Читать книгу Joan Fuster i la filosofia - Autores Varios - Страница 6

Tal com he anunciat al principi, en la part final d’aquesta meva aportació em permetré especular jo mateix una mica, sense comprometre-hi ja a Fuster: ho faré a partir d’ell, en part amb ell, però també sense ell.

Ho faré a partir d’ell i, en part, amb ell, perquè Fuster –ni que fos per intuïció, per «instint»–, s’adonava de les limitacions, de les pretensions, de les imposicions injustificades de qualsevol metafísica. Tot això ell ho intuïa –i ho expressava sovint en frases curtes, en aforismes punyents–, però no en sabia –o no en verbalitzava– el perquè. Per això rebutjava la metafísica, però amb un rebuig més visceral que racional o, millor, més visceral que racionalitzat. Perquè Fuster era un home amb una nas finíssim, amb una intuïció molt aguda, però quan feia judicis filosòfics no disposava de les eines adequades per fer bé la dissecció. Fuster critica l’essencialisme filosòfic, però sosté una visió essencialista de la filosofia: no s’adona que, a la seva època, la metafísica ja no és, ni podrà tornar a ser, el que havia estat durant segles. Se n’hauria pogut adonar, per exemple, si hagués llegit i seguit més el pensament i la reflexió historicofilosòfica del mateix Ferrater Mora. De fet, però, no se’n podia adonar, perquè Fuster no coneixia prou, no seguia prou, el desenvolupament filosòfic, i no ho feia, òbviament, perquè no hi tenia cap interès, perquè sentia una hostilitat visceral –adquirida i ja irrenunciable– vers la filosofia.

Com a punt d’arrencada, però, aquesta seva hostilitat resulta perfectament compartible. En canvi, com a punt i final, ja no resulta compartible, almenys no per mi. Perquè un cop descobert que la metafísica és filosòficament inflacionària, la crítica racional que se li faci ha de ser autocrítica, perquè es critica la raó amb la raó, i ha de portar necessàriament a la superació de qualsevol pensament dogmàtic i metafísic totalitzadors, encara que hagin estat constants –i a estones majoritaris– en la tradició literària i acadèmica occidental pràcticament fins fa quatre dies. Això ho sabia ja Russell –el gran desinfectant– quan, a començaments del segle XX va fer la seva crítica demolidora a la teoria de conjunts ingènua, senzillament perquè no es pot parlar «del Tot irrestricte», «del conjunt de tots els conjunts», sense caure en l’arbitrarietat, la contradicció o l’autoreferència. La crítica a una raó totalitzadora, doncs, ja feia molt que estava en marxa des de la mateixa lògica. El Tractatus de Wittgenstein –que Fuster apreciava– hi va contribuir i encara més ho van fer les Investigacions filosòfiques del mateix autor, que Fuster desconeixia.

En aquest sentit, li hauria anat bé a Fuster conèixer millor la tradició filosòfica menys oficial, i certament conèixer l’obra de Wittgenstein o del mateix Ferrater. No l’haurien convençut, potser, però li haurien donat pistes per a l’autocrítica des d’una instància molt volguda i molt valorada per ell: el llenguatge. De fet, Fuster estava ben preparat per entrar per aquí en la qüestió: en molts dels seus aforismes o observacions breus, s’adona de les limitacions del llenguatge, de qualsevol llenguatge. I quan ja s’és aquí, no queda llavors sinó un petit pas per arribar a adonar-se de la impossibilitat de qualsevol paraula final, definitiva, de qualsevol metafísica que pretengui explicar el sentit i el valor del conjunt, ja que, en fer-ho, també hauria d’explicar alhora la seva capacitat, la seva legitimitat, per dur a terme aquesta tasca. I si la metafísica no pot fer això, si la metafísica és –adoptant una expressió de Sartre que ara vindria a tomb– una passió inútil, també es pot arribar a concloure fàcilment –però en aquest cas, només si es vol, és clar– que allò que s’ha anomenat «filosofia» no s’esgota amb aquest intent vacu, sinó que té encara moltes altres possibilitats, a la mida humana, a la mida de la raó.

Justament el llibre d’Aristòtil conegut com a Metafísica ja comença amb aquestes paraules: «L’ésser es diu de moltes maneres». Des d’Aristòtil, doncs, la filosofia ha tingut davant els ulls la seva tasca, però, en la majoria de casos, no ho ha entès ni, és clar, ho ha sabut aprofitar. Perquè, si és cert que l’ésser es diu de moltes maneres, allò que en parla, allò que ho diu, és a dir, la filosofia, també s’ha d’entendre i de dir de moltes maneres. «La» filosofia, criticada i rebutjada per Fuster i per tants d’altres, no és sinó el concepte genèric que recull moltes maneres de fer i de dir, molts usos, molts mètodes, moltes formes i, en aquest sentit, moltes filosofies. Això lliga, al capdavall, amb l’afirmació de Kant –i d’altres–, que allò que interessa no és la filosofia sinó el filosofar, no és conèixer doctrines i tesis sinó fer filosofia.

Avui, un cop entrats ja en el segle XXI, després de crítiques tan diverses, però sovint tan concordants, com les de Nietzsche, Russell, Wittgenstein o la del mateix Heidegger, la filosofia ja se sap situada en temps postmetafísics, si es vol, en temps postlírics. Malauradament, però, aquests temps també han esdevingut perillosament postcrítics. Perquè la metafísica –igual que qualsevol dogma– no era pas ben inútil, sinó que servia sobretot de plataforma des de la qual sentenciar, jutjar i avaluar la realitat. Per a molts, la plataforma s’ha ensorrat. Fins i tot aquells que la fan i la refan, s’hi enfilen amb moltes precaucions i dediquen la major part del seu temps a justificar-se per fer-ho. I llavors creix en alguns àmbits l’estranya idea que, com que no hi ha cap plataforma única i segura des de la qual prendre posició, ja no hi ha tampoc valors ni principis segurs, fixs, estables, als quals puguem acudir. Com si els principis metafísics criticats haguessin estat mai segurs, com si mai els humans haguessin treballat racionalment o vitalment amb seguretats i certeses, més enllà de les que ells accepten com a plausibles i practicables. Com si la tasca del pensar i del fer dels humans fos alguna altra cosa que provisionalitat.

Em sembla ben clar que, un cop la nostra mirada crítica ha superat l’engany, vull dir, el miratge, metafísic, s’ha d’orientar a examinar amb cura molts altres miratges que han aparegut com a eco o descomposició d’aquell. El relativisme és un dels miratges més llampants, contra el qual s’ha de dirigir la nostra mirada crítica. Bé ho hem de dir, encara que no ho digui ningú, que el relativisme és un residu supervivent del dogmatisme, amb una bona fama immerescuda. Perquè qui no accepta una determinada veritat absoluta, és cert que assumeix que hi pot haver moltes veritats simultànies, però això encara no significa que hagi d’assumir necessàriament que qualsevol cosa sigui igualment verdadera que qualsevol altra. Molt més que això, però: perquè, qui ja no compta, en el seu vocabulari filosòfic, amb el terme «absolut» –o potser només per desactivar-ne la temptació i l’ús–, aquest tampoc no accepta ni comparteix el relativisme, que era la simple conseqüència heterodoxa de l’absolutisme filosòfic. És cert que, en una època postmetafísica, ens trobem amb moltes dades, moltes experiències, moltes situacions, molts valors, que sovint no sabem com lliguen, ni si lliguen entre ells. Ara bé, quan els examinem i valorem, d’un en un, de mica en mica, no estem pas fent vots de relativisme, sinó que estem simplement tractant les realitats, complexes i diverses, tal com es mereixen, és a dir, sense simplificacions reduccionistes, sinó examinant cada realitat segons les regles que la regeixen, segons les connexions que manté amb altres realitats, segons les aspiracions que ens sadolla, segons els objectius que amb ella ens podem proposar.

Per això avui hi pot haver, i hi ha de continuar havent, pensament crític: no perquè hàgim de continuar lluitant contra la metafísica, ja denunciada i devaluada, sinó perquè hem de continuar examinant la complexitat de la realitat i ens hem de plantejar i replantejar constantment els criteris amb què ho fem, els mètodes que fem servir, els objectius que perseguim. Perquè –i això ja ho sabia també sant Pau–, «“tot és lícit”, però no tot convé».⁷ i com que les nostres discrepàncies vénen per la banda del que convé o no convé, precisament convé que tots esmolem les eines que tenim per escatir i esbrinar, en diàleg o en combat, cap a on volem anar, què volem acceptar, què volem voler. I això no s’aconsegueix resclosint-se en el clos de la filosofia –molt menys encara en el si d’una filosofia autista i acadèmica–, sinó que reclama obertura absoluta a idees, coneixements, sabers, valors i suggeriments provinents de moltes bandes, de moltes disciplines, de moltes experiències.

He dit que l’època és perillosament postcrítica, no solament per raons teòriques com ara la continuada acceptació de la tesi relativista o la por de caure-hi, sinó per raons polítiques que, en aquest cas, són de molt més pes. L’economia política –amb un vessant extraordinàriament important, que és el de la biopolítica– és el nou poder que condiciona el pensament, la formació, el màrqueting, els sentiments i les conductes de la majoria de ciutadans. Davant d’això cal un posicionament crític, tan crític com el que s’hagi volgut tenir enfront de dogmes i de metafísiques del passat. Per això em permeto ara de tornar a una imatge que fa anys que utilitzo, però que sovint jo mateix oblido, tot i que em sembla important i expressiva. Sí, fer i ensenyar filosofia avui és practicar i ensenyar defensa personal. I la defensa personal no es practica només com un espectacle, ni es cultiva per a entretenir-se –encara que sovint pugui resultar entretinguda–, sinó que es cultiva perquè es vol sobreviure en temps adversos, perquè es vol transformar, per poc que sigui, el món circumdant, i perquè s’ha descobert que aquesta transformació d’arrel veritablement «filosòfica» no es pot aconseguir si no es comença per la transformació d’un mateix.

Per això –ara he de tornar necessàriament a un tema central–, per això és tan important el cultiu del llenguatge. Em sembla imponent, sigui encertat o no, l’elogi que Paul Valéry fa de Bossuet, quan diu que no veu cap altre escriptor que sigui «plus maître du langage, c’est-à-dire de soi-même».⁸ exactament, el domini del llenguatge –de la seva precisió i de la seva sinuositat, de la seva contundència i de la seva reverberació, de la seva pictoricitat i dels seus matisos– és el domini del pensament, un domini que mai no pot ser despòtic, senzillament perquè s’acaba descobrint, com feia el mateix Valéry, que al capdavall és el llenguatge el que et domina, el que se t’emporta, el que et supera a cada moment.

Per això, la filosofia crítica –la que fa del llenguatge l’instrument i l’objectiu primer de la seva crítica– ha d’alçar també la veu contra una pràctica estesa i acceptada que és un claríssim residu del passat i que testimonia la mandra, la por, la incapacitat de bona part del pensament actual: em refereixo a l’hàbit de recórrer als arguments d’autoritat. Sense gairebé ni adonar-nos-en, invoquem Plató, Kant, Deleuze, Habermas o Todorov com si les seves paraules fossin la nova plataforma que ens permet argumentar, l’horitzó des del qual podem parlar. Però, no hauria de ser així. Només les realitats viscudes i parlades haurien de ser les nostres plataformes, potser millor encara, els nostres trampolins, tant per al pensament com per a l’acció. L’argumentació d’autoritat és cosina germana –o potser més– de l’argumentació metafísica. Això no vol dir, és clar, que no es pugui recórrer a la citació, que ha de servir per a exemplificar o per a confirmar una opinió o un argument. Així és com he volgut usar, fa un moment, unes paraules de Valéry. Perquè la diversitat, la diversificació, de la tasca del pensament, de la tasca filosòfica, ens ha de permetre de recórrer a tot, no ens ha de prohibir res. Per això podem citar, usar i aprofitar no solament tots els nostres contemporanis sinó també tots els que ens han precedit. Fins i tot podem usar les deixalles de les grans metafísiques del passat. Però una cosa és usar-les, bàsicament per il·lustrar i empènyer el pensament, i una altra de ben diferent és agafar-les com a regla del pensar. Quan es fa això, quan només es comenten i s’utilitzen els autors amb finalitat academicohagiogràfica, llavors s’està fent simplement arqueologia filosòfica, que deu coincidir força amb la feina dels repetidors i dels encaixats de què parlava Fuster en el seu article de Serra d’Or. Si la filosofia no s’ha de confondre amb la metafísica, encara que certa metafísica vulgui passar per ser la filosofia, la filosofia tampoc no s’ha de confondre amb un arxiu d’imatges del passat, amb una xerrameca més o menys entretinguda o amb una col·lecció d’acudits que no han tingut encara temps de convertir-se en idees. La filosofia, les filosofies, són intents rigorosos d’entendre alguna cosa, per la via de l’anàlisi, de la hipòtesi, del suggeriment, de l’especulació, tots ells modulats i certificats en un llenguatge que no deixa mai de refer-se i de revisar-se a si mateix. Quan això passa, la filosofia esdevé mirada crítica per a la defensa personal.

Goethe formula de manera escarida i nua alguna de les coses que jo he volgut insinuar aquí. Trec la citació de Goethe d’un fragment seu més llarg que m’agrada menys. Diu així: «La filosofia assenyala cap als misteris de la raó i procura de resoldre’ls a través de la paraula.»⁹

1. J.-M. Terricabras: «Fuster, escriptor d’idees», L’Espill, 10 (2002) 18-24.

2. «Cert dèf.» i, col. 1.

3. Ibid. II, col. 2.

4. Ibid III, col. 1.

5. J. Oliver, J. Ferrater Mora: Joc de cartes. 1948-1984, Edicions 62, Barcelona, 1988, p. 145.

6. L’article havia estat publicat a Qüestions de vida cristiana, 30 (1965) 35-50. Després va ser incorporat, com a primer capítol, a J. Ferrater Mora: Els mots i els homes, Ed. 62, Barcelona, 1970, p. 7-28. Col. L’escorpí, 21.

7. Nou Testament: 1C 10,23; vegeu també 1C 6,12.

8. P. Valéry: Variété I et II, Gallimard, París, 2002, p. 164. Col. Folio Essais, 327.

9. J. W. Goethe: Sämtliche Werke, vol. 9 (Wahlverwandschaften.Novellen. Maximen), p. 627. Artemis Verlag, Zürich, 1950.