Читать книгу Barça, més que un club? - Xavier Torres - Страница 11
El model del Rayo
ОглавлениеLa Jéssica Albiach no ha trepitjat mai el Camp Nou. “Però m’agradaria, eh? M’hi podeu portar un dia?”, diu així d’entrada. Ella és de València i no va venir a Barcelona fins l’any 2009, ja amb 30 anys, per estudiar un màster en comunicació política. S’hi va quedar. “Fins aleshores no havia vist mai un partit de futbol perquè jo soc molt de la natació sincronitzada. Un cop aquí, em vaig trobar que el Barça era com una institució ineludible. Amb els amics quedàvem per veure els partits en un bar i, per tant, jo l’he viscut més com un acte social que no pas com un d’esportiu, tot i que a poc a poc vas entenent el joc cada vegada més.”
I què es va trobar a Barcelona? “Doncs l’equip de Pep Guardiola, ple de sacrifici, disciplina, humilitat, de joc en equip… valors amb els quals jo em sento molt identificada. Connectava amb això i amb la filosofia de la Masia. I a sobre el Reial Madrid tenia José Mourinho d’entrenador, que em generava rebuig pel seu comportament altiu i ostentós.” I, dit això, “jo soc del Rayo, evidentment, més pel que representa que pel futbol que fa”. Del Rayo Vallecano, sí, l’humil club de la barriada obrera de Vallecas, a Madrid.
Tanquem aquesta presentació amb David Fernàndez, de petit, seguidor del Barça: “A casa meva eren culers, però he de confessar que els meus colors preferits no tenen res a veure amb els blaugrana.” “De la Lliga espanyola em quedo amb els del Rayo Vallecano, per la seva implicació en la lluita social del seu barri.” Com l’Albiach. “De veritat? La Jéssica també és del Rayito? Doncs sabeu que no ho hem parlat mai?”
“I també amb els colors de l’Osasuna de Pamplona.” L’Osasuna? “Vaig tenir una relació sentimental amb una noia molt osasunera i vaig poder comprovar les motivacions de la seva afició, el significat del futbol com a vincle comunitari, la gran sensació de saber que al pot petit hi ha la bona confitura sense la necessitat de valorar-lo pels èxits, fugir de qualsevol escenari criminalment competitiu i entendre, respectar i valorar positivament la teva pròpia fragilitat. I m’hi vaig enganxar.” Tota una filosofia de vida aplicada al món de la pilota. “Com el Livorno italià o el Sankt Pauli alemany”, és clar, per les mateixes qüestions que van més enllà de la pilota.
Amb tots debatrem sobre la realitat i l’essència del Barça. Coincideixen? O ja no? O el “més que un club” ha estat només una frase feta? Als partits els interessa controlar-lo? I la independència de Catalunya? El Barça la vol? Va fer bé la junta de Josep Maria Bartomeu de jugar el Barça – Las Palmas de l’1 d’octubre del 2017, en ple referèndum i plena repressió policial? Benvinguts al debat.
Abans, però, farem una volta per la història política del Barça.