Читать книгу A l'horitzó - Эрнан Диас - Страница 11

Es va acabar l’estiu. Les mantes esparracades que li van donar no escalfaven prou, però en Håkan estava acostumat a passar fred. El paisatge es va mostrar insensible a les temperatures glacials. No va canviar res. Mirant per la finestra, en Håkan pensava que només feia fred a la seva habitació i que, si tragués la mà a fora, trobaria que feia una calor abrusadora, com el dia que va arribar.

La roba li anava cada vegada més estreta. Els peus ja no li cabien al llit i li penjaven enfora. Alguns dels guàrdies se’l començaven a mirar amb aprensió.

En Håkan no es treia en Linus del cap. De vegades imaginava que havia prosperat molt, encara que no concretava com; el veia treballant en feines indeterminades, decidit a tenir un èxit espectacular i assolir una posició destacada, no per ambició o cobdícia, sinó perquè fos més fàcil localitzar-lo quan el seu germà petit el busqués. El seu èxit seria un far. En Håkan arribaria a Nova York i el nom de Linus Söderström seria a la boca de tothom. Qualsevol desconegut sabria donar-li indicacions per arribar a casa seva. Altres vegades, les fantasies d’en Håkan eren més modestes i veia el seu germà treballant de valent i lluitant, voltant pels carrers hostils d’aquella ciutat gegantina (que encara s’imaginava segons les descripcions fantasioses d’en Linus), i tornant cada vespre, a la fi de la jornada laboral, al port per demanar pel seu germà als passatgers i als mariners que acabaven de desembarcar. En tots dos casos, en Håkan estava convençut que en Linus aconseguiria trobar-lo.

Va tornar el bon temps, i en Håkan tenia la sensació que havia reculat un any.

El primer matí calorós de debò d’aquell nou estiu, poc després que sortís el sol, un dels guàrdies va entrar a l’habitació per deixar-li uns pantalons i una americana de color malva que ell va recordar haver vist feia unes quantes setmanes, un parell de sabates amb unes sivelles molt grosses que s’havia hagut de posar sovint i un barret de mitja copa que no havia vist mai. Era la primera vegada que li portaven roba durant el dia. Li van dir que es vestís de seguida. Sorprenent-se que li sortís d’una forma tan natural, en Håkan es va posar a allisar la camisa, a estirar les solapes de l’americana, a raspallar-ne les mànigues, i a repassar tots els altres petits detalls exactament com feia la dona un cop l’havia vestit. El guàrdia, que s’havia esperat amb impaciència, el va fer baixar al bar i després el va fer sortir per la porta del darrere. A fora hi havia el soldat de cavalleria i l’home gras i polit acompanyats de mitja dotzena d’homes armats i muntats a cavall. Just al costat, a l’únic espai on hi havia ombra, s’alçava el carruatge enganxat als cavalls emplomallats i arrogants. L’hi van fer entrar i va ser com submergir-se en una tina de xarop negre. Quan ell es va asseure davant seu la dona ni el va mirar. Algú va tancar la porta i van quedar a les fosques. El carruatge es va posar en marxa en una direcció desconeguda, gronxant-se sobre les corretges i molles, mentre les cortines de vellut s’inflaven i es desinflaven com membranes.

Era gairebé impossible respirar aquell aire carregat i viscós. Amarat de suor sota l’abric de vellut, en Håkan s’estremia de calor. Tot i la negror absoluta de l’interior del cotxe, ell sabia que la dona no el mirava. Es va adormir.

El silenci el va despertar. S’havien aturat. La porta es va obrir, i quan els ulls se li van adaptar a la llum esmolada com una navalla, va veure que li demanaven que baixés. Havien viatjat mig dia pel cap baix, però si havia de jutjar pel paisatge, semblava que no s’haguessin mogut ni un dit: la mateixa extensió de terreny pla i infinit, la mateixa monotonia opressiva. El cotxer havia desmuntat per abeurar els cavalls, que escumejaven de tanta calor. Els altres homes, drets i en fila, buidaven la bufeta, tots menys l’home gras, que s’havia acostat al carruatge i probablement oferia els seus serveis a la dona. Sense ni tan sols asseure’s, els homes van menjar galetes salades i botifarra negra. La dona no es veia enlloc. Amb la boca encara plena, els genets van tornar a muntar els cavalls i el cotxer va tornar al pescant. En Håkan va pujar al carruatge amb l’esperança que es dirigirien cap a l’est. No li importava res més.

Feia més fred. El sol ja es devia pondre. De cop i volta, les branques van començar a esgarrapar els costats del cotxe. Semblava que l’estepa monòtona s’havia acabat. Després d’un llarg i tortuós tram per un terreny irregular, el carruatge per fi va parar. Van tornar a fer baixar en Håkan. Aquesta vegada la dona també va baixar i ho va fer tapant-se els ulls amb un vel negre que li arribava fins a la barbeta.

Els raigs pàl·lids del sol del vespre s’escolaven entre les capçades còniques de les pícees i dels avets, es filtraven entre les fulles lleugeres dels ginebres i els troncs blancs verdosos dels trèmols i finalment es posaven, com si fossin boira, damunt de la cua de guilla, la molsa i els líquens. Aquestes eren les primeres plantes que en Håkan veia des de feia molt temps, a banda de l’omnipresent artemisa tridentada. En una clariana al peu d’un tossal s’aixecava un petit poblet de sis o set cases que eren, cadascuna a la seva manera, versions anguloses del bosc que les envoltava: l’edifici més sòlid era una cabana de troncs; hi havia unes quantes barraques fràgils fetes amb fustes unides amb morter d’argila; d’altres, que semblaven rais cúbics, eren una combinació rudimentària de taulons irregulars i tela encerada lligats amb cordes de cànem. Al centre del llogarret s’alçava un munt de plançons i branques tortes amb fulles seques. Semblava un munt de llenya per fer foc, però estava apuntalada amb pilars i taulons. Des d’aquest refugi rudimentari, una colla de criatures assegudes en soques miraven els nouvinguts aguantant les seves pissarretes i els seus llibres. Vora l’escola improvisada, una dona havia parat de batre mantega, mentre una altra que acabava de treure un perol del foc es fregava les mans al davantal, i una tercera, al fons de tot, a poc a poc i maquinalment tenyia una troca de fil. Totes tres dones tenien la vista clavada en la colla que acabava d’arribar. A pesar de l’aspecte precari, a en Håkan li va semblar que allò era una colònia harmoniosa i pròspera. Les pells posades a assecar al voltant de l’adoberia, els dibuixos que s’anaven teixint en el teler, el fum que sortia d’una xemeneia de fang i s’enlairava suaument entre les fulles, els porcs blancs d’aspecte saludable al tancat, els sacs de xarpellera plens a vessar de gra: tot suggeria el tarannà ordenat, diligent i resolut dels colons. Les dones i les criatures transmetien una sensació de calma i bondat. A en Håkan li va fer vergonya anar vestit d’aquella manera.

Com de costum, l’home gras va activar el seu mecanisme intern (es va allisar la pitrera de la camisa, es va estrènyer el nus de la corbata, es va passar la mà pels cabells i es va aclarir la veu), i el resultat va ser un somriure que només va emfatitzar la impaciència que, d’entrada, havia de dissimular; aleshores va començar a deixar anar un discurs pompós dels seus. Quan tot just havia pronunciat quatre paraules solemnes, com si les agafés amb pinces, la dona va fer un pas endavant i va alçar la mà sense mirar-lo.

—Caleb! —va dir, en un to autoritari sense a penes obrir la boca i llançant una mirada fulminant als colons.

En Håkan es va adonar que feia una eternitat que no sentia ocells, perquè en el silenci tens i expectant que hi va haver després del nom pronunciat per aquella dona, el bosquet es va omplir de cants desconeguts.

La dona que tenyia el fil va fer un pas endavant eixugant-se les mans blaves i va dir que en Caleb no hi era.

—Doncs el faré venir —va respondre la dona del vel, i llavors, xiuxiuejant, va dir alguna cosa a l’home gras, el qual va donar una ordre breu al militar.

El vell soldat va anar darrere el carruatge i al cap de no res va reaparèixer amb una bossa de cuir que es bellugava. La dama va assenyalar la construcció de fusta i tela encerada més allunyada de l’escola. El soldat se n’hi va anar tot xano-xano, va obrir la bossa i va abocar el líquid de dins al voltant de les parets, va encendre un llumí i el va llançar en uns dels bassals que s’acabaven de formar. L’aire es va arrissar, els rulls es van transformar en ones blaves i les ones blaves, en flames grogues. Les dones van anar a buscar corrents les criatures i les van treure de l’escola rudimentària, que ara no era sinó una pila de llenya que l’espurna més petita del foc de la vora encendria en un no res. Seguint les instruccions de la dona del vel, el soldat de cavalleria va conduir les dones i els seus fills a la cabanya de troncs, a recer del foc, i va apostar dos sentinelles a la porta. Mentrestant, la casa encesa s’havia convertit en una esfera llisa de foc que feia l’efecte que girava sobre si mateixa, alhora que les flames es caragolaven per la punta i es tornaven a encendre per sota en una roda cada vegada més potent. En Håkan va mirar al voltant buscant aigua, anant amunt i avall amb neguit als ulls. Va trobar un bugader ple de roba posada a estovar i així que es va posar a arrossegar-lo cap al foc, un dels guàrdies el va aturar i el va escortar fins on era la dona. Ella va somriure, com si s’hagués commogut davant la desesperació i bona voluntat d’en Håkan, i li va acariciar breument la galta. Les flames xiulaven a l’aire. Per damunt de la bola de foc en giravoltava una altra de fum, com una mena de reflex negre de l’incendi. Una ràfega de vent va convertir el xiulet en rugit i va escampar el fum, que de primer es va enroscar cap amunt i després es va esllanguir i caragolar en tirabuixons que s’arremolinaven en un seguit de circumvolucions que finalment es van dissoldre en el cel foscant.

Una colla de genets bruts de sutge per culpa de la conflagració van baixar al galop pel tossal. El cap del grup va clavar estrebada a la brida i, estirant amb fúria, va aturar el cavall al costat de la dona. Tant l’animal com l’home respiraven amb dificultat. Amb l’índex va manar als seus amics que es despleguessin. Després va abaixar la mirada cap a la dona.

—Has vingut —va dir ella, amb un somriure no gaire diferent del que havia fet a en Håkan.

En Caleb, que respirava amb dificultat, com si s’ofegués, va demanar per la canalla en un to eixut. La dona va assenyalar amb el cap la cabanya de troncs. Ell va desmuntar i es va posar a caminar descrivint petits cercles, amb la cara desfigurada per pensaments desesperats, fins que es va aturar per mirar la dona amb ulls plens d’ira. Una mena de tendresa es va filtrar pel vel de la dona. En Caleb va arrufar la boca i el front, però després va aconseguir calmar-se i, esforçant-se tant com va poder a parlar en un to que semblés sensat i raonable, va començar a donar una explicació. La dona no va dir res i va conservar aquell somriure afable que no corresponia al prec greu d’en Caleb, com si el traspassés amb la mirada i s’endinsés en un altre temps. Amb un esforç suprem, en Caleb va canviar de to. En un intent d’harmonitzar la seva entonació amb el capteniment d’ella, va semblar que evocava records agradables o que invocava un futur prometedor. Fins i tot va aconseguir somriure. Llavors, tot de sobte, ella es va treure una petita pistola ornamentada de la butxaca. En Caleb va mirar l’arma astorat, com si li ensenyessin un insecte gegantí. Va tornar a alçar la vista cap al vel, i la dona li va disparar entre els ulls. El cap d’en Caleb va caure enrere, seguit de tot el cos.

Aleshores es van sentir els crits de les dones i les criatures de la cabanya de troncs. El soldat de cavalleria i el seu grup de seguida van envoltar i desarmar els homes d’en Caleb. En Håkan no podia apartar la mirada de la cara de l’home abatut, un rostre que ja tenia la blancor de la mort. Estava atordit per la rapidesa amb què l’home havia deixat d’existir. Havia estat com per art de màgia.

Vora en Håkan, la dona del vel inspirava en breus intervals, com si només pogués agafar petites quantitats d’aire cada cop. Tenia la vista clavada en l’home que acabava d’anihilar. Es va acostar la mà tremolosa a la boca, i en un no res, els seus gemecs a penes audibles van pujar de to fins a convertir-se en un udol que només interrompia per aspirar aquelles porcions d’aire petites i fragmentades que el dolor, d’alguna manera, refeia dins seu perquè poguessin sortir com una expressió continuada de desesperació. Els nens no paraven de plorar. Les dones, sense deixar de xisclar, van començar a clavar cops a la porta de la cabanya. Després de molta estona d’udolar, la dona del vel es va posar a esgaripar al mateix ritme de la respiració, i cada cop que agafava aire, deixava anar un xiscle breu. Finalment, com si de sobte hagués pres una decisió, va parar. Sense apartar la mirada d’en Caleb, la dama va dir alguna cosa en veu baixa a un dels seus homes, el qual aleshores va assenyalar dos companys seus. Tots junts van endur-se el cadàver. Abaixant el cap i fregant-se les conques dels ulls amb el taló de les mans, la dona va recuperar el control d’ella mateixa i de la situació. Es va redreçar i, més alta que mai, a poc a poc va aixecar el vel, se’l va subjectar al barret i va obrir els ulls encesos de ràbia.

—Tu! —va vociferar, assenyalant l’home gras—. Vine aquí!

L’home s’hi va atansar i, amb un posat penedit, es va quedar dret a unes quantes passes d’ella. Es van mirar en silenci. Els homes que s’havien emportat el cadàver ara apilaven branques seques que havien agafat de la teulada de l’escola. Incapaç d’aguantar més el silenci, l’home gras es va passar la mà pels cabells, es va aclarir la veu i es va posar a enraonar. Tanmateix, així que va deixar anar la primera paraula, la dona li va llançar l’atac verbal més despietat que en Håkan havia sentit mai.

Per aquella boca podrida escopia paraules gelatinoses d’odi. Fins i tot feia l’efecte que ensenyava aquella cavitat negra i putrefacta com el màxim insult, més intimidadora que el doll estrepitós i salivós de paraules mal formades que en sortia juntament amb baves i escopits. Encara tenia la pistola a la mà i la va fer servir per apuntar més d’un cop el cadàver i l’home gras. La relació entre tots dos era el principal argument de la seva diatriba. La dona no semblava conscient que l’objecte amb què els assenyalava era una pistola, cosa que feia de l’arma un objecte més perillós, encara —com si un cop en recordés la veritable funció, s’hagués de sentir obligada a utilitzar-lo—. Les dones de la cabanya van xisclar encara més fort mentre clavaven cops a la porta amb algun objecte enorme. Les criatures no paraven de plorar. La dona va fer un pas endavant, va inclinar-se per acostar la cara a pocs centímetres de la de l’home gras i el va cobrir d’insults i saliva. En Håkan en va entendre les últimes paraules, que la dona subratllava apuntant la pistola al pit voluminós que s’amagava sota l’armilla. «Culpa teva.» Aleshores li va ensenyar les genives negres i va emetre un so sibilant que semblava sortir més aviat del parell de lluents llimacs de dins la boca.

Van posar el cadàver d’en Caleb a la pira desordenada de vora les ruïnes de l’escola.

—Amb compte! —va manar la dona, i va abaixar el vel. Fent un gest amb el cap, va indicar als sentinelles que fessin parar les dones de clavar cops. Els nens continuaven plorant. Amb un altre gest de barbeta, va ordenar al soldat de cavalleria que encengués la pira. Tots els homes, atacants i víctimes, es van treure el barret. El foc va agafar de pressa. Les branques van cedir enmig d’espetecs i el cadàver de sobte es va enfonsar dins de les flames i va emetre una fortor sinistra de carn rostida.

Després d’uns moments de silenci, la dona, que havia recobrat del tot la seva fredor habitual, es va tornar a adreçar a l’home gras i li va donar una ordre breu. Amb els llavis tremolosos, l’home va voler respondre, però abans de pronunciar cap paraula va decidir que valia més fer el que li deien. Es va treure la jaqueta, l’armilla, el plastró i la camisa. Tothom el mirava. El vespre s’anava escolant i algunes estrelles començaven a despuntar al cel cada cop més fosc. Aleshores es va treure les sabates i després els pantalons. La dona es mostrava impacient. Vacil·lant, l’home es va treure els calçotets i es va quedar palplantat, fofo i blanc com la llet, només amb els mitjons i les lligacames posats. Algú va riure. Obeint un gest gairebé imperceptible de la dona, van llençar la roba a les brases de la casa cremada. I seguint l’ordre donada amb un altre gest breu de cap, van deixar sortir totes les dones i criatures. Els seus marits hi van anar corrents, però una dona es va quedar sola amb la criatura. Va mirar al voltant confosa i després, en veure la pira, va caure de genolls a terra i va plorar. La dama del vel la va examinar amb interès. Tots els homes de Clangston van muntar a cavall, tots menys l’home gras, que es va quedar dret entremig dels colons mentre el soldat de cavalleria s’enduia la seva euga burella. L’home gras bavejava i suplicava quequejant. En Håkan va rebre l’ordre de pujar al carruatge darrere la dona. Se’n van anar amb el comboi. Aviat es van deixar de sentir els gemecs i sanglots de l’home abandonat.

L’endemà passat a la nit, quan ja havien tornat al poble, en Håkan va haver d’anar a l’habitació de la dona. Estava asseguda davant d’una tauleta i li va assenyalar una cadira davant seu. En Håkan s’hi va asseure i es va fixar en una funda enrotllable de cuir amb eines. Com feia tantes vegades, la dona el va ignorar d’una manera estudiada, premeditada, amb un posat impacient, com si la seva presència, que ella havia requerit, endarrerís l’arribada d’una altra persona. Finalment, al cap de molta estona, va deslligar la funda i la va desplegar sobre la taula. Estava dividida en apartats que contenien tisores, pinces, flascons, tallaungles, dagues petites i altres instruments que en Håkan no va reconèixer. La dama donava copets sobre la taula amb un dit. En Håkan estava confós. Irritada, va indicar-li que posés les mans sobre la taula, i ell va creure. Ella li va immobilitzar el canell esquerre amb una força que en Håkan, dòcil com era, no mereixia, va treure el tallaungles més gros del compartiment i va tallar-li les ungles. Les mans del noi s’havien estovat durant la captivitat, però les ungles eren aspres i anguloses com sempre; algunes li havien crescut tant que se li havien trencat, d’altres se les havia tallades ell mateix amb les dents o amb el ganivet que li havien donat per menjar. Quan va haver acabat, les hi va llimar i després va tallar-ne i arrencar-ne les cutícules amb un instrument de punta esmolada que va fer que en Håkan fes una ganyota de dolor i enretirés instintivament la mà. La dona li va aferrar més fort el canell i li va clavar l’eina a la mà. No li va esquinçar la pell, però la fermesa amb què l’agafava va deixar clar que li travessaria la mà amb l’instrument per immobilitzar-la-hi si continuava oferint resistència. Un cop va haver acabat, li va retocar i polir les ungles. D’un dels flascons li va abocar a les mans un ungüent greixós que feia olor de roses i les hi va fregar. En Håkan, per primera vegada, potser perquè la dona no li havia acariciat mai les mans d’aquella manera, va decidir parlar-hi.

—Me n’he d’anar —va dir.

La dona va aixecar la vista i el va mirar amb una expressió que admetia fugaçment un fet que, per bé que era extraordinari, no la va sorprendre. Tot seguit li va somriure.

—Impossible —va respondre—. No et puc deixar anar.

Va apagar el llum i va fer una cosa que no havia fet mai: es va agenollar i va posar el cap a la falda d’en Håkan, tal com li ho havia fet fer tantes vegades a ell, i llavors li va agafar una mà polida i flàccida per acariciar-se els cabells, com si jugués amb una nina de drap.

Després d’aquells esdeveniments, la vida va tornar a la rutina inalterable. Tot i que no estava acostumat a la violència, en Håkan va començar a ordir un pla per fugir en el qual intervenia vagament el ganivet espuntat que feia servir per menjar. S’hi veia amb cor gràcies a la seva corpulència, que com més anava més intimidava molts dels segrestadors. Tanmateix, el que va passar al cap d’unes quantes nits va estalviar-li haver de posar en pràctica els plans que havia mig ideat.

Durant l’estona de quietud entre l’hora de tancar el bar i el moment que els dos guàrdies l’anaven a buscar per dur-lo davant de la dona, en Håkan va sentir que algú, sense fer soroll, feia passar el forrellat per obrir la porta. La cautela i la lentitud amb què ho feien era poc habitual, i encara era més insòlit no haver sentit, com sempre, dos parells de botes pujar les escales. Tota la nit el vent havia xiulat i s’havia arremolinat per tot Clangston, i ara feia espetegar les finestres i les portes amb una força cada cop més intensa. El forrellat lliscava a poc a poc per les guies, per evitar el clic al final de la trajectòria. Silenci. En Håkan va agafar un llibre per tenir alguna cosa sòlida a les mans.

La porta es va obrir i davant seu, ple d’esgarrinxades, crostes i encara nu, hi havia l’home gras. Tenia la galta esquerra tan inflada que confluïa amb la cella inflamada, cosa que li submergia l’ull en una massa de carn lila i llustrosa. Duia el cos ple de talls, cremades i blaus, i el desert tòrrid li havia desfigurat els peus. Va mirar en Håkan només amb un ull i va somriure, cosa que va posar al descobert unes quantes dents trencades de feia poc. Després, posant-se un dit als llavis clivellats per indicar a en Håkan que no digués res, es va apartar de la porta i va assenyalar l’escala.

—Ves-te’n —li va dir xiuxiuejant.

En Håkan el va mirar perplex.

—Ves-te’n —va repetir l’home—. Ara. Ves-te’n. Afanya’t.

En Håkan va agafar les sabates, va passar per davant de l’home gras, la rialleta maliciosa del qual s’havia transformat en una rialla silenciosa i grotesca, va baixar les escales de puntetes, va travessar el bar, va franquejar la porta, es va aturar breument al llindar i, tan bon punt va posar els peus a la plana, va arrencar a córrer.