Читать книгу A l'horitzó - Эрнан Диас - Страница 9

Els Brennan van insistir a en Håkan que s’afegís a buscar or. De tota manera ell havia d’anar a l’interior del país, i a ells els feia falta algú que els portés l’equipament. També esperaven que es quedés una temporada amb ells i els ajudés a extreure el mineral: li farien falta diners per anar a Nova York, i a ells els aniria bé un altre home per reclamar el seu dret sobre el metall quan en trobessin. Tenien possibilitats de sortir-se’n, deien, perquè en James havia treballat a les mines de carbó i entenia de roques. En Håkan va cedir. Tot i que tenia moltes ganes de posar-se en marxa tan aviat com fos possible, sabia que no podia travessar el continent sense cavalls ni provisions. No tenia cap dubte que el seu germà havia arribat a Nova York, perquè en Linus era massa llest per perdre’s. I, si bé no havien previst mai una situació com aquella, Nova York era l’únic lloc on podrien trobar-se, senzillament perquè era l’únic lloc d’Amèrica que eren capaços d’anomenar. L’única cosa que havia de fer ell era arribar-hi. Llavors, en Linus el trobaria.

Així que van desembarcar, els Brennan es van adonar que els estalvis de tota una vida no valien res. A Califòrnia els guarniments costaven tant com un cavall a Irlanda; una barra de pa, com una quartera de blat. Després d’haver-se venut les possessions abans d’anar-se’n de la seva terra, amb prou feines en van tenir prou per comprar dos rucs vells, un carretó, unes quantes provisions bàsiques i un mosquet amb pany de sílex. Mal equipat i ressentit, en James va menar la seva família terra endins poc després d’haver desembarcat.

La petita expedició no hauria anat gaire lluny sense en Håkan, perquè un dels burros es va inflar i va morir, i aleshores va ser ell qui va arrossegar pràcticament tot l’equipatge. Fins i tot es va fer una mena de jou amb cuir, corda i trossos de fusta, perquè no li fos tan feixuc estirar el carretó costa amunt, mentre la canalla s’hi enfilava per torns. Uns quants cops al dia, en James s’aturava, examinava la terra, i es posava a caminar tot sol seguint un senyal que només veia ell. Llavors clavava cops a una roca amb un pic o passava fang per un sedàs, n’analitzava els resultats remugant fluix i després feia un senyal als altres per reprendre la marxa.

A en Håkan no li va fer gaire impressió, Amèrica. Després de tot el que n’hi havia explicat en Linus, s’esperava un món excepcional, de somni. Encara que no fos capaç de dir el nom dels arbres, encara que no reconegués el cant dels ocells i que el color vermell i blau de les extensions de terra erma li semblés sorprenent, tot (plantes, animals i roques) confluïa en una realitat que, malgrat ser-li estranya, pertanyia, si més no, al terreny del possible.

Avançaven en silenci per vastos terrenys d’artemisa d’una monotonia interrompuda, ara i adés, per petites colles de gossos i per rosegadors espantats o atrafegats. En James no aconseguia caçar cap llebre, però gairebé no fallava mai quan disparava als galls de les artemises. La canalla rondava pel voltant del carretó i del burro i buscaven pedretes daurades que després donaven al seu pare perquè les examinés. Pel camí, arreplegaven branques per fer foc, vora el qual l’Eileen curava les mans i les espatlles d’en Håkan, plenes de butllofes per culpa dels mànecs del carretó i del jou, i llegia passatges de la Bíblia a la família abans d’anar a dormir. Era un viatge tediós que els posava a prova la paciència més que no pas el coratge.

Havent travessat un bosc d’arbres gegantins (l’únic paisatge que tenia una certa semblança amb les descripcions espectaculars d’Amèrica que li havia fet en Linus), van trobar un paranyer de pèl hirsut i de poques paraules que portava un abric impermeable de caçador i, uns quants dies més tard, els primers campaments miners. Van passar per la vora de modestos assentaments, grups de refugis de tela encerada precaris i de cabanyes de troncs mal fetes amb sostre de xarpellera, custodiades per buscadors d’or hostils que no els convidaven mai a seure vora del foc ni a una tassa d’aigua. Les poques coses que demanaven (menjar per a la canalla, un clau per al carretó), els les oferien a preus desorbitats que només es podien pagar amb or.

En Håkan a penes entenia algun fragment de les converses, alguna paraula de tant en tant, a tot estirar, la intenció general que intuïa a partir de les circumstàncies de l’entorn. Per a ell, l’anglès encara era una allau de sons desfets, líquids, que no existien en la seva llengua materna, les erres, les des, les xeixs que es combinaven amb vocals especialment gelatinoses. Froude prueja rar xur per zost. Mirla frecklin tzou. Or freis iouda lluny. Crul rostits racla amic. No xambo quili riaran per por for fric. Folcla rics ximan furla palletes larxes morze urpes. Claixis gloun rouven form faixa. Iren reilin clot xoun xurl niven uorva a bon ritme. Clud altra joixta duix croixin llepa lurd. Hinda pega xod regraut crul grein. Raixen loga an rumor faix remei vuir xust gana xerma vianda. Row guerra xeldens trencat croul veta per xea. Al començament, els Brennan (sobretot l’Eileen) s’esforçaven a mantenir en Håkan informat dels plans, però finalment van renunciar-hi. En Håkan els seguia sense fer preguntes. Gairebé sempre es dirigien cap a l’est, i amb això ja en tenia prou.

Amb la voluntat d’allunyar-se dels altres buscadors, en James es va negar a seguir el camí mig fressat que travessava les muntanyes. Van provar de passar per valls i turons baixos, però costava molt fer avançar el carretó per aquell terreny. Van arribar a una contrada on no hi havia herba i l’aigua era escassa. A en Håkan, la pell de les mans i de les espatlles (als punts de contacte amb el jou amb què estirava el carretó) li havia desaparegut pràcticament del tot, i la carn viva, d’un rosa pàl·lid, brillava sota una capa viscosa d’una infecció incipient del color de la mel. Durant un descens molt costerut, li van caure els pegats amb què l’Eileen li havia embolicat les mans, i els mànecs aspres del carretó li van cremar els palmells plens de butllofes, en van fer caure les crostes i li van travessar la carn amb dotzenes d’estelles, cosa que el va obligar a deixar anar els mànecs. El carretó es va precipitar costa avall cada vegada més de pressa, primer rodant, però després ensopegant i saltironant i finalment fent tombarelles i piruetes amb una gràcia sorprenent fins que es va estavellar contra una roca i es va fer miques. En Håkan es va quedar estirat sobre els rocs, gairebé inconscient pel dolor, i desatès pels Brennan, que, hipnotitzats per la catàstrofe, miraven fixament el rastre que havien deixat les seves pertinences escampades pel pendent del turó. Finalment, en James va sortir de l’estupor, va anar corrents cap on era en Håkan i li va començar a clavar cops de peu al ventre i a bramar —un crit sense paraules, un udol profund—. Com va poder, l’Eileen va contenir el seu marit, que es va deixar anar a terra plorant i bavejant.

—No és culpa teva —no parava de dir la dona a en Håkan, mentre l’ajudava a aixecar-se i li examinava les mans—. No és culpa teva.

Van recollir les coses, van acampar vora un rierol que hi havia allà a prop, i van decidir intentar dormir al costat d’un foc petit i deixar la discussió sobre les perspectives que tenien per a l’endemà.

Segons semblava, hi havia un poble a pocs dies de camí, però no volien deixar enrere els seus efectes. No podien fer anar en Håkan a buscar ajuda, i a en James no li feia gràcia deixar-lo sol amb la seva dona, els seus fills i les seves coses. L’irlandès afable que havia embarcat a Portsmouth s’anava esvaint: d’ençà que havien atracat a San Francisco, la decepció l’havia anat aclaparant i ben aviat es va convertir en una ombra enutjada i desconfiada de la persona que era abans.

Encaboriat, en James va baixar al rierol amb l’àbac per separar les palletes d’or, més per costum que amb un propòsit clar, i distret, el va submergir dins l’aigua sense parar de remugar. Quan el va treure de l’aigua, el va mirar fixament, transfigurat, com si es mirés en un mirall i no reconegués la cara que hi veia. Llavors, per segona vegada en dos dies, va plorar.

Era la primera vegada que en Håkan veia or i li va semblar que aquelles palletes diminutes eren d’una pal·lidesa decebedora. Va pensar que el quars o fins i tot les escates de mica de les roques ordinàries eren més impressionants que aquelles engrunes esponjoses i opaques. Però en James ho va veure clar. Per acabar-ho de comprovar, va col·locar el granet groc i pàl·lid sobre una roca i va clavar-hi cops amb una pedra. Era dúctil i no es va trencar. No n’hi havia cap dubte: era or.

Traçant una línia des del lloc de la troballa fins a la muntanya, en James va posar-se a treballar amb el pic en un vessant engrunadís a poca distància de la riba. La seva família l’observava amb atenció. Al cap d’una estona va parar, va escopir sobre un roc i el va fregar amb la punta dels dits. Tot de sobte va empal·lidir i, esbufegant, caminant ben rígid i ensopegant com un ocell que no podia volar, es va acostar als seus fills, els va arrossegar fins al vessant del turó i els va explicar el que acabava de trobar. Amb els ulls closos, va assenyalar primer el cel, després el terra i finalment el cor, sobre el qual es va donar copets alhora que repetia les mateixes paraules una vegada i una altra. L’única que en Håkan va entendre va ser «pare». Els nens es van espantar davant la vehemència d’en James, i l’Eileen finalment va haver d’intervenir-hi quan el seu marit va agafar el més petit per les espatlles i li va deixar anar un soliloqui tan exaltat que va fer plorar la criatura. En James no es va adonar de l’efecte que el seu estat tenia en la seva família i va continuar adreçant-se amb passió a les roques, a les planes i al cel.

En molts aspectes, les setmanes següents es van assemblar a la vida que en Håkan duia a Suècia. S’encarregava principalment de collir i caçar per menjar, per la qual cosa feia llargues excursions amb els nens, com solia fer amb el seu germà. Era evident que en James no el volia pels voltants de la mina. Només li confiava feines que requerien força i que no tenien res a veure amb el treball d’extracció en si; i mentre ell movia roques, treia terra amb la pala i cavava una canal des del rierol fins a la mina, en James treballava tot sol amb el pic, el cisell i el martell. Entrava de quatre grapes dins dels forats que havia fet i en treia fragments de roca, hi escopia i els fregava amb la camisa. Treballava des de la sortida del sol fins ben entrada la nit, quan ja tenia els ulls ben eixuts i irritats de treballar a la claror feble de dos llums de querosè de metxa plana. Quan acabava la feina del dia, desapareixia en la foscor, probablement per amagar l’or, i en acabat tornava al campament per menjar i queia rendit vora el foc.

Les condicions de vida de tots plegats es van deteriorar ràpidament. Absort en la feina, en James no havia dedicat temps a construir un refugi com cal per a la seva família; en Håkan havia provat de fer una barraca rudimentària, però només servia perquè la canalla hi jugués. Exposats als elements, la roba se’ls va començar a deteriorar i sota els parracs, la pell vermella se’ls omplia de butllofes. A l’Eileen i als nens, que eren molt rossos, els van sortir unes crostes blanques i escatoses als llavis, als forats del nas i als lòbuls de les orelles. Com que en James es negava a disparar el mosquet per no atreure l’atenció cap a la seva mina, només podien complementar les provisions, cada vegada més magres, amb caça menor, sobretot galls de les artemises, que, com van descobrir ben aviat, estaven tan poc acostumats als humans que els nens s’hi podien acostar i esclafar-los el cap amb un garrot. L’Eileen els cuinava amb una salsa agredolça espessa que feia amb un tipus de baies que en Håkan no va tornar a trobar mai més enlloc. Els nens corrien amb en Håkan tot el dia, esquivant els intents poc entusiastes de la mare de fer-los classes. En James, que treballava sense parar i gairebé no s’alimentava, s’estava convertint en un espectre esprimatxat; els ulls, distrets i alhora concentrats com si veiés el món des de darrere una finestra bruta i inspeccionés el vidre llardós en comptes de mirar-hi a través, sobresortien en aquell rostre macilent i angulós. En pocs dies va perdre almenys tres dents.

Cada nit s’esmunyia cap al seu amagatall. Una vegada es va escaure que en Håkan era allà a prop i el va veure que apartava una llosa que cobria un forat i que hi ficava el que havia trobat aquell dia. En James s’hi va entretenir una estona, ajupit i espiant dins del clot. Després va tornar a col·locar la llosa sobre el forat, va cobrir-la de pedretes, es va abaixar els pantalons i hi va defecar al damunt.

Es feia imprescindible anar al poble de la vora; no ho podien ajornar més. Necessitaven provisions bàsiques i, sobretot, eines per ampliar l’explotació: a en James l’interessava més que res comprar llums que li permetessin treballar de nit. Després d’uns preparatius complexos i secrets, va decidir que era hora d’anar-se’n. Va donar a l’Eileen i els nens tot d’instruccions meticuloses que es reduïen sempre a la mateixa ordre bàsica: res de foc. Va carregar el burro amb poc equipatge i va manar a en Håkan que el seguís.

El trajecte va ser tranquil. No van trobar ningú pel camí. Rarament trencaven el silenci. El burro, feble com estava, anava al darrere de tot arrossegant les potes. En James no s’apartava la mà del pit; sota la camisa esparracada i lligat amb un cordill al voltant del coll, hi duia penjat un sac de tela. El tercer dia al matí van arribar a lloc.

El poble només ocupava una illa de cases: una fonda, una botiga, on es venia de tot, i mitja dotzena de cases amb els porticons tancats. Feia l’efecte que els edificis, rudimentaris i torts, els havien aixecat aquell mateix matí (a l’aire encara se sentia l’olor de serradures, quitrà i pintura) amb l’únic objectiu de poder-los enderrocar quan es fes fosc. Noves però precàries, com si portessin incorporat un procés de degradació, les cases semblaven impacients per enrunar-se. El carrer només tenia un costat: les planes començaven arran dels edificis.

Uns cavalls flacs i lligats a unes estaques al llarg del carrer s’estremien sota eixams de mosques. Repenjats a les parets i als marcs de les portes, uns homes fumaven aparentment immunes als insectes, que probablement eren repel·lits per la fortor del tabac. Com en James i en Håkan, aquells homes també anaven espellifats, i sota uns barrets d’ala ampla, els seus rostres colrats pel sol eren abstraccions en cuir o escorça. Així i tot, conservaven vagues vestigis de civilització que la vida a la intempèrie havia esborrat completament de l’aspecte dels nouvinguts.

En James i en Håkan van avançar sota l’escrutini silenciós dels fumadors, i aquell mateix silenci els va seguir dins la botiga. El dependent va interrompre la conversa que tenia amb un vell que duia un uniforme de la cavalleria descolorit. En James els va saludar amb un gest amb el cap. Els altres dos van respondre. Llavors es va posar a voltar per l’establiment agafant llums de querosè, eines, sacs de farina i de sucre, mantes, charqui (carn deshidratada, salada i assecada al sol), pólvora i altres provisions que va demanar a l’altre costat del taulell amb grunys lacònics. Quan en James va haver acabat, el botiguer va repassar els articles, assenyalant-los amb l’índex i el dit del mig en un gest delicat, com si els beneís, i després va presentar al client el compte escrit amb una mina de plom. En James amb prou feines el va mirar. Va anar al fons de l’establiment, es va mig amagar darrere uns barrils, es va girar d’esquena a tothom, es va encorbar com si fes alguna cosa obscena, va mirar per sobre l’espatlla un parell de vegades i va tornar al taulell, on va deixar unes quantes palletes d’or.

El botiguer devia tenir l’ull entrenat perquè, sense regatejar ni examinar-les, les va enretirar i va donar les gràcies al client. Un noi que devia tenir la mateixa edat que en Håkan però que era la meitat d’alt que ell va començar a arrossegar el que havien comprat cap a fora. El de l’uniforme se’n va anar sense acomiadar-se.

Mentre carregaven el burro, en James i en Håkan van anar a la fonda. Uns quants clients van girar el cap, d’altres van apartar la vista de les gerres de cervesa coronades d’escuma, un que repartia cartes va quedar amb la mà suspesa a l’aire, un altre va entretenir un llumí encès massa estona davant del cigar. L’irlandès i el suec també es van parar en sec. Tothom els fitava. Així que els nouvinguts van fer el primer pas cap al taulell, els clients van tornar a les seves ocupacions.

El cambrer els va saludar movent el cap mentre ells s’atansaven a la barra, i quan finalment hi van arribar, ja els hi esperaven dues cerveses i un plat de carn assecada. En Håkan no havia pres mai cap beguda alcohòlica, i la cervesa amarga i calenta no li va agradar gens. Era massa tímid per demanar aigua i va cometre l’error de menjar una mica de charqui. En James va fer un bon trago. Ningú no els mirava, però sens dubte eren el centre d’atenció del local. En James es va donar uns copets al pit intentant amagar la bossa que es veia pels estrips de la camisa esparracada. El cambrer no parava d’omplir-li la gerra.

Es va obrir una porta del primer pis, a l’altra banda de la barra, i només en James i en Håkan van aixecar el cap. Durant uns instants fugaços, en Håkan va veure una dona alta que duia un vestit lila guarnit amb lluentons platejats. L’escot també li espurnejava amb purpurina per sobre del cosset. Duia una cabellera espessa del color de l’ambre que li queia formant ondes damunt les espatlles, i els llavis eren d’un vermell gairebé negre. La dona va inclinar el cap, va mirar en Håkan amb una intensitat que sortia més aviat dels llavis que dels ulls i va desaparèixer darrere la porta. Tan bon punt se’n va haver anat, l’home de l’uniforme tronat va sortir de l’habitació, seguit d’un home gras i polit. L’individu gras va baixar ranquejant les escales, darrere el militar, i va anar directament cap als desconeguts. Tot i que estava amarat de suor, era l’únic home del local que anava net, l’únic que no portava una crosta de brutícia al damunt. L’envoltava un efluvi de flor de taronger. Es va fregar el front amb un mocador immaculat, el va plegar amb delicadesa abans de tornar-se’l a posar a la butxaca del pit i, en acabat, es va aplanar els cabells a un costat amb les mans i es va aclarir la veu. Tot això ho va fer amb la màxima solemnitat. Llavors, com si una molla hagués activat un mecanisme ocult, va somriure, es va inclinar lleugerament i, en veu ben alta, es va adreçar als desconeguts. Semblava un discurs formal. Mentre enraonava, l’home gras va descriure amb una mà cara amunt un arc que englobava el local sencer o potser fins i tot el desert que s’estenia més enllà d’aquelles parets, i llavors va estirar l’altre braç, com si acceptés o oferís un regal enorme, va tancar els ulls amb placidesa i finalment va dir, després d’una pausa solemne: «Benvinguts a Clangston».

En James va fer un gest d’assentiment sense ni tan sols aixecar la mirada.

Amb la simpatia efusiva i afectada que en Håkan més tard descobriria en els predicadors i els venedors ambulants, l’home perfumat va fer una pregunta molt llarga i després, com si volgués eixamplar la silueta, va introduir els polzes a les cises de l’armilla.

En James va donar una resposta breu en un to eixut que tant podia expressar desafiament com por.

L’home gras, amb un somriure impertorbable, va assentir amb compassió, com si tractés un nen malalt o un idiota inofensiu.

El militar, que s’havia esmunyit al racó més fosc del local, es va pitjar un dels narius i per l’altre va expulsar un tap de moc. L’home gras va sospirar, va assenyalar en la direcció de l’altre home amb la mà flàccida i va demanar disculpes en un to cansat, una mica maternal. Tot seguit es va tornar a adreçar a en James i li va fer una altra pregunta, sempre somrient i ben educat. En James no apartava la vista de la gerra de cervesa. L’home gras va repetir la pregunta. Pocs jugadors i bevedors podien fer veure que continuaven centrats en les seves converses. En James va passar el caire de la mà per sobre el taulell llardós uns quants cops. Amb paciència fingida, l’home va assenyalar la botiga on ells havien comprat provisions i va explicar alguna cosa en un to condescendent. Un cop va haver acabat, va arronsar les espatlles i va mirar en James, que, després d’una llarga pausa, va dir: «No». L’home gras es va tornar a encongir d’espatlles, va cobrir el llavi superior amb l’inferior i tot seguit es va clavar una plantofada a cada cuixa, cosa que va escampar una intensa olor de flor de taronger, i va moure el cap d’un costat a l’altre, com si es resignés a acceptar una fantasia extravagant com una veritat irrefutable. Es va quedar dret una estona en silenci, adoptant un aire contemplatiu, i després va arquejar les celles i va fer que sí amb el cap, fent veure que per fi acceptava la resposta d’en James i que no hi tenia res a dir. El militar va bufar per l’altre forat del nas. No en va sortir res.

Quan el cambrer anava a omplir la gerra d’en James una altra vegada, el noi de la botiga va treure el nas al bar i va anunciar que el burro estava a punt. En James va agafar unes quantes monedes de la butxaca dels pantalons, però l’home gras, fent veure que se sentia molt ofès, va exclamar:

—No, no, no, no, no —i va interposar el braç emmidonat entre en James i el cambrer. Va fer una declaració breu i solemne, va respirar fondo i finalment va repetir, repassant els botons de l’armilla amb els dits—: Benvinguts a Clangston.

En Håkan i en James van sortir a fora i van comprovar si el noi havia subjectat bé les provisions al burro amb les cordes i les corretges. En James va començar a sortir del poble a poc a poc, sense mirar enrere, però en Håkan es va entretenir vora les estaques dels cavalls. Va mirar al voltant per assegurar-se que ningú no l’observava i després va beure amb avidesa de l’abeurador que hi havia al costat dels animals infestats de mosques fent cassoleta amb les mans per arreplegar l’aigua tèrbola. Els homes de dins el bar van riure. En Håkan es va tombar, sobresaltat i avergonyit, però la porta era només un forat negre a la façana il·luminada pel sol. Llavors es va recordar de la dona i va mirar amunt. La lluminositat feia impenetrable la finestra. Va atrapar en James i, plegats, van avançar per l’únic carrer de Clangston.

A la tornada van anar tan de pressa com van poder, sense parar fins que ja s’havia fet fosc, i l’endemà, a trenc d’alba, van reprendre la marxa. Sovint, en James feia anar en Håkan darrere seu i de recules perquè escombrés trams llargs del camí amb un bastó i escampés i difuminés les petjades que hi deixaven. De tant en tant, s’aturava de sobte i mirava fixament el buit, amb l’índex als llavis i la mà al voltant de l’orella per comprovar si els perseguien. Menjaven charqui i galetes (en James havia d’estovar tant una cosa com l’altra amb aigua), i no van fer mai foc.

Tot i que no s’havien estat gaire estona a Clangston, i a pesar que d’aquell carrer curt i deixat amb prou feines se’n podia dir poble i que la poca gent que hi vivia es veia bruta i deteriorada pels elements, en Håkan encara va quedar atònit quan va veure la mina rústica que en James tenia vora el rierol. El campament era amb prou feines un munt de branques, alguns taulons que havien recuperat del carretó i trastos que només podrien tenir una mica de valor en una situació d’aïllament extrem com aquella, tot escampat al voltant de les restes d’un foc. L’Eileen i els nens, que van fer salts d’alegria en veure’ls arribar, anaven espellifats i estaven inflats i plens de pústules. No només hi duien la roba, d’esparracada, sinó que també els penjaven pelleringues com si fossin trossos de gasa gastada. Estaven demacrats però alhora rebotits pel sol, i paradoxalment, els ulls, petits i d’un blau grisós, els brillaven amb un foc febril; i per tot això, veure’ls tan contents era esfereïdor. A en Håkan li van recordar els éssers condemnats del bosc dels contes que li explicava el seu germà.

En comptes de millorar la situació, les noves provisions van aprofundir l’abisme que separava els Brennan del món. Un cop va haver posat a punt els llums de querosè nous, en James va poder treballar vint-i-quatre hores al dia. Es va convertir en un esquelet embogit que no parava de fer anar el martell nit i dia i que només s’aturava per anar, envoltat de la foscor, al lloc on amagava el que trobava cada dia. L’Eileen i els nens estaven alegres com sempre, però procuraven mantenir-se lluny d’en James, que, deixant-se portar per la malfiança, esclatava en atacs de fúria que cada vegada eren més difícils de contenir. Quan no cavava la canal o traginava roques, en Håkan passava l’estona amb els nens, que també li ensenyaven una mica d’anglès, encara que les paraules que aprenia no anaven més enllà de l’entorn més immediat i de les modestes exigències dels seus jocs.

Van anar passant els dies. Quants, en Håkan no ho sabia: ni tan sols no estava segur de quant de temps feia que havia desembarcat a San Francisco. A la casa de Suècia no tenien ni calendaris ni rellotges, però la feina dividia els dies en segments regulars i els agrupava en cicles constants. A la mina, però, semblava que el temps es paralitzava o que s’esmunyia: costava de saber si una cosa o l’altra. En James treballava sense parar. L’Eileen es buscava coses per fer. Els nens voltaven per allà. Cada dia s’assemblava a l’anterior, i la seva vida era immutable, fins que va aparèixer un punt de pols a l’horitzó.

Quan l’Eileen va alertar-ne en James, el punt havia crescut i ja era una taca de color ocre que planava a la línia del cel, i mentre en James anava a buscar el mosquet, la taca es va convertir en un núvol que embolcallava sis genets i un carruatge. En James mirava el comboi que s’acostava alhora que carregava munició per la boca del canó i remenava la polvorera. La dona li feia preguntes tota nerviosa. Ell no li va fer cas i va posar a punt el pany de sílex. Els nens s’estaven drets vora el seu pare i miraven bocabadats cap a l’horitzó. Amb la vista clavada sempre endavant, en James els va apartar. Els cavalls es van acostar a poc a poc. De mica en mica es van anar sentint més clars el cruixit de les pedres triturades per les rodes d’acer, els grinyols de les molles i dels eixos mal greixats i una dringadissa de sivelles i esperons. Tots van clavar els ulls en el carruatge. Era un cotxe lila amb punts brillants que reflectien el sol del migdia. Els quatre cavalls guarnits amb plomalls que tiraven el carruatge semblaven ultratjats per la calor. Unes borles es gronxaven nervioses als costats del sostre. Quan el carruatge va ser més a prop, els punts lluents es van transformar en volutes daurades, flors, blondes i garlandes que emmarcaven escenes pintades en colors vius d’homes que patien els turments més cruels i de dones forçades de maneres indescriptibles, de pobles encesos i de munts de bèsties en descomposició, de persones assotades, empalades, decapitades, cremades a la foguera, de picotes i forques, de cares agonitzants i d’entranyes que sobreeixien. Al capdavant del contingent, en Håkan hi va veure l’home gras i polit i el soldat de cavalleria.

Es van aturar a una distància prudent però prou a prop per adreçar-se a en James sense haver de cridar. Ningú no va baixar del cavall. Tots duien pistoles al cinturó i un d’ells arrossegava dos burros. En James no es va bellugar. Els nens van abraçar l’Eileen per la cintura. La porta i les finestres del carruatge estaven tancades. Les gruixudes cortines de vellut negre s’inflaven i es desinflaven a poc a poc, amb regularitat, com si el cotxe respirés.

L’home gras va donar uns copets afectuosos a la seva euga burella i es va inclinar per sobre del coll de la bèstia per xiuxiuejar-li alguna cosa a l’orella. Es va aclarir la veu; la molla amagada va activar el somriure mecànic, i després de treure’s el barret davant l’Eileen, que va respondre amb una reverència tímida, va engegar un dels seus discursos llargs i petulants. Es va dirigir a ella gairebé tota l’estona, però també va oferir somriures hipòcrites i va fer gestos admonitoris als nens amb els dits. De cop i volta, va fingir que acabava de veure la mina i la canal i que quedava molt impressionat. Llavors va deixar anar una lloança enèrgica. Un cop va haver acabat el seu panegíric condescendent, va fer veure que li costava refrenar l’entusiasme que sentia, però quan finalment es va controlar, es va retocar els punys de paper, es va fregar les mans i va passar a qüestions serioses. Després d’un llarg preàmbul, amb parsimònia va treure l’alforja de la borrena davantera i la va badar. Era plena fins dalt de paper moneda. Va fer un silenci dramàtic, que va remarcar ajustant-se l’armilla amb un gest emfàtic. En James no li treia els ulls de sobre. L’home gras es va fregar el front amb el mocador i va pronunciar unes quantes paraules amb pompa sacerdotal. Després va tornar a assenyalar la mina, aquesta vegada, va semblar, amb un cert menyspreu, i, per acabar, va indicar altra vegada els diners amb gran satisfacció.

—No —va dir en James, amb fermesa.

L’home gras va sospirar impassible, com un metge que se les heu amb un pacient supersticiós que es nega a acceptar el que més li convé, i llavors es va adreçar a l’Eileen i, reprenent aquell to paternalista i amb cantarella, va dir alguna cosa referent als nens.

En James, tremolant de fúria, es va posar a cridar. Va manar a la seva família que reculés i va escridassar el comboi brandant el vell mosquet. L’home gras va fingir que s’ofenia davant d’aquell rampell. En James va dirigir la ràbia al carruatge. En Håkan no entenia les paraules, però era evident que en James preguntava qui hi havia allà dins i que exigia que sortís a fora. Finalment va fer gestos cap al carruatge amb massa vehemència, i els homes van desenfundar. En James va empal·lidir. El militar va fer moure el cavall descrivint lentament una corba fins que l’Eileen i els nens van quedar directament a la línia de foc. L’home gras hi va intervenir amb una actitud flegmàtica i conciliadora, com si fos l’única persona adulta que hi havia allà. Altre cop, va parlar dels nens en un to de resignació. Aquesta vegada, no es va allargar. Tot seguit hi va haver un moment de silenci després del qual l’home gras va fer petar els dits, i els homes van guiar els burros fins on era en James. L’home gras va tirar-li la bossa dels diners i va explicar que els burros eren per a l’Eileen i els nens.

—Aneu-se’n —va dir, a la fi, amb una brusquedat sorprenent—. Ara mateix.

En James volia replicar.

—Ara —va repetir l’home.

En James va guaitar la mina amb els llavis tremolosos. Tenia l’expressió d’un gos servil que havia de complir una ordre que no entenia. Va mirar de reüll el clot secret on amagava l’or. L’Eileen va pujar els nens a un dels burros i després va anar a buscar el marit, que estava ben desconcertat. En Håkan va començar a recollir les provisions que tenia a l’abast.

—No. Tu, no —va dir el soldat de cavalleria, movent el cap en direcció a en Håkan. Tenia una veu sorprenentment agradable—. Com et dius?

—Håkan.

—Què?

—Håkan.

—Hawk?

—Håkan.

—Hawk què?

—Håkan.

—Què?

En Håkan no va dir res.

—Puja al carruatge, Hawk.

En Håkan va mirar al voltant ben confós. Els Brennan estaven massa enfeinats i desconcertats per estar per ell. Es va acostar amb pas vacil·lant al carruatge i en va obrir la porta. Enlluernat pel sol del migdia, l’interior li va semblar vast com el cel nocturn. Feia olor d’encens i de sucre cremat. Maldestre, es va asseure en un seient ronyós de vellut i a mesura que les ombres es feien visibles en la foscor, davant seu es va anar dibuixant a poc a poc la silueta tènue però brillant de la dona de llavis molsuts i cabells del color de l’ambre.

—No parles anglès. No l’entens. Tant se val. —Les paraules brollaven d’aquells llavis plens. Això va ser l’única cosa que va dir la dona durant els quatre dies que van trigar a arribar a Clangston.

En Håkan menjava i dormia amb els homes però viatjava amb la dona dins del carruatge asfixiant i fosc. Quan eren més o menys a mig camí, ella, amb gestos i guiant-li el cos amb fermesa, li va fer posar el cap a la seva falda. La dona va passar els dos dies que quedaven de viatge acariciant-li els cabells i el clatell.