Читать книгу Paraules d'Arcadi - Arcadi Oliveres - Страница 10

Però, per què és important la democràcia? Tots els homes i dones tenim els mateixos drets o els hauríem de tenir, i som iguals, o hauríem de ser iguals, en oportunitats i desenvolupament de la vida. I per tant, no hauríem de pensar que hi ha jerarquies ni que ningú està per damunt dels altres o té autoritat sobre els altres, a menys que de manera democràtica se l’hi hagi delegat, però encara que sigui així, que tingui una autoritat, ha de ser sota control i vigilància de qui l’ha delegat. Per tant, diria que la democràcia és l’element més connatural vinculat a la vida de les persones. Un element connatural, sí, però a la vegada molt fràgil, com ja he dit, potser per la mateixa naturalesa egoista i individualista de la persona. I la democràcia es construeix exercint-la.

Des del punt de vista polític, la fragilitat és fàcil de trobar, i només hem de revisar la història, passada i present. En ocasions, la democràcia es desfà i es trenca per una estafa i una burla i jo recordo molt clarament un d’aquests trencaments, com va ser l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN. El poble va dir una cosa i fins i tot algunes personalitats polítiques, com el mateix expresident Felipe González, deien que era el poble qui decidia i en canvi van manipular un referèndum. El poble va dir no, i l’Estat espanyol va acabar entrant a l’OTAN.

La democràcia ha anat tenint diverses temperatures. Jo diria que, des de la Revolució Francesa, la democràcia ha tingut l’oportunitat d’anar millorant, amb la conquesta de diversos drets. No ho hem d’oblidar: des del dret a vot de les dones fins a intents de fer que la presa de decisions sigui cada cop més local i descentralitzada. Fins i tot diria que en el món empresarial es va produir un increment de democràcia a partir de la Segona Guerra Mundial, per exemple, quan les empreses alemanyes van inventar una cosa que en van dir sistemes de cogestió, que no volia dir altra cosa que en els consells d’administració de les empreses hi havia dos o tres representants dels treballadors. I potser precisament és la fi de la Segona Guerra Mundial la que marca un punt d’inflexió, cap a una millora democràtica, encara que feble. La gent veia que el sistema s’havia de perfeccionar, perquè tothom estava obcecat en el que s’anomenava l’amenaça comunista i pensaven que potser deixant participar la gent s’hi podia fer front més fàcilment, però en realitat era una democràcia falsa perquè mentre a Alemanya es deixava més participació als treballadors, Anglaterra estava tenint una furibunda actuació colonial en els seus territoris dominats. Podríem marcar també els anys seixanta del segle XX, quan es va anar consolidant a molts territoris del món industrialitzat allò que anomenaríem l’estat del benestar i es comença a entendre i a estendre més àmpliament la idea dels drets socials per garantir un mínim d’oportunitats per a tothom. Després, però, i això va anar molt lligat a la caiguda del bloc dels països de l’Est, aquesta democràcia es va anar debilitant novament fins a tenir aquest «simulacre» que tenim ara. I ja no és només una qüestió de dictadura en obert, sinó més aviat i massa sovint una qüestió d’aquests poders fàctics (econòmic, militar, judicial, financer, religiós, mediàtic...), que ens fan creure en una democràcia que no és real perquè són ells els que al final acaben prenent les decisions. Per tant, ara per ara diria: la democràcia està sota mínims... amb excepcions, és clar, però sempre la trobarem en millor salut dins de col·lectius o àmbits més reduïts, més locals, més fora de l’abast d’aquests poders. Evidentment que els governs d’ideologia d’esquerres poden permetre més obertura i possiblement llimar més i millor algunes àrees de la vida de manera més plural, però ja hem vist que quan en la majoria de països es tira cap a aquesta esquerra, immediatament després ve una onada de dretes per tornar a situar alguns elements a lloc, que no deixa de ser el lloc que volen aquests poders.