Читать книгу Amor i no - Alba Dalmau - Страница 9

Torno a casa. Estocolm. Vaig buscant un paisatge que faci joc amb la tristesa. Cels de plom. Respostes breus. Cares lunars. Patata amb col. La Liv. El pare.

Ahir li vaig trucar. Li vaig dir que tornava a casa, després de vuit anys a l’estranger.

—Perfecte, se m’ha espatllat el vídeo i necessito que algú me l’arregli. Es veu tot verd.

—I la Liv?

—Aquella? És a Höga Kusten amb els seus amics abraçaarbres. Torna divendres.

—Tu tens les claus de casa la Liv? Em va dir que si no hi era te les deixaria a tu.

—Vine a arreglar-me la tele si les vols.

—Arribo demà. Passaré a veure’t i a buscar les claus.

—I a arreglar el vídeo.

—Fins demà, pare.

Dos graus sota zero. Comparteixo un taxi amb un noi que viu al mateix barri que en Pehr, a l’extraradi. Per l’equipatge que porto, el taxista deu pensar que vinc de cap de setmana. Començar de zero és això. La Carme s’ha quedat en tots els objectes i a les esquerdes del pis de Testaccio, per això era hora d’anar-se’n, empaquetar quatre records i canviar de ciutat.

Truco al timbre de casa el pare. Ets tu? Passa. Passo. Me’l trobo aclofat enmig dels dos coixins del sofà d’escai marró, que està tan gastat que sembla que tingui la lepra. En Pehr està molt canviat des de l’última vegada. S’ha quedat calb excepte dels costats, d’on ara li surten dues ales de cabells blancs despentinats per darrere les orelles. Fuma amb la mateixa pipa que el dia que ens vam acomiadar i la posició també és la mateixa. La meva arribada el deixa indiferent. Com l’última vegada, me’l trobo absort davant del televisor, veient el documental sobre els cetacis de la col·lecció completa de Jacques Cousteau, que no es cansa mai de veure. Les balenes són verdes. Els peixos manta són verds. Els submarinistes són verds. I l’aigua també.

—Per fi! Ja trigaves. Un dia més veient peixos radioactius i et juro que em foto un tret.

—Hola, Pehr. Ha passat temps…

Sé que ens hauríem d’abraçar, però no ho faig perquè conec en Pehr i sé que no ho suporta. Així doncs, m’arremango i començo a remenar cables darrere el televisor. Sé que aquest gest és molt més efectiu que qualsevol mostra d’afecte. Mentre comprovo que els cables del VHS estiguin en condicions i facin bon contacte, li pregunto al pare per les claus de casa la Liv.

—Les he tirat a la piscina.

—Com dius?

—Doncs això, que si les vols t’hauràs de fotre a la piscina —i mentre ho diu, riu estossegant fum.

—Vols dir a la bassa verda que hi ha a fora, plena de merda i amb quatre peixos morts?

El vell assenteix divertit, amb els ulls tancats i donant-se copets a la cama per acompanyar el riure. Ell que no surt ni per comprar menjar, que se’l fa portar, ha baixat les escales, una a una, per fer-me aquesta rebuda, tan pròpia d’ell. Necessita ser desagradable per distingir-se, per recordar-nos que ell és així i que res ni ningú el canviarà, i jo, resignat, assumeixo que aquest gest és la seva manera de donar-me la benvinguda a casa.

Quan aconsegueixo tornar el color al televisor, baixo a buscar les claus. La bassa té un tel de gel. Em descalço i em trec els mitjons. Amb un cop de taló trenco la capa superficial de vidre fi i el remoc. Noto la textura llefiscosa d’un peix que em frega el turmell. Tremolo de fred. Ressegueixo els dos metres per dos metres de la bassa quadrada. El fons és brut i relliscós. Palpo amb els peus cada racó fins que finalment noto una protuberància metàl·lica. M’ajupo per agafar-ho. Són les claus.

Pujo a dir adeu al pare, que em dedica un aplaudiment sarcàstic.

—I aquella què? Ja t’ha deixat?

No responc.

—Massa que durava. Però que no t’has mirat al mirall? Sembla que portis una medusa enganxada al cap! A qui et penses que li pot agradar, això?

Me’n vaig. Espero un bus nocturn que triga una hora i mitja a arribar. Tinc els peus liles. Cau una mica de neu, però es fon abans d’arribar a terra.

Quan arribo a l’estudi de la Liv, a prop del centre, em sento molt cansat, aquest matí encara era a Roma, però ara em sembla com si d’això ja fes molt temps i la Carme només fos un personatge fascinant d’algun llibre que vaig llegir fa anys.

Al moble del rebedor hi ha una nota plegada amb el meu nom. «Benvingut a casa, Yngve. Tens una entrevista de feina demà a les deu. Aquesta és l’adreça. M’imagino que necessitaràs feina. Torno divendres. Liv.» Ni una paraula més.

Ja és demà. Decideixo anar a l’entrevista. Fer per no pensar, m’està bé. S’hi pot arribar a peu des de casa la Liv. No tinc excusa.

L’edifici és un rusc de vidre amb tessel·les que són oficines, una al costat de l’altra i l’una sobre l’altra. Miris on miris, veus la mateixa persona treballant a la mateixa taula, davant del mateix ordinador. Entro per la porta principal i al primer rebedor que trobo pregunto:

—Bon dia. On soc?

La dona del taulell, que duu tot el cabell crepat menys el serrell, es treu les ulleres, es fa un petit massatge al nas amb dos dits, i després d’un lleuger esbufec em mira i diu:

—És una broma?

—Tinc una entrevista de feina en aquesta adreça a les deu, però no estic segur de ser al lloc indicat.

—Ets a l’Agència Sueca de Gent Desapareguda. Si em vols dir el teu nom, avisaré el responsable de recursos humans, que ja és aquí.

—Yngve Oloffson.

A les deu menys deu la dona del cabell crepat em diu que agafi l’ascensor i pugi fins a la vuitena planta, porta onze.

Un home tecleja un teclat esgrogueït amb els dits oliosos.

—Tu deus ser el germà de la Liv, oi?

—Sí.

—T’ha explicat que aquesta entrevista és un favor, oi?

—No.

—És bona noia, la teva germana, una mica estranya però bona noia, i sap tornar-te els silencis com cap altra cambrera a Estocolm! Em va cobrir l’altre dia davant de la meva dona, si no fos per ella potser estaria separat, ara mateix… però, va, va, anem al gra. Saps una mica de què va, tot això?

—La Liv no me n’ha dit res.

—Bé, potser millor així. En vols una? —m’acosta la paperina de patates fregides.

—No, gràcies.

—Has vist mai un mort?

—Només als funerals, i a la tele.

—Mmm… T’agrada parlar per telèfon?

—Sempre que no siguin trucades gaire personals.

—Fantàstic, per-fec-te. La major part de la feina és recollir dades, escriure cartes a familiars, burocràcia en general. T’agrada escriure?

—A vegades escric poesia.

—Poesia, eh? Bé, bé, bé… ens pot anar bé un poeta per aquí. I què li diries al familiar d’un mort que fa anys que no es parlen?

—Potser a partir d’ara se sentirà una mica més lleuger.

—Bona, aquesta! M’agrada, m’agrada. I ja per acabar, com ho tindries per coordinar les batudes de gent desapareguda un dissabte al mes? No és obligatori per aconseguir la plaça, però és un extra que es valora positivament.

—Passejar m’agrada força.

—No és pas per fer-li un favor a la teva germana, però crec que ets perfecte per al lloc, noi. Com ho tens per començar dilluns?

Sense saber ben bé de què començaré a treballar dilluns, li he dit que m’anava bé i l’home m’ha fet una encaixada de mans acompanyada d’uns quants copets a l’esquena.

De l’oficina, en surto convençut d’haver trobat el paisatge que buscava. Un que fa joc amb la tristesa.