Читать книгу Cada dia és festa - Bienve Moya - Страница 10

Segona setmana d’Advent

8 Pura (La Puríssima)

Aquest era el dia que començava la Fira de Santa Llúcia a Barcelona. Actualment, però, ja s’obre a final de novembre. Les parades de la fira tenen com a nucli principal les figuretes i altres objectes i rampoines que es fan cabre en el paisatge pessebrístic: casetes, estrelles, cels, ponts, arbres, pous, poblets, etc. Per extensió, al voltant hi han proliferat les barraques amb tota mena de guarniments de Nadal: branques de pi, papers de colors, tions, llumets de colors i tot de coses que recorden l’hivern, la natura i l’alegria. Des de fa anys, però, atès que aquesta celebració encén la febre del regal, al voltant del Pla de la Seu i l’avinguda de la Catedral, hom hi pot trobar des de mitjons de llana fins a agulles per als cabells i collarets per al gos. Tot s’hi val, a l’hora de regalar. Arran del seu èxit, moltes altres poblacions del Principat instal·len aquests dies la seva fira local de Santa Llúcia amb guarniments nadalencs i regals per a l’ocasió.

13 Llúcia

Llúcia, la il·luminada. Santa Llúcia, la bisbal; dotze dies per Nadal

Aquest dia a Barcelona era costum, i encara ho és ara, visitar les oques del claustre de la catedral. La llegenda conta que aquests animals van avisar Llúcia que l’anaven a empresonar. D’oques, n’hi ha d’haver tretze, que representen els anys que tenia Llúcia quan va ser martiritzada.

A l’hivern el pas del temps es fa present per les poques hores de llum. A partir de la tardor els dies s’escurcen i les nits s’allarguen, fins que arriba el 22 de desembre. Quan a les cases encara no hi havia llum elèctrica, les nits eren llargues i els dies durs; els homes comptaven el pas de les hores amb l’esperança que el dia es fes més llarg i la nit s’escurcés. Per expressar aquest seu desig, compongueren uns auguris màgics que havien de servir per a aquest propòsit. Aquesta mena de conjurs, en forma d’adagi, comencen sempre amb l’expressió «Per (tal festivitat)», i diuen: «Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; per Ninou [Cap d’Any], un pas de bou; per Sant Antoni, un pas de dimoni»; fins a arribar al dia de la Candelera, en què es diu: «per la Candelera, el sol ja corre per la carretera».

L’escudella de Gelida

Cap a la dècada dels quaranta, a Gelida es restaurà el costum de cuinar una gran escudella a la plaça de l’Església que se servia gratuïtament a tothom que s’hi acostava. S’hi arrimaven sobretot les persones necessitades i, com ja sabem, cap als anys quaranta les persones necessitades eren moltes. Actualment, l’escudella de Gelida ha perdut el component d’assistència pública i s’ha convertit en un gran acte festiu que atreu una gernació, sobretot provinent del Penedès, la comarca on se situa la vila.

Nit de Santa Llúcia

Des de 1950, Òmnium Cultural convoca els premis literaris de la Nit de Santa Llúcia, la festa de les lletres catalanes. Aquesta nit és considerada la vetllada més important de les lletres en llengua catalana i, encara que no hi trobarem gaires elements constituents de la festa popular, he cregut que era pertinent incloure-la entre les festes de cada dia. El lector sabrà disculpar-me si considera la inclusió massa esbiaixada, però l’autor bé ha de disposar d’alguna llicència, oi?

El pessebre

Avui és un dia indicat per inaugurar el pessebre de casa. El pessebre és un univers en petit que, en la cultura cristianomediterrània, es porta a les llars quan la casa es converteix en un refugi per protegir-se de les llargues nits i del clima enutjós. Encara que el centre sigui el naixement d’un déu, el pessebre, en ell mateix, és un món, el nostre món complex de grans contrastos. El pessebre també és un joc, ara n’hauríem de dir un joc de rol. Muntant-lo, juguem a portar un bocí de natura silvestre dins la casa, en l’espai urbà. Juguem, quan som petits, a crear un univers a la nostra mida, un univers on una caseta de suro pot cabre, en difícil equilibri, dalt d’una muntanya del mateix material; un riu de paper de plata pot néixer al costat d’un paller i desembocar al caire d’una taula. Un món ple de caminets nevats amb farina, plens d’una humanitat romàntica i bigarrada de pastors, dones amb càntirs i gerres, caçadors i pescadors, capellans i llenyataires... i també algun click de plàstic que sembla haver-se perdut en un univers encantat.

Figura 1. Gravat del caganer. (Arxiu Comarcal Conca de Barberà. Col·lecció de goigs de mn. Josep Torres i Rosell.)

L’home que caga

Al pessebre, hi ha figures molt destacades. Quina, però, és la que hi destaca més? L’heu encertada: l’home que caga! I d’on deu haver sortit, aquesta figura tan escatològica que, a primer cop d’ull, sembla fora de lloc? Doncs és molt senzill, l’home que caga ens mostra que el món és complex i que està compost de grans contrastos, des de la meravellosa nativitat d’un déu fins a l’home que, en aquell moment prodigiós, ha d’obeir a les seves inexcusables necessitats humanes. Conec persones a les quals els causa molta estranyesa trobar al pessebre un element, segons el seu punt de vista, tan i tan vulgar. Doncs no ha d’estranyar gens ni mica. Primer, perquè el nostre pessebre, el que fem a cada casa, parteix del fons de la cultura popular, la qual, en les seves expressions més genuïnes, és plena de referències escatològiques: en el parlar, en la gesticulació, en la literatura, en la cançó, arreu. En la cultura popular, els excrements, l’últim estadi dels aliments, no són tabú. Parlar-ne, i fins fer-los servir, ja sigui com a adob o amb altres utilitats (que en tenen), forma part de la normalitat rutinària de cada dia. Al contrari, el distanciament sistemàtic en el vocabulari per referir-nos-hi o en altres esferes de la vida quotidiana no és altra cosa que una afectació esnob o pedant, petitburgesa, o potser fruit d’una educació victoriana. Altrament, en la gran literatura, en els clàssics, sobretot els grecs, aquest aspecte de la vida diària no hi és gens absent. Mikhail Bakhtin destaca un episodi d’Èsquil en el qual es llença un bací pudent al cap d’Ulisses. I, seguint amb els clàssics però d’una altra època, Rabelais, a Gargantua i Pantagruel, al llibre primer, entre molts altres episodis on l’assumpte escatològic hi és abundós, fa que Gargantua orini damunt de tots els curiosos de París que s’han aplegat per contemplar-lo.^[2]

^[2] Mikhail Bakhtin, La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento.