona i Universitat de València, 2011, pp. 125-142.

16. Patrícia Gabancho, Despert entre els adormits: Joan Maragall i la fi de segle a Barcelona, Barcelona, Proa i MHCB, 1998, p. 165.

17. Josep Palau i Fabre, «Pensar Maragall», Quaderns de l’Alquimista, Barcelona, Proa, 1997, p. 288.

18. Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, p. 41.

19. Eugenio Trías, El pensament de Joan Maragall: La crisi espiritual de Maragall el 1907, Barcelona, Edicions 62 i Fundació Banco Urquijo, 1982, p. 45.

20. Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, p. 41.

21. Franco Moretti, Modern Epic…, p. 83.

22. Ibid., p. 92.

23. Giuseppe Grilli, El mite laic de Joan Maragall, p. 153.

24. Eugenio Trías, El pensament de Joan Maragall…, p. 124.

25. Sam D. Abrams, Llegir Maragall, ara, Barcelona, Proa, 2011, pp. 361-378.

26. Josep Palau i Fabre, «Pensar Maragall», Quaderns de l’Alquimista, p. 163.

27. Maria-Mercè Marçal, Llengua abolida, València, 3i4, 2000, p. 452.

28. Voldria agrair explícitament la complicitat dels oients que van assistir a les diferents sessions d’aquesta conferència. Les seves preguntes i comentaris m’han servit per acabar de perfilar moltes de les qüestions d’aquest text, des del significat del cos no enterrat d’Adelaisa fins al poema de Ferrater, els pobles sense rumb del caçador de Kafka o la naturalesa vampiresca del comte Arnau.