Читать книгу Elements d'història de la llengua catalana - Jordi Carbonell i de Ballester - Страница 9

2

LA HISTÒRIA LINGÜÍSTICA CATALANA

COM A EXPRESSIÓ D’UNA UNITAT CULTURAL

L’existència d’una llengua implica l’existència d’un àmbit cultural que l’usa com a vehicle. La unitat lingüística és un fet que té múltiples repercussions ideològiques: si, d’una banda, respon a una certa coherència interna, de l’altra no significa solament que ha estat escollida com a mitjà de comunicació a l’interior del seu àmbit, sinó que significa també que el grup humà que la comparteix té una de les característiques més distintives entre les que defineix en una nació. Car un fet és evident: la comunitat lingüística amb uns comporta diferència lingüística amb uns altres. O, més exactament, amb tots els altres. Amb totes les imprecisions i les impureses –o, si voleu, les «no-pureses»– que una societat moderna comporta. Ja en comportava a l’època de l’Imperi romà, i, malgrat això, el continuum lingüístic llatí ha tingut descendència a tot arreu on un poder polític aliè a l’àmbit llatí no ha substituït la llengua. Ara, dins el continuum llatí, ha sorgit una llengua diferenciada on ha nascut una societat diferent a conseqüència d’una realitat geogràfica i d’uns fets polítics, socials, econòmics, culturals característics; és a dir, quan ha sorgit una realitat nacional diferent. Dit d’una altra manera: no és que hi hagi nacions diferents perquè hom hi parla llengües diferents, sinó que, a l’inrevés, una llengua nova com a vehicle d’una cultura pròpia ha aparegut quan en el territori corresponent ha sorgit una societat, una nació diferent. Aquest és el cas dels Països Catalans.

La identificació llengua-nació és antiga. Podríem citar-ne exemples nombrosos referents a Ramon Llull, al cronista Muntaner, al poeta Ausiàs March. Tanmateix, en la nostra realitat d’avui és la memòria històrica recent la que hi té una incidència més clara, tant si és memòria de fets presents com si és record d’un passat tingut per gloriós –que ho sigui o no, és secundari. I en aquesta memòria recent és indubtable que la consciència de la unitat lingüística dels Països Catalans no s’ha limitat a les elits intel·lectuals, sinó que les ha transcendides, encara que aquest transcendir no sigui aplicable a la totalitat del cos social. La identificació de llengua amb nació recorre tot aquest moviment, complex i desigual però autèntic, que anomenem Renaixença. L’obra que ha estat escollida com la fita que en marca l’inici, no és per casualitat que es titula La Pàtria: no compta si Aribau l’escriví amb un projecte o no, allò que compta és l’elecció que els altres n’han fet. Li dóna força programàtica, molt més que no pas el sentiment que expressa, el fet que s’erigís en símbol de la continuïtat de la llengua, una funció que el pensador Aribau no presumia però que el poeta Aribau intuí. El sentiment patriòtic que corre al llarg de l’oda es podia esbravar. Allò que fou verament programàtic és el final: «e pàssia per ta veu [la de la llengua] son nom i sa memòria [els del patró] / als propis, als estranys, a la posteritat». El nom i la memòria de qui fos importa poc: la cosa essencial és que la llengua serveixi per a passar a la posteritat. Ha esdevingut de nou vehicle conscient, de confiança. I també eix de tot un moviment. Jordi Rubió (1962: 321) ho ha expressat amb una frase: «Els homes de la Renaixença veien la llengua com la veu de la Pàtria». Un eix que pot ser és la sola cosa que no ha canviat en un segle i mig. El 1933, Carles Riba, en escriure un comentari per a l’edició facsímil de La Pàtria, atribuïa en aquesta poesia «el primer impuls de la renaixença, que en vigor es renova, original i perenne, en cadascun de nosaltres» (1937: 143-144), i hi subratllava la importància de l’experiment lingüístic: «la primera obra poètica tornada a realitzar en la nostra llengua segons una idea absoluta de perfecció». En les lluites culturals o polítiques –d’una manera o altra, totes polítiques– de la clandestinitat sota el franquisme, la consciència que la llengua és «la veu de la Pàtria» i que salvant l’una se salvava l’altra era present en ambdós bàndols. Encara avui aquest sentiment corre per dins el pensament de la gent i igualment en ambdós bàndols: el que participa d’«una de les més noblement folles empreses a què un poble, si es vol, la minoria dirigent d’un poble, s’hagi mai llançat» (Riba, 1954: XII) i el que hi és contrari.

Ara, perquè la llengua sigui la veu de la pàtria –en el nostre cas, dels innombrables participants en la «folla empresa», procedents de tots els Països Catalans– cal que hi hagi una pàtria, amb majúscula o amb minúscula, tant se val, però una per a tothom. Altrament, es donaria la pintoresca situació d’haver-hi la veu d’una cosa que no existeix i d’innombrables lluitadors per a defensar-ne la continuïtat, desarrelats de la geografia –física i, sobretot, humana– que els és comuna. Això no és possible. La llengua i la nació són dos fenòmens que s’interrelacionen de tal manera que la llengua esdevé a l’ensems testimoniatge extern de l’existència de la nació i característica –una de les més distintives–que la defineix. Com diu Calvet (l974: 10), «la théorie (linguistique...) [...] joue toujours un rôle historique, politique». Això es produeix tant en un període expansiu, agressiu, de la col·lectivitat que la parla –expressat amb precisió, bé que no referint-se a un fet exclusiu, per Lebrixa: «siempre la lengua fue compañera del imperio» (1942, a.ii.; Carbonell, 1977: 272-274)–, com en un període defensiu, de lluita per la supervivència –i ací podríem citar de nou Rubió, i també Fuster, Aracil, Ninyoles, Vallverdú, etc., però no tenim prou espai. I serà útil de citar també testimoniatges procedents de l’«altre bàndol», que sovint són aclaridors. És curiós de constatar, per exemple, que els atacs «frontals» de tipus ideològic són adreçats contra el Principat, en especial Barcelona; contra el País Valencià, contra les Illes, no hi ha sinó el foment de la dissidència; contra la Catalunya Nord, res en el terreny de la ideologia. En realitat, el divide et impera encara és en vigor, almenys quasi tant com ho és la defensa unitària com a únic camí real i profund de supervivència. Aquesta tasca de reconstrucció ideològica comença per la definició de l’espai, car una llengua tendeix a ocupar un espai natural. Si l’ocupa totalment o no ja depèn de molts altres factors, interns i externs. La primera constatació sobre el català és que el seu domini lingüístic –per a usar mots tècnics– ocupa un espai natural: la llenca de terra en forma d’arc que té al nord les Corberes; a l’oest, els contraforts de l’altiplà central; al sud, la vall del Segura, i a l’est, el mar; ocupa també les illes adjacents en aquest arc. Un espai natural amb uns trets interns i una situació que n’han condicionat la història lingüística –i la història tout court. En primer lloc, és un espai molt compartimentat en petites unitats anomenades comarques i en grans unitats anomenades regions. Entre les Corberes i l’Albera, entre l’Albera i la Sénia, entre la Sénia i el Segura, a les illes dellà mar, s’agrupen les petites comarques per a formar quatre grans regions, que han tingut històricament vida pròpia i personalitat acusada, sense que ningú mai hagi intentat d’esborrar-ne o reduir-ne els trets distintius de les unes respecte a les altres. Aquesta constitució interna de l’espai ha tingut repercussions lògiques, no solament en les característiques estructurals de la llengua que hi és parlada, sinó també en la denominació d’aquesta. En aquest sentit, les denominacions rossellonès, valencià, menorquí, mallorquí, eivissenc corresponen a realitats geogràfiques i històriques. En això, el català s’assembla a l’italià, un domini lingüístic on florentí, toscà, genovès, venecià, napolità, etc., re flecteixen varietats internes –molt més grans que les nostres, per cert–, sense afectar el concepte unitari de la llengua. L’espai natural català no s’ha arribat a omplir del tot per raons històriques que analitzarem, però hi és i és ocupat substancialment.

Doncs bé: aquest espai natural, en part extrapeninsular, està molt condicionat en la seva situació. Giménez Soler (l930: 744-745), l’historiador aragonès que fou capaç d’escriure una Historia de la Corona de Aragón on el mot Catalunya apareix una sola vegada, diu, referint-se al Principat –els grans atacs frontals ja hem dit que quasi sempre han anat contra el Principat– però en mots aplicables a tots els Països Catalans:

El pueblo catalán y el castellano no han vivido nunca en contacto; ésta, ésta es la causa del desacuerdo y de la secesión espiritual, el apartamiento en que están los catalanes de la vida nacional española, apartamiento que es natural porque lo impone la naturaleza. Cataluña es un territorio encerrado entre montañas y el mar y con muy pocos pasos fáciles. Es un territorio adosado a la Península, mas no fundido con ella, y cuya inclinación le hace estar vuelto de espaldas a España.

I acaba: «el catalanismo lo da la tierra». És una definició perfecta d’un espai natural (d’altra banda, qualsevol que el ressegueixi, encara que només sigui per l’autopista, ja ho constata de visu). Això sí: l’hispanocèntric Giménez Soler considera que estar de cara a la Mediterrània i a Europa és aïllar-se. En tot cas, que això és un mal terrible. I el més pintoresc –i simbòlic– del cas és que tot el seu article, d’una gran violència crítica, el dedica precisament a comentar un llibre de Francesc Cambó que duu el títol de Per la concòrdia, un llibre espanyolista, escrit per tal que doni resultats un programa de col·laboració: «la meva [de Cambó] acció de tants anys encaminada a cercar una solució espanyola, d’efusiva concòrdia, al problema de Catalunya» (l930: 7).

Doncs bé: ultra aquesta especial disposició del nostre País, hi ha el fet que a l’oest i al nord s’han desenvolupat nacions en espais més grans i menys vulnerables: el regne de Castella i el regne de França. No repetiré ací la història que tots sabeu. Em limitaré a citar, com a mostra de la sensació de perill que ha recorregut la història dels Països Catalans, el testimoni del cronista Bernat Desclot: «E axí el rei d’Aragó està e’l mig de dos reys qui són los pus poderosos del món» (capítol 76).

Aquesta condició situacional ha marcat la nostra història. Encara la marca. Altres són els resultats històrics de Portugal o de Noruega, per exemple, que no són «e’l mig» de ningú.

Òbviament, els condicionaments històrics són estretament lligats als geogràfics. Si donem un cop d’ull a la nostra història constatarem que el segle XII en constitueix el tombant decisiu. A la darreria del segle VIII Carlemany estableix un cap de pont al sud del Pirineu: el 785 li és lliurada Girona, el 801 –el primer any del nou segle– Lluís el Piadós ocupa Barcelona. És una empresa franca, és a dir, europea: el territori rep el nom de Marca hispànica, això és frontera amb Hispània, aleshores terra dels moros. Inversament, els catalans són anomenats francs per les fonts historiogràfiques àrabs. Aquesta marca, terra de fricció entre al-Andalus i l’imperi franc, resta essencialment igual durant tres segles. Dins un espai petit –entre les Corberes i el Penedès–, només s’hi produeixen rectificacions moderades de frontera. Arribem a l’inici del segle XII i l’antiga Marca –que ja no se’n diu perquè mentrestant s’ha fet independent de facto, s’ha anat cohesionant i hi ha aparegut una nova llengua– continua essent molt petita. El regne de Castella –situat en zona sense fricció franco-àrab– ja havia arribat a la vall del Tajo (Toledo, 1085) i anava de l’Atlàntic per Galícia fins a la ratlla d’Aragó: ocupava quasi la meitat de la Península. Al regne de França, continuador de l’antic imperi franc, no li havia calgut créixer: més aviat s’havia encongit, però continuava essent un gran poder. En canvi, els comtats catalans continuaven essent un territori minúscul. Em sembla que, en aquestes circumstàncies, no és arriscat de dir que sense el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó (1137), no hi hauria hagut ni Països Catalans, ni, és clar, l’actual domini lingüístic. Aragó, coixinet amb Castella, tot i parlar una llengua diferent i tenir unes característiques socials i polítiques ben diferents, fa possible la supervivència i l’expansió d’aquell petit territori entre el Francolí i les Corberes que, en tres segles, s’havia poblat, enriquit i estructurat; és a dir, havia adquirit prou força expansiva per a ocupar l’espai natural que hem descrit abans: Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), Mallorca (1229), Menorca (1231-1288), Borriana (1233), València (1238), Dénia i Xàtiva (1244), Biar (1245), Múrcia (1266) retornada però retenint-ne Alacant, Elx, Oriola (Jaume II, 1297). L’espai natural havia estat ocupat en poc més d’un segle, malgrat ésser «e’l mig». Això sí: si Aragó ho havia fet possible, també –lògicament– n’havia de treure algun resultat. El fet que al País Valencià hi hagi hagut dues llengües distribuïdes territorialment d’una manera desigual és una conseqüència de la precarietat amb què van nàixer –i continuen vivint– els Països Catalans. Una precarietat determinada per la geografia: nascuts en un espai petit i situats entre dos de més grossos, els ha estat difícil de nàixer, difícil de créixer, difícil de sobreviure.

Llur contacte inicial no sols amb àrabs, sinó també, sobretot, amb francs, neutralitza en certa manera la influència del món musulmà. Américo Castro –un escriptor de la línia «liberal» espanyola, que Joan Fuster (1975) ha comentat tan amplament que no cal sinó remetre-hi– ho ha explicat des del seu punt de vista:

mientras galaico-portugueses y castellanos entretejían su vida y su lengua con las de los mozárabes (o árabes), los catalanes se movían bajo un horizonte distinto. Las relaciones políticas fueron muy intensas con el sur de Francia [...] Como resultado de semejante historia el catalán posee escasos mozarabismos [...] y menos arabismos que el español (Castro, 1948: 80-81).

Insistint en la identificació de poble amb llengua, afegeix: «La historia peninsular se forjó entre los siglos VIII y XII. Mientras el Noroeste de España se estructuraba con Santiago y el pueblo castellano se rebelaba política, lingüística y épicamente, Cataluña vivía con las espaldas vueltas a todo eso...» –l’esquena altra vegada! I conclou:

En resolución, Cataluña no perteneció nunca totalmente a España, ni tampoco dejó de pertenecer a ella; un drama desgarrador que sólo viviendo a España desde dentro de su historia, cabe entender en su integridad. España como un todo, vivió y vive desviviéndose; Cataluña discurre también por esa órbita, aunque fue además condenada a girar sobre sí misma; condenada mientras sea Cataluña a buscarse sin encontrarse. He ahí el precio pagado por su escasez de mozarabismos (Castro, 1948: 82).

La llengua, inseparable de la història, de la política, de la ideologia. A l’estat actual de la investigació lingüística sabem que l’escassetat d’arabismes del català és menor. Tanmateix, el que compta és la interpretació que Castro –un altre hispanocèntric– en fa, i la concentració sobre el Principat dels seus atacs, que anaven evidentment contra tots.

Allò que compta també és que, encara que «sin desarrollar iniciativas audaces y poderosas» (Castro, ibidem) un estat, descentralitzat però bastant ben organitzat per al seu temps, sí que hom reeixí a crear-lo. Durant els segles XIII, XIV i XV, el català esdevé llengua d’aquest estat. Hi ocupa tots els espais de la vida pública. No solament la literatura i la cultura literària en general, tot i que s’hi avança a d’altres llengües vulgars en el conreu filosòfic (Ramon Llull, Arnau de Vilanova); no solament l’administració, tot i que és una de les més ben organitzades d’Europa; hi ocupa tots els aspectes de la vida social: del rei al serf, de l’intel·lectual al mercader, és parlada per tots i escrita per tots els qui saben escriure a tots els Països Catalans. Fins i tot hi ha intents de codificació com les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, muntades sobre l’eix València-Barcelona pel binomi Bernat Fenollar-Jeroni Pau (Badia, 1950-52). Ni les fortes interferències reials dels segles XVI i XVII, quan els mateixos reis governen el regne de Castella i la nostra confederació, no canvien fonamentalment la situació. Només determinats sectors de l’alta literatura són afectats, però no ho són essencialment ni les estructures de l’estat ni la llengua que hi era usada. Fenòmens importants com la introducció de la Inquisició castellana o el desenllaç de la guerra de les Germanies afecten només un estrat numèricament mínim de la societat i no alteren la situació bàsica.

El desastre nacional –la fi de l’estat (que no de la nació, malgrat Sanpere i Miquel)–; el repartiment territorial dels Països Catalans entre tres regnes diferents –França, Castella, Anglaterra–; la repressió violentíssima arreu –tret de Menorca– sobrevenen amb el segle XVIII a conseqüència de la derrota en la guerra contra Felip V. No enumeraré ací els actes de repressió contra la llengua, prou coneguts. Només subratllaré que aquesta repressió és especialment dura al País Valencià. I que, al mateix temps que intenta suprimir, la repressió intenta dividir: la pràctica del divide et impera, que ja hem dit que encara és en vigor, començava d’una manera sistemàtica.

I també voldria remarcar que la repressió, tot intentant dividir, uneix. I que la reconstrucció de la llengua i de la cultura es fa sota el signe unitari. Seran més abundants o millors en certs moments els qui procedeixen d’un lloc i en d’altres moments els qui procedeixen d’un altre: ara, en la «folla empresa» hi participa gent de tot arreu. Val la pena, però, de subratllar alguns fets. En primer lloc, el concepte unitari de la llengua és illenc, predominantment: des del menorquí Febrer i Cardona, que el 1804 feia la seva gramàtica «no sols per als Menorquins, sinó també per als Mallorquins, Catalans i Valencians» (Carbonell, 1961: 212), passant pels Aguiló –i pel damunt de tots Marià, que tingué el projecte més clar de tots els seus contemporanis sobre el que havia de ser la llengua catalana de cultura–, els noms de Tomàs Forteza, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll m’estalviaran els adjectius: era el concepte de què havia de ser la llengua allò que estava en joc. I en això Aguiló fou decisiu. Tanmateix, no vull restar mèrits a Milà i Fontanals ni a Pompeu Fabra, que un paper tan decisiu han tingut en la codificació moderna. Ni tampoc als lexicògrafs valencians del segle passat, com Sanelo o, sobretot, Pere Lavèrnia, del qual parteix tota la lexicografia moderna. Els participants en la «folla empresa» han estat molts i de totes les procedències. Ara, la idea mare ja era en Aguiló: el català, llengua de síntesi. A diferència de les principals llengües de cultura europees –alemany, anglès, espanyol, francès, italià, rus, etc.– on ha triomfat un dialecte damunt els altres, en la formació d’una llengua catalana de cultura moderna han participat tots els dialectes. Hi han predominat els que diferencien, seguint la interpretació que la diferenciació és riquesa. L’ortografia, l’aspecte més espectacular d’una llengua escrita encara que sigui superficial, és majoritàriament la que correspon a la pronúncia dels dialectes occidentals, d’Andorra a Guardamar (a/e, o/u àtones, b/v, sonora/sorda) en aquests darrers casos coincidint amb la pronúncia de les Illes. Hom ha prescindit de l’apitxament de les ciutats de Barcelona i València, però, en canvi, el vocalisme d’aquesta darrera ciutat ha predominat. Quan la pronúncia actual –i, sovint, la històrica– no coincideix amb l’etimologia, ha triomfat la primera, malgrat que l’ortografia catalana, com les romàniques en general, és etimològica. La normativa morfològica incorpora les formes més expressives (combinacions pronominals) o bé és integradora (primera persona del present d’indicatiu amb desinència -o, -e o bé zero). El lèxic és absolutament integrador (arribar/aplegar; minyó/noi/xic i derivats/al·lot; userda/alfals; blat de moro/panís/moresc/dacsa; llumí pres de l’alguerès (procedent del sard (il)luminu). També a diferència de les altres llengües de cultura, ha donat un prestigi absolut a la llengua camperola, rectificant en això els seus mateixos intents del segle XV citats abans.

Però no tot han estat flors i violes. Atacs violents han caigut damunt la llengua en dos sentits. En primer lloc, el català ha estat objecte d’atacs frontals en el camp científic, primer negant-li la independència (Menéndez Pidal, 1902), després, quan això s’adverava impossible, reduint-ne la personalitat per mitjà de les subagrupacions (vegeu-ne un resum a Baldinger, 1963). En segon lloc, atacant-ne capciosament la unitat: ací a València no cal que en doni detalls. El que sí que vull mencionar és que tant en un camp com en l’altre ha estat decisiva l’obra sobretot dels valencians. Germà Colón (1976, 1978) ha resolt contundentment i –esperem-ho– per sempre el complex problema de les subagrupacions. ¿Cal enumerar ací la bibliografia de Manuel Sanchis Guarner i de Joan Fuster? Joan Fuster ha dut el combat conceptual més dur. Els menorquins (Moll, Murillo), mallorquins (Alcover, Llompart) i eivissencs (Villangómez, Marí) –només cito noms a l’atzar que em vénen tot seguit a la memòria– hi han tingut un paper de primer rengle. Els barcelonins hem fet poca cosa més que abandonisme en aquest terreny tan essencial: per timidesa davant les acusacions d’«imperialisme» hem callat (¿no era el que volien «els altres»?). Ara, ací, a València, hem vingut a parlar tots, sense inhibicions: per una convicció profunda que la supervivència de la llengua de tots passa avui pel País Valencià, car sense País Valencià no hi ha Països Catalans, ni llengua catalana –valenciana, menorquina, mallorquina, eivissenca, rossellonesa que en diguem. Tornem a identificar la llengua amb la Pàtria –amb majúscula o amb minúscula, tant se val, però pà-tri-a. Els qui voldrien que desaparegués a tot arreu bé ho saben prou. Nosaltres també. Com també sabem que tant la història com la realitat actual ens marquen ensems la flexibilitat i el respecte. Però això és compatible amb la claredat. ¿Qui gosarà no parlar clar en un debat universitari?

Referències bibliogràfiques

ARIBAU, Bonaventura Carles (1933): La Pàtria. Trobes. Facsímil de l’autògraf de l’autor i d’una carta acompanyatòria a F. Renart i Arús, amb un comentari de Carles Riba, Barcelona, Biblioteca de Catalunya.

BADIA I MARGARIT, Antoni (1950-52): «“Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols”. Unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII, pp. 137-152; XXIV, pp. 83-116; XXV, pp. 145-163.

BALDINGER, Kurt (1963): La formación de los dominios lingüísticos en la Península Ibérica, Madrid, Gredos.

CALVET, Louis-Jean (1974): Linguistique et colonialisme, París, Payot.

CAMBÓ, Francesc (1930): Per la concòrdia, Barcelona, Llibreria Catalònia.

CARBONELL, Jordi (l961): «Notes sobre els Principis de la lectura menorquina», Estudis Romànics (Institut d’Estudis Catalans), VIII, pp. 195-214. [Reproduït en aquest volum, pp. 253-275.]

— (1977): «La literatura catalana durant el període de transició del segle XVIII al segle XIX», dins Actes del Quart Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Basilea, 22-27 de març de 1976, publicades a cura de Germà Colon, Montserrat, Publicacions de l’Abadia. [Reproduït en aquest volum, pp. 137-171.]

CASTRO, Américo (1948): España en su historia. Cristianos, moros y judíos, Buenos Aires, Losada.

COLÓN, Germà (1976): El léxico catalán en la Romania, Madrid, Gredos. [Ed. cat. El lèxic català dins la Romània, Universitat de València, 1993.]

— (1978): La llengua catalana en els seus textos, Barcelona, Curial.

DESCLOT, Bernat (1949): Crònica, a cura de M. Coll i Alentorn, Barcelona, Barcino.

FUSTER, Joan (1975): Contra Unamuno y los demás, Barcelona, Península.

GIMÉNEZ SOLER, Andrés (1930): Sobre F. Cambó. Per la concòrdia, Saragossa, Universidad de Zaragoza.

LEBRIXA, Antonio de (1492): Grammatica castellana, Salamanca, ed. facsímil, Menston (Yorkshire), The Scolar Press.

MENÉNDEZ PIDAL, Ramón (1902): «Cataluña bilingüe», El Imparcial, 15 de desembre, Madrid.

RIBA, Carles (1937): Per comprendre (1927-1935), Barcelona, Publicacions de «La Revista».

— (1954): Prefaci a la segona edició del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, Barcelona, A. López-Llausàs.

RUBIÓ I BALAGUER, Jordi (1962): «La Renaixença», dins Moments crucials de la història de Catalunya, Barcelona, Vicens Vives.

^* Reproduït a Joan Fuster et alii, Els Països Catalans: un debat obert, València, Eliseu Climent, Editor, 1984, pp. 231-246.