Читать книгу Escrit en Plom - Alexandre Ripoll Frau - Страница 7

—Podem ajudar-te… —Culxa havia parlat amb un murmuri, però caminava darrere d’Ede, a poca distància, i Ede tenia bona oïda; sa mare la tenia i la seua avia també. Era una qualitat molt apreciada entre les caçadores, per això la seua amiga Indíbil li havia dit que vinguera amb elles de caça, deia que escoltar els sorolls del bosc era el mes important per atrapar els conills, ja que la majoria de les vegades no els veies, i sentir el refrec de les potes sobre les fulles seques o el llom entre els arbustos era la clau. S’havia deixat convèncer, però ara, tornant cap a casa, sabia que això no era del tot veritat, la vista i sobretot la punteria, eren igual o més importants. No havia atrapat ni una sola peça. Així i tot, dos llebres li penjaven del cinturó, perquè en la seua aldea no existia la meritocràcia, no importava qui ho havia fet ni si ho havia fet millor que l’altra persona, o almenys s’intentava que no importara, i és que, al final, com a tots els pobles, tot se sap. Així que la càrrega l’havien repartida entre els cinturons de totes.

—Confia en mi… —Aquesta vegada Culxa es tallà a mitja frase amb un soroll quasi imperceptible, com quan se’t talla la respiració durant un segon per un cop al pit. Però ningú l’havia colpejat. Ede no tenia ni idea d’allò que estava parlant amb Cerdube, però havia d’estar parlant amb Cerdube, no hi havia ningú més caminant darrere. Culxa no rebia resposta per part d’ella, o almenys Ede no la sentia, però podia imaginar la cara que posaria al ser increpada d’aquella manera. Els ulls de Cerdube podien arrancar-te les parpelles i triturar-te les dents només amb una mirada. Era una dona dura. Inflexible. Si els seus ulls podien arribar a ser tan agressius, els seus braços encara més. I no per ser especialment gran, ja que tenia una estatura mitja, no especialment ampla. Era caçadora i, pel que havia vist Ede, prou bona, això li requeria agilitat. Tenia una musculatura definida, no espectacular, però potent, sana. Bíceps i avantbraços per tensar l’arc, esquena per carregar pes, cames per córrer per la muntanya com una cabra salvatge. No era dona de moltes paraules, però era respectada per tothom.

Quina ajuda tan íntima podia necessitar de Culxa? Que ella sabera, ni tan sols eren especialment amigues.

—Mira, Ede! Oronetes! Ja ve el bon temps! —Indíbil la va treure de les seues cavil·lacions sobre la conversa que tenia lloc al seu darrere. La seua amiga quasi trotava com una xiqueta pel sender, amb les dos trenes que li recollien els cabells rebotant-li als muscles, i la faldilla de la túnica de lli, curta, ondulant-se al seu pas, subjectada per la cintura amb un ample cinturó.

—Si tu ho dius, seran oronetes —contestà amb un somriure Ede, atès que no tenia ni la més remota idea de pardals. Ella solia treballar al camp, sabia podar oliveres, ametllers, pomeres, fer cavallons, sembrar llentilles…, no sabia res ni de pardals, ni de disparar amb arc, ni de ficar-se a barlovent per a que els animals no les oloraren, o era sotavent?

Indíbil era la seua millor amiga, era la persona més alegre que havia conegut. Tenia un somriure difícil d’arrancar que et pujava la moral en qualsevol situació. Coneixia cada pam i cada ésser viu de les muntanyes que conformaven la vall de la seua aldea, i també part de les que s’estenien cap al sud-oest. Cap al sud-est i cap al nord-oest no solien anar, a no ser que la presa escapara en eixa direcció, senzillament per respecte, ja que allí hi havia valls amb altres poblacions que s’alimentaven d’aquelles terres. Cap a l’est i el nord-est no anaven sota cap concepte, no tenien bones relacions amb qui allí habitava. En acabar la vall de la seua aldea, en aquella direcció, la terra s’aplanava fins la mar.

L’expedició de caça descendia per una senda cap a la base plana de la vall, creuada de part a part per un riu que portava aigua en època de pluges i s’assecava a l’estiu. Enmig de la planícia, envoltada a la cara nord pel riu i enfilada a una xicoteta lloma, hi havia l’aldea.

Les oronetes sobrevolaven, en la mateixa direcció que elles, a la seua dreta, un xicotet barranc que baixava de les muntanyes mes altes, fins unir-se al riu, arrastrant un fil d’aigua que trencava en relaxants cascades. Entre el barranc i la senda que trepitjaven descendien per la vessant de la muntanya bancals d’oliveres cultivades per la gent de l’aldea. Un grup d’homes escampaven fem entre els arbres.

La primavera entrava a la vall amb una explosió de colors, els cirers estaven en plena floració amb una blancor rosàcia que cremava els ulls i emplenava els pulmons de frescor. El romer, la lavanda i el timonet endolcien l’aire amb infinitat de fragàncies. Les roselles i les margarites delimitaven la senda amb diversos colors cridaners. Era la millor època de l’any, malgrat marcar l’inici del treball més dur sota el sol, els cultius de primavera, els més productius i variats. L’incessant lluita contra l’herba competidora dels seus aliments.

ITU. La seua aldea. L’aldea de totes. On es repartia i compartia tot. El lema era: «Treballar menys, treballar totes. Produir el necessari, redistribuir-ho tot». Ede estimava amb bogeria aquella aldea. Els seus orígens es perdien en la memòria dels seus antecessors vius. Es calculava que almenys uns cent hiverns tenia, ja que les seves àvies recordaven que les seves àvies ja vivien allí. Potser, fins i tot, més estacions, ja que algunes de les àvies vives creien recordar històries contades per les seves àvies sobre les seves àvies, que ja vivien allí, però no estaven segures, potser aquelles històries eren d’una altra aldea. En qualsevol cas, la majoria de gent no li donava importància a aquesta qüestió. Turann i Ede sí que pensaven que era una llàstima oblidar el passat.

Descendiren paral·lelament al xicotet barranc, el qual anava estretint-se a mesura que s’apropava a la població. De sobte, girava cap a l’esquerra i creuava la senda de mig a mig. En aquell punt, feia molts hiverns, havien construït un petit pontet de fusta que, només creuar-lo, et portava a la base d’un pujol, al cim d’aquest començaven les cases del poble.

Però no era bona idea arribar al poble per allí, ja que la paret era quasi vertical i estava pràcticament coberta d’esbarzers i argelagues. La senda es bifurcava a dreta i esquerra, paral·lela a la vessant en les dos direccions. Trencaren cap a la dreta. En arribar al pontet havien xafat per fi pla, ara començaren a ascendir. A la seua destra, cap avall fins arribar al xicotet barranc, bancals de pomeres; a l’esquerra, la vessant vertical; davant, la senda ascendia i s’eixamplava fins a una gran porta de grossos troncs, habitualment oberta durant el dia.

Les cases de l’aldea eren com les de la majoria de poblacions del que alguns anomenaven ibers: extremadament senzilles i humils. Construccions d’adob rectangulars, que malgrat no gaudir de cap ornament ni filigrana, amb cantons rectes i parets llises, Ede trobava d’una bellesa incomparable. I es que l’encalat de totes les cases aportava una blancor brillant i aclaparadora, que combinava amb les teulades de canyís. Però com deia el vell Xalbes, la bellesa es subjectiva.

A Itu, la natura estava integrada amb les construccions humanes, la majoria de gent tenia parres, cirers o altres plantes ornamentals al pati de la casa; hi havia arbres plantats enmig d’algunes places, a banda d’aromàtiques i flors a les vores dels carrers. Fins i tot, algun bancal de cirers i pomeres a intramurs. Era capvespre, el sol s’amagava enjogassat darrere les muntanyes, enrogint el cel i els núvols dispersos que l’esguitaven.

A la Plaça de Dalt, un grup de persones assegudes en rogle, cantaven mentre reparaven els cabassos d’espart que s’havien espatllat en la temporada de les olives, però quan veieren aparèixer el grup de caçadores, deixaren el que estaven fent i, amb crits i exclamacions d’alegria, els donaren la benvinguda. Hi havia persones de totes les edats i gèneres. Expertes i d’altres que no en sabien molt de treballar l’espart. Manyoses que feien pedagogia i maldestres que aprenien. I d’altres que estaven a mig camí entre les dos, Turann era una d’aquestes persones. S’abraçaren. Es miraren als ulls, vidriosos d’amor jove. Havien avisat que, el dia següent al que ella tornara, no treballarien. La nit era seua.

Ede va sopar amb la família, només havia estat un dia fora, havia marxat just abans de l’alba i havia tornat just abans que fosquejara, però tenia ganes de veure-les i elles que els contara l’experiència. Després es veié amb Turann a la casa comuna, que era la casa més gran del poble i es trobava a la Plaça Major. «La casa de totes», o com la solien anomenar: «La de totes». Realment, no era un nom molt exacte, ja que totes les cases de l’aldea eren de tothom, encara que les utilitzaren persones individuals. No es podien heretar sense el permís de l’Assemblea, i ningú podia disposar de més d’una casa; si volies viure en una altra, havies de tornar a posar la primera a disposició de l’aldea.

Bé, doncs, «La de totes» era utilitzada per a fer festes, assemblees, feines i altres activitats a l’hivern, o simplement per passar l’estona, que es el que es feia aquella nit. Ede i Turann es contaren el seu dia, escoltant àvidament les anècdotes de l’altra, ella li explicar la mitja conversa que havia sentit a Culxa i Cerdube, però ell no li donà importància; després parlaren d’un tema que els engrescava moltíssim les últimes setmanes: el món més enllà de la seua vall. Turann havia aconseguit un greixós mapa de pell de porc que, amb prou detall, mostrava les poblacions, rius i muntanyes dels territoris dels contestans (tribu a la que elles pertanyien), edetans, deitans i olocades. Aquell mapa era un objecte realment fantàstic, a Itu no s’utilitzaven mapes, de fet, molta gent no sabia ni què era això. Era fascinant. Però el mes increïble no era el mapa en sí, eren els estranys signes que hi havia pintats. El comerciant a qui li ho havia adquirit, a canvi d’una bossa de pomes, li explicà que a allò se’n denominava Escriptura. L’home, en veure’l tan entusiasmat, li assenyalà Itu i les aldees més properes. Des d’aquell dia, quan tenien una estona, Ede i Turann desplegaven el mapa i tractaven de desxifrar-lo, tractant de situar al mapa allò que coneixien.

Xarraren animadament una llarga estona, acompanyats del foc que crepitava a la llar, de vi i suc de poma. Quan la casa es buidà i tot el món es retirà a dormir, entraren a una habitació més menuda i follaren abans de quedar-se dormits.

Ede es desvetllà. Algú cridava al seu somni. Però al despertar s’adonà que no era al seu cap, perquè un altre crit trencà el silenci tranquil d’aquella nit de primavera. El crit mes aterrador, i al mateix temps aterrit, que havia sentit mai.