Читать книгу Amor i no - Alba Dalmau - Страница 10

Ha tirat una bomba de sabó amb colorant a la banyera i l’aigua s’ha tenyit de vermell. Abans de sucar-hi la punta del peu té una mena d’esgarrifança que dura uns segons. Si entra algú, pensarà que s’ha tallat les venes, però no té res a veure amb això. L’aigua fa olor de pega dolça. El telèfon sense fil reposa al costat de la sabonera, aviat cobrarà vida fent un so de gàrgares agudes. La Carme tanca els ulls i s’enfonsa dins de l’aigua vermella, els genolls li sobresurten com dos icebergs. Quan són les deu en punt, el telèfon sona amb una puntualitat nòrdica.

—Yngve?

—Hola, Carme.

—Sabia que encara que s’esfondrés el món no te n’oblidaries.

—Esclar que no, avui fa un any. Era el pacte.

—L’hem respectat, no estava segura que poguéssim fer-ho.

—Com estàs?

—Arrugada. A la banyera.

—Encara fas allò a la banyera?

—El què?

—Mossegar-te les ungles dels peus, era força espectacular.

—Espera…

La Carme deixa el telèfon i fa contorsions per veure si encara s’hi arriba. Clava les dents a l’ungla grossa del peu dret i n’estira un tall que cau a l’aigua i flota com una lluna minúscula. Torna a agafar el telèfon.

—Sí, encara m’hi arribo. El dia que no m’hi arribi serà el principi del declivi.

—És com si et pogués veure ara mateix doblegant-te com una gimnasta xinesa.

—I tu, com estàs?

—Normal.

—Estàs treballant?

—Sí, la Liv em va trobar feina.

—De què?

—A l’Agència Sueca de Gent Desapareguda.

—I això què vol dir?

—Ens ocupem de les persones que han mort i que ningú les ha trobat a faltar, intentem localitzar els seus familiars per dir-los que ha mort la seva mare o el seu pare o el seu germà, però normalment ni s’immuten fins que els diem que els han deixat una herència.

—Però… com sabeu que s’han mort?

—Normalment per les olors, són els veïns que se n’adonen, a vegades fa mesos o anys que són morts a casa.

—Però i les factures, i el lloguer… ningú se n’adona abans? Sona molt trist…

—És molt probable que no, com que la majoria de la gent té els rebuts domiciliats… fins que no se’ls esgoten els estalvis per a l’administració segueixen vius, la majoria moren sols i rics.

—I ja t’agrada aquesta feina? Sona molt depriment, Yngve…

—M’agrada quan hem d’anar a casa dels morts, jo hi vaig quan ja s’han emportat el cos. Anem a buscar informació que el relacioni amb algun familiar, amics o parents… És l’única manera que tenim de fer-ho.

—Sempre t’havia imaginat fent alguna cosa més… no ho sé, més creativa.

—No et pensis que no ho és.

—Com?

—A cada casa que vaig m’emporto un objecte personal i algun paper amb la lletra del mort.

—Com què?

—A vegades m’enduc una postal, una nota en un post-it o alguna llista de la compra. He après a llegir més del que hi diu. La lletra de la dona que vam trobar la setmana passada era molt petita, així que jo em vaig imaginar que devia ser era una dona tímida i introvertida; i com que les lletres estaven inclinades cap a l’esquerra i eren lleugerament punxegudes vol dir que probablement preferia guardar-se les coses per a ella, tot i que les punxes també poden ser senyal de curiositat i intel·ligència. Feia els punts de les «i» molt amunt, mostra d’una gran imaginació, i també les «o» molt tancades, cosa de gent reservada.

—Ahà… I quin objecte et vas emportar?

—Un visor de diapositives de joguina.

—És com… un homenatge, això que els fas?

—No ho sé, potser sí… Però parla’m de tu, va.

—Però no te’n riguis, d’acord?

—I ara.

—Faig el vestuari per a grups de balls de saló de la tercera edat.

—Mmhmm… Però què? Mallots amb lluentons i camises amb farbalans?

—Ja m’agradaria. Els dos últims encàrrecs que he tingut van ser cinquanta armilles amb serrellets fets a mida i barrets de cowboy de feltre per a un grup de country en línia, i ara tinc una comanda de trenta faldilles amorfes estil Charleston…

—I tu dius que la meva feina és trista?

—No riguis! Ja ho sé, que és patètic, però és el que he trobat per ara.

—Paciència, dona, ja se sap que els inicis sempre són difícils.

—Explica’m alguna cosa divertida, va!

—Mmhhmm… està bé. Fa uns dies vaig enganxar la meva germana amb una pastanaga entre les cames perquè en Warhol l’hi mengés.

—Però… qui és en Warhol?

—El seu conillet d’Índies.

—Com?

—Doncs això, el seu conillet d’Índies literalment.

—Com? Però… Aviam… Un animal, animal? La teva germana està sonada, Yngve!

—Volies que t’expliqués alguna cosa divertida, no?

—A vegades penso que no vivim en països diferents, sinó en planetes diferents.

—Pot ser que sí.

—Si vols, em pots fer alguna pregunta d’aquelles que els dos sabem que seran incòmodes. Estic preparada.

Es fa un silenci llarg.

—Què n’has fet de l’amor que sentíem?

—Doncs la major part encara el conservo, però d’una manera diferent; la resta, l’he tallat en trossets molt petits i ara el reparteixo per aquí i per allà. I tu?

—Jo? Tinc un cactus a l’habitació que me l’estimo força…

—I què li fas?

—Com que sé que li agrada molt passar set, no el rego mai.

—Ja…

—Et puc fer una pregunta?

—Dispara.

—Què en penses de les meduses?

—Les meduses? Em semblen precioses i em fascina veure com es mouen, però sempre que sigui de lluny o amb un vidre entremig, esclar. No sé per què em transmeten molta pau. Per què ho dius?

—Per res, per res…

—Per cert, he rebut una invitació de casament de l’Steffano i la Chiara, fa anys que no sabia res d’ells. Crec que no els hem arribat a dir que ja no estem junts, oi? Perquè la invitació és per a tots dos. Per què no hi anem? Podria estar bé. És a l’estiu, ja hauran passat gairebé dos anys des que… Què et semblaria tornar-nos a veure?

—Per què no?

—I si no els diem que ho vam deixar? Seria com un joc…

—Per què no…

—Doncs els diré que hi anem. Et sembla bé?

—Carme, se’m fa tard. D’aquí a una hora començo el torn nocturn.

—Si tanco els ulls, et puc veure perfectament amb la teva americana de tweed, la de les coses serioses.

—En tinc una de nova.

—Ja parlarem d’això del casament, doncs. M’ha agradat molt sentir-te la veu.

—I a mi.

—Bye bye, bimbo.

—Arrivederci, bella!

L’Yngve penja el telèfon. Se sent una mica trasbalsat, però s’ha fet tard i no té gaire temps per pensar-hi. Obre l’armari i passa la mà per sobre la màniga de l’americana de tweed verd. Pensa que si la fes analitzar encara s’hi podria trobar alguna traça d’ADN de la Carme. Se la posa. Es mira al mirall i sacseja una mica el cap. Les puntes dels cabells li ballen com uns tentacles de medusa finíssims. Agafa les claus i surt de casa.