Читать книгу A l'horitzó - Эрнан Диас - Страница 8

En Håkan Söderström va néixer en una casa de camp al nord del llac Tystnaden, a Suècia. L’amo de la terra esgotada que treballava la seva família era un home ric a qui no havien vist mai però que, per mitjà d’un administrador, cobrava regularment la part que li corresponia de la sega. Després de perdre la collita any rere any, l’amo va estrènyer el puny, cosa que va obligar els Söderström a subsistir a base de bolets i baies que collien als boscos, i d’anguiles i lucis que pescaven al llac (on en Håkan, encoratjat pel seu pare, va descobrir el gust pels banys a l’aigua gelada). La majoria de les famílies de la regió feien una vida semblant, i en pocs anys, a mesura que els veïns van anar abandonant les cases per anar a Estocolm o més al sud, els Söderström van anar quedant cada cop més aïllats fins que van perdre tot el contacte amb la gent, tret de l’administrador, que els anava a veure uns quants cops l’any a recaptar la seva part. El fill petit i el fill gran van caure malalts i van morir i només van quedar en Håkan i el seu germà Linus, que era quatre anys més gran que ell.

Vivien com nàufrags. A casa passaven dies sencers sense dir-se ni una paraula. Els nois s’estaven tant temps com podien als boscos o a les cases abandonades, on en Linus explicava a en Håkan una història rere l’altra. Li parlava d’aventures que, segons ell, havia viscut; de gestes que, deia, li havien explicat els mateixos protagonistes; i de llocs remots que, segons semblava, coneixia en detall. Tenint en compte l’aïllament en què vivien i el fet que no sabien llegir, aquelles històries només podien haver sortit de la imaginació prodigiosa d’en Linus. Així i tot, per més exagerades que fossin, en Håkan no dubtava mai de les paraules del seu germà. Hi confiava sense reserves, potser perquè en Linus sempre el defensava incondicionalment i sempre estava disposat a assumir la culpa de qualsevol de les entremaliadures que feia el seu germà petit i a rebre el càstig. En Håkan probablement s’hauria mort sense en Linus, que sempre procurava que mengés prou i que a casa hi hagués prou escalfor quan els seus pares eren fora, i que el distreia explicant-li històries quan els aliments i la llenya escassejaven.

Tot va canviar quan una euga va quedar prenyada. En una de les seves breus visites, l’administrador va advertir al pare d’en Håkan, que es deia Erik, que vigilés que tot sortís bé, perquè la fam ja s’havia endut massa cavalls i a l’amo li aniria molt bé poder-ne afegir un a la quadra, que cada vegada era més buida. Va anar passant el temps i l’euga es va engreixar fins a unes proporcions anormals. A l’Erik Söderström no li va venir de nou que la bèstia parís dos poltres, i, potser per primera vegada a la vida, va decidir mentir. Ajudat pels nois, va obrir una clariana al bosc, hi va fer un cobert i hi va portar un dels poltres ja desmamat. Unes quantes setmanes més tard, els va anar a veure l’administrador per reclamar l’altre poltre. El pare va tenir el poltre ben amagat i va procurar que pugés fort i sa. Quan va arribar l’hora, va vendre el poltre a un moliner d’un poble llunyà, on no el coneixia ningú. El vespre del dia que va tornar a casa, va dir als seus fills que l’endemà passat anirien tot sols a Amèrica. Amb els diners que havia tret del poltre n’hi havia prou per a dos passatges. I, a més a més, ell no estava disposat a fugir com un delinqüent. La mare no va dir res.

En Håkan i en Linus, que no havien vist mai cap imatge de cap ciutat, van afanyar-se a anar a Göteborg amb l’esperança de passar-hi un dia o dos, però van arribar-hi just a temps per pujar al vaixell amb destinació a Portsmouth. Un cop a bord, es van repartir els diners, per si de cas a algun d’ells li passava res. Durant aquella part del viatge, en Linus va parlar a en Håkan de les meravelles que els esperaven a Amèrica. No sabien anglès i el nom de la ciutat a la qual es dirigien era per a ells una mena de talismà abstracte: «Nujårk».

Van arribar a Portsmouth molt més tard del que es preveia, i tothom tenia molta pressa per pujar a les barques de rems que els havien de portar a la riba. Tan bon punt en Håkan i en Linus van desembarcar, van ser engolits per la riuada de gent que anava amunt i avall de la via principal del moll. Caminaven l’un al costat de l’altre amb pas ràpid, gairebé corrent. De tant en tant, en Linus s’adreçava al seu germà per alliçonar-lo sobre alguna de les curiositats del voltant. Mentre miraven de trobar el vaixell que havien d’agafar a continuació i que havia de salpar aquella mateixa tarda, tots dos s’esforçaven a assimilar tot el que veien. Comerciants, encens, tatuatges, carros, violinistes, torres, mariners, malls, banderes, vapor, pidolaires, turbants, cabres, una mandolina, grues, malabaristes, cistells, velers, cartelleres, meuques, xemeneies, xiulets, un orgue, teixidors, narguils, venedors ambulants, pebrots, titelles, baralles, esguerrats, plomes, un prestidigitador, mones, soldats, castanyes, seda, ballarins, una cacatua, predicadors, pernils, subhastes, un acordionista, daus, acròbates, campanars, catifes, fruita, fil d’estendre. De sobte, en Håkan va mirar cap a la dreta i el seu germà havia desaparegut.

Moments abans, havien passat per davant d’una colla de mariners xinesos que dinaven, i en Linus havia explicat al seu germà unes quantes coses sobre el país i les tradicions d’aquells homes. Havien continuat avançant, bocabadats i amb els ulls com taronges, mirant les escenes del voltant, fins que en Håkan es va girar cap a en Linus i el seu germà ja no hi era. Va mirar per tot arreu, va tornar enrere, va travessar el moll fins a la paret, va córrer cap endavant i cap enrere fins al punt on havien desembarcat. La barca de rems ja no hi era. Va tornar al lloc on havia perdut el germà. Es va enfilar sobre una caixa, respirant amb dificultat i tremolant, va cridar-lo ben fort i va abaixar la mirada cap al riu de gent. Va sentir una efervescència salada a la llengua que aviat es va transformar en un pessigolleig que es va anar escampant i li va anar entumint tot el cos. Podent-se controlar amb prou feines la tremolor dels genolls, va arrencar a córrer fins a l’embarcador més proper i va demanar per «Nujårk» als mariners que hi havia en un bot. Els mariners no el van entendre. Després de molts intents, va provar-ho amb «Amerika». Això ho van entendre de seguida, però van fer que no amb el cap. En Håkan va anar d’un embarcador a l’altre demanant per Amerika. Finalment, després d’uns quants fracassos, algú li va respondre «Amèrica» i va assenyalar una barca de rems i un vaixell ancorat a uns tres cables de distància de la riba. En Håkan va repassar amb la mirada l’interior de la barca. En Linus no hi era. Potser ja havia embarcat. Un mariner va oferir-li una mà i va pujar-hi.

Així que van ser al vaixell, algú va exigir-li diners i els hi va agafar; tot seguit, el van acompanyar a un racó fosc de sota coberta on, entremig de lliteres, baguls, fardells i botes i sota llanternes oscil·lants que penjaven dels baus i de les anelles, colles d’emigrants cridaners intentaven acomodar-se i miraven d’apropiar-se d’un espai petit de l’entrecoberta inferior infestada de pudor de col i d’estable per a la llarga travessia. En Håkan va buscar en Linus entre les siluetes deformades per la llum tremolosa, obrint-se pas entre criatures que bramaven i d’altres que dormien, entre dones ulleroses i d’altres rialleres i entre homes forts i d’altres que ploraven. Cada vegada més desesperat, va tornar a pujar a la coberta i va travessar una gentada que s’acomiadava i tot de mariners que feinejaven. Les visites anaven baixant del vaixell i finalment van treure la passarel·la. Ell no parava de cridar el seu germà. Van llevar l’àncora; el vaixell es va moure; les multituds van aplaudir.

L’Eileen Brennan el va trobar mort de gana i enfebrat uns quants dies després d’haver salpat i, juntament amb el seu marit, un miner del carbó, en va tenir cura com si fos un fill més, forçant-lo amb tendresa a menjar i ajudant-lo a refer-se. Ell es negava a enraonar.

Al cap d’un temps, en Håkan es va veure amb cor de sortir de la cabina de l’entrecoberta, però va evitar tota mena de companyia i es passava els dies escodrinyant l’horitzó.

Tot i que quan havien sortit d’Anglaterra era primavera i que ara ja s’hauria d’acostar l’estiu, cada dia feia més fred. Van anar passant les setmanes i en Håkan encara s’entossudia a no dir res. Pels volts del dia que l’Eileen li va donar una capa sense forma que havia confeccionat amb parracs, van albirar terra.

Van endinsar-se en aigües que eren d’un color marró molt estrany i van fondejar davant d’una ciutat de construccions baixes de colors pàl·lids. En Håkan va mirar els edificis roses i ocres descolorits cercant-hi en va els punts de referència que en Linus li havia descrit. Tot de barques carregades de caixes anaven i venien del vaixell a la riba argilosa. Ningú no va desembarcar. Cada vegada més ansiós, en Håkan va preguntar a un mariner ociós si allò era Amèrica. Aquelles eren les primeres paraules que pronunciava des d’aquell dia a Portsmouth, quan cridava ben fort el seu germà. El mariner va dir que sí, que allò era Amèrica. Aguantant-se les llàgrimes, en Håkan va demanar si eren a «Nujårk». El mariner va mirar-li atentament els llavis quan va emetre aquella barreja de sons una altra vegada. En Håkan es va sentir cada cop més frustrat, fins que el somriure del mariner es va eixamplar i es va transformar en una riallada.

—Nova York? No! No som a Nova York —va dir—, sinó a Buenos Aires.

I va tornar a riure, clavant-se cops al genoll amb una mà i sacsejant en Håkan per l’espatlla amb l’altra.

Al vespre van continuar navegant.

Mentre sopaven, en Håkan va mirar d’esbrinar per mitjà del matrimoni irlandès on eren i quant de temps tardarien a arribar a Nova York. Van trigar una estona a entendre’s, però al final tot va quedar molt clar. Servint-se de signes i gràcies a un tros de mina de plom amb el qual l’Eileen va dibuixar un mapa del món rudimentari, en Håkan va entendre que tardarien una eternitat a arribar a Nova York i que cada minut que passava se n’allunyaven més. Va veure que es dirigien cap a l’altra punta de món per doblar el cap d’Hornos i després posar rumb cap al nord. Aquella va ser la primera vegada que va sentir el nom de «Califòrnia».

Un cop van haver desafiat les aigües agitades del cap d’Hornos, el temps va millorar i els passatgers es van impacientar. Feien plans, parlaven de les prospeccions i formaven societats i colles. Quan va començar a prestar atenció a les converses, en Håkan es va adonar que la majoria dels passatgers parlaven només d’una cosa: de l’or.

Finalment van llançar l’àncora en un port fantasma que, curiosament, bullia d’activitat: era ple de vaixells mig enfonsats que havien estat saquejats per les tripulacions abans d’abandonar-los per buscar jaciments d’or. Però aquells vaixells ruïnosos havien estat ocupats per altres persones, les quals fins i tot els havien convertit en tavernes flotants i magatzems que abastien els buscadors d’or acabats d’arribar a preus desorbitats. Esquifs, gavarres i rais anaven amunt i avall entre aquells establiments improvisats, transportant clients i mercaderies. Més a prop de la platja, alguns dels vaixells més grossos s’anaven enfonsant lentament, mentre les marees en comprimien les carcasses en formes capritxoses. A posta o no, unes quantes barques havien embarrancat a les aigües poc profundes i s’havien convertit en habitatges i botigues amb bastides, coberts i fins i tot construccions afegides, de manera que s’allargaven terra endins i arribaven fins a la ciutat. Darrere els pals de les embarcacions, hi havia tot de tendes grosses de color torrat aixecades entremig de cases de fusta brutes de sutge: la ciutat s’havia creat feia poc o bé s’havia mig esfondrat.

La travessia havia durat mesos, però quan van atracar a San Francisco, en Håkan era uns quants anys més gran: aquell noi desmanegat s’havia convertit en un home jove de cara angulosa i colrada pel sol i pel vent salabrós, amb el front arrugat en un gest permanent de dubte i de determinació alhora. Havia estudiat el mapa que l’Eileen, la irlandesa, li havia fet amb la mina de plom. Malgrat que hauria de travessar tot un continent sencer, va arribar a la conclusió que la manera més ràpida de reunir-se amb el seu germà seria per terra.