Читать книгу Escrit en Plom - Alexandre Ripoll Frau - Страница 9

Ede despertà Turann en sentir el crit, es vestiren i s’afanyaren a eixir a l’exterior. Palplantats enmig de la Plaça Major els trobaren Orissó i Cerdube, que vivien junts, i també tractaven d’esbrinar què passava. Un jove, de menys edat fins i tot que Ede o Turann, corria carrer amunt cap a elles amb una falàrica2 a la mà. Era un dels vigilants de la porta. En veure’ls, l’expressió angoixosa de la cara es relaxà i s’apropà a ells, però els nervis anaven per dins.

—Ha… vist… els crits? Pensem que venen de l’est, sota el tossal gran…

—No hem vist res, però hem sentit crits. Anem a la porta principal. No es veu res? —Orissó era un tipus dur, potser més que Cerdube, de vegades autoritari. Una qualitat poc apreciada a l’aldea. Així i tot, la seua immensa grandària i el temor al possible perill que representava allò desconegut, impulsà totes a obeir-lo. De totes maneres, a ningú se li acudia res millor.

—Venia d’allí. —L’altre jove que feia guàrdia assenyalà en la foscor—. Deuen d’estar al camí d’Epog, és impossible que vegen sense llum, en una nit com aquesta, per la muntanya verge.

—Estàs segur? —El guarda no dubtà.

—Totalment. —Les sis escrutaven cap a l’est a través de l’espessa foscor d’aquella nit sense lluna. En va. Romangueren almenys un minut en silenci, de peu sobre l’adarb3 que rodejava l’aldea. Per fi, el jove que havia parlat, afegí:

—Amb el primer crit no ho haguérem sabut, però després del segon no ens quedà cap dubte. —Ede pensà que, segurament, no havien pogut esbrinar res amb el primer crit perquè estarien xarrant o jugant asseguts. Cap dels que estaven allí en aquell moment havien presenciat mai un atac a l’aldea. Feia moltíssimes primaveres que no passava. Les guàrdies es feien per insistència de la gent gran i per costum.

—No hi ha ningú fora, veritat? —preguntà Turann. Després d’uns segons de reflexió per part de totes, Ede contestà senzillament:

—No.

Va transcórrer un altre llarg minut de tens silenci, fins que sentiren un soroll a sota que els sobresaltà. El vell Xalbes pujava lentament les escales de fusta cap on estava el grup. Li explicaren el que sabien i ell es rascà la barba lentament durant el que semblava una eternitat, sense deixar d’escrutar la nit. Era un ancià arrugat i prim que caminava encorbadíssim sobre un bastó de cirer. Tindria almenys cinquanta hiverns. Era la tercera persona més anciana del poble. A penes li arribaven els ulls per dalt de la vora de baixet que era.

—Pense que hauríem de despertar a les caçadores. Que vagen pel camí d’Epog a veure què hi ha. Potser ja no hi ha ningú, potser eixos crits han posat fi a la seua aventura i ara només siguen el futur desdejuni dels corbs, però no sabem si hi ha més persones allí fora i si són o no enemics. —Va fer una pausa per engolir saliva. Parlava molt lentament, però era d’agrair, la carència de dents feia que de vegades l’aire se li escapara entre els llavis fins i enfonsats, dificultant la comprensió. El cos ja no li responia a la velocitat amb què ho feia abans—. I hem d’estar segurs. Però, sobretot, anar amb compte, no han de ser vistes ni sentides. —Totes es quedaren pensant uns segons. Turann mirà cap a l’est i després el vell.

—Tens raó. —La resta assentiren. Ede, Turann, Cerdube, Orissó i el jove guarda que havien trobat a la plaça, baixaren al carrer per fer el que havia proposat Xalbes.

Les caçadores trotaven de presa, però en silenci, per la senda; no hagueren pertorbat ni el somni d’un sentinella, encara que hagueren passat a un pam de l’orella en repòs. Pràcticament no necessitaven veure per a anar per aquelles terres. Algunes no havien eixit mai d’elles i les havien recorregut centenars de vegades. Indíbil anava darrere de Cerdube, parant l’orella i ajustant els ulls, tractant de perforar la foscor en busca d’algun ésser viu. Tensa. Amb els nervis a flor de pell. Mai havia caçat humans.

De sobte, Cerdube, que anava davant, frenà en sec i imità el soroll d’un mussol. Era el senyal. Indíbil també ho havia sentit. Un incomptable embull de passos que s’arrastraven frenèticament, a quasi cent metres d’elles, avançaven en la seua direcció, però amb molta més lentitud que les caçadores.

Retrocediren a tota velocitat fins al pont. Allí es detingueren i feren un rogle. Eren dotze. Parlaren uns minuts i per fi van resoldre esperar els viatgers al bosquet que hi havia només creuar el pont, allí, amagades, els espiarien, i si semblaven enemics, els dispararien. Enviaren a Indíbil a l’aldea per donar l’alerta, demanant que no eixiren sota cap concepte, que no feren soroll, que no encengueren més llums. Però que es prepararen per si de cas.

Les caçadores, com fins ara havien demostrat, podien moure’s més ràpid i amb més sigil que els guerrers, sobretot pel coneixement del terreny. Per tant, quan s’endinsaren entre les carrasques i els xops, s’amagaren de manera que quedaren a la dreta del sender. A l’oest. Deixant darrere d’elles una fugida cap al poble, no cap a l’exterior.

Esperaren.

El vent s’havia detingut totalment. No es sentia ni la suau remor de les fulles de xop. Cap animal es movia. Potser pressentien l’arribada dels guerrers, i que això no portaria res bo. O potser era senzillament que l’alba treia el cap, i els animals nocturns ja s’havien refugiat i els diürns encara dormien. La natura contenia la respiració.

I aleshores, Dunnastes i la seua tropa van irrompre entre els arbres. Ningú pronunciava paraula, però el refrec del seu moviment retronà com un huracà a la quietud que regnava. A Cerdube i la resta se’ls tensaren tots els músculs, però seguiren esperant, alerta. Amb els cinc sentits clavats en els nouvinguts i els seus propis arcs, els quals aferraven amb força. I aleshores, arribà el senyal que esperaven i temien: el capitost donà les últimes instruccions abans de la lluita.

—Atacarem amb la primera llum. No queda molt. Estigueu preparats. Hi ha un tros fins la porta de l’aldea, costera amunt, l’hem de recórrer en el menor temps possible, perquè allí estarem exposats. Després, a matar a plaer.

Les caçadores es miraren entre elles per confirmar el que totes pensaven. Col·locaren les fletxes. Aguantaren. Aguantaren. Aguantaren. A poc a poc i tan imperceptiblement que la majoria dels guerrers ni se n’adonaren; la foscor començà a diluir-se. Tensaren els arcs.

—Ara!

Almenys huit projectils van fer blanc. Els emboscats s’incorporaren i aferraren les armes tractant d’orientar-se. Però abans que pogueren reaccionar, una segona andanada de fletxes els va envestir. Aquesta vegada encertaren uns cinc objectius. Però ja les havien descobert i es llançaren cap a elles amb una fúria esfereïdora.

—Merda! Retirada! —Les falàriques volaren en la seua direcció boges de ràbia, però les aldeanes ja havien guanyat distància i els ferros s’estavellaren contra els troncs i les rames. Eixiren a camp obert. Les perseguiren. Ara eren un blanc fàcil, i els cinc o sis que encara tenien algun tipus de llança, aprofitaren la carrera per disparar-les cap a les caçadores. A una li travessaren el pit des de l’esquena, i a Cerdube li encertaren el muscle i caigué a terra. Una companya li arrancà la punta, que, per sort, no havia eixit per davant, i seguiren fugint. Corregueren pel pla fins arribar a un punt en que el riu quedava a la seua dreta i el pujol sobre el que descansava l’aldea, a l’esquerra. Però quan Dunnastes veié, amb la claror creixent, que entrarien a una trampa, ordenà detindre’s i atacar la porta principal. Però no tots els seus homes el sentiren, una dotzena seguiren la persecució, i quan s’adonaren de l’error, era massa tard. Pedres, falàriques, fletxes…, inclús troncs grossos, la pluja de projectils que caigué sobre ells els deixà desconcertats. Assedegats de sang com estaven, no havien vist la gent que s’amuntonava des de les altures cap a on ells anaven, i és que la claror ja deixava veure tot el panorama. Les perseguides frenaren i llançaren una altra andanada de fletxes. Els guerrers acorralats tractaren de retrocedir, però ja no era possible. Caigueren tots. Els ferits van ser assassinats. La venjança encegava les combatents. No és fàcil mantindre el cap fred quan no estàs acostumada a que maten algú a qui estimes, davant teu.

Quan començaren a pujar la costera cap a la porta, a la carrera, Dunnastes i els seus havien perdut el seny, es trobaven en una fase mental de total ofuscament frenètic i venjatiu que no tenia límits. Es creien tan invencibles que el fet que uns simples camperols els sorprengueren d’aquella manera els feia explotar el cap. Però els defensors havien preparat dos enormes troncs a la base de la porta, en paral·lel a l’estacada. Quan els atacants se n’adonaren, era massa tard. Uns pocs aldeans els espentaren cap avall i ràpidament tornaren a entrar a l’interior. Els canyots rodaren cap als guerrers. La majoria aconseguiren botar a temps, però alguns entropessaren i dos es trencaren la cama. Els que sortiren il·lesos seguiren avançant, però una mica desinflats.

Dunnastes començà a dubtar, i quan una brutal pluja de projectils de tot tipus es desplomà sobre ells, va entendre que no podrien guanyar, la majoria dels seus homes no tenien ni escut, ni casc ni cap tipus de protecció per al cos. Alguns tractaren de respondre amb les falàriques, però des de baix era impossible, les que arribaren mes lluny es clavaren a la porta. Tot el poble arreplegava o llançava objectes, sobretot pedres i llances, mantenint el ritme constant. Però els guerrers no defalliren encara, malgrat que quasi la meitat estaven morts o greument ferits. Quan s’aproparen més, començaren a tornar els projectils als defensors, encertant almenys a set persones.

Què estem fent?, es preguntava Dunnastes, ple de morats i ferides per tot el cos. Les baixes anaven augmentant a un ritme de vertigen.

2 La falárica era un arma llancívola, una llança de fusta de teix, la punta era metàl·lica d’uns 90 cm de longitud.

3 Camí de ronda en la part superior d’una muralla.