Читать книгу Barça, més que un club? - Xavier Torres - Страница 8

Oriol Junqueras no és soci del Barça, però n’és un declarat seguidor: “Soc del Barça, m’encanta el futbol i alguna vegada fins i tot m’han fet alguna entrevista a mitjans esportius per parlar-ne.” Ha anat al camp des de petit, “perquè m’hi va portar el pare, i recordo l’impacte de veure tanta gent patint i gaudint junta. Els darrers anys hi he anat poquet per feina i, ara, és clar, gens. Però quan tenia més temps acostumava a anar a la tercera graderia, amb els amics vicentins”.

El darrer president de la Generalitat, Quim Torra, també és seguidor del Barcelona per tradició familiar. Tampoc no és soci, però “sí que exerceixo d’aficionat social i defensor dels seus interessos a tot arreu”. Com tants i tants aficionats, “vaig anar al camp de molt jove, amb el meu pare, i em va impressionar aquella gentada, els crits de suport, l’ambient que s’hi respirava…”. I, també, com tantes i tantes generacions de barcelonistes, “a casa seguíem tota la família les retransmissions d’en Joaquim Maria Puyal. Ho vivíem amb passió, per dissort dels veïns que havien d’escoltar els nostres crits a cada gol o a cada pifiada!”.

Jordi Sànchez va ser soci del Barça durant més de 30 anys, però ara en fa quinze que ho va deixar de ser. “Em vaig cansar de pagar i no anar mai al camp.” Les coses que els passen als homes ocupats… Curiosament, però, “durant els dos o tres anys abans d’entrar a la presó hi havia tornat a anar sovint”. Els seus pares encara són socis i entre els seus fills n’hi ha de futbolers.

Dos són els seus primers records en blaugrana: el primer, un clàssic: “Aquella olor de cigar que tot ho envaïa els diumenges a la tarda a l’estadi.” I el segon, ben curiós si tenim en compte tot el que ha vingut després: “Recordo especialment l’acte de celebració del 75è aniversari [novembre del 1974]. Jo tenia 10 anys. Em va impressionar el que en aquell moment encara no entenia, la relació emocional entre el Barça i el catalanisme. Va ser probablement el meu primer gran acte catalanista. El meu i el de molta gent. Franco encara era viu.” Pel que fa als records esportius, en fi, vitrines buides: “Recordo com de grisos van ser els inicis dels anys setanta, en què guanyàvem ben poca cosa… però l’afició no defallia.”

Raül Romeva ha abraçat l’esport tota la seva vida, sobretot els que tenen a veure amb la piscina… “i tots els minoritaris perquè considero que són els meus”. El Barcelona el segueix per dues raons: “la primera, perquè és impossible no fer-ho. En gran manera, i per sort o per desgràcia, la societat es mou al voltant del Barça. Si les coses van bé al país, hi ha un sentiment col·lectiu d’orgull i, si van malament, apareix això tan català que és el derrotisme exagerat”. I la segona perquè “soc seguidor per tradició familiar. El meu avi matern era un gran seguidor del futbol. Era soci del Barça, de l’Espanyol i de l’Europa perquè així veia futbol cada cap de setmana, però bàsicament era culer. Quan va morir, el seu carnet va passar al meu pare, que ha anat al Camp Nou molts anys però malauradament, ara que em tocava a mi i per motius personals, se’l va vendre i ara no en tenim cap a la família. A veure si en el futur ens podem fer socis de nou”.

El primer record en blaugrana té a veure amb el món de les penyes, ja que la família Romeva i els amics feien via en destinació al Camp Nou des de Caldes de Montbui. “Quan anàvem al futbol baixàvem amb la penya blaugrana del poble. Era tot un ritual: pujar a l’autocar, els comentaris de baixada, arribar al camp i córrer cap a la teva localitat, veure el partit i tornar sense perdre ni un instant perquè l’autocar no esperava ningú. Qui es despistava, es quedava a terra!” Ara, la realitat és una altra: “La veritat és que darrerament hi he anat poc, i no parlo dels temps de la presó. Abans ja em costava [viu a Sant Cugat del Vallès] perquè per raons professionals no podia. No tinc gaire temps i acabava anant-hi un o dos cops l’any. Reconec que, com que és fàcil veure el partit del Barça per la tele, l’he seguit molt des del sofà.”

Jordi Cuixart també va convertir el trasllat en autocar fins al Camp Nou en un autèntic ritual: “Des de molt petit hi anava un cop l’any, quasi sempre pel Gamper. Encara hi jugaven quatre equips. Sempre acompanyava els meus tiets, els Navarro. Sortir de Santa Perpètua per anar al Camp Nou era, més que una excursió, una festa.” D’aquells temps recorda una imatge premonitòria: “Sempre, just arribar a l’Estadi, la meva tia Tere treia la senyera de la bossa perquè jo la fes voleiar durant tot el partit… Allò era més que futbol. Potser va ser un dels meus primers actes de militància catalanista.”

No fa gaire va gaudir de valent perquè “amb el meu fill Pol seguíem el Barça d’en Pep Guardiola amb total devoció. De fet, les dues darreres temporades ens vàrem treure l’abonament. Era una passió absoluta”. Per cert, en Cuixart també tenia un oncle de l’Espanyol… Del club blanc-i-blau en parlarem de seguida.

Finalment, d’entre els culers, temps per al menys futboler de la convocatòria, Carlos Carrizosa: “No soc gaire futboler però sí que soc del Barça, més de cor que de cap perquè, si ho penso, cada cop entenc menys les coses que passen al futbol.” Tota una declaració d’intencions. De fet, aviat podrà celebrar una efemèride en clau blaugrana: els 25 anys que fa que no trepitja el Camp Nou: “No tinc cap carnet de soci i no soc tan futboler per pagar una entrada.” I tampoc ha anat a la llotja, convidat? Avís per a navegants: la resposta impressiona, però el lector haurà de continuar llegint per descobrir-la…