Читать книгу Paraules d'Arcadi - Arcadi Oliveres - Страница 11

I així i tot, jo sempre apunto un bri d’esperança. No hem de deixar de lluitar per aquesta democràcia. Potser hem de fer com deia el filòsof anglès E. P. Thompson, que tenia un llibre titulat Protesta i sobreviu. I per tant jo diria que el que cal és evidenciar el que passa, protestar i... sobretot desobeir. Ja que amb la desobediència s’aconsegueixen victòries. Ho hem vist en diversos sectors, per exemple en la lluita per l’habitatge o, anant més enrere, la desobediència que van fer molts objectors de consciència que van aconseguir que el servei militar se suspengués. De totes maneres, els nivells repressius per a la protesta també són forts. I per això jo diria: «protesta, desobeeix i perd la por». La por al cos ens la posaran sempre, i és l’amenaça que plana sobre els nostres drets socials o laborals, i sobre la llibertat de pensar diferent. Per això cal convertir la desobediència en un dret moral. Estem moralment obligats a desobeir.

I els que creiem en la desobediència l’hem de dur a la pràctica. Jo ho faig per exemple amb una cosa que vaig començar l’any 1984 i que encara segueixo fent que es diu objecció fiscal, que és negar-se a pagar aquella part dels impostos que van a parar als pressupostos de Defensa, per les conseqüències que té i perquè soc una persona antimilitarista i pacifista i fa vergonya que es destinin tants diners, que són nostres, a qüestions com l’armament i les guerres. Desobeir és també intentar trencar la inèrcia dels espais on els poders fàctics no tenen recorregut o, dit d’altra manera, en aquells on precisament podem no contribuir en aquests poders fàctics: des de participar en una cooperativa de consum autogestionada fins a contribuir en una empresa d’energia verda... I buscar alternatives quan no n’hi ha. L’any 1999, per exemple, diverses ONG vam plantejar unes jornades sobre banca ètica, encara que sigui un dels meus oxímorons preferits, per anar caminant cap a aquesta alternativa enfront de la banca tradicional especulativa. Intentar, doncs, lluitar contra aquest poder fàctic que és el poder financer per aconseguir una democràcia real en un dels àmbits més difícils: el capital. No vam aconseguir crear una banca ètica catalana però sí que hi ha algunes opcions més ètiques, o fins i tot cooperatives, de finançament, com COOP57.

En estructures més petites tot es pot fer millor. I és que, com tothom sap, el poder, en gran mesura, corromp, i el poder absolut, corromp absolutament. Les grans estructures han d’existir, segurament, però caldria que aprenguessin a treballar de manera més descentralitzada, fent que el poder decisori quedés més repartit. No ens creiem que el poder sigui democràtic. «Democràcia real ja» va ser un eslògan força vinculat al moviment del 15-M, sorgit l’any 2011. Hi havia diferents elements de la vida diària que a la gent no li agradaven, massa precarietat arreu que no concordava amb el discurs dominant d’una suposada recuperació. Potser per alguns sí que era època de bonança, però per a la majoria de la població no. I és que quan no hi ha una dictadura oberta... contra qui lluitem? Quin és el rostre d’una democràcia més aparent que real? Quina cara té?