Читать книгу Un amor, uns carrers - Varios autores, Carlos Beristain - Страница 9

Fil-per-randa, una manera de viatjar

Joanvi Candel

Pau Marqués

Fil-per-Randa

1. UN CLUB DE VIATGES

Un punt d’encontre, un munt d’experiències, un món de vivències, un cim d’altures, un bri d’amor, un deix d’aventura, un feix d’amistats, un cop de sort, un solc de camins, un sac de viatges, un cas com un cabàs. Josep Cortell (guia de Fil-per-Randa)

Fil-per-randa és un club de viatges nascut a la tardor de 1993. Organitza propostes a partir d’elements culturals tan diversos com la gastronomia, la natura, les festes, l’arquitectura o la literatura. El valor universal de la cultura permet mantenir el vell esperit del viatge sota les noves formes de l’anomenat «turisme cultural», volgudament distant dels «paquets turístics» de consum massiu. Un universalisme que s’expandeix a partir de la cultura pròpia del país. Tot el que és diferent o nou, ho és perquè tenim arrels: el que som i d’on venim. La difusió del patrimoni com apropiació espiritual encaminada al gaudi demana un substrat cultural, la literatura que tota geografia posseeix si no vol quedar-se simplement amb la imatge i la informació erudita.

S’han organitzat rutes literàries per la ciutat de València o recitals com el cicle «A la lluna del Botànic. Música i poesia» en col·laboració amb la Universitat de València, viatges específics que responen a la petició d’algun col·lectiu, o activitats pensades per a escolars. Un escriptor sempre és un bon programa, com l’actual «Vicent Andrés Estellés, la clau que obri tots els paisatges». També un aniversari, com el recital sobre els 150 anys de la Unitat d’Itàlia «València-Itàlia: ideals de llibertat»; d’altres, l’excusa és una obra literària com el viatge «Viterbo i Bomarzo. El territori dels Papes» on l’eix era el jardí que donà nom a la novel·la de M. Mújica Láinez. De vegades és el programa del viatge el que s’enriqueix amb textos literaris d’autors diversos on la geografia és l’element determinant com «Nit de Sant Joan a la Muntanyeta dels Sants», o bé són els escriptors que han destacat en un espai determinat i la relació que han tingut amb altres coetanis com la Provença de Frederic Mistral i Teodor Llorente.

Una pedra angular de Fil-Per-Randa són els guies col·laboradors: historiadors, arquitectes, artistes, biòlegs, escriptors…, apassionats i compromesos amb el país, que asseguren l’objectiu primigeni: esdevenir un referent cívic dins la societat valenciana en la defensa i la promoció del nostre patrimoni cultural.

2. DEL MAPA A LA GEOGRAFIA HUMANA

Cal entendre les geografies literàries en un sentit ampli, ja que sovint considerem literaris textos que no responien inicialment a aquesta voluntat de l’autor. També hi ha la geografia humana, tant dels llocs que visitem com dels viatgers que formen el grup: Fil-per-Randa és un punt de trobada de gent oberta, que vol mantenir l’esperit receptiu i inquiet dels viatgers, i no simplement consumir un producte donat i pastat. Una composició heterogènia que té un punt en comú, les ganes de descobrir paisatges «fil-per-randa», amb tot detall, com diu la locució que ha donat nom al club. Punt en comú que permet viatjar sol o amb companyia, perquè sempre ens trobarem immersos en la companyonia pròpia dels viatgers d’antiga nissaga.

Uns viatges tenen un enfocament bàsicament cultural: veure les realitzacions de l’home; en altres, el contacte amb la natura és l’objectiu. En tots dos casos es tracta de mirar per formar part del que mirem. En tots dos casos, comptem amb un cap de grup, un guia que gestiona els temps. El ritme és important, però també el temps lliure de desconnexió del grup, de descoberta personal, amb completa llibertat. Un programa de viatge és un rosari de propostes plantejat a un grup, però són els individus els qui marquen el propi grau de participació. El viatger sap quan s’ha d’aturar a descansar, quan vol desconnectar, quan necessita un espai propi i intransferible. Un guia és el complement, és qui dóna veu al que tenim davant; una veu que és polifònica perquè es multiplica amb altres veus: ocasionalment un guia local, però sempre amb la música, les pel·lícules o les lectures pensades per a l’ocasió. No podem oblidar, però, les veus d’altres viatgers perquè aprendre o gaudir són processos recíprocs.

El programa d’un viatge no és simplement un itinerari, és també la visita a un museu, una exposició, l’assistència a un espectacle: concert, teatre, festes populars… El paisatge humà i els aspectes culturals dels indrets són primordials a l’hora de planificar i realitzar els viatges. Els formats dels viatges són variats: passejades temàtiques per una ciutat, recitals dramatitzats, excursions d’un matí o tot un dia, de cap de setmana o pont, de mitja durada en vacances o viatges llargs. Del país al món en una gradació que prima els espais més propers, passa per altres acostats geogràficament i culturalment (països europeus) i arriba a qualsevol racó del planeta. Les destinacions es dissenyen a partir de brandings existents o proposats bé pels viatgers, bé pels col·laboradors. Un element distintiu és un disseny propi que sobre una base cultural combina en un mateix viatge destinacions turísticament conegudes amb altres indrets no menys interessants, però desconeguts per als circuits més comercials. Les activats més curtes, senzilles, properes (excursions, passejades, recitals…) responen sovint a esdeveniments culturals recurrents (una festa, un aniversari) o són proposades en cicles: l’arquitectura rural, l’albufera…

3. EL PROJECTE “MERAVELLES VALENCIANES”

L’etiqueta «set meravelles del món» ha tingut una ininterrompuda difusió des de l’antiguitat clàssica. Han aparegut innombrables versions basades en els criteris més diversos: arquitectura, espais naturals, etc. El propòsit també ha canviat amb el temps, de ser una guia de viatge o un compendi de llocs curiosos a descriure llocs que necessiten una protecció i conservació especials. Una de les iniciatives més exitoses, però no menys polèmica, va estar la iniciada pel cineasta suís Bernard Weber amb el propòsit de triar les «Set noves meravelles del món», procés que culminà amb les votacions fetes el 2007. Al caliu d’aquest projecte van sorgir nombroses votacions en altres àmbits més restringits.

Fil-per-randa, coherent amb la seua finalitat, no podia deixar passar l’oportunitat de participar activament en la creació d’un programa similar, referit en aquesta ocasió al patrimoni cultural i mediambiental valencià. La idea no era original, però podia funcionar i s’ajustava al que sempre s’havia pretés: crear un espai simbòlic valencià. La dita llatina «Nihil volitum quin praecongnitum» ja ho avançava. Fil-per Randa sempre ha fet bandera de la difusió i descoberta del patrimoni perquè ens aboca a estimar-lo.

Amb la iniciativa no es buscava una simple repercussió mediàtica i comercial, sinó fer una proposta que comptara amb la participació d’entitats públiques i privades valencianes. Amb aquest pantejament, Fil-per-randa va crear un web participatiu que d’una manera rigorosa i científica, però lúdica i popular alhora, culminà l’octubre del 2008 amb la proclamació de les «Set Meravelles Valencianes». La data coincidia, a més, amb el 15é aniversari de Fil-per-randa. No s’havia pensat en triar una única meravella guanyadora, sinó provocar l’interés pel patrimoni sotmés a votació. La primera innovació havia sigut no reduir-se a «set meravelles», sinó proposar set meravelles de set categories: parcs i paratges naturals, conjunts historicoartístics, peces arqueològiques i obres d’art, monuments naturals, monuments arquitectònics històrics, monuments arquitectònics moderns dels s. XX-XXI. Iniciativa que per a satisfacció general i de Fil-per-randa comptà amb una gran participació i repercussió als mitjans de comunicació.

Com a culminació de la proposta es preveia la redacció d’un material elaborat per professionals de prestigi perquè esdevinguera un nou motor de la promoció del patrimoni cultural i natural valencià. És cert que abans de votar les 49 candidates —set per cada categoria— es va constatar l’absència de meravelles importants, tant de les comarques d’Alacant com les de Castelló. Ja en aquell moment es va decidir subsanar aquesta mancança en l’edició del llibre. Publicar el treball aportat donava un llibre excessivament gruixut, motiu pel qual van decidir partir-lo en dos toms, el primer dels quals aparegut el 2010 (Fil-per-randa, 2010), l’altre de pròxima aparició. La voluntat de l’obra era replegar la filosofia del club de viatges: despertar en la societat valenciana desig —mai no assolit del tot— d’apreciar el propi país, el seu patrimoni i la història que hi ha al darrere.

4. VIATJAR O FER TURISME, TOT ÉS CONSUMIR

«Grand Tour» va ser el nom donat a un viatge de diversió/instrucció per Europa que realitzaven principalment els joves de classe mitjana alta. Costum que es va estendre des del s. XVII fins a mitjans del s. XIX, quan la revolució dels transports va propiciar els viatges de «massa»; tot i que la idea de viatge/instrucció va seguir mantenint-se durant molt de temps.

Stefan Zweig que a més de novel·lista era un gran viatger, en un breu article titulat «Viatgers o viatjats» (Zweig, 2009: 166-172) ja advertia fa cent anys dels perills dels viatges de masses, producte de consum que anomenem turisme. Citem textualment, en traducció personal:

Amb ells comença una nova manera de viatjar, el viatge en massa, el viatge contractat — hom és viatjat… Una organització matemàtica ha pensat ja en tot abans que ells, tot és preparat, no tenen res a cercar, a calcular; el motor s’ha posat en marxa … Per a cada mirada s’ha previst un temps determinat, la tria d’una ruta és el fruit d’una ampla experiència: què fàcil d’aquesta manera!

Aquest plantejament feia perdre un dels aspectes essencials del viatge, l’aventura,

Les vostres passes no seran guiades pel veritable Déu dels viatgers, la sort… perquè la mecànica incessantment perfeccionada del viatge em sembla més perillosa que beneficiosa per a les persones que no volen acontentar-se amb una aproximació al desconegut des de fora, sinó que desitgen que els arribe fins a l’ànima la imatge veritablement viva i forta d’un paisatge nou…

Reservem-nos aquesta petita parcel·la d’aventura al nostre univers excessivament organitzat, no ens deixem dur per les atencions d’aquestes agències tan pràctiques que us viatjaran com mercaderies, seguim viatjant a la manera dels nostres avantpassats, al nostre aire, cap a destinacions triades per nosaltres mateixos. És aquesta l’única manera de descobrir no sols el món exterior sinó també el nostre univers interior.

Estem avisats del risc que suposa la comoditat del tot està calculat; tanmateix, planificació no rima amb limitació. Cal deixar-se dur: gestionar el temps et permet gaudir del present amb la tranquil·litat que no enyoraràs el que no coneixes. D’aquí la importància d’un guia que domina i té cura del ritme. Cadascú necessita el seu temps, però el temps universal ha de ser gestionat amb intel·ligència. Quan viatgem no hi ha mal oratge, sinó activitats que te’l fan sofrir, no hi ha manca de temps, sinó incapacitat de tria. A Fil-per-randa el ritme, la progressió, el lloc i l’hora són importants; es tracta de deixar-se dur per, paradoxalment, ser protagonistes del procés de descoberta. Gaudim el moment; algú ens indicarà quan haurem de girar el pas.

L’accés massiu a la cultura i la globalització de la informació amb internet ens posen el món a l’abast de la mà. Tornem de nou, però, a l’inici: viatjar s’ha tornat de nou un exercici amb grans limitacions. El temps en la vida moderna és limitat per les obligacions laborals, i el pressupost va d’acord amb l’anterior. Hi ha també les noves socialitzacions, la potenciació de la individualitat i els drets ens han fet més insolidaris a les incomoditats provocades per l’altre. Sembla que hagen passat segles quan els joves viatjaven en grup i com en una olla a pressió s’aguantaven les impertinències d’uns i altres; ara tot és més polit, més educadament distant: ens hem tornar més insofribles. Per això, aquesta nova socialització ens aboca a viatjar «juntos pero no revueltos». I és un element més que ha propiciat l’expansió dels viatges contractats. Són avantatges de compartir la companyia, però no de carregar amb ella. Tot té el seu preu, però.

Un dels perills del món modern és la sobrecàrrega d’informació i la d’activitats. Quan tot és limitat hi ha el perill, no sols com ens advertia Stefan Zweig de «ser viatjats» en lloc de viatjar, sinó també de consumir viatges com qui emplena cromos d’un àlbum. Llavors, la mirada, l’exercici de penetrar a l’interior del paisatge observat esdevé simplement el resultat d’un posat fotogràfic, més pensat per immortalitzar un fet que no pas per gaudir-lo. Algú, emulant la força sintètica de la poesia japonesa va versejar

Quan de paisatge

traus només fotos bones;

perds tantes coses! (Marqués, 2010)

És una conseqüència (inevitable?) de la societat actual, a la qual no són alienes les innovacions tecnològiques: càmeres de foto o vídeo que certifiquen l’hora i posició de l’objecte captat, pissarretes electròniques per dur al darrere tota la informació possible (arraconats queden el rebregats llibres de viatges). Ara, fins i tot la tecnologia permet trobar la informació del monument que visitem a través d’un escàner lector de codis de barres QR inserit a un telèfon mòbil o altre dispositiu. Llavors, ¿quina és la funció de l’estudi previ del viatge, les guies i altres les lectures? ¿quina la funció d’un guia que educa (que condueix des de) el personal i exposa el que hom visita quan tenim a l’abast de la mà una informació tan exhaustiva i puntual alhora?

Consumir viatges sembla haver-se convertit en l’antítesi de l’acte humanista de mirar per veure, veure per entendre. La societat de consum necessita de l’oci (distracció, avorriment) per mantenir el negoci (hiperactivitat) en una roda incessant. Caldria, doncs, recuperar el sentit llatí del terme: oci (temps lliure, creixement personal) oposat a negoci (obligació). Els viatges perdrien llavors el caràcter de consum per esdevenir experiències personals.

5. DE L’ARQUEOLOGIA DE LA MIRADA AL REFERENT LITERARI: QUAN LA LITERATURA FA EL PAISATGE

Quan viatgem mirar és la voluntat d’aprofundir el que veiem: tot paisatge és un resultat. A l’alçada que estem de la civilització humana sembla que tot paisatge ha estat intervingut per la mà de l’home. L’arqueologia del paisatge esdevé un exercici per captar qui i com van transformar el que veiem: la societat, el pensament, la superposició d’elements… un seguit de coneixements teòrics que tenim sense necessitat de viatjar. Si cerquem l’experiència, cal centrar-se en l’arqueologia de la mirada, la literatura feta sobre aquells individus que abans de nosaltres van mirar i viure els mateixos escenaris. D’aquí que la literatura, sobretot les novel·les situades en una geografia concreta s’hagen incorporat als motius que ordenen una ruta. La tradició no és nova ni exclusivament literària: hi ha les rutes d’un estil arquitectònic, d’un episodi històric… tots els motius són bons per inspirar un viatge.

L’anterior no és nou, de manera que vista des de fora cap vida no és original, però sí que és pròpia, única, nova per a cada individu. L’important, doncs, és l’enfocament, la vivència, l’anècdota. La geografia literària no és innocent, es refà una visió del món, a un espai simbòlic. Són universals i nosaltres anem arreu perquè som productes d’un lloc i d’una història. D’aquí la importància de trobar referents propers, universals al capdavall, en cada lloc nou. Les anècdotes literàries ens ajuden; com diu el refrany «A tots els pobles couen faves, i al meu poble a calderades».

Per trencar amb un article massa teòric, voldríem posar l’exemple de com relacionar dues llegendes¹ que expliquen el mateix fenomen: la presència d’òxids fèrrics en la constitució primigènia dels sòls. Aquest fenomen tenyeix d’un color rogenc importants franges del terreny. Heus ací dues explicacions diverses, una centrada al massís del Penyagolosa i l’altra a Rosselló de Provença, en les muntanyes del Luberon.

Les orelles de moro i la conquesta de Jaume I al Penyagolosa

Diuen que Jaume I entrà a les terres del que seria el regne de València pel massís del Penyagolosa, una vegada rebutjada a les portes de Peníscola la incursió que volien fer per la costa. Els senyors que l’acompanyaven estaven delerosos d’entrar en batalla, puix això els donava majors drets a l’hora del repartiment del botí. Contràriament, el rei s’estimava més pactar, perquè si no hi havia enfrontament, pràcticament tot serien drets reials sobre el territori guanyat.

Els moros del Penyagolosa sabedors d’aquesta relació tensa entre els cavallers i el seu rei no estaven per la feina de render-se; tenien, a més, la protecció de la muntanya esquerpa. Després de vàries temptatives i ambaixades secretes per acordar una rendició no van arribar a res. El rei es desesperava perquè no veia la manera de fer-se amb la zona sense combatre i advertia que en allò els anava la vida als moros. Un territori assolat no convenia ni al rei ni als altres. Els senyors de la guerra amb el botí en tindrien prou i massa.

I va arribar l’hora de l’inevitable combat. Llavors, el rei va establir que en lloc de matar els moros, els tallarien les orelles com a símbol de submissió. La batalla va ser de les que fan història, ja se sap, la gent de muntanya és valenta i fera. I rius i rierols de sang, quatre o quaranta-quatre van mullar la terra donant-li les franges de color rogenc que encara avui en dia hom pot adminar. I si encara teniu paciència i regireu entre les pedres podreu trobar-hi les orelles d’aquells moros rebels; fossilitzades per deixar memòria de la barbàrie.

La llegenda del cor menjat

En les vides dels trobadors es parla de Guillem de Castebany, que es va enamorar de Sermonda, dona de Raimon d’Avinyó, senyor de castell de Rosselló de Provença. I com solia passar, dama i trobador es van enamorar. Les composicions d’aquest eren cada cop més enceses i els criats van començar a sospitar que alguna cosa s’hi coïa d’amagat. El marit, una vegada assabentat va engelosir-se. Per eixir de dubtes va convidar de cacera un dia el trobador. Una vegada sols enmig del bosc, amb la conversa pròpia dels confidents intentava estirar-li la llengua.. Guillem de Cabestany, avisat de la situació i per seguir-li el joc, va confessar que s’havia enamorat d’Agnés, cunyada d’aquest i germana de Sermonda. Llavors, Raimon d’Avinyó, enfurit per una confessió que dissipava la seua gelosia, va decidir que anirien tots dos a Tarascó on vivia la cunyada Agnés per tal de certificar la veracitat del que Guillem li havia dit. Agnés que ràpidament havia captat el cunyat gelós, va fer-li el joc al trobador per tal de protegir els amants. El problema vindria després, quan Sermonda a qui l’estratagema de Guillem de Cabestany havia picat l’amor propi, i enfurida per l’actitud del marit, va demanar al trobador que la traguera de dubtes confessant la passió que sentia per ella d’una manera clara i davant de tothom per mitjà d’una cançó.

Guilllem de Cabestany, foll com els bons amants, compongué la més bella declaració en vers. Raimon d’Avinyó en assabentar-se de la passió clandestina que lligava la muller amb el trobador es va encendre d’ira, però no va dir res. Va esperar un dia de cacera, i quan estaven sols, en lloc de confidències com l’anterior vegada va matar-lo a traïció. Va tallar-li el cap i va extraure-li el cor. Una vegada tornat al castell, va demanar que cogueren el cor amb salsa picant, que és bona per a les digestions fortes.

Sermonda després d’haver gaudit del seu plat preferit, va escoltar com el marit li confessava que s’havia menjat el cor de l’amant; a la qual cosa Sermonda amb posat seré va dir,

- Senyor, m’heu regalat amb una menja tan exquidia que ja no en tastaré cap altra de millor.

El marit adonant-se que la venjança no havia funcionat com ell volia, tirà mà de l’espasa amb intenció de matar-la. Sermonda, però, avisada de l’actitud homicida del marit s’avançà al seu desig i es va tirar per una finestra castell avall. I el seu cos sangonós va mullar de roig la terra. Encara podem veure les traces de la sang entre l’arena dels ocres de Rosselló de Provença.

Amb aquests exemples hem volgut il·lustrar com cada geografia construeix els seus relats, mítics o no, però que ens recorden la importància de la diversitat de mirades que sobre una mateix espai podem trobar i tota la literatura que hi podem descobrir quan preparem, recordem, gaudim un viatge. Fidels a aquesta visió polifònica, reblarem l’article amb un parell de cites de grans escriptors i grans viatgers:

«Com tots els grans viatgers, he vist més del que recorde, i recorde més del que he vist» (Benjamin Disraeli)

«Els viatges són els viatgers. El que veiem no és el que veiem, sinó el que som» (Fernando Pessoa)

6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

FIL-PER-RANDA (coord.) (2009) Meravelles valencianes, València, Editorial Denes.

MARQUÉS, Pau (2010), Cala la lluna i altres haikus, Rafelbunyol, Agrupació Cultural Vianants.

ZWEIG, Stefan (2009), «Voyageurs ou voyagés», Voyages, París, Librairie Générale Française, pp. 166-172.

1. Redacció dels autors.