Читать книгу Elements d'història de la llengua catalana - Jordi Carbonell i de Ballester - Страница 12

4

LA CRIDA EN CATALÀ DEL VIRREI DE CÀLLER

DEL 1337 I LA SEVA SIGNIFICACIÓ

El setembre de 1337 el veguer del Castell de Càller ordenava de fer una crida referent a una qüestió de censals, adreçada als seus administrats. Eduard Toda i Güell cita aquest document com una il·lustració de l’afirmació següent:

Los primeros dominadores aragoneses introdujeron el catalán, y lograron en breve plazo verlo extendido por todas las ciudades de la Isla.¹

Els qui posteriorment s’han ocupat de la presència de la llengua catalana a Sardenya segueixen Toda,² es limiten a citar el document de 1337,³ o bé no el mencionen.⁴ Crec que l’afirmació de Toda i el document mateix mereixen l’atenció. Es tracta d’un text significatiu per a la història de la llengua catalana a Sardenya.⁵

En primer lloc caldria esmenar l’expressió «dominadores aragoneses» car es tracta de dominadors catalans. Bruno Anatra ha explicat aquest punt amb precisió:

En el difícil curs de la conquesta de l’illa, Aragó es limità en substància a fornir la contribució circumstancial, bé que de tant en tant decisiva, de les experimentades capacitats militars de la seva aristocràcia. El gros dels quadres mercantils, burocràtics i feudals vingué en canvi de Catalunya, particularment de Barcelona, amb aportacions apreciables del regne de València i de les Balears.⁶

El fet que la llengua portada pels conqueridors fos el català també és característic.⁷

La crida és el primer document conegut –és arriscat de dir que no n’hi ha cap d’anterior– escrit a Sardenya en català que sigui adreçat al públic. De documents reials o de l’administració redactats en català a Sardenya a partir del desembarcament del 1323 no en manquen, al costat dels redactats en llatí, que són la majoria.⁸ Eren, però, destinats a persones determinades, no al públic. No és datat el manuscrit de les ordinacions callereses del segle XIV.⁹ Ara, abans d’acceptar plenament la segona part de l’afirmació de Toda, cal analitzar a quin públic anava adreçada la crida del veguer.

És un fet conegut que, després del tractat d’Anagni (1295), el papa Bonifaci VIII atorgà el títol de rei de Sardenya i de Còrsega a Jaume II per mitjà de la butlla «Super reges et regna» (1297). Per tal de fer efectiva la butlla fou organitzada una poderosa força expedicionària sota el comandament de l’infant Alfons (després rei, sobrenomenat el Benigne), que partí de Portfangós i desembarcà a Palma de Solç el 1323.¹⁰ Presa la Vila d’Esglésies, el Castell de Càller, habitat exclusivament per pisans,¹¹ capitulà el 19 de juliol de 1324 i els seus pobladors romangueren al Castell com a feudataris de Jaume II, mentre que els catalans continuaven habitant al puig de Bonaire, on havien establert una vila fortificada.¹² Tanmateix, la relació entre els pisans del Castell i els catalans de Bonaire es deteriorà i, rompudes de nou les hostilitats, el Castell es rendí el 9 de juny de 1326 i els pisans l’abandonaren. El cronista Muntaner explica molt gràficament l’ocupació:

E los missatges de Pisa parlaren ab aquells del castell de Càller, e dilluns, nou dies de juny de l’any de l’encarnació de nostre Senyor mil tres-cents vint-e-sis, ells reteren lo dit castell de Càller al dit senyor rei d’Aragon, e per ell al dit jutge d’Arborea, e al dit noble En Berenguer Carròs, e als altres qui en lo dit castell de Càller entraren ab ben quatrecents cavalls armats e ab ben dotze mília sirvents, tots catalans. E entraren per la Porta de Sant Brancaç, e els pisans eixiren per la Porta de la Mar, e recolliren-se en quatre tarides e una nau que els dits oficials los hagren aparellades, qui els portaren en Pisa.¹³

Per tal d’omplir el buit deixat pels pisans, el Ceterum del 25 d’agost de 1327 ordenava que els habitants de Bonaire s’establissin al Castell de Càller i hi fixessin llur domicili.¹⁴ I aleshores el Castrum esdevingué una colònia barcelonina com abans havia estat una colònia pisana.¹⁵ Els súbdits de la Corona que es transferiren al Castell de Càller també tenien possessions als anomenats «apèndicis» calleresos –la Llapola, la Vila Nova, Estampaig –i els privilegis de Barcelona són estesos a tota la ciutat, sense discriminació entre el Castell i els seus annexos. La discriminació començà a establir-se a partir del 1328.¹⁶

La substitució dels pobladors del Castell no sembla que fos tan radical com algú ha suposat.¹⁷ Tanmateix, no hi ha dubte que la roca és gradualment ocupada pels antics pobladors catalans de Bonaire, els quals s’hi transfereixen en massa a la darreria de 1330 i començament de 1331.¹⁸

Amb referència a la crida del 1337, és oportú de subratllar que el Bernat Cerni (Serni) que hi és mencionat, natural de Tolosa de Llenguadoc, havia viscut tres anys a la vila catalana de Bonaire i, a petició pròpia, li fou concedit de ser considerat «tamquam naturalem nostrum ac si essetis oriundus de civitate Barchinone».¹⁹ Per raons de seguretat militar –excusa de tots els abusos– havien estat exclosos del Castell de Càller «aliquis pisanus, januensis, italicus, siculus vel quicumque alius extranee nationes»; els sards, que no n’havien estat exclosos durant els primers anys de l’ocupació catalana, ho són a partir del 1333,²⁰ com abans ho havien estat durant la pisana.²¹ El 1337 el Castell de Càller era, doncs, una ciutat catalana i el fet que hi fos publicada una crida en català no comporta amb tota la seva contundència l’afirmació de Toda citada al començament.

És clar que la presència a l’àrea calleresa d’un nombre important de catalans –de l’ordre dels deu mil–²² que parlaven la llengua del rei, del poder polític, doncs, havia de contribuir a fer conèixer entre la població sarda la llengua que parlaven. Però el període agitat que vingué després devia alentir-ne la propagació. La coneixença de la llengua catalana en amplis sectors socials és, en canvi, clarament testimoniada al començ del segle següent, quan apareixen texts en aquesta llengua signats, exclusivament o parcialment, per sards.²³

APÈNDIX

(Pergamí conservat a l’Arxiu Capitular de la catedral de Càller)

Noverint universi quod die lune qua computabatur quatordecimo kalendas iunii anno Domini millesimo trescentesimo tricesimo septimo²⁴ fuit scripta et registrata in libro preconitzationum curie vicarii Castri Callari quedam preconitzatio sub forma seguenti:

Ara ojats: Per manament del Veguer, que tot hom qui haja o cuyt haver alcun dret o alguna demanda, per deute o per fermança o per altra manera, en tres libres censals qui són sobre una casa qui és de la muller d’en Bernat Cerni,²⁵ la qual és en lo Carrer Napoletà,²⁶ que, dins .XXX. jorns primers vinens, haja vengut dir e maniffestar son dret davant lo dit Veguer. En altra manera, passats los dits .XXX. dics, no·n respondria hom res a nengú.

Signum Jacobí de Ulmo, auctoritate illustrissimi domini regis Aragonum notarii publici per totam dominationem suam regentisque scribaniam curie vicarii castelli Callari, qui hec scribi fecit et clausit quinto kalendas septembris anno Domini .M.CCC. tricesimo septimo.²⁷

^* Aquest treball formà part del llibre A più voci. Omaggio a Dario Puccini, coordinat per Nicola Bottiglieri i Gianna Carla Marras i publicat a Milà el 1993 per All’Insegna del Pesce d’Oro, de Vanni Scheiwiller (pp. 91-95).

1. E. Toda, Bibliografía española de Cerdeña, Madrid, 1890, p. 13.

2. M. L. Wagner, La lingua sarda. Storia, spiritu, forma, Berna, A. Francke, 1951, p. 183.

3. Jordi Carbonell, «La lingua e la letteratura», dins Jordi Carbonell i Francesco Manconi (eds.), I catalani in Sardegna, Milà, Silvana, 1984, p. 94 (edició catalana simultània, Barcelona, Enciclopèdia Catalana).

4. Antonio Sanna, Introduzione agli studi di linguistica sarda, Càller, 1957; Joaquín Arce, España en Cerdeña, Madrid, CSIC, 1960 (trad. it., Càller, TEA, 1982); Eduardo Blasco Ferrer, Storia linguistica della Sardegna, Tübingen, Niemeyer, 1984; Matteo Porru, Breve storia della lingua sarda, Càller, Castello, 1991.

5. La crida fou publicada parcialment i amb algun error de transcripció pel mateix Eduard Toda, op. cit., p. 13, nota 1. Una fotografia en format reduït n’ha aparegut a I catalani in Sardegna, cit., p. 102.

6. Bruno Anatra, «Sardenya i la Corona d’Aragó a l’Edat moderna», dins Els catalans a Sardenya, cit., p. 59 (aquest paràgraf fon omès a l’edició italiana simultània per problemes de compaginació). Veg. també Alberto Boscolo, Catalani nel Medioevo, Bolonya, Cappelli, 1986.

7. Carbonell, «La lingua e la letteratura»..., op. cit., p. 96.

8. Veg., per exemple, Pasquale Tola, Codex diplomaticus Sardiniae, I, Augusta Taurinorum [Torí], 1861, pp. 698 i passim; Francesco Cesare Casula, Carte reali diplomatiche di Alfonso III il Benigno riguardanti l’Italia (1327-1336), Pàdua, CEDAM, 1970, pp. 82-84. També Ferran Soldevila, Les quatre grans cròniques, Barcelona, Selecta, l 971, pp. 1175 i passim.

9. Han estat publicades per Michele Pinna, «Le ordinazioni del castello di Cagliari del s. XIV», Archivio Storico Sardo, XVII (1929), pp. 12-71.

10. Per a la conquesta catalana de Sardenya continua essent fonamental el treball d’A. Arribas Palau, La conquista de Cerdeña por Jaime I de Aragón, Barcelona, 1952. Per al conjunt del període, veg., entre molta bibliografia, I catalani in Sardegna, cit., i John Day et al., «Il Medioevo dai giudicati agli aragonesi», Storia dei sardi e della Sardegna, vol. II, Milà, Jaka Book, 1988.

11. F. Loddo Canepa, «Note sulle condizioni economiche e giuridiche degli abitanti di Cagliari dal secolo XI al XIX», Studi Sardi, X-XI (1952), p. 259.

12. Sobre la població fortificada de Bonaire, veg. Loddo Canepa, op. cit., pp. 261-262; sobre el santuari de Bonaire, veg. Maria Mercè Costa, El Santuari de Bonaire, Càller, Ettore Gasperini, s.d.

13. Crònica de Ramon Muntaner, dins Ferran Soldevila, op. cit., pp. 930-931.

14. Loddo Canepa, op. cit., p. 262.

15. Idem, p. 259.

16. Idem, pp. 263 i 266.

17. Veg. sobre cl repoblament P. de Bofarull, Repartimientos de los reinos de Mallorca, Valencia y Cerdeña, «Colección de Documcntos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón», II, Barcelona, 1856, Loddo Canepa, op. cit., pp. 259-273; Rafael Conde y Delgado de Molina, A. M. Aragó Cabanas, Castell de Càller. Cagliari catalogo-aragonese, Càller, CNR, Centro di studi sui rapporti italo-iberici, 1984.

18. Conde-Aragó, op. cit., pp. 15-23.

19. Ibidem.

20. Loddo Canepa, op. cit., pp. 263 i 272-273.

21. Conde-Aragó, op. cit., p. 23; Joan Cabestany, «La situació econòmica dels catalans a Càller en 1328», Actas del VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Madrid, 1959, p. 579.

22. Conde-Aragó, op. cit., p. 23. Sobre la importància relativa d’aquesta aportació demogràfica, veg. John Day, Uomini e terre nella Sardegna coloniale. XII-XVIII secolo, Torí, CELID, 1987, pp. 193-226.

23. Per exemple, la inscripció del campanar de l’església de Sant Jaume, a la Vila Nova de Càller, publicada per Eduard Toda, Recorts catalans de Sardenya, Barcelona, La Il·lustració Catalana [1903], p. 155.

24. Correspon al dia 19 de maig de 1337.

25. Accentuo «Cerni» –i no «Cerní», com correspondria a la forma catalana «Serní», alternativa de «Sadurní» (cfr. Francesc de B. Moll, Els llinatges catalans, Mallorca, Moll, 1982², p. 87, s.v. «Serní»)–, perquè es tracta d’un occità (Conde-Aragó, op. cit., pp. 22-23). És sabut que en aquest cas hi ha en occità un transferiment de l’accent a la primera síl·laba. A Barcelona existeix aquest cognom amb pronúncia paroxítona.

26. No m’ha estat possible de localitzar el «Carrer Napoletà» al Castell de Càller, tot i que és mencionat en altres documents, que el situen sempre dins el Castell i no als anomenats «apèndicis» (Veg. Dionigi Scano, Fonna Kalaris, Càller, 1934, 2a ed., reproducció anastàtica Trois, Càller, 1989, p. 40). No es pot tractar de l’actual «Via Napoli», a la Marina (abans anomenada «Llàpola»), que és fora del Castell: almenys des del segle XVIII era anomenat «Carrer de les Mores» (Scano, ibidem, pp. 50, 123-124). L’alternança de les grafies «Mores» i «Moras» preocupa Scano excessivament: és deguda al fet que el català de Sardenya pertanyia al grup oriental, que neutralitza a i e àtones en vocal neutra, identificada amb a en el parlar callerès; els anys vint d’aquest segle el carrer encara era anomenat popularment «is Moras». L’any 1992 la placa del cap del carrer porta escrit: «Via Napoli, già Via delle More».

27. Correspon al dia 28 d’agost de 1337.