Читать книгу Paraules d'Arcadi - Arcadi Oliveres - Страница 13

L’Estat espanyol, crec, i si em miro el moment actual, no viu una bona salut democràtica. Hi ha repressions en nom d’un suposat Estat que actua sota la llei, una llei que no és justa. En aquests darrers anys del procés català hem vist amb virulència com el poder judicial s’ha desfermat i ha actuat de manera antidemocràtica i violenta sobre un poble aplicant sancions que semblen fruit d’un altre temps, quan haurien de ser en sentit invers. Si l’acció desobedient però pacífica d’un poble, com és l’acció «democràtica» de votar, té aquesta resposta virulenta, s’evidencien uns interessos que van més enllà. Com pot ser que algú que és ministre de l’Interior l’octubre de 2017, amb la repressió que hi va haver Catalunya, no estigui a la presó per la seva actuació? O com a mínim que no hagi dimitit? Amb la repressió de l’1 d’octubre i l’aplicació del 155 hem recorregut enrere el túnel del temps. Hem viscut el miratge potser equivocat de creure que la democràcia estava instaurada, cosa que ens hem adonat que no era certa. I la repressió està més instal·lada en el dia a dia del que creiem. En el meu temps els estudiants que ens reuníem per aconseguir drets i millores érem expedientats; ara una persona que fa un acte de protesta expressant el seu pensament, cantant una cançó..., pot acabar detingut... Som, doncs, en aquell moment del passat, encara.

I és que tenim un poder judicial molt poc democràtic... La pregunta seria: ens hem d’atenir a la llei? Legitimitat i legalitat a vegades no tenen res a veure. Caldrien lleis legítimes. Durant l’entrega del premi Comín l’any 2019, un dels guanyadors, el professor de Dret Constitucional Javier Pérez Royo, va dir coses clarividents, com per exemple que el problema de la vulneració de la democràcia a l’Estat espanyol partia d’un moment determinat: quan un poble com el català reforma el seu estatut, té una aprovació més que majoritària al Parlament de Catalunya, aquesta reforma és aprovada pel Parlament espanyol... i surten després uns personatges del Tribunal Constitucional (la majoria amb els càrrecs ja caducats), que ja podem pensar a quina ideologia pertanyen, que es dediquen a esmenar no sé quants articles d’una reforma que havia estat aprovada pel poble. Això és una burla de la democràcia, i marca el tret de sortida, a partir del 2010, amb l’augment de les protestes dels Onzes de setembre a Catalunya. Aquells que a través del dret es burlen de la democràcia no tenen nom. Cal fer desaparèixer la judicialització de la vida democràtica.

I és que no hi ha democràcia sense independència dels poders fàctics. Imposen per continuar mantenint el seu regne i de manera coordinada: hi ha un cert poder judicial, que està unit a un cert poder econòmic, que està unit a un cert poder polític, que està unit a un cert poder mediàtic... i que a més disposa d’un altre cordó, el policial i el militar, que serveix per protegir-los. Són un fil continu que s’imposa sobre un altre fil per la part baixa, el poble, que intenta constantment trobar les escletxes per sobreviure.

Com a persona esperançada, voldria creure que tot pot canviar i avançar. Un territori com Catalunya, que amb actituds populars i no-violentes proposa un referèndum, és una esperança. M’atreviria a dir que podem arribar a ser referents dins el mapamundi, juntament potser amb altres llocs com el Kurdistan, de ser capaços de fer accions no-violentes per canviar l’entorn o si més no sacsejar-lo. Però en general la salut democràtica del món ha de millorar i molt, perquè és fruit d’unes relacions socials anòmales, de rics sobre pobres, de blancs sobre negres, dels homes davant les dones, dels patrons enfront dels treballadors..., un món injust que per mi té una paraula clau: es diu capitalisme, el sistema que porta a la desigualtat més absoluta, un sistema criminal i assassí. I és que allà on la democràcia és quasi inexistent és en el món econòmic.