Читать книгу Joan Fuster i la filosofia - Autores Varios - Страница 5

Dues de les afirmacions principals defensades en les pàgines d’aquell articlet de L’Espill eren: a) que Fuster s’interessava per la filosofia però la rebutjava pràcticament tota, senzillament perquè ell rebutjava la metafísica i la filosofia ad usum se li presentava sota aquesta advocació; b) que, si Fuster hagués tingut la sort de conèixer l’obra de l’anomenat segon Wittgenstein –el de les Investigacions filosòfiques–, s’hauria interessat per ella i potser fins i tot s’hauria reconciliat amb la filosofia gràcies a ella, perquè Fuster i Wittgenstein compartien molts punts de vista –que jo mirava d’assenyalar–, tot i que les seves coincidències no eren d’activitat, de contingut, sinó més aviat de tarannà, gairebé d’instint filosòfic.

Passats els anys, només puc continuar defensant aquelles dues, diguem-ne, tesis, si les matiso molt bé. I bàsicament ho he de fer perquè em sembla que no vaig tenir prou en compte una assumpció bàsica de Fuster que, d’alguna manera, les fa trontollar totes dues alhora. Efectivament, no vaig valorar prou que, per a Fuster, la metafísica no és una mera excrescència de la filosofia, del filosofar, sinó que n’és la seva mateixa essència. No vaig treure les darreres conseqüències de la identitat «filosofia=metafísica» que Fuster estableix i que no sembla disposat a revisar. És aquesta identitat assumida –i en alguns moments verbalitzada– allò que justament explica un doble moviment mental de Fuster no gens contradictori: d’una banda, com que la filosofia és metafísica, ell rebutja tota la filosofia i quan vol fer algun elogi a algú que no és un metafísic, també li nega la condició de filòsof i l’equipara a un poeta o bé l’eleva –com li passa en el conegut cas de Bertrand Russell– a la categoria de desinfectant, desinfectant precisament de tota la presumpció, de tota la bogeria metafísica i filosòfica. En aquest sentit, continuo pensant, com fa set anys, que a Fuster li hauria agradat el segon Wittgenstein, però en canvi ara no penso que això l’hauria reconciliat amb la filosofia, senzillament perquè no hi havia manera de reconciliar-lo amb ella. (Ho veurem més concretament en el cas de Ferrater Mora al qual em referiré més avall.) Fuster havia optat per una visió de la filosofia que, en el fons, i sense reconèixer-ho expressament, era una visió tancada, no redimible. Tot allò que sonava com una filosofia i no era metafísica, ell ho interpretava com una colla de bons pensaments però, per definició, com una mala filosofia. Perquè l’única filosofia realment digne d’aquest nom, l’única filosofia, per dir-ho així, bona, era la metafísica, que era allò que ell rebutjava i criticava. La definició de filosofia assumida per Fuster era estrictament ideològica: no admetia contraexemples, ni revisions.

D’altra banda –i el que diré no és incompatible amb el que he dit sinó que és absolutament conseqüent i complementari, tal com acabo ja d’insinuar–, Fuster lloava els filòsofs metafísics de debò, els més metafísics, justament perquè eren els únics que feien aquella altíssima especulació que els definia com a tals, la que s’esperava d’ells, una especulació fora de tota realitat i de tot contrast. Fuster, doncs, rebutjava tota filosofia, però, en el seu rebuig, era prou capaç de distingir entre els filòsofs mediocres i els grans filòsofs: aquests darrers portaven a l’extrem la lírica embogida en què consistia, segons ell, l’activitat filosòfica. Per dir-ho així, Fuster distingia entre diferents graus de malaltia o de grip filosòfica: n’hi ha que tenen malestar i calfreds, n’hi ha que tenen febre molt alta i n’hi ha que ja desvariegen. I la imatge que ara uso no és gens gratuïta.

El que acabo de dir queda molt clarament palès a l’article que Fuster va publicar a Serra d’Or en tres lliuraments consecutius –juny, juliol i agost de 1969 –sota el títol «Un cert dèficit de filosofia». Allà es declara aficionat, «a estones», «a aquesta mena de lectures».² i quan examina la nòmina dels que s’han dedicat al gènere filosòfic entre nosaltres, s’adona que hi ha ben poca cosa. Si atenem a la distinció que fa entre els repetidors (repetidors de lliçons i tractats, o que fan mers papers de divulgació), els encaixats (que no inventen cap sistema «però contribueixen a consolidar, modificar, depurar, etc., el sistema a què s’adhereixen»;³ es tracta de filòsofs «com cal», amb sintonia amb el moment), ens adonem que, per a Fuster, els filòsofs veritables són els de l’escaló més alt, aquells que inventen un sistema nou, els que fan taula rasa amb el que hi ha, els que munten una filosofia independent, a part. Els filòsofs de primera línia són els inventors, els genials, els genialoides. I li preocupa que, entre aquests darrers, nosaltres no «hi comptem». (a Llull li reconeix «una capacitat especuladora fora de sèrie», però és una excepció, una excrescència, una extravagància en la seva època.)

Si bé és cert que Fuster accepta que hi ha una «immensa quantitat de boigs i de bogeries –alguns o algunes tan preciosos com Llull o Ausiàs March i les seves obres– que entren en el còctel del nostre patrimoni col·lectiu»,⁴ no hi veu Filòsofs, filòsofs amb majúscula, que serien els que es podrien confondre finalment amb els visionaris i amb els poetes.

Fuster ha remenat diccionaris i manuals de filosofia i no hi ha trobat pràcticament cap català per cap banda. Té raó. Una cosa, però, m’estranya: que Fuster, tot consultant llibres i manuals, accepti la nomenclatura filosòfica oficial –feta, al capdavall, des del poder cultural–, que no posi en qüestió els criteris que l’han configurada, sinó que, ben al contrari, accepti aquests criteris. Aquí Fuster es rendeix al cànon tradicional. Un cop fet això, però, fa una molt bona anàlisi de per què no hi són els noms dels nostres. Ho atribueix bàsicament a tres factors: al fet que la filosofia no hagi estat prou institucionalitzada –o ho hagi estat molt tard– en allò que ell resumeix amb el mot «càtedres», al fet que no s’hagi usat la llengua pròpia –indissoluble de l’activitat del pensar i del filosofar– i, en tercer lloc, al fet que potser el poder, la «classe dominant» no hagi sentit «necessitat» de la filosofia –i aquí «necessitat» té un evident deix irònic.

Ja es veu, doncs, que Fuster té una visió convencional del que és la filosofia, visió que coincideix amb la de la filosofia majoritària «oficial» del seu temps. Ja sé que aquest llarg article seu de l’any 69 no s’ha de sobrevalorar, perquè no és un estudi aprofundit del tema. En ell, però, s’hi revela molt bé la seva idea bàsica de la filosofia, que és el que ara aquí m’interessa. I aquell text conté encara un altre detall que crida molt l’atenció: quan parla de filòsofs nostrats –alguns dels quals eren filòsofs «possibles», però als quals ni la història ni ell no acaben de reconèixer la categoria de «filòsofs»–, Fuster esmenta expressament els noms de Joan Lluís Vives, Sibiuda, Eiximenis, Balmes o Xavier Llorens i Barba, així com els més propers de Ramon Turró, Pompeu Gener, Serra Húnter, Dídac Ruíz, Eugeni d’Ors o Francesc Pujols. En canvi, no esmenta per res noms com els dels germans Carreras Artau, Joaquim Xirau, Eduard Nicol o Josep Ferrater Mora, de fet tan propers en el temps com ho eren ruiz, d’Ors o Pujols. No sé justificar la tria i el silenci de Fuster, però és interessant observar que passa per alt una colla de filòsofs acadèmics –de «càtedra», en la seva terminologia–, potser precisament perquè en ells no hi veu, en aquells moments, la genialitat dels constructors de nous sistemes, genialitat, en canvi, que resultava més vistent –faig servir ara el terme «genialitat» amb malícia– en els esforços especulatius d’un Dídac Ruíz o d’un Francesc Pujols. En tot cas, les presències i les absències semblen lligar molt bé amb la concepció de la filosofia defensada i acceptada per Fuster.

M’agradaria fer ara un incís que no és gens marginal sinó que ens ajudarà a acabar de reblar el clau. Perquè l’absència de Ferrater Mora d’aquella llista –Fuster només l’esmenta, igual que a Nicol, com a font d’informació, no com a filòsof per se– em sembla particularment cridanera i significativa: Fuster i Ferrater es coneixien –ni que fos de lluny– i sentien gran consideració per les respectives obres. En una carta del 26 de juliol del 1962 a Joan Oliver, Ferrater escriu:

He llegit el llibre del Fuster sobre els Valencians [el llibre acabava d’aparèixer] i el trobo d’una qualitat rara, que és una manera de dir (però bastant malament) que el trobo de gran qualitat. Aquest noi no solament promet, sinó que va fent. Llàstima que aquests llibres els llegeixi tan poca gent, però què hi farem!; potser, tot ben mirat i debatut, llibres d’aquesta mena seran encara vius quan els de la Vicki Baum serveixin (amb els residus de la susdita autora) per a embolicar trossos de cansalada (que s’hauria de dir carn salada, però la història de la fonètica té les seves exigències).⁵

Ara, però, l’opinió que més m’interessa és la de Fuster sobre Ferrater Mora. Tinc la sort de disposar d’una carta inèdita de Fuster –malauradament només una– que hi ha a l’arxiu de la correspondència de Ferrater Mora guardat a la Càtedra que porta el seu nom a la Universitat de Girona. La data de la carta és el 25 de juliol del 1966, tot i que al final, després de la postdata, hi consta en llapis un misteriós «3-iX-66», escrit per no se sap qui. En tot cas, el contacte directe entre ells devia haver començat poc abans, perquè Fuster s’acomiada amb l’expressió «i disposeu del vostre nou amic Joan Fuster». Si ara passo a descriure i comentar aquesta carta amb un xic de detall és perquè en ella es confirmen alguns punts importants de la concepció fusteriana de la filosofia.

Fuster comença agraint una carta de Ferrater del dia 11 –carta que és a l’arxiu Fuster–, en què Ferrater es refereix a un crítica de Fuster del seu llibre La filosofia en el món d’avui, publicada a Destino. La carta no dóna cap pista de com trobar l’article de Destino, però aquest és evidentment el publicat a la pàgina 45 del número 1509, del 9 de juliol de 1966, amb el títol «Ferrater Mora y sus filósofos», dins la secció «Letras catalanas», que en algun moment anterior s’havia anomenat «Libros catalanes». Fuster arrenca l’article constatant el fet que, per les raons que sigui, Ferrater ha desplegat «la seva densa e incessant producció bibliogràfica literalment al marge del nostre àmbit cultural estricte». Aquest distanciament no solament és lingüístic sinó també temàtic. Reconeix que hi ha uns quants papers, «pocs» –Les formes de la vida catalana en són un de destacat– que «ens permeten encara reclamar Ferrater Mora com un dels nostres i en alguna mesura valorar la seva absència en el treball comú». Fuster continua dient que potser Ferrater serà jutjat algun dia per aquesta absència, precisament perquè ell tampoc no s’ha volgut desvincular completament. Esmenta el passatge del llibret Una mica de tot (1961) en què Ferrater afirma que, com a desterrat, ja no té llengua pròpia, encara que això no vol dir que no tingui cap llengua sinó que en té diverses. Fuster no vol entrar a discutir-ho, però sí que considera angoixant «la perspectiva d’una llengua amb els risc permanent que se li evadeixin els escriptors i els pensadors “propis”». I com que som deficitaris en els terrenys de la crítica, la història i l’especulació filosòfica, Fuster troba que «encara s’ha de lamentar més la seva [de Ferrater] “no incorporació” resolta». (Fuster no parla de la seva «decidida “no incorporació”» sinó de la seva «“no incorporació” resolta», matisant segurament que la «no incorporació» de Ferrater no ha estat ni decidida ni és definitiva, no és total, sinó que més aviat és volguda però com a resultat, no com a opció.)

I Fuster passa a fer una referència al dèficit filosòfic a casa nostra. Hi insinua allò que tres anys després comentarà extensament a l’article de Serra d’Or que ja he comentat. Per això se’m fa més difícil d’entendre que a l’article posterior no hi aparegui el nom de Ferrater que, al capdavall, ha estat l’esca que ha encès la seva reflexió a Destino. Després del repàs d’alguns noms de filòsofs catalans –tal com farà extensament a Serra d’Or–, Fuster conclou:

Cap dels nostres filòsofs es va poder mantenir monolingüe. Potser això era fatal, i Ferrater Mora hauria hagut de ser tan «plurilingüe» aquí com ho ha estat a Amèrica. En tot cas, el balanç final és obvi: disposem de pocs llibre «catalans» de filosofia i de molts menys «en català». I això no ens hauria de semblar satisfactori, precisament.

Congratulem-nos, per tant, que el mateix Ferrater Mora ens en porti ara un, interessant i útil.

Tot just ara, al final de l’article, Fuster passa a comentar el llibre de Ferrater, i ho fa molt elogiosament (parla «d’immensa erudició i envejable claredat expositiva», d’«informació lúcida»). Els dos darrers paràgrafs de l’article són eloqüents i mostren molt bé la posició de Fuster enfront d’un bon llibre de filosofia, que no és ni saberut, ni abstrús ni pretenciós. Em permeto reproduir-ne un parell de fragments, particularment el fragment final:

Els que, per la raó que sigui, sentim certa –i fonamentada– desconfiança cap allò que tradicionalment s’anomena «filosofia», gairebé no trobem en el llibre motius d’objecció: tant com això ha extremat Ferrater la cautela en les afirmacions bàsiques. Com a espectacle intel·lectual, les filosofies actuals –amb els seus «tres imperis» [el rus, l’europeu, l’angloamericà]– valen un perú: ningú no ho negaria. Com a «forma de saber», en canvi, la filosofia –i cada filosofia pretén ser «la filosofia», oi?– se’ns presenta amb ambicions de dubtosa verificació. Ferrater almenys no exagera la nota en aquest últim aspecte.

(...) En darrera instància, el que Ferrater intenta en aquesta obra és convèncer-nos que, malgrat tot, la filosofia és «quelcom»: continua essent quelcom. S’ha d’admetre que el seu al·legat és hàbil, seriós i previngut. Quan precisa la seva concepció de la filosofia (...) ens desarma. I al capdavall és probable que sigui cert el que diu. Perquè, què no és filosofia? «Els atacs a la filosofia també són filosofia, però dolenta»: més o menys –cito de memòria– això és el que deia Paul Valéry. Els suspicaços, els refractaris, els que «patim» una instintiva (o no tan instintiva) hostilitat vers la filosofia, ens hem de sotmetre a la inflexibilitat d’aquest cercle viciós... I, en darrer terme, filosofia o no, hem passat l’estona. Que és el que escolàsticament es denomina el «quod erat demonstrandum».

No em sembla pas aquest el moment més brillant de Fuster. Tot i els elogis que fa de l’obra de Ferrater, que té moments que fins i tot desarmen, Fuster repeteix la seva «desconfiança», fins i tot la seva «hostilitat» envers la filosofia, i aquestes li semblen justificades –en ell i en d’altres– «per la raó que sigui», que també pot ser una mena de reacció «instintiva (o no tan instintiva)». Ell que critica «la» filosofia perquè «se’ns presenta amb ambicions de dubtosa verificació» cau en l’error de no voler, o no saber, justificar gens la seva oposició, la seva hostilitat. La filosofia, pensa Fuster, serveix per a enlluernar o per a entretenir.

Aquest és el to de l’article de Destino que Ferrater havia llegit. Només per la resposta de Fuster ja sabem que Ferrater va abordar directament les dues qüestions principals de l’article. D’una banda, la qüestió de l’ús escàs que ell, des de Bryn Mawr, feia de la llengua catalana, amb la consegüent fusteriana acusació de «no incorporació» a la filosofia catalana. Perquè aquest era el tema que realment interessava a Fuster que, de fet, havia pres el «cas» de Ferrater com una excusa per tractar una qüestió que ultrapassava –i ultrapassa encara– aquest o aquell cas personal per convertir-se en una característica preocupant de la nostra cultura. Per això Fuster, en la seva carta personal del 25 de juliol, torna a aquest punt:

Naturalment, en la nota del Destino, la part relativa al vostre «cas» –la vostra situació «dins» i «fora» de la cultura catalana– és la que més m’hauria agradat d’allargar. (tot el que jo pugui dir sobre la filosofia actual no té la menor importància.) al capdavall, es tracta d’un «cas» alhora «excepcional» i «representatiu». No entrava en la meva intenció «condemnar-vos» ni «absoldre-us», perquè ni en tinc autoritat (¿en tindria algú?) ni és això el que, de fet, interessa. El problema a aclarir és ben altre: el d’aqueixes «falles» del nostre petit món cultural, que vós mateix ja plantegeu en el pròleg del llibre. La qüestió és complicada, complicadíssima. I, el que em sembla pitjor encara, la nostra gent no vol encarar-s’hi. D’una d’aquestes «falles», la que podríem unir al nom de l’Ors –per reduir-la a termes anecdòtics–, he intentat parlar-ne més d’una vegada, i sempre m’he trobat amb la més absoluta incomprensió. Què hi farem!

D’altra banda, el segon gran tema de la carta és la recensió pròpiament dita que Fuster feia a Destino i que, com a tal recensió, és més aviat pobre. Fuster ho reconeix així en la seva resposta, fins i tot exagerant una mica:

Vós, en canvi, no hauríeu d’haver fet gens de cas del meu article al Destino. Era simplement un paper «de tràmit», i La filosofia en el món d’avui mereixia més espai i més atenció. No he dominat mai l’art de la «recensió», ni menys encara el de la «crítica», i quan he de comentar per escrit algun llibre, els resultats solen ser quatre generalitats trivials que el lector ben bé podria estalviar-se de llegir. En el cas d’una obra tan densa i tan rica de suggeriments com la vostra, el meu defecte es fa terriblement visible. Paciència! i em penso que, sent-ne vós la víctima, és la segona o la tercera vegada que perpetro aquesta mena de barrabassada. Potser no heu arribat a veure els articles a què em refereixo –un, de segur, sobre la primera edició barcelonina de Les formes de la vida catalana–; més val així.

Fuster acabarà la carta amb un comentari breu sobre la separata de l’article «Imatges de l’home» que Ferrater també li havia enviat.⁶ de fet, en poques línies, Fuster repeteix alguns judicis, fins i tot algunes expressions, ja continguts en el seu article de Destino:

No vull «infligir-vos» una carta massa llarga, i la present ja ho és de sobres. Però m’hauria agradat de dir-vos alguna cosa sobre les «Imatges de l’home». Feia molts anys que no havia llegit un assaig filosòfic tan «humil»: aquell to irònic que hi heu emprat val un perú, i desarma i convenç al més obtús dels desconfiats de la filosofia (jo en sóc un). D’altra banda, el tema és dels que m’apassionen. Una de les coses que tinc a mig fer, i que projectava publicar amb el títol –sarcàstic– de «Discurs sobre la dignitat humana», s’hi acosta per més d’un cantó. És clar que jo em limito a cultivar una mena d’«especulació recreativa», per a ús d’amics desvagats, i no sabria arribar mai al grau de precisió i de penetració que hi ha a les vostres pàgines. – Perdoneu la llauna. – Molts records a en Benguerel. -

I fa el comiat que he esmentat abans. Si pràcticament he citat la carta sencera és perquè fins ara ha restat inèdita i em sembla prou significativa per subratllar almenys dues preses de posició de Fuster: la que fa referència a la llengua i a la cultura filosòfiques del nostre país, que comparteixo plenament, i la que mostra la seva concepció de la filosofia, que no comparteixo, tot i que encara estic disposat a acompanyar-lo una estona en el seu viatge crític.