Читать книгу Un peu dins, un peu fora - Carles X. Simó Noguera - Страница 9

Dr. Francesc Torres Pérez

Professor i investigador Universitat de València

Al seu ja clàssic manual, Castles i Miller (2003) assenyalen l’heterogeneïtat dels fluxos com un del trets definitoris de les migracions internacionals contemporànies. Al món globalitzat d’avui hi ha migrants laborals i residencials, permanents o d’anada-tornada, de diferent origen de classe, cultural i nacional, els quals s’instal·len en la societat de recepció amb formes molt diverses. A les darreres dècades, la costa mediterrània espanyola ha esdevingut un espai migratori central que mostra aquesta complexitat de fluxos. Amb el 66% del veïnat estranger, amb anglesos i alemanys com a col·lectius més nombrosos, Teulada és un cas paradigmàtic, un «lloc estratègic d’investigació» (Merton, 1995) d’un tipus d’immigrant, els europeus de països rics que migren per aconseguir una millora residencial i de qualitat de vida i que, com no podia ser d’altra forma, han transformat el municipi.

La recerca de Carles Simó i Jordi Giner sobre la immigració de residents europeus a Teulada constitueix una sòlida aportació al coneixement de la realitat d’aquest municipi i, més enllà, a l’estudi i anàlisi d’un fenomen tan ignorat com distorsionat, com és la migració de jubilats europeus i les dinàmiques que ha desenvolupat. Aquest estudi suposa, també, una eina imprescindible per a un debat ciutadà –seré i informat– sobre el futur de Teulada.

Parle de fenomen ignorat perquè, per començar, es tracta de residents estrangers, immigrants en sentit estricte, que no són identificats com a tals. La figura de l’immigrant és una construcció social que a Espanya s’ha reservat per als immigrants laborals, els estrangers, l’objectiu dels quals és aconseguir treball i unes oportunitats vitals que no troben als seus països, més pobres i «endarrerits». En contraposició, els protagonistes de la migració d’europeus de països rics –la qual es conforma primer com una migració de jubilats i es diversifica després amb migrants laborals per atendre els seus connacionals– no són vistos com el que són: immigrants. Són designats com a turistes, turistes residencials o turistes permanents –una contradicció en els seus termes– quan són veïns estrangers que si fa dues dècades constituïen un col·lectiu minoritari, d’alt poder adquisitiu i tractat com a client, ara conforma la part majoritària del veïnat, amb poder adquisitiu mitjà, la relació amb el qual oscil·la entre la del client-turista i la del conciutadà, depenent si més no de l’ús que fan dels serveis públics i la seua incidència en l’elecció del govern municipal.

Aquests veïns no són turistes però es tracta d’una migració alimentada pel turisme, tant als seus inicis de jubilats, com per les oportunitats laborals que s’obrin ací per a altres connacionals. Simó i Giner ens aclareixen els conceptes per a comprendre aquesta realitat i ens guien per les complexes relacions entre turisme, migracions internacionals de jubilats i les dinàmiques transnacionals que es generen. Al mateix temps sintetitzen les aportacions de diferents autors espanyols –entre els que destacaria l’obra de Pere Salvà (2003)– i estrangers sobre les característiques d’aquest moviment migratori molt específic, no limitat però a la costa mediterrània espanyola (sols cal pensar en la Cerdanya i la Toscana italiana o la Florida nord-americana).

Aquest llibre ens aporta un viu quadre del veïnat europeu de països rics de Teulada, dels seus trets sociodemogràfics, de les característiques socioespacials i relacionals del seu procés d’inserció i la visió de la societat d’acollida i les seues percepcions, interpretacions i vivències respecte d’aquesta part del veïnat.

Dels 14.722 veïns de Teulada, segons el padró de 2011, 9.589 són estrangers, el 66,5% del total. La meitat del veïnat és nacional d’altres països de la Unió Europea i dins d’ells els anglesos i alemanys són els més nombrosos. Es tracta de col·lectius notablement envellits, amb un gran pes dels jubilats, encara que als darrers quinze anys la seua composició s’ha diversificat amb gent jove, en edat laboral, atreta per les oportunitats que el municipi ofereix i amb un nivell socioeconòmic més modest. Uns i altres, entre el 83% i el 87% dels veïns d’aquestes nacionalitats, viuen en disseminat, urbanitzacions i cases disperses pel terme municipal. En les urbanitzacions i espais residencials, aquests veïns han recreat el seu micromón social, amb negocis propis, marques identitàries angleses i/o alemanyes i una densa i viva sociabilitat pròpia, amb associacions formals i informals, i on la llengua és l’anglés o l’alemany. A més, la residència en disseminats dificulta l’accés als serveis públics i els espais de la vida local, afavoreix una vida quotidiana i una sociabilitat tancada en el propi grup i tendeix a reduir les relacions amb els veïns autòctons. Unes relacions que oscil·len, a més entre dos extrems de diferent natura, la relació client/treballador turístic i la relació entre conveïns amb institucions, serveis i interessos comuns, i dels quals s’espera els compliments d’uns mínims (per exemple, la inscripció padronal, cosa que no sempre es dóna per part d’aquests veïns europeus).

Tanmateix, a Teulada, com en general a Espanya, la convivència és pacifica però distant (Torres, 2011). Es comparteixen sense grans tensions els espais comuns però també sense interrelació significativa, tot i que a diferència de les ciutats i altres municipis valencians, la residència en disseminats, l’edat mitjana i la sociabilitat pròpia tan accentuada, fan que la coincidència quotidiana siga molt més reduïda entre autòctons i immigrants. Es tracta d’una mera coexistència que evoca la imatge del mosaic que Park (1928) utilitzava per referir-se al Chicago de primeries del segle xx: un conjunt de grups ètnics que viuen els uns al costat dels altres però que no s’interrelacionen. Fins ara, com ben bé mostra l’anàlisi de Simó i Giner aquest tipus de convivència semblava beneficiar a tothom. A uns, els autòctons, perquè s’identifica amb el turisme i el desenvolupament econòmic; als altres, els veïns europeus, perquè vivint amb «un peu dins i l’altre fora» tenien els avantatges de les dues societats: la llengua, cultura i sociabilitat de la societat originària –amb forts lligams transnacionals– i el clima i els preus més reduïts –fins fa pocs anys– de la societat d’acollida. Aquest equilibri d’interessos mostra, en l’actualitat, les seues limitacions.

L’estudi de Simó i Giner aporta a la literatura sobre migracions de retir la visió de la societat d’acollida, sovint poc considerada en aquests estudis, el desvetlament de les situacions de vulnerabilitat d’una part del col·lectiu europeu i l’ampliació de la visió sobre aquest col·lectiu –de persones majors i retirades i de joves i adults actius– amb una forta empremta del transnacionalisme.

Pot ser que siga una sorpresa parlar de vulnerabilitat d’uns col·lectius identificats, homogèniament, com a turistes benestants. Amb el pas del anys, les majors necessitats d’atenció i cura, la reducció de relacions i del seu nivell adquisitiu relatiu (atesa la introducció de l’euro i la pujada de preus), fa que una part d’aquests col·lectius tinguen una major necessitat dels serveis de salut i dels serveis socials. Al mateix temps, però, l’habitatge en disseminats, una mobilitat dependent del vehicle privat, el desconeixement de l’idioma i del funcionament de les nostres institucions, una falsa percepció de provisionalitat, dificulten enormement el seu accés normalitzat a aquests serveis (tot i les mesures adoptades pel consistori al nucli de Moraira). Si abans, els veïns anglesos, alemanys i d’altres orígens europeus, no necessitaven integrar-se al poble per a tenir una alta qualitat de vida, ara, almenys per a una part, mantenir aqueixa qualitat de vida es conjuga de forma diferent i per a la qual sembla que no estan ben preparats.

Abans destacava el meu desig que aquest estudi facilite un debat ciutadà, en la meua opinió imprescindible a Teulada i a tants altres municipis valencians, sobre la pròpia realitat. Quina Teulada volem per a demà i com comencem, ara, a construir-la? El text de Simó i Giner ens aporta dades bàsiques per a un debat informat i una visió equilibrada segons la qual fer front a aquest repte és qüestió de tot el veïnat. El model del mosaic és útil però limitat. Per destacar un aspecte, la mera coexistència no genera particularment en temps de dificultats els mínims de cohesió i pertinença que constituïsquen una base sòlida per afrontar els interessos comuns de tot el veïnat i que es plasmen en institucions, serveis i espais –socials i simbòlics– compartits. Això ha d’implicar, al meu parer, canvis. Canvis per part dels teuladins de tota la vida que per començar han d’ajustar la seua percepció sobre la realitat dels seus veïns europeus, no limitar-se a aprendre anglès o alemany i oferir serveis sinó també fer de la pròpia llengua i cultura, de les festes i sociabilitats recreades, un valor afegit al que ja aporta el municipi (sol, platja, benestar i ambient cosmopolita). Canvis, també i sobretot per part del residents europeus. Els teuladins nouvinguts hauran d’aprendre alguna de les dues llengües oficials, inserir-se més a la vida local de Teulada i canviar la seua pròpia autopercepció: uns residents provisionals que es defineixen –quasi exclusivament– per la seua nacionalitat d’origen.

Es tracta de plantejar-se a Teulada el repte que amb unes formes o altres tenim plantejat a les nostres societats globalitzades: com construir una cultura pública comuna, cosa que comporta una identitat comuna –en aquest cas, la de teuladins–, que al mateix temps siga acollidora i satisfactòria per a uns veïns amb identitats complexes. En el cas dels residents europeus això implica, al meu parer, una identitat individual, nucleada al voltant dels seus trets personals i interessos particulars (per exemple, com a propietari), una identitat grupal com alemanys i anglesos que recreen ací elements de la seua cultura i una identitat de teuladins, basada en el veïnatge i els interessos comuns com a tals (urbanisme, medi ambient, cultura, educació i serveis socials). Una identitat grupal que seria absurd i empobridor negar però que no pot, com en el passat, ofegar tota altra referència i constituir un obstacle per a una integració respectuosa de la diferència.