Читать книгу Elements d'història de la llengua catalana - Jordi Carbonell i de Ballester - Страница 11

3

LA LLENGUA CATALANA A SARDENYA

Agraeixo, i molt, l’honor acadèmic que he rebut, i sento una profunda i cordial satisfacció de fer la lliçó inaugural del curs acadèmic 1994-1995 a la Universitat Autònoma de Barcelona, on vaig començar, fa exactament vint-i-cinc anys, la meva carrera universitària, juntament amb la meva muller, Hortènsia Curell, que hi ha ensenyat durant nou cursos. Guardo un especial record sentimental dels professors i dels alumnes d’aquell temps que jo vaig ser a l’Autònoma. La meva carrera universitària hi va quedar interrompuda, no pas per voluntat de la Universitat ni meva, sinó pel veto polític del govern espanyol d’aleshores. Vaig continuar la meva vida acadèmica a Itàlia, a la Università degli Studi de Càller, que em va donar una excel·lent acollida i encara és la meva universitat. L’exposició d’avui és fruit de quasi vint anys de recerques a Sardenya i, en certa manera, reflecteix al mateix temps una tasca als arxius i a les biblioteques i la represa d’una relació, a través de molta gent, entre l’illa sarda i els Països Catalans, que, si en el passat va tenir massa sovint un caràcter bèl·lic, ara és de sincera i solidària amistat.

La presència de la llengua catalana a Sardenya és la conseqüència d’una conquesta i de la dominació política subsegüent, com és habitual en els fenòmens d’expansió d’una llengua fora de l’espai natural on s’ha format el seu domini. En aquesta lliçó intentaré d’explicar les característiques de l’ús social i territorial de la llengua catalana a Sardenya, la seva duració i el rastre que hi ha deixat.

En el tombant entre els segles XIII i XIV s’havien produït als Països Catalans i a Sardenya dues situacions totalment diferents. Dins l’espai natural entre les Corberes i la vall del Segura, al llarg de l’arc costaner mediterrani i a les illes adjacents, s’hi havia establert una societat de llengua catalana en la qual, al costat d’unes estructures de poder feudal, havia sorgit una burgesia ciutadana dinàmica. Era una societat expansiva en un espai natural marcat per dues característiques ben definides.

D’una banda, es trobava comprimida entre dos poders més forts. Bernat Desclot va descriure aquest fet gràficament:

E axí el rei d’Aragó està e·l mig de dos reys qui són los pus poderosos del món; per què·l cové estar axí con cel qui·s combat en .i. camp ab .ii. cavalers, que mentre fér la .i., se prena guarda del altre (Desclot, 1949: 57).

De l’altra banda, situat majoritàriament dins la Península Ibèrica, hi té una disposició particular. En comentar un llibre de Francesc Cambó, fruit –escrivia l’autor– de «la meva acció de tants anys, encaminada a cercar una solució espanyola, d’efusiva concòrdia, al problema de Catalunya» (Cambó, 1930: 9), l’historiador Giménez Soler escrivia amb to de censura:

El pueblo catalán y el castellano jamás han vivido en contacto: ésta, ésta es la causa del desacuerdo y de la secesión espiritual, el apartamiento en que están los catalanes de la vida nacional española, apartamiento que es natural por imponerlo la naturaleza. Cataluña es un territorio encerrado entre montañas y el mar con muy pocos pasos fáciles. Es un territorio adosado a la península más no fundido con ella, y cuya inclinación le hace estar vuelto de espaldas a España. El afán de aislarse, de concentrarse en sí mismos lo tienen todos los isleños y Cataluña es a modo de una isla: el catalanismo en este sentido lo da la tierra (Giménez Soler, 1930: 744-745; Soldevila, 1934: 2).

L’hispanocentrisme de l’historiador espanyol no li deixa veure que la disposició geogràfica que històricament ha tendit a aïllar-los per terra a l’oest ha obert els catalans al Mediterrani i a Europa.

La combinació d’aquests dos fets, la compressió per terra al nord i a l’oest i l’obertura a l’est, empenyia els catalans cap al Mare Nostrum, històricament un gran vehicle de comunicació. N’hi ha prou de donar una ullada al mapa per a veure que mar endins, més enllà de Menorca, el territori més proper és l’illa de Sardenya. Un territori de més de 24.000 km², quasi un miler més que el País Valencià i unes set vegades més gran que Mallorca, que ocupa una situació estratègica al centre del Mediterrani occidental. A l’edat mitjana s’hi desenvolupa una societat agro-pastoral, políticament organitzada en judicats autònoms, però de fet controlada per Pisa i per Gènova, que dominen les ciutats perifèriques i, per mitjà de privilegis comercials i territorials, exploten els recursos econòmics de l’illa.

Bé que l’expansió catalana pel Mediterrani s’inicia a Sicília en temps de Pere el Gran, la pau entre el papa Bonifaci VIII i Jaume II tractada a Anagni el 1295 comportava la cessió de Sicília per part del rei català, el qual, per mitjà de la butlla papal «Super reges et regna», del 1297, rebia com a contrapartida la infeudació a perpetuïtat del «Regnum Sardiniae et Corsicae»; és a dir, el dret sobre uns territoris no unificats i en poder de pisans i genovesos, que hi tenien establerts nuclis de població a les ciutats i posseïen dominis al camp. Els comuns de Pisa i Gènova no cedirien fàcilment llurs conquestes, que els eren molt rendibles: els reis catalans haurien de conquerir Sardenya per les armes si havien de fer valer els drets que el papa els havia atorgat. En aquesta comesa tindrien inicialment l’ajut dels sards, descontents amb pisans i genovesos, sobretot amb els primers; altrament, els jutges d’Arborea, els únics que havien quedat vius, estaven emparentats amb una família catalana, els vescomtes de Bas.

L’expedició a Sardenya fou decidida a Girona l’any 1323 a la cort que Jaume II hi tingué, en presència de Sanç I de Mallorca, el qual hi prometé la col·laboració. L’infant Alfons, el futur rei Alfons el Benigne, fou posat al davant de l’estol. Les cròniques de Ramon Muntaner i de Pere Terç hi donen un ampli ressò. En citaré dos fragments significatius, que donen un cert espai a la conquesta militar perquè sense aquesta no hi ha enlloc presència política ni implantació d’una llengua exògena.

El rei Pere ens n’explica així la sortida del delta de l’Ebre:

Partí, donchs, lo senyor Infant de Portfangós primer dia del mes de juny del dit any [1323] ab la senyora infanta dona Teresa, muller sua, en la cocha d’En Bernat e d’En Arnau Balester, ciutadans de Barcelona, qui havia nom Santa Eulàlia, ensemps ab [...] .CCC. veles e pus. E, al Vè dia fon al port de Maó, en la illa de Manorcha, [...] E aquí vengren En Pere Çafont e En Francesch Çafont, ciutadans de Mallorques, ab una galea armada, e foren en lo viatge ab lo dit senyor (Pagès, 1942: 23-24; Soldevila, 1971: 1004).

L’empresa havia estat decidida al Principat, amb presència mallorquina, i comparegueren al punt de convocatòria de Portfangós galeres mallorquines i també galeres valencianes amb l’almirall Francesc Carròs, les quals s’uniren als vaixells arribats de Barcelona. La nodrida participació de les ciutats marítimes de tots els Països Catalans i l’embarcament de l’infant Alfons en una nau de mercaders indiquen la importància dels interessos mercantils de les dinàmiques burgesies ciutadanes, de temps amb presència mercantil a les ciutats sardes, en la conquesta de Sardenya. És innegable també la presència de senyors feudals de tots els regnes de la corona, inclosa la minoritària d’aragonesos, que tingueren una participació militar en l’empresa i n’obtingueren beneficis en el repartiment de càrrecs i privilegis feudals. Però el gros de l’expedició i de l’aportació demogràfica procedia de les ciutats portuàries, els mercaders de les quals obtingueren sucosos privilegis comercials (Anatra, 1984: 59; Cabestany, 1984: 25).

La llengua transportada a l’illa amb la conquesta fou exclusivament el català: no conec cap document sard en aragonès. És més, l’únic incunable imprès a Sardenya que se’ns ha conservat és l’edició calleresa de 1493 de la traducció catalana del llibre d’Hugues de Saint-Cher Speculum Ecclesie, pagada per l’aragonès «mestre Nicolau d’Àgreda» (Aguiló, 1923: 93-95; Toda, 1890: 187; Carbonell, 1984a: 96). El nom del vaixell en què s’embarcà l’infant Alfons, Santa Eulàlia, també és significatiu: no solament la llengua catalana fou transportada a Sardenya, sinó també nombrosos aspectes de la devoció religiosa catalana, com el culte a determinades advocacions de la Mare de Déu o a determinats sants (Mare de Déu de Montserrat, santa Eulàlia, sant Jordi, etc.). N’ha quedat rastre en la toponímia. Molts d’altres aspectes de la cultura catalana també foren traslladats a Sardenya i molts hi han sobreviscut en la literatura, les arts plàstiques, les tècniques artesanals, el folklore, etc. (Manconi, 1984).

La Crònica de Pere Terç ens parla així mateix de l’arribada de l’expedició a l’illa:

Partí lo senyor Infant ab tot son estol de galees e de naus e altres vexells del port de Mahó a .IX. dies del mes de juny, e, a .XIII. dies del dit mes tan solament, ab les galees fo al cap de Sent March, qui és prop Oristany en la illa de Cerdenya, e aquí hac ardit del jutge d’Arborea que·ls nobles vezcomte de Rochabertí e los altres, qui primer(s) eren passats ab les tres naus, eren en .i. loch qui ha nom Quart, a una legua del Castell de Càller, ab companya que·l dit Jutge los havia liurada [...] E aquí hac de consell que se·n anàs al port de Palma de Sols...

Aquest passatge al·ludeix a dues altres conseqüències que comportà la presència catalana, una de lingüística i una d’estratègica. En primer lloc constatem la catalanització dels noms de lloc sards: Sant Marc, Oristany, Quart, Castell de Càller, Sols, etc., seran els noms que, en el català usat a l’illa durant més de quatre segles, substituiran els anteriors Santu Marcu, Aristani, Quartu, Casteddu, Cagliari, Sulcis; això s’aplicarà sistemàticament a tots els noms de lloc, talment que encara avui els principals topònims illencs, al costat de la forma sarda, en tenen una de catalana i una d’italiana, i no en tenen en cap altra llengua. En segon lloc, la presència catalana provoca el canvi de rutes i de bases de relació: Sardenya s’inclinarà molt més cap a occident i els camins de la mar passaran sovint per les Illes Balears (la menció de Menorca és en aquest sentit il·lustradora), o bé hi faran cap. Això també tindrà repercussions lingüístiques, no solament en determinats trets de la llengua catalana usada a l’illa, sinó també en la presència de cognoms freqüents a les Balears, com Rosselló o Melis.

Si la crònica del Cerimoniós ens dóna alguns indicis lingüístics de la penetració catalana, la de Ramon Muntaner ens en dóna uns altres. L’escriptor empordanès ens descriu, amb el seu estil acolorit, la conquesta de la capital, ocupada i poblada només fins aleshores per pisans:

...e dilluns, nou dies de juny de l’any de l’encarnació de nostre Senyor mil tres-cents vint-e-sis ells reteren lo dit Castell de Càller al dit senyor rei d’Aragon, e per ell al dit jutge d’Arborea e al dit noble En Berenguer Carròs, e als altres qui en lo dit Castell de Càller entraren ab ben quatre-cents cavalls armats e ab ben dotze mília sirvents, tots catalans. E entraren per la porta de Sant Brancàs, e els pisans eixiren per la Porta de la Mar, e recolliren-se en quatre tarides e una nau que els dits oficials los hagren aparellades, qui els portaren en Pisa./ E, con los dits oficials e el dit noble En Berenguer Carròs e companya del dit senyor rei entraren en Càller, llevaren en la torre de Sant Brancàs un gran estendard reial del dit senyor rei, e puis en cascuna de les altres torres altre estendard e molts penons reials menors. E per gràcia de Déu, con les dites senyeres e penons se llevaren per les dites torres, no faïa gens de vent, e tantost con foren arborades, venc un vent al garbí, lo pus bell del món, qui estès les senyeres totes e los penons. E fo una vista la pus bella qui anc fos [...] E aquí lo llaus se llevà, e havia tantes gents de catalans dins e defora, e gents moltes de sards, e aquells de Bonaire [que era el campament fortificat català, posteriorment abandonat] qui responien als llaus tots ensems, que paria que ceel e terra ne vengués. E mentre se faïa aquesta gran festa en Càller e en Bonaire per los catalans, los pisans, dolents e marrits, recolliren-se e anaren-se’n en Pisa, tantost con lo dit castell hagueren retut, de Càller, e los altres llocs que tenien en Sardenya (Casacuberta-Coll, 1927-52; Soldevila, 1971; Gustà, 1979: cap. 290).

Aquest fragment també és ple d’informacions.

Hi veiem la intervenció de Berenguer Carròs, d’un noble llinatge valencià, que esdevindria senyor feudal del castell de Sant Miquel, a l’entrada de Càller venint de l’interior, anomenat també castell dels Carròs: és un testimoniatge de la participació valenciana en la conquesta i en l’establiment posterior, d’altra banda àmpliament documentats.

Hi veiem, encara, com els catalans substitueixen els pisans, i no solament a la capital sinó també en altres bandes. El transferiment de població catalana a l’illa és un fenomen determinant per a la difusió de la llengua que parlaven. De la importància que els reis catalans donaven al fenomen de la repoblació n’és un exemple la lletra enviada per Pere Terç a Barcelona des de Càller, en què diu que

nós, veén e conexén lo bon ayre e la noblea d’esta illa de Cerdenya, per ço havem fet un sirventès qui conté veritat, translat del qual dins la present vos trametem, e com se diga per alguns lo contrari [la gent devia dir que l’illa era malsana i era veritat], ardidament (vos preguem que) lo dit sirventès mostrets a tots cells qui veer lo volran... (Guarnerio, 1906: 424 i ss.).

És propaganda política en vers. Ara, el repoblament serà un objectiu perseguit constantment.

La predominança d’immigrants procedents de les comarques de l’est del Principat determinarà que el català parlat i escrit a Sardenya tingui sobretot les característiques dialectals del català oriental, sense excloure, però, trets d’altres dialectes catalans i, naturalment, fortes interferències del sard, que continuarà essent la llengua pròpia del país, conservada sobretot pels estaments populars (Maninchedda, 1992).

A fi d’assegurar la demografia del Castell de Càller, el «Ceterum» del 1327 ordenava que s’hi traslladessin tots els habitants del campament de Bonaire (Loddo Canepa, 1952: 262). Entre el Castell i els barris calleresos exteriors a la muralla –la Vilanova, la Llapola (avui anomenada Marina) i Estampaig–, el nombre de catalans establerts a la zona de Càller fou de prop de deu mil, una quantitat important sobretot en relació amb la població que aleshores tenia l’illa (Day, 1987: 193 i ss.). Aquest fet, juntament amb el repoblament total amb catalans a la ciutat de l’Alguer, subsegüent a la rendició d’aquesta darrera al rei Pere el Cerimoniós l’any 1355, feren d’aquestes dues ciutats no tan sols les bases militars del nou poder des del segle XIV fins al XVIII, sinó també els centres de difusió de la llengua que parlaven els seus habitants. Era la llengua del rei; la llengua, doncs, del poder polític. Ambdues ciutats foren distingides amb privilegis especials. Càller, per exemple, rebé els mateixos privilegis que la ciutat de Barcelona.

La citació de Muntaner també fa referència al «llaus». És sabut que així eren anomenats els cants populars que a partir del segle XVII seran anomenats «goigs», un gènere literari que tanta extensió i vitalitat ha tingut al nostre país. Els catalans, amb la llengua aportaren també a Sardenya una literatura en aquesta llengua (Toda, 1903; Carbonell, 1984a) i els goigs són el gènere que hi ha tingut més repercussió. Es conserven goigs a Sardenya en la nostra llengua, tots de tema religiós, bé de devoció típicament catalana, com els dedicats a la Mare de Déu de la Mercè, bé de devoció sarda, com els «Goigs de sant Baldiri de Càller». La tradició de compondre i cantar goigs, primer de tema religiós i després també de tema profà, i d’editar-los en fulls volants, s’ha mantingut i encara es manté a l’illa –en català a l’Alguer i en sard a la resta (Toda, 1903: passim; Sechi, 1934; Fiori, 1972; Bover, 1984: 106-109; Manunta, 1988-91: passim; Armangué-Garcia, 1990; Bover, 1993).

Amb el trasllat de població, ja al segle XIV apareixen els textos. La crida del veguer de Càller del 1337 és el primer document públic de Sardenya en llengua catalana que coneixem. Tot i la seva antiguitat, és menys significatiu de la difusió de la nova llengua del que havia cregut Toda, ja que s’adreçava exclusivament als habitants catalans del Castell i no al conjunt de la població sarda (Toda, 1890: 13; Carbonell, 1993: 93).

Altres zones de l’illa reberen immigració catalana, especialment Sàsser, la Vila d’Esglésies i les ciutats de la costa, però la rebel·lió dels sards i de la família genovesa dels Doria, instigada per la república de Gènova, i, a partir del 1353, sobretot la del jutge d’Arborea Marià IV i dels seus successors Hug III i Elionor –una lluita que una part de la historiografia sarda contemporània atribueix al caràcter de guerra d’alliberament nacional– posaren el poder català en veritable perill. La crònica de Joan Toralles, ciutadà de Vic, ens fa veure la tensió existent a l’època de l’expedició de Martí el Jove:

Diumenge, a .XXX. de juny mil .CCCC.VIIII. los sarts, ab moltes cordes e ligams que havien aperellats se havien lexat dir que penyarían los catalans e que lurs menjarían lo fetja e varen venir molt poderosament [...] e fo volentat de Déu que lo senyor rey ab tota sa gent ferí tan animadament, ab los balestés qui feren maravelles, y con los sarts veheren que axí los convidaven, giraren les spatles e fugiren, e los nostros a bell encalçar e matar sens resistència (Moliné, 1915-17: 211-220).

És un comentari directe de la famosa batalla de Sanluri, després de la qual Martí el Jove morí. Ni aquesta tensa relació ni la inestabilitat política, econòmica i militar de la segona meitat del segle XIV i del tombant del segle, tant a Sardenya com a la metròpoli (Meloni, 1987: 94-95; Conde, 1987: 267-273), no facilitaven l’expansió del català a l’illa. Durant aquest període, però, a banda de la correspondència i els comunicats oficials, comencen a aparèixer en català documents públics com les «Ordinacions del Castell de Càller» del XIV, possiblement de mitjan segle (Pinna 1929), o alguns privilegis concedits a l’Alguer.

La situació canvia radicalment amb la presència d’Alfons el Magnànim a Sardenya l’any 1420. Al capdavant d’un cos expedicionari poderós, expugna Terranova (avui Òlbia), compra els drets a l’anomenat «tron d’Arborea» i, després d’un intent fallit d’ocupar l’illa de Còrsega, que formava part de la concessió de Bonifaci VIII el 1297, hi renuncia, la qual cosa rebaixarà la tensió bèl·lica amb Gènova en aquesta zona i facilitarà més tard la conquesta, el 1448, de Castellgenovès als Doria. El «Regnum Sardiniae et Corsicae» quedarà limitat al «Regnum Sardiniae». Al mateix temps, el rei aplicava una política de benevolència que pacificava els ànims. El 1421 convocava el segon parlament de tota l’illa i finalment reeixia a organitzar el regne seguint la línia marcada pel Cerimoniós en el primer parlament, de 1355. Malgrat una efímera represa bèl·lica del marquès d’Oristany el 1470, neutralitzada a Macomer el 1478, ja en temps de Joan II, amb el Magnànim comença un llarg període de pau, que durarà fins al segle XVIII. Sardenya constituirà un dels regnes de la confederació catalano-aragonesa i per primera vegada tindrà un parlament únic per a tot el territori. Aquesta adscripció no canviarà l’any 1555, quan Carles I crearà el Consell d’Itàlia, format per Nàpols, Sicília i Milà: Sardenya restarà lligada a l’anomenat Consell d’Aragó.

Amb la pau prenen volum, el segle XV, els fenòmens assenyalats al començament: el comerç i la immigració, no solament de quadres dirigents sinó també de mercaders i d’artesans procedents dels Països Catalans. I també, és clar, l’expansió de la llengua catalana, que serà adoptada o almenys usada per capes considerables de la població autòctona, sobretot, però no exclusivament, a les ciutats. Es van desenvolupant dues línies paral·leles, en la llengua, en el dret, en la cultura: una de sarda autòctona i una de catalana o sarda catalanitzada. En la primera es manté l’ús de la llengua sarda com una manifestació oral, en la relació habitual entre els sards, en el dret i en la literatura, sobretot de tradició popular. En tots tres àmbits el sard tindrà manifestacions escrites (Ciasca, 1931-34; Wagner, 1951; Alziator, 1954; Sanna, 1957; Tanda, 1984; Contini, 1987; Da Passano, 1984; Pirodda, 1992; Maninchedda, 1992 i 1993; Pirodda, 1993), però tindrà la condició de llengua dominada.

Durant els segles XV, XVI i bona part del XVII, el català és la llengua hegemònica a Sardenya (Carbonell, 1984a: 94): la llengua dels parlaments i de les lleis que n’emanaven (Toda, 1890, passim; Anguera, 1914; Mattone, 1984; Carboni, 1992); dels senyors feudals i dels privilegis que atorgaven a llurs súbdits –encara el 1738, en ple regnat dels Savoia italians, són publicats en català els capítols de gràcies del marquesat de Quirra (Murgia, 1992)–; de les crides dels virreis adreçades al conjunt de la població (Toda, 1888; Toda, 1890, passim); de les corporacions municipals i de les ordinacions que promulgaven, com les dels consellers de Càller del 1422, del 1588 (sobre l’Hospital de Sant Antoni) i següents, recopilades el 1603 (Pinna, 1929) o les de la Vila d’Esglésies (Armangué, 1992); de les inscripcions en edificis públics, com la de l’any 1447 del campanar de Sant Jaume a la Vilanova, on apareixen cognoms tan típicament sards com els dels síndics Leonart Murja, Miquel Azori, Joanot Manno, Joan Dessí, Bartomeu Vaca; de les comunicacions oficials entre els funcionaris. D’aquestes darreres no em sé estar de citar el report enviat a Sàsser des de Càller, encapçalat amb un exordi en llatí –«Gaudeat Sardinia, letentur incole eiusdem et posteris innotescat tantum misterium»–, però amb el text en català:

Lo emperador Don Carlos, rey nostre senyor benaventuradament regnant, és arribat ab grosíssima armada, passades .CCCC. veles, [...] per anar a expugnar lo regne de Tunis, divendres a vespre, que comtàvem onze del mes de juny mil .D.XXXV.o. a nativitate. Arribà en la palissada de Càller y dissapte de matí devallà en terra y hoy missa en la seu de Càller. Y estigué dos hores y se tornà a embarcar. Y diumenja a vespre tota la armada féu vela per a Tunis.

L’eufòria del «Gaudeat Sardinia» d’aquest document no és retòrica. Respon a l’ambient d’angoixa que en aquells moments i en els anys immediatament anteriors patia el món occidental europeu, amb els turcs a les portes de Viena d’una banda i, de l’altra, els corsaris del famós Barba-rossa, nomenat almirall del seu estol per Solimà el Magnífic, saquejant les costes del Mediterrani cristià. És l’angoixa que respiraven les instruccions del virrei Antoni de Cardona al governador del cap de Sàsser Antoni de Sena i Gambetta del 9 d’agost de l’any anterior, en les quals després d’informar-lo que

lo primer del present passaren per lo faro de Messina .LXXX. veles del turch les quals porta Barbarrossa [...] y que a .VI. del present los sperarían en Tràpana, [...] –hi afegeix– perquè, lo que Déu no vulla, si passassen per lo present regne troben la resistència necessària, vos diem, encarregam y manam que immediate, vista aquesta, fassau apercebir tota la gent a vostra jurisdicció sotsmesa fent-lis tenir los cavalls, armes y altres preparatius necessaris promptes; avisant axí mateix a les ciutats, llochs y terres marítimes que stígan apercebits fent guàrdies de die y de nit, y que doblen aquelles gsi mester serà, y sían tals com lo temps concorrent demana, avisant-nos ab correu si nova alguna important ad aquexos ports arribarà (documents inèdits a l’Archivio di Stato, Sàsser).

En aquesta situació, l’eufòria del pas de Carles I pren tot el seu relleu i veiem passar, a través de documents sards en català, un moment clau de la història d’Europa.

Dintre dels usos oficials de la llengua mereix una menció especial l’ús que en fa l’Església. L’organització eclesiàstica fou renovada al Congrés de Trento i la documentació que ha estat estudiada fins ara, que es conserva en general a partir del segle XVI (Anatra-Puggioni, 1983), mostra un ús generalitzat del català a les diòcesis de l’Alguer, de Càller, d’Oristany i d’Ales (Carbonell, 1984b; Lai, 1993; Pau, 1994); el sard, en canvi, és la llengua absolutament predominant a Bosa, zona isolada de la capital de l’illa (Cossu, 1990: 21-23). El català apareix a les actes dels capítols, als inventaris de les parròquies i a les visites pastorals, fins i tot als ordinaris per als sacerdots, llevat de les parts rituals en llatí i el catecisme en sard, fins que trontolla a partir de mitjan segle XVII (Carbonell, 1984a i 1984b).

L’aparició a Sardenya d’una literatura en llengua catalana, a més dels goigs mencionats al començament, ha estat prou estudiada (Toda, 1890 i 1903; Carbonell, 1984a). Voldria afegir-hi un comentari sobre els textos hagiogràfics. Les vides de sant Antic i de sant Maur (Vida y miracles del benaventurat sant Antiogo i Vida del benaventurat sant Mauro) responen a devocions locals. També hi respon la Relatió de la Invenció del cos del benaventurat màrtir sant Antiogo sulcitano, conservada en un manuscrit de l’Arxiu de la Catedral d’Esglésies que tinc en curs d’edició: és un testimoniatge de l’existència en català a l’illa d’aquest gènere paraliterari, del qual només havien estat assenyalats exemples en llatí i en castellà (Marrocu, 1992). El text sobre sant Maur s’ha perdut, però n’ha estat publicat un document del 1573 pel qual són lliurats tres-cents dotze exemplars (Balsamo, 1968: 111-112) a un tal «mossèn Joan Pipia, habitator de la villa de Sórgono», per a vendre’ls en aquesta petita població, prop de la qual hi ha una ermita sota l’advocació del sant. Allò que em sembla significatiu del coneixement del català a Sardenya és que en un nucli rural tan petit i situat entre muntanyes al centre mateix de l’illa –on, però, els llibres parroquials eren portats en català per sacerdots de cognoms sards–, hi hagués l’esperança de vendre tants exemplars d’un opuscle en llengua catalana, malgrat l’alt tant per cent d’analfabets que hi havia a l’època. És cert que Sórgono era també un dels centres de distribució, de la impremta-editorial del canonge de la seu de Càller Nicolau Canyelles, d’origen gironí (Cossu, 1993: 77). I que l’ermita de Sant Maur era un lloc de pelegrinatge. Tanmateix, és un indici de la difusió del català en zones allunyades del tot dels centres urbans.

No és estrany, doncs, el testimoni dels autors europeus dels segles XVI, XVII, XVIII i, fins i tot, amb informació endarrerida, del XIX, que solen atribuir dues llengües a l’illa de Sardenya, en general exemplificades amb el parenostre (Coseriu, 1980). L’afirmació més repetida serà la de l’intel·lectual callerès Segimon Arquer, el qual escrigué a Basilea, l’any 1549, una Sardiniae brevis historia et descriptio, publicada l’any següent dins la quarta edició de la Cosmographia en llatí de Sebastian Münster. Segons Arquer, que parlava de primera mà perquè era sard, a Sardenya hi havia dues llengües principals: el català, parlat per quasi tothom a les ciutats, mentre que d’altres, fora de les ciutats, mantenien la llengua genuïna dels sards (Coseriu, 1980: 317; Cocco, 1987: 411). El mateix Arquer, que va acabar cremat per la Inquisició a Toledo el 1571 (Cocco, 1987), quan des de la presó toledana demana que li enviïn de Càller alguns documents que l’ajudaran a defensar-se, adverteix que siguin «en catalan, que es la lengua de mi tierra».

Del 1565 al 1567, residí a Càller el framenor llec Salvador d’Horta, que segons diuen feia parlar els muts –en català, és clar. Hi morí en olor de santedat i fou canonitzat, amb un cert retard, el 1938: encara avui és objecte de devoció (Mas, 1989; Sorgia, 1991).

I a Càller ensenyà llatí, partint de les explicacions en català, l’humanista d’Alcoi Andreu Sempere, llogat expressament per la ciutat. L’any 1557, la seva Grammatica fou impresa a Lió per l’editor-llibreter Esteve Moretto i dedicada als consellers de Càller. El canonge Canyelles en féu una nova edició, sempre amb les explicacions en català, l’any 1585, en aquesta mateixa ciutat (Ribelles, 1929: 575-577; Miró, 1968, passim; Balsamo, 1968: 41-49; Carbonell, 1972: 109; Cossu, 1993: 77).

Al costat dels usos oficials o públics, hi trobem els privats, com la correspondència o els documents notarials, tan importants en la vida social. De la primera hi ha textos publicats. Per exemple, una lletra de l’important humanista callerès Montserrat Rosselló, que llegà la seva considerable biblioteca a la Universitat de Càller: amb el fons Rosselló i d’altres, la quantitat d’incunables i d’edicions antigues en català conservats a Sardenya és un altre exponent de les estretes relacions culturals entre catalans i sards entre els segles XV i XVII (Romero-Gabbrielli, 1982-85). Doncs bé, el 1608 Rosselló enviava una lletra a l’escrivà d’un dels seus feus, la vila de Musei, sobre els problemes que tenia amb uns «massaios» («pagesos», un sardisme freqüent en el català de Sardenya) i afegia:

Procurau que se nos envien set o vuicentas sebbas, y molts melons, síndrias, carabassas y cogombres, [...] Y també enviareu peras, anguil·las, truças y formatgie bo, que lo que haveu enviat era prou mal.

I, en una postdata, escrivia encara:

Me fareu pler de fer caçar una rabossa que sia molt grassa, perquè tinch menester del oli de aquella per fer-me una medicina. No vos descuideu en cosa que tant esguarda a la mia salut, y trameteu-me-la súbito.

Ignoro com va anar amb aquests remeis la salut de l’il·lustre humanista. Amb un altre to, l’any següent, l’escrivà públic de la vila de Tuili, Llorenç Corona, escrivia al notari callerès Alexi Gabriel Ordà en un català molt menys fluid, que denota que l’escrivent parlava habitualment sard (Romero, 1983: 463-465).

Un fet a part, amb una amplitud social i territorial molt considerable, és constituït per l’ús del català en els documents notarials. Documentat des del segle XV (Olla Repetto, 1963), es manté al llarg dels segles fins entrat el segle XVIII. Pel tractat d’Utrecht del 1713, Sardenya havia estat atribuïda a l’imperi dels Habsburg austríacs i, per tant, al mateix moment que els Països Catalans havien estat incorporats a la Corona de Castella, Sardenya cessava de tenir-hi la relació política que havia començat amb la butlla de 1297. Al regne sard el procés de castellanització havia estat paral·lel al del domini lingüístic català: en determinats estrats de la societat molt propers al poder reial s’havia iniciat al segle XVI, sense afectar la base social; i havia sofert una acceleració a partir de la política d’Olivares a mitjan segle XVII, sobretot a les estructures de l’administració eclesiàstica, en què una forta pressió de la Inquisició i de la jerarquia hi redueix no solament el català sinó també el sard (Carbonell, 1984b; Turtas, 1981; Cossu, 1992). En canvi, als documents notarials el català es manté pràcticament fins a la imposició del paper segellat en espanyol el 1718, durant l’ocupació de l’illa entre 1717 i 1720, per les tropes espanyoles de Felip V (Pineda, 1718; Carbonell, 1984a; Armangué, 1987; Pau, 1994). Després només en resten alguns casos escadussers. Així, el notari de Càller Salvador Jagaluni i Porcella, el 3 de maig de 1727, pensant que

com tots los nats en aquest vaill de làgrimas siam totalment a la mort corporal sugetss, y digú de aquella escapar puga, [...] tement las graves enfermetats que corren y yo sempre he patit y desigiant estar apercebit per lo que Nostre Señor voldrà ordenar de mi, fas y ordene lo present meu testament –encara avui inèdit.

El dicta al seu confessor Joan Serra, car no el pot escriure de sa pròpia mà perquè li tremola. El dramàtic document acredita com n’estava d’arrelat el català en certs sectors de la societat sarda, perquè davant la mort no es fa broma. El notari Sestu, de Lanusei, hi redacta fins al 1735 (Armangué, 1987: 118). Som ja a les darreres manifestacions escrites en llengua catalana a Sardenya. Encara el 1718 hi havia estat expedit un passaport a una nau calleresa (Bastero, 1724). Entre els documents de poder dels representants de les viles i ciutats sardes a l’acte de coronació de Víctor Amadeu II com a rei de Sardenya el 1720, n’hi ha alguns en català de poblacions del centre de l’illa. El Dr. Carcassona jura com a rector de la Universitat de Càller en català, llengua emprada a la institució acadèmica fins al 1728 (Leo, 1936). Però, l’any 1868, transcorregut un segle llarg del pas de l’illa al domini dels Savoia italians, l’alguerès Ignasi Pillito, arxiver a Càller, escriu a Milà i Fontanals que la llengua catalana és desconeguda a Sardenya, tret de l’Alguer, on tothom la parla sempre.

Tanmateix, l’Alguer és un fet a part que, ell tot sol, requeriria tota un lliçó: la llengua i la cultura catalanes encara hi són vives i la ciutat manté un relació freqüent amb la resta de Països Catalans des que al segle passat s’iniciaren els «retrobaments» (Caria, 1981 i 1984). Al conjunt de l’illa, hi perviuen els goigs, anomenats «goccius» a tot el sud i «gosos» al nord (Dore, 1986), resten uns quatre mil catalanismes en la llengua sarda (Paulis, 1984 i 1993) i la toponímia i l’antroponímia d’origen català són abundants a tot el territori (Carbonell, 1984a: 93). En canvi, en el cos social sard, ha desaparegut la memòria de la presència catalana a l’illa i de la llengua catalana que hi era parlada. És freqüent de trobar-hi persones que porten un cognom català i ignoren que ho sigui. Ningú no pensa, en arribar a l’aeroport d’Elmas, a Càller, que el poble d’on pren el nom apareixia en els documents sota la forma «lo Mas».

Si Sardenya ha perdut la memòria d’una dominació estrangera –la nostra– això és bo. Al segle XVII ningú no podia ni imaginar-se que això passaria. Se n’ha perdut la memòria, però no se n’ha perdut el rastre, que és l’objecte d’estudi dels qui fan recerca. Com ho ha estat avui d’aquesta lliçó.

Moltes gràcies!

Bibliografia

AGUILÓ Y FUSTER, Mariano (1923): Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, Madrid.

ALZIATOR, Francesco (1954): Storia della letteratura di Sardegna, Càller, 2a ed., 1982.

ANATRA, Bruno (1984): «Sardenya i la Corona d’Aragó a l’edat moderna», a Els catalans a Sardenya, a cura de Jordi Carbonell i Francesco Manconi, Barcelona, pp. 59-66. (Edició contemporània en italià, Càller.)

ANATRA, B. i G. PUGGIONI (1983): Ponti ecclesiastiche per lo studio della popolazione. Inventario dei registri parrocchiali di sette Diocesi della Sardegna Centro-Meridionale, Roma.

ANGUERA DE SOJO, Joseph Oriol (1914): El dret català a l’illa de Sardenya, Barcelona.

ARMANGUÉ I HERRERO, Joan (1987): «L’ús del català a les actes notarials de la “Tappa di insinuazione” de Lanusei (Sardenya) durant els segles XVII i XVIII», a Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, Montserrat, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XV, pp. 103-124.

— (1992): «Els documents catalans de l’Arxiu Històric d’Esglésies», Sezione separata, secció I, Miscellanea in onore del Prof. Jordi Carbonell, 4 vols. Annali della Facoltà di Magisterio dell’ Università di Cagliari, XV, Càller, I, pp. 109-133.

ARMANGUÉ, Joan i Covadonga GARCÍA-TORAÑO (1990): «Naufragi i memòria (els goigs de Santa Maria Navarrese)», a Miscel·lània Joan Bastardes, 3, Montserrat, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XX, pp. 133-144.

BALSAMO, Luigi (1968): La stampa in Sardegna nei secoli XV e XVI, Florència.

BASTERO, Antonio de (1724): La Crusca Provenzale, Roma, vol. I.

BLASCO FERRER, Eduardo (1984): Storia linguistica della Sardegna, Tübingen.

BOVER I FONT, August (1984): «Els goigs sards», a Els catalans a Sardenya (citat a Anatra, 1984), pp. 105-110.

— (1993): «Dos goigs sardo-catalans: Sant Baldiri de Càller i la Verge del Roser», a Miscel·lània Jordi Carbonell, 6, Montserrat, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XXVII, pp. 95-110.

CABESTANY I FORT, Joan F. (1984): «Els mercaders catalans i l’illa de Sardenya», a Els catalans a Sardenya (citat a Anatra, 1984), pp. 25-34.

CAMBÓ, Francesc (1930): Per la concòrdia, Barcelona.

CARBONELL, Jordi (1971-1972): «Antoni Febrer i Cardona i el comte d’Aiamans, dues figures de la Il·lustració», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXXIV, pp. 87-146. [Reproduït en aquest volum, pp. 193-252.]

— (1984a): «La llengua i la literatura medieval i moderna», a Els catalans a Sardenya (citat a Anatra, 1984), pp. 93-98. [Reproduït en aquest volum, pp. 71-89.]

— (1984b): «L’ús del català als quinque librorum en algunes diòcesis sardes», a Miscel·lània Aramon i Serra, IV, Barcelona, Estudis Universitaris Catalans, XXVI, pp. 17-40. [Reproduït en aquest volum, pp. 105-133.]

— (1993): «La crida en català del virrei de Càller del 1337 i la seva significació», a A piú voci. Omaggio a Dario Puccini, a cura de Nicola Bottiglieri i Gianna Caria Marras, Milà, pp. 91-95. [Reproduït en aquest volum, pp. 65-69.]

CARBONI, Francesco (1992): «La giustizia nella Barbagia di Seulo del secolo XVII: il “desistiment” dal “clam criminal’’ per omicidio», a Miscellanea in onore del prof. Jordi Carbonell (4 vols.), Càller, Annali della Facoltà di Magistero dell’Università di Cagliari, Nuova Serie, XV, pp. 223-333.

CARIA, Rafael (1981): Introducció a L’Alguer. Un popolo catalano d’Italia, d’Eduard Toda i Güell, Sàsser.

— (1984): «Els “retrobaments’’ a l’Alguer els segles XIX i XX», a Els catalans a Sardenya (citat a Anatra, 1984), pp. 183-186.

CASACUBERTA, Josep M. de i Miquel COLL I ALENTORN (eds.) (1927-52): Ramon Muntaner, Crònica, Barcelona, Col·lecció Popular Barcino, vol. 19, pp. 141-148.

CASULA, Francesco Cesare (1982): Profilo della Sardegna catalano-ara-gonese, Càller.

CIASCA, Raffaele (1931-34): Bibliografia sarda (5 vols.), Roma.

CONDE Y DELGADO DE MOLINA, Rafael (1987): «La Sardegna aragonese», a Storia dei Sardi e della Sardegna, vol. 2, Il Medioveo dai giudicati agli aragonesi, a cura de Massimo Guidetti, Milà.

CONTINI, Michel (1987): Étude de géographie phonétique et de phonétique instrumentale du sarde, Alessandria.

COSERIU, Eugenio (1980): «Sardica ut in oppidis», a Amsterdam Studies in the Theory and History of Linguistic Science, IV. Linguistic Studies in Honor of Ernst Pulgram, a cura d’Herbert J. Izzo, Amsterdam, pp. 317-326.

COSSU, Maria G. (1990): «Questioni di storia linguistica della Sardegna con riferimento alla Diocesi di Bosa nel XVII secolo», La Grotta delia Vipera (Càller), núm. 51 (primavera-estiu), pp. 9-29.

— (1992): «La convivenza del sardo e del catalano nella diocesi di Bosa nel XVII secolo e l’interferenza dello spagnolo», a Miscellanea in onore del Prof. Jordi Carbonell (4 vols.), Càller, Annali della Facoltà di Magistero dell’Università di Cagliari, Nuova Serie, XVI, pp. 119-155.

— (1993): «L’editoria», a La società sarda in età spagnola (citat a Murgia, 1992), II, pp. 76-79.

DA PASSANO, Mario (1984): «La legislació», a Els catalans a Sardenya (citat a Anatra, 1984), pp. 75-82.

DAY, John (1987): Uomini e terre nella Sardegna coloniale, XII-XVIII secolo, Torí.

DESCLOT, Bernat (1949): Crònica, vol. III, a cura de M. Coll i Alentorn, Barcelona, Els Nostres Clàssics, col·lecció A, vol. 64.

DOSE, Giovanni (1986): Gosos e ternuras, Nuoro.

FIORI, Mariantonietta (1972): Dai «goig» catalani ai gosos sardi: contributi di ricerca con particolare riferimento a San Vero Milis, 2 vols., Càller, Universitat de Càller, Facultat de Filosofia i Lletres, tesi doctoral.

GIMÉNEZ SOLER, Andrés (1930): Sobre F. Cambó. Per La concòrdia, Saragossa, Universidad de Zaragoza, pp. 144 i ss.

GUARNERIO, Pier Enea (1906): Sirventese del re Pietro IV d’Aragona intorno a Cagliari, Càller, Archivio Storico Sardo, II, pp. 424 i ss.

GUSTÀ, Marina (ed.) (1979): Ramon Muntaner, Crònica, Barcelona, Ed. 62, MOLC, 19 i 20.

LAI, Maria Bonaria (1993): «I “quinque libri’’», a La società sarda in età spagnola, I (citat a Murgia, 1992), pp. 190-199.

LODDO CANEPA, F. (1952): Note sulle condizioni economiche e giuridiche degli abitant di Cagliari dal secolo XI al XIX, Càller, Studi Sardí, X-XI.

MANCONI, Francesco (1984): «L’herència cultural», a Els catalans a Sardenya (citat, Anatra, 1984), pp. 217-237.

MANINCHEDDA, Paolo (1992): «Note sul catalano in Sardegna: per una storia de bilinguismo», a Primi studi catalani, Càller, pp. 13-24.

— (1993): «La letteratura del Cinquecento», a La società sarda in età spagnola (citat a Murgia, 1992), II, pp. 56-59.

MANUNTA, Francesc (1988-1991): Cançons i líriques religioses de l’Alguer catalana, 3 vols., L’Alguer.

MARROCU, Luciano (1992): La società sarda in età spagnola (citat a Murgia, 1992), I, pp. 166-173.

MAS I SOLENCH, Josep M. (1989): Salvador d’Horta, l’humil framenor, Santa Coloma de Farners.

MATTONE, Antonello (1984): «Els Parlaments», a Els catalans a Sardenya (citat, Anatra, 1984), pp. 83-92.

MELONI, Giuseppe (1987): «La Sardegna nel quadro della politica mediterranea di Pisa, Genova e Aragone», a Storia dei sard i e della Sardegna (citat a Conde, 1987), pp. 49-96

MIRÓ, Adrian (1968): El humanista Andrés Sempere. Vida y obra, Alcoi.

MURGIA, Giovanni (1992, 1993): «I capitoli di grazia», a La società sarda in età spagnola, a cura de Francesco Manconi, 2 vols., Càller, I, pp. 30-37.

OLLA REPETO, Gabriella (1963): «Notai sardi del secolo XV: Pietro Baster», a Studi storici e giuridici in onore di Antonio Era, Pàdua, pp. 269-297.

PAGÈS, Amédeé (ed.) (1942): Chronique catalane de Pierre IV d’Aragon III de Catalogne dit le Cérémonieux ou «del Punyalet», Tolosa-París, Bibliothèque Méridionale, 2a sèrie, tom XXXI.

PAU, Anna Rita (1994): L’uso del catalano nella diocesi di Bosa, Càller, Universitat de Càller, Facultat de Magisteri, tesi doctoral.

PAULIS, Giulio (1984): «Els mots catalans dels dialectes sards», a Els catalans a Sardenya (citat a Anatra, 1984), pp. 155-166

— (1993): «L’influsso linguistico spagnolo», a La società sarda in età spagnola (citat a Murgia, 1992), II, pp. 212-221.

PINEDA, Francisca Salvador de (1718): Directorio del papel sellado para su aplicación y uso en el Reyno de Cerdeña, publicado en el mes de abril de 1718, Càller.

PINNA, Michele (1929): Le ordinazioni del Castello di Cagliari, Càller, Archivio Storico Sardo, XVII.

PIRODDA, Giovanni (1992): Sardegna, Brescia.

— (1993): «La letteratura del Seicento», a La società sarda in età spagnola (citat a Murgia, 1992), II, pp. 66-75.

RIBELLES COMÍN, José (1929): Bibliografía de la lengua valenciana, vol. II, Siglo XVI, Madrid.

ROMERO FRÍAS, Marina (1983): «Note sulla situazione linguistica a Cagliari (Sardegna) nel periodo 1598-1615», a Miscel·lània Aramon i Serra, III, Barcelona, Estudis Universitaris Catalans, XXV, pp. 453-465.

ROMERO FRÍAS, Marina i Ornella GABBRIELLI (1982, 1984, 1985): Catalogo degli antichi fondi spagnoli della Biblioteca Universitaria di Cagliari, 3 vols., Pisa.

SANNA, Antonio (1957): Introduzione agli studi di linguistica sarda, Càller.

SECHI, G. (1934): Goggius. Raccolta completa delle lodi sacre sardolo-gudorese-campidanese per le solennità e feste della Chiesa Cattolica celebrantesi in tutta la Sardegna, Oristany.

SOLDEVILA, Ferran (1934): Història de Catalunya, I, Barcelona.

— (1971): Les quatre grans cròniques, Barcelona, Biblioteca Perenne.

SORGIA, Giancarlo (1991): San Salvatore da Horta, Càller.

TANDA, Nicola (1984): Letteratura e lingua in Sardegna, Càller.

TODA I GÜELL, Eduard (1888): Las cridas catalanas en Sardenya, Barcelona, Biblioteca de l’Arc de Sant Martí, IV, pp. 1-3.

— (1890): Bibliografía española de Cerdeña, Madrid.

— (1903): La poesía catalana á Sardenya, Barcelona, s.d.

WAGNER, M. L. (1951): La lingua Sarda. Storia, spirito e forma, Berna.

^* Paraules llegides en el solemne acte d’obertura del curs 1994-1995 de la Universitat de Barcelona.