Читать книгу Joan Fuster i l'anàlisi de la realitat social - Autores Varios - Страница 6

La pregunta per una lectura fusteriana de la societat contemporània suggereix indagar en reculls d’articles curts, col·laboracions de premsa amb comentaris sobre temes d’actualitat, títols com ara Babels i babilònies. L’experiència de tornar sobre tot això resulta una mica decebedora. Hom pot trobar-hi anotacions relatives a diferents esdeveniments i novetats socioculturals. La revolta juvenil i la protesta dels estudiants dels seixanta, l’expansió de la classe mitjana, l’alliberament dels costums, l’anomenada «revolució sexual», els hippies, etc. Hi ha sovint comentaris enginyosos sobre això i allò. Ocasionalment, alguna percepció anticipatòria, com ara l’especialització del País Valencià com a geriàtric de l’Europa nòrdica. Això no obstant, en general, em fa la impressió que les pàgines periodístiques de revisió de l’actualitat que va escriure Fuster són, amb poques excepcions, conceptualment ensopides i estan amb massa freqüència llastades pel tòpic. De vegades estan a un pam de resultar irritants (estic pensant, per exemple, en algun article a propòsit dels metres de tela en la roba de platja, quasi insofriblement convencional). Són textos que, si es fan llegir encara, és només per la qualitat formal de l’escriptura (supose que no cal insistir en l’evidència que, en això, Fuster no va fallar pràcticament mai).

En redactar tots aquests papers, Fuster va fer de columnista (i va fer-ho amb notable eficàcia i agilitat expressiva). Al meu parer, però, no tindria sentit llegir-los com a mostres d’una sociologia de la vida quotidiana, una crítica de la cultura contemporània o qualsevol altra expressió cientificosocial d’aquest caire. Ni tan sols, crec, com a assaigs especialment reeixits. El problema no és que siguen textos de circumstàncies. Això va de soi. El problema és que ho són a tots els efectes, que no contenen a penes matisos d’interès, originals o especialment punyents o aclaridors. M’explicaré una mica més en detall. Considerats en conjunt, els comentaris de Fuster sobre l’actualitat social revelen una actitud positiva envers les novetats aportades pel procés de modernització pel que fa a la vida quotidiana, els comportaments de consum, les relacions humanes, etc. Una actitud positiva fonamentada, d’una banda, en valors liberals, de tolerància sobretot i, d’una altra banda, en una posició inequívocament progressista. Tot plegat, hi trobem reaccions i valoracions que, segurament, van ser àmpliament compartides en aquell temps per la majoria de la població valenciana. El que no trobem, o trobem en molt escassa mesura, són informacions o dades poc accessibles, elaboracions conceptuals originals, aprofundiments en aspectes significatius dels fenòmens comentats. És a dir, no trobem desenvolupaments intel·lectuals comparables, ni que fos de ben lluny, als que va aportar a la comprensió històrica del País Valencià, a la conformació d’una consciència nacional o al coneixement de la literatura catalana. La qüestió, en definitiva, no és que la crítica de l’actualitat social escrita per Fuster siga convencionalment modernitzant (al capdavall, quasi tota la sociologia, d’aleshores i d’ara mateix, és convencionalment modernitzant…); la qüestió és que constitueix una part molt menor, marginal a tot estirar, d’una obra centrada en temàtiques ben allunyades d’aquesta.

Em detindré una mica en dos aspectes d’aqueixa actitud globalment positiva de Fuster envers la modernitat: la fe en la ciència i en la tecnologia i l’adhesió a les possibilitats obertes per la societat de consum de masses. No perquè els textos fusterians sobre ambdues qüestions siguen especialment originals. No perquè aporten contribucions especialment significatives a l’expressió d’ambdós trets culturals o a la recepció de visions desenvolupades en altres parts del planeta. Sinó perquè constitueixen elements significatius per caracteritzar la «visió fusteriana de les coses»: no augmenten significativament el nostre coneixement de la societat contemporània, però sí que contribueixen substancialment al coneixement de què va pensar i com va veure el món l’autor que ens ocupa.

Tot sovint, Fuster va mostrar una confiança sense fissures (o amb molt poques) en el progrés tècnic. Una sola mostra (treta de l’article «La ciència i la seua conseqüència», 1985: 109):

Vivim, podem subsistir, gràcies a la ciència i a la seua tecnologia. Vostè pren el metro o ingereix una aspirina, puja en ascensor o engega el seu cotxe, menja un entrepà o entra en un quiròfan, i tot això implica, com a premissa, un munt de combinacions científico-industrials tremenda.

Sense fissures, és a dir, activa enfront de qualsevol manifestació de recel o desconfiança. I això val per a components fonamentals del pensament de Fuster, com ara la crítica al noventayochismo, al ¡que inventen ellos!, com ha recordat Gustau Muñoz en aquesta jornada. I val també per a components més accessoris, com ara l’escepticisme amb què sovint va reaccionar als plantejaments ecologistes. Un parell d’exemples:

¿Les centrals nuclears? Parlem-ne. No ens agraden, a ningú. ¿Són imprescindibles? Ho haurien de pensar els que s’hi manifesten en contra i després tornen a casa en algun vehicle nefand, agafen l’ascensor, encenen uns llums o una calefacció, prenen una aspirina, o es confeccionen una mica de sopar. I si les nuclears no, ¿què? Això de les plaques solars no passa de ser una broma de mal gust (citat de l’article «Les perspectives sinistres», 1985: 37).

I el segon:

Per damunt de qualsevol sentimentalisme d’urgència, cal aferrar-nos al «pro». Ens aferrem al «pro», instintivament. D’això depèn la nostra precària comoditat actual; d’això depenen les comoditats augmentades d’aquells qui vindran després de nosaltres. Però cal ser igualment enèrgics en la demanda de garanties contra el «contra». Entre les quals no figura la bicicleta, en efecte. La bicicleta és una invitació rousseauniana, escapista i ximple. Potser no a Holanda: m’han contat que a Holanda la bicicleta és com una sabata nacional (…). Però, anècdotes a banda, la bicicleta no és una opció (citat de l’article «El retorn a la bicicleta», 1991: 355).

Les citacions precedents vénen al cas per a il·lustrar l’afirmació anterior sobre el caràcter molt secundari i marginal dels textos sobre l’actualitat social en l’obra de Fuster. Perquè seria excessiu i desmesurat descriure Fuster com un adversari intel·lectual o teòric de l’ecologisme. Les notes escèptiques que va escriure al respecte no tenen la densitat ni el grau d’elaboració que justificarien una descripció així. I el mateix passaria si hom volgués apuntar una lectura en sentit contrari: a partir del reconeixement ocasional de la contaminació com un problema greu, per exemple. Són opinions circumstancials, prou superficials i poc informades (el «m’han contat» era probablement exacte), si fa no fa equivalents a les que la majoria dels espanyols de l’època podria haver formulat.

Consideracions molt semblants podrien fer-se respecte a l’entusiasta salutació fusteriana al consum de masses: «¿Per què han malparlat del “consumisme”, que implicava un “produccionisme”?», va escriure a l’article «Vaticinis i projectes» (1985: 133) i que, paraula més paraula menys, va repetir sovint. Tot això té molt més d’opinió adquirida sense massa reflexió ni estudi, i d’actitud vital, que d’elaboració teòrica sobre el desenvolupament econòmic i les seues virtuts. El «consumisme» fusterià em sembla una manifestació més del seu progressisme genèric, de la convicció que el progrés ens ha portat comoditat i ens portarà més comoditat encara en el futur. Tot reforçat, molt probablement, per l’experiència de les generacions que havien viscut la guerra civil i la postguerra. L’experiència que, des de finals dels anys cinquanta, el creixement econòmic havia permès a la majoria de la gent menjar més (i en determinats aspectes més bé), havia permés estudiar i tenir accés a medicines i atencions mèdiques, tenir un allotjament en condicions i tenir vacances, tenir llum i aigua corrent i fins i tot calenta. L’experiència que l’expansió econòmica havia dut a més benestar (benestar material, clar, però és que, precisament d’aquest, en faltava molt). En una societat en la qual la memòria de la fam, de les condicions terribles de les primeres etapes de la dictadura feixista de Franco, estava encara viva, aqueixa experiència de millora generalitzada de les condicions materials de l’existència, lligada al desenvolupament econòmic, em sembla innegable. Tot es pot discutir, clar, però massa gent ho va viure d’aqueixa manera i no em sembla raonable mantenir que es van equivocar. Al meu parer, el consumisme fusterià no va ser més (ni menys) que això. (La crítica actual del creixement i el consumisme, la que s’expressa des de, per exemple, les doctrines ecologistes del decreixement sostenible, està fonamentada en la tesi que el creixement esdevé contraproductiu a partir d’un nivell determinat, no en la tesi que siga contraproductiu sempre). En això, Fuster va ser fill de la seua època (cal dir, també, que va ser molt poc més que això).