Читать книгу Escrit en Plom - Alexandre Ripoll Frau - Страница 11

Havia plogut durant la nit i la terra estava mullada. A Turann li encantaven els dies com aquell. L’aire que es respira en dies així té la frescor més agradable que mai. Li encantava l’olor de la muntanya banyada, com si acabara de llavar-se al riu i eixís lentament de la superfície, xorrant aigua freda sobre la pell neta, gotejant pels extrems del seu cos.

Els caragols pul·lulaven pertot arreu, arrastrant la seua bava amb la parsimònia de l’animal mil·lenari, inconscients que eren caçats per humans voraços com Turann, que planejaven dinar-se’ls amb salsa aquell dia. El jove passejava en silenci per senders tranquils amb una cistella al braç. Feia una lluna, aproximadament, de l’atac a l’aldea; des d’aquell dia, caminar sol per la muntanya s’havia convertit en costum. Preferia estar sol i lluny d’on havia passat tot. Intentava no recordar, però les imatges es succeïen sense remei a les seues retines, espentant violentament qualsevol altra visió més positiva. Recordava com alçà aquella pedra, el doble de gran que el seu puny tancat, com la llançà des de dalt de l’estacada i com colpejà de ple el crani d’aquell guerrer, que es desplomà en sec a l’instant, enrotllat sobre ell mateix en una posició grotesca. No es tornà a moure. No es tornaria a moure per ell mateix mai mes.

Intentava esquivar amb les sandàlies els tolls, però, així i tot, tenia els peus enfangats. No importava. No feia calor. Tampoc gens de fred. El cel estava cobert de núvols encara, però per l’oest començava a apuntar la claror blava, espentant la tempesta cap a la mar. Abans d’acabar el dia tornaria a eixir el sol, que calfaria la terra i faria brillar les gotes sobre les fulles de margalló.

La meitat del poble recorria la muntanya en grups. Turann preferia anar sol. S’havia organitzat un dinar comunitari amb els caragols que arreplegara la gent. Els acompanyarien amb salsa de verdures i porc. Intentaven animar-se i evitar que continuara l’aïllament individual creixent. Els llaços comunitaris eren importants a Itu. Mantenir el sentiment de grup i no crear illes humanes era clau per a que no s’estenguera l’egoisme, l’apatia i l’alienació mental.

Eren temps difícils a nivell material i emocional, però en aquell moment, per a Turann no era greu la reducció d’aliments i altres objectes, podia aguantar-ho sense problemes; allò que li estava resultant més dur era la mort de dos de les seues amigues. Una era la caçadora que havia rebut una falàrica a l’esquena en plena retirada, l’altra també havia sigut travessada per una llança, però just al cor i de front, caient al costat de l’avi d’Ede.

L’assimilació de la pèrdua era probablement el moment més dur, hi havia qui ho feia de seguida, hi havia qui li costava més i d’altres no ho feien mai. Turann tardà uns dies en adonar-se que les seues amigues no estaven, durant aquest temps va estar paralitzat mentalment, els dies i els esdeveniments passaren com si no anaren amb ell, es deixava arrastrar pel que li suggerien que s’havia de fer: els funerals, les feines de la casa, les del camp, menjar, dormir… No era capaç de prendre decisions importants, no li resultava possible ni tan sols pensar en elles. Per fi, s’adonà que quan es reunien a «La de totes» a xarrar i prendre alguna cosa de vesprada, elles no estaven, que determinades feines al camp solia fer-les amb el seu amic, però ara les feia amb alguna altra persona, i no era el mateix.

Després caminava i tractava de recordar els bons moments, sa mare li deia que encara que no era mala cosa fer-ho, havia de controlar-ho, viure atrapat en un passat millor, amb unes persones que ja no estaven, no era sa. Però, en aquell moment, era l’única manera que no li explotara el pit de dolor, de combatre l’horror d’aquell dia.

Al principi, a penes havia quedat amb Ede, només alguna estoneta per a parlar de coses banals, i això que no li apetia ni tan sols quedar amb ella, però sabia que no estava bé no fer-ho. Per fi, feia dos dies, quedaren per fer una volta i, de sobte, quan ja portaven una estona caminant amb alguna frase sense importància, que moria sense conduir a res interessant, ella començà a parlar-li del seu avi, després recordaren les seues amigues, que els eren comuns, rememorant fins i tot anècdotes divertides amb elles. Van riure. I després van plorar. Ploraren foses en un abraç interminable, de peu, al costat d’un brollador que omplia un abeurador per a animals. El suau murmuri de l’aigua es veia ofegat pels seus sanglots. Aquell dia es buidaren per dins quasi completament, expulsaren el pes que les enclava al dolor. Si bé no va ser sobtat, a poc a poc, Turann començà a comprendre que havia de tornar a la vida de l’aldea, evidentment, no a la d’abans, però sí a la vida social. Les ferides provocades per la mort no desapareixerien mai, però almenys havien de cicatritzar, costara el temps que costara, no hi havia presa.

No pensaren en el mapa durant aquells dies, però unes dues llunes després de l’atac, Turann el desplegà sobre una de les taules de «La de totes». El tornaren a recórrer amb els dits, el tornaren a analitzar i tornaren a especular sobre els estranys símbols anomenats «escriptura» que hi havia pintats. Algun dia viatjarien fora de la vall per a esbrinar què significava allò. Segurament, en un poble més gran, amb una fluïdesa comercial més extensa, seria més fàcil trobar algú que els ho explicara. I va ser en aquell moment, quan començaven a somiar de nou, que realment iniciaren la cicatrització de les ferides.

Un altre tema, en el que també pensà molt en les seues llargues passejades solitàries, va ser en els guerrers forasters que van morir aquell dia. La quantitat de vides retallades que hi va haver… La quantitat de famílies que no sabrien mai on romandria enterrat el seu fill, germà, cosí, net… «El fi no justifica els mitjans», digué Imilce. Però, matar en defensa pròpia no estava justificat? Què havien de fer? Deixar-se assassinar i saquejar? No era un «o nosaltres o ells»? Però no era «matar» intolerable a Itu? Unes vides mereixien ser viscudes i altres no? On estava la línia? No era gens fàcil donar respostes rotundes a aquestes preguntes, ja que no totes les situacions eren iguals, ni totes les persones pensaven de la mateixa manera ni estaven en el mateix moment vital. Però el que estava clar es que hi havia que posar unes línies sobre les que treballar, les quals havien de ser susceptibles de traspassar-se en cas de ser necessari, això sí, sense convertir-ho en norma; i, sobretot, que totes les persones tinguérem igual possibilitat de creuar-les o no creuar-les amb les mateixes conseqüències socials.

El dinar d’aquell dia va ser magnífic, s’havien arreplegat moltíssims caragols i les mans que feinejaren a la cuina van estar esplèndides. Es va bromejar, es va riure, es va cantar…, es va gaudir. Feia massa que no es respirava tanta alegria junta al poble. Tot i això, no va ser un banquet com els d’abans, no estava tothom, no es va riure tant ni cantar tantes cançons. Va ser positiu, però hi havia massa preocupacions i angoixes per a desinhibir-se totalment.

Què haguera passat si s’hagueren vist obligades a enfrontar-se cos a cos amb els guerrers? Estarien allí dinant en aquells moments? O estarien totes mortes i l’aldea reduïda a cendra? Què prop havien estat de l’extinció. De veritat serien capaces d’enfrontar-se a un exèrcit mes gran? A una de les potències més fortes de la Mediterrània? Els atacants que havien repel·lit eren guerrers experimentats, als que havien enxampat desprevinguts, sí, però en un cara a cara, ramaderes, llauradores, pelleteres o cuineres no tenien res a fer. Aleshores, i si venia un exèrcit regular al que no podrien sorprendre?

Tal vegada era millor no pensar-ho.