Читать книгу Amor i no - Alba Dalmau - Страница 8

Les runes de Roma aquesta nit són a dins i fora de l’autobús que va de l’aeroport de Fiumicino al Centro Città.

La llum taronja dels fanals li fa pensar en la Roma en flames de Neró, i quan passa per davant del Coliseu, en comptes de les finestres que ha comptat tantes vegades per fer temps, veu les boques esdentegades dels fantasmes que l’han acompanyat tot el viatge.

En menys de quinze minuts arribarà al pis i li dirà que ja no l’estima. Com que l’oratòria no és el seu fort, ha decidit que ho farà així, tot d’una, com si es donés un cop al pit per expulsar una bola de carn i greix que gairebé l’ofega. Després d’això, s’imagina que l’Yngve, tranquil i desmanegat com una jaqueta mal cordada, li farà un petit somriure insípid i amb una calma admirable anirà al balconet del menjador i s’hi llençarà. Com que és tan prim, la caiguda serà dolça, un vol similar al d’un avió de paper que aterra matusserament però sense desperfectes. Una vegada mort, estès a terra, arribaran els carabinieri per dibuixar la seva silueta amb guix a terra i traçaran el seu perfil: un cap petit i unes extremitats tan llargues que se’ls acabarà el guix i tot.

Ja ha arribat. Posa la clau al pany, però abans de fer-la girar s’apuja els pantalons perquè aquest Nadal a Barcelona s’ha aprimat cinc o sis quilos i tot li cau. Fa tres inspiracions profundes abans d’entrar i finalment enfonsa la clau i fa la volta.

—Hello! Ciao?

No contesta ningú. S’acosta sigil·losament al seu estudi, on espera trobar-lo com un animal desemboscat amb el discman a la falda escoltant música, però al pis no hi ha ningú.

Va al lavabo i quan es mira al mirall gairebé no es reconeix; té la cara xuclada i unes ulleres violàcies. Enfonsa els dits a la cabellera negra i arrissada per donar-li volum i guanyar espai. S’asseu a la tassa per fer pipí, potser l’últim en aquest pis, i quan estira el braç per agafar paper i veu que no n’hi ha, es posa a plorar. Decideix que es quedarà així, asseguda amb els pantalons abaixats fins als turmells indefinidament.

Quan sent que s’obre la porta, no sap quanta estona ha passat.

—Carme?

—Sono here…

L’Yngve treu el cap per la porta del lavabo, aquell cap ridícul que a contrallum sembla calb però que en realitat està poblat per una cortina de cabell fi i sedós de color palla.

—Lucky bambina! —li diu amb un somriure sincer, i li tira un rotllo de paper dels que acaba de baixar a comprar al súper.

Fa tres inspiracions profundes més i surt del bany. Ell l’espera a l’altra banda de la porta, a punt per embolcallar-la amb aquells braços desproporcionats que podrien fer una abraçada de triple volta.

—You’re so so magra, Carme! Natale in Auschwitz or what? —Aquesta és la classe de bromes que un dia van fer que s’enamorés d’ell.

Quan finalment l’allibera de la seva abraçada d’octòpode, ella se separa uns centímetres d’ell, el mira als ulls i amb un somriure que no lliga amb les paraules li diu:

—I don’t love you più, Yngve.

—It’s ok. I knew. Ora mangeremo.

La Carme es deixa arrossegar fins a la cuina, sense cap intenció de menjar. Des que va prendre la decisió que el deixaria se li va tancar l’estómac i l’únic que pot ingerir són líquids amb palleta —va ser així com l’àvia va aconseguir que la seva neta preferida mengés el caldo de Nadal.

Mentre l’Yngve reescalfa una minestra, ella se’l mira encuriosida, no està segura que l’hagi entès. L’idioma que s’han fet a mida, una barreja macarrònica entre anglès i italià, a vegades té les seves fissures i no seria la primera vegada que una informació arriba deformada a l’altre.

—I don’t love you, hai capito?

—Ja —li respon ell en un suec dolç que vol dir que sí.

L’Yngve serveix dos plats de minestra i els posa sobre les tovalles de quadres blancs i vermells. Ell se l’acaba en un moment, ella sembla que busqui alguna llavor d’or entre els trossets de verdura en cada cullerada, però davant de l’absència de cap tresor, retorna el líquid grumollós al plat.

—Do you know la relazione between una minestra e un ministro?

La Carme, que no es pot creure que l’Yngve, en un moment així, encara tingui moral per explicar-li una de les seves anècdotes, fa un no desganat amb el cap.

—Ministrare in latino vuole dire «servire», allora «ministrare una soup» o «ministrare al popolo». Capisci?

Ella no sap si està trista, enfadada o indignada amb l’Yngve. Esperava com a mínim una mica de tristesa, alguna cosa a l’altura del patiment que ella ha passat les dues últimes setmanes, quan s’armava de valor per fer el pas, però amb l’Yngve mai se sap per on et sortirà.

Si ni això ha pogut preveure, encara menys es pot imaginar com continuarà la nit, així que posats a actuar sense sentit la Carme va a buscar la maleta i agafa la bossa de polvorons que l’àvia li ha donat per a l’Yngve. Almenys que tingui alguna alegria amb què passar la pena, era tan bon noi i li agradaven tant, al pobre…, li va dir la mare referint-se a ell ja com un mort.

Deixa caure una trentena de polvorons sobre la taula de la cuina, perfectament embolicats amb papers de cel·lofana de colors diferents.

—Madonna, what a party!

La Carme assenteix amb una rialla trista i infantil.

—Mi mancherai tantissimo, you know?

—Ho sé… I tu a mi. —Aleshores a ella li cau una llàgrima a la taula—. I leave domani, Yngve.

Ell prem fort els llavis i els ulls, com si el seu rostre fos un mur que contingués tota la pena del món.

—I remango.

—Certo, amorino.

L’Yngve comença a desembolicar els polvorons i se’ls va entaforant lentament a la boca com si es tractés d’una massilla blanca i densa, ideal per cobrir esquerdes. Quan acaba, n’obre un últim i l’esbocina en trossos molt petits, i un a un els fica a la boca de la Carme.

—Comme un pigeon schifoso! —Els dos riuen i a ella li surten mil trossets de polvoró disparats de la boca, i és que tots dos comparteixen l’odi pels coloms.

Ella li diu que farà tot el que ell vulgui aquesta nit. Ell li respon que l’únic que vol és fer l’amor escoltant música amb ella per última vegada.

Amb els Ramones sonant de fons, es despullen a poc a poc, mirant-se com es miren els quadres d’un museu que saps que no tornaràs a visitar. Ella és una dona menuda però voluptuosa, els seus pits són vibràtils com dos globus d’aigua i tenen la capacitat de canviar de mida amb molta facilitat. Ell, en canvi, és blanc i ossut i fa gairebé dos metres. Dormir amb ell és una lliçó d’osteologia. Quan estan nus del tot, ell es posa al damunt i comença a entrar i a sortir d’ella amb la mateixa lentitud que una bomba petrolífera perfora els jaciments. És per això, en part, que ja no l’estima.

L’endemà al matí. Ell ja se n’ha anat a la universitat. Deu haver pensat que així seria més fàcil. Ella té un vol aquesta mateixa tarda, ha pensat que així seria menys difícil. Ha omplert una maleta gran i un parell de caixes. La resta, l’hi deixa tot a l’Yngve.

Les runes de Roma aquesta tarda són a dins i fora de l’autobús que va del Centro Città a l’aeroport de Fiumicino.