Читать книгу Joan Fuster i l'anàlisi de la realitat social - Autores Varios - Страница 3

Joan Fuster fou un escriptor polièdric, un intel·lectual amb interessos en camps molt diversos. Sens dubte, la seua obra és indestriable d’un compromís ferm, d’una actitud crítica assumida ben d’hora: la reivindicació d’una història amagada, d’una llengua segrestada, d’una cultura malmesa, foren una constant al llarg de la seua trajectòria. D’altra banda, molts aspectes de l’obra de Fuster són propis d’un intel·lectual europeu del seu temps, profundament interessat en la literatura, amb un biaix d’historiador i crític literari. Sense oblidar un rerefons creatiu considerable que s’expressa en la seua poesia però també, i potser sobretot, en la clara voluntat d’estil, en la preocupació formal que impregna el conjunt de la seua obra, en la qual ocupa un lloc central l’anomenada «literatura d’idees».

Però la voluntat d’intervenció en la vida i el destí del seu poble, que li suscitaven «un interès apassionat», li va fer ocupar-se d’un ventall molt ampli de qüestions relacionades amb el passat i el present d’una cultura i una societat amb les quals s’identificava. La literatura i la història cultural, en primer terme, però també l’assaig cívic o el pensament de caire més general van ser alguns dels focus de la seua dedicació intellectual. I l’estudi dels problemes específics del País Valencià, començant per la comprensió del seu procés de formació històrica, així com la percepció i avaluació dels fenòmens socials d’abast més ampli que marcaven el seu temps, foren determinants en la configuració tant de la seua obra escrita com del seu compromís civil.

L’anàlisi de la realitat social, en el sentit de comprensió del tipus de societat davant la qual es trobava, dels processos de llarga durada que l’havien fet com era, constitueix un dels elements clau del pensament fusterià. Tant pel que fa al País Valencià i al conjunt de terres catalanes com pel que fa a la societat europea de la segona meitat del segle XX, amb l’esclat de la societat de masses i del consum com a fenomen molt marcat i influent. En el primer cas calia entendre els grans dilemes de la societat valenciana, el seu estancament relatiu, la feblesa cultural, la substitució lingüística, la dimissió nacional, el paper de les classes dominants... Temes com el fracàs de la revolució industrial, l’estructura social, l’existència o no d’una burgesia en sentit clàssic, així com una determinada «visió» del País, el redescobriment de la seua realitat física i humana més propera, en una línia que arrenca del seu estimat Cavanilles, estigueren molt presents en l’obra de Fuster. I desencadenaren, sens dubte, algunes de les polèmiques més vibrants que podem recordar.

Aquestes qüestions, encara obertes, foren objecte de discussió en la VI Jornada Joan Fuster, celebrada a Sueca en novembre de 2008, amb la participació de destacats estudiosos, coneixedors de l’obra de Joan Fuster i del seu rerefons.

Fuster volia fer-se càrrec dels determinants cabdals de la seua societat. En un passatge citat a bastament del pròleg a Nosaltres els valencians diu que aquesta obra no l’hauria d’haver escrit ell, sinó un afortunat «centaure d’historiador i sociòleg», inexistent en el panorama cultural d’aleshores. Aquesta indicació ens diu moltes coses sobre el camp epistemològic en què es movia. Per algú que s’havia format en el context cultural espanyol dels anys quaranta i cinquanta, ple a vessar de metafísica i grandiloqüència, d’essències pàtries i gestes imperials, el fet d’apuntar a la història i la sociologia com a eines d’aproximació a una realitat social concreta, té la seua importància. I de fet al llarg del text, i dels altres textos fusterians, no hi trobarem apel·lacions a essències, a l’ésser col·lectiu i la psicologia nacional, a les veus ancestrals de la terra, sinó a tot un altre ordre de qüestions: la història social i política, els problemes econòmics, les classes socials, la intervenció de grups i l’acció o la inacció de les individualitats. L’essencialisme de debò era cosa «dels altres»...

Hom podrà discutir si darrere del seu enfocament hi ha, malgrat tot, una dosi excessiva de determinisme històric (en el sentit criticat per Isaiah Berlin) o no, o si la concepció de la qüestió nacional com a «premissa» incorpora un punt d’apriorisme equivalent a un cert biaix d’essencialisme, o més aviat de voluntarisme, implícit, però el fet és que en un aspecte clau del seu pensament i de la seua obra Fuster apel·la explícitament a l’anàlisi de la realitat social. Això vol dir que tempta un enllaç amb les ciències socials, llavors incipients. Perquè cal tenir ben present quin era l’estat de la recerca social, o de l’anàlisi econòmica, a la València d’aquells anys, sense facultats, sense professionals, sense publicacions especialitzades. No es poden passar per alt aquests aspectes contextuals, si es vol entendre alguna cosa. I precisament això, aquesta penúria, fa destacar encara més la modernitat i l’originalitat d’un plantejament i d’una actitud exigent, sòbria i analítica. Al servei, això sí, d’una passió. Però era, convindreu amb mi, una passió de les més nobles... i a més declarada. Fuster no se n’amagava.

En les pàgines que segueixen trobareu aproximacions crítiques i meditades a alguns aspectes de la relació de Fuster amb les ciències socials, i altres dimensions del seu pensament i de la seua obra que tenen a veure amb l’anàlisi de la realitat social, perquè la reclamaven per construir-se o perquè la varen estimular (i mai no es remarcarà prou aquesta funció incitadora, tan important que va transformar efectivament el panorama cultural a casa nostra). Tot plegat pot suscitar reflexions profitoses sobre un moment decisiu, configurador, i sobre l’influx del context, no sols intel·lectual, sinó també social, humà, de les mentalitats predominants. La discussió sobre la percepció dels canvis socials i de l’abast de la industrialització té, en aquest punt, un bon motiu per aprofundir els arguments.

I en aquest sentit, Ernest Garcia s’ocupa dels canvis de la societat valenciana a mig segle de distància, i de la dimensió «sociològica» més general, amb incursions al voltant de les idees de Fuster sobre el progrés tècnic i els seus límits i possibilitats. Vicenç M. Rosselló tracta de la dimensió geogràfica, de la relació amb el paisatge com a escenari i producte alhora d’una societat determinada. Ernest Reig s’endinsa en el debat sobre la industrialització valenciana a partir de les hipòtesis de Fuster i les diverses rèpliques, que constitueix un dels capítols més fecunds de la història de les controvèrsies intel·lectuals entre nosaltres. Per la seua banda, Adolf Beltran fa una aproximació a Fuster i la política de la transició, com a moment clau en el qual les anàlisis i les realitats varen dirimir les seues diferències... I finalment, Josep Ramoneda traça les línies mestres d’un estil de pensament, i les seues lleis i exigències, amb arrels pregones en la cultura europea, i del qual Fuster fou un exponent certament destacat.

GUSTAU MUÑOZ

Universitat de València