Читать книгу Paraules d'Arcadi - Arcadi Oliveres - Страница 8

«L’avi sempre parla molt. I fa xerrades, també a les escoles, i parla d’economia i de pau», diu el Pol, un dels nets de l’Arcadi Oliveres, que, amb set anys «i mig» (matisa ell), té molt clar que de gran vol ser biòleg. Li agraden els animals. És un belluguet i imita els sons de molts d’ells. El seu germà Marc, quasi tres anys més gran que el Pol, és introvertit i de poques paraules, i puntualitza: «l’avi també parla de política i d’història i explica sovint que el món està revoltat». Li agrada molt dibuixar però sobretot llegir el diari, de dalt a baix, els caps de setmana que és a casa l’avi. Segurament un costum que ha vist practicar moltes vegades a l’Arcadi, l’home que ha fet de la paraula una arma per desemmascarar i denunciar les estructures o els interessos que subjauen en els conflictes d’un món globalitzat, massa injust i massa desigual, «mogut per un sistema capitalista salvatge i ferotge, que actua com un depredador, i que sempre dic que caldria destruir», remarca. Destruir el capitalisme. «Però això es pot fer?», li pregunta el Pol. «Hem de trobar la manera de no ser còmplices d’aquest sistema. Les nostres accions diàries són les que configuren el món. I això es pot canviar. Hi ha alternatives que podem posar en funcionament. Tot és possible. I necessari. Ja sabeu que soc optimista de mena.» El Pol explica que a casa vivia amb ells un refugiat, un noi guineà de vint-i-pocs anys que està treballant de fuster i del qual s’han fet amics. «Sabeu per què algunes persones venen cap aquí?», els pregunta l’Arcadi. «Perquè molts cops al seu país passen gana, o hi ha guerra i no poden viure bé... A vegades els deixen entrar i a vegades no; alguns s’ofeguen», respon el Marc. «I per què hi ha guerres?», insisteix l’Arcadi. «Perquè hi ha persones que no les volen acabar», salta el Pol. «I així fan diners», afegeix el Marc. Lliçó apresa de l’avi. El Marc, a qui també li agrada mirar els atles i memoritzar noms de països i capitals, sap alguns llocs on hi ha guerra i els enumera: «Síria, el Líban, l’Afganistan, el Iemen...». L’Arcadi aprofita per explicar-los que aquests països que estan en guerra sovint no tenen armes i aleshores el que fan és comprar-les. «I sabeu on les compren? A països on les fabriquen, com França, els Estats Units... i també Espanya. Al món hi ha 194 països i l’Estat espanyol és el número sis en el rànquing de venda d’armes. Us ho podeu imaginar?» Torna a saltar el Pol: «doncs que no en fabriquin! I que vinguin a les manifestacions amb nosaltres!». L’Arcadi dibuixa un somriure orgullós i reposat.

La tarda cau i la conversa segueix. És una tarda de finals del mes d’octubre de 2019, una tarda que l’Arcadi passa amb els seus nets, com cada quinze dies, a la casa de Sant Cugat, la casa de la família paterna on viu des de fa anys, quan precisament l’especulació immobiliària el va fer fora a ell i a la seva dona del pis de lloguer de Barcelona. «L’habitatge, l’altre drama amb què cada dia cal lluitar; un dret usurpat que busca noves fórmules per reconvertir-se, i mentrestant sort n’hi ha de les persones que cada dia s’organitzen i aturen desnonaments.» Es posa una mà a la barbeta i pensatiu mira a l’horitzó. El Pol i el Marc decideixen sortir a jugar al jardí i anar a veure el Jordi, un amic documentalista, a la cabana que fa temps uns amics van fer en homenatge al Marcel, un dels fills de l’Arcadi Oliveres, lluitador com ell, que va morir l’any de l’esclat del 15-M. Un any que l’Arcadi també va viure intensament participant de les assembles a les places i escampant el seu discurs de denúncia arreu. A la cabana, el Jordi treballa ordenant papers de l’Arcadi amb l’objectiu de construir-ne un arxiu personal que rememori i recordi tants moments de vida viscuda. Per fer-ne memòria. I buidar la casa de papers, també.

Papers i revistes i documents històrics que formen part de la vida viscuda són els que guarda l’Arcadi i els que li serveixen, juntament amb els seus coneixements d’economia, per explicar el que explica arreu: com funciona (o no funciona) aquest món i què hi podem fer. No són secrets d’estat, sinó evidències que tracen les coordenades que configuren el món globalitzat i totes les seves injustícies i contradiccions. Un món que gira i canvia a cada segon i cada cop a més velocitat. Fins i tot a vegades sense temps per assimilar aquests canvis. Un món que se sustenta sobre uns pilars bàsics que són els que fan que visquem (o malvisquem) en societat. Un món de guanys i pèrdues i equilibris difícils que obren preguntes quan els contextos que ens envolten no són com havíem imaginat: per què no es poden parar les guerres? Com pot ser que alguns governs neguin el dret d’asil? Per què una pandèmia és la que atura el món? Per què sempre pateixen els mateixos? El capital continua sent el mal i ja se’ns ha advertit que el planeta té els dies (cada cop més) comptats, però no s’acaba de fer net dels hàbits consumistes, depredadors, extractors i violents. Què hi podem fer? Sortim al carrer, protestem, busquem nous models... que el sistema engoleix de pressa. Intentem obrir noves finestres però també repetim cicles ja viscuts i retornem massa sovint a antigues melodies i vells paràmetres que no ens han acabat d’ajudar. I tot i així, «mai és tan fosc com abans de sortir el sol», com diu l’Arcadi, emulant una dita xinesa, per pensar que sempre hi ha un lloc per a l’esperança, per fer aquest món més habitable... i més humà.

Com a economista, expert en comerç internacional i relacions nord-sud, desarmament i cooperació, l’Arcadi Oliveres es va convertir fa temps en un referent dels moviments socials que lluiten per un altre món més just, més solidari, més democràtic i més sostenible. La seva paraula ha transformat i sacsejat consciències. I algunes persones se n’han fet ferms seguidors. Són els «arcadistes», com s’autoanomenen aquells i aquelles que un bon dia van obrir els ulls davant un discurs pedagògic, crític i personal que posa sobre la taula tots els desajustos del sistema on vivim. Però també totes les alternatives possibles. Fa tants anys que el «profeta desarmat», tal com el va definir el periodista Joan Barril, fa xerrades arreu que ni recorda quantes ni a quants llocs. Però aquesta continua sent la bandera que vol seguir fins que pugui: pregonar que un altre món és possible.

Després de tant temps, ell mateix es continua preguntant com hem construït aquest món i què ens ha ensenyat la vida. A partir de reflexions en veu alta sobre conceptes clau que l’han marcat i guiat, i a l’estela d’alguns esdeveniments més recents, l’Arcadi Oliveres intenta analitzar en aquest llibre alguns dels misteris del món que habitem i que deixarem a generacions futures, com explica als seus nets i comenta amb tanta altra gent. On som, què caldria canviar o cap on podem caminar. En definitiva, què hem après de la vida? I com continuar fent-la vivible i respirable en un món on l’aire és ja un bé escàs. En un món on quasi estem obligats a no perdre l’esperança. Una esperança que sigui el motor de l’acció. Una acció que sigui un motor per al canvi, més necessari que mai. Com deia Miquel Martí Pol, (potser) «tot està per fer, i» (encara) «tot és possible».

MAR VALLDEORIOLA

PS: L’aire encara es va fer més escàs a partir del 14 de març de 2020. Les converses que anaven construint el discurs per a aquest llibre van quedar sobtadament aturades, com tot el planeta, per l’arribada d’una pandèmia global que evidenciava que moltes coses (ja) no anaven bé. Amb el confinament i la perplexitat del moment, la por, la incertesa i la vulnerabilitat es van fer més presents que mai. I més que mai també vam veure com tants dels conceptes tractats —i dels quals vam seguir parlant amb distància, mascareta i a un ritme diferent— s’interrelacionaven: capitalisme, desigualtats, refugiats, escalfament global... Res ha restat immune a unes coordenades que un cop més es conjuguen per fer del món un lloc ben fràgil. Ara sí, cal obrir finestres perquè hi entri l’esperança i tots els possibles aprenentatges. Ens hi va el futur. I la vida.