Читать книгу Barça, més que un club? - Xavier Torres - Страница 6

Podem parlar encara de vigència en el contingut i sentit del “més que un club” arribats a l’any de la pandèmia? És la pregunta retòrica que forja el títol d’aquest llibre, dividit en dues parts. La primera, dedicada a realitzar un profund repàs històric sobre la simbiosi entre el FC Barcelona i el catalanisme, salpebrada també amb altres fites protagonitzades pel club de caire clarament polític, ja sigui en anys de resistència contra les dictadures o en períodes democràtics. A la segona part mirarem de conèixer l’opinió dels nostres representants polítics i líders cívics al respecte.

Resulta obvi assenyalar que, després de 120 llargs anys d’història, la incidència de la política en el Barça ha viscut tota mena d’alts i baixos. Des del desig, encara en marxa, de despolitització de nuñistes i neonuñistes fins a l’activisme ferm, valent i sense complexos característic de les primeres dècades, a més dels temps de resistència i aixopluc davant del genocidi cultural contra la nació que pretenia perpetrar el franquisme. De ser encara, segons la feliç definició de Manuel Vázquez Montalbán, “l’exèrcit simbòlic de Catalunya” a la progressiva pèrdua de l’ADN catalanista que va marcar a fons la identitat i els valors de l’entitat en els primers temps de recorregut. Si hi ha una assignatura pendent entre els barcelonistes, d’aquí i d’arreu, és el desconeixement de la rica i única història del Futbol Club Barcelona. Per desgràcia, pocs entre els aficionats pendents del partit i la pilota saben d’on venen, quins són els orígens del sentiment que va començar local i que avui, gentilesa de la globalització, ha esdevingut planetari. La majoria dels seguidors, per molt aferrissats i lliurats a la causa que es considerin, va poc més enllà del que ha viscut en primera persona o de plantejar-se qüestions que s’escapin de la simple superfície esportiva, del que diu el marcador de cada matx. Per llei de vida, queden pocs supervivents de Les Corts, gent que visqués el fenomen Kubala en tota la seva extensió. Els pares recordaran el Dream Team com les noves generacions situen el seu pensament sota els paràmetres triomfals de l’era Messi, encetada el 2003 en circumstàncies delicades, però segurament no tan difícils com les actuals, quan les presidències de la darrera dècada han col·locat el club a punt de la fallida econòmica.

N’hi ha un bon tou, de culers —sort en tenen—, que només han conegut victòries i han cantat excel·lències, desempallegats d’aquell derrotisme, sovint envernissat de victimisme, propi d’altres èpoques i que no es va capgirar com un mitjó fins a la consecució de la primera Copa d’Europa a Wembley, quan Cruyff va proclamar aquell “sortiu i gaudiu-ne” que era tota una revolucionària declaració d’intencions. En aquest llarg recorregut que ultrapassa un segle, el futbol ha canviat tant com el mateix món, obvietat que convé subratllar abans de referir-nos a tot el que va ser el Barcelona i, segurament, ja no és. A partir d’aquí, repassarem, en format breu i dues-centes referències, tants i tants detalls que van formar la personalitat d’aquest ens peculiar, marcat a foc pel catalanisme i la política, així a l’engròs. D’un club identificat amb les reivindicacions del país que mai no ha pretès realitzar política partidista. Amb voluntat de divulgació, repassarem a consciència el temps pretèrit per precisar un munt d’aspectes, corregir llegendes i situar en el seu lloc rigorós tot allò que creiem conèixer del “més que un club”.

Per començar, resulta gairebé obligat defensar que la història del Futbol Club Barcelona mereix ser reescrita de dalt a baix. Fins fa quatre dies, com aquell qui diu, la narració es limitava a les temporades, els partits, els títols o les decepcions, sense tenir gairebé en compte el rerefons, el context social, econòmic i polític. Per sort, en les darreres dècades, més que hagiògrafs o historiadors rendits a la causa perpetuant impressions heretades, han sorgit noves generacions d’historiadors —generalment provinents del periodisme— que han sabut llegir més enllà i situar com calia cada moment del pretèrit, per tal de trencar etiquetes i prejudicis, corregir les escriptures anteriors i adequar-les més de prop a cada instant del recorregut. Per esmentar un parell d’exemples a tall de llegenda, quan Narcís de Carreras va encunyar el lema “més que un club” en el seu discurs d’investidura com a president del Barça, la idea rondava des de mig segle abans i l’autoria hauria de ser adjudicada a Daniel Carbó, el periodista que signava com a Correcuita, primer historiador que mereix aquest nom i que se les va empescar per escriure quelcom molt similar en essència just quan el club es convertia en l’únic ens esportiu del país que demanava un Estatut d’Autonomia per a Catalunya, a les acaballes de la segona dècada del segle passat. O, també, trencar d’una vegada amb la vella teoria, a bastament divulgada, que László Kubala va empetitir amb el seu embruix Les Corts fins a requerir la construcció del Camp Nou. No és ben bé així: durant la postguerra, convertit en l’últim refugi de la resistència catalana, el vell coliseu blaugrana vessava d’assistència i no podia ja allotjar una massa social que no deixava de créixer malgrat les dificultats de tota mena; per tant, Agustí Montal i Galobart va comprar els primers terrenys quan el mite hongarès encara no havia fet acte de formidable presència entre nosaltres.

La història ha passat de pares a fills amb una tradició gairebé oral, exagerada, plena de llegendes i amb una certa flaire de conte de fades, i, per tant, es fa imprescindible regirar de dalt a baix tota la trajectòria del millor ambaixador que ha tingut aquest país sense estat. Anirem desgranant el recorregut en petites píndoles del tot representatives, rescatarem de l’oblit un munt de situacions desades en els prestatges de la desmemòria, convençuts que cal conèixer d’on venim per marcar un ferm camí de futur. Diuen, i és també una frase feta, que la història es repeteix, que cal conèixer-la si volem evitar errades ja comeses. Passa a la vida i passa al futbol, encara amb accent més marcat en cas de referir-nos al Barça, un equip que va trigar anys i panys a trobar el model d’èxit i que no necessita noves fórmules perquè ja les té escrites d’abans. Només cal evolucionar, d’acord amb el signe del temps.

I què en pensen d’això els líders cívics i polítics catalans del moment?