Читать книгу Joan Fuster i l'anàlisi de la realitat social - Autores Varios - Страница 5

Nosaltres els valencians va caracteritzar el País Valencià com a societat agrària. Escrivia Fuster, per exemple (1964: 187):

El camp ho és tot, al País Valencià. La nostra és una economia fonamentalment agrària, i això determina en una bona mesura el caràcter i el comportament genèrics de la societat. Segons els últims censos, el 46,5% de la població activa valenciana aplica el seu treball a l’agricultura.

I rematava així l’anàlisi (1964: 193): «El País Valencià ha quedat al marge de la revolució industrial».

En la seua obra fonamental, a començaments dels anys seixanta, Fuster va fer un treball macrosociològic passablement bo. Notablement bo, caldria dir, si tenim en compte que aleshores les dades disponibles eren extremadament escasses i que un enfocament de ciència social moderna resultava encara molt i molt innovador. Va traure profit, amb molta traça i encert, de les xifres que li va poder proporcionar Francesc de P. Burguera. I, tot plegat, va traçar un quadre prou exacte de la societat valenciana d’aquell moment. Cal repetir-ho: llavors això era molt. I tant!

La qüestió es complica perquè, en l’obra fusteriana, aqueixa pràctica d’aproximació a les ciències socials no va tenir continuïtat. Nosaltres els valencians havia fixat un quadre que, per les raons que siguen, Fuster no va considerar necessari d’actualitzar. I així, mentre la realitat canviava sota els ulls de qualsevol observador, els textos fusterians insistien en descripcions i anàlisis difícilment compatibles amb les dades empíriques. Així, en 1973, en una col·laboració per a un dossier que volia presentar la situació del País Valencià predemocràtic («País Valenciano, una singularidad amarga», Cuadernos para el Diálogo, 37, novembre 1973) es pot llegir aquest paràgraf, que es podia haver extret directament de pàgines escrites dotze anys abans:

Les possibilitats d’industrialització es frustraren. Va pesar més la inversió agrària (…) La introducció del conreu de la taronja, i les seves possibilitats de comerç internacional, decidí, a més, un plus d’«agrarisme» ruc a les comarques més riques i àgils. Encara avui, la situació agrícola del País Valencià és anacrònica. Els nuclis industrials són esporàdics i, sovint, colonitzats per capital estranger o simplement foraster (Fuster, 1996: 196-197).

El problema és que, en la dècada dels setanta, la població ocupada en la indústria superava ja el 30%, mentre que l’ocupada en l’agricultura havia baixat al 18%. Des de qualsevol punt de vista, el camp havia deixat de ser-ho tot… Josep Vicent Marqués, així com altres sociòlegs de l’època, ja van fer-hi els matisos escaients. I es pot conjecturar que el mateix Fuster pensaria que, havent-hi per fi sociòlegs en exercici, aqueixa faena ja no era cosa seua. El fet, però, és que la influència enorme que havia adquirit el seu pensament va contribuir a prolongar la presència de descripcions de la realitat social que havien esdevingut anacròniques.

Aquests detalls, relacionats amb la percepció concreta de la realitat social, em semblen més interessants que algunes qüestions «teòriques» que van ser l’ocasió de debats interminables. És el cas, per exemple, de la polèmica sobre la «burgesia absent». Recordem-ho. Fuster enllestia els comentaris sobre l’agrarisme valencià amb postil·les com aquesta: «D’aquí no sorgí, no en podia sorgir, una “burgesia” tal com Déu i Karl Marx manen» (1996: 197). No sé si algun estudiós haurà investigat –imagine que sí– les arrels de la característica confusió entre burgesia «marxiana» i burgesia «nacional». Supose que la idea que una burgesia industrial ha de ser també nacional té les seues fonts en algun corrent de la historiografia o del pensament nacionalista català, més que no en el marxisme. No importa gens ni mica. Ignore com mana Déu que siguen les burgesies, però està clar que la valenciana ha coincidit sempre plenament amb les prescripcions de Marx: explotadora i sense pàtria. Al meu parer, la sociologia valenciana dels anys setanta ja va aclarir sobradament aquest tema.

La consideració de l’agrarisme valencià com un obstacle tant a la modernitat com a l’afirmació nacional valencianes ha prolongat els seus efectes enllà dels àmbits en què podia resultar aclaridora i enllà del temps en què les seues traces podien realment ser detectades. La relació entre València i l’horta ens ofereix una il·lustració dramàtica d’aquest punt. Fuster havia escrit, tot afegint-hi que repetia paraules d’Unamuno o d’Ortega: «… València és una ciutat envaïda pel camp: per l’horta» (1964: 197). I havia arrodonit l’afirmació amb el comentari següent:

No calia ésser un geni de la filosofia espanyola per a fer-ne la constatació, naturalment. L’havien feta, abans, molts d’altres visitants poc o molt il·lustres, i l’han repetida, després, tots els qui, amb ulls a la cara, han passejat pels carrers de la ciutat. L’horta, en efecte, assalta l’urbs (1964: 197).

És clar, tanmateix, que la història, des del desenvolupament econòmic dels seixanta fins a la irrupció del TGV i els saraus de la Fórmula 1, s’ha escrit en un sentit del tot contrari: l’urbs ha assaltat l’horta, portant-la al límit de la desaparició. A hores d’ara, la qüestió interessant és, més aviat, per què la destrucció de l’horta no va començar a ser percebuda com la pèrdua extremadament greu que és fins a ben entrada la dècada dels noranta.