Читать книгу Escrit en Plom - Alexandre Ripoll Frau - Страница 8

—Afanyeu-se, inútils! Que prompte eixirà el sol! O és que voleu saludar-lo amb una fletxa al gargall? —El capitost de l’expedició era un guerrer implacable, un mercenari que havia lluitat al servici d’Amílcar Barca, però que després, hàbilment, s’uní als traïdors en l’assetjament d’Helike1, batalla en la qual mataren el comandant cartaginès. Ara treballava per a Bilistages, un capitost iber que pagava impostos als cartaginesos. Un home dur en el combat i de llengua àgil per controlar la gent. Dos qualitats que l’havien ajudat en una vida difícil.

Eren un grup d’un centenar de mercenaris que venien saquejant des de la costa tots els camins fins Epog, al peu de la vall d’Itu, on s’instal·laren uns dies i es gastaren una gran part del botí en vi, menjar, jocs d’atzar i sexe. La gent del poble patí les conseqüències dels excessos: sorolls, brutícia, destrosses, faltes de respecte, abusos, violacions… El capitost d’Epog estava desesperat, la seua paraula ja no valia res, no tenia guerrers capaços d’enfrontar-se a aquelles bèsties, i encara que es sentira amb capacitat, no era bona idea, el capitost d’Ivola, Bilistages, era un protegit dels cartaginesos i això li donava immunitat. Així que, quan una vesprada, mig recuperats de la ressaca, el capitost dels mercenaris li anuncià que marxaven cap a la muntanya, l’epogià respirà alleugerit.

—Ara sabran eixos folla-cabres qui mana… No pot ser que a les muntanyes no es paguen impostos…

Quins impostos voleu que paguen allà dalt?, pensà el capitost del poblat, si no tenen res, algunes aldees ni tan sols gasten moneda… Però no digué res, no sabia com acabaria allò, però, almenys, que acabara fora del seu poble.

—Ostres, Dunnastes! Que al final algú caurà muntanya avall!

—Si sou tan valents per a follar i beure, sou valents per a trotar en la nit! —contestà el capitost dels bandits, un home de veu potent com el tro, d’una grandària descomunal contrastada amb uns xicotets ulls marrons, que irradiaven intel·ligència felina.

—No hi ha lluna! No es veu absolutament res!

—Eixa és la idea! Que no ens vegen! —Dunnastes havia assassinat trenta-quatre persones en el que portava de vida. Totes adultes. Portava el compte estrictament. No havia comandat cap tropa fins que es posà al servici de Bilistages, sempre havia estat prop d’aquells que manaven, per poc poder que tingueren, però mai havia sigut la mà dreta d’un noble. Per fi tenia el que es mereixia. No només era un bon guerrer, també se li donava bé la política i tenia capacitat de lideratge. Totes aquestes eren qualitats indispensables i suficients per triomfar en aquell món.

Havien eixit d’Epog de vesprada, específicament aquell dia, de forma premeditada. Ho havia pensat tot per a obtindre una victòria fàcil i ràpida, amb el menor nombre de baixes possibles. Arribaren a la cresta de la muntanya poc abans de caure la nit, s’instal·laren al llindar d’un bosquet de carrasques, just abans de passar a l’altra vessant, per a que els habitants d’Itu no els pogueren veure. Mentre encenien les fogueres i preparaven el sopar, ell mateix es va fer acompanyar per dos guerrers i s’avançaren per explorar el camí que tenien per davant. S’ajupiren entre els arbres des d’on tenien una visió magnífica de tot el terreny a conquerir. Sota un cel enrogit que s’enfosquia per moments, unes majestuoses muntanyes rodejaven una vall en forma de tassó. Les que s’estenien a la seua esquerra eren velles, arrodonides i cansades, cobertes de bosquets o només d’arbustos, afables i tranquil·les. Dos d’elles encara tenien les crestes banyades amb els últims rajos del sol, com unes àvies que es desitgen bona nit amb una carícia resignada i pacient. Les que es desplegaven a la seua dreta eren puntegudes i rocoses, amb l’orgull de la joventut de no deixar-se derrotar tan fàcilment, mostraven un cos dur i sec, mes despoblat de vegetació. Era per aquestes per on haurien de baixar. No seria gens fàcil. El sender serpentejava per la vessant de la serralada amb corbes retorçades fins a l’impossible, estret i atapeït a la roca, mirant l’abisme que quedava a l’esquerra. Una vegada arribaren al peu, tot seria més fàcil, creuarien un pont de pedra i arribarien a un bosquet de xops i carrasques, allí esperarien l’alba, moment en el qual pujarien a la carrera la costera que els separava de l’aldea.

Després de sopar descansaren unes hores. Alguns dormiren, altres conversaren en veu baixa i altres afilaren les armes. Dunnastes romania assegut sobre una pedra mirant al buit. Quiet. El record del primer assassinat que havia comés l’inundava en la calma que precedia els combats premeditats. Son pare l’odiava des que va nàixer. Tardà temps en entendre la raó. Sa mare va ser violada i assassinada pels guerrers del noble de la comarca. Sense cap explicació aparent. Aquells actes de vegades s’utilitzaven com a arma de guerra o de càstig, però no era el cas. La regió estava en pau i la seua família pagava obedientment els impostos; sempre acatxaven el cap i mai protestaven. Els guerrers cobraven bé i es podien permetre alguna prostituta si així ho desitjaven. El que li van fer a sa mare ho van fer senzillament perquè podien. Perquè la societat els conferia poder per a fer-ho impunement i aquell dia els venia de gust demostrar-ho. Son pare l’odiava per tindre’l que criar. Algunes dones del poble anaven de tant en tant a ajudar-li, però així i tot la majoria de la feina d’aguantar el xiquet l’havia de fer ell. I eixa era feina de dones. Era vell i cada vegada més esquerp, tampoc tenia diners. No tenia res que oferir i mai es tornà a casar. El pitjor va vindre quan Dunnastes començà a caminar. Començaren els cops, i a mesura que es feia gran es tornaren més violents. El xiquet estava descobrint el món, volia tocar-ho tot i llepar-ho tot, trencava coses i destorbava el descans cada vegada més. Un dia, quan ja era majoret, però encara un xiquet, son pare va perdre el control més que mai i el deixà tres dies al llit. Els dolors físics, així i tot, persistiren mesos. A la nit del tercer dia, Dunnastes anà a l’estança on es guardaven els utensilis de cuina, agafà el ganivet més gran que trobà, s’apropà al muntó de palla on dormia el seu progenitor, i li’l clavà entre la tràquea i la columna vertebral. Fins la meitat del mànec. Era el crit, fallit i ofegat en bombolles de sang, el que no podia treure’s del cap en aquells moments, assegut sobre una pedra en una nit il·luminada només pel foc on havien torrat el sopar.

Deixaren els cavalls que portaven l’equipatge vigilats per dos homes, la resta enfilaren la senda sense torxes, tocant el terra amb les llances i javelines per no caure al buit en un mal pas. Però s’havien distret després de sopar, i ara valia més afanyar-se, ja que si eixia el sol i els agafava baixant la muntanya, els aldeans els veurien de seguida i es perdria el factor sorpresa.

Encara quedava un bon tros de baixada quan un dels homes va perdre peu i s’agafà al que tenia mes a prop, abans de caure amb un crit de terror. El segon també es desequilibrà i seguí el mateix camí, cridant desesperadament. La resta de guerrers es quedaren glaçats, amb els peus clavats a terra. Dunnastes dubtà uns segons, però tenia massa confiança en ell mateix. Havia arribat fins allí per mèrits propis, i, per què no admetreu?, defenestrant aquells que li havien pogut destorbar en el seu ascens cap a la glòria. S’havia debanat el cervell traçant aquell pla, ara no podien retrocedir, de totes maneres, no havia pensat cap idea alternativa.

—Per què pareu? Mogueu el cul! Eixos grangers no es degollaran sols! —A desgana, la tropa seguí avançant, amb el neguit que els provocava la incertesa de si els haurien sentit.

Quan per fi creuaren el pont i s’endinsaren al bosquet, els dubtes s’havien dissipat. Cap senyal d’alarma. Cap soroll. Cap crit. L’aldea seguia tranquil·la. A Epog els havien dit que feia molt de temps que Itu no rebia cap atac, no ho esperarien, no lligarien caps, es més, probablement no quedarien molts guerrers de veritat per defensar el poblat. Els assaltants van seure a esperar l’alba, alguns rosegaren un desdejuni fred a base de fruits secs, pa i formatge. La moral tornava a estar alta. Per això, quan l’espessa negror dels arbres començà a diluir-se imperceptiblement i una potent senyal esgarrà el silenci, la sorpresa va ser devastadora. Les fletxes xiularen entre els arbres a cegues, travessant la foscor i la carn dels desprevinguts bandits.

1 No hi ha unanimitat sobre quina ciutat és actualment. Es contemplen: Elche de la Sierra (Albacete), Elx (Alacant) i fins i tot Belchite (Zaragoza)