Читать книгу Santa María de Montesa - AA.VV - Страница 10

L’ORDE DE L’HOSPITAL I L’HERÈNCIA DEL TEMPLE A LA CORONA D’ARAGÓ

Politització i internacionalització

Maria Bonet Donato Universitat Rovira i Virgili

L’abolició de l’orde del Temple va significar la reconfiguració del mapa dels ordes militars a la Corona d’Aragó, quan el de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem experimentà una important transformació patrimonial, administrativa, i una transcendent reorientació en les seves funcions i en les relacions de poder. En aquest sentit, es produí una clara politització i major internacionalització de la institució, que van ser conseqüències remarcables del procés de recepció de l’herència del Temple a Aragó i Catalunya. La transcendència de la intervenció del Temple explica, en part, la destacada atenció historiogràfica que ha merescut,¹ que ens permet analitzar i repensar el què, el perquè, i el com de la recomposició de l’Hospital a la Corona d’Aragó.² En certa forma, i com es mostra en aquestes pàgines, es va produir la refundació de l’orde.

EL PROJECTE D’UN «NOU ORDE» EN UN CONTEXT POLÍTIC I CROAT CANVIANT

La refundació de l’orde hospitaler responia a les directrius del papat de crear un nou orde, tal com Climent V va anunciar als reis, oficials i prelats hispans, l’Hospital es faria càrrec del patrimoni del Temple el 1312.³ La proposta de fusió de tots els ordes militars en un de sol s’havia plantejat en el concili de Lió de 1274 a instàncies del pontífex, però s’advertí que els reis d’Espanya no ho acceptarien perquè en tenien uns quants sota la seva dominació.⁴ Posteriorment, Ramon Llull va concebre la unió d’alguns ordes militars sota el comandament d’un rex bellator,⁵ que probablement hauria identificat amb Jaume II.⁶ Les noves idees responien a la necessitat de reformar el moviment croat, entès com un mitjà en el pensament lul·lià, i cercaven superar les crítiques que requeien en els instituts militars per la desfeta croada a Orient, circumstància que havia propiciat la proposta de fusió.⁷ Val a dir, però, que el projecte d’unir-los havia ocasionat l’oposició del mestre del Temple, qui assenyalà l’animositat entre els templers i hospitalers com un inconvenient.⁸ Tanmateix, després del traspàs dels béns templers alguns parlaven dels «hospitalers templers», i per tant, en certa manera es reconeixia la unió entre ells.⁹

La pèrdua de crèdit d’ambdós ordes coincidí amb la competència i l’augment de tensió amb altres poders, com ara els agents del sistema monàrquic a la Corona d’Aragó. En el darrer terç del segle XIII, templers i santjoanistes van pugnar amb els delegats del rei en contra de les exigències de tributs dels quals n’estaven exempts, la imposició de jurisdicció del rei, del mer i mixt imperi i les actuacions en el seu patrimoni.¹⁰ La nova definició dels ordes militars i dels seus dominis en temps de Jaume II s’explica en aquest nou escenari ideològic i polític. De fet, un parell d’actuacions del rei d’Aragó en el patrimoni d’aquests, formalitzades com a permutes, prefiguraven i apuntaven a la intervenció en els béns del Temple. El rei Pere el Gran el 1280, i Jaume II el 1294, van forçar que els hospitalers i els templers abandonessin dos centres principals com eren Amposta i Tortosa, amb fortificacions destacades en la cruïlla dels tres territoris principals del rei. Així, el poder reial aconseguí un control més directe sobre la regió fronterera entre els tres regnes i en l’estratègica sortida al mar del territori aragonès.¹¹ A Amposta hi havia la seu hospitalera i Tortosa era una comanda templera força rica, que segurament eren dominis més valuosos que els obtinguts a canvi a Onda i Gallur; i Peníscola respectivament. Les dues institucions van retenir patrimoni a Amposta i Tortosa, cosa que demostra l’interès que tenien en aquests llocs. Les accions dels reis s’emparaven en el fet que els seus avantpassats havien estat benefactors importants, com ho recordava el Papa Climent V al rei Jaume II a propòsit de l’Hospital: «...que volrets quels Espitalers vos serversquen... per ço han aut de vostres predecessors ço que han...».¹² El mateix Jaume II havia reivindicat els seus antecessors com a promotors del Temple a l’hora d’intervenir en temes interns.¹³ Semblantment, va recordar al mestre de Rodes que els seus avantpassats havien fet donacions i havien privilegiat els hospitalers, com també els templers.¹⁴

Després de la caiguda d’Acre el 1291, algunes de les crítiques van recaure directament en el patrimoni dels ordes, i des de la mateixa església s’emfasitzà la necessitat que els recursos occidentals d’aquests es destinessin estrictament a la defensa de Terra Santa. Fins i tot Pere Dubois va defensar en el De recuperatione Terre Sancte que els hospitalers i els templers devien subsistir únicament de les propietats a Síria i que les occidentals, un cop confiscades, servirien per a proveir subsidis per a les croades.¹⁵ Mentrestant, els dos instituts militars miraven d’instal·lar-se en altres indrets, i quan l’Hospital s’establí a Rodes el 1309 va quedar com a defensor de la Cristiandat llatina a Ultramar. Climent V (1305-1314) i Joan XXII (1316-1334) van reivindicar aquest paper de defensor de la Cristiandat i del sosteniment de Terra Santa en moltes de les butlles i missives emeses en relació amb la institució.¹⁶ S’iniciava un procés de llarga durada on l’orde hospitaler era identificat com a principal sustentador de la Cristiandat enfront dels perills musulmans a la Mediterrània oriental.

D’aquesta manera, un conjunt de canvis ideològics, polítics, geopolítics a la Mediterrània i també eclesials van propiciar la reorganització dels ordes militars internacionals en els territoris de la Corona d’Aragó a inicis del segle XIV. El resultat va ser una major incidència i tutela envers els hospitalers per part del poder polític des del regnat del rei Jaume II, i una major intervenció del papat en defensa dels seus drets i com a principals valedors del projecte croat. Els pontífexs van vetllar per la integritat patrimonial, la preservació del funcionament independent de l’orde, de les seves institucions i per la viabilitat del centre de poder a Rodes, però des de l’exercici de la realpolitik, que va permetre refundar l’Hospital. La institució assentada en un nou context mediterrani reforçà l’engranatge administratiu internacional, en especial en la provisió de rendes per al convent, tot aixoplugant-se en el papat i sovint per a limitar l’intervencionisme monàrquic en auge. D’altra banda, en el primer terç del segle XIV, el rei va propiciar una nova configuració patrimonial de l’orde santjoanista, que esdevingué un instrument del desplegament polític reial, sense menyscapte de les obligacions militars. Alternativament, el pontificat i el mestre de Rodes van emfasitzar els seus lideratges i activitat política en i a través de la institució. En aquest sentit, els fonaments de poder patrimonial i militar assolits anteriorment van culminar en la politització de l’orde, sovint relacionada amb la seva organització internacional. Les solucions derivades de la intervenció del patrimoni templer van ser el punt d’inflexió en la renovació de l’Hospital, que es convertí en una entitat política principal a l’empara del rei, del papa, del mestre de Rodes, i també a voltes dels estaments. La major operativitat internacional coincidí amb un desenvolupament administratiu i econòmic extraordinari, atractiu per als poders regionals i necessari per a la seva condició de peça destacada en el tauler polític internacional.

LA INTERVENCIÓ DEL TEMPLE I LA INCIDÈNCIA EN L’ORDE DE L’HOSPITAL A ARAGÓ I A CATALUNYA

L’abolició de l’orde del Temple va ser un procés polític que, conduït pel rei i avalat pel pontífex, va permetre que en el concili provincial de Tarragona de 1308, el rei Jaume II obtingués l’autorització per a detenir els templers i confiscar-ne les propietats.¹⁷ L’apropiació del patrimoni era central en el procés en contra de l’orde, i de fet el mateix Jaume II ja havia endegat el procés d’emparar-se dels béns a darreries del 1307.¹⁸ A més, poc abans una comissió de templers li havia manifestat la preocupació que les propietats fossin atacades per nobles.¹⁹ Els setges per a reduir els templers van ser llargs, en total es prolongaren més d’un any i mig, i el rei hi va negociar abans d’arribar a l’assalt final. Les tropes reials van trobar resistència en fortificacions com Miravet i Montsó, que van caure a finals del 1308 i el 1309, i a localitats veïnes que no volien abandonar els seus senyors com ara Cantavieja o Chalamera.²⁰ En cap lloc de l’Occident feudal els templers van mostrar tanta oposició, i això segurament té relació amb l’envergadura de les fortificacions, l’organització militar i les adhesions dels dependents.

L’estabilització de l’Hospital a Rodes va permetre al papat defensar-lo com a beneficiari del patrimoni del Temple. Així es resolgué en el concili de Viena del Delfinat el 1312, on es va proclamar la dissolució del Temple i s’establí la transferència dels béns a l’Hospital amb la butlla Ad providam Christi del papa Climent V.²¹ Pocs dies després, el pontífex va exceptuar els territoris hispans i va suspendre la resolució, per bé que la va reservar a la seu apostòlica.²² En l’àmbit de la Corona d’Aragó es reuní un altre concili a Tarragona,²³ que a diferència de França, establí l’absolució dels templers, ara subjectes al diocesà, i alguns d’ells van quedar-se en les seves comandes pensionats vitalíciament.²⁴

El rei Jaume II no estava disposat a acceptar la proposta de passar el patrimoni del Temple a l’Hospital i va endegar una complicada negociació amb els papes Climent V i Joan XXII, així com amb altres representats de l’església. Joan XXII va manifestar que la «unió» dels ordes era perniciosa en el cas d’Espanya, a diferència d’altres llocs, però va precisar que no seria correcte «desfer» allò que havia previst el seu predecessor.²⁵ El monarca volia mantenir dos ordes,²⁶ perquè temia l’agrupació de patrimonis si se’n concentraven dos tan importants, i que això ocasionés una acumulació de poder, perquè «tot príncep e a tot senyor...» si té sotmès «al massa poderós ho ha a aver difícilment e trobay a vegades gran rebel·lió...». Per tant, el poder excessiu del nou institut militar podia desembocar en rebel·lió, a més advertia del perill que significaria per al rei, que, d’altra part, no seria d’utilitat per als senyors com ho havia estat anteriorment.²⁷ Altres dignataris es feien ressò del «perill» que corria el regne si s’unien els ordes, clarament en institucions com les corts, segons el bisbe de València explicava al papa.²⁸ El mateix pontífex va indicar als cardenals que la unió no es podia dur a terme als territoris del rei Jaume II a causa dels perills i perjudicis que li podien causar, així com al regne.²⁹ A més d’això, es podria formar una franja de domini hospitaler en el corredor de l’Ebre i les comandes més enllà del riu Sènia, que separaria València d’Aragó i de Catalunya,³⁰ situació que de forma més limitada ja havia estat objecte de les intervencions de 1280 i 1294.

En un altre ordre de coses, Jaume II volia fer-se amb el control de castells templers que tenien interès estratègic i patrimonial³¹ i a més planejava crear un nou orde amb els béns templers a València que tindria Montesa com a centre i estaria lligat a Calatrava. Argumentava que la pujança d’un nou orde hospitaler posaria en risc la defensa de la frontera situada en el regne de València, en quedar un únic orde que intervindria des d’un sol lloc. Així, era indispensable crear una cavalleria permanent i forta, que ocupés els castells d’aquella regió.³² Ja Pere el Catòlic havia fundat un orde sota la seva tutela per a la defensa costera a sant Jordi d’Alfama, el 1201, en un àrea de forta implantació hospitalera i templera, que, per cert, acabaria en mans de Montesa el 1400.

Mentre van durar les negociacions pel patrimoni templer, des de 1307 a 1317, el rei Jaume II va ser força escrupolós amb aquests béns.³³ Així, va recuperar apropiacions en mans privades,³⁴ tot i què va utilitzar beneficis i béns mobles dels templers per a recobrar el que havia gastat en els setges, per les elevades pensions dels frares, per a pagaments de tota mena i va ingressar sumes a la hisenda reial en una època de grans necessitats financeres.³⁵

Finalment, el papa Joan XXII establí que tot el patrimoni templer havia de passar a mans dels hospitalers en el regne d’Aragó i a Catalunya, segons havien acordat amb el representant del rei Vidal de Vilanova. La butlla Ad fructus uberes del juny de 1317 va fixar les condicions en què s’havia d’executar el traspàs i de la nova configuració dels dominis dels hereus.³⁶ En les primeres ratlles d’aquesta missiva dirigida a l’arquebisbe de Tarragona i altres prelats, el pontífex reivindicava l’Hospital, que n’era institució beneficiària. D’aquesta manera, destacava que els seus membres havien estat defensors de la fe ortodoxa, de la religió cristiana i que obraven pro recuperatione Terre Sancte. Calia remarcar la «utilitat» funcional d’una institució que, propera al Temple, ara havia de servir a l’eventual recuperació de Terra Santa. Per això i per la seva condició de fidelitat a l’ortodòxia, els hospitalers no podrien ser acusat de càrrecs que havien acabat amb els seus correligionaris. El pontífex feia, també, un breu recompte de com el papat havia previst la transferència del patrimoni del Temple a l’Hospital des de 1308. Després estipulava que en el cas del regne de València, el monestir de Montesa, al castell de Montesa, es quedaria amb el patrimoni dels hospitalers i templers, a excepció de la comanda de Torrent de València i les possessions a València dels hospitalers.³⁷

Joan XXII destacava el paper que els montesians havien de jugar en la defensa del regne de València i dels cristians que hi vivien, així com en termes més generals en destacava que servirien per exaltar la Cristiandat i per a oprimir als infidels. Consignes semblants havien estat assignades als altres ordes militars en l’expansió de la Corona d’Aragó, però ara l’accent requeia en la defensa del regne i en atribuir tasques diferents als hospitalers, implicats en el rellançament del projecte croat. Des del punt de vista pontifical, cada institució havia de servir per a propòsits específics i s’assignava un rol regional i internacional a una i l’altra institució. Els hospitalers van consentir la cessió dels seus béns a canvi dels templers a Catalunya i Aragó.³⁸

En atribuir el patrimoni templer als santjoanistes, el papa va disposar que el castellà d’Amposta, és a dir el principal mandatari a la Corona d’Aragó, i els comanadors haurien de prestar homenatge al rei en prendre possessió del seu domini. Aquesta exigència situava els dignataris santjoanistes en una posició de vassallatge envers el rei, i assimilava el priorat o castellania d’Amposta i les comandes en àmbits dependents del rei, més que en els temps anteriors.

Les garanties en la transferència dels béns als hospitalers

El papa Joan XXII va desplegar moltes accions per a garantir el procés de transferència dels béns als hospitalers, i per això va demanar a Jaume II que desemparés l’Hospital dels que havien estat del Temple i va revocar qualsevol alienació.³⁹ Jaume II va lliurar finalment divuit comandes templeres a Catalunya i vint a Aragó al castellà d’Amposta, a les quals va afegir les de València i Mallorca el 1317, però hi hagué múltiples dificultats en l’acompliment definitiu del traspàs patrimonial.

A darreries de l’any 1317 es van fer els actes de presa de possessió per part del castellà d’Amposta davant del notari del rei. Aleshores, fra Martí Pérez d’Orós accedí al castell d’Ascó i localitats de la comanda, on va rebre el jurament de fidelitat dels jurats en nom de les respectives universitats després d’ocupar el lloc.⁴⁰ En el document notarial s’explicava que la situació era el resultat de «la unió» dels béns del Temple amb l’Hospital per rescriptum papale sigilatum et bullatum, i que el castellà havia mostrat als homes d’Ascó i Riba-roja la carta del rei Jaume, on ordenava la transferència i el jurament de fidelitat d’aquells homes. Amb les referències als documents papal i reial, així com amb als juraments, es legitimava la presa de possessió per part dels hospitalers gràcies als registres escrits i expressions gestuals. En l’entrada de l’església del Temple a Tortosa, una làpida va servir per a perpetuar l’acte de presa de possessió feta pel castellà de tots els béns templers a Tortosa i, segons deia, de tot el que tenien a Catalunya i Aragó: «e puys aprés de tots los altres béns en Aragó e en Catalunya».⁴¹ Sembla força rellevant que la institució fes memòria dels actes que legalitzaven i garantien el canvi de la dominació feudal, i sobretot que en fes publicitat, en un lloc tan emblemàtic com Tortosa, en un gravat en pedra a l’entrada de l’església. D'aquesta manera, la presa de possessió seria recordada per sempre.

A més d’això, el pontífex va implicar els poders diocesans per a assegurar la correcta transferència dels béns, i va enviar missives amb instruccions generals i particulars per tal de restituir, o fins i tot defensar per la via judicial el patrimoni dels hospitalers que havia caigut en mans d’eclesiàstics i, sobretot, de laics.⁴² En aquest sentit, cal destacar la intervenció del papat, que fins aquelles dates havia estat un referent principal en la legitimació i defensa dels ordes en un pla més teòric que efectiu. En canvi, amb la seva actuació havia aconseguit que l’herència del Temple quedés en mans de l’Església i que l’Hospital fos una destacadíssima institució en les relacions internacionals, sobretot a l’àmbit mediterrani.

Pel que fa als lligams internacionals dels ordes i dels poders polítics, cal recordar que les accions de Jaume II envers el Temple s’iniciaren fortament condicionades per la necessitat de mantenir les recuperades relacions amb França. Això explica que el 1317, Jaume II trobés el suport de Robert de Nàpols per a apoderar-se dels béns dels templers a Aragó i Catalunya a canvi d’una renúncia aragonesa a Sardenya.⁴³ El 1322 o a inicis de 1323, el mateix Robert feia una nova proposta per la qual Jaume II havia de rebre tots els béns hospitalers «en la terra sua» a Catalunya i Aragó, o bé de Montesa al regne de València, per a un dels seus fills a canvi de traspassar Sardenya i Còrsega al seu germà Frederic i Sicília als Anjou.⁴⁴ La futura conquesta sarda, o la cessió de Sicília, s’equiparaven amb el patrimoni dels ordes militars, per bé que la renúncia s’acompanyava d’una important compensació econòmica. Val a dir que el rei Sanç I de Mallorca, refractari a la transferència dels béns templers, i forçat per una butlla de juliol de 1318, va rebre una suma destacada i una pensió anual dels hospitalers.⁴⁵

Amb relació a la incorporació de les quaranta-una comandes templeres, cal dir que s’unien a les vint-i-vuit que ja tenia l’Hospital, i el nombre era clarament excessiu per a una demarcació prioral. Davant d’aquestes circumstàncies, a darreries de juliol de 1319, Joan XXII, d’acord,⁴⁶ o segurament seguint una resolució del mestre de Rodes, Hélion de Villeneuve, va convenir la formació de dues entitats priorals. La castellania d’Amposta i el priorat de Catalunya, fixant-se la frontera en el curs de l’Ebre i el Segre, on el marge dret quedava per a la castellania amb les comandes aragoneses i des d’Almacelles a la Noguera Ribagorçana per al priorat de Catalunya. Pot resultar sorprenent que una informació de transcendència, almenys als ulls d’historiadors posteriors, no hagi deixat documentació original o traslladada en els arxius de l’orde, o en obres tan emblemàtiques de la «memòria» institucional com el cartulari magne.⁴⁷ Hi ha, però, informacions indirectes com la carta de Joan XXII al primer prior de Catalunya per tal d’instar-lo a jurar fidelitat al rei, on explicava que el mestre Hélion de Villeneuve havia separat Catalunya d’Aragó per una millor administració dels béns hospitalers.⁴⁸ Per tant, es tractava d’una solució administrativa, que emprengué el mestre de Rodes, i sembla que va ser reforçada o validada per la intervenció papal. Probablement la institució no degué identificar l’esdeveniment com a remarcable perquè el disseny de les circumscripcions, grans i petites, era dinàmic i, en general, s’havia anat adaptant a les circumstàncies.

Segons J. Miret i Sans, el priorat de Catalunya tenia vint-i-set comandes sumades a les del regne de Mallorca, mentre que la castellania d’Amposta en tenia trenta-una.⁴⁹ Tot i la pèrdua territorial a València, cal destacar que la castellania va assolir un patrimoni extraordinari, molt homogeni en certes regions com ara a l’Ebre català, i en altres llocs de la conca de l’Ebre, i que a més esdevingué el domini eclesiàstic més important d’Aragó. En el cas català es van configurar tres regions diferenciades: la part de la Catalunya Vella, des del Penedès fins al Rosselló; la conca del Segre, amb dominis importants, i la zona de la Conca de Barberà, Segarra i Garrigues a la Catalunya central.

La proposta de partició de la castellania d’Amposta s’emmarcava en la renovació del mapa prioral que l’orde portà a terme en ampliar el seu patrimoni, com succeí amb el priorat de Sant Gil, que va perdre la part occidental constituït en el de Tolosa el 1315.⁵⁰ Semblantment, el nou priorat de Catalunya abraçava el conjunt de territoris vinculats als comtats catalans i als seus àmbits d’expansió, com Mallorca. Cosa diferent passava amb la regió catalana de l’Ebre, que havia estat objecte d’interès per part del comtat de Barcelona i del rei d’Aragó en el primer terç del segle XII i potser això havia influït en el fet de quedar unida a Aragó. A més a més, el territori del darrer tram del riu aplegava importants comandes templeres i hospitaleres, i amb la fusió va configurar la més destacada regionalització de l’orde, que enllaçava amb altres preceptories situades a Aragó. Finalment, Amposta havia estat la seu del priorat dels territoris subjectes a la Corona d’Aragó i havia tingut una entitat i dignatari singulars en la denominació, com era la castellania i el mestre o castellà. Tot i la pèrdua de la major part de la comanda ampostina, Amposta era un lloc identitari, que complia amb un rol legitimador referencial i això explica que donés nom i formés part del priorat principal.

En definitiva, la divisió responia a les necessitats administratives de la institució, propugnada pel mestre de Rodes i legitimada pel pontífex, i es feia ressò de certa identificació «nacional» o «de territori històric» amb la separació de Catalunya i preservació de la unitat aragonesa, de manera semblant al que havia passat amb la fundació de Montesa. No obstant això, la castellania d’Amposta mantingué una concentració patrimonial regional específica a l’Ebre català, que juntament amb les comandes valencianes li aportava presència en les tres entitats territorials de la Corona. Tal vegada aquest disseny tenia una dimensió política. En aquest sentit, la castellania esdevingué el priorat principal, més preuat i força identificat amb la pròpia institució del rei. Així, el major rang i valoració de la castellania explica que membres de la família de Jaume II hi van estar vinculats i van tenir càrrecs, com les filles Blanca, priora de Sigena, i Maria, a la clausura, Sanç d’Aragó, fill natural de Pere el Gran i germanastre de Jaume, destacat castellà d’Amposta, i el primogènit Jaume, que va ser hospitaler uns mesos abans de vincular-se a Montesa. A la vista d’això, sembla que els interessos territorials, com els del mateix monarca, també van poder jugar algun paper en aquesta solució. En el cas de la castellania d’Amposta, es potenciava un senyoriu eclesiàstic en una territorialitat com l’aragonesa on els poders nobiliaris en ocasions havien estat refractaris al desplegament institucional de la monarquia, i per tant, el rei podria comptar amb un eventual aliat, com de fet va succeir. D’altra banda, les comandes templeres que havien protagonitzat la resistència a l’abolició de l’orde van acabar formant part de la castellania.

LA POLITITZACIÓ DE L’HOSPITAL.

TUTELA DE JAUME II I PROJECCIÓ INTERNACIONAL

La intervenció de Temple i el rellançament de l’Hospital des de l’arribada a Rodes van comportar una nova etapa en el desenvolupament institucional d’aquest orde. Aleshores esdevingué més subjecte als interessos i necessitats del poder reial i assolí una major entitat política a la Corona d’Aragó i a la Mediterrània. La major tutela del rei Jaume II es feia evident, però les interaccions del papa i el mestre envers els dominis hispans santjoanistes eren també més patents. Aquests dignataris van trobar solucions pactades com les referides al patrimoni, però també van pugnar per decidir sobre els dos priorats.

Al llarg del regnat de Jaume II, i molt específicament després del traspàs dels béns del Temple, el rei va tenir una major incidència en la institució,⁵¹ que es va manifestar en la implicació dels hospitalers en ambaixades diplomàtiques, en l’activitat militar, en la intervenció directa del rei en el nomenament dels màxims dignataris i, fins i tot, en les temptatives d’intervenir les responsiones. De fet, en una carta seva a Hélion de Villeneuve, mestre hospitaler, advertia que no tenia inconvenient amb la tramesa d’aquestes tributacions a Rodes, mentre que no perjudiqués els serveis que els frares li devien, sobretot els militars.⁵² Per contra, el papat va ser més actiu que abans en la defensa de les responsions davant del rei i els oficials, que els hi reclamava perquè servien al sosteniment del convent a les terres cismarines. Les contribucions a Ultramar tenien un valor fiscal i financer per al convent central; mentre que per al monarca en tenien un de patrimonial i de finançament. Per això, Jaume II amenaçava d’apropiar-se-les quan els frares no complien amb les seves exigències i d’acord amb el renovat vincle de dependència que oferia l’homenatge dels dignataris hospitalers.⁵³ En aquest context i en contra de les regulacions institucionals, el monarca intervingué en nomenaments de càrrecs i actuà per tal d’emparar-se dels béns o responsions en resposta als incompliments militars.⁵⁴ D’altra banda, els juraments, i per tant la vinculació amb el rei, esdevingueren també primordials per a l’orde, que va registrar curosament molts dels actes de jurament de fidelitat de priors, castellans i comanadors. Així, en l’ordenació arxivística del priorat de Catalunya hi havia un sac etiquetat com a homagiorum, i una secció d’homenatges, d’acord amb la importància atribuïda a aquest acte, on es conservaven, almenys, entre setze i una trentena d’actes de jurament de priors i comanadors respectivament.⁵⁵

El jurament de fidelitat del castellà d’Amposta, fra Martín Pérez de Oros, va precedir el lliurament dels béns del Temple el 1317, que simbòlicament antecedia la «investidura» patrimonial. Les implicacions eren evidents per als coetanis perquè els cardenals es van oposar al jurament, tot i que el papa Joan XXII va fer del reconeixement públic de fidelitat un requeriment inexcusable en resposta a la petició del rei.⁵⁶ El pontífex també va reclamar a fra Ramon d’Empúries, primer prior de Catalunya, que jurés fidelitat al rei el 1319. En el seu escrit novament recordava el procés de transferència dels béns a l’Hospital, on explicava que les resistències s’havien resolt amb el jurament de fidelitat que s’exigia al prior «pro securitate ipsorum regis et regni Aragonum». Aclaria, però, que el jurament era per la persona i no pas pels béns, i cal comprendre la posició del papat, perquè estava interessat a distanciar aquest patrimoni del rei. No obstant això, es preveia que si en deu dies no es portava a terme l’acte de fidelitat, el monarca podria disposar del càrrec i del patrimoni, i per tant afectaria el darrer.⁵⁷ De fet, des de la perspectiva del rei, el patrimoni hospitaler i templer s’havia configurat mercès als donatius i patrocini del seus avantpassats,⁵⁸ que reforçava l’argument del jurament com a reconeixement de la dependència a canvi del càrrec i del domini associat.

Teòricament, segons la butlla de 1317 el monarca no podia impedir el nomenament si no acceptava el jurament. En la pràctica, intervingué més que mai en l’elecció dels dignataris, i una sèrie de cismes i desavinences per l’elecció prioral i del castellà d’Amposta van marcar els anys posteriors al nou marc relacional entre el rei, els dignataris de l’orde, el mestre i el papa. Des de 1314 fins a 1330 es van produir eleccions cismàtiques, a vegades simplement es va contradir la proposta de Rodes, com va passar amb fra Ramon d’Empúries, primer relegat com a castellà d’Amposta pel mestre –cosa que no va acceptar el rei– i que finalment va ser prior de Catalunya. Aquest havia estat almirall de l’orde, havia participat en la conquesta de Rodes, va tenir protagonisme en altres afers internacionals i va reclamar el comtat d’Empúries.⁵⁹ A través de la seva trajectòria es pot veure precisament la internacionalització i politització de la institució en aquests temps.

A vegades, l’oposició reial va forçar el mestre de Rodes a acceptar la persona proposada pel rei Jaume II i finalment el nomenament dels seus candidats a la castellania i al priorat, com ara fra Sanç d’Aragó i fra Arnau Alós.⁶⁰ A més a més, Jaume II va amenaçar de retenir les responsions, perquè eren necessàries per a fer front a la lluita en contra dels enemics de la fe i per a la utilitat del regne. En això mantenia la posició dels seus antecessors, però anava més enllà en intentar quedar-se amb els tributs que justament es destinaven al convent de Rodes per a lluitar contra els infidels.⁶¹ Una nova deposició de fra Arnau Alós feta pel mestre de Rodes topà amb la contrarietat del rei, qui el va imposar com a prior també a pesar de l’oposició del papa; i de retruc aconseguí les prestacions militars dels hospitalers a Granada ja el 1331. El rei Alfons el Benigne havia amenaçat amb segrestar les responsions i fra Sanç d’Oros, lloctinent del mestre, autoritzà l’arrendament dels ingressos de la comanda de Torrent, a València, el 1330 per a fer front a les despeses.⁶²

En les disputes pels càrrecs, el balanç era favorable al monarca, qui tractava l’Hospital com una extensió de les seves necessitats polítiques, clarament les militars, diplomàtiques i financeres. En aquest sentit, des de 1283 el castellà d’Amposta, i després el prior de Catalunya, sempre van participar en les corts catalanes en el braç eclesiàstic, que mostrava la plena integració en l’engranatge institucional,⁶³ i a més a més el castellà d’Amposta va ser membre del braç eclesiàstic aragonès i valencià.⁶⁴

El rei Jaume II confià en els hospitalers per a dur a terme ambaixades diplomàtiques, com a l’hora de negociar la pau amb Castella el 1301, o per concertar el matrimoni amb la princesa de Xipre, Maria de Lusignan.⁶⁵ En el terreny militar, el rei Jaume II i el seu fill Alfons el Benigne van sol·licitar l’ajut militar en la frontera de Granada en vàries oportunitats i davant de la manca o insuficiència de les prestacions, van amenaçar d’intervenir les responsions i, fins i tot, van rebre pagaments compensatoris.⁶⁶ Per tant, els reis Jaume II i Alfons el Benigne van exigir a l’orde la seva tradicional cooperació militar, però gaudint de més elements coercitius i assegurant-se beneficis econòmics. L’amenaça de confiscació i la intervenció dels oficials en les rendes i béns van ser recurrents en el marc d’una renovada relació de dependència. Així, al llarg de la dècada dels anys vint, el rei va exigir als seus oficials que no empenyoressin els béns dels santjoanistes a la castellania d’Amposta.⁶⁷

La presència dels hospitalers aragonesos i catalans va ser remarcable en l’empresa de Sardenya de 1323 i 1324, que en principi quedava fora de les seves obligacions militars perquè tenien prohibit lluitar contra cristians. En canvi, tot apunta que van estar més interessats a participar en aquella expedició que en la frontera del regne de Granada. Hi havia una màxima identificació amb la política exterior i mediterrània de la Corona per part de l’Hospital, i del castellà d’Amposta, fra Martín Pérez de Oros, qui va comandar una companyia al setge de Vila d’Esglésies on va perdre la vida.⁶⁸ A més, el priorat de Catalunya es va comprometre a aportar 50.000 sous i la castellania 100.000, contribució molt extraordinària i òptima expressió de la seva participació en la política del moment.⁶⁹ Val la pena observar que les contribucions dels santjoanistes de la castellania anaven consignades al braç eclesiàstic del regne de València, que juntament amb Montesa aportaven quasi la meitat dels 300.000 sous; i en canvi no apareixien entre els contribuents de l’estament eclesiàstic aragonès. Dècades més tard, el rei Pere el Cerimoniós, en un regnat marcat per un destacadíssim intervencionisme en l’orde, proposava que hi hagués comanadors aragonesos i catalans a Sardenya.⁷⁰ D’altra banda, els hospitalers van utilitzar impostos com a mitjà de finançament i fins i tot d’enriquiment.⁷¹

Davant de les ingerències o intervencions dels reis, el papat va intentar retallar-les en el primer terç del segle XIV. Missives secretes de Joan XXII els reclamaven que no es fes pagar als hospitalers aragonesos i catalans certes despeses perquè havien de fer front al sosteniment d’Ultramar des del convent. Així, demanava al rei que no els impedís cobrar les responsions⁷² i va implicar els prelats, com ara l’arquebisbe de Saragossa, qui va rebre l’encàrrec de vetllar en contra dels qui en privaven el cobrament. Una vegada més el pontífex recordava que era pel benefici dels cristians que regentaven les «parts ultramarines».⁷³

A TALL DE CLOENDA

A darreries del segle XIII, la crítica situació del moviment croat va propiciar la redefinició dels ordes militars, sobretot internacionals, quan s’obrí pas el plantejament de creació d’un orde nou. Aquest projecte va agafar forma en el rellançament de l’Hospital després de l’abolició del Temple, que va romandre com a principal responsable de la defensa cristiana a la Mediterrània oriental. Mentrestant s’incrementava la ingerència de la monarquia i dels seus representants en els instituts militars. En aquest context, es produí la intervenció del rei Jaume II en el patrimoni templer, que convertí l’orde hospitaler en una poderosa i principal institució dominical a Aragó, i destacada en terres catalanes, encara que pràcticament havia perdut la presència a València. La regionalització patrimonial en determinades zones i la politització a la Corona d’Aragó coincidí amb l’enfortiment de la seva trama governativa i fiscal, conduïda des de Rodes. Aleshores la incidència del rei va augmentar envers l’Hospital i el nou orde de Montesa, ara més subjectes a les necessitats i al desplegament de les funcions de la monarquia, que es va concretar en una sèrie d’intervencions en l’administració, patrimoni i, fins i tot, recursos. Alternativament, el papat esdevingué un autèntic garant de l’organització santjoanista, sovint com a representant dels interessos de Rodes, i amb una major actuació que la que havia protagonitzat en els segles anteriors. La peculiar dimensió internacional del renovat orde va propiciar accions del poder reial, papal i del mestre, no lliures de disputes o contradiccions, i amb això els seus membres van esdevenir actors destacats en l’activitat política de la Corona d’Aragó.

* El present estudi s’ha fet gràcies al projecte de recerca HAR 2013-45266 del Ministeri d’Economia i Competitivitat.

1. Les principals referències sobre l’abolició del Temple a la Corona d’Aragó són: Heinrich Finke: Papsttum und Untergang des Templerordens, Münster, Druck und Verlag der Aschendorffschen Buchhandlung, 1907; Alan Forey: The Fall of the Templars in the Crown of Aragon, Aldershot, Ashgate, 2001; Josep Maria Sans i Travé: El procés dels templers catalans. Entre el turment i la glòria, Lleida, Pagès editors, 1990; Maria Vilar Bonet: Els béns del Temple a la Corona d’Aragó en suprimir-se l’orde (1300-1319), Barcelona, Fundació Noguera, 2000 i Esteban Sarasa: «La supresión de la orden del Temple en Aragón. Proceso y consecuencias», a Ricardo Izquierdo i Francisco Ruiz (eds.): Las órdenes militares en la Península Ibérica. Vol. I: Edad Media, Cuenca, Ediciones de la Universidad Castilla-La Mancha, pp. 379-401.

2. Partim d’estudis com el de Joaquim Miret i Sans: Les cases de Templers y Hospitalers en Catalunya. Aplech de noves y documents històrichs, Barcelona, Casa Provincial de la Caritat, 1910. Sobre les conseqüències amb relació a l’orde montesina, Enric Guinot Rodríguez: «La fundación de la orden militar de Santa María de Montesa», Saitabi, XXXV (1985), pp. 73-86, i Luis García Guijarro: «Los orígenes de la orden de Montesa», a Las órdenes militares en el Mediterráneo occidental (siglos XII-XVIII), Madrid, Casa de Velázquez, 1989, pp. 69-83.

3. H. Finke: Papsttum und Untergang..., t. 2, pp. 276-279, doc. 138: «e si el papa feya un orde novell», pp. 280-285, doc. 139: «a orde novellament faedor...». També es registrà en els arxius de la institució a Rodes, National Library of Malta (NLM), 10, docs. 48 i 49: «bona quondam domus et ordine milicie Templi ordem Hospitali sancti Ihoannis Ierosolimitani concedere quam ordinem de nouo creando»; i docs. 50, 51.

4. Joannis Dominici Mansi: Sacrorum Conciliorum Nova Amplissima Collectio, núm. 24, Venècia, 1790, pp. 134-135. La notícia procedia d’informacions posteriors. Jean Baptiste Martin: Conciles et bullaire du diocèse de Lyon: des origines à la réunion du Lyonnais à la France en 1312, Lió, 1905, p. 441, doc. 1821. No hi consta que el rei Jaume I es negués a un orde únic per l’excés de poder en el seu territori, a diferència del que explica Alain Demurger: Auge y caída de los templarios, Madrid, Martínez Roca, 1986, p. 233. Tot i que va assistir al concili, ho va fer al maig i aquesta qüestió es va plantejar a darreries de juliol.

5. Liber de passagium o Liber de fine, Sebastià Garcías Palou: «Sobre la identificació del “llibre del passatge”», Estudios lulianos, 16 (1972), Londres, pp. 216-230: 225; i Alan Forey: The Military Orders. From the Twelfth to the Early Fourteenth Century, Londres, Macmillan Education, 1992, pp. 217-220.

6. J. N. Hillgarth: Ramon Llull i el naixement del lul·lisme, Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, pp. 93-94.

7. Gabriel Ensenyat: «Pacifism and Crusade in Ramon Llull», Quaderns de la Mediterrània, 9 (2008), pp. 137-144: 141. La proposta d’unió dels ordes es discutí en concilis provincials a petició del papa Nicolau IV després de la caiguda d’Acre, i fou acceptada; Alan Forey: «The Military Orders in the Crusading Proposals of the Late-Thirteenth and Early-Fourteenth Centuries», Traditio, 36 (1980), pp. 317-345: 321.

8. A. Forey: The Military Orders..., p. 219.

9. Anthony Luttrell: «Gli Ospitalieri e l’eredità dei Templari 1305-1378», a The Hospitallers of Rhodes and their Mediterranean World, Aldershot, Ashgate, 1992, III, pp. 67-86: 67.

10. Maria Bonet Donato: La orden del Hospital en la Corona de Aragón. Poder y gobierno en la Castellanía de Amposta, Madrid, CSIC, 1994, pp. 51-59.

11. Sobre la posició estratègica de Tortosa i Amposta, Jean Pierre Cuvillier: «La noblesse catalane et le commerce des blés aragonais au début du XIV siècle (1316-1328)», Mélanges de la casa de Velázquez, VI (1970), pp. 113-130: 114-118. Maria Bonet: «L’Amposta feudal: poders, societat i economia», a Actes de les Primeres Jornades d’Història d’Amposta, Amposta, Ajuntament d’Amposta, 2001, pp. 141-180: 163-166. L’interès del rei per Tortosa es constata també perquè va assolir la tercera part de Guillem de Montcada en dates properes a l’obtenció del domini templer a la ciutat; Laureà Pagarolas: «La fi del domini de l’orde del Temple a Tortosa», Anuario de Estudios Medievales, 28 (1998), pp. 267-291: 272.

12. H. Finke: Papsttum und Untergang..., t. 2, pp. 182-184, doc. 101. L’argument servia per a reclamar les prestacions militars que el rei exigia als hospitalers.

13. Heinrich Finke: Acta Aragonensia. Quellen zur Deutschen, Italienischen, Französischen, Spanischen zur Kirchen und Kulturgeschichte aus der Diplomatischen Korrespondez Jaymes II (1291-1327), t. 1, Scientia Verlag Aalen, 1968 (1a ed. 1908), pp. 115-116 (1302).

14. Iohannes Vincke: Documenta selecta mutuas civitatis Arago-Chatalanicae et ecclesiae relationes illustrantia, Barcelona, Biblioteca Balmes, 1936, pp. 302-303 (ca. 1325): «hoc nolumus ignorare... dictum ordinem Hospitalis in dominio nostro a nostris progenitoribus recolende memorie fuisse donatum et honorifique atque bene,... fere omnia bona oridinis Templi».

15. A. Forey: The Military Orders.., pp. 217-218.

16. NLM, 10, docs. 20, 28 i 50 (de Climent V); i NLM, 1126, ff. 196-199, NLM, 1136, ff. 130-134v i 167 (de Joan XXII).

17. J. M. Sans i Travé: El procés dels templers catalans..., pp. 75-82. No obstant això, se l’havia acusat d’emprendre les accions abans del concili, A. Forey: The Fall of the Templars..., p. 10.

18. Tomàs de Montagut: «El reial patrimomi i els béns del Temple (1307-1317)», Actes de les Primeres jornades sobre els ordes religioso-militars als Països Catalans (segles XII-XIX), Tarragona, Diputació de Tarragona, 1994, pp. 140-153. A inicis del 1308, Jaume II va escriure al bisbe de València, present en el concili provincial per a comunicar-li que el papa Climent V li manava detenir els templers i emparar-se del patrimoni, H. Finke: Papsttum und Untergang..., t. 2, pp. 77-79, doc. 54.

19. M. Vilar: Els béns del Temple..., p. 29.

20. A. Forey: The Fall of the Templars..., pp. 24-74 i M. Vilar: Els béns del Temple..., pp. 32-50.

21. AHN, Órdenes Militares (OM), Orden de San Juan de Jerusalén (OSJ), c. 853, doc. 58.

22. J. Miret i Sans: Les cases de Templers..., pp. 378-379. La butlla Nuper in generali va donar pas a noves negociacions. Els representants del rei Jaume II a Avinyó van comunicar al pontífex que la resolució es prendria amb el seu consell, H. Finke: Papsttum und Untergang..., t. 2, pp. 295-298, doc. 145; pp. 298-302, doc. 146. Climent V seguí enviant missives als reis i prelats dels regnes peninsulars, com el d’Aragó, on indicava que els béns dels templers havien de recaure en els hospitalers; NLM, 10, docs. 47, 48, 49 i 50. Altres comunicacions recollien l’excepcionalitat de la decisió en els territoris hispans, NLM, 1139, a Bona templariorum, pp. 57-60. Val a dir que almenys des del 1211 els principals reis hispans estaven negociant conjuntament per aturar les accions del papat en el patrimoni templer; Jaime Villanueva: Viaje literario a las iglesias de España. Madrid, 1806, vol. 5, pp. 206-207.

23. J. Miret i Sans: Les cases de Templers..., p. 377. Jaime Villanueva: Viaje literario..., vol. 5, pp. 196-197.

24. A. Luttrell: «Gli Ospitalieri...», p. 80 i J. M. Sans Travé: El procés dels templers catalans..., p. 282.

25. H. Finke: Acta Aragonensia..., t. III, 1922, pp. 315-316, doc. 149. El diplomàtic del rei a Avinyó, Arnau de Vilanova, ho explicava així a Jaume II, qui a més informava que el papa es mostrava a vegades airós i d’altres receptiu en parlar del tema.

26. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Reial Cancelleria (RC), 336, ff. 164v-167r: «era major profit e major seguretat que fossen dues ordens que una».

27. Idem: «...Et cert que·l poder del Espital seria tan gran que multitut d’omes, de castells et de forçes, et de rendes et d’altres coses que null altre poder del rey enfora no se poria comparar amb aquell, ans encara al poder del rey poria esser molt gran perill».

28. H. Finke: Papsttum und Untergang..., t. 2, pp. 294-298, doc. 145.

29. H. Finke: Acta Aragonensia..., t. III, pp. 332-337, doc. 158 (14 de maig de 1317).

30. L. García Guijarro: «Los orígenes...», p. 71.

31. Josep Maria Sans i Travé: Els templers catalans. De la rosa a la creu, Lleida, Pagès editors, 1996, p. 465.

32. Les peticions i arguments de Jaume II al papa l’any 1312, a H. Finke: Papsttum und Untergang..., t. 2, pp. 212-216, doc. 113, pp. 223-224, doc. 118, pp. 231-238, doc. 125, p. 265 i doc. 134, pp. 279-285, doc. 139.

33. A. Forey: The Fall of the Templars..., pp. 156-209.

34. E. Sarasa: «La supresión de la orden...», pp. 390-394. En aquest sentit, posteriorment va implicar als seus oficials perquè els hospitalers gaudissin dels drets que els templers havien tingut anteriorment en explotacions agràries i rendes, AHN, OM, OSJ, c. 589, doc. 173 (1318), 174 (1318).

35. A. Forey: The Fall of the Templars..., pp. 156-209, nota 33 i M. Vilar: Els béns del Temple..., p. 93. A diferència del rei Felip IV de França, qui s’apoderà de béns mobles, fingí ser creditor del Temple i obligà els hospitalers a pagar 200.000 lliures.

36. ACA, Reial Cancelleria, butlles, lligall 28, n. 10 i AHN, còdex 649, ff. 57-62, doc. 83, i còdex 659 ff. 29-40; aquests còdexs i els citats més endavant es troben a la secció d’ordes militars, orde de Sant Joan.

37. Val a dir que els tres primers frares de Montesa i els dos primers mestres eren hospitalers, però s’hi seguia la regla cistercenca de Calatrava, A. Luttrell: «Gli Ospitalieri...», p. 84.

38. J. Miret i Sans: Les cases de Templers..., p. 381. No refereix la font documental, però l’acceptació és evident per la manca de disputes i per les accions executòries dels béns fetes pels mandataris de la institució.

39. AHN, còdex 649, ff. 56r-57r, doc. 81 (1317) i AHN, còdex 659B, ff. 40r-43r.

40. AHN, OM, OJS, c. 636, doc. 18. La presa de possessió de Miravet, AHN, OM, OJS, c. 610, doc. 92.

41. J. Villanueva: Viaje literario..., vol. 5, pp. 156-157.

42. El papa demanava al bisbe de Saragossa el retorn de les esglésies que eren del Temple i que pertanyien a l’Hospital, AHN, còdex 649, f. 57, doc. 82 (1317); i en termes més generals a tots els eclesiàstics, AHN, còdex 649, ff. 62r-67r, doc. 84 (1318), i semblantment AHN, còdex 649, ff. 69r-71r, doc. 87 (1318); als bisbes d’Osca i Tarassona per tal que defensessin els hospitalers en els plets sobre els béns ocupats, AHN, còdex 649, ff. 67r-69r, doc. 85 (1320).

43. H. Finke: Acta Aragonensia..., t. II, p. 718.

44. Antonio Arribas Palau: La conquista de Cerdeña por Jaime II de Aragón, Barcelona, Instituto Español de Estudios Mediterráneos, 1952, pp. 117-119. Robert de Nàpols deia que ell faria cedir aquests béns, conscient de la gran influència que tenia sobre el papat. El patrimoni dels ordes podia convertir-se en una mena d’apanage per als fills del rei.

45. J. Miret i Sans: Les cases de Templers..., p. 382.

46. En la historiografia s’ha referit com una solució pontifical de conformitat al mestre: Joseph Delaville le Roulx: Les hospitaliers à Rhodes (1310-1421), Londres, Variorum Reprints, 1974, p. 49 i J. Miret i Sans: Les cases de Templers..., pp. 387-388. Cap d’aquests dos autors citen la font. Iacomo de Bosio en dona la informació en explicar el perquè de la formació del priorat de Catalunya. Adverteix que malgrat la divisió i per algun temps els hospitalers catalans, aragonesos, valencians i mallorquins van continuar tenint alguns interessos en comú, i ho recollí «come appare nelle bolle registrate nella cancelleria di questa sacra Religione»; Iacomo Bosio: Dell’Istoria della sacra religione et illustrisima militia di San Giovanni Gierosolimitani, II, Roma, 1594, p. 29.

47. No queda clar que el document emès per Joan XXII fos una butlla, tot i que sembla que Bosio ho afirma, donat que no es registra en cap dels fons santjoanistes, ni tampoc s’ha pogut trobar en els documents papals de Rodes actualment custodiats a Malta a la NLM.

48. I. Vincke: Documenta selecta..., pp. 246-249, doc. 347.

49. J. Miret i Sans: Les cases de Templers..., p. 207.

50. J. Delaville le Roulx: Les hospitaliers..., p. 49.

51. Anthony Luttrell: «The Aragonese Crown and the Knights Hospitallers of Rhodes 1291-1350», English Historical Review, LXXVI, 298 (1961), pp. 1-19: 18-19.

52. I. Vincke: Documenta selecta..., pp. 302-303, doc. 419.

53. Eren reclamacions i actuacions del rei pròpies d’una comprensió vassallàtica del lligam a diferència del que apunta Pierre Bonneaud, qui en nega el contingut vassallàtic. Argumenta que no figura la petició de consell ni auxili, o el terme vassall en el jurament: Els hospitalers catalans a la fi de l’edat mitjana. L’orde de l’Hospital a Catalunya i a la Mediterrània 1396-1472, Lleida, Pagès editors, 2008, p. 100. En les diverses versions dels juraments d’hospitalers, l’acte es refereix com a homagium, terme explícit de l’homenatge. Recordem, però, que ja no és l’època del feudalisme clàssic, i això justifica que no hi hagi la reclamació explícita d’ajuda i consell, per bé que era clarament implícita.

54. A. Luttrell: «The Aragonese Crown...», p. 7, i intervencions dels reis en responsions, pp. 9-10.

55. ACA, ordes religioso-militars, Gran Priorat de Catalunya, inventaris núm. 1103 (de darreries del segle XVII) i núm. 1111, des de p. 32. Val a dir que l’inventari 1111, amb poques coincidències amb els actes registrats del 1103, reuní també alguns juraments del castellà d’Amposta.

56. H. Finke: Acta Aragonensia..., t. III, pp. 332-337: «E tota la major força dels cardenals contradixeren ... especialment al sagrament e al homenatge dels hospitalers». També es van oposar a què els béns del Temple fossin donats a un altre orde que no fos l’Hospital, com va acabar passant amb Montesa, perquè anava en contra del concili general i «daria hom exemple als prínceps del món, que cada hu demanàs açò».

57. I. Vincke: Documenta selecta..., pp. 246-249, doc. 347.

58. Ibíd., pp. 302-303, doc. 419.

59. Jochen Burgtorf: The Central Convent of Hospitallers and Templars. History, organization and personnel (1099/1120-1310), Leiden, Brill, 2008, pp. 628-629.

60. J. Delaville le Roulx: Les hospitaliers..., pp. 65-67; M. Bonet: La orden del Hospital..., p. 68. Sembla que el mestre volia forçar les vacants per a rebre beneficis. De nou, el rei Alfons el Benigne va demanar al papa l’elecció de fra Arnau Alós com a prior el 1331, després de l’oposició, i fins i tot excomunicació promogudes pel mestre i el papa, I. Vincke: Documenta selecta..., pp. 357-359, doc. 490; actuacions del papa doc. 487 i p. 360, doc. 492 i NLM, 1136, ff. 398r-399r; 488r-489r i 526r, etc.

61. I. Vincke: Documenta selecta..., pp. 302-303, doc. 419: «pro deffensione regni vel offensione inimicorum fidei ortodoxe, servicium ipsium honorifice possimus habere». Fins i tot el rei va arribar a amenaçar amb la confiscació del patrimoni, H. Finke: Acta Aragonensia..., II, pp. 818-820.

62. I. Vincke: Documenta selecta..., pp. 357-9, doc. 490, i Pascual Jaume Chust Belasco i Josep Royo Martínez: «Una conseqüència de la guerra amb el regne musulmà de Granada en el senyoriu de Torrent. L’arrendament de 1330», Torrens, 3 (1984), pp. 45-51.

63. Antoni Udina Abelló: «Els ordes religiosos-militars i les Corts catalanes (1283-1412)», Actes de les primeres..., pp. 132-139.

64. Convocatòria a les corts aragoneses de 1291, I. Vincke: Documenta selecta..., pp. 29-30, doc. 56 i la proclamació dels membres del braç eclesiàstic de les corts de València el 1301, ibíd., p. 52, doc. 94.

65. Carlos Barquero Goñi: «Los hospitalarios y la monarquía castellano-aragonesa. Siglos XII-XIII», Archivos leoneses, 97-98 (1995), pp. 57-119, i M. Bonet: La orden del Hospital ..., p. 63.

66. Anthony Luttrell: «Hospitaller life in Aragon: 1319-1370», The Hospitallers..., XV, pp. 97-115: 100. J. Miret i Sans: Les cases de Templers..., p. 405 i Manuel Sánchez Martínez: «Las órdenes militares en la cruzada granadina de Alfonso el Benigno (1329-1334)», Anuario de Estudios Medievales, 28 (1998), pp. 31-58: 34-47.

67. ACA, RC, 924, f. 194 (1324); AHN, OM, OSJ, c. 586, doc. 141 i 151 (1324); i doc. 147 (1327).

68. A. Arribas Palau: La conquista..., p. 212.

69. Ibíd., pp. 184-185.

70. ACA, RC, 1227, ff. 119r-120r. De la implicació dels hospitalers en les activitats militars del rei Pere el Cerimoniós, en dóna testimoni el fet que es gastés les responsions en la guerra entre Aragó i Castella el 1358, J. Delaville le Roulx: Les hospitaliers..., p. 375. Ben coneguda és la proximitat amb el castellà fra Juan Fernández de Heredia, qui, per exemple, va entrar a València amb el comandament del rei i van reprimir els unionistes, A. Luttrell: «Hospitaller life...», p. 101.

71. Això explica que els hospitalers s’unissin amb altres per a comprar el bovatge el 1333; Manuel Sánchez Martínez: «La fiscalidad real en Cataluña (siglo XIV)», Anuario de Estudios Medievales, 22 (1992), pp. 341-376: 363.

72. Secretorum Johannis XXII, a NLM, 1136, ff. 527r-528v (1332). El papa argumentava de manera semblant en una reclamació perquè el rei de Portugal no es quedés amb les responsions, NLM, 1136, ff. 341, 342 i 343 (1330).

73. NLM, 1136, ff. 529r-v i 530r (1332).