Читать книгу A l'horitzó - Эрнан Диас - Страница 10

Escortat per dos homes, en Håkan va travessar el bar buit i va pujar al pis de dalt, a una habitació situada al costat de la de la dona. Un llit, una finestra amb barrots, una galleda d’aigua que feia olor de pi. Li van manar que es despullés i es rentés. Considerant que no s’hi esforçava prou, un dels homes va agafar un raspall i el va fregar amb energia. L’altre home se’n va anar de l’habitació, va tornar-hi amb dos feixos i va llançar roba neta sobre el llit i uns quants draps per fregar l’aigua sabonosa de terra. En acabat, tots dos homes se’n van anar i van tancar la porta amb forrellat.

En Håkan es va ficar al llit amb la pell ben encetada pel fred, les cerres del raspall i l’oli de pi. Sota la coïssor, sentia el pes de la vastitud de les planes que li comprimia el cor. Però més al fons, en un racó d’ell mateix fins aleshores desconegut, va descobrir amb sorpresa que estava satisfet i en pau. Trobava agradable jaure en un llit, adolorit i tot sol. Era agradable endinsar-se en la tristor més profunda que havia sentit d’ençà que havia perdut en Linus. El dol era indestriable de la pau: tots dos sentiments tenien la mateixa textura i temperatura. Aquella sensació d’alleujament i la malenconia, es va adonar, eren el resultat de l’aigua freda combinada amb l’olor de resina de pi. No havia sentit aquell formigueig des que es banyava al llac gelat, allà a Suècia. I aquella olor! Seguint el seu pare, en Håkan i en Linus feien un forat en un punt segur (el gel havia de ser prou prim per travessar-lo amb la destral, però també havia de ser prou gruixut per aguantar el pes de tots ells), es capbussaven en l’aigua de color de plom, es mantenien a flor d’aigua fent moviments circulars i lents amb les cames i aguantaven la respiració tanta estona com podien, fins que sortien del forat, imitant la indiferència relaxada del seu pare davant del fred i reprimint-se les ganes d’anar corrents a la riba, on els còdols cantelluts com artells els obligaven a continuar movent els braços com si fossin funàmbuls, fins que arribaven al pi sota el qual trobaven la roba eixuta i a recer de la neu atrapada en la capa angulosa d’agulles perennes.

El frec dels llençols aspres contra la pell era una sensació plaent. En Håkan es preguntava si el seu germà també havia passat mesos sense dormir en un llit. Va provar d’imaginar la distància que el separava de Nova York, on sabia que l’esperava en Linus, però només podia pensar en aquella extensió infinita en paràmetres temporals: la infinitat de dies, el munt d’estacions que trigaria a travessar el continent. Per primera vegada en Håkan gairebé es va alegrar que l’haguessin obligat a emprendre aquella odissea: després d’un llarg viatge i de totes les aventures inimaginables que l’esperaven, quan arribés a lloc ja seria un home fet i, per una vegada, podria sorprendre el seu germà explicant-li anècdotes de collita pròpia.

Del pis de sota li va arribar dringadissa de gots i de coberts, juntament amb les veus de tres o quatre homes que conversaven tranquil·lament. En Håkan es va llevar i va inspeccionar la roba nova. Com que tota la vida havia portat roba vella i sargida, roba del seu germà Linus, que l’havia heretat del seu pare, que, de retop, l’havia aconseguit de no se sabia qui, ara va desplegar els pantalons i la camisa nets i planxats amb reverència. Tot i el midó, la roba era flonja i suau. Es va acostar la camisa sense coll al nas. Feia una olor que no havia sentit mai, una olor que només podia qualificar de nova. Es va vestir. Els pantalons blau marí no li arribaven ben bé als turmells i les mànigues blanques li quedaven a uns dos dits dels canells, però a banda d’això, li anava perfectament bé. Amb la roba nova, va sentir que era a Amèrica amb una intensitat que ni tan sols les planes infinites havien aconseguit transmetre-li.

Va posar la mà a la finestra. El desert fustigat pel sol vibrava sota el vidre. De baix li van arribar més sorolls. El local començava a omplir-se de gent. Ja no es distingien veus individuals entremig de la remor masculina constant, interrompuda de tant en tant per unes riallades o per un cop de puny en una taula. El sol es ponia discretament, i va ser impossible saber en quin moment la claror feble de la lluna va substituir-ne els darrers reflexos apagats. A baix, dos homes feien veure que es barallaven, envoltats ara dels crits encoratjadors ara dels xiulets dels presents, fins que la batussa es va acabar amb rialles generals. En Håkan es va tornar a ficar al llit. Algú es va posar a tocar un instrument que no havia sentit mai i que sonava com les potes enjogassades d’un insecte alegre. Els parroquians seguien el ritme picant de peus a terra, i si no fos perquè tots eren homes, en Håkan hauria jurat que sentia el ròssec dels peus de parelles que giravoltaven. Les ombres de la seva habitació es desplaçaven lentament seguint la lluna. Finalment es va adormir.

El va despertar un crit sota la seva finestra. Un borratxo fuetejava el seu cavall, i a cada fuetada, l’home amollava un crit angoixat, com si ell i no pas l’euga fos qui rebia els assots. L’animal feia un esbufec a cada cop i, lluent de sang, patia, però acceptava la pallissa amb una dignitat corprenedora. Finalment, l’home es va esfondrar sanglotant, i els seus amics se’ls van endur a ell i la bèstia.

Al bar només hi quedaven uns quants clients. Parlaven en veu baixa i molt de tant en tant. Potser feien una partida de cartes. La lluna s’havia desplaçat cap a l’altre costat de l’únic carrer de Clangston i ara no es veia. En Håkan va orinar sense fer soroll dins la galleda de l’aigua que feia olor de pi. Se’n van anar quatre o cinc homes i al pis de baix es van acabar totes les converses. Algú es va posar a plorar i algú altre va endreçar els gots. Llavors, un home va estossegar i aquest va ser l’últim soroll que va pujar del bar. En Håkan seia en silenci al llit, temorós del fru-fru de la roba nova.

Res no interrompia el silenci mineral del desert. En aquella quietud absoluta, el món semblava sòlid, fet d’un sol bloc sec.

Es van sentir unes petjades que pujaven escales i que després es dirigien a l’habitació d’en Håkan. Ell es va posar dret, més per educació que no pas per por. La porta es va obrir. En Håkan va veure que eren dos dels homes del comboi. Seguint-los, va travessar el corredor fins al llindar d’una cambra fosca. Els homes el van empènyer suaument cap a dins i van tancar la porta.

Una olor letàrgica d’encens, de flors marcides i de sucre bullint impregnava l’ambient. La dona de llavis molsuts seia vora la finestra. Va girar el botó d’un llum descolorit i una claror tremolosa li va il·luminar la cara i també l’habitació. La dona va humitejar-se els llavis brillants, els va fregar lentament l’un contra l’altre i es va acomodar en una cadira amb faldilla. Portava més maquillatge que de costum i també més purpurina als pòmuls i al pit. Els cabells del color de l’ambre se li arremolinaven al voltant del coll llis, li queien pel pit i s’acumulaven sobre el cosset de brodats delicats. Sense deixar de mirar en Håkan, va decantar el cap, i l’ull esquerre li va desaparèixer sota una onda de cabells.

Tot d’ornaments i feixucs cortinatges de brocats enfosquien l’habitació. Mirés on mirés, en Håkan veia alguna figureta d’ivori o algun bibelot vell; un tapís de Gobelins descolorit o alguna peça de quincalla. De la foscor sortien llambreigs daurats i centelleigs carmesins, difuminats per ondes de gasa i d’indianes. Capes de cortines, fistons i serrells ofegaven cadascuna de les finestres. Hi havia miralls amb marc de plata, bagatel·les i llibres amb lletres daurades i tancadors de llautó sobre tauletes de marqueteria de potes primes, figuretes de porcellana, capses de música i busts de bronze sobre consoles de marbre. Darrere el vidre bisellat d’uns mobles de fusta molt treballada s’hi exhibien díptics, camafeus, ous esmaltats amb joies incrustades i tota mena d’adorns. El lloc d’honor l’ocupava una vitrina que albergava un sabre que anava agafant un to verdós, xarreteres empolsimades, medalles amb cintes, cartes amb segell de cera, cordons esfilagarsats i capsetes de rapè amb relleus.

La dona va tancar els ulls i amb un moviment de cap lleu però alhora seriós va indicar a en Håkan que s’hi acostés. Ell es va plantar davant la dona, avergonyit per l’erecció tan evident que tenia. Quan va provar de tapar-se l’entrecuix, la dona li va agafar les mans amb suavitat i les hi va retenir dins les seves, unes mans fredes i ocioses carregades de joies. D’una tauleta va agafar uns punys, els va ajustar a les mànigues d’en Håkan amb molt de compte i els va subjectar amb uns botons de puny d’or amb incrustacions de robí. En Håkan va mirar cap avall, ben vermell i fent veure que era immune al tacte de la dona. A continuació ella va agafar un coll emmidonat i va assenyalar el terra movent la barbeta. En Håkan va doblegar les cames. Ella va repetir el gest. En Håkan es va agenollar a terra. Arrugant el front i arrufant els llavis, la dona va subjectar el coll a la camisa. En Håkan tenia vergonya perquè sentir el tacte d’aquelles mans al clatell li feia venir pell de gallina. Tímidament, va intentar tirar-se enrere, però ella li aguantava el cap arran del pit amb fermesa i mirava per damunt de la seva espatlla mentre treballava. Després d’haver subjectat el coll, va procedir a posar-li una xalina de seda. En Håkan sentia la respiració de la dona mentre hi feia el nus i hi clavava una agulla daurada coronada amb una pedra vermella. Tot seguit, el va empènyer cap enrere amb fermesa i alhora amb delicadesa, el va mirar de dalt a baix i va agafar una jaqueta de vellut d’un galant de nit. En acabat, es va inclinar i la hi va posar a poc a poc, cerimoniosament, prestant atenció en la manera com el cos del noi anava omplint la roba. Aquest cop les mànigues també eren massa curtes, però del pit i de les espatlles li anava a la perfecció. Li va tocar els braços, les costelles i l’esquena com si volgués comprovar que realment omplia la jaqueta i després es va redreçar. En Håkan encara estava agenollat. La dona li va acariciar els cabells i va estirar-li el cap per indicar-li que el recolzés en el seu ventre. En Håkan tenia els braços caiguts als costats. Ella va fer un petit pas enrere sense deixar anar el cap d’en Håkan perquè així li llisqués cap a la falda. L’olor de flors marcides, ara barrejada amb la de suor, es va fer més intensa. Tots dos es van estar en aquesta posició una bona estona, sentint i percebent la respiració de l’altre. En Håkan tenia la cara molla per la humitat càlida de les seves exhalacions atrapades entre les blondes i el vellut. Finalment, ella el va deixar anar. L’habitació es va refredar de cop. En Håkan tenia els cabells enganxats al front. La dona li va agafar les mans i amb la barbeta li va indicar que s’aixequés. Van anar a un divan situat al perímetre del cercle il·luminat per la llanterna i, amb un gest, ella li va demanar que s’hi ajagués. Tot seguit li va descordar els pantalons, es va arremangar el vestit fins a la cintura i el va muntar. Començava a sortir el sol. En Håkan va tenir la sensació que s’enlairava i s’endinsava en una regió nova i encara més solitària. La dona va abaixar la mirada cap a ell i, mentre l’albada escampava pinzellades polsegoses de llum per l’habitació, va tancar els ulls, va somriure, va separar els llavis i va deixar al descobert unes genives negres i lluents sense dents i amb venes rebotides de pus, abans de deixar anar un gemec i abocar damunt d’ell el seu alè carregat d’aquella olor de sucre cremat.

La majoria dels matins, entre la primera claror del dia i la sortida del sol, en Håkan tornava escortat a la seva habitació després d’haver passat una estona amb la dona. Les seves trobades sempre eren silencioses (ella comunicava els seus desitjos per mitjà de gestos subtils però autoritaris o bé doblegant i emmotllant el cos) i totes, sense excepció, giraven al voltant de la roba: ella el vestia, el despullava i el tornava a vestir amb uniformes, camises, fracs, faixins, guants, pantalons ajustats, bombatxos i armilles, i el guarnia amb nombrosos accessoris. Aquestes sessions ocupaven la major part del temps. Ella vestia en Håkan meticulosament, fixant-se en la manera com cada extremitat s’introduïa en el forat corresponent i després, com havia fet la primera nit, li agafava les mànigues, li palpava el pit, li aferrava les cames i li premia l’esquena per confirmar que la roba que instants abans era flàccida com un espectre ara era ferma i plena de carn viva. Després s’ocupava d’una llarga sèrie de detalls: botons, agulles, polaines, anells i algun toc final, una petita relíquia que manipulava amb reverència i que sempre treia d’alguna de les vitrines. Quan havia acabat, feia un pas enrere i examinava el resultat sense ni tan sols mirar-li la cara, i tot seguit li feia adoptar una posició ordinària però molt concreta (normalment, el feia estar-se plantat al mig de l’habitació, mirant recte endavant amb la barbeta paral·lela al terra, els peus separats per un espai equivalent a l’amplada de les espatlles, amb les mans a una distància concreta de les cuixes) i li demanava que la mantingués molta estona, fins que li indicava que s’agenollés i li posés el cap sobre la falda. Es quedaven en aquesta posició fins a trenc d’alba. No sempre el portava al divan, després, però generalment li exigia que la satisfés d’una manera o altra abans de deixar-lo anar.

Quan tornava a ser a la seva habitació, en Håkan es rentava la cara amb l’aigua d’oli de pi que li quedava de les ablucions nocturnes per mirar d’esborrar el rastre del sucre cremat. Se li havia ficat sota el front i els ulls, li empudegava el paladar i li cobria les parets de la gola. Aquella fortor venia només de la dona? O potser a ell també començaven a podrir-se-li les genives i a caure-li les dents, i per això deixava anar aquella olor putrefacta? Es donava copets a les incisives i provava de moure els queixals per comprovar que no es bellugaven. Si hagués sabut com es deia en aquella llengua, hauria demanat un mirall.

En Håkan passava els dies contemplant el desert amb l’esperança que en Linus notaria la seva mirada des de l’altre costat d’aquell buit ossi. Observava la plana fins que es tornava vertical, una superfície que calia escalar en comptes de travessar, i es preguntava què trobaria a l’altre costat si s’enfilés fins dalt de tot i s’encamellés al capdamunt d’aquella paret de color sèpia que s’estenia fins al cel buit i borrós. Per més que s’esforçava a examinar l’horitzó, l’única cosa que hi veia eren miratges ondulants i les taques fosforescents que els ulls exhausts feien aparèixer i desaparèixer en aquella buidor. S’imaginava a si mateix corrent allà fora, com un insecte, a l’horitzó. Encara que aconseguís escapar-se i distanciar-se dels perseguidors, com s’ho faria per travessar tot sol aquella extensió de terreny erm? L’única cosa que sabia era que Nova York era a l’est i que, per tant, havia de guiar-se per la sortida del sol. Però sense ajuda ni provisions, un viatge com aquell semblava impossible. Feia temps que ja no intentava arrencar els barrots de la finestra.

A l’habitació hi havia tres llibres. Sabia que un era la Bíblia i en un gest de devoció se l’havia posat sota el coixí. Fins llavors no li havia vagat mai d’examinar cap llibre. Ara, unes quantes vegades al dia, repassava els altres dos llibres de cap a peus i n’estudiava els caràcters indesxifrables. Les línies atapeïdes de signes ben ordenats li donaven una sensació de calma després d’haver mirat fixament la vastitud buida del desert. Triava una lletra i, amb el dit, traçava el dibuix que la repetició d’aquella lletra creava sobre la pàgina.

Quan el sol hi tocava de ple, l’habitació vibrava de calor. En Håkan sovint perdia els sentits i de vegades, sense saber quant de temps havia estat inconscient, el despertaven unes bufetades. El portaven a la comuna, que era a l’exterior, dos cops al dia, poc després dels àpats, que li servien a l’habitació. Abans que es fes fosc, li portaven aigua per al bany i una muda neta de roba. Els primers clients solien arribar a la taverna quan ell acabava de rentar-se. I la majoria de les nits, quan ja se n’havia anat l’últim client, un guàrdia obria la porta i el portava davant de la dona. De tant en tant i de forma irregular, el deixaven tranquil fins que, si es feia de dia i el guàrdia encara no havia comparegut, sabia que ja no l’hi portarien. Aquells eren els únics esdeveniments que donaven un cert sentit d’ordre a la seva existència, que es desenvolupava en un present elàstic que s’estirava sense ni la més mínima distorsió ni sense cap esperança que es pogués trencar.