Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes - Vicenç M. Roselló Verger - Страница 7

INTRODUCCIÓ

El País Valencià és massa llarg i divers per poder reduir a un comú denominador l’evolució urbana de les seues viles i ciutats. N’hi ha d’origen romà —o ibèric—, andalusí, cristià catalanesc o aragonès, senyorial o reialenc, renaixentista o il·lustrat...

Confrontar espontaneïtat amb geometria és una temptació tecnocràtica i simplista. Pot més el poblador que el planificador? La concepció mental, s’oposa a la natura —el relleu, la hidrografia, el clima, la vegetació— o s’hi adapta? Per què allò quadrat, hipodàmic, ha de ser millor que el concèntric o radial? No hi ha raons geomètriques en l’adaptació a les isohipses? Pensem en la generació de cons.

L’ordre racional, la línia recta i la intersecció dels 90º s’ha imposat a la mentalitat occidental que, de tant en tant, es deleix per immergir-se —escapar-se— a la natura que amb prou feines mostra rectes (ni línies, ni angles). Siga clàssica —hipodàmica o romana—, renaixentista o il·lustrada, no podem menystenir la imposició de la geometria euclidiana que identifiquem sovint amb la planificació. Aquesta planificació implica un poder (reial, senyorial, econòmic, polític...) que no exclou, sobretot a l’execució secular, l’espontaneïtat i la distorsió. Per aquest motiu trobem tants carrers estrets, torts i lletjos en nuclis pobres i rics. L’autoritat del planificador podia esvair-se o no arribar a l’eficàcia.

En aquest llibre no parlaré de ciutats romanes ni islàmiques o andalusines, sinó de viles, pobles o llogarets medievals en un assaig de morfogènesi —soc geo- morfòleg professionalment— sempre dependent de la informació arxivística, arqueològica o bibliogràfica.¹

La primera aproximació a la morfologia dels plànols, camí seguit en aquest estudi, correspon a l’estadístic i antropòleg August Meitzen (1895), preocupat per la dicotomia cèltics/eslaus en els assentaments de la gran Alemanya; de pas va assajar una tipologia de Haufendorf, Rundling, Waldhufendorf, llogaret caminer, etc. Un historiador de l’art, Pierre Lavedan (1926), de més a més d’un llibret titulat Qu’est-que c’est l’urbanisme,² va publicar el mateix any a L’histoire de l’urbanisme, I, un assaig de classificació de les viles medievals en tres tipus: a) antigues, b) viles d’accessió (a recer d’un castell o monestir, espontànies) i c) de nova planta, sense lligar el plànol amb l’origen. Al capdavall preferia oposar ciutats noves (espontànies, bastides o d’altres) a les antigues (romanes). Quant a la morfologia o geometria, classificava els plànols en a) radiocèntrics, b) regulars espontanis (un camí, un riu...) i c) en escaquer, com les bastides. Tot i que invocava sovint la «llei de persistència del plànol» —el propietari tendeix a reconstruir sobre el mateix solar—, no solia tenir gaire en compte el parcel·lari. Els italians C. Aymonino, A. Rossi i G. F. Caniggia (1950-1980) ho veieren des d’un punt de vista arquitectònic.

Els geògrafs penetraren en el tema, especialment des de l’angle evolutiu, de la fi del segle XIX ençà, sobretot a l’Europa central. Entorn de l’any 1920, Gustaf Kosinna introduïa la Siedlungsarchäologie que seria la precursora de l’arqueologia del paisatge de final de segle. El renovellament metodològic va tenir com a capdavanter el geògraf alemany,³ establert a la Gran Bretanya, M. R. G. Conzen (1960) amb l’estudi de la petita ciutat d’Alnwick sobre una bona planimetria detallada on va esbrinar, comptant amb el carreram, les illetes de cases o parcel·les i l’espai edificat de cada trast, els plans units i, sobre ells, les fases d’evolució a base de l’anàlisi dinàmica, cercant-ne les costures (seams). L’historiador i arqueòleg —doblat de geògraf— M. Beresford (1967) tractava de les viles noves medievals angleses, gal·leses i aquitanes. D’aleshores ençà, els historiadors varen aplicar l’ortogonalitat i la metrologia al domini agrari, especialment als espais centuriats (Rosselló, 1974) amb una gran floració de recerques entre 1957 i 1971, basades en l’auge de la teledetecció. Els medievalistes seguien Lavedan i privilegiaren els plànols regulars, els castells, les viles eclesiàstiques i senyorials (Gauthiez-Zadora-Rey-Galinié, 2003). A les acaballes del segle XX, els medievalistes insisteixen en l’incastellamento, mentre que el geògraf B. K. Roberts (1987) repassa les viles angleses al si de l’arqueologia del paisatge, propugnada per M. Aston. La geoarqueologia havia estat introduïda per Karl W. Butzer (1982) com a aproximació ecològica a la prehistòria, aplicable a l’edat mitjana.

En el canvi de segle, l’arqueogeògraf Gérard Chouquer insistiria, més que en la «persistència del plànol» de Lavedan, en la «transmissió de les formes» que poden reviure (ucronia), repetir-se (isotopia) o desplaçar-se en paral·lel (isoclínia). De la línia o del punt —detectats arqueològicament— hom passa a l’espai: els cadastres antics no són més que una forma. No hi ha una connexió directa entre la designació (vilanova, burg, pobla) i la morfologia urbana, ni tampoc entre l’acta de fundació o carta de poblament i la regularitat del plànol.

La planificació rau a «l’ordre geomètric provinent d’una intervenció voluntària», no fàcil de discernir a causa de les imposicions topogràfiques, les romanalles anteriors, el cadastre rural. La voluntarietat pot ser més decisiva que la regularitat, mediatitzada sempre per les intervencions espontànies (Gauthiez-Za-dora-Rey-Galinié, 2003). La proliferació d’eixamples ortogonals al Languedoc durant els segles XIII-XV, assenyalada per Jean-Loup Abbé (2003), dirigida pels templers i hospitalers, suggereix un cert paral·lelisme al nostre Maestrat.

El component andalusí o islàmic, com és lògic, no ha estat el tema més tractat pels urbanistes europeus. Podríem sospitar que els nostres «planificadors» andalusins, imbuïts de la matemàtica d’al-Khwarizmí (segle IX), no desconeguessen l’ortogonalitat clàssica o contemporània? I romanen, encara, més interrogants. Algun geòmetra o soguejador europeu —germànic, provençal, llombard...— podria haver intervingut a les viles trescentistes del País Valencià o de Mallorca? I una darrera qüestió: té qualque repercussió l’abast territorial de la senyoria o del reialenc pel que fa a la geometria dels plànols?

LES CONDICIONS FÍSIQUES

El planificador topa sovint amb uns constrenyiments a la seua acció, igual que el poblador o colonitzador espontani. Parlem d’estabilitat, d’habitatges definitius, de carrers i places, d’un entramat civil de cert abast, d’una economia i d’una societat organitzada. Donem per suposat el clima i la vegetació. El sòl, però, és tan important com a productiu —conreu, pastura—, com per a fonament dels edificis i de les vies de comunicació.

El relleu

Eminència i domini tenen la mateixa etimologia. I el domini visual pot esdevenir estratègic com sabien bé els nostres antecessors ibers, andalusins i medievals. Alcoi —un cop abandonat el Castellar— vigila des d’unes timbes que depassen els 40 m de salt l’interfluvi del Riquer i Molinar i el camí que cal travessar per una contrada prou accidentada. A l’altre cap del país, Traiguera ocupa un tossal allargassat SW-NE que domina des de 20 m més amunt la vall veïna i el venerable camí. La Pobleta d’Alcolea s’ubica en un tossal estratègic, a la mateixa alçària relativa, ben prop de la frontera aragonesa. El nucli ovalat de Càlig s’aproxima a la isohipsa de 120 m i Bell-lloc té una església fortificada que s’ensenyoreix del cim (323 m s.n.m.) del tossal del poble. La topografia mana i disposa a Montfort, el cim del qual —cal no oblidar la semàntica— és ocupat ara per una església i abans era un castell.

Els exemples, evocats a l’atzar d’entre molts més, es decanten per una altra vila minúscula, Orpesa, que entre marjals malsanes, camí meridià litoral i plana conreable, va escollir un aflorament rocallós únic per vigilar i defensar. A les planes la defensa esdevé difícil; no sols la dels invasors o rapinyaires, sinó de les aigües desbordades. Qualsevol alter —de metres escassos— marca la posició de les viles fluvials. Carlet s’empara d’una mota de la rambla d’Algemesí; Carcaixent malda per defugir les revingudes del Xúquer. Relleu i rostària no són sempre favorables quan els eixamples urbans esdevenen massa extensos...

Rius i rambles

No tenim rius navals, com deia P. Beuter (1538) —exceptuats el Segura i Guadalaviar andalusins. És a dir, els rius i els barrancs o les rambles són més tost un factor de risc que no de comoditat. Tot i amb això, les conques fluvials són atractives perquè encabeixen els sòls més fèrtils i atrauen els camins. Els ponts —escassos— i els guals en condicionen els passos: pensem en els que justificaren l’Alcoi industrial o, al contrari, en un dels problemes de Carlet, al qual s’accedia per un gual a través de la rambla d’Algemesí. Al cap i la fi aquella vila ocupava la mota de la mateixa rambla per eludir el perill de les revingudes.

Gandia va nàixer al costat del riu d’Alcoi, relativament encaixat, però aprofitat per al regadiu, entre séquies. Igual que Almassora, el nucli antic de la qual està una mica més elevat sobre la levée o mota del Millars, també aplicat a l’horta. Càlig se situa al dic de la riba dreta de la rambla de Cervera i Carcaixent, a una respectuosa distància del barranc de Barxeta que roman dos metres més enfonsat.

L’aigua, la riba marina i el regadiu

Una cosa és l’aigua salada, que comporta possibilitats de camí lliure i també de perills, i l’altra, l’aigua dolça, cavallera, que per a nosaltres els valencians ha estat signe de prosperitat. Del litoral, hom en fugia, llevat dels graus i embarcadors estabilitzats que calia fortificar com als casos de Vinaròs, Benicarló o la Vila Joiosa. Els ports de Peníscola, Dénia i Alacant eren heretats dels andalusins. Les albuferes i aiguamolls litorals amb el seu seguici de paludisme endèmic eren repulsius.

L’accés naval, malgrat que les infraestructures portuàries totes són contemporànies, és la clau del naixement de Vinaròs i Benicarló per on els frares templers-montesians exportaven el seu producte principal, el vi. Cullera no s’explica sense l’accés fluviomarí que obligà a fortificar-la. No cal que emfatitzem el port d’Alacant, sobretot a l’última etapa del nostre estudi: sense el comerç internacional no era res.

De les viles que ixen en aquest llibre, n’hi ha moltes que tenen la seua justificació en el regadiu, més o menys arrelat a la cultura islàmica o incrementat a partir de la conquesta jaumina. Un sistema de regadiu quasi mil·lenari, derivat del Millars, ocupa el con al·luvial del mateix riu i el ventall del riu Sec de Borriol. Almassora, Vila-real i Nules se situen al con al·luvial i Castelló als escampalls del riu Sec. Quatre séquies Majors encanalen l’aigua de l’esquerra (Castelló i Almassora) i de la dreta del riu (Vila-real i Nules). Hi ha séquies andalusines com la Major de Castelló i d’altres medievals com el Sequiol que entrava a la vila. La planificació de Vila-real va ser més tost agrària que no urbana: la xarxa de séquies, replantejades entre el 1271 i el 1273, determinaren el traçat de la vila. La séquia Major del Tres-cents toca la murada de Nules, poble que resta per damunt del regadiu per no balafiar-ne l’espai. No és casual que les viles ortogonals hi destaquen.

A l’àmbit del vell Guadalaviar —ara Túria—, la Pobla de Vallbona (un «poble castell») frueix de la séquia Primera i la del Campés que en delimiten la planta urbana. Manises, una alqueria islàmica reconvertida el 1237, emprava la séquia de Quart més per a la manufactura terrissera que per al regadiu. A la Ribera del Xúquer, Carcaixent no té justificació sense l’horta d’abans de la citricultura. Una séquia derivada del riu Vernissa, afluent del d’Alcoi, va condicionar l’alqueria prejaumina i la fundació de Gandia. El Forcall, confluència del Bergantes i del Calders, disposa d’un regadiu interessant, no gaire estudiat, però el vell nucli conté un carrer de la Font. En un extrem del país, Cocentaina cristiana va nàixer sobre un regadiu andalusí; a l’altre, Sant Mateu sospite que era una horta islàmica mantinguda des de la Suda precristiana.

L’interessant poble de Catí disposava de dues fonts, la Vella i la Nova, amb els abeuradors respectius per a la seua opulent ramaderia. Traiguera va cercar l’aigua de la font que, anys a venir, es diria de Sant Vicent, a la part de tramuntana de la vila. Sant Mateu, l’altre gran nucli del Maestrat medieval, fruïa des del segle XIII de dos o tres ullals canalitzats. La pobla de Nules, planificada a escaire, tot i que la séquia la tocava per llebeig, va plantejar de bell antuvi uns pous públics distribuïts per barris. Quelcom de semblant s’esdevingué amb els pous i cisternes d’Almenara, on no arribaven les séquies. Basses per abeurar el bestiar, en trobem a Cinctorres, Vistabella, Traiguera, etc.

LES CIRCUMSTÀNCIES HISTÒRIQUES

La xarxa caminera i el siti

Sempre he pensat que els camins són com organismes vius i un dels elements més apassionants de la geografia humana. A banda de la seua persistència obstinada, n’hi ha que prosperen i congrien; d’altres llangueixen o s’esvaeixen. Sense camí, però, no hi ha intercanvi i la connexió genera sovint el poblament. «No hi hauria camí si no hi haguessin passat els homes... i segons quins homes» (Rosselló, 1995). Un País Valencià llargarut s’ha articulat històricament com un camí, el Camí.

Amb possibles precedents ibèrics, la Via Augusta passava des de Tortosa per Traiguera i anava pel camí Vell de la Jana fins a la vila de Sant Mateu. En aquest futur nucli, un ventall de camins medievals donaren suport a un mercat (1237) que aprofitava la xarxa radial per bastir el seu àmbit d’influència. La via romana passava prop de les Coves de Vinromà mentre que a Vila-real, el camí del Rei la supliria. Fet i fet, el camí islàmic que enllaçava Morella, Ares, Culla, Onda i Morvedre va ser suplantat pel cristià que anava per Sant Mateu, Cabanes, Vila-real, Morvedre, València, Algemesí, Montaverner, Alcoi i Xixona (Barceló-Domingo-Teixidor, 1984). A la ben planificada pobla de Nules, el camí reial de Barcelona aprofitava un alter en què es travessava amb el camí que baixava del castell a la mar; la semblança fonètica amb la mansió romana Ad Noulas és ben temptadora.

1. ELS DOS CAMINS DE MÚRCIA. El camí meridià, eix vital del Regne de València a finals del Dos-cents, amb els espais prioritzats i els itineraris frustrats. (Els triangles i cercles corresponen a ampliacions del regadiu. Soler, 1998).

El camí «de set jornades de llong» (Llibre dels feits, 1244 ca.), més interior, va ser substituït per un altre més proper al litoral i més llarg, de nou jornades, pel rei Jaume I que tenia una cort nòmada, sempre de gira pels seus reialmes (Soler, 1998). Comptat i debatut, el rei entre 1270 i 1274, tot renunciant a la croada de Terra Santa, decideix organitzar un regne croat al nostre país colonitzant-lo, per mitjà del regadiu, p.e., a Nules, ja esmentat, a Montaverner i a Gandia; mitjançant pobles i viles noves: Montaverner (1271), Vila-real (1272-1274), Nules i la Pobla del Duc (1273); Carcaixent (1269-1270), Gandia i Sant Mateu (1274) són consolidades. El rei revisa el repartiment de Cullera, Dénia, Almirra i Almenara i reforça la frontera meridional a Cocentaina i Alcoi. Si el terç de tramuntana va estar en mans majoritàries dels ordes militars que tenien els seus assessors militars i econòmics, a la resta del país el rei, en convertir la vila d’Almassora d’alqueria en bastida, es deixà aconsellar per juristes i eclesiàstics com Francesc Eiximenis o Jaume Sarroca (bisbe, després) que va intervenir a l’ordenació de Castelló de la Plana (1272). Dos camins nous, durant el regnat de Jaume I, es gestaven aleshores vers la Múrcia conquerida pel seu sogre, des de Montaverner: un per Biar, l’altre per Xixona (Soler, 1998).

Per un extrem, el septentrional, la Pobleta se situa el segle XIII prop de l’eixida de Morella vers Alcanyís. Per l’altre, Nompot/Monforte vigila la zona de pas a la València nova (2.800 km²) del corredor del Vinalopó. Més al nord, Elda —siga o no Ad Ello— aprofita camins encreuats d’origen andalusí en una futura frontera lingüística. Alcoi controlava la ruta de Xàtiva a Alacant en la convergència amb la de Villena a Cocentaina. Catí sorgeix, el segle XVI, com a aldea en un camí secundari que porta a Morella. Orpesa, des del seu tossal, dominava el camí meridià litoral. Una carrera ramadera, fitada per dues basses a l’entrada i l’eixida de Vistabella, constitueix el carrer Major de la vila més alta del país. Els encreuaments són propicis a assentarhi poblacions: el camí Vell de València al Poblenou de Benitatxell va determinar el lloc fort de Teulada; les Ventes acabarien depassant la Pobla de Vallbona quan la carretera de Valencia a Ademuz va guanyar la partida des de final del segle XVI.

Les terres valencianes formen un país malplà que algú va definir com «una façana mediterrània recolzada a les muntanyes» (López Gómez, 1977), però les ciutats i viles de l’orla litoral —les del regadiu més que les del secà— han prosperat amb prou diferència respecte a les de l’interior. Tot és relatiu, tanmateix: un alteró en una gran plana serveix per congriar un nucli; un penyal erecte sobre l’horitzontal suporta un castell; les febres palúdiques forcen una llunyania de costes baixes... Les fosses de les zones accidentades han canalitzat camins les cruïlles dels quals justifiquen nuclis d’intercanvi.

2. ELS CAMINS CARRETERS DEL PAÍS VALENCIÀ. La xarxa apta per a vehicles de roda segons el Reportorio del traginer valencià Pere J. Villuga (1543). Els nuclis estudiats en aquest llibre són representats amb un cercle massís; els cercles buits són ciutats de referència.

A les planes al·luvials una modesta esquena entre séquies —carrer d’Amunt—justifica l’aglomeració d’Almassora. El mateix s’esdevé a Gandia en una terrassa del riu immediat, entre dues séquies que en deriven. El nucli primigeni de Manises, pendent de la séquia per a la indústria ceràmica, ocupà la punta elevada (cenyida per la isohipsa de 50 m) on el Barranquet conflueix amb el Guadalaviar.

Vora mar, a llengua d’aigua, Vinaròs es distanciava una mica del primitiu portet, mentre que la seua bessona i rival, Benicarló, se’n feia mig quilòmetre enfora, a 11 m s.n.m. del con de la rambla, tractant de protegir-se de les revingudes. Tant Pego, a 80 m en un estrep de les serres, com Orpesa, col·locada sobre un penyal aïllat, fugien de les maleïdes terçanes que assetjaven els aiguamolls o prats litorals.

Almenara és planificada sobre un coster (6,6 %) que davalla del castell i la futura capital, Castelló de la Plana, s’instal·la també en un pendís rocós, no tan inclinat i, per això, ha sofert adesiara revingudes. Salvades les proporcions, Beniarrés els supera amb 12,5 % de rostària. Ocupant un esperó N-S, a l’extrem del país, comptem amb la Pobleta d’Alcolea en un recolze de la vella carretera de Morella a Alcanyís, com si volgués penetrar a l’Aragó. El puig Blanc era el replà de l’aiguabarreig de rius que va ocupar i designar el Forcall on interferien també sengles camins. Les viles o els llocs de tossal són nombrosos i n’esmentarem uns quants exemples septentrionals: el Bellestar en una cresta que s’alça 20 m sobre una ampla vall de la Tinença, cara-sol; les Coves de Vinromà a més de 30 m sobre el riu homònim i Sorita, al cim d’una elevació de 655 m s.n.m. Càlig, avançada dels hospitalers sobre la riba dreta de la rambla de Cervera i Traiguera en terreny fragós, deuen la seua forma ovalada a l’adaptació topogràfica. Com a resum, la fortificació a zona plana esdevé protecció, a zona accidentada, vigilància.

Estratègia i defensa. Els recintes murats

Gairebé la meitat dels casos estudiats compten o han comptat amb un castell o un element de fortalesa, sovint estalonat en un accident orogràfic. Custòdia, ofensiva, avançada, són idees males de dissociar, especialment quan les marques o fronteres es desplacen, fenomen que és la clau de la nostra història.

Bona part dels castells o forts esmentats tenen arrels andalusines, si no anteriors; els recorrerem de nord a sud. Sorita de Morella s’estalonava en un castell a 655 m s.n.m. Sant Mateu del Maestrat va començar, abans de la conquesta, amb una Suda o recinte fort quadrangular de devers una hectàrea que dominava des d’un turonet la plana regada; els cristians la reformaren i van començar el vessament urbà cap avall on confluïen els camins. Les Coves de Vinromà —un cognom clànic—, prop del camí meridià fonamental, disposaven d’un castell, a la proa enfocada a tramuntana del futur poble. Terra endins, a la muntanya de l’Alcalatén, el castell andalusí de Vistabella ocupava un cim a 1.255 m i congriava al seu recer una acròpolis ramadera. Vora mar, a la Plana, Orpesa ostenta un castell senyorial d’arrel islàmica, tot i que els baluards siguen del segle XVII; a 54 m d’altitud domina les marjals i terres baixes. Almassora, amb el topònim mostra el seu origen: el Llibre dels feits hi esmenta dues torres i la vinyeta de la visita del bisbe Paolac (1315) en confirma la fortificació. Almenara no es diria així, si no fos pel castell, vigilant del camí, en un serral de 175 m s.n.m.; el poble, però, és cristià.

Al solar del palau ducal de Gandia, vora el riu d’Alcoi, s’alçava una torre andalusina. Prop del futur solar de Pego, més amunt, s’erigia el ḥiṣn de l’Ambra, un castell andalusí. Beniarrés i Beneixama no poden enganyar amb el topònim tribal: el Calvari del primer devia suportar un castell, a banda de la torre andalusina integrada a la vila; l’altre poble conserva una sòlida torre islàmica. Cocentaina, de més a més del castell almohade-gòtic encimat a la muntanya (440 m s.n.m.), va edificar el fort palau baronial i la muralla. Alcoi, abans de tot, bastia el castell (1258) sobre el portal del nord i, uns anys després, el castell quadrat, residència senyorial de l’almirall Roger. Elda, castellana des de 1243 i valenciana de 1303 ençà, té un castell espectacular d’arrel musulmana que domina la ciutat. Monforte va substituir el castell islàmic per l’església cristiana al cim d’un tossal cònic de 223 m s.n.m. on la topografia s’imposa.

La resta d’exemples pertanyen a episodis de la conquesta o colonització catalana/cristiana que avança òbviament vers migjorn. Comencem amb la fortificació angular del Forcall, erigida per Pere el Cerimoniós (1360-1361) a la confluència dels rius. Els frares hospitalers alçaren la torre de Càlig, punt d’origen d’un poble-acròpolis, en un turó avançat (127 m s.n.m.) a llevant dels seus dominis. El nom de Castelló de la Plana —n’hi ha molts d’altres— s’associa a una connotació estratègica relacionada amb el mític desplaçament del 1252. La pobla de Nules es va constituir lluny, però a recer del castell de la Vilavella. Un document de 1430 esmenta Manises, al límit de l’Horta, com a «castell e lloc, murat». Per la banda de migjorn, recordem que la vila de Teulada no sols posseïa un quartijo o castellet edificat el segle XVI, sinó també una torre de defensa, adossada a l’església. A Vilafamés, el maestre de Montesa ordenà el 1391 reedificar un sector de la fortificació, quartijo o cortijo de la part més elevada del poble (Martínez Barreda, 1993). També cal evocar un quartillo andalusí que era una alqueria fortificada en el camí de Morella a l’Anglesola: en va eixir l’aldea de Cinctorres.

Tres de cada quatre nuclis escorcollats han tingut un recinte murat. Aquesta defensa passiva delata una història medieval sense fronteres gaire estabilitzades: els sarraïns —desposseïts— atacaven des de migjorn, els castellans adesiara des de ponent, els turcs des de la costa, els bandejats des dels camins. De més a més, el clos assegurava el control fiscal, sanitari i polític. El dret de portes era un de tants peatges... En alguns indrets com Gandia, Almenara, Càlig, etc. hom comptava amb un corredor o camí dels murs que tenia l’amplària suficient per passar un genet a cavall.

Distingirem tot seguit uns recintes elementals, de vegades rònecs, que solem trobar en poblacions petites, de muntanya o interiors. Uns altres, més geomètrics i consistents, són més propis de les planes. No n’hi ha cap, però, que hagués resistit una envestida de foc d’artilleria. Encara que, de vegades, excedim el medievalisme per entrar a l’edat moderna, la defensa no era el fort de les nostres viles. La «tàpia valenciana», potser herència andalusina, no estava pensada per a la pólvora.⁴

A l’interior muntanyós, tenim tres casos de closos medievals. Cinctorres mostra un recinte rònec del segle XIV, de 680 m, consolidat el segle següent, que arriba a disposar de vuit portals, tants com camins o carrers. Sorita, més al nord encara, comptava amb un mur elemental que desapareixia allà on els costers espadats ho feien innecessari. L’alta Vistabella tancava amb una muralla de 490 m una superfície d’1,6 ha a la qual es podia accedir per quatre portals; encara se’n conserva algun i un llenç de mur.

Les cruïlles de camins exigien nuclis assegurats, fenomen que és comprovable a Traiguera —potser andalusina— que el 1257 ja tenia muralla, refermada el 1587 i el 1649, contra els invasors del nord. Més al sud, vora el camí Reial, les Coves de Vinromà es dotaven, el 1275, de murs i tres portals, adobats durant el Tres-cents; les restes alternen amb l’espadat que dóna al riu. El recinte oval d’Almassora (que té certa analogia geomètrica amb el de les Coves) pot ser molt més modern i abasta unes 6 ha; l’antic es degué planificar en rectangle entorn del carrer d’Amunt i, ampliat entre els segles XIII i XIV, la casa forta de l’Oficialat en devia quedar fora. Bell-lloc del Pla, un poc esquerra mà del camí, es reforça en un tossalet que emergeix 5 o 6 m, amb un recinte oval del qual resta el Remur del segle XIV; la muralla de 1575 suma 385 m de perímetre. Càlig i Catí —més o menys al mateix paral·lel— no són alienes a camins transversals o avançats, una cap a la costa, l’altra cap a la matriu, Morella. Càlig disposa d’un petit i rònec circuit ovalat (765 m que abasta una superfície de 3,3 ha) amb portals oberts a camins i atzucacs que confirmen la tanca. S’adapta a la isohipsa de 120 m. Catí, amb un altre recinte simple de 740 m, disposava de sis portals. Ben lluny, Orpesa és una petita vila forta des de 1379 que arribaria a tenir dos recintes, un definitiu, el 1535. Al país meridional, el poblet de Teulada, vora camí, ocupava un tossal amb una planta escairada i fortificada a la qual, el segle XVII, s’afegirien «muralles noves» pels riscs litorals. La segona revolta mudèjar (1276-1277) va provocar la fortificació de diverses poblacions com Penàguila (1286) amb un recinte d’1,3 ha, Pego, Guadalest, etc. (Torró, 1988-1989).

A les planes —de vegades, corredors interiors— els closos murats solen ser més sòlids i geomètrics. En disposem d’una dotzena llarga d’exemples que repassarem de nord a sud. La muralla de Vinaròs descrita per Viciana tenia 392 m de perímetre i abastava menys d’1 ha, amb dues portes principals; més realista és la successiva, documentada el 1311 i renovada el segle XVI (2,4 ha) a base de tàpia i de carreus. La vila pariona de Benicarló tenia una murada romboïdal de 338 × 239 m, amb quatre portals sistemàtics, però l’església n’escapava. El recinte poligonal de Sant Mateu, bastit entre 1357 i 1374 abastava un perímetre de 1.430 m i el travessaven sis o set portals. Castelló de la Plana va anar sumant closos murats, més o menys rectangulars, entre els segles XIII i XIV i un tercer entre el XIV i el XV que s’obria ad Sassum, ‘al pedregar’; els portals arribarien a ser sis. La tanca de Castelló era sòlida i de les torres i portes se’n feien càrrec els jurats, mentre que les «parròquies» atenien el manteniment de la tàpia respectiva. Vila-real —una de les paradigmàtiques— mostrava una muralla exempta de 1.040 m (520 braces, segons Viciana) amb quatre torres cantoneres, quatre portals i un vall. Tot l’esquema restava una mica esbiaixat per la trama parcel·lària del regadiu previ. Un altre cas modèlic pertany a la vila hortolana de Nules, la muralla rectangular de la qual sumava 1.172 m, amb 22 torres i quatre portals. El lloc adjunt de Mascarell és un trapezi fortificat, creat ex novo amb 640 m de tàpia «de terra i crosta» i dos portals: s’ha conservat miraculosament. Almenara tenia ja un recinte rectangular, el 1356, però el mestre Miguel de Santander (1543-1553) en va bastir un altre amb corredor i sis torrasses cilíndriques. El segon va incloure el casal de la senyoria i una plaça frontera, sense alterar l’esquema modular anterior.

La Pobla de Vallbona, si bé fa honor al nom quant a la planta geomètrica, els seus vestigis pertanyen a una muralla escanyolida del Tres-cents amb quatre portals i vall, almenys per dos costats. Manises, més pròspera durant el segle XV, obtingué un clos rectangular afavorit per la senyoria dels Boïl. Gandia, també sota jurisdicció senyorial, va emmurallar la vila vella entre els segles XIII i XIV amb 1.344 m de murs i valls (excepte el costat del riu que no havia de mester fossat); la vila nova, començada el 1388, va exigir el nou clos que arribaria el segle XVI amb l’afegitó de 892 m més de tanca. La vila de Pego, a partir de 1308 edifica una muralla trapezoïdal prou consistent de 522 m de llargària, amb vall, 16 torres, dos portals mestres i un d’auxiliar que encabien 1,9 ha. Benissa, si tingué una tanca de consistència mínima, aixecà una església ben fortificada que servia per arrecerar els pobladors en cas de desembarcament pirata. A l’àrid corredor del Vinalopó, interior meridional, el clos elemental de la vila d’Elda, aproximadament quadrat, engloba «en cristià» el nucli islàmic a base de murs no gaire magnificents als quals s’obrien dos portals principals i dos de secundaris. Alcoi va dotar-se d’un recinte discontinu —les timbes ho suplien— del qual sobreviu el portal torrejat de Riquer. Cocentaina fou defesa per un clos de tàpia valenciana de 9 m d’alçària i 1,5 m de gruix, amb torrasses cada 35 m.

3. LA POBLA DE VALLBONA. Disposició del carrer Major, axial; el paral·lel de Dalt i el de Sant Antoni, que equivaldria al d’Avall.

Islàmic i/o cristià

La imatge tòpica de l’urbanisme islàmic contraposa un hàbitat dispers a un altre de concentrat, el de les madines que estaria caracteritzat per l’atapeïment i envitricollament viari. Tanmateix, les ciutats musulmanes històriques mostren un teixit de carrers i places racional —no geomètric— que connecta els portals de la muralla amb les zones comercials i les places, encara que reserve a la privacitat l’àmbit domèstic. Més encara, no descarte que algun raval andalusí fos dissenyat amb escaire...

Per contra, no tot allò que colonitzaren els cristians —catalans en majoria— és ortogonal o hipodàmic, ni de molt. Els condicionaments del terreny, l’espontaneïtat o malaptesa dels manobres dificulten la línia i els angles rectes. Això no ens ha d’induir a admetre miratges d’escaquers acomodats o forçats. És clar que les viles íntegrament planificades medievals o modernes són cristianes: Almenara, Benicarló, Castelló de la Plana, Cullera, Gandia, Manises, Nules, Sant Mateu, Teulada, la Pobla de Vallbona, Vila-real...

Almassora té un nom àrab, manllevat probablement del castell andalusí, i és de fundació cristiana com demostra la carta de poblament de 1237. Benissa, en canvi, podria ser un nucli sarraí remodelat per Roger de Lloria (1286) que després s’encomana a Bernat de Sarrià (1305); l’any 1381 s’hi parla de cristians concentrats enfront de «moros» dispersos, però encara no sabem si el raval ponentí va sorgir com a agrupació islàmica extramurs. El mateix personatge, l’almirall Lloria, és el responsable del desdoblament de Qustantanîya (topònim romànic! que esdevé raval) aràbiga en un hàbitat nou sobre l’horta, per als cristians des de 1268. Els musulmans resten fora porta o s’han de bastir la pròpia defensa.

El raval de Dénia podia haver estat —malgrat una traça aparentment regular— andalusí, tot i l’anomalia d’un recinte murat superficialment exagerat. Nompot, Montfort/Monforte alçava al vèrtex del tossal cònic un castell cristià —sobre restes islàmiques no militars—, ara substituït per l’església setcentista. Un detall, però, complica l’esquema: el carrer perifèric del sud-oest, encara ara, és la Moreria. La no gaire llunyana Elda mostra un carreram islàmic tancat per un recinte ¿cristià? relativament quadrat: el pas de senyoria a reialenc en determinà els canvis...

Zucaina és una vila morisca que té trets d’una certa regularitat. S’ha afirmat que el nucli oriental de Traiguera era d’arrel islàmica, mentre que l’occidental correspon a un eixample cristià. Per altra banda, suposem que les Coves de Vinromà es va desenvolupar a partir d’una fortificació islàmica de la punta septentrional del turó que ara ocupa el poble.

Senyoria/reialenc: les cartes de poblament

De la quarantena llarga de viles visitades, només quatre o cinc són de reialenc, si n’excloem les cinc aldees de Morella. Una bona partida, de vegades en origen del Temple, passaren als cavallers de l’Hospital i després als de Montesa: són nou viles i de les més importants del Maestrat Vell. A banda, en resten algunes de senyoria episcopal (Almassora i Bell-lloc) i de diverses assignacions, com la baronia d’Arenoso, els Cervelló, etc.

Les cartes de poblament pertanyen bàsicament al segle XIII, en coincidència amb la marxa catalanoaragonesa vers el migjorn. Les més primerenques són atorgades pels mestres de l’Hospital que havien conquerit el territori el 1233. A partir de 1317 l’Hospital fou substituït per l’orde de Montesa que hi mantindrà un vertader monopoli econòmic, polític i religiós. La fundació de Càlig, el 1234, és un assaig de penetració cap al litoral, encapçalat pel gran mestre hospitaler, Hug de Fullalquer; el 1319 passarà al nou orde de Montesa. L’alqueria islàmica de Benicarló, a la mateixa costa mediterrània, era un punt fort i esdevindria port comercial; el 1300, ja tenia prop del miler d’habitants. Els mateixos hospitalers atorgaren la carta de poblament de Traiguera —sobre el camí Reial interior— entre 1235 i 1238, que arribarà a ser segona vila del Maestrat Vell. Del mateix 1237 n’és la primera, Sant Mateu, on el mestre de l’Hospital permet que els jurats hi desenvolupen (1287) un eixample de la Suda islàmica. L’any 1241 és el torn de la fundació de Vinaròs, a l’extrem nord de la faixa litoral conquerida als andalusins, que no serà vila fins al 1540: el nom Binalaròs —com en el cas de Benicarló—suggereix una anterior alqueria islàmica. La carta de Vistabella pertany al 1251 en una operació per assegurar la marca septentrional. El Maestrat Nou exercí també a la part meridional el seu paper: el lloc de Beniarrés, de 3.600 m², només és adquirit el 1275 i ofert al poblament el 1288 sense gaire èxit. El 1344, Montesa hi havia establert una senyoria fortificada amb una segona carta que triplicava la superfície del poblet, abandonat el 1609. Les Coves de Vinromà (Abenromà), un altre topònim aràbic, és fundat el 1281 pels calatravins-templers que esdevindran montesians: un cop més malden per controlar el camí meridià.

Almassora, que pertanyia a la senyoria episcopal de Tortosa, va aconseguir una primera carta de poblament el 1237 i una segona, deu anys després. També hi pertanyia Bell-lloc del Pla, de nova fundació el 1250 en un tossalet fortificat. Entra a la mateixa categoria toponímica —paisatge magnificent— el Bellestar, llogaret de la Tinença de Benifassà que començaria el 1279 amb vint pobladors, vora una granja dels monjos del Cister, en dependència de la senyoria eclesiàstica de Benifassà.

Mitja dotzena de nuclis molt diversos van ser històricament promoguts per famílies que en posseïen la senyoria. Ordenats cronològicament, tenim Sucaina, fundada el 1242 i incorporada a la baronia d’Arenoso, el 1609. La carta de Carlet de 1251, rectificada el 1330, va desembocar en la senyoria dels Castellví que no gaudiren de bona fama; malgrat això arribarien a constituir-hi un comtat; una de les hereves en derrocà el castell per urbanitzar-lo a final del segle XIX. Gandia s’estableix el 1249, pels futurs ducs, vora el riu d’Alcoi i inclourà una pobla de Loreto, d’uns 8.500 m² que suplanta la jueria. Nules, planificat el 1254, pertanyia a la senyoria dels Montcada i passà als Centelles, com també el llogaret sarraí de Mascarell, eixamplat i fortificat el segle XVI. Teulada, una antiga alqueria, se senyorialitza el 1277 i s’emancipa el segle següent construint una església fortificada. El rectangle no murat de Manises pertanyia des de 1304 a la senyoria dels Boïl que el defensaven des del seu castell cantoner; el segle XVI s’hi afegeix una pobla oriental de 20 patis a l’actual carrer del Bisbe Soler. La senyoria d’Orpesa és comprada, el 1535, pels Cervelló que atorguen una carta de poblament, el 1589, en una àrea no gaire afavorida, però estratègica.

Les cinc aldees de Morella constitueixen un grup a part pel seu règim entroncat dins el reialenc. Totes s’emanciparen el 1691 de l’enorme terme originari per una decisió de Carles II. Cinctorres, conquerida el 1252 per Blasco de Alagón, fou donada com a senyoria, però, durant el Tres-cents, tornà al territori morellà. La Pobleta d’Alcolea, de molta menys categoria, era fundada —quasi a la ratlla aragonesa— devers 1244. El Forcall, «aldea siue alcharea», també conquistada per don Blasco, rebé la carta de poblament el 1246; Beuter (1551) parla de la pobleta del Forcall. Olocau del Rey havia estat un assentament islàmic, suplementat el 1271, a la mateixa frontera. Tot i la seua parla aragonesa, esdevé aldea de Morella, el 1287. Sorita, que havia estat abans de senyoria, es constitueix en aldea morellana, el 1367. Alcoi va perdre la carta de poblament reial, atorgada el 1256, com la de Cocentaina, que després en deixa el domini a Roger de Lloria, convertit en senyor territorial.

Són pobles o viles de reialenc declarat Monforte, establert per Alfons de Castella, el 1245, i incorporat al terme d’Alacant el 1365. El pregonat trasllat de Castelló de Borriana, el 1251, a les terres regades no va implicar l’extinció de la moreria, que tenia cadi i mesquita; la vila, el 1588, havia arribat a tenir 40 carrers i places. Vila-real, fundada el 1273, ha esdevingut el paradigma de la planificació condicionada pel regadiu. La primera carta de poblament de Pego (1279) no va reeixir i una segona (1286) va atorgar terres a Unxola a 150 colons. La Pobla de Vallbona, el 1304, comporta una operació d’apartheid religiós en separar els no musulmans de Benaguasil que ja tenien parròquia a les terres regades. Si Elda va començar com a alqueria islàmica, la carta de poblament de 1611 la degué recondicionar, després que havia estat senyoria atorgada a Eiximén Pérez de Arenoso, el 1449, en terres de frontera.

GEOMETRIA URBANA

Plantes, illetes i parcel·les

Una de les notes comunes a l’àmbit urbanístic és la designació topogràfica dels carrers fonamentals que trobem —a banda de l’omnipresent carrer Major— a sis o set dels plànols estudiats. A les Coves de Vinromà s’escalonen els carrers de Dalt, el del Mig i el de Baix; Almenara, la vila més ortogonal, alinea els carrers de Dalt, d’Enmig, del Cobertís i el Major (el més baix), travessat per altres sis més curts. Castelló de la Plana conserva un clàssic carrer d’Enmig. Orpesa, en la seua modèstia primigènia, ostenta un carrer de Dalt i un d’Enmig. Sorita, a part de les places, té els habituals carrers de Dalt, d’Enmig i d’Avall. La Pobla de Vallbona disposa de carrer Major, de Dalt i Mitjà i un de paral·lel, ara de Sant Antoni. Els tres carrers longitudinals de Vila-real són els d’Amunt, Major i d’Avall; l’axial que els travessa —compte a l’excepció— és el d’Enmig.

En l’estat actual de la recerca documental i arqueològica, és massa agosarat cercar mòduls o pautes de capteniment dels planificadors. Tanmateix, ho assajaré amb tota la precaució possible. La fanecada (831 m², Pérez Pastor, 2009) hauria de ser la unitat més adient per aplicar i replantejar el plànol urbà, ja que correspon a un quadrat teòric de 28,8 × 28,8 m. En efecte, els quatre quarters originaris d’Almassora sumen 3.324 m², és a dir, una fanecada per quarter. La impecable modulació d’Almenara dóna 12 rectangles de 1.648 m² que vénen a ser una corda quadrada o dues fanecades gairebé exactes. El mòdul de Nules (1.810 m²) depassa un poc la corda quadrada o doble fanecada, exceptuades les illetes del sud-oest i nord-est que semblen ajustar-se més a les tres fanecades. Les tres illes prèvies al recinte murat de Mascarell —un «suburbi» de Nules— cobreixen uns 10.000 m²; cadascuna faria quatre fanecades. Pego, una de les viles medievals més ben estudiada, fa un trapezi de 80 × 80 m, enfilat pel carrer Major que segueix justament la isohipsa 80; la superfície closa s’aproxima als 6.600 m² que equivalen a vuit fanecades. Martí (1997) li ha aplicat un patró de jovades (36 fanecades) de 6 × 3 cordes. La Pobla de Vallbona, planificada, però desenvolupada amb certa espontaneïtat, fa quatre quarters de 114 × 75 m, cadascun dels quals dóna 8.550 m², que s’aproximarien a las 10 fanecades. Les 6,2 ha que conté el recinte del pregonat paral·lelogram de Vila-real corresponen a dues jovades o 72 fanecades.

El raval d’Alcoi té unes illetes compreses entre 1.000 i 2.000 m² amb un plausible mòdul de 1.216 m² (3/4 de fanecada?). A Cocentaina les illetes mostren una extensió mitjana de 1.640 m², equivalent a les dues fanecades. Algunes de les illetes trapezoïdals o quadrades de 25 a 40 m de costat de les Coves de Vinromà podrien aproximar-se a la fanecada.

4. VILA-REAL. Recinte modèlic, propugnat pels historiadors de l’urbanisme. El lleuger biaix de la seua traça se subjecta a l’esquema del parcel·lari del regadiu on s’implanta.

Deixant de banda les dimensions, els carrers majors solen exercir d’eix principal de la vila, cas d’Almenara —malgrat la seua posició perifèrica—; o Benicarló, els dos carrers fonamentals de la qual, Major i de Sant Joan, coordinaven les portes i dividien la vila en quarters. A Càlig, un carrer Major enllaçat amb la plaça Nova connectava els dos portals mestres i permetia dos carrers simètrics i perifèrics, adaptats al clos murat. Olocau del Rey també té un carrer Mayor que aboca al de la Iglesia. Finalment, el carrer Major de Vinaròs es pot considerar axial de l’estructura primitiva, travessat per nombrosos carrerons estrets i simètrics.

El títol d’aquest llibre dóna a entendre que considerem planificada una vila amb els seu carreram i parcel·lari més o menys geometritzats. La trama ortogonal ateny el màxim de perfecció a Almassora, Almenara, la vila nova del Forcall, Nules i la Pobla de Vallbona, i no tanta, en casos com Castelló, les Coves de Vinromà, Elda, Gandia, Manises, Mascarell, Orpesa, Pego, la Pobleta, Zucaina,⁵ l’eixample posterior al Tres-cents de Traiguera i Vistabella amb les travesses costerudes. Condicionaments diversos poden derivar en plantejaments esbiaixats —que no vol dir desordenats— com el de Beniarrés amb els carrers de la Senyoria, d’Enmig i les Barreres que davallen el pendís i són travessats pel del Triquet en angle agut. Benicarló afecta una forma romboïdal, com Vinaròs i la tan esmentada Vila-real, adduïda com a modèlica per P. Lavedan (1926), refiat probablement en el boix de Viciana (1564), que destacava la plaça central porticada, i en l’elogi de fra Francesc Eiximenis que hi va predicar el 1379 i exercir, abans o després. Els carrers llarguers hi predominaven quant als accessos, exceptuat el curt d’Enmig al seu tram central. I, encara, cal esmentar Montfort/Monforte que he volgut incloure, malgrat no tenir una planta ortogonal sinó concèntrica, sens dubte planificada.

Partim d’un supòsit discutible, però probable —i, de vegades, demostrat—, la persistència de la trama parcel·lària medieval. És fàcil de comprovar que ens movem entorn d’una mediana de 88 m² per pati, trast o parcel·la de les nostres viles, xifra que no concorda amb cap nombre d’unitats habituals. Podríem deixar els dos extrems, el Bellestar i el raval d’Alacant, fora de la consideració: el primer cas respon a la misèria dels jornalers que treballaven per al monestir de Benifassà; el segon perquè no tenim clara la seua confronta, ni tan sols si estava cenyit de murs del tot. Al suburbi alacantí, de trasts més afavorits, podria haver-hi hagut un estil castellà més generós? O islàmic? El raval de Dénia (173 m² de mitjana) donaria suport a la segona hipòtesi. La xifra de Carcaixent (199) i la de Carlet, més modesta, deuen reflectir una recomposició del cadastre dels dos darrers segles passats, provocada per una circumstància de «nous rics» citricultors.

Mitjana de les parcel·les del cadastre actual dins l’espai històric

La xifra d’Almassora, la podríem rebaixar a 75, si ens atenyíem al nucli més antic; la de Cocentaina, en canvi, planteja una gran diferència entre els solars quadradencs, amb espais verds, més afavorits (>100 m²) i la resta. Com a contrastada caldria introduir la vila de Benissa (110 m²) on la mitjana és inflada pels casals dels hacendados que Cabanilles (1785) va qualificar com a únics habitatges decentes.

Els coeficients inferiors a la mediana solen correspondre a viles murades on la compacitat és exigida pel recinte; els corrals o celoberts s’hi redueixen a la mínima expressió o desapareixen del tot (cas de Vinaròs o Benicarló); s’hi nota en qualque cas una tendència al trast quadrat. Naturalment, l’extensió de la parcella repercuteix en la façana de l’habitatge que, només en els casos més generosos (la Pobla de Vallbona, Pego), arriba o depassa els 6 m d’amplària.⁶ És molt més corrent disposar d’una façana més estreta, compensada per una llargària exagerada de la parcel·la. Els dos valors de la taula, 172 i 174 m², suggereixen al primer cas un estil «aragonès» més quadradenc i, al segon, la reserva de solar per a futures construccions de la vila nova de Gandia on el patí mínim superava els 86 m².

Viles planificades exemplars

Seria més lluïdor el resultat d’aquest llibre si m’haguera cenyit a tractar aquestes deu viles medievals-modernes, però he preferit mantenir el contrapunt d’unes altres més modestes o menys reeixides que també deuen haver estat objecte d’una planificació, d’una idea ordenadora. Totes les deu viles comentades en aquests paràgrafs estan ubicades a la zona plana, més o menys a prop del litoral, encara que n’hi ha més d’una, com les Coves de Vinromà, que aprofita un lleuger alter i, en general, la majoria malden per estalviar-se les revingudes de rius i rambles immediats. El camí meridià —antiga via Augusta o camí Reial posterior— no se’n sol separar gaire: passa concretament per les Coves, Castelló de la Plana, Vila-real, Nules i Almenara.

Quant a l’extensió i estructura, cal dir que, si exceptuem Castelló —que va disposar de tres recintes successius—, totes les nostres viles exemplars es mouen entre les 6,2 ha (Vila-real) i 2,2 ha (les Coves i Mascarell) d’espai clos dins la murada o muralla. Cal recordar que les majors tenien quatre portals; les menors, dos només. Pel que fa a l’estructura de carrers relativament drets, la simplicitat sol ser la norma, tres o quatre carrers llarguers i d’altres tres o quatre travessers —sovint més curts— componen l’esquema. Hi ha un cas (la pobla de Nules, 4,2 ha) en què els curts es titulen carrers i els llargs s’anomenen travesseres, dins el magnífic rectangle del clos torrejat (1.170 m).

Les dues viles més septentrionals, Vinaròs i Benicarló, tenen comuna la immediatesa litoral i una traça esbiaixada, romboïdal. El carrer Major de Vinaròs —eix únic— és creuat per quatre travesses que es reparteixen l’esquifit espai (2,4 ha) d’una manera dissimètrica; malgrat l’eixampla occidental, la vila hagué de restringir les parcel·les, amb una de les mitjanes més baixes, 55 m². Els patis de Benicarló, que no arriben a les 5 ha, són una mica més afavorits (65 m²): sembla que la senyoria militar, dins la modèstia, la va atendre millor des de 1236, disposant un rombe en quarters dividits pel carrer llarg de Sant Joan i l’entravessat Major; des de la cruïlla hom podia veure les quatre portes.

Almassora i les Coves de Vinromà mostren una semblança, tal volta casual, de perfil i distribució, una esbiaixada, l’altra més aproximada als angles rectes; una compta amb quatre o sis quarters d’uns 670 m² que, inclosos els carrers, vénen a omplir una fanecada. Les Coves només tenien, igualment, tres carrers llargs escalonats, a banda dels transversos. Almenara, amb un clos (1543, incloent el casal de la senyoria), abasta 5,4 ha, però n’hi hagué un d’anterior més reduït; així hi han romàs sis carrers més curts i rostos, travessats per altres quatre de plans: de tots en sabem la lletra menuda gràcies a la recerca del metge Lluís Cebrian. Castelló de la Plana degué començar amb un recinte gairebé quadrat de 3,3 ha; el segon ja en cobria 9,9 i el tercer, modern, 21 ha amb sis portals. Voldria recalcar que —gràcies a l’obra de Traver— queda confirmat el principi de la persistència del cadastre: les parcel·les urbanes de 1588 i de 2012 són pràcticament idèntiques.

La planificació ex novo de Mascarell —que conserva fins i tot el recinte restaurat— està fora de dubte; les 2,2 ha són cobertes per una malla de 4 × 2 carrers l’orientació dels quals i la dels murs se subjecten a la xarxa de reg. L’humil realització de la Pobla de Vallbona respon plenament al que esperàvem del topònim a base d’un ordit de quatre carrers, més tost estrets i irregulars els llarguers, creuats per uns altres de curts. Les quatre portes corresponien a l’esquema, però la muralla era poc consistent, encara que encabís 4,5 ha. L’horticultura o la gasiveria dels senyors no devia donar per a tant.

Vila-real és un dels exemples més perfectes, tancat per una murada de 1.040 m (6,2 ha = 2 jovades). Tot i que molts autors l’han rectificat, el plànol és lleugerament esbiaixat d’acord amb el parcel·lari de l’horta. Si respon al model de Francesc Eiximenis o el frare el propugnà a partir d’allà, és mal de dir. Sabem que el rei l’hi envià i que hi predicà. La plaça central «cívica» i porticada, no la trobem en altre exemple més que Almenara; allà s’hi obrien la Sala, l’Almodí i el pou, però no l’església, posada a la perifèria com s’esdevé sovint. A partir de dos carrers axials que es travessen a la plaça quadrada es distingeixen quatre quarters subdividits en illetes per carrers i carrerons transversals i dos de longitudinals.

Ravals, eixamples i viles noves

Les viles i ciutats solen créixer amb els anys, tot i que n’hi haja que s’han esvaït. El perímetre de la Suda de Sant Mateu ja va ser «requalificat» el 1287 per uns jurats —ara en diríem regidors— que, ben segur, no hi perderen fa 730 anys! El raval⁷ (Vell) d’Alcoi fou planificat minuciosament el 1304 sobre una extensió d’1,95 ha a la part sud-occidental de la vila i al costat de l’alcàsser que havia alçat l’almirall Lloria. El raval disposava d’una trama de quatre carrers longitudinals i dos de travessers. El mòdul emprat d’illeta sencera agrupava setze trasts de 6,1 × 12,5 m i el conjunt estava més ben murat i defensat que el nucli antic: no s’hi admetien «moros». La muralla divisòria o comuna i el vall entre vila i raval ha esdevingut un dels eixos de la ciutat contemporània (carrer de Sant Tomàs, entre el pont de Sant Jordi i el centre cívic).

Uns altres dos ravals són el de Gandia i el de Dénia. El primer no té res de planificat i quedava a ambdós costats del camí de migjorn, dellà del Tossal; havia estat cristià, però el segle XIV fou destinat a moreria i s’hi arribà a edificar una mesquita. El raval de Dénia va substituir la pobla de Dénia, fundada el 1308 per Jaume II per raons de comoditat i estratègiques, i va desenvolupar-se amb el seu recinte entre els segles XIV i XVI. No manquen autors que l’atribueixen als andalusins. El ravalet d’Almenara, documentat el 1589, estava inclòs a la part del sud del primer recinte i, després, òbviament, dins la muralla post-renaixentista. Al sud d’Orpesa, també, el pou de la vila centrava el raval. El Forcall, al cara-sol, igualment. El raval de Cocentaina mudèjar preexistia a la fundació de la vila cristiana (1251). Carlet incloïa un raval i un ravalet.

Tenim notícies d’eixamples que no han deixat rastre toponímic a viles tant distants i distintes com Traiguera i Almenara. L’eixample del sud-oest de Traiguera s’oposa radicalment al nucli antic per l’estil del traçat. És un espai d’1,4 ha, articulat per carrers que poden passar per ortogonals i que deuen pertànyer al segle XIV o XV: hi ha un carrer Nou, com en altres viles que veurem després. Les parcel·les dels habitatges d’aquests eixamples superen llargament en superfície (85 > 58 m²) les del nucli antic. A les dotze illetes fundacionals d’Almenara (segle XIII) se’n varen afegir per la part de llevant unes altres que equivalien a altres sis unitats (75 habitatges) i tot el conjunt fou tancat per un mur elemental (Quatre-cents).

La novetat de les viles noves pot ser relativa. El cas de la vila nova de Gandia, com a carrer-suburbi extramurs, remunta a 1388 i es consuma durant el segle següent entorn del Trapig, és a dir, la indústria del sucre de canya. La muralla nova del segle XV va arribar a agombolar 7,6 ha, fent costat a la universitat. La vila nova del Forcall és contemporània de la urbanització (segle XVI) de la gran plaça de la Creu: la constituïen dues illetes d’uns 2.100 m² cadascuna, que tal vegada comptaven amb una modesta tanca. Alacant va convertir en cor de la ciutat el raval o vila nova (3,1 ha) a comptar del Cinc-cents. Situat just a baix del Benacantil i amb possible protecció murària, no en descarte un presumible precedent andalusí. S’oposava a la vila vella, reservada als originaris i va assumir un mòdul generós de 200 m² per parcel·la; tal vegada volia interferir o minvar el nucli anterior. N’és prova l’església gòtica de Sant Nicolau, patró dels mariners catalans que, amb el temps i reconstruïda, esdevindria col·legiata i concatedral.

Els carrers nous solien ser realitzacions expansives més modestes i també n’hi ha de totes les èpoques, fins i tot d’actuals. El carrer Nou de Manises pertany al segle XVI; a Vinaròs tenim del XVII un altre carrer Nou, 150 m al nord del clos murat, no lluny del convent de Sant Agustí; a Cinctorres, un altre. El de Vistabella, al sud-oest, és cosa del segle XVIII; el carrer Nou d’Almenara pertany al segle XIX. Tant a Castelló de la Plana com a la Pobla de Vallbona trobem sengles carrers Nous que no tenen gaire més de cent anys d’història.

A les pobles, els passa el mateix. Els tractadistes urbans les identifiquen adesiara amb les bastides, però quan gratem la documentació o el plànol, hi trobem de tot. A banda les que hem tractat com a viles planificades de nova creació medieval (la Pobla de Nules, la Pobla de Vallbona), n’hi ha d’altres que podem ser autèntics suburbis (la Pobla de Manises, segle XVI) o barris intraurbans (pobles del segle XIII-XIV a la ciutat de València, o les de Gandia: la de Sant Roc que va suplantar el bordell i la de Loreto, la jueria). Guinot i Martí (2006) n’arriben a comptar prop de dues-centes dins el nostre país. Les més característiques són les fundades ex novo com a desdoblament d’una població segregada: la Vilavella de Nules, Benaguasil. La Pobla del Duc, medieval sens dubte, no mostra al seu traçat triangular i cara-sol cap indici d’ortogonalitat. La Puebla de Arenoso, la carta fundacional de la qual és de 1317, mostra un nucli rònegament rectangular que podria ser del Quatre-cents. La Pobla Llarga, en canvi, sembla posterior al segle XVII: de la Pobla de n’Esplugues, si més no, en queda poca cosa.

QÜESTIONS DE MÈTODE

Mitjans i usos

Aquest llibre, no l’hauria pogut fer fa vint-i-cinc anys, quan amb prou feines disposàvem de documentació tan important com cadastres, cartografia detallada (amb la superposició del relleu deduït del model 3D), teledetecció i, sobretot, l’accés informàtic. Ara tenim a qualsevol ordinador un correcte mapa del País de l’Institut Cartogràfic Valencià a escala 1/10.000 o 1/5.000, que he revisitat acuradament per esbossar una tria primordial de la qual algunes grans ciutats han estat eliminades d’antuvi. La segona providència ha implicat el repàs de la cobertura aèria de l’any 1956 —«vol americà» que sovint ens retrotrau a perímetres històrics— i d’altres vols o imatges satel·litàries més moderns i detallats.

La tercera etapa, que ha durat quatre o cinc anys, ha estat la visita exhaustiva i repetida de tots els nuclis «sospitosos» o candidats de ser interpretats com a resultat d’una planificació. Sempre hi he acudit amb el plànol cadastral a la mà del traçat del qual hom pot conjecturar o deduir les grans línies del plànol: parcel·lació, closos, illetes de cases, carreram. Com pot suposar-se, he perseguit la bibliografia, no sempre de fàcil notícia o consulta en els afers locals. Quan hi ha bona informació arxivística i geogràfica, els problemes interpretatius esdevenen mínims; en cas contrari, el recurs a la hipòtesi és més habitual. Per raons de mètode, sempre m’he estimat més consultar la bibliografia després de la primera visita. Naturalment han estat benvingudes les notícies i il·lustracions que m’han fornit gentilment tants benemèrits investigadors de les respectives viles i/o comarques que són citats oportunament. Si en qualque cas me n’he oblidat, demane disculpa.

La llei de la persistència del parcel·lari urbà és sovint comprovada, més que la del viari o carreram: el buit és més bo d’omplir que d’obrir, contra el que assegura Gauthier (2003). L’espai cronològic cobert no comprèn l’edat antiga, sinó una medieval que, entre nosaltres els valencians, comença amb la conquesta jaumina o la constitució del regne: per això, les referències islàmiques seran escasses. Per l’altre cap, no hauria volgut incloure-hi l’edat moderna, però la persistència de les estructures medievals a les viles valencianes ens hi obliga sovint amb un «gòtic tardà» que depassa el regnat de Felip I (II).

Els assentaments medievals han experimentat una evolució diversa, no sempre expansiva, tot i que és la predominant. Per això cal cercar el nucli a la part central, tot i que la planificació de vegades crea eixamples o viles noves; adesiara es contenta amb un carrer Nou. Aquestes excrescències solen desplaçar la centralitat. Les reformes urbanes a les viles que més han evolucionat per esdevenir ciutats han transcendit no sols al traçat del carreram i a la substitució dels edificis, sinó també a la modificació substancial del cadastre. El problema s’accentua a casos com els d’Alcoi o Carlet que han fruït d’etapes de prosperitat i creixença accentuada.

La designació toponímica és un argument valuós, però no sempre concloent: no totes les pobles o viles noves responen a una planificació concebuda o executada dins la mentalitat que implicava la bastida (Lavedan, 1926) o el castrum romà. Si a la Pobla de Vallbona hi trobem bons indicis, a la de Benifassà, no. Nules ha omès en la seua designació oficial el sintagma la pobla de o vilanova que conserven alguns barris del Forcall o de Gandia. La València del segle XIII també tingué pobles (Guinot-Martí, 2006) que s’escapen de la nostra consideració. L’existència d’una carta de poblament no implica una planificació obligada.

Per l’època de constitució o desenvolupament posterior al Cinc-cents, tot i que en tenim dades i croquis, no parlarem de nuclis com Almoradí, Beneixama, Benejúzar, el Camp de Mirra, Casinos, tot i que els hem visitat atentament. La Canyada de Biar, Fontanars dels Alforins, Sant Jordi (antic mas dels Estellers) i el Villar del Arzobispo deuen pertànyer al segle XVII i Navajas, el Pinós, la Pobla de Farnals, Salinas, Santa Pola i Tabarca, al XVIII o posteriors.

Unitats de mesura

L’afany d’explicar la modulació de les viles planificades a base d’unitats tradicionals ha topat amb l’escassa documentació exhumada. Fins ara no s’ha trobat cap disposició que mane als planificadors o soguejadors que empren una unitat determinada i per això ens hem hagut de valer de deduccions a partir d’amidaments reals. Les unitats comunament establertes, algunes de les quals encara vigeixen al món agrari, són enumerades amb les equivalències al sistema mètric al quadre següent:⁸

El complex sistema de mesures combina desenvolupaments duodecimals/sexagesimals i decimals que sobten a les mentalitats modernes. La jovada reial (la mallorquina), tres o quatre vegades més grossa (113.650 m²), sembla que la van reduir els mandataris del rei perquè al País Valencià no hi havia prou terra per repartir. La corda, que podria haver estat una unitat fàctica, tenia 40,77 m de costat: era portable. Una jovada comprenia 18 cordes quadrades. La fanecada —que avui en dia és l’única unitat usual— sol xifrar-se en 831 m², però V. Traver (1958) li posa «837,0964 mts²». L’errada deu ser tipogràfica perquè les equivalències que en fa no quadren amb el valor esmentat. Una jovada contenia 36 fanecades i 7.200 braces quadrades; la lineal amidava 2,039 m. El pam valencià, més llarg que el mallorquí, sol comptar-se de 22,6 cm.

Entre els quaranta-un casos de viles escorcollades, en podem considerar una petita mostra en què la superfície dels quarters urbans, de les illetes de cases o dels trasts edificats i edificables evoquen o suggereixen l’ús d’unitats de mesura tradicionals; això sempre dins una relativitat o imprecisió imposada pel procediment de prendre les dimensions sobre plànols del cadastre que no sempre són fiables. Tanmateix, maldarem per treure’n qualque profit.

L’únic exemple en què ens aproximem a la jovada és el de Vila-real —operació hortelanourbana— que n’ocupa dues, equivalents a 72 fanecades, distribuïdes entre els quarters septentrionals (16+16) i els meridionals (20+20) (fig. 4): podria ser un cas paradigmàtic. La fanecada, però, apunta en molts altres indrets, una dotzena, sobretot referida a la dimensió de les illes de cases. Són molt reiterats els casos que s’apropen a les dues fanecades: Cocentaina (1.641 m² d’illeta mitjana); Almenara (1.681 m²); Benicarló, que les depassa lleugerament (2.000 m²). Les tres illes simètriques del clos més antic d’Orpesa oscil·len entre les 2 i 2,5 fanecades; el Vinaròs montesià originari (1,4 ha) mostra vuit illetes de 55 × 30 m que equivalen de nou a 2 fanecades. Altrament, a Pego, el sector més regular dóna 8 fanecades, però, filant més prim, hom hi pot trobar altres equivalències. La pobla de Loreto de Gandia, de 62,5 × 135 m dóna uns 8.500 m² que són 10 fanecades i el conjunt del llogaret de Mascarell (10.100 m²) depassa un poc les 12 fanecades. Les illetes d’entorn del carrer d’Amunt d’Almassora corresponen a l’extensió d’una fanecada i les del Raval Vell d’Alcoi, segons Torró (2003) donarien 1,25 fanecades: jo crec que —comptant els carrers— hauríem d’assignar-les-hi 1,5 fanecada.

Quan minva la unitat, podem caure en el parany de fer més adaptacions, però la corda lineal —més pràctica per als soguejadors— l’hem aplicada a cinc exemples, a banda de les illetes rectangulars o trapezoïdals de les Coves de Vinromà, que tenen unes mides aproximades de 25 × 40 m, que evoquen aquesta unitat. A la Pobla de Nules predominen les illes de cases amb una dimensió compresa entre 40 i 41 m que ve a ser una corda; a Almenara —que hi té un cert paral·lelisme històric— hi ha una dotzena d’illetes de 41 × 41 m, és a dir, d’una corda quadrada. A Carlet, la separació de les diverses illetes sol aproximar-se als 40 m. El rectangle bàsic elevat de Pego té 80 × 80 m que equivalen a 2 × 2 cordes. Baixant a les braces, a Cullera en trobem 24 a la separació dels carrers més rostos, perpendiculars al riu. A la vila de Pego les illes F i H (Martí, 1997), tenen una amplària de 8 braces, mentre que els cappatrons dels segles XV-XVI, segons el dit autor, solen enregistrar uns trasts de 10 × 3 braces, és a dir, de 20,5 × 6,1 m. Recordem, un cop més, que en disminuir l’abast de les unitats, les acomodacions esdevenen més fàcils.⁹

Patrimoni arquitectònic i toponímic

Les esglésies

Reunim en aquest apartat dos aspectes que pertanyen un al patrimoni material i l’altre a l’immaterial, que sovint connecten en el paisatge humà de les viles i ciutats. No cal dubtar que l’església és l’edifici més representatiu de cada assentament, almenys a l’edat mitjana i la moderna. Ara bé, les reconstruccions o ampliacions del Sis-cents i Set-cents n’han desfigurat la majoria, estrafent sovint la implantació primitiva sense cap contemplació pel carreram o fins i tot per la muralla. Aquests segles de vertadera teocràcia, les autoritats municipals estaven sotmeses als dictats clericals que maldaven per convertir els temples en fites arquitectòniques.

En casos determinats, l’església parroquial es constitueix en peça essencial de la defensa: la de Benicarló hagué de resistir les escomeses carlistes; la del Forcall va estar a punt de ser volada en les mateixes guerres civils. L’església de Teulada, forta, estava adossada a un quartijo defensiu (1551) i la immediata de Benissa, reedificada devers 1590, venia a suplir un recinte murat inexistent o no gaire eficaç. L’església de Cullera, a la part més elevada del recinte, era reforçada militarment el 1543.

La centralitat —de vegades, summitat— postulada per alguns esquemes estereotípics, la trobaríem a setze dels trenta casos analitzats. Al raval d’Alacant, l’església gòtica de Sant Nicolau i el seu fossar del segle XVI foren substituïts dins el nou estil urbà per una col·legiata ampul·losa i no gens medieval que esdevindria cèntrica al nou barri. La d’Almenara, ampliada el segle XVIII, ocupa l’eix de simetria de la planta urbana; en realitat omplia d’antuvi una de les dotze illetes fundacionals; no tenia plaça, però sí el fossar a la banda de migjorn. L’església de Càlig (1312), ampliada a la primera meitat del segle XVII quan ja era vila, pren una posició central al dors del tossal llarguer. La de Castelló de la Plana —i el celebrat Fadrí— presideix el segon recinte trescentista a la plaça Antiga, que també era el centre cívic: el pes de la farina hi era devora. Catí situava l’església (segles XIII-XVIII) entre la plaça de Dalt i la pròpia; l’abadia, edificada el 1376, s’hi venia naturalment a conjuntar. L’urbanisme mistificat d’Elda compta amb una església al bell mig gairebé del quadrat, però deu ser moderna o contemporània; altrament, l’ermita exterior de San Antón —dinamitada el 1936— podia haver estat la parròquia inicial entre 1528 i 1613, sobre una possible mesquita. La collegiata de Gandia s’inscriu al bessó de la ciutat i fou engegada a final del Tres-cents per Alfons el Vell, encara que en gran part respon a l’obra del segle següent. Cal recordar que els convents de frares i monges gandiencs contribuïren decisivament al model de ciutat, fins i tot en les pobles organitzades entorn d’una esglesieta.

Manises no s’escapà de la centralitat clerical; l’església documentada el 1370 tenia el fossar al flanc de llevant; la nova de 1735 es permeté interrompre el carrer. El castell de Nompot de la conquesta esdevindria amb el temps l’embalum enorme de la parròquia, no només cèntrica, sinó també encimada al cucurull del cònic tossal. A la regularíssima pobla de Nules, l’església del segle XIV —reformada el 1639— gosa evadir-se de la quadrícula i es col·loca esbiaixada amb l’absis al sudoest i el fossar al costat de l’evangeli (SE); l’actual és posterior a la guerra civil dels tres anys. La parròquia de Pego ara és ben centrada al nucli antic; el solar que «cercaven» el 1280, el trobaren a ponent del trapezi originari i va romandre exempta a la vora del fossar. Valltraiguera posà l’església al contacte entre el nucli (possiblement islàmic) i la part planificada; el 1398 —sota l’ègida del papa Luna— arribà a acollir trenta beneficiats. La forta església de Teulada presidia i dominava, com hem dit, el poblet des del final de l’edat mitjana, com l’església vella de les Coves de Vinromà (segles XIII-XV) d’un estil gòtic refinat, que ocupava el cim de la població. Seria abandonada i substituïda per la nova, aixecada el 1784.

El proposat i difós model de fra Eiximenis, nogensmenys, tenia prou excepcions, catorze (gairebé la meitat) per trencar la llei de la centralitat. Comencem amb la d’Alcoi, Santa Maria, que correspon al tipus de reconquesta (segle XIII), ampliada el 1576, que tenia el fossar al davant; tot situat a la punta interfluvial de la vila. La d’Almassora, bastida el 1569, tenia el buc i el fossar dins el recinte, però en reedificar-se el 1685, abolí un tros de la muralla de ponent. Tampoc encaixava a l’esquema urbà la de Benicarló (1236), més petita que la de 1724-1743. L’església medieval-moderna de Benissa quedava al cantó oriental de la vila, al costat del portal, fortificada. Carlet edificà la parròquia excèntrica, documentada el 1401, a la part de tramuntana, on ara és la plaça Major.

L’església de Cinctorres romania al límit oriental del clos murat, però l’ampliació del segle XVIII va trencar el mur d’Avall i va permetre afegir a la plaça Nova, la bassa i el fossar: un exemple més d’urbanisme eclesiàstic. No és diferent el cas de Cocentaina, amb un temple del segle XIII a l’extrem nord, acompanyat d’un fossar; la plaça del davant és setcentista o posterior. El recinte murat de 1543 a Cullera s’estalonà en l’església fortificada angular. El temple setcentista de la Pobla de Vallbona està esquerra mà a la banda de ponent i el cantó l’ocupava el fossar originari, sense destruir l’esquema planificat. També fugia del centre —tal volta per evitar el xivarri del mercat— l’església de Sant Mateu, que ja tenia dos trams enllestits el 1257; altrament, la romànica de Sant Pere dominava el cim de la Suda. Vila-real no va encabir dins el seu plantejament paradigmàtic l’església (1298), ni a la plaça, ni tan sols al carrer d’Enmig. L’edifici originari de només 20 × 40 m era paral·lel a la muralla del nord i tenia l’absis al nord-est; al davant hi havia el pla de l’Església (SW) i al costat, el fossar i el verger, regat per la Sequieta que assortia el pou de la plaça Major. L’església antiga de Vistabella sembla que s’alçava vora el castell, a l’indret més elevat de la vila; la nova en canvi (final del segle XVI) es va bastir a la part baixa, fora porta, amb vertadera magnificència. Vinaròs mostrava una església (1586-1594) excèntrica al cantó nord-est del recinte que, potser a l’inici, romania extramurs; l’antiga, més reduïda, la situen els autors al carrer de Codera. A nuclis petits com el d’Orpesa, l’església enaltida va ser inclosa en un segon recinte enganxat al castell i, a la Pobleta d’Alcolea, l’església (1316) i la casa pairal dels senyors ocupen els dos caps del mateix carrer, quasi únic.

Els edificis civils

Pel que fa als edificis representatius civils, hom pot separar-ne dues categories, els oficials o públics i els privats que criden l’atenció en alguns nuclis concrets. Entre els primers, hom pot remarcar els que conserven immobles medievals o moderns —gòtics o renaixentistes— com Catí que mostra el seu Ajuntament amb la llotja gòtica de la part baixa (1428), l’immediat casal dels Santjoan (1452) i la torre que presidia la senyoria vora l’església. Vila-real ha salvat un dels costats de la plaça central amb porxades que encabia la Sala, tres hostals, una taverna, l’almodí i el pou. Alcoi, Monforte, Benissa i Alacant han tingut llotges, més modernes que medievals. A la vila alcoiana varen coincidir el Capítol, el Delme i altres serveis al que ara és Museu Arqueològic, edifici que data de 1572. La llotja de contractació de Benissa és obra de la fi del Cinc-cents. La de Monforte correspon a la mateixa època i la d’Alacant, desapareguda, era anterior (1427-1430), mentre que la Sala (ajuntament) pertany a la transició dels segles XVI-XVII i perdura. També en trobem una a la casa capitular de Cocentaina, mentre que l’almodí estava prop del portal de Travadell.

La Torre va albergar fins a 1915 l’Ajuntament de Càlig: tenia al davant la carnisseria/peixateria i al carreró immediat del Delme, el gran celler de l’orde de Montesa. Tres viles de la mateixa senyoria montesiana i del bisbat de Tortosa són Vinaròs, Benicarló i Almassora. A la primera, la casa del Consell s’ubicava en un cantó del carrer Major, prop del barri mariner; just davant residia el mostassaf. Els Quatre Cantons de Benicarló materialitzaven el poder civil mentre que l’enorme casal de Montesa (720 m²) al quarter meridional significava la jurisdicció. L’Oficialat tortosí d’Almassora absorbia una illeta sencera del nord en tant que Ca la Vila se centrava a la plaça Major. Els hospitals solien prendre posicions, fora vila, prop dels portals, cas de les Coves de Vinromà, Catí i Benissa.

Segons la categoria històrica dels nuclis urbans, que no sempre s’avé amb l’actual, hi podem trobar mostres d’esplendor edificatori, de vegades coincidents amb el carrer Major que és —o ha estat— axial. El Castelló de 1588 (Traver, 1958) tenia uns 4.500 habitants que pagaven una peita mitjana de 10 lliures i 15 sous; la centralitat estava marcada pels edificis del Comú de la Vila, les Corts de Governació i Justícia i la presó que s’acumulaven en una petita àrea del centre antic, no lluny de l’església. N’Arcís Feliu sojornava al carrer Major, a la cantonada amb el carrer de Mossèn Tirado; els Casalduc vivien al carrer de l’Aigua, una travessa destacada. Gandia conjugaria la vila, el raval andalusí i la vila nova; si la col·legiata de Santa Maria restava al melic urbà, la Universitat (1548) es va alçar a l’extraradi, obligant-se a tancar-la de murs. Altrament, el palau gòtic dels ducs —originat en la torre del Tossal— mantenia la senyoria del territori al costat del riu. Cocentaina conjuminava també el palau senyorial (2.880 m²) de final del segle XIII entorn d’un pati central de base gòtica amb la placeta de les Corts, més tard de la Vila, on radicava el consell municipal.

L’esplendor gòtic de Sant Mateu i una acurada tasca de restauració ens ha permès valorar la importància relativa dels carrers i plans dels segles XIV i XV, i sobretot dels abundants casals. La copiosa documentació de Pego i un estudi exemplar a través del parcel·lari i l’arqueologia (Martí, 1997) permet reviure el paper del carreram medieval. Manises, amb flaixos escassos, el podem fixar a final del Quatre-cents quan es crea el carrer Nou, que esdevindrà Major. A Cinctorres, la casa senyorial dels Santjoan confrontava amb el Quartillo —castell originari—, el forn i l’hostal. A Traiguera, segona vila del Maestrat, s’explica un esplendor planificat en dos o tres recintes, comptant-hi la concessió de mercat (1321) i fira (1440) i la celebració d’unes corts, l’any 1441; caldria afegir-hi l’Estudi que va funcionar-hi del segle XIV al XVI. Per acabar, la rivalitat en una minúscula aldea morellana, el Forcall, aclareix el desenvolupament i la persistència dels casals dels Mançaner i Fort, oposats als Miró i Osset que opten per l’eixample.

El toc dels casals és una mica aleatori encara que sempre tinga un component socioeconòmic com hem vist a Sant Mateu, Catí i Castelló. On no ho podíem esperar, a Vistabella, trobem diversos grans casals al carrer de Jesús i del Forn Vell i, més avall, al carrer del Mur. En una pobla pobra com la de Vallbona hi ha la Casa Gran (ara Museu Etnològic), edifici que el segle XIX tenia més d’un miler de metres quadrats, i la casa del Delme del carrer Major on es cobraven les rendes del monestir de Portaceli. El cas de Benissa sobta si no es coneix que era la residència d’una «aristocràcia» terratinent i mercadera que des del segle XVI aconseguí l’hegemonia de les quatre baronies, una petita capital.

La toponímia

Dels quaranta noms que serveixen per retolar les nostres viles o els llogarets ací estudiats, en podem fer una classificació, atesa la seua etimologia, que es resumeix al següent quadre:

A la categoria de prellatins cal afegir-hi tots els inexplicats que són Alacant, Carlet, Elda, Gandia (que podria ser grec importat pels bizantins) i Orpesa. Només n’hi ha quatre de llatins perquè considerem com a tals els que han romàs gairebé fossilitzats: Carcaixén(t) de CARCASSIUS; Dénia de DIANIUM; Traiguera de TRITICARIA i Nules, procedent d’AD NOVULAS, que fàcilment podrien passar per catalans. Els romànics precatalans, que sovint són designats com a «mossàrabs», representen una evolució més avançada dels llatins originaris. En tenim sis més o menys apodíctics: Càlig, Catí, Cocentaina, Cullera, Pego (< PAGUS o PELAGUS) i un de més discutible, Sorita.

Com era d’esperar —és la tònica d’un país ocupat culturalment set o vuit segles—, una tercera part dels topònims són aràbics. N’hi ha tretze més o menys admesos pels autors: Alcoi (àr. Alqûy), la Pobleta d’Alcolea (< al-qulaica, segons Coromines; algú l’ha interpretat com ‘el fortí’); Almassora (< al-manṣûra; el significat no n’és clar); Almenara (< al-manâra, ‘la talaia’); Beneixama (< bani-Šâ^cma?, tribal); Beniarrés, un altre clànic; Benicarló (< banî Gazlûn); Benissa (< banî-^cÎsa, ‘els fills de Jesús’); Manises, no interpetat; Olocau (< al-^cuqab?); Zucaina (< assukayna); Vinaròs (< abîn al-^cArûs) i les Coves de Vinromà (< abîn ar-rumman).

La dotzena de topònims catalans fan un altre terç del total. Hi comptem quatre noms que volen magnificar el paisatge: el Bellestar, Bell-lloc, la Pobla de Vallbona i Vistabella. N’hi ha tres que esmenten la fortificació: Castelló de la Plana, Cinctorres i Montfort, i dos que es refereixen a aspectes geomòrfics o vegetals: el Forcall i la Salzadella. Queden Sant Mateu, Teulada (tal vegada Taulada < TABULATA) i Vila-real que són ben transparents.

Els rètols «oficials» dels carrers no corresponen en tots els casos a la designació popular, que sempre que hem pogut hem maldat per recuperar. Entre els més generalitzats, hom troba els carrers Major, del Forn, Empedrat, de la Senyoria, de la Cort o de les Corts, de l’Església, de l’Abadia (Rectoria), els Quatre Cantons, Cap de Vila, Sòl de Vila... He comentat en un altre lloc la trilogia de carrers d’Amunt, d’Enmig i d’Avall (a Castelló manca el d’Avall) i el genèric pla que sovint substitueix la plaça (sobretot al Maestrat). Amb relació a les murades, són notables el Remur (Bell-lloc) i Darremur (Almassora). El nou/vell, nova/vella ha estat mencionat a les pobles (Rosselló, 2016); hi ha una plaça Nova a Castelló que data de 1570... El carrer de la Dula (Almenara, Castelló i Catí) fa referència a un terme ramader, com el Comú (‘dels porcs’, a la mateixa Almenara).

Els sants no han contribuït precisament a facilitar-me la tasca. L’oportunista imposició de diversos santorals fa que siga difícil trobar un poble sense el carrer de Sant Antoni, Sant Joan o Santa Maria, i no parlem d’altres sants de moda o proposats per ordes religiosos o rectors concrets. Quan comença a ser regulada la nomenclatura del viari urbà, hi ha una etapa hagiogràfica, més o menys el segle XVIII; una d’«espanyola» pseudoculta (personatges històrics més aviat carpetovetònics) i una tercera de «glòries locals». Si ho ajuntem amb els canvis polítics (segles XIX-XX), el resultat sol ser deplorable: la tradició se’n ressent.