Читать книгу Jaume I a través de la història - Ernest Belenguer - Страница 12

II L’ÈPOCA FORAL I JAUME I

JAUME I A LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES

Amb tot, sí que es pot plantejar un esquema de treball partint inicialment de les cròniques catalanes[1] coetànies o una mica posteriors al moment de la Conquesta. Com era d’esperar, aquestes cròniques emeten un judici favorable a la figura de Jaume I i, en qualsevol dels casos i tot i essent autobiogràfica, és, paradoxalment,[2] la mateixa crònica del rei –el Libre dels feyts– la més objectiva en les afirmacions.

Per bé que algun historiador recent ha tractat d’invalidar la crònica del monarca, aquesta es revela molt útil per tal d’entendre els successos que s’hi esdevenen, i encara que en ocasions puga –com hom diu vulgarment– agranar cap a casa, la ingenuïtat, o més aviat senzillesa del rei, ens presenta una personalitat capaç d’accions heroiques però també de moments de tendresa, al costat de pensaments fins i tot cruels.[3] En el fons, la crònica és reflex fidel de l’època i de l’home que la viu: religiós, però pecador; bondadós, però iracund; afable, però cruel. I en aquesta senzilla complexitat d’un rei medieval, que a més a més encara es debat per afirmar el seu incipient poder al si d’uns regnes massa dominats encara pels seus barons feudals, és la manera com cal entendre la crònica i l’home, en la globalitat de la seva problemàtica, tal i com ho ha fet Robert I. Burns,[4] i no des de posicions unilaterals en base al resultat de la seva gestió en cada un dels regnes, ja que, fins i tot des d’aquest angle, pot passar que tampoc no s’afirmen coincidències de criteris.[5]

La crònica de Bernat Desclot presenta lògicament un distanciament més gran respecte de la figura del rei, ja que difícilment una autobiografia és substituïda per la narració d’un tercer, que a tot estirar pot aspirar a guanyar en crítica històrica allò que perd en frescor. Però no és aquest el cas de Desclot. La seva història, enfocada bàsicament sobre la vida i l’obra de Pere el gran –per això el títol de la crònica: Libre del Rei En Pere–, atén els esdeveniments anteriors com a necessaris precedents del leit motiv, i la figura del rei Jaume hi queda força més difuminada. No tant perquè el cronista no hi dedique a la seva època un nombre considerable de capítols –63 en total[6]–, sinó perquè la gran part d’aquests capítols, en vida del rei, hi estan vistos en funció del ja aleshores veritable protagonista: l’infant Pere.

Per això hi destaquen els antecedents de la qüestió siciliana: el matrimoni de l’infant amb Costança, la campanya de Múrcia, on intervingué l’hereu, o les successives revoltes dels sarraïns a València, que acabarien sent totalment reprimides a l’inici del regnat de Pere. I ací fa valdre Desclot els seus amplis coneixements sobre els problemes musulmans en base a la seva llarga estada a la frontera meridional.[7] Enfront d’ells només la conquesta de Mallorca és tractada amb amplitud –i segurament Desclot hi aprofita l’existència de treballs previs sobre el tema– mentre que la campanya de València hi és resolta en un sol capítol, i no de gran exactitud.

Com es pot comprendre, per tot això, la tensió que hom observa al Libre dels feyts entre el rei Jaume i els seus nobles –principalment aragonesos– és ací més larvada, tot esperant, en qualsevol cas, el ressorgiment, amb detall, durant els difícils anys de Pere el gran. Comptat i debatut, poca atenció i minuciositat de la crònica envers els aspectes pròpiament jaumins, mal compensada pel primer retrat historiogràfic que de les seves faccions ens hi ofereix Desclot, en el sentit en part tòpic amb què passarà a la posteritat.[8]

Allò que en Desclot és encara un indici –menor atenció a Jaume I però inici d’una tradició històrica–, en Muntaner és, avançat el primer terç del segle XIV, una autèntica realitat. Certament les conquestes de Mallorca, València i fins i tot Múrcia apareixen bastant resumides en la seva crònica, per bé que anys després part d’aquell regne de Múrcia s’incorporàs definitivament a València, amb Jaume II, en els casos d’oriola, Elx i Alacant.

L’interès de Muntaner per Jaume I no rau tant en els fets, per a ell ja massa històrics, del període de la Conquesta, com en el fet que de Jaume sorgeixen totes les ramificacions esplendoroses del «casal d’Aragó»,[9] des de Pere el gran a Jaume el Just, amb la subsegüent expansió mediterrània. D’aquí la mitificació, que no és solament física sinó també espiritual. Jaume I ha estat un miracle de Déu, com els avatars de l’embaràs de la seva mare i el seu naixement, les dificultats de joventut davant la díscola noblesa, els gloriosos fets d’armes i fins i tot la seva santa mort demostren, de tal manera que, en la seva darrera hora, «l’ànima se partí del seu cors e se n’anà en Paraís».[10] I la presumpció de Muntaner quant a la santedat de Jaume I –d’hic sanctus rex arriba a ser qualificat el rei a la crònica– té èxit des del segle XIV, tal i com Burns[11] i Tourtoulon,[12] entre altres, han indicat.

JAUME I I EL PARTICULARISME VALENCIÀ: DEL RECORD HISTÒRIC A L’OBLIT HISTORIOGRÀFIC

La segona meitat del segle XIV, que ha assumit ja el qualificatiu de Muntaner, sembla tanmateix oblidar-se en gran part del rei Jaume. Els importants esdeveniments que tenen lloc a la meitat de la centúria, referits fins i tot a València, la relativa llunyania d’aquests temps respecte dels anys de la Conquesta, i tal vegada el punt d’equilibri que troba el país després del conflictiu període anterior, expliquen sens dubte que el Conqueridor comence a entrar en els llindars del passat històric. «Lo molt alt senyor rei d’Aragó en Jaume» és sobretot un rei «de bona memòria».

Més important que no el mateix monarca, citat ben poques vegades per Eiximenis fins i tot en el seu famós pròleg del Regiment de la cosa pública (1383), dedicat als jurats valencians, és «València la Gran», ciutat i regne, en una afirmació tan afalagadora i incipient del particularisme abans esmentat com premonitòria de la superioritat històrica de la llarga durada –o estructura– sobre la conjuntura, per important que aquesta sigui.

Jaume I, en tot cas, ha estat l’instrument de què Déu s’ha servit per tal de mantenir definitivament la València de «tostemps» allunyada del món dels infidels i dotar-la, a més, amb la millor normativa legal del regne.[13] Per això el rei és sant i de bona memòria; però més que no el passat, amb totes les citacions erudites de què va carregada l’obra d’Eximenis, cal mirar el futur, sobre el qual pot influir la prudent gestió dels actuals jurats.[14]

I el futur immediat del segle XV serà encara més oblidadís per al Conqueridor. És força curiós de constatar, en aquest sentit, l’absència d’una veritable preocupació històrica, o en tot cas historiogràfica, al llarg del Quatre-cents valencià, al costat de l’exuberant literatura de creació: poètica i narrativa. I ho és encara més atesos els precedents de les cròniques anteriors que he comentat, sobretot la més moderna de Pere el Cerimoniós, la qual, per la seva força dramàtica i la vivesa del retrat dels personatges, és amerada de certa càrrega humanista, com si intuís, simultàniament al canceller Ayala a Castella, els temps ja no molt llunyans del Renaixement. A més a més, la florida historiogràfica del segle XV castellà[15] fa més sensible l’absència de la narració històrica valenciana, atesa la facilitat de contactes –comercials i implícitament culturals– entre la metròpoli per excel·lència de la Corona d’Aragó, que és ara València, i les ciutats italianes, seus successives d’un Renaixement que a Nàpols, i sota Alfons el Magnànim, inicia fins i tot un primer esbós d’història crítica amb Lorenzo Valla.

El perquè d’aquesta llacuna no és fàcil d’esbrinar. En darrer terme, sempre es podrà argumentar que és un problema de falta d’individualitats, fora de cròniques realment irrellevants,[16] incloent-hi el mateix Dietari del Capellà d’Alfons el Magnànim, la més important sens dubte.[17] Però això no és òbviament una resposta, atesa l’abundància creativa del XV. És possible que siga aquesta dedicació poètica –i literària, en general– la que ha absorbit les energies d’uns altres camps.[18]

I la hipòtesi pot revelar-se més vàlida si paràvem compte en el caràcter poc traumàtic de la història valenciana del XV. L’estabilitat social, econòmica i fins i tot política –no exempta de sordes tensions, com en una altra ocasió he assenyalat– va generalment tan malament amb les introspeccions historiogràfiques com tan bé s’avenen aquestes amb les èpoques de dificultats, neguits i estancament que, contràriament, comporten una anàlisi del perquè de la situació present en el passat més o menys immediat, a la recerca dels errors que han suposat la delicada situació per què hom travessa. En una paraula, el particularisme valencià del XV, testimoni de l’expansió literària, sembla pretendre gairebé alegrement oblidar la pròpia història i, és clar, els lligams històrics i de tota mena que l’insereixen a la Corona d’Aragó.

No hi és aliè possiblement l’encara més gran oblit que de la figura de Jaume I i els seus successors sembla tenir-se, atès el triomf dels Trastàmara al Compromís de Casp, nova dinastia que en actes com el desterrament de Pere Belluga[19] deixa ben palès que poc té a veure amb l’extingida línia de reis catalanoaragonesos, els quals ja no hi són presents per premiar els esforços historiogràfics dels seus cronistes. Davant el Casal d’Aragó de Muntaner ha triomfat ara el Trastàmara, i els historiadors de la Corona d’Aragó –alguns d’ells italians, amb tot l’avantatge renaixentista que tresoregen– s’afanyen a cantar-ne les glòries, des de la biografia de Ferran I d’Antequera, de Valla,[20] a l’aportació de Lucio Marineo Sículo, amb Ferran II el Catòlic.[21]

Els escassíssims cronistes valencians queden ara reduïts a aspectes interns, a diaris que no eren gaire apreciats a l’època, com és el cas del ja citat Dietari del Capellà, però que tanmateix es mouen, són història. Perquè són aquests esdeveniments interns, quasi oblidats en base a la brillantor del particularisme valencià, els que al final provoquen, per bé que lentament, l’esquerdament de l’espectre sòcio-econòmic i polític del regne. I no és casualitat que només després que l’actuació Trastàmara, des d’Alfons el Magnànim a Ferran el Catòlic, haja suposat un veritable gir copernicà respecte de la política molt més autònoma d’èpoques anteriors,[22] sigui estampada en 1515 la col·lecció de tots els privilegis de la ciutat de València, des de la Conquesta fins al rei Catòlic, recopilats en l’Aureum Opus, com a símbol polític d’un intent de tornar a les fonts per tal de frenar els abusos.

En vespres de l’esclat de les germanies i de la consegüent decadència, encara que relativa, respecte del daurat segle XV, el germen historicista ja és a punt de calar a la València del Cinc-cents, amb els seus personalíssims trets, forjats al segle precedent. En aquest sentit, la publicació dels privilegis de l’Aureum Opus va precedida de la història de la conquesta de València «treta de registre autèntich del archiu del consell de la present ciutat»,[23] que no és ni més ni menys que la versió del Libre dels feyts, segurament una de les innombrables còpies que degueren córrer en el moment –o poc després– de la seva publicació.

Però amb una particularitat: que ací només interessa la conquesta de València, i la narració comença amb la reunió de Jaume I i Balasc d’Alagó, i acaba amb l’entrada victoriosa del Conqueridor a la capital del regne. El particularisme del municipi valencià, palesat en el text de l’Aureum Opus, no solament havia mutilat la crònica de Jaume I, tot expurgant allò que no tenia res a veure directament amb la conquesta, sinó que àdhuc havia prescindit de les campanyes –valencianes també– al sud del Xúquer, òbvia exageració només explicable per l’interès en la història local d’una corporació local.

LA IRRUPCIÓ DE LA HISTÒRIA ERUDITA: JAUME I I ELS CRONISTES VALENCIANS

Però aviat aquest defecte havia de ser esmenat tant per la publicació a València, a mitjan segle XVI, de la primera i única impressió del Libre dels feyts, que va tenir vigència fins el Vuit-cents,[24] com per la florida dels cronistes valencians, els quals, des de Beuter, es plantegen la realització d’una història general de València que abrace des dels orígens del país fins –si els és possible, per raons de la immensitat del treball emprès o de la limitació de llurs vides– al passat més immediat del moment en què escriuen. La història amb càrrega erudita, no exempta de llegendes i mites, arribava al país en el moment en què aquest ja era una pàl·lida ombra del que fou. I arribava havent perdut en el camí la modalitat d’expressió natural a la seva pròpia història: el català, el qual, per raons de mercat –força vegades esgrimides–, o per interessos polítics de cara a la monarquia autoritària dels Àustries, plenament arrelada a la Meseta, hi era substituït per la llengua castellana.

A l’inici de la decadència pren força, doncs, la historiografia valenciana, la qual, en menys d’un segle, intenta assumir la pròpia història, però més en la línia de la curiositat erudita d’unes personalitats –que en res no problematitzen l’establishment polític i cultural del moment, sinó que en tot cas l’exalcen tot entroncant-lo amb les arrels dinàstiques medievals– que no en les possibles derivacions pràctiques que, pel que fa a l’època, el context històric pugui tenir.[25] Les biografies dels nostres cronistes corroboren el que hem dit:[26] tres religiosos –Beuter, Escolano i Diago– i un funcionari de la monarquia –Viciana–, difícilment poden esdevenir quelcom més que uns benemèrits estudiosos d’un passat en el qual la figura de Jaume I, fins a un cert punt ara retrobat, és l’obligat precedent històric del seu món cristià.

Però per dessota dels trets similars que caracteritzen la vida i la història dels nostres cronistes, i fins i tot el concepte que del rei Jaume tenen, des de Beuter a Diago, podem detectar-hi, no obstant això, certes diferències que s’aguditzen més entre els dos primers, Beuter i Viciana, i els darrers, Escolano i Diago.

El fet que l’obra historiogràfica de Beuter siga realitzada entre 1538-1551, ben poc abans de la impressió definitiva de la de Viciana entre 1564-1566,[27] enfront de les Décadas d’Escolano de 1611 i els Anales de Diago de 1613, podria potser proporcionar una primera clau en l’explicació d’aquestes matisacions. Els primers, i Beuter molt més que no Viciana, serien homes la producció historiogràfica important dels quals ha estat forjada durant la primera meitat del XVI, encara més permissiu per erasmista que l’esperit de la Contrareforma que domina a la darreria del segle i en l’ambient del qual preparen les seves obres Escolano i Diago.

Però per bé que hi observem alguna influència erasmiana, en Beuter si més no, el conjunt de les obres dels nostres cronistes no permet de defensar aquest esquema (penseu que Viciana pren de vegades posicions molt dures, sobretot quan tracta assumptes recents que han afectat la seva pròpia vida, com s’esdevé amb les germanies). En qualssevol dels casos, la major o menor permissivitat no s’ha de rastrejar tant en el tractament ideològic de la història que conten, sinó en la postura de mètode historiogràfic que adopten, de més gran rigor crític en els dos últims. I això és un deute que, com més avall posem de manifest, Escolano i Diago tenen amb Zurita, el qual marcà als seus Anales de Aragón un model que els darrers cronistes valencians seguiren.

Els primers cronistes: Beuter i Viciana

Sense la influència, com és obvi,[28] del gran cronista aragonès, amb tot, Beuter i Viciana han deixat treballs importants però de valoració molt desigual.

En el primer cas, de Beuter interessa potser més el seu caràcter de pioner que no la validesa històrica. Avui dia Beuter és un símbol, tant per ser la seva obra la primera de les grans cròniques, com per haver estat situat en la cruïlla de l’abandó del català a favor del castellà, tal i com ha observat Joan Fuster.[29] I en aquests trets rau la seva importància, ja que la seva història, que té el mèrit d’esbrossar camins, s’enfonsa massa voltes en el pantà de la miracleria –meravellosa o no–, sense una adequada crítica de fonts, perquè hi accepta tota mena de tradicions religioses. Beuter és, de tots els cronistes, qui fent-se eco de les notícies fantasioses que en aquesta matèria es troben en les narracions medievals, incloent-hi les de Jaume I, Desclot i Muntaner, les transmet íntegres als seus successors, els quals accepten, amb més o menys reserves i citant-lo moltes vegades, les explicacions donades.[30]

Per això en ell la figura de Jaume I apareix envoltada sempre d’un hàlit portentós. Des del naixement fins la mort, el seu regnat és quallat de màrtirs, sants, llegendes i miracles. Tots aquests aspectes van sovint en detriment de facetes històriques que, per contra, s’hi troben més desdibuixades. Per això és potser Beuter el cronista que més difumina les tensions que el rei Jaume tingué durant –i després de– la Conquesta amb els seus rics homes aragonesos. La narració de Beuter, en fi, s’interessa, més que no a esbrinar els autèntics problemes del regnat, molts dels quals li són desconeguts, a ressaltar la figura del rei Jaume, tal i com ell mateix tingué ocasió de fer quan, requerit pels jurats valencians, hom li encomanà commemorar des de la trona el tercer centenari de la Conquesta a les festes de Sant Dionís de 1538.[31]

Perduda per a l’investigador actual, la primera part de la Crònica de Martí de Viciana, en la qual l’autor havia plasmat una síntesi de la història política del regne segons les seves pròpies al·lusions de les altres tres parts, la major qualitat de Viciana no s’infereix de les pàgines que degué dedicar-hi a Jaume I, avui totalment desconegudes. És el conjunt de la seva obra el que ens permet d’emetre aquest judici. I són només les escasses pàgines de la tercera part –dedicades a breus semblances dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona, i a un estudi històrico-geogràfic de les principals viles, monestirs i ordes religiosos del regne– les que ens permeten d’entreveure-hi un apunt biogràfic del Conqueridor, que difícilment serveix de pal·liatiu per tal de conjecturar la gran llacuna que del regnat de Jaume I té avui el Viciana.

També per a Viciana la figura de Jaume és susceptible de tots els tòpics que, si més no des del segle XIV, circulen en la historiografia. Alt i bell en l’aspecte físic, valerós, vencedor, just, equànime, generós i bon cristià, són els més preciats guardons del rei,[32] sense que els rampells de còlera o venjança li serveixin de deslluïment.[33] Però l’historiador que hi ha en Viciana, malgrat les deficiències que pugui mostrar, afegeix una novetat: la de l’excepcional conjuntura que emmarca els esdeveniments d’una vida. Tot fent evidentment abstracció –o per desconeixença– de les contrarietats que esquitxaren el segle XIII, el Dos-cents és una Edat d’or, en una autèntica premonició d’allò que en múltiples ocasions la historiografia –fins i tot la no gaire llunyana– ha qualificat com l’època de la plenitud medieval, sobretot pel que fa als tèrbols temps posteriors de la cada vegada més discutible crisi de la Baixa Edat Mitjana. I per ser una Edat d’or –argumenta Viciana– no podia el rei Jaume ser-ne una excepció, ni la Corona d’Aragó tenir un rei inferior a la llarga llista de personalitats –papes, sants, monarques, savis– amb què Viciana il·lustra el qualificatiu aplicat al segle.[34] Per primera vegada en la historiografia valenciana, a pesar de ser molts els mereixements del monarca, el major sentit crític d’un historiador –tot i els tòpics acceptats– faria dependre, encara que providencialment, el regnat i la persona d’un rei –mers esdeveniments per esplendorosos que fossin– de la tendència, superior, d’una conjuntura.

La influència de Zurita en el desenvolupament qualitatiu de la historiografia valenciana

La publicació dels Anales de la Corona de Aragón de Zurita (la primera edició de la qual és de l’any 1562, però que la definitiva, amb l’ampliació d’algunes matèries i amb més profusió de notes documentals, data de 1581)[35] representà una fita important, per la seva influència, en la historiografia valenciana, si més no des de dues òptiques significatives.

En primer lloc, perquè els Anales de Zurita plantegen cruament, al llarg de molts passatges, la dramàtica tensió entre la noblesa –fonamentalment els rics homes aragonesos– i la reialesa –Jaume I i els seus successors–. Així, podem afirmar, sense cap dubte, que moltes de les notícies que al principi del capítol anterior s’ofereixen al lector sota l’epígraf del «malestar aragonès del segle XIII» es troben a Zurita, que en ocasions ha seguit gonzález Antón, en una interpretació ben emmarcada pels corrents històrics actuals. Com més ens hi endinsem, aquesta pugna, sorda o declarada, plantejada per Zurita inicialment des del regne d’Aragó però sense oblidar totes les àmplies ramificacions que s’eixamplen a València, té una riquesa de matisos que mai no copsaran els seus seguidors valencians en aquest tema: Escolano i Diago, els quals ofereixen, sobretot el primer, no gaires inspirades síntesis de la detallada narració dels Anales.

En segon lloc, la problemàtica referida hi és presentada amb tota l’objectivitat, ja provada en el gran cronista aragonès (que tant es diferencia del seu exaltat paisà Blancas)[36] i abonada, més sovint en l’edició de 1585, amb les citacions de les fonts historiogràfiques i documentals que l’autor hi utilitzà, fins al punt que, quan el cronista no arriba a estar convençut de la notícia i/o llegenda que narra, en descarrega la responsabilitat en la font emprada, amb el displicent comentari de «según estos afirman», o «según muy ciertas conjeturas».[37] La modalitat féu escola i crec que és a la base dels nostres dos més grans cronistes: Escolano i Diago, encara que ambdós mantenen grans diferències en el plantejament i la resolució de llurs treballs.[38]

a) La síntesi d’Escolano

De decebedor podria ser qualificat el primer, d’acord amb la impressió que proporciona la lectura de les pàgines inicials que dedica, en les Décadas,[39] al regnat de Jaume I, escasses en nombre i en la qualitat del contingut. Una ràpida volada sobre aquestes pàgines ens permet de veure-hi la pobresa de la major part dels vuit capítols destinats al Conqueridor, dins el tercer llibre de la primera Dècada, en què també analitza Escolano els regnats del pare i el fill del nostre rei: els dos Peres, el Catòlic i el gran.

Precedit d’un capítol introductori –el quart–, on el cronista narra ràpidament els esdeveniments de Jaume I, des de la mort del seu pare a Muret fins al començament del setge de València, i ultima, després de la presa de la capital valenciana, la visió del seu regnat amb massa celeritat (capítols VIII-XI), solament els avatars del setge i el lliurament de la ciutat del Túria (capítols V-VII) són objecte d’una atenció adequada. En aquesta destaquen no únicament els fets d’armes, que gaudeixen de gran predilecció en l’autor, sinó també la creació dels primers rudiments polítics –lleis noves, furs...– i eclesiàstics –dotació de l’església major, nomenament del primer bisbe...– del nou regne, davant dels quals Escolano detecta la protesta aragonesa.

No podem dir que ací la seva anàlisi és òptima –ja que és notòria la descompensació entre les gestes militars i els aspectes político-eclesiàstics–; no obstant això, ho és en relació a la mera juxtaposició dels esdeveniments precedents i posteriors al seu centre d’interès. Una mica més i el lector a penes pot assabentar-se dels problemes de la infantesa i la joventut de Jaume, de les dificultats que ja tingué aleshores amb alguns nobles aragonesos, de la conquesta de Mallorca, de l’inici de la campanya al País Valencià des de Morella-Borriana a la batalla del Puig. I encara que un poc més detallada, en la problemàtica dels infants per l’herència dels regnes de Jaume (amb les llargues baralles dels nobles aragonesos –i alguns de catalans–, totes esquitxades per les notícies al voltant dels últims episodis de la conquesta valenciana), de les insurreccions musulmanes d’Alazrach i els seus companys, o del matrimoni de l’infant Pere amb Costança de Sicília, hi trobem a faltar el superior ofici i la mestria de Zurita, que no eclipsa en cap moment al llarg d’aquest estudi.[40]

Però fer aquesta forta crítica seria injust sense les oportunes matisacions que ja vénen donades per la contemplació del conjunt de les Décadas d’Escolano. L’autor no ha tractat, en les pàgines que hi dedica a Jaume, de fer una anàlisi definitiva del regnat, sinó de realitzar-ne només un perfil, a la manera dels treballs de síntesi de les nostres modernes enciclopèdies, per tal de descarregar els detalls i aprofundir en les explicacions quan als llibres posteriors de la seva primera i única Década anirà tractant de les diverses viles, institucions, monestirs i esglésies del regne. Llavors reprèn la narració i, tot parlant de Morella, Borriana o Peníscola, per citar exemples molt representatius, aprofundeix en la conquesta particular de cada vila. No hi ha, doncs, res a objectar a la globalitat de l’obra, però queda en peu la insuficiència del quadre general introductori, pobre de matisos, tant a causa del mètode utilitzat com per la comparació amb Zurita que és susceptible de fer-se en aquesta temàtica.

Amb tot, la ingent aportació d’Escolano és molt significativa, i amb justícia hom li atorgà en 1604 el títol de cronista del regne a petició de les Corts valencianes. L’incipient criticisme, que llavors maldava per triomfar, ja li permeté de posar alguna ombra en el perfil del rei Jaume.

Al magnanimo coraçon del rey tambien le toco una centella de zelos, de que aquel cavallero le huviesse ganado por la mano,

afirma, per exemple, quan tracta de l’episodi de Morella, presa per Balasc d’Alagó.[41] El seu esperit, immers en el catolicisme més rigorós de la Contrareforma, no pot acceptar sense cap reserva els qualificatius de sant per a un monarca de vida llicenciosa i que arriba fins i tot a ser excomunicat pel papa. En conseqüència, per a Escolano, el Conqueridor és, abans que cap altra cosa, això, un capità de soldats, el valerós i sempre invicte militar cristià que posà en marxa el procés de la submissió de la morisma infidel. Perquè per a Escolano –fill d’una il·lustre família, el pare de la qual intervingué en el desarmament dels moriscos valencians de 1563 i ell mateix fou consultor i secretari de la junta que decretà l’expulsió dels moriscos de 1609– la qüestió musulmana de València és peça essencial a la qual dedica (sense respectar l’ordre cronològic dels successors de Pere el gran, en el regnat del qual acaba la història política de la primera dècada) el llibre desè i darrer precisament de la seva obra. La problemàtica musulmana hi és analitzada al llarg de tota l’època medieval i moderna fins al seu desenllaç en l’expulsió morisca.[42] I en tota l’obra són exalçats els reis que més es van distingir a donar els passos decisius en la seva resolució: Ferran el Catòlic i, més recentment, Felip II; però, al capdavall d’aquest fil conductor, sempre el gran capità que conquerí el regne de València als moros, Jaume I, de qui Escolano traça la semblança sens dubte més acabada de tota la historiografia valenciana.[43]

b) La crítica de Diago

Però, des del 1613, els Anales del Reyno de Valencia, del pare Francesc Diago, competiren amb les Décadas d’Escolano, ja que la proximitat de l’una i l’altra obra i la temàtica sobre la qual se centraven –l’estudi històric de les terres valencianes– no foren motius suficients com per a esborrar les enormes diferències de mètode i contingut que les dues històries presentaven.

D’acord amb les confessions de l’autor –«que no suelo yo contar cosa fuera de su año»–, els Anales són sobretot una narració històrica tremendament respectuosa amb la cronologia, des dels primitius orígens valencians fins a la mort del rei Jaume, en què acaba el primer volum,[44] sense que un segon volum haja passat, per la mort del cronista, d’uns mers apunts,[45] feble succedani del text que ja no va poder ser acabat i que havia d’arribar fins al regnat de Felip III.

Per sort, Diago sí que va poder ultimar els anys de Jaume I, que són analitzats al llarg dels 67 capítols que integren el seté llibre dels seus annals. Al contrari que a Escolano, el gran fresc que ofereix Diago, tant per la quantitat (amb més d’un centenar de pàgines dedicades només al Conqueridor)[46] com per l’excel·lència del contingut, és excepcional. Diago no descarrega la informació per a un posterior aprofundiment, en llibres paral·lels que tracten de viles, llinatges o qualsevol altra mena d’institució, sinó que «sin hazer lista hablare dellos en los tiempos que hicieron algo memorable». Això li suposa la pèrdua de tota una gamma d’informacions, que el lector bé voldria també tenir, en favor d’una autèntica crònica, dia a dia, del regnat de Jaume I, restringida, a més a més deli beradament, als fets que afecten directament la conquesta, la creació i la consolidació del nou regne. Perquè en aquest punt podem observar una altra diferència amb Escolano.

Tot i ser breu la síntesi d’aquest darrer, tanmateix, encara que de forma aïllada, hi aprofitava moltes de les notícies que hom podia trobar a Zurita, i, si bé de manera incompleta, hi descrivia les friccions entre els nobles i el rei o qualsevol altre esdeveniment del regnat, que no necessàriament es produeix al regne de València però que hi pot afectar més o menys intensament. I, en aquest sentit, per accidentals que fossin, les potser obligades incursions de les Décadas per la història de la Corona d’Aragó semblen abonar, si més no superficialment, la dependència que de Zurita presenta Escolano.

L’estudi de Diago, altrament, expurga tot esdeveniment que no tingui a veure molt directament amb el regne, i entén que hi ha altres cròniques més generals, amb la qual cosa la història valenciana és ací enormement particularista. Per això, les referències al malestar dels rics homes aragonesos són més escasses a Diago i hi queden limitades a les circumstàncies de la conquesta: pretensió aragonesa d’abandonar el setge de Borriana,[47] de desmantellar el Puig després de la mort de guillem d’Entença,[48] disgust davant la capitulació de Zaén,[49] oposicions contra l’expedició a Múrcia de Jaume I...[50] Nogensmenys, Diago, que no utilitza tant Zurita i mes aviat el sobreentén, n’és en el fons molt més prop que no Escolano. I no solament per l’analogia dels títols –els dos annals– de llurs obres, sinó sobretot pel mètode crític on el valencià demostra, fins i tot en alguna ocasió, de ser un deixeble avantatjat del mestre. Consegüentment, Diago no admet sense cap reserva la plèiade de llegendes i miracles[51] que adornà l’obra de Beuter i fou encara acceptada per Escolano. Intueix, en un altre lloc, la importància del Repartiment –fet per Jaume I els mateixos dies del setge a València i continuat després de la rendició–, el qual, si se n’haguessin conservat les escriptures, permetria avaluar els més il·lustres avantpassats dels valencians del seu temps, en una esplèndida anticipació[52] dels esforços que des de Bofarull fins avui mateix s’han fet en aquest sentit, no sense la polèmica en els nostres dies de la major o menor composició nacional –catalana i aragonesa– de la pionera població conqueridora. Anticipació més definitiva encara, per tal com Diago, davant el testament de Jaume I –vist per Zurita i publicat per Viciana[53]– es fa ressò de la clàusula en què el rei, per desentendre’s de qualsevol deute que li volguessin imputar per això, esmenta clarament l’abandó de molts dels «heredamientos» que van ser atorgats als cavallers que participaren en la conquesta de la ciutat de València, tot obligant-se, en conseqüència, Jaume, a confiscar-los i a fer-ne un nou repartiment, amb la qual cosa tractava d’estimular l’arribada d’uns altres pobladors.[54] Punt aquest que no mereix més comentari que la mateixa clàusula, la qual, almenys en part, problematitza la validesa definitiva, en un o altre sentit, del Llibre del Repartiment. Des del seu criticisme, Diago, doncs, discuteix al mateix Zurita i també, és clar, a Beuter i a Escolano –«un cierto moderno», en una expressió clarament menyspreativa per a l’autor de les Décadas–, les cronologies de les preses de Xàtiva i Biar, massa altes en els citats autors, davant la realitat històrica que Diago deixa definitivament per a sentència.[55]

Precisament per aquest caràcter crític que predomina a l’obra de Diago,[56] el cronista valencià amb millor tècnica, sense que per descomptat siga rebec al Conqueridor, no abunda en adjectius altisonants per al rei Jaume. S’estima més, en tot cas, que les obres i la història parlen, i, a l’hora de fer l’obligat panegíric del rei, que tot valencià que se n’orgullesca no pot defugir, opta pel camí més fàcil: inspirar-se fidelment en Zurita.[57]

JAUME I I ELS ANYS DE LA DECADÈNCIA HISTORIOGRÀFICA

Però després de Diago la historiografia sobre Jaume I pateix una gran parada, sense que l’interés directe i seriós per la figura del monarca es renove fins al segle XIX, pel cap baix. De moment, i pel que fa al Sis-cents, aquesta absència difícilment resta pal·liada. Sens dubte no ho aconseguiran els barroers projectes de santificar el rei en 1633 que ja he esmentat anteriorment.[58] Ni tampoc ho faran les esplèndides festes que la ciutat de València dedica a la seva memòria en el quart centenari de la conquesta, seguint un inveterat costum que arranca de 1338. Perquè, a més que el petit llibre (que per encàrrec dels jurats redacta en aquella ocasió Marc Antoni ortí per tal de commemorar la fastuositat de l’esdeveniment) apareix en castellà[59] (i això no és una fidelitat a la tradició històrica de València), el segle quart de la conquesta té un cert valor distint a qualsevol altre d’anterior. Per descomptat, com a les commemoracions prèvies (i ortí recorda les de 1338, 1438 i 1538, aquesta darrera celebrada per Beuter), l’«ínclito Rey Conquistador don Iayme» ha estat l’instrument de l’alliberament del jou musulmà, però només en aquest any la glòria és encara més gran per «ser el primero de los que se celebraran despues que la Magestad de Filipe Tercero, padre y predecessor de Filipo Quarto el grande, que felizmente reyna, acabo de extirpar la diabólica semilla que en estos Reynos avía quedado del tiempo de la conquista, con la expulsión general del ano 1609».[60] En una paraula, l’efemèrides, més que no una evocació de Jaume, va dirigida cap a la politització interessada a favor de la dinastia regnant per part d’un autor que escriu a les ordres de les autoritats del moment i mirant la monarquia, la qual cosa proporciona una dada més per tal d’explicar la «normalitat» de la castellanització lingüística en els anys en què la pressió política d’olivares assoleix el punt més elevat.

Pitjor encara, si és possible, és la memòria del rei Jaume a la segona meitat del segle, passada ja la fastuositat indicada i amb les dificultats de tota mena per què travessa la reialesa i el país. Els indicis historiogràfics que a simple vista coneixem així ho testimonien, ja que considere que no omplin el buit ni l’actualització, amb nova redacció en 1656, de l’arbre genealògic dels reis de València, en el sumari dels quals hom qualifica Jaume de «venturós conquistador», segurament obra de Matheu i Sanz,[61] ni la notícia d’un sorprenent manuscrit que redactà el mateix autor traduint del català al castellà el Libre dels feyts (la qual cosa semblaria absurda sense considerar els precedents ja coneguts),[62] ni de bon tros els seus estudis jurídics, en absolut centrats en Jaume I i que, si bé són enormement interessants, des de la praxi institucional,[63] també posen en relleu la necessitat de llur coneixement, en l’època de tot un neoforalisme que no contemplà, tanmateix, cap convocatòria de Corts i sí moltes concessions de serveis fora d’aquelles.[64]

Més encara, la decadència d’aquests anys facilita des de la predicació de sermons barroquitzants, que commemoren la Conquesta i glossen el rei amb les més extremades hipèrboles,[65] fins a la confecció de falsificacions com ara la de Les trobes que escrigué Mossèn Jaume Febrer dels linajes dels Nobles de la Ciutat y Regne de València, que hom pretenia fer creure que dataven del temps de la Conquesta (la qual cosa seria de qualssevol de les maneres una dada més de l’interès del XVII per l’època de Jaume I, de no ser per la falsedat d’aquestes «trobes»). En realitat, les Trobes són atribuïdes, sense afirmació categòrica, a onofre Esquerdo, o algun altre personatge de la darreria dels Sis-cents.[66]

[1] Són fonamentalment les de Jaume I, Bernat Desclot i Ramon Muntaner, ja que la de Pere el Cerimoniós no aborda la qüestió. No obstant el fet que no són obres d’autors valencians en el sentit d’haver nascut al País Valencià, el caràcter de cap de les maneres particularitzant de les terres valencianes respecte de Catalunya al llarg del segle XIII i primers anys del XIV (temps en què els funcionaris de la monarquia exerceixen les seves missions sense cap trava arreu de la Corona d’Aragó, i molt més entre Catalunya, València i Mallorca), el fet de ser un dels seus autors el rei Conqueridor, comú a tots els seus regnes i d’especial significació a València i Mallorca, i els altres dos tenir una excepcional relació i contactes amb el regne de València (probablement Bernat Desclot, identificat com Bernat Escrivà, fou durant anys escrivà de la cúria de Gandia; Ramon Muntaner es casà a València i arribà a posseir una alqueria a Xirivella on començà de redactar la crònica i exercí, finalment, el càrrec de jurat de la ciutat de València), i sobretot l’enorme riquesa que de notícies sobre València hi aporten, més certament a la de Jaume I que no a les de Desclot i Muntaner, justifiquen a bastament la inclusió d’aquestes grans cròniques medievals, l’edició i estudi preliminar de les quals es troben a Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III. Les quatre grans cròniques (revisió del text, pròlegs i notes per Ferran Soldevila, Barcelona, 1971).

[2] Com és ben sabut, és normal que tota mena de memòries siguen d’alguna manera manegades. Açò, a més a més d’uns altres factors que més avall es comenten, ha condicionat els judicis fortament negatius del professor Ubieto contra el Libre dels feyts al seu llibre Origenes del Reino de Valencia ja citat. Tanmateix, un pregon coneixement de la personalitat de Jaume I, tal i com el posseeix Robert I. Burns, invalida aquestes opinions. (Vegeu en aquest sentit les primeres pàgines de l’apartat «Els problemes al voltant de la Conquesta. L’estat de la qüestió», d’aquest mateix llibre.)

[3] Per més fart que estigués Jaume I del seu fill bastard Ferran Sànchez de Castro, el qual remenava tothora les aigües de la revoltosa noblesa aragonesa, no deixen de ser molt dures les frases que pronuncia en conèixer la seva mort a mans de l’infant Pere: «a nós plac-nos molt quan ho haguem oït». Crònica del rei Jaume I el Conqueridor, dins Les quatre grans cròniques, op. cit., paràgraf 550, p. 186.

[4] Robert i. Burns, S. J.: «The spiritual life of James the Conqueror King of Aragon-Catalonia, 1208-1276. Portrait and self-portrait», The Catòlic Historical Review, vol. lxii, núm. 1 (gener, 1976). Traducció catalana «La vida espiritual de Jaume el Conquistador», dins Jaume I i els valencians del segle xiii, València, E. Climent Editor, 1981, pp. 3-49.

[5] Això explicaria el fet que normalment la figura de Jaume I sigui ben vista per historiadors catalans i valencians, mentre que els aragonesos hi serven certa coïssor i el fan responsable d’una política antiaragonesa. Amb tot, fins i tot en aquests historiadors hi ha grans diferències, entre Giménez Soler i Ubieto, clarament hostils, i l’objectivitat de Zurita, o, als nostres dies, González Antón. Més endavant són analitzades les obres de cada un d’aquests historiadors, i el lloc historiogràfic en què les situo tot remetent el lector a aquells passatges.

[6] Amb tot, evidentment són menys que els 95 dedicats al regnat de Pere el Gran, 93 dels quals abracen els esdeveniments de quatre anys (1281-1285), cosa que revela l’enorme detallisme a què descendeix Desclot amb el seu biografiat. (Vegeu Llibre del Rei en Pere, dins Les quatre grans cròniques, op. cit.)

[7] Segons la tesi de Miquel Coll i Alentorn (Bernat Desclot, Crònica, a cura de Miquel Coll i Alentorn, a «Els nostres clàssics», Barcelona, 1949-1951), acceptada per Soldevila, Bernat Desclot, identificat com Bernat Escrivà, s’estigué ja des dels deu o quinze anys a València i Xàtiva, conegué la llengua dels musulmans i durant anys fou escrivà dc la cúria de Gandia. I tot i no ser definitiva la seva hipòtesi d’una família catalana que en gran part emigrà al País Valencià i hi tingué àmplies connexions, sembla més que probable. La tesi de Coll i Alentorn es pot trobar resumida a la conferència que pronuncià l’autor a la seu de Lo Rat-Penat el 21 de juny de 1959. (M. Coll i Alentorn: «El cronista Desclot i el Regne de València», Publicacions dels cursos de llengua i literatura valenciana de Lo Rat-Penat, núm. 8, València, 1959.) Més problemes plantegen les disquisicions del professor Ubieto respecte de la identitat d’un Desclot que es manté encara entre els interrogants per les escasses notícies que ell ens en donà a la Crònica. (Vegeu Antonio Ubieto Arteta, «Un historiador valenciano recuperado: Bernat Desclot», dins Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su Reconquista, Saragossa, 1979, vol. II, pp. 227-241).

[8] En el sentit de ben paregut, agradable i valerós. Vegeu el capítol XII, «De les faiçons del rei en Jaume que pres Mallorques e València». «Aquest rei En Jaume d’Aragó fo lo pus bell hom del món: que ell era major que altre hom un palm, e era molt bé format e complit de tots sos membres, que ell havia molt gran cara, e vermella, e flamenca, e el nas llong e ben dret, e gran boca e ben feita, e grans dents, belles e blanques, que semblaven perles, e els ulls vairs, e bells cabells rossos, semblants de fil d’aur, e grans espatlles, e llong cors e delgat, e els brasses grossos e ben feits, e belles mans, e llongs dits, e les cuixes grosses, e les cames llongues e dretes e grosses per llur mesura, e els peus llongs e ben feits e gint causans. E fo molt ardit, e prous de ses armes, e forts, e valent, e llarg de donar, e agradable a tota gent e molt misericordiós; e hac tot son cor e tota sa volentat de guerrejar ab sarraïns», dins Llibre del Rei en Pere, op. cit., p. 421.

[9] Dinastia a la qual Muntaner vol realment exaltar. Crònica de Ramon Muntaner, dins Les quatre grans cròniques, op. cit. Vegeu especialment els capítols I i VI. D’altra banda, l’expressió «casal d’Aragó», aplicada a la dinastia catalano-aragonesa, és la legítima en aquells temps i és perfectament lògic que un català com ara Muntaner la utilitzi, d’igual manera que Desclot. Això no és, doncs, cap argument, entre d’altres d’esgrimits per l’autor per a pretendre –tal i com fa Ubieto– problematitzar el lloc de naixement de Desclot en base al crit de guerra d’alguns dels seus personatges: «Aragó, Aragó». (Vegeu Antonio Ubieto Arteta: «Un historiador valenciano recuperado: Bernat Desclot», dins Orígenes del Reino de Valencia, op. cit., vol. II, pp. 227-241.)

[10] Crònica de Ramon Muntaner, op. cit., cap. XXVIII, p. 690.

[11] Tal i com assenyala aquest autor, ja el 1372 la ciutat de València decretà que el 27 de juliol s’hi celebràs l’aniversari del «molt excel·lent, sant e virtuós senyor rey En Jacme». Robert I. Burns, S. J.: The spiritual life of James the Conqueror King, op. cit., traducció catalana, citada també, p. 6, nota 3.

[12] El 1633 hi hagué un projecte per a la canonització de Jaume el Conqueridor. Vegeu Ch. de Tourtoulon: Don Jaime I el Conquistador, rey de Aragón, conde de Barcelona, señor de Montpeller, según las crónicas y documentos inéditos (València, 1873), vol. II, apèndix B, pp. 414-415.

[13] Francesc Eiximenis: Regiment de la cosa pública, Barcelona, 1927, pp. 35-36.

[14] És simptomàtica ja la prevenció que en els consells inicials als jurats hi fa Eiximenis sobre el problema musulmà, que s’ha de vigilar. Suggestiu, sobretot, de cara al futur. obra citada en nota anterior, pp. 18-19.

[15] Noms tan representatius per a la història castellana com ara els d’Àlvar garcia de Santamaría, Diego Enríquez del Castillo, Alfonso de Palencia, Fernán Pérez de guzmán, Andrés Bernáldez, mossèn Diego de Valera y Hernando del Pulgar, entre d’altres, justifiquen aquesta afirmació. També Catalunya, malgrat les dificultats per què travessà al llarg del segle XV, continuà, encara que amb menys força, la tradició historiogràfica dels dos segles anteriors. Per citar-ne un exemple, important per tal com Zurita el tingué en compte i el seguí en ocasions als seus Anales i perquè conté referències a València: Pere Tomich: Històries e conquestes dels Reys d’Aragó e Comtes de Catalunya (Valencia, Anubar, 1970, reimpressió facsímil de l’edició dc Saragossa de 1534). Vegeu el treball de Juan Sáez Rico: «Valencia en las “Històries e conquestes dels Reys d’Aragó e Comtes de Catalunya”, de Pere Tomich», dins Primer Congreso de Historia del País Valenciano, Actes de 1971, València, 1980, vol. II, pp. 7 19-725.

[16] Dins d’aquestes, Almarche dóna uns quants títols que, d’altra banda, no toquen realment l’època del Conqueridor. (Francesc Almarche i Vàzquez: Historiografía valenciana, València, 1919.) Hinojosa, per la seva part, ha editat una molt breu crònica del segle que, pel que fa al rei Jaume, beu a les fonts de les catalanes medievals –de Jaume I, Desclot i Muntaner– i li aplica els epítets ja tòpics: bo, fort, bataller, savi, prosperat... (Josep Hinojosa Montalvo: Crònica de Pere Maça, València, Universitat de València, 1979.) Menys entitat té encara la notícia històrica dels reis d’Aragó, estudiada per Àngel Canellas, el qual l’atribueix a un valencià. (Àngel Canellas López: «Contribución a nuestra historiografia medieval. Una noticia històrica de los Reyes de Aragón», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón (Saragossa), vol. 3 (1947-1948), pp. 193-241.)

[17] Dietari del Capellà d’Anfós el Magnànim, introducció i transcripció per Josep Sanchis i Sivera, València, 1932. Abraça en realitat gran part del segle XV.

[18] I, sens dubte, entre els afanys de la literatura del XV la preocupació històrica no ocupa lloc important. Amb tot, he detectat al·lusions en aquest sentit a Jaume Roig, el qual, al Llibre de les dones, realitza un lleugeríssim –i més que res curiós– esbós històric de la ciutat de València, la qual «molt més crexqué per Jaume’l Bo, rei d’Aragó, quant l’hac guanyada e l’hac poblada de clerecia, cavalleria, artizat poble, constant, inmoble, gent valentíssima, terr’ameníssima, tota de rec». (Jaume Roig: Llibre de les dones, o Spill, text, introducció, notes i glossari per Francesc Almela i Vives, a «Els Nostres Clàssics», Barcelona, 1928, p. 115.)

[19] La caiguda en desgràcia de Pere Belluga, el millor tractadista foral del segle XV, és eloqüent en el sentit que la nova dinastia castellana assajava una política autoritària, distinta al foralisme creat des del segle XIII. L’anècdota interessa també perquè, en el contenciós que s’hi relata. Belluga es basa en uns furs que tenen les seves arrels, en Jaume I. Concretament en les corts de 1437, inaugurades pel lloctinent general Joan de Navarra –el posterior Joan II–, Belluga, «profundo conocedor del derecho y la “Costum”, alegando viejas disposiciones forales y retrotrayendo la cuestión incluso a tiempos de Jaime I, mantiene la obligación que tienen todos los oficiales –incluso los reales– de ser sometidos a inquisición al termino de su gestión pública, con el fin de que pudieran responder de haber procedido en aquella recta y justamente». Però el batlle general, sobre el qual hom volia fer recaure la inspecció, s’hi oposà recolzat en l’autoritat de Joan de Navarra. El desenllaç s’accelerà amb l’expulsió de Belluga del regne –marxà a Almansa, tot un símbol premonitori–, encara que després fou rehabilitat per Alfons el Magnànim, a la cort del qual, a Nàpols, i a petició inicial del valencià, acudí Belluga. Evidentment, el gest del Magnànim no és rebutjable amb la rehabilitació, doblada fins i tot del suggeriment del rei que Belluga titulés l’obra que havia conclòs precisament a l’exili Speculum principum, en el sentit que en el futur pogués donar norma de conducta als governants (segons conta Roca Traver). Però tampoc no ho han de ser les friccions autoritàries que l’havien precedit, en uns moments d’avanç de l’autoritarisme, tan distints d’aquells altres d’Alfons el Benigne, capaç de donar la raó a Vinatea en assumpte molt més espinós que no la legalista pretensió de Belluga. Segurament la conjuntura era distinta i el país tenia més gran defensa foral al segle XIV, per bé que precisament les jurisdiccions alfonsines i àdhuc la posterior actuació de Pere el Cerimoniós preparessin el terreny als monarques del segle XV. (Vegeu en aquest sentit: Francesc Roca Traver: «Pedro Juan Belluga», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón (Saragossa), vol. IX (1973), pp. 134-137.)

[20] Laurentius Valla: Historiarum Ferdinandi Regis Aragoniae, reimpressió facsímil de l’edició de 1521. Pròleg, índexs de llocs i persones de Pedro López Elum, Textos Medievales, 41, València, 1970.

[21] Lucio Marineo Siculo: Crónica d’Aragon, reimpressió facsímil de l’edició valenciana de 1524, Barcelona, Edicions L’Albir, 1974. En el fons, aquesta crònica, impresa anys després de la seva elaboració, no passa de ser poc més que un arbre genealògic de les dinasties reials, amb traços dels seus més reeixits fets polítics. De Jaume I, pel que fa a València, només se’n dóna notícia de la Conquesta, sense més aclariment (f. XXIX).

[22] Amb el control del municipi de València, de les Corts i de la generalitat per part, sobretot, del Rei Catòlic (vegeu nota 15 del capítol primer).

[23] Aureum Opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentie, editat per Lluís Alanyà (València, 1515). Reedició facsímil el 1972, amb índexs de María Desamparados Cabanes Pecourt (València, 1972), p. 17.

[24] Impresa a València el 1557. Per a un coneixement de les diverses traduccions i edicions de la Crònica, vegeu Ferran Soldevila: «Prefaci al Llibre dels Feits del Rei en Jaume o Crònica de Jaume I», dins Les quatre grans cròniques, op. cit., pp. 62-64. (És obvi, d’altra banda, que l’esmentada publicació faria més fàcilment manejable les memòries del rei, sobretot per la seva cronologia, a Escolano i Diago, encara que Viciana va poder beneficiarse’n. Però no Beuter.)

[25] No volem dir amb això que als nostres cronistes dels segles XVI-XVII no hi hagi una certa càrrega política. N’hi ha, és clar, però no d’enfrontament amb el poder establert, sinó, si de cas, a la inversa. D’altra banda, aquesta relativa politització no es realitza a la recerca d’efectes pràctics per tal de conèixer millor el funcionament de les institucions polítiques de l’època, en base a recopilacions forals, un dels precedents inicials de les quals és l’Aureum Opus, ja esmentat. Aquesta tasca resta, pels mateixos anys del desplegament de les cròniques valencianes, en mans d’uns altres autors. Així, a les publicacions dels Furs de 1482, dels Fori Regni Valentiae de 1547-1548, cal afegir-hi sobretot les recopilacions de Pere Jeroni Taraçona: Institucions dels furs i privilegis del regne de Valencia eo sumari e repertori de aquells, València, 1580, i Bartomeu onofre ginart: Repertori general i breu sumari per orde alphabètic de totes les matèries dels Furs de València, fins les corts del any 1604 inclusiva i dels privilegis de la dita ciutat i regne, València, 1608.

[26] Uns útils, encara que ràpids, apunts biogràfics a Vicent Castañeda i Alcover: Los cronistas valencianos, discurs llegit davant la Reial Acadèmia de la Història, Madrid, 1920.

[27] Encara que impresa l’obra de Viciana en aquests anys, la preparació, per confessió de l’autor, va ser realitzada des de l’any 1517. (Vegeu Castañeda i Alcover: Los cronistas valencianos, op. cit., p. 25.)

[28] L’edició príncep dels Anales de la Corona de Aragón de Zurita, deguda a l’editor Pedro Bermuz, fou feta a Saragossa i datada el 30 de maig de 1562. I si bé és cert que Viciana enllestí la publicació de la seva crònica l’any 1566 –la quarta part relativa a les germanies i impresa a Barcelona–, la tercera part surt a la llum l’abril de 1564, la qual cosa significa que Viciana l’escriu molt abans i, sens dubte, sembla desconèixer l’obra de Zurita de 1562, que, per altra banda, no és la definitiva. (Vegeu nota 35.)

[29] Vegeu la nota preliminar de Joan Fuster a Pere Antoni Beuter: Primera part de la Història de València, que tracta de les antiquitats de Espanya i fundació de València, ab tot lo discurs fins al temps que lo Inclit Rey Don Jaume Primer la conquistà (València, 1538), reimpressió facsímil, València, 1971, prologada per Fuster.

[30] Vegeu nota 37.

[31] observeu en aquestes línies que transcric el caràcter de predicador paternal que Beuter atribueix a Jaume I en una mena de panegíric que més sembla un sermó destinat als fidels que no un balanç crític del regnat: «Grandíssimo fue el llanto que por la muerte del Santo Rey se hizo en todas sus tierras, y assí como las tristes nuevas yvan de mano en mano, de tierra en tierra, assí parecía que una nuve dolorosa y escura cubría los lugares. Perdiendo un tan esclarecido Rey. Solía hallandose las fiestas en poblados menores, predicarles a los pueblos el mesmo, informándoles como havían de siempre tener su fe en Iesu Christo Dios y hombre verdadero, y seguir su doctrina con caridad perfecta, esperando en el galardón divinal, por lo qual antes havían de padecer mil muertes, que ni en un solo fingimiento parecer a los moros, ni llegarse a sus ritos, o cerimonias: despues de havelles dado doctrina christiana, socorría sus necessidades con las limosnas. Quién le pidió justicia, y no se la hizo? Quién quiso dél merced, y se fue vazío? Quién le apellidó, que no le aprovechasse? Rey que más le tenían respecto de padre que de señor, quien no le lloraría? Con los santos tenga Dios su alma en la gloria, y en paz aguarden las cenizas de su real cuerpo el día grande de la resurrección para el juicio, de corona en los cielos. Amén. Laus Deo.» (Segunda parte de la Crónica general de España, y especialmente de Aragón, Cathalunya y Valencia. Donde se tratan las cobranças destas tierras de poder de moros, València, Joan de Mey, 1550. Aquesta segona part més la primera, anterior a Jaume I, fou reeditada el 1604 per Pere Patrici Mey. Ací citem aquesta darrera, p. 318.) Amb tot, el text no presenta la radicalització posterior contra la minoria musulmana, ¿potser per la influència erasmiana de Beuter, o perquè encara hi ha esperança en la solució del problema morisc quan hom imprimeix l’obra?

[32] Vegeu la semblança de Jaume feta per Viciana: «Tornando a nuestro venturoso rey Don Jayme tratan los scriptores de su tiempo que tuvo estas costumbres y excelencias, es a saber. Que fue en el ánima buen christiano, benefactor de las yglesias, fue grande de cuerpo, de altaria, de nueve palmos, hermoso de rostro, humano, comunicable, y benigno, en sus hechos venturoso, siempre vencedor y nunca vencido, amador de virtuosos, y amado de sus pueblos, porque con todos se comunicava, otorgó muchas libertades a sus pueblos. Y a los que le servían y seguían en las guerras les dava y repartía casi todo lo que tomava. Y assí quando mas dava mas ganava para más dar a sus criados, vassallos y valedores. Tenía mucho miramiento a quien havia de encomendar los cargos y officios de su casa y de sus reynos. En las dignidades que havía de proveer de personas, primero dentro de sí y después con los de su consejo hazía el esamen de la vida y fama del otro tiniendo siempre respecto más a la virtud que a importunaciones. E que jamás se halló hombre que de su presencia y merced se partiesse quexoso, porque tenía este don de Dios, que a los unos con obras y mercedes, y a los otros con palabras amorosas a todos satisfazía». (Martí de Viciana: Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, tercera part, València, 1564, reedició facsímil, amb índexs de Sebastià garcía Martínez, València, 1972, p. 58.)

[33] És el cas del conflicte amb Teresa Gil de Vidaure en què la noble dama arribà a apellar a Roma argumentant legítim matrimoni amb Jaume. El testimoni aportat per Na Teresa, el bisbe de girona, conta Viciana que fou brutalment agredit pel monarca. Tanmateix, el cronista no fa cap càrrec al rei i es limita, al contrari, a transcriure les cartes que Jaume I escriví al papa Climent IV (que l’havia excomunicat per aquest motiu) «por ser las cartas tan exemplares». (Martí de Viciana: Crònica de la ínclita..., tercera part, op. cit., pp. 60-62. Vegeu nota 133 del capítol sisè.)

[34] Martí de Viciana: Crónica de la ínclita..., tercera part, op. cit., pp. 55-58.

[35] Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón. Edició preparada per Àngel Canellas López, Saragossa, Institución «Fernando el Católico» (CSIC), 1976. (Vegeu la presentació a càrrec del professor Canellas, el qual analitza les diverses edicions dels Anales.)

[36] Hieronymo de Blancas: Aragonensium rerum commentarii, Caesaragustae, 1588.

[37] Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón. (Vegeu l’estudi preliminar d’Ángel Canellas López, pp. XXI i XXIV.) Un concret exemple valencià d’açò el podem observar al capítol XXXVII del llibre III dels Anales: «De la batalla que vencieron los cristianos cerca del castillo de Chío a donde nuestro señor obró el milagro del maravilloso misterio de los santísimos corporales de Daroca...». A més que Zurita no hi explica el miracle sinó que el dóna per sobreentès, descarrega la seva responsabilitat en afirmar que «según Pedro Antonio Beuter y otros escriben...» (p. 536). Viciana, per bé que entre les seves fonts d’informació cita només amb noms «Anthonio Beuter curioso scriptor de las cosas de Valencia, [el qual] hizo de ello special memoria en la chronyca de España», li’n dedica, al contrari, cinc pàgines. (Martí de Viciana: Crònica de la ínclita..., op. cit., tercera part, pp. 65-70.)

[38] Cal no oblidar, tot i no haver-lo citat en el text, l’ascendència que en aquests dos darrers cronistes, però més en Escolano, tingué l’historiador Miedes, aragonès també però molt connectat amb els assumptes valencians en tant que ardiaca de Sagunt i canonge de la seu. Bernardino gómez Miedes: De vita et gestis Jacobi Expugnatoris, Primi Regis Aragonum, València, 1582. Lògicament la seva obra també ha influït en molts d’altres autors posteriors. Soldevila, en ocasions, la utilitza.

[39] Són anomenades Décadas perquè cada dècada, com el seu nom indica, és dividida en deu llibres. Escolano va poder acabar la primera dècada, que arribà fins a Pere el Gran inclusivament (llibre tercer), i seguien després uns altres llibres sobre la riquesa, els monuments artístics, la descripció de viles... (llibres IV-IX). El llibre X, el dedicà excepcionalment a la història valenciana del XVI i primers anys del XVII: germanies i moriscos. Aquesta primera Década, l’única que aconseguí d’enllestir, quedà dividida en dues parts, de cinc llibres cada una. La seva segona Década, que no passà de ser un projecte per la mort de l’autor, havia de recollir la història des d’Alfons el Liberal a Ferran el Catòlic. Una anàlisi de tot això, que, d’altra banda, només es limita a comentar l’índex de l’obra d’Escolano, a Vicent Castañeda i Alcover: Los cronistas valencianos, op. cit., pp. 35-38.

[40] Gaspar Escolano: Primera parte de la Dècada primera de la Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, València, Pere Patrici Mey, 1611, llibre tercer, caps. IIII-XI, columnes 456-543.

[41] Gaspar Escolano: Segunda parte de la Década primera de la Historia de la insigne y coronada..., op. cit., llibre vuitè, cap. V «Como la villa de Morella fue sacada de poder de moros, y vino a manos del Rey Don Jayme», columna 695.

[42] Gaspar Escolano: Segunda parte de la Década primera de la Historia de la insigne y coronada..., op. cit., llibre desè, columnes 1430-2003.

[43] Gaspar Escolano: Primera parte de la Década primera de la Historia de la insigne y coronada..., op. cit., llibre quart, cap. XIX, «Que las condiciones del murciélago son las que ha de tener un gran capitán: y que todas resplandecieron en el Rey Don Jayme, por lo qual le tomó por empresa». (Vegeu apèndix documental, núm. 1.)

[44] Francesc Diago: Anales del Reyno de Valencia, Valencia, Pere Patrici Mey, 1613, vol. I.

[45] Francesc Diago: Apuntamientos recogidos por el P. M. Fray Francisco Diago para continuar los Anales del Reyno de Valencia desde el rey Pedro III hasta Felipe II, València, Acción Bibliográfica Valenciana, 1936-1946, 2 vols.

[46] El llibre setè dels Anales de Diago abraça les pàgines 272-392, que hi són numerades només en recte, és a dir, en l’anvers del full. En l’actualitat, aquestes pàgines serien el doble a l’hora de comptabilitzarles.

[47] Fins al punt que el portantveu aragonès que li proposa al rei la fugida –Balasc d’Alagó– ha d’anar «guardándose de que le entendiessen los obispos y ricos hombres de Cathaluña, porque no avían de aprovarle». (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 291r.) Poc temps després, també Diago referirà, una vegada ha caigut Borriana, la proposta derrotista del bisbe de Lleida i de guillem de Cervera d’abandonar la vila (p. 293 r-v).

[48] Amb aquestes paraules narra Diago el moment culminant de l’acció «y acudiendo los ricos hombres por la mañana, dixeron al Rey que se retirarían a un aposento, y verían lo que conveniese. Y visto ya, fueron todos juntos al Rey, y don Blasco de Alagón le dixo que el acuerdo del Consejo avía sido, que atento que le avia de costar mucho la conservación del castillo de Santa María, y el tenia pocos averes, seria acertado dexar por aora la empresa de la conquista de Valencia para otro tiempo». (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 307.)

[49] Que ja va contar el rei Jaume I a la seva crònica, i Diago transcriví les gràfiques paraules del Llibre dels feyts. (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 315 r-v. Vegeu nota 29, cap. XI.)

[50] Així jutja Diago l’adversa actitud dels aragonesos a les corts de Saragossa de 1265, per tal d’atorgar-li el servei: «Pero huvo luego tantos altos y baxos por un montón de agravios, aunque muchos dellos no mas que imaginados que los ricos hombres le pedían antes de otorgarle cosa...» (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 371 v.)

[51] Sense que això signifique un enfrontament amb la tradició del miracle de Llutxent i els corporals de Daroca, Diago, en referir-s’hi, afirma que «cuéntase el milagro raro que dizen de los corporales de Daroca, que allí obró el Señor». Ací raro pot entendre’s com no freqüent i no necessàriament hi hem de veure un epítet pejoratiu o, en qualssevol dels casos, dubitatiu. Amb tot, Diago no hi dedica en la seva narració l’extensió dels cronistes anteriors, ja que polemitza sobre la data de la batalla i finalment descarrega la responsabilitat en el seu company d’orde, mossèn Antonino Ponz, el qual es troba treballant sobre aquesta història (Francesc Diago: Anales..., op. cit., pp. 325-327). Evidentment Antonino Ponz escriví un llibre sobre Maravillas del Santíssimo Sacramento, y Milagro, con que el señor las califica, en confirmación de lo que la Fe enseña, de la Santa Eucaristía (València, 1613). Citat per F. Josep Rodríguez a la seva Biblioteca Valentina (València, 1747), p. 67. Vicent Ximeno anota aquesta i altres obres més, relacionades amb el tema. (Escritores del Reyno de Valencia, València, 1747, vol. I, p. 301). Aportacions més crítiques del miracle a Roc Chabàs: El miracle de Llutxent i els corporals de Daroca, edició Facsímil, València, 1981.

[52] El mèrit més gran rau en el fet que Diago mai no veié els volums del Llibre del Repartiment, tot i que precisament en féu vots de l’existència. «Y pluguiera a Dios se conservara la lista y memoria de aquellos trezientos y ochenta cavalleros, para que por ella tuvieramos noticia de todos los que en esta ciudad y su Reyno merecen ser mirados con ojos de decendientes suyos.» (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 319.)

[53] Martí de Viciana: Crónica de la ínclita..., op. cit., tercera part, pp. 73-74.

[54] Francesc Diago: Anales..., op. cit., cap. XXXIII, p. 328 r-v.

[55] La presa de Xàtiva seria, segons Diago, el 1244 i la de Biar el 1245. (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 340 r-v.)

[56] Crec que aquesta expressió cal defensar-la, tot matisant-la, si hom vol. En qualsevol dels casos hom ha de distingir en Diago l’historiador, que sintetitza fonts clàssiques i cronicons, sense un tamís totalment escaient, de l’investigador d’arxiu que exhuma documents inèdits. El primer fou el dels sis primers llibres dels Anales anteriors a Jaume I; el segon, l’autor del llibre setè, llibre que traça una biografia molt crítica del Conqueridor. El Diago a la recerca del document és el crític que no vol contar coses fora del seu any, que no desitja fer expressa llista de llinatges o institucions fora del seu temps i que davant l’opinió de cert modern –Escolano– que menysté els arxius, que només conserven registres de plets, ell hi ha fet una autèntica peregrinació per tots els del regne i fins i tot pel Reial de Barcelona, de tal manera que ha esdevingut «segador en este Reyno en materia de historia, y campos enteros ha segado a hoz llena...». (Vegeu totes aquestes argumentacions al «Capítulo primero, en que se da razón de las diligencias que el author ha hecho para componer estos Anales...» Francesc Diago, Anales..., op. cit., pp. lr-2r.) Evidentment, aquest segon Diago hauria brillat amb gran fulgor en la continuació dels seus Anales després de la mort del rei Conqueridor. El caràcter de les fonts documentals així li ho hauria permès i hem de lamentar la seva mort prematura i el pàl·lid succedani que signifiquen els seus Apuntamientos. Si hagués continuat la seva obra probablement seria certa l’afirmació que «hubiera colocado al Padre Diago, sin duda alguna, a la cabeza de los historiadores regnícolas», en paraules de F. Josep M. de garganta, prologuista dels Apumtamientos... (op. cit. en nota 45, vol. I, p. XIV). Al marge de les peripècies que acompanyaren els papers de Diago no publicats, el fet que els seus Anales foren importants, sobretot en la darrera part, ho prova a més a més el fet que hi hagué intents de continuar-los, més que no de reformar-los. No seria estrany això en el mestre mossèn Vicent gómez, atesa la seva proximitat cronològica a Diago, ja que morí el 1638, tal i com indiquen garganta (Apuntamientos..., op. cit., vol. i, p. XV) i Ximeno (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno de Valencia, València, 1747, vol. i, p. 343). Però més estrany seria, si no ho explicava la seva qualitat, la dedicació de Teixidor per tal de trobar papers del seu predecessor en l’orde i sobretot per continuar els Anales, tal i com ho expressa L. de Ontalvilla (Pasqual Boronat). (L. de Ontalvilla: «EI P. Fr. José Teixidor y Trilles. Apuntes bio-bibliogràficos», com a pròleg a les Antigüedades de Valencia de Josep Teixidor, vol. I, València, 1895, p. XVIII.) Demano paciència de bestreta per aquesta llarguíssima nota, que acaba amb una hipòtesi interrogant. Sense, és clar, menystenir la importància del criticisme històric a la darreria del segle XVII –a València– i de la primera meitat del XVIII –el qual es descriu pàgines més avall–, ¿no cometem certa injustícia amb Diago, ara? Amb unes altres paraules, l’humil Teixidor no seguí, recolzat sobre bases molt més crítiques, la tradició conventual de recerca de documents del seu germà d’orde Diago, a través també d’una sèrie de ponts que acaben en Jacint Segura i el seu Norte Crítico (també ell dominic)? ¿Hem de buscar l’origen de tot interès pel criticisme històric i documental en fonts foranes al país, castellanes o fins i tot europees, polaritzades per Maians? ¿O potser desconeixem, més que no pensem, la història cultural del nostre segle XVII, que només desperta per a la historiografia cap al final, i parlem excessivament de decadència tal i com ara és obligat de fer i el següent epígraf del text d’aquest llibre ha de posar de relleu? Evidentment el criticisme històric de Martí i Maians impactà sobre Teixidor i ell mateix ho reconeixeria en carta al pare Galiana –dominic també i historiador–, el qual l’havia posat al corrent dels qualificatius que Maians havia dedicat al pare Tegedor [sic], amb el qual havia tingut ben poc tracte. Per això mateix Teixidor es troba «cubierto de rubor al leer la cláusula de Mayans en que me nombra con el irrisorio dictado de maestro. Con este cavallero no he tenido inclusión y sólo una vez le hablé en esta librería...» i respon als elogis amb l’elogi a Maians i a la seva Prefación a las Obras Chronológicas de Mondéjar, publicada a València el 1744 que tan decisivament l’influí segons Antoni Mestre. Per això confessa –vint anys després de la Prefación– que si no tingués una edat tan avançada, 71 anys, el seu ànim, no decaigut però sí embarassat per l’ancianitat, maldaria per «...ver todos los archivos de este Reino y hacer una copiosa colección según la instrucción que nos da en dicha Prefación...» (Teixidor a galiana, València, 20 de febrer de 1764). (La carta i l’estudi de la influència de Maians sobre Teixidor, a Antoni Mestre: Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografia del XVIII, València, 1970, p. 242.) Però l’impacte fou tardà –en podríem argumentar com a causa la humilitat del dominic per a explicar la seva lenta irrupció en el cercle maiansià–, quan ja Teixidor furgava a la documentació, d’ençà que fos nomenat arXIVer del cenobi valencià el 1723 i, conseqüentment, hagués adquirit a través del seu predecessor en el càrrec, el pare Lluís Izquierdo, la tradició documental i històrica d’una llarga llista de dominics, els quals posseïen en llur convent de Predicadors de València una de les millors biblioteques del regne, on hom podia trobar, sens dubte, molts dels papers de Diago. En conseqüència, ¿poden atribuir-se a casualitat expressions similars en l’un i l’altre dominic? Diago sega documents en camps sencers «y todo lo he querido ver por mis ojos: porque fiarse de los agenos, se tuvo siempre por negocio peligroso...» (Anales..., op. cit., p. 2r). Teixidor només accepta els bons autors quan «citándome instrumentos, leo estos si puedo, y viendo que con ellos se conforman... pero si escriven sin citar, ya fio mui poco». (L. de Ontalvilla, op. cit., p. XXII.) La hipòtesi, amb l’esperó que podria representar la història cultural del país al segle XVII, pot o no ser rebutjada. Però el que sí que és cert és que els Anales de Diago, i els seus Apuntamientos, tinguerenunaambiciódecomposició–ambindicisdecrítica–quenosuperarienelserudits valencians del XVIII. ¿Potser rau en aquest fet el més gran respecte que per Diago sembla tenir Maians davant la superficialitat d’Escolano?

[57] Compareu aquestes línies, que transcrivim, amb el text de Zurita: «Se sirvió Dios dar fin a sus ideas en esta ciudad a veynte y siete de Iulio deste año de mil y dozientos y setenta y seis, para que en el único y continuo de la eternidad, que no admite noche, recibiesse de su soberana y liberal mano el premio de los trabajos que avia passado en la conquista de los Reynos de Mallorca, Valencia y Múrcia, en la reducción dellos a la Fe Christiana, en la erección de dos mil Iglesias con que los avia illustrado, y en treynta batallas campales que avía tenido contra moros. Tuvo muy merecido por esto el titulo de gloriosíssimo, que es el de mayor grandeza y gloria que se puede dar a un Monarcha, y se havia dado en España a los Reyes godos. Y con tan justo blasón y juntamente con el de invictissimo le honraron los que después sacaron a la luz la Historia que el propio havia compuesto de sí mismo a imitación de Iulio César.» (Francesc Diago: Anales..., op. cit., pp. 391v-392r.) Vegeu Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón..., op. cit., pp. 770-771.

[58] Vegeu nota 12.

[59] Precisament a la dedicatòria als jurats amb què encapçala l’obra, Marc Antoni ortí, que excepcionalment hi escriu en la llengua del país, al·ludeix a les crítiques que rep en aquells moments per redactar el llibre, de tema festiu netament valencià, en castellà. La justificació la troba, com abans d’altres autors, en la major difusió i possibilitat de comprensió. Però allò més substanciós no és tant açò com el fet que ortí s’estranya d’aquesta actitud «perquè si en algun temps (y no tan antich que yo no·l haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana, que quant en les juntes de la Ciutat, Estaments, y altres comunitats, algú dels valencians que·s trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots los demés se enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua; és ara tan al revés, que casi en totes les juntes se parla en castellà...». Confessió que parla per ella mateixa de la castellanització creixent del País Valencià, ja en aquests anys. (Marc Antoni ortí: Siglo quarto de la conquista de Valencia, València, Joan Baptista Marçal, 1640, p. 2v.) Els paràgrafs relatius a la llengua han estat citats i agudament comentats per Fuster (Joan Fuster: Nosaltres els valencians, Barcelona, 1964, pp. 142-143).

[60] Marc Antoni ortí: Siglo quarto de la conquista..., op. cit., p. 4.

[61] Felip Mateu i Llopis: El «Sumari de la successió dels ínclits Reys de Valencia» y el Dr. D. Lorenzo Matheu y Sanz. (Tirada a part, de l’Almanaque de Las Provincias, València, 1942, pp. 1-4.) La paternitat d’aquest sumari també és recollida per Pastor Fuster amb aquestes paraules «Sumario de los Señores Reyes de Aragón, manuscrito. Lo cita Ortí en la vida de Aranda, al folio VIII». Just Pastor Fuster: Biblioteca Valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días, València, 1827, p. 271 del vol. I.

[62] La notícia a Vicent Ximeno, el qual l’arreplega de F. Josep Rodríguez (Biblioteca Valentina, València 1747, p. 295). Però Ximeno, en enumerar Ics obres de Matheu la colloca al dotzè lloc amb aquest títol i el saborós comentari que el segueix: «Traducción de la Historia que escrivió el Señor Rey D. Jayme, de la Conquista de Valencia. Si está bien traducida, importaría mucho saber quien la tiene, y publicarla, para entender bien el lemosín riguroso, en que la escrivió el Rey Conquistador» (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno de Valencia, València, 1749, vol. II, p. 88). Frases que no necessiten cap comentari i que parlen a bastament del caràcter de la Il·lustració del segle XVIII.

[63] Llorenç Matheu i Sanz: De regimine Urbis et Regni Valentiae, sive selectarum interpretationum ad principaliores Foros eiusdem, Tractatus, 2 vols. (València, 1654-1656). Una segona edició, ampliada, com a Tractatus de Regimine Regni Valentiae..., en un sol volum (1667). Tratado de la. celebración de cortes generales del reino de Valencia, Madrid, 1677. (Amb tot, les referències a privilegis i furs del Conqueridor hi són constants, sobretot en el De regimine i en el Tractatus, el qual anomena Jaume I «invictissimus Dominus», i la Conquesta «foelici expugnatione». (Tractatus..., cap. I, apartat 1, núm. 10, p. 3.)

[64] Crec que quan hom parla de neoforalisme, en el sentit d’una recuperació dels regnes no castellans després de la crisi de 1640-1660 (recuperació econòmica, política i àdhuc cultural), no para prou esment en una cosa que avui li ha de servir de cert contrapès: que les exaccions monetàries i els allotjaments de soldats són fortes a la segona meitat del XVII (i, en part, la guerra dels Segadors hi troba les causes explicatives), no compensades per convocatòries de Corts. En el cas valencià, les darreres –recordem-ho– Corts se celebraren el 1645. La bibliografia especialitzada en aquests temes hauria d’haver tingut en compte les dures crítiques que els foralistes de principi del segle XIX –Ribelles i Borrull– feren de les obres de Matheu y Sanz. Per bé que aquestes crítiques foren extremades, en una conjuntura clarament passional com el context de 1810, no s’ha d’oblidar la interpretació dels furs i Corts que Matheu y Sanz fa en base, segons els seus crítics del segle XIX, a una excessiva dependència envers la realitat, més fantasmagòrica que no palesa, de les minvades corts del Sis-cents. Sobre aquest punt remet el lector a l’anàlisi dels tractadistes forals de principi del Vuit-cents, que faig més avall.

[65] «Ja lo invictíssim, e Sereníssim Rey Don Jaume, primer d’est nom en Aragó, clar espill de nostres Prínceps, idea de heròichs, y valerosos Capitans, gloriosa emulació dels passats sigles, lustre, y honor dels presents, y exemple únich als devenidors, en qui florí en un temps la generalitat de Alexandre, la valentia de Davit, lo esforç de Sansó, la bellea de Absaló, de Salomó la prudència, dels Cèsars les victòries, la pietat dels Macabeus, dels Hèrcules la fortalea, y la alabança de tots junts. Ja aquel Josué español, Anníbal aragonès, gedeó Christià e batejat Scipió...» (gaspar Blai Arbuixec: Sermó de la conquista de València. Predicat en la Sancta Església Metropolitana de dita Ciutat a 9 de octubre, any 1666, València, 1666. Reimpressió facsímil, editat per Curial, Sueca, 1975, pp. 5-6.)

[66] Sobre aquest punt podeu consultar els treballs següents: Francesc Almarche i Vázquez: Historiografía valenciana, València, 1919, pp. 317-332; Josep Ribelles: Bibliografia de la lengua valenciana, vol. III, Madrid, 1939, pp. 344 i ss. Tots dos autors donen una informació bastant clara de l’estat de la qüestió, des de la credulitat en les Trobes dels erudits del segle XVIII, passant pels primers indicis de desconfiança en mossèn Bartomeu Ribelles, el 1804, fins a l’atribució a Esquerdo que fa Manuel de Montoliu i que no és, per altra banda, segura.