Читать книгу Amor i no - Alba Dalmau - Страница 11

El vent els espetega a la cara. Van muntats en una Vespa de color crema que llisca rabent entre un mar d’oliveres a banda i banda. La Carme condueix perquè l’Yngve no sap anar en moto, i encara que en sabés tampoc el deixaria. Tenir el control la tranquil·litza. L’Yngve rodeja la Carme amb els seus braços llarguíssims perquè sap que si s’agafés al passamà al més mínim revolt perdria l’equilibri i sortiria disparat a la cuneta. La Carme, en canvi, protegida pels braços de l’Yngve, sent que es podrien estimbar daltabaix d’un cingle que no es rascaria ni els genolls. Aquesta sensació, malgrat el temps que fa que no es veuen, no ha desaparegut.

Abans d’arribar a la casa on se celebra el casament han hagut de parar un parell de vegades per mirar el mapa. Des que s’han trobat a l’aeroport de Bari que el llenguatge entre ells ha sigut utilitari: «Estàs igual», «Quant de temps», «Lloguem una moto?», «Saps on és el lloc?», «Agafa’t fort», «Segur que és per aquí?». Cap construcció original, elaborada o mínimament sentimental, només la mena de frases que hi ha al final de les guies de viatge en l’idioma local per establir comunicacions eficaces.

Saben que han arribat perquè una fusta vella en forma de fletxa anuncia el nom de la casa: «Masseria Cervarolo». A menys de cinquanta metres hi ha tots els seus amics, el seu passat ara és només a poques passes, és una sensació estranya; com la de fingir que no fingeixen. La propietària de la casa té una cama de fusta que dissimula amb unes mitges de color carn i camina com un pirata. Amb pressa, els dona les claus de l’habitació i els diu que no triguin a vestir-se perquè els nuvis estan a punt d’arribar. Com que l’Yngve li havia dit a la Carme que no tenia res per posar-se per al casament, ella li ha portat un vestit que estava arreglant per a un ballarí aficionat alt i esprimatxat com ell. Mentre ella es canvia, l’Yngve s’enfunda els pantalons acampanats i una camisa massa arrapada que vol marcar uns pectorals que no existeixen. Se sent ridícul, pensa que en el moment del ball tothom el mirarà esperant que balli un tango o un foxtrot amb la núvia encara que, avui, té la sensació que fins i tot li costarà caminar de manera natural. La Carme surt del lavabo arreglada al cap de deu minuts, duu un vestit de seda vermell que s’ha fet ella mateixa amb forma de sac.

—I aquest, quin vermell és?

Quan estaven junts, l’Yngve sempre li demanava a la Carme que li expliqués anècdotes sobre els colors, ella havia fet el treball final de carrera sobre la història del color i coneixia tota mena de curiositats que a l’Yngve el fascinaven.

—Aquest? —diu la Carme mirant-se el vestit—. Hematita.

—I?

—Era el color que feien servir per embolicar les mòmies. I vinga va, anem, que serem els últims d’arribar!

Els convidats esperen els nuvis al jardí formant un passadís. Les buguenvíl·lies i la parra s’han ensenyorit del porxo, les tanques i les parets. En un racó, tres músics amb barret d’ala blanca canten velles cançons italianes. Quan comencen a sonar els primers acords de «Piazza Grande» de Lucio Dalla, la Carme sent algú que diu que els nuvis ja són aquí, perquè aquesta és la seva cançó, la de la Piazza Cavour de Bolonya on es van conèixer. Els músics canten «Dormo sull’erba e ho molti amici intorno a me / Gli innamorati in Piazza Grande» quan apareixen l’Steffano i la Chiara abraçats com siamesos. Ella s’amaga al pit d’ell i tanca els ulls, d’amor i vergonya, i entre la música lleugera i les llàgrimes fines dels convidats l’Steffano abraça fort la Chiara. Esmunyits l’un dins de l’altre, avancen fent unes voltes que no se sap si són un ball o un remolí de felicitat que els acaba portant fins a l’altar. Mentre sona la música, la Carme li passa el braç per darrere l’esquena de l’Yngve i per uns segons s’obliden que fan veure que estan junts.

Durant la cerimònia l’Yngve observa els convidats. Els únics que coneix són els amics de l’escola de moda on va estudiar la Carme a Roma. Tots tenen el mateix aspecte ocellesc, pels vestits fluors extravagants, els tocats amb plomes i les mànigues desiguals com ales asimètriques. A més, això dels nassos aguilencs i els ulls una mica sortits és molt italià. L’olor de pasta sobrevola la cerimònia, fins al punt que al cap de mitja hora els convidats ja comencen a estar neguitosos, i és que no hi ha res pitjor que una concentració d’italians afamats. Quan s’acaba la cerimònia, la gent s’aixeca en estampida cap al banquet. El detall pintoresc de la cerimònia és una senyora grassa asseguda en un racó que fa pasta fresca amb les seves pròpies mans. Està asseguda en una cadira plegable que queda amagada sota les carns que li pengen. Amassa la pasta amb uns braços rodons i gruixuts que quan fa força li tremolen com si fossin de gelatina. Quan finalment té la massa ben estovada, la converteix en unes cordes molt llargues que després talla amb un ganivet a trossets. Amb l’altra mà, agafa els trossos a tota velocitat i els aixafa amb el dit per convertir-los en unes rodones perfectes que tenen forma d’orelletes. Són les famoses orecchiete con le cime di rapa de la Pulla. La dona treballa amb la mateixa indiferència que ho faria a la cuina de casa seva, immune a l’elegància dels convidats i al fet que per a alguns serà un dia inoblidable.

El sopar se serveix en unes taules llarguíssimes parades amb tovalles blanques, una vaixella antiga de la mateixa masseria i copes de cristall que sembla que es xiuxiuegin secrets pel crepitar del Bianco Frizzante. Els convidats parlen alt i riuen escandalosament i de tant en tant totes les converses s’aturen i es tornen una sola veu per acompanyar els músics en alguna tornada famosa que tots coneixen: «E d’improvviso quel silenzio tra noi / E quel tuo sguardo strano / Ti cade il fiore dalla bocca e poi / Oh no, ferma ti prego la mano». I mentre canten, amb les copes a l’aire i la mà al pit, tothom es balanceja d’un costat a l’altre amb els ulls tancats. L’Yngve es pregunta què hi fa aquí, en aquest forat negre que l’ha dut a un passat-present digne d’una escena felliniana.

El terrabastall d’una safata metàl·lica que cau a terra i la trencadissa d’una dotzena de plats fa que s’aturin els càntics i totes les mirades es concentrin en el cambrer bigotut que acaba de caure en rodó i és a terra batent els braços i les cames a l’aire com si estigués rebent una pallissa imaginària sense forces per tornar-s’hi. L’home escumeja per la boca i té la mirada fixa i aliena al caos que viu la resta del seu cos. A l’altra punta de la taula, els amics del nuvi assenyalen el cambrer i riuen tan fort que s’han d’aguantar els abdominals mentre es donen cops a l’esquena entre ells per celebrar la bona idea que han tingut de contractar un actor per donar la nota enmig del banquet i amenitzar una mica la vetllada. La Chiara estira la màniga de l’americana a l’Steffano i, amb una veu encara més aguda de l’habitual i gratant-se el cap fins a destrossar el delicat jardí que fa un moment era el seu pentinat, suplica al seu flamant marit que faci alguna cosa ràpid, perquè de cap manera vol un mort en el dia del seu casament. L’Steffano mira els seus amics, que s’estan descollonant al final de la taula, i corre a preguntar-los de què va tot allò perquè no fa ni puta gràcia, però ells el tranquil·litzen dient-li que no passa res, que tot és una conya. Però el cambrer segueix a terra, fingint uns espasmes tan realistes que fins i tot els amics estan sorpresos de la qualitat de l’actuació pel preu que han pagat. Just en aquell moment, un xaval amb rastes i vestit de carrer s’acosta a en Giacomo, que és la seva persona de contacte, i es disculpa pel retard i li pregunta on es pot anar a canviar i en quin moment volen que faci l’espectacle. En Giacomo, ara sí, espantat de debò, es mira l’actor real incrèdul i fa un salt de la cadira, apartant a cops de colze a tothom que es troba pel camí fins a arribar on hi ha el cambrer en plena convulsió i, com si es tractés del seu propi germà, mira els convidats amb els ulls fora de l’òrbita i comença a cridar histèric que per què collons ningú ha trucat encara a l’ambulància.

Després de l’incident, l’ambient ha quedat enrarit, però el casament ha de continuar perquè encara queden el pastís i el ball. Els nuvis, per ordre del fotògraf, es passegen abatuts entre els convidats per fer-se les fotos de rigor i a les fotos tothom surt amb un somriure tens pels nervis que acaben de passar.

Quan comença el ball, la Carme li diu a l’Yngve que ja n’ha tingut prou, que està cansada. Li pregunta si vol acompanyar-la a l’habitació perquè té ganes d’estar una estona a soles amb ell. L’Yngve se’n va demà i ella es quedarà uns dies més, així que ja hi haurà temps de posar-se al dia amb la resta i comentar el convit. A ell li sembla bé perquè ja fa estona que se sent incòmode, tant a dins com a fora del vestit.

L’Yngve es canvia i es posa la seva samarreta dels Ramones per anar a dormir mentre la Carme es fa una dutxa freda. A fora els xiscles dels grills es barregen amb la música i, de tant en tant, els nens del casament tiren petards.

La Carme surt del lavabo amb una samarreta XXL que era de l’Yngve i s’estira al seu costat. Ell se la mira i se somriuen de debò per primera vegada des que s’han vist.

—Yngve, t’haig de dir un secret —i s’aixeca lentament la camisa per mostrar-li un ventre lleugerament inflat—: estic embarassada.

En aquest moment, se sent un tro molt fort i just després unes palmeres daurades exploten al cel. L’Yngve es queda mut. La pregunta flota per l’habitació amb lletres invisibles, però la Carme s’avança.

—El pare és cubà. És professor de ball de saló, el vaig conèixer per un d’aquests encàrrecs de vestuari que em fan últimament. No sé com explicar-t’ho però… va ser veure’ns i no va ser el cap, van ser els cossos que ho van decidir. Tu saps com m’agraden a mi els caramels de fudge, oi? Doncs la seva pell té exactament el gust i la textura d’aquests caramels. No el buscàvem pas, però va passar…, i tu ja saps que jo sempre he volgut tenir fills… —Va callar un moment—. No sé com anirà entre nosaltres però tant se val, vull tenir un fill o una filla mulat i que sàpiga ballar, i encara que la cosa no rutlli, la idea de tenir una cosa petita que s’assembli a ell a mi ja em fa feliç.

Les paraules de la Carme es claven al cos de l’Yngve com agulles d’acupuntura, però alhora semblen tan sinceres que l’Yngve no té més remei que felicitar-la.

—Ara és a Viñales. S’ha mort el seu pare i ha hagut d’anar-hi per reorganitzar el negoci de la seva família i no sap quan tornarà, però sé que ho farà perquè tinc una penyora infal·lible. —La Carme somriu i es toca la panxa—. Toca-la, si vols. Vine, estira’t aquí amb mi.

L’Yngve no vol però no li sap dir que no. Li toca la panxa, encara que si no l’hi hagués explicat hauria dit que era només la inflor del sopar.

—Tu que sempre has sabut veure’m per dins, explica’m què hi veus.

—Doncs… No ho sé…

—Va, va, sisplau, digue’m què hi veus!

—Hi veig un peix.

—Ah sí? I com és?

—Té escates turqueses i punts taronges molt petits per tot el cos.

—I què més?

—…i unes aletes molt grans en forma de farbalans. És molt bonic.

—Oi que sí?

I mentre l’Yngve continua descrivint el peix que neda en aigua amniòtica, la Carme s’adorm amb una mà damunt la panxa i l’altra sobre la cama de l’Yngve, que aquesta nit es quedarà així, mirant-la a ella i la corba del seu ventre.