Читать книгу Elements d'història de la llengua catalana - Jordi Carbonell i de Ballester - Страница 13

5

LA LLENGUA I LA LITERATURA

MEDIEVAL I MODERNA

1. El contacte lingüístic i cultural

La introducció d’una llengua exògena és un testimoniatge de dominació del grup que parla aquesta darrera. Quan Michelangelo Pira parla d’«una quasi constant presència d’almenys dues llengües» a Sardenya al·ludeix a la presència quasi constant a l’illa d’almenys un dominador. Potser cap altre fet no justifica tant que parlem de «dominació catalana» i no de «dominació aragonesa» com la constatació que, durant el període que comença el 1323 amb la desembarcada de les tropes de l’infant Alfons a la Palma de Solç (Sulcis), la llengua introduïda a Sardenya pels nous dominadors és el català i no pas l’aragonès. Amb aquell desembarcament, fet «ab just títol de la Santa Esgleya de Roma» –l’imperialisme català cerca de justificar-se jurídicament, com tots els imperialismes fan– s’hi inicia la introducció de la llengua catalana i de la literatura escrita en aquesta llengua.

És simptomàtic que la galera en què l’infant embarcà portés el nom de «Santa Eulàlia», segons conta la Crònica de Pere el Cerimoniós: el culte barceloní a la santa fou traslladat a l’illa i encara avui existeix a Càller l’església que duu el seu nom, construïda el segle XIV segons els cànons del gòtic català. D’aleshores ençà, noms de sants o d’advocacions marianes populars a Catalunya són usats pel poble sard, a vegades en una forma derivada de la catalana: Aleixi (Aleix), Bardili (Baldiri), Brai (Blai), Bartumeu (Bartomeu), etc. Encara més, alguns d’aquests sants o advocacions entren a formar part de la devoció i fins de la toponímia sarda major o menor: Montserrat, la Mercè, Sant Jordi, Santa Maria del Mar, etc. I fins Sant Salvador d’Horta, de Santa Coloma de Farners –que algú ha volgut fer «patró» de la llengua catalana perquè, segons la llegenda, feia parlar els muts en català (no coneixia altra llengua)–, que morí a Càller el 1567, fou sepultat en aquesta ciutat i hi té el seu santuari a l’església de Santa Rosalia.

Altrament, sense més paral·lel que en la llengua italiana, en català els principals noms de lloc de l’illa tenen una forma diferent de la sarda. Ja la Crònica de Pere el Cerimoniós, escrita el segle de la conquesta, n’esmenta molts, que després es consolidaren: Oristany, Vila d’Esglésies, Càller, Quart, Sàsser, l’Alguer.

La conquesta militar i la reorganització política subsegüent anaren seguides d’un establiment considerable de població provinent dels diversos Països Catalans. Aquest fet comportà també la introducció de nombrosos noms de llinatges catalans o catalanitzats. Alguns desaparegueren amb el pas del temps: Carròs, Centelles, Cubell, Ripoll, etc. D’altres perviuen: Aymerich, Boïl, Cardona, Melis, Pau, Roig (avui escrit Rojch o bé Roggio), Amat, Garau, Foix (Fois), Eloi (Loi), etc.

El transvasament de població i la durada de la presència catalana a Sardenya deixen un rastre profund. La pervivència de la llengua a l’Alguer n’és una mostra. Però durant els darrers tres segles se n’ha anat congriant a la resta de l’illa un oblit igualment profund: la divisió del període català en dues fases arbitràries –dites aragonesa i espanyola–, generalitzada i afavorida per diversos factors, hi ha contribuït. En realitat hi ha hagut quatre segles de dominació catalana. No hi produeix una solució de continuïtat el matrimoni de Ferran i Isabel, anomenats Reis Catòlics. Ni tampoc l’accessió de Carles I al tron catalanoaragonès el 1516: ell i els seus successors de la família Habsburg regnaran tant al regne de Castella com a l’anomenada Corona d’Aragó, però els dos regnes restaran estrangers l’un a l’altre fins després del Tractat d’Utrech (1713). A diferència de Sicília, Nàpols i Milà, que Carles I segregà de la confederació l’any 1555 i passaren a formar part de l’anomenat Consell d’Itàlia, Sardenya restà dins la corona catalanoaragonesa. L’anomenat Consell d’Aragó era l’òrgan de govern, no pas de l’estricte regne aragonès, sinó de tota la confederació, que incloïa el Principat de Catalunya, el regne de València, el regne de Mallorca i el regne de Sardenya. Doncs bé, la veu dels sards en aquest Consell fou vehiculada pels delegats del Principat de Catalunya fins ben entrat el segle XVII. El regne de Mallorca també hi era representat a través del Principat. De fet els catalans veien Sardenya com una continuació –colonial, això sí– de llur país. Aquesta dependència estreta, més de facto que de iure, de Sardenya respecte a Catalunya no serà interrompuda fins al mateix tractat d’Utrech que assenyala la fi d’aquell estat confederal que els catalans havien començat a crear el segle XII.

Només aquesta continuïtat explica molts dels fenòmens exposats en d’altres capítols d’aquest llibre, i en particular, l’expansió de l’ús de la llengua catalana a l’illa, que assoleix el seu punt màxim en el segle XVI. És veritat que en aquesta darrera centúria comença a introduir-s’hi la llengua espanyola. També a tots els Països Catalans. També en altres països. És el moment de màxim esplendor de l’imperi que els Habsburg bastiren a partir del regne de Castella. Pierre Vilar ho ha expressat amb una frase justa: «La Castille, à son moment d’apogée, a joué pour la Catalogne le même rôle que pour les autres pays étrangers». Ara, la introducció de la llengua espanyola a Sardenya responia, a diferència de la penetració de la catalana, no pas a la instal·lació de població de parla castellana sinó a les instruccions reials, executades sovint per religiosos –en primer lloc per la Inquisició– i sobretot pels bisbes. El fenomen s’accelera a la segona part del segle XVII. Igual que a Catalunya, que al País Valencià, que a les Balears. I també a Sardenya sembla haver-hi una certa resistència al canvi, fruit probablement de la inèrcia produïda pel costum secular. Tanmateix, com és lògic en un país on no era la llengua pròpia, això no fou obstacle perquè, trencats en el primer Set-cents els llaços polítics que unien l’illa a Catalunya, sotmesos els Països Catalans en el territori metropolità a la repressió més dura i sumits en la decadència cultural més profunda, la llengua catalana fos ràpidament substituïda en l’ús públic per l’espanyola al segle XVIII i per la italiana al segle XIX. Resta l’Alguer. Resten els goigs. Resten els antropònims i els topònims. No es tracta de reivindicar per als Països Catalans una glòria. Cap dominació no ho és. Es tracta senzillament d’il·luminar una part del passat de la història sarda i de la història catalana amb la màxima objectivitat possible.

2. La llengua i el seu ús

La presència catalana en terra sarda no comportà solament l’aportació d’alguns elements estrangers a l’onomàstica autòctona i la formació d’algun nucli isolat de catalanoparlants com l’Alguer. Contra les afirmacions d’alguns estudiosos, com M. L. Wagner, la llengua catalana anà penetrant per tota la geografia i per tot el teixit social fins a esdevenir la llengua de l’administració civil i eclesiàstica, parlada i entesa per sectors molt amplis de la població, sobretot –però no exclusivament–a les ciutats. Sense un contacte secular estret hom no podria explicar que alguns dels catalanismes del sard parlat avui, com exposa Michel Contini, siguin considerats erradament mots genuïns de la llengua sarda davant els italianismes, precisament en pobles de l’interior com Nughedu o Ittireddu.

L’ús del català, sempre al costat del sard, fou més gran a les ciutats que no pas als nuclis rurals i més intens a la plana del Campidà, al sud, que no pas al nord i a les zones de l’interior. Però, com veurem tot seguit, s’anà estenent pertot arreu, potser a partir de Càller, i arribà als diversos nivells socials, no pas com a llengua pròpia –tot i que alguns sectors l’adoptaren–, sinó com a llengua superposada que ocupà una part important de l’espai d’ús de la llengua escrita. Mots molt importants en la vida familiar són manllevats al català. I un dels noms de lloc illencs més coneguts de Sardenya, fins i tot fora l’illa, el de l’aeroport de la capital (Elmas), prové d’un nom de lloc català (lo Mas / el Mas), com demostra la documentació antiga i la mateixa tradició local.

L’ús en les estructures polítiques

Com a llengua del «poder», el català fou usat des d’un bon començament per les institucions polítiques, tant en la legislació com en les relacions amb els súbdits. Les actes dels parlaments sards (les corts) des del reunit per Pere el Cerimoniós el 1355 –si en podem dir parlament–fins al darrer, de 1698-1699, són totes redactades en català. Així mateix ho són els privilegis i altres disposicions reials: la de Ferran el Catòlic sobre l’organització de l’arxiu reial «com se fa en Mallorques, en Barcelona, en València e altres regnes e terres nostres»; les crides manades publicar pel virrei i altres autoritats, fins i tot quan eren rebudes del rei en espanyol durant els regnats dels Habsburg; les comunicacions de les autoritats reials a les municipals. Així, molts dels texts impresos en català els segles XVI i XVII són crides dels virreis. També són en aquesta llengua els reculls legislatius (capítols de cort) de Francesc Bellid (1572), de Pere Joan Arquer (1591) i de Joan Dexart (1641, 1645, 1725).

El document públic més antic que coneixem és el pregó del veguer de Càller del 1337. La normativa i l’administració municipals són aviat en català, sobretot a Càller i a l’Alguer. Les Ordinacions de la ciutat de Càller tenen una primera redacció del segle XIV, una altra del segle XV i, més endavant, «foren recopilades y cuernades [...] en lo present añy 1603 per orde dels magnífichs [...] consellers». Encara tenim les Ordenacions de la il·lustre y magnífica ciutat de Càller del 1670, copiades i impreses el 1713.

Al Llibre groch (segles XV i XVI) i els dos volums, A i B, del Llibre vermell (segles XVI i XVII) del comú de Càller hom usa la mateixa llengua. La retrobem als cartularis reials de l’Alguer, d’Arborea i de Sàsser. L’usen tant el síndic de Càller com el de Sàsser en les al·legacions sobre la impremta sasseresa a mitjan segle XVII, publicades per Toda. Les deliberacions municipals, igual que els parlaments, empren la llengua catalana. També és la llengua del dret feudal: els Capítols de gràcies atorgats pel marquès de Quirra els seus vassalls de l’Ollastre són impresos encara el 1738, en ple període savoià.

Una clara mostra de l’ús institucional la trobem en la petició de l’estament militar al parlament reunit a Càller per Álvaro de Madrigal l’any 1565:

per quant en lo present Regne, hi ha algunes ciutats, com és la vila d’Esglésies, y Bosa, que tenen Capítol de Breu, ab lo qual se regexen y son en llengua Pisana, ò Italiana; y per lo semblant la Ciutat de Sàsser, té alguns capítols en llengua Genovesa ò Italiana; y per quant se veu no convé ni és just, que lleys del Regne stiguen en llengua straña, que sia provehit y decretat que dits Capítols sien traduhits en llengua Sardesca, ò Cathalana, no mudada la substància dels altres, y que los de llengua Italiana sien abolits, talment, que no reste memòria de aquells.

El virrei escollí la traducció al català i el rei Felip II confirmà l’elecció el 22 de juny de 1565.

L’ús en les estructures eclesiàstiques

Al costat de les estructures polítiques funcionaven les estructures organitzatives de l’Església catòlica, que, en determinats aspectes, n’eren un complement. D’una banda, el llatí era la llengua del culte, com a tot arreu. De l’altra, el sard era usat almenys per a l’ensenyament de la Doctrina Cristiana. Ho testimonia, per exemple, l’ordinari d’Antoni Atzori (Rituale administrandi baptismum arque alia sacramenta) imprès a Càller el 1622 durant l’episcopat de Francisco de Esquivel: escrit en català –incloses les instruccions als sacerdots–, llevat de les parts que el ritual exigia en llatí, duu al final Sa doctrina christiana a sa lingua Sardisca «perquè la tenga cadahun curat en llengua Sardesca de la província de Càller pera poderla enseñar més fàcilment».

En canvi, en els altres aspectes de la vida eclesiàstica –i sobretot en l’organització administrativa–, el català fou usat quasi exclusivament fins a la segona meitat del segle XVII. Els quinque librorum (registres de baptisme, confirmació, matrimoni, defuncions i altres) són portats en català no solament a les parròquies de les ciutats més catalanitzades (Càller, l’Alguer, Oristany), sinó també en pobles de l’interior de l’illa, com Sórgono, Sorradile, Macomer, Mandas, Muravera. Cal tenir present que els quinque librorum, reorganitzats a partir del Concili de Trento (1545-1563), han estat pràcticament els únics registres de tot el moviment demogràfic als països catòlics fins que, en una època molt recent, els estats moderns han organitzat el registre civil. També els altres de l’administració eclesiàstica són escrits en català en aquesta època: els llibres d’actes i de comptes, els inventaris de les parròquies, és a dir tots els instruments administratius. Ho són així mateix molts documents relacionats amb la funció religiosa de què resta constatació escrita: seminaris, sínodes, processos de beatificació o santificació. Citem com a exemples les actes de les reunions capitulars callereses, el Llibre y comptes de la administració «esguardants al Il·lustre capítol y comunitat de la seu de Càller», els inventaris de l’església parroquial de Sínnai «sots invocasió de santa Bàrbara» de 1599 i següents.

La documentació conservada a la Biblioteca Universitària de Sàsser, en el fons anomenat «Soppresse Corporazioni Religiose», ens dóna una idea de la situació lingüística als convents d’aquesta ciutat. Als de fundació antiga –Santa Clara, Santa Maria de Betlem, Santa Elisabet, Sant Pere de Silkis, Servites– hom tendeix a usar el català, al costat del llatí i del sard, fins a la darreria del segle XVII; a partir de la darrera dècada del segle XVII, va penetrant l’espanyol, que s’imposa en el segle XVIII. Al convent de Sant Francesc, de l’Alguer, en canvi, predomina clarament el català, gairebé en forma exclusiva, fins a la fi del segle XVIII, amb escassa presència de llatí i molt escassa de sard: hom passa directament a l’italià en el segle XIX.

Encara més: moltes de les esglésies sardes construïdes durant la dominació catalana tenen inscripcions en la llengua dels conqueridors. Citem com a exemple significatiu la que es troba al campanar de la parròquia de Sant Jaume, a la Vilanova de Càller.

L’ús en els documents notarials

Un espai important de l’ús públic de la llengua és el que ocupen els documents notarials. I també un dels que més de temps es mantenen. Gabriella Olla Repeto ha publicat diversos documents (1430-1433) del notari Pere Baster estesos al Castell de Càller, a la Llàpola, a Estampatx i a la Vilanova, en llatí i en català.

Marina Romero Frías ha estudiat alguns protocols dels notaris calleresos Alexi Gabriel Hordà i Antiogu Gurdo durant el període 1598-1615. Hi ha trobat un predomini absolut del català tant en contractes entre atorgants un dels quals, almenys, procedia d’algun dels Països Catalans, com en contractes entre atorgants exclusivament d’origen sard, castellà o altre. I això en totes les classes socials que hi compareixen: nobles, clergues, comerciants, professionals, artesans, pagesos. Aquest mateix resultat l’ha donat l’anàlisi dels protocols dels notaris calleresos Joan Carnicer (1498-1508), Antoni Carta (1702-1703) i Joan Lucíferu de Melas, que actua de 1702 a 1715. Encara el 1727 el notari de Càller Salvador Jagaluny i Porcella, que no pot signar perquè la mà li tremola, dicta en català el testament al seu confessor Joan Serra, que l’escriu i el signa, juntament amb Nicolau Abram i Lacerna Steria: quan la dominació catalana ja havia finit, a l’hora de la mort, el notari Jagaluny, de cognom no pas català, dictava el seu testament al confessor, davant dos testimonis: tots quatre evidentment parlaven aquesta llengua. També la devia parlar, o almenys entendre, el notari que després la va autenticar, i que signava «Ludovicus Loi, Publicus Notarius».

A la Biblioteca Universitària de Sàsser es conserven documents notarials datats a Càller (1667, 1686, 1703) íntegrament en català. Al protocol del notari Salvador Usay Apiettu, de Sàsser, que es troba en aquesta mateixa biblioteca, es conserven inserits documents notarials en català estesos a diverses poblacions; a Càller pels notaris Luciferu Usay (1704), A. I. Balia (1712, 1713, 1714), S. Urru (1714), L. Deidda (1714), G. Carta (1715) i M. A. Todde (1712); a Oristany per Ignasi Dessy (1704) i H. A. Obino (1704); a Orani, prop de Nuoro, per J. F. Zonquello Anjoy (1714); a l’Alguer pels notaris M. A. Spano (1699), D. Pinna Capay (1715) i A. Gerin (1721). Els documents del mateix protocol redactats pel notari de Sàsser són predominantment en català fins al 1695 i, a partir de l’any següent, predominen radicalment els escrits en espanyol (n’hi ha també en sard i en llatí): sembla com si en aquesta data el notari hagués rebut instruccions, car de fet no torna a redactar en català més que un perdó d’injúries (1700) d’un carnisser de Tempio, la capital de la Gal·lura, i el document d’un escrivà de Castellaragonès (1702), ambdós residents a Sàsser.

La dispersió geogràfica dels exemples adduïts il·lustra l’amplitud de l’àrea d’ús de la llengua en aquest espai.

L’ús entre els artesans

Entre la població catalana que s’establí a Sardenya, al costat dels comerciants i els mercaders, ocupen un lloc important els menestrals. Com a conseqüència d’aquest fet, la terminologia sarda sobre els diversos oficis és plena de catalanismes. No és estrany, doncs, que el català fos la llengua dels capítols dels gremis, que foren organitzats sobre el patró dels barcelonins, valencians i mallorquins. Així, conservem textos en català dels capítols de nombroses associacions artesanes de Càller, d’Esglésies, de Sàsser, d’Oristany i de l’Alguer dels segles XV al XVIII que donen testimoniatge de les múltiples activitats i de l’extensió geogràfica de la presència dels menestrals.

L’ús privat

Si de l’ús públic passem a l’ús privat, la presència del català a la correspondència ocupa un lloc semblant si ens atenem a les poques dades que hem pogut recollir.

Els comerciants catalans que es trobaven a l’illa, lògicament, empraven llur llengua en la correspondència familiar. Aguiló publicà unes lletres de Mallorca a Càller d’un tal Pere Freixa a son fill Bartomeu.

Però la correspondència privada i d’afers entre sards també era en català, almenys en alguns casos. En aquest idioma és la correspondència privada i el testament de Montserrat Rosselló, l’humanista callerès tan rellevant, que visqué a cavall del segle XVI i el XVII. Romero Frías, que n’ha publicat una mostra, fa veure la qualitat de la llengua de les lletres de Rosselló i del notari Aleix Hordà, els quals s’adrecen, respectivament, a persones residents a Musei, prop d’Esglésies, i a Tuili, a la Marmil·la, al centre de l’illa. L’escrivà de Tuili, que respon a Hordà, escriu en una llengua amb algunes deficiències –evidentment no l’usava habitualment–, però d’un nivell acceptable.

Els usuaris de la llengua

És interessant d’analitzar els cognoms dels usuaris de la llengua catalana perquè poden il·lustrar sobre el seu grau de penetració social.

Entre els signants de la Crida manada publicar el 1672 pels consellers de Càller «sobre lo Bollo de las robes» hi trobem, al costat d’un Josep Carnicer, consellers anomenats Sahoni, Lecca, Quessa i Del Vechio (aquest darrer tenia Antiogu per nom de pila). Els síndics de la Vilanova que signen les obres del campanar de Sant Jaume es diuen Murja, Azori, Manno, Dessí, Vaca, Marini.

Dins el món eclesiàstic hi ha anotacions en català de bisbes castellans en ocasió de la visita pastoral a parròquies rurals. En aquestes darreres, els sacerdots solen tenir, com és natural, cognom sard. En un altre lloc jo mateix ho subratllava: als anomenats «apèndicis» de Càller els signants dels registres es deien Puddu, Carta, Capay; a Sórgono, Murru, Arberi, Urru, Murta. Els signants dels inventaris de la parròquia de Sínnai els anys 1599 i següents es deien Antiogu Atzeni i Antiogu Pisu. I així podríem augmentar la llista indefinidament.

Ja hem vist l’enumeració de notaris: la major part tenen cognoms sards o no catalans.

Entre els artesans, la majoria dels qui apareixen als capítols escrits en català com a detentors de càrrecs a les confraries o almoines tenen cognoms autòctons: Maronju, Murja, Pitau, Carta, Solinas, Usala, Xillara, Xirronis (usem la grafia catalana de l’època). També els tenen molts consellers i regidors que «han fet y ordenat los capítols y ordinacions»: Manca, Pilu, Columbu.

L’escrivà de Tuili que hem citat més amunt es deia Corona. El carnisser de Tempio i l’escrivà de Castellaragonès (avui Castelsardo) que provoquen l’ús del català per part del notari Usay de Sàsser el 1700 i el 1702 també tenien cognoms sards.

Devia ésser l’amplitud social del coneixement de la llengua allò que feia que instruccions rebudes del rei en espanyol fossin traduïdes al català per a llur transformació en crides. Fins i tot quan l’espanyol penetra en determinats espais de l’administració civil o religiosa, els catalanismes de lèxic i de grafia són els mateixos que trobem als Països Catalans en produir-s’hi fets paral·lels.

Els testimonis coetanis

Diversos escriptors coetanis es fan ressò de la divulgació del català a Sardenya. Cristòfor Despuig, a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), una de les obres de més qualitat de la literatura catalana cinccentista, afirmava:

Y en Serdenya [...] tenen també la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de la illa retenen encara la llengua antiga del regne; però los cavallers y les persones de primor y finalment tots los que negosien parlen català, perquè la catalana és allí cortesana.

Segons el callerès Segimon Arquer (1523-1571), en la seva Sardinia brevis historia et descriptio, a les ciutats parlaven català, i a la ruralia, sard. El valencià G. Escolano escriu (Década, 1610) que la llengua llemosina –és a dir, el català– es parla a Catalunya, València, les Balears i Sardenya. El 1611 Martín Carrillo, visitador reial, sostenia que a les ciutats principals parlaven i entenien el català i el castellà, però que tothom entenia la llengua sarda i als poblets no n’entenien d’altra. A mitjan segle XVIII, Joan Gaspar Roig i Jalpí, en el Llibre dels feyts d’armes de Catalunya, falsament atribuït a Bernat Boades (rector de Blanes entre 1410 i 1444), en parlar de l’establiment dels catalans a Sardenya, diu que en aquesta illa «pàrlan la llengua catalana molt polidament, així com fos a Catalunya». Ja en el segle XVIII, Francesc Roca, al pròleg del Tresor pera als vius y almoyner del purgatori (Vic, 1752), versió del llibre escrit en llatí per Jaume Baron, afirma haver-lo traduït «en llengua catalana perquè [...] puga també desde Barcelona enriquir de béns espirituals lo present Principat de Catalunya y los Regnes de Mallorca, Manorca, Iviça y Serdenya». Ja incorporada Sardenya als dominis de la casa de Savoia, Antoni de Bastero publicà a la Crusca provenzale (1724) un passaport en català estès a Càller el 1718. L’any 1863 Milà i Fontanals escrivia que «en 1780 encara hi havia notaris que feyan els instruments en català».

Batllori i Turtas s’han referit a les instruccions reials per a la introducció de l’espanyol des del segle XVI. En una altra banda he apuntat que hi ha traces que aquesta penetració causà malfiances. També en causà la introducció de l’italià el segle XVIII. Todde féu conèixer un Lamento del Regno que recull un seguit de protestes dels tres estaments sards contra la política piemontesa. Els eclesiàstics es queixen, entre altres coses, del fet que «i Vescovi Piemontesi hanno introdotto el predicar in italiano». L’estament militar lamenta: «Sonosi tolte le arme, i privilegi, le leggi, la lingua, l’Università, e la moneta d’Aragona con disonore de la Spagna, con detrimento di tutti i particolari». La lingua d’Aragona no pot ésser altra que el català, és evident. Molt entrat el segle XVIII, doncs, se’n mantenia més que el simple record. En canvi, Ignazio Pillito escrivia a Milà i Fontanals el 1868 que la llengua catalana a Sardenya només era coneguda a la ciutat de l’Alguer, on sempre la parla tothom. En cent cinquanta anys, doncs, la llengua que durant quatre segles havia estat usada públicament a l’illa, havia desaparegut, tret del reducte alguerès.

Els trets característics

El català escrit a Sardenya participa de les característiques generals de la llengua de l’administració a tots els Països Catalans, que en general era força uniforme.

Hi trobem algun sardisme lèxic, del tipus massayu «pagès». Algunes confusions gràfiques denoten una fonètica sarda: així, apareixen formes com axí en lloc d’ací, porçada en lloc de porxada, i altres de semblants, que deixen traspuar la confusió entre el so sibilant alveolar sord [s] escrit s/ss o bé c davant vocal anterior) i el so palatal corresponent [S] (escrit, x, ix), confusió que apareix en algun dialecte sard. Hi apareix també una certa abundor d’oclusives dobles i sembla insinuar-s’hi una tendència al tancament vocàlic. Altrament, algunes de les confusions gràfiques entre a/e àtones (i també, en menor grau, o/u) donen la raó a Milà i Fontanals, el qual opinava que el català parlat a Sardenya pertanyia al grup oriental de l’eix Barcelona-Palma. L’alguerès actual ho confirma. Tanmateix, manquen estudis sobre el tema que permetin de precisar més sobre les característiques del català de l’illa.

3. Els escriptors catalans de Sardenya

Un contacte de quatre segles i unes relacions polítiques i econòmiques de tipus colonial però no sempre hostils havien de promoure la presència a l’illa, per raons diverses, d’escriptors significats.

El rei Pere el Cerimoniós compongué l’any 1355 a Càller un sirventès, estimulat «per lo bon ayre e la noblea d’esta illa de Sardenya». A l’Archivio di Stato de la mateixa ciutat es conserva el manuscrit més antic de les Ordinacions d’aquest rei. D’altres escriptors catalans medievals visqueren a Sardenya un temps més o menys llarg. Bernat Descoll, el principal redactor de la Crònica del rei Pere, hi dugué a terme missions importants entre 1333 i 1344 i fou molt probablement, com ha assenyalat Boscolo, qui redactà les àgils pàgines de la Crònica referents a la conquesta del 1323 i a l’expedició del Cerimoniós del 1355. El poeta Jordi de Sant Jordi fou armat cavaller a Sardenya per Alfons el Magnànim (1420), en ocasió de la campanya decisiva d’aquest rei a l’illa, en la qual també participaren Ausiàs March i Andreu Febrer. Joan Toralles, ciutadà de Vic, escrigué una crònica menor sobre Sardenya a la primera meitat del segle XV.

És natural, doncs, que les biblioteques sardes siguin riques en manuscrits i edicions d’obres catalanes. Dels vint incunables en llengua vulgar que es conserven a la Biblioteca Universitària de Càller, nou són en català (entre ells la Història de la Passió, de Bernat Fenollar i el Segon, el Terç i el Quart del Cartoixà traduïts per Roís de Corella), cinc en italià, cinc en espanyol i un en sard (la Carta de Logu d’Elionor d’Arborea, estampada a Barcelona el 1492).

També s’hi conserven manuscrits lul·lians i edicions dels segles XVI i XVII d’Ausiàs March, de Ramon Muntaner, de Ramon Llull, d’Andreu Sempere i d’altres.

4. La impremta

L’únic incunable conegut imprès a Sardenya és el Speculum Ecclesiae, d’Hugues de Saint-Cher, en traducció catalana. És significatiu que el llibre fos «stampat en la Ciutat y Castel de Càller per lo honorable en Salvador de Bolonya, mestre de stampa, a requesta de mestre Nicolau d’Àgreda, aragonès»: que un aragonès fes imprimir en català, i no en la seva llengua, el llibre que segons les dades que tenim és el primer produït a Sardenya indica no tan sols el lloc que la llengua catalana ocupava a l’illa, sinó també el nul paper que hi tenia l’aragonès. Durant el segle XVI, establerta la impremta a Càller d’una manera estable per Nicolau Canyelles, les edicions són nombroses. Ha estat qüestionat per Balsamo que, abans que Canyelles, Stefano Moretto hagués introduït la impremta a Càller: les obres que hom ha atribuït a aquest darrer haurien estat impreses a Lió. Sigui com sigui, tot i que ens trobem a l’inici de la decadència de la cultura en català, una quarta part de les estampacions sardes cinccentistes són íntegrament en aquesta llengua: constitueixen el segon bloc en importància numèrica, després dels llibres impresos en llatí i un xic davant dels impresos en espanyol.

Durant el segle XVII, malgrat que l’ús i el coneixement de la llengua eren extensos, només surten en català de les premses sardes dues crides. En canvi és significatiu que, per tal d’aclarir una expressió llatina, el jurista Joan Alivesi es valgui d’un mot català en el títol d’una defensa impresa a Càller: «Iuris responsum [...] in causa restitutionis augmenti dotis, seu, ut vulgo dicitur, escreix...».

El segle XVIII encara veu aparèixer algun llibre d’interès legal, però a la centúria següent les tres obres impreses que coneixem ja no afecten més que l’Alguer.

La primera primera i l’última pàgina del primer llibre imprès a Sardenya. És l’intitulat Speculum Ecclesiae, imprès en llengua catalana a Càller l’1 d’octubre de 1493 per l’impressor itinerari Salvador de Bolonya per compte de mestre Nicolau d’Àgreda, aragonès (Ciutat de Mallorca, Biblioteca Provincial).

5. La literatura

Un període tan llarg d’ús de la llengua, encara que sovint no fos com a pròpia, havia de donar lloc a un cert conreu literari. A l’inici tingué lloc un transplantament a Sardenya d’obres literàries de tradició popular tal com eren al país d’origen. Amb el temps algunes formes arrelaren tan fortament que s’hi han conservat fins al temps contemporanis, sia amb la temàtica originària, sia amb una de nova.

La poesia tradicional

La primera etapa de la poesia catalana a Sardenya és constituïda evidentment pel simple trasllat de cançons tal com eren cantades al lloc d’origen. Entre aquestes n’hi ha una que s’ha mantingut al llarg dels segles amb una extraordinària fidelitat: el Cant de la Sibil·la, també anomenat Lo senyal del Judici, cantat la vetlla de Nadal. Era la sibil·la pagana que vaticinava la «bona nova». Cantat en altre temps en la majoria d’esglésies de Catalunya, del País Valencià, de Mallorca, del Rosselló i de la Cerdanya, probablement també en un nombre no determinat d’esglésies sardes, ha arribat al segle XX només a Mallorca i a l’Alguer. Molt estès en versió llatina a l’edat mitjana a Itàlia, a França i a la Península Ibèrica, consta que a Catalunya el Judici signum en llatí era cantat al monestir de Ripoll almenys des del segle X. Traduït més tard al català –en conservem un text mallorquí del segle XIV–, el Cant de la Sibil·la alguerès segueix pràcticament al peu de la lletra la versió de l’ordinari de la Seu d’Urgell estampat a Lió l’any 1545. Aquesta fidelitat a la lletra, per cert més extensa que la de Mallorca, té la contrapartida d’una melodia força diferent i una escenificació que substitueix l’escolà mallorquí d’uns dotze anys amb vestit femení per un canonge amb capa blanca, acompanyat de dos acòlits. Molt més fecund ha estat un altre gènere, els goigs. Portat de Catalunya a Sardenya i assumit pel poble sard com a cosa pròpia, fins i tot en el nom (goccius, gosos), és el llegat literari més important dels catalans. Encara avui, igual que als Països Catalans, els goigs són un gènere creatiu en llengua sarda i per aquesta raó han estat objecte d’un estudi a part en el present treball.

Conservem una poesia profana medieval, que Toda qualificà d’«heroica»: les Cobles de la conquista dels francesos. Poema narratiu anònim del segle XV, d’un estrofisme molt proper a l’esquema clàssic dels goigs, exposa un fet històric de l’any 1412: l’assalt de l’Alguer per les tropes del vescomte Guillem de Narbona, que els algueresos feren fracassar. Exponent també de la rivalitat històrica entre l’Alguer i Sàsser, les Cobles eren cantades cada any el dia de Sant Joan ante Portam Latinam. En presència dels eclesiàstics i de la corporació municipal, els algueresos passejaven en processó alguns estendards presos a l’enemic i cremaven, a la plaça Major, un ninot que representava un soldat francès. És en aquest moment que eren cantades les cobles. Malgrat diverses prohibicions dels virreis, les Cobles foren cantades, segons els testimonis citats per Toda, fins l’any 1825.

En la forma més tradicional dels goigs foren compostes a l’Alguer a l’inici del segle XIX una sèrie de poesies, d’autor desconegut, sobre temes locals. Unes són devotes com les escrites amb motiu de la sequedat de l’any 1817: tenen per retronxa «no té esperansa l’Alguer, / la vostra pobre Ciutat», «Amba’l Rosari, Algueresos, / la gràcia se tengarà» i «Alguer, aquella no sés». Unes altres són satíriques com Lo Sidadu («Si encara no s’és trobat / esperansa encara hi ha»), referent a les excavacions del 1820 en cerca d’un tresor (en sard sidadu).

D’altres poesies satíriques anònimes o d’autor conegut són també en formes tradicionals diverses, entre les quals sobresurten les noves rimades: «Comara mía estimada, / del afecte me en prova / vinch á darvos una nova, / la més certa y la més bona / que fassi alegrar la dòna...» (Lo matrimoni de donya Joaquina), o bé «Algueresos, alegría, / que ja’s troba lo sidadu: / que no’s parli més de aradu, / de rustalla ni marró. / Cada hú com un Baró...» (Cansó del Sidadu, 1820).

La poesia culta

L’alguerès Antoni Lofrasso, escriptor del segle XVI que publicà en llengua castellana Los mil y doscientos consejos y avisos discretos (Barcelona, 1571), inserí en la novel·la pastoral Diez libros de la fortuna de amor (Barcelona, 1573), ultra algunes poesies en sard, alguns versos d’Ausiàs March en català i un sonet que comença «Lo mariner que en gol fortuna alcanza / e veu sa nao mortalment perillant, / per ser valent patró està constant / en pensar de fortuna aver bonanza». De forts ressons ausias-marquians, aquesta poesia, molt allunyada de la qualitat literària del poeta valencià, es troba dins la línia de les poesies castellanes de Joan Boscà i, com la resta de l’obra de Lofrasso, manca d’interès que no sigui el testimonial.

La poesia del segle XVIII, d’un to molt semblant al de la que hom escrivia a la resta dels Països Catalans en aquesta època de màxima decadència literària, es refereix a temes circumstancials o religiosos. Els noms del canonge Agustí Siré, del doctor Antiogu Massidda, de Josep Arcayne, dels germans Simon, i dels jesuïtes Lluís Soffi, Maurici Pugioni i Anton Pasqual Rosa no tenen altra significació que la de deixar constància d’una continuïtat lingüística. La Invocació als Sants Protectors, que Toda atribueix al pare A. Pasqual Rosa, fou publicada a Càller sense nom d’autor, el 1802, amb la indicació «solita cantarse en lu temps de las publicas Missions en la ciudat de Alguer». És el darrer text literari imprès a Càller en català, segons les nostres notícies.

Tenen més interès literari algunes composicions satíriques publicades per Toda, l’autor de les quals ens és desconegut. Comprenen, entre d’altres, uns sonets i, sobretot, una àgil poesia en cobles formades per quatre o sis versos apariats, el darrer dels quals és la retronxa «Oy, obscur de mi, que muller m’han donat» i on el primer vers d’una estrofa sol reprendre el penúltim de la precedent amb alguna modificació: «dessota una llosa seré soterrat» / «dessota una llosa soterrat seré».

Després ja entrem en el període dels «retrobaments».

Les vides de sants

Tenim notícia de la impressió, a mitjan segle XVI, de dues breus narracions hagiogràfiques en prosa: la Vida de Sant Anthiogo i la Vida del benaventurat Sanct Mauro. Aquestes obres, escrites en català sobre dos sants de devoció local, es troben dintre la tradició de la narrativa hagiogràfica catalana quatrecentista, que ens donà peces de tanta qualitat com la Istòria de la gloriosa santa Magdalena de Joan Roís de Corella, però són indubtablement escrites a Sardenya.

La Vida de sant Anthiogo es conserva mercès a l’edició que en féu Aguiló l’any 1890 a Barcelona damunt una altra del segle XVI, de la qual reprodueix el gravat de la portada. Aquesta darrera edició, que es conservava segons Toda i segons Ciasca a l’Arxiu Arquebisbal, avui no s’hi troba. Que l’obra és escrita a Sardenya ens ho prova el fet que el seu autor hagi mantingut la forma sarda Antiogu en lloc de la catalana Antic, prou viva encara en el segle XVI. Es tracta d’una composició estructurada en grups ternaris (que simbolitzen la Santíssima Trinitat) i grups quinaris (que simbolitzen les cinc nafres de Jesucrist). Escrita amb un lèxic ric, que dóna preferència a les formes cultes llatinitzants, amb frases llatines molt conegudes intercalades i amb una sintaxi que, sense arribar a la complexitat de la «valenciana prosa», hi tendeix, és al meu entendre l’obra més reeixida de la literatura sardo-catalana.

Malauradament, de la Vida del benaventurat Sanct Mauro només en coneixem l’existència a través d’un document de 1573 publicat per Luigi Balsamo, segons el qual mossèn Joan Pipia, resident a Sórgono, atorga haver-ne rebut 312 exemplars de «mestre Vincenso Sambenino, impressor» de Càller, per tal de vendre’ls. Les recerques per a trobar-ne algun exemplar han estat infructuoses. Aquesta narració és d’un gran interès, a part del literari o històric que eventualment pugui tenir, car als afores de Sórgono hi ha un petit monestir dedicat a Sant Maur, objecte de devoció local: si el text català apareixia fóra un altre testimoniatge de l’extensió del coneixement de la llengua a la Sardenya de l’època. Efectivament, no fóra versemblant que, al centre quasi matemàtic de l’illa, hom intentés de vendre un llibret d’interès local, del qual havia estat fet un tiratge normal en aquella època, si la gent de Sórgono no el podia entendre. Aportaria així mateix la confirmació de l’existència d’un gènere de literatura creada a l’illa: aquestes dues narracions hagiogràfiques podrien ésser les úniques conservades d’un conjunt més ample.

Altres obres en prosa

Esmentem diverses cròniques de la vida algueresa, de to menor: una crònica dels anys 1598-1606 conservada a la Cúria de Càller (inèdita) i, sobretot, la Relació sobre el tema de la derrota del comte de Narbona l’any 1412.

Dues obres religioses foren les darreres publicacions en català aparegudes a l’illa de Sardenya. El Breve compendi de la Doctrina Cristiana, «reimprimida amba alguna adiuncta, per ordra dell’illm. y Revm. Monseñor Don Pera Bianco, Bisba de Alguer», aparegué a Càller el 1818. Finalment, un altre Breve compendi de la Doctrina Cristiana «reimprimit amba algunas correccions y adjunctas del Catecisme Romà per ordra dell’Illm. y Revm. Monseñor D. Fr. Pera Rafél Arduino, Bisba de Alguer y Unions», sortí a Càller el 1850. Modestes, dialectals, sense interès literari, aquestes obres són la darrera manifestació lingüística impresa, abans dels «retrobaments» algueresos, que testimonia la presència secular catalana a Sardenya.

N ota bibliogràfica

Per a la part referent a la llengua catalana a Sardenya vegeu:

ABELLÓ, J. (1975): «Eduard Toda i els catalans d’Itàlia», Revista del Centro de Lectura, 276 (nov.), Reus, pp. 1752-1754.

ARCE, J. (1959): «Inscripciones españolas inéditas del siglo XVIII en Cagliari y su provincia», a Studi Storici in onore di Francesco Loddo Canepa, Florència, pp. 1-13.

— (1960): España en Cerdeña, Madrid.

BALSAMO, L. (1968): La stampa in Sardegna nei secoli XV e XVI, Florència.

BATLLORI, M. (1971): Catalunya a l’època moderna, Barcelona.

CARBONELL, J. (1984): «L’ús del català als quinque librorum en algunes diòcesis sardes», Estudis Universitaris Catalans, XXVI [= Miscellània Aramon i Serra, IV], pp. 17-39. [Reproduït en aquest volum, pp. 105-133.]

CIASCA, R. (1931-1934): Bibliografia sarda, I-V, Roma.

CONTINI, M. (1970): «Résistance et passivité de sujets logoudoviens face à l’italianisation de leur langue», Revue de Linguistique Romane, XXXIV, pp. 366-376.

ELÍAS DE TEJADA, F. (1960): Cerdeña hispánica, Sevilla.

GRAMUNT, J. (1958): Los linajes catalanes de Cerdeña, Barcelona.

LODDO CANEPA, F. (1961): «Statuti inediti di alcuni gremi sardi», Archivio Storico Sardo, XXVII, pp. 177-442.

MILÀ I FONTANALS, M. (1863): «La llengua catalana a Sardenya», Lo Gay Saber [= Obras completas, III, Barcelona, 1890, pp. 547-555].

OLLA REPETTO, G. (1963): «Notai sardi del secolo XV: Pietro Baster», a Studi Storici e giuridici in onore di Antonio Era, Pàdua, pp. 269-297.

PAGÈS, M. (1960): Estampes de Sardenya, Barcelona.

PINNA, M. (1929): «Le ordinazioni dei Conseglieri del Castello di Cagliari del secolo XIV», Archivio Storico Sardo, XVII, pp. 111-272.

ROMERO FRÍAS, M. (1983): «Note sulla situazione linguistica a Cagliari (Sardegna) nel periodo 1598-1615», Estudis Universitaris Catalans, XXV [= «Homenatge Aramon i Serra», III], pp. 453-465.

SANNA, A. (1957): Introduzione agli studi di linguistica sarda, Càller.

TODA I GÜELL, E. (1888): «Las cridas catalanas en Sardenya», Biblioteca de l’Arch de Sant Martí, IV, núm. l, pp. 1-3.

— (1888): Un poble català d’Itàlia: L’Alguer, Barcelona (2a ed., Sàsser, 1981).

— (1890): Bibliografia española en Cerdeña, Madrid.

— (1903): Recorts catalans de Sardenya, Barcelona.

TODDE, G. (1963): «Proteste degli Stamenti Sardi contro l’attività del Governo Piemontese nella seconda metà del secolo XVIII», a Liber memorialis Antonio Era, Brussel·les, pp. 169-177.

TURTAS, R. (1981): «La questione linguistica nei collegi gesuitici in Sardegna durante la seconda metà del cinquecento», Quaderni Sardi di Storia, 2 (gen.-juny), pp. 57-87.

WAGNER, M. L. (1951): La lingua sarda, Berna.

ZANETTI, Ginevra (1960): «Alcuni statuti inediti di corporazioni artigiani di Sassari e di Oristano», Studi Sassaresi, XXIX.

Per a la part literària, vegeu també:

BOSCOLO, A. (1975): Bernat Descoll, funcionari i cronista del rei Pere «el Cerimoniós», Barcelona.

CONI, F. (1954): Elenco descrittivo degli incunaboli della Biblioteca Universitaria di Cagliari e di altre biblioteche sarde, Càller.

ERA, A. (1958): «A proposito del canto della “Sibilla” in Alghero», Ichnussa, 22, pp. 53-56.

LIPPI, S. (1912): «La libreria di Montserrato Rosselló giureconsulto e bibliografo sarda del secolo XVI», a Miscellanea di studi storici in onore di Antonio Manno, Torí.

MASSOT I MUNTANER, J. (1962): «Noves dades sobre el Cant de la Sibil·la», Estudis Romànics, XI, pp. 32-39.

MOLINÉ I BRASÉS, E. (1915-17): «Noticiari català dels segles XIV i XV [Joan Toralles]», Butlletí de l’Ateneu Barcelonès, I, pp. 211-220.

ROMERO FRÍAS, M. (1982): Catalogo degli antichi fondi spagnoli della Biblioteca Universitaria di Cagliari, I: Gli incunaboli e le stampe cinquecentesche, Pisa.

SANCHIS GUARNER, M. (1956): El Cant de la Sibil·la, València.

SANNA, A. (1950): «Due testi antichi in dialetto algherese (catalano): “Relacio” e “Cobles de la conquista dels francesos”», Annali della Facoltà di Lettere e Filosofia (Càller), XVII, pp. 215-222.

— (1955): «Un antico canto natalizio di Alghero: Lu señal del Judici», S’Ischiglia, 11-12, pp. 2-7.

TODA, E. (1903): La poesia catalana á Sardenya, Barcelona.

^* Reproduït a J. Carbonell i F. Manconi (eds.), Els catalans a Sardenya, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1984 (pp. 93-95).