Читать книгу Jaume I a través de la història - Ernest Belenguer - Страница 13

III. LA FRUSTRACIÓ D’UNA ESPERANÇA: JAUME I EN EL CRITICISME HISTÒRIC

Contrariàment, la renovació finisecular dels estudis científics i humanístics –la cual s’afirma amb les tertúlies de les Acadèmies, la figura del degà Martí, el treball honest però desigual dels trinitaris Josep Rodríguez[1] i Manuel Minyana, i desemboca en el criticisme reformista de la il·lustració, plenament representat per gregori Maians[2]– permetia d’arrecerar una esperança fundada en els avanços històrics valencians i, més concretament, en aquest tema, en la revaloració historiogràfica del rei Jaume. No debades, en fi, el Norte Crítico de Jacint Segura[3] dotava els cercles intel·lectuals de la capital i el regne d’una metodologia clarament connectada amb les novetats europees que des dels darrers anys del Sis-cents havien revalorat l’erudició històrica, tot promocionant-li la necessària crítica cronològica i diplomàtica.

PANORÀMICA REAL DE LA HISTORIOGRAFIA DEL SEGLE XVIII

Nogensmenys, la valoració de la historiografia del segle XVIII, en el conjunt valencià i més encara en el concret requadre de Jaume I, es –i ho afirme– decebedora en relació, per exemple i sense anar més lluny, a Diago. Ja que els historiadors del segle XVIII són sobretot erudits, incapaços d’estudiar una època o un regnat com anys enrere, tret potser del cas excepcional de Minyana, el millor historiador en el sentit actual de la paraula, quan aborda una època i una temàtica –la Guerra de Successió– d’impacte fins i tot contemporani.[4]

Però aquesta línia no prospera, sinó que s’hi imposen unes característiques que, pel que sembla, són comunes als nostres estudiosos regnícoles. En primer lloc, per la quasi exclusivitat de clergues que hi ha en les seves files o per la peculiar religiositat de la Il·lustració inicial, hi sovintegen un gra massa les vides de sants o les històries de convents, per bé que siguen sants valencians i per bé que hi ha ja la necessitat, responent a la crítica del moment, de depurar les fonts hagiogràfiques.[5] A més a més, hom escriu nombrosos opuscles commemoratius de l’arribada a València del rei, o dels prínceps, o dels desposoris de membres de la família reial: en una paraula, d’esdeveniments polítics coetanis i segurament rendibles.[6] I quan hom aborda la història del passat, la que podria qualificar-se de laica, hom s’estima més la recopilació de fonts i escriptors que seran útils per a un futur immediat, o la crítica a detalls erudits mancats d’un interès transcendent, tret de la curiositat pel particularisme que l’hipercriticisme dels esperits eleva a una categoria superior. S’hi fa, doncs, més urbanisme i arqueologia d’una història fòssil que no pas història de la vida real del passat.

Que ningú no veja en les meues paraules una crítica absolutament negativa a la historiografia del segle XVIII sinó solament la constatació d’una realitat, que fou, no obstant això, útil en ocasions per als historiadors posteriors: el cas de la immensa obra dels Escritores del reyno de Valencia de Vicent Ximeno no pot ser més excels, alhora que abnegat.[7] Però en conjunt el clixé descrit és exacte. Les Memorias del Santo Sepulcro, o la demostració del pseudo-Donato, obres d’Agustí Sales,[8] cronista de la ciutat, si no eren per al terreny concret de la història religiosa, no desperten avui la nostra imaginació, d’igual manera que tampoc no ho aconsegueixen les pàgines que Josep Vicent ortí i Mayor escriví arran de l’efemèrides per la commemoració del centenari de la Conquesta, a pesar de dedicar-s’hi més directament a Jaume I i d’haver-hi fet una descripció del recinte de la ciutat de València en el temps del Conqueridor.[9] Però llavors aqueixa era la moda. En conseqüència ortí fou molt elogiat per Ximeno en base a l’exactitud de la seva investigació.[10]

Per tot el que hem dit, i per coincidir-ne l’edició amb el centenari, l’únic intent de presentar una síntesi de la història de la ciutat de València des de la seva fundació –el d’Esclapés–, realitzat al segle XVIII, tampoc no passà de ser gairebé una guia descriptiva de la capital, amb lleus esbossos dels moments històrics més decisius.[11] Més escàs impacte tingueren certament les notícies que arreplegà Josep Marià ortiz relatives a la Conquesta de la ciutat, i que, no obstant això, tenen algun interès.[12]

Després, Teixidor, a les Antigüedades de Valencia,[13] o Marc Antoni d’orellana, a la Valencia Antigua y Moderna,[14] són dos clars exemples d’una erudició –necessària, si hom vol, però secundària respecte d’uns altres temes–. En tot cas, aquestes obres, sobretot la de Teixidor, considerada més valuosa, aporten gran nombre de documents en els vasts exordis que realitzen respecte dels objectius monumentals i artístics de llurs estudis; de tal manera que l’investigador acutal ha d’anar desgranant-los del conjunt d’uns treballs que, concretament en Teixidor, són molt crítics i basats fonamentalment en documentació arxivística.[15] En això Teixidor seguí Diago, potser amb més gran aportació de documents i certament amb crítica excessiva, no exempta en ocasions d’errors.

Perquè, curiosament, aquests erudits, que menyspreaven en la majoria dels casos els esforços historiogràfics anteriors a llur època pel fet de no ser crítics i d’haver acceptat els falsos cronicons, contenen també equivocacions quan tracten marginalment qüestions relacionades amb Jaume I. Així, Ximeno i Teixidor –i fins i tot els germans Maians– accepten l’autenticitat de les trobes de Febrer, encara que pensen en possibles interferències d’Esquerdo.[16] Teixidor, doncs, pel seu zel a corregir Beuter i Escolano fonamentalment –sempre és més suau amb Diago, tant pel fet de ser germà d’orde com per la seva més gran qualitat–, s’equivoca, encara que siga amb documents en mà que compulsa amb el Libre dels feyts, quan nega la possibilitat de l’entrada de Jaume I a València el 28 de setembre, tot mantenint la tradició del 9 d’octubre en un dels pocs capítols que dedica al rei Jaume,[17] qualificat per ell, com per tots els il·lustrats del XVIII i incloent-hi Maians, com «nuestro invictíssimo Conquistador», sense cap altre atribut.

EL REMOT PRECEDENT DE LA COMPILACIÓ ECONÒMICA: VICENT BRANCHAT

Només una excepció en el Set-cents sembla escapolir-se del caràcter necrològic de la historiografia valenciana, per bé que tracti també molt de passada l’època del rei Jaume. El Tratado de los derechos y regalías que corresponden al Real Patrimonio..., de Vicent Branchat,[18] tot i ser una obra on predomina la riquesa documental sobre l’estudi elaborat, presenta un al·licient que manca en gairebé totes les seves companyes de segle.

Ací el material tractat és viu i té una autèntica significació històrica, ja que el seu origen rau en la comanda oficial que el 1777 li féu la monarquia per tal que esbrinés amb claredat quins drets i rendes econòmiques li corresponien a través de la recopilació de tots els furs, usos i costums favorables a les regalies de la Corona, que excepcionalment no foren abolides pels decrets de Nova Planta.[19] L’interès de la monarquia per delimitar les funcions econòmiques de l’intendent (que substituí el batlle i evità així problemes jurisdiccionals amb l’Audiència) i de cobrar ensems amb més efectivitat unes rendes, de què en ocasions hom ha perdut la memòria, proporciona al treball l’al·licient de no ser només una peça de museu i a l’historiador del nostre temps tota una col·lecció de documentació econòmica, que abraça tota l’època foral des dels orígens amb el rei Jaume.

Però en Branchat no hi ha solament un aplec documental que, amb excepció de les anteriors publicacions dels furs de què es beneficia, és el més important fins aquell moment. Evidentment hi ha alguna cosa més, ja que l’autor, quan estudia el Reial Patrimoni, es veu obligat a iniciar la tasca des de la seva formació, la qual cosa el duu a l’època de Jaume I, perquè, al capdavall, els drets reials tenen «título justo y legítimo» en la conquesta del regne.[20] Per això Branchat comença la seva anàlisi des de la butlla de la Croada, aprovada pel papa gregori IX, i de les Corts generals de Montsó de 1236 –on es van prometre les donacions espirituals i materials per tal d’incentivar la Conquesta–, les quals són estudiades tot seguit, i enregistrem la novetat (respecte de Diago, que la intuí) del coneixement del Llibre del Repartiment.[21] El seu treball, estrictament econòmic, aborda després amb més matisos allò que Diago ja veié quan comentà el testament del rei Jaume: la revocació dels heretaments que foren abandonats pels posseïdors per no quedar-se a residir al país, de la qual cosa el monarca no és culpable, no solament perquè els pobladors havien de complir amb el pacte-promesa d’afincar-se al regne, sinó sobretot perquè un rei ha de vetllar per la salvaguarda de les seves terres, pròsperes com més crescut sigui el nombre d’habitants.

Amb tot el desconeixement que un home del segle XVIII té de l’època medieval, i potser sense voler-ho, Branchat transfereix a Jaume els tòpics ideals que ha d’atresorar un monarca il·lustrat: el rei és, més que conqueridor, savi, preocupat per la «felicidad civil de la república», la qual consisteix en l’increment econòmic, visible, per al segle dels censos demogràfics i de les repoblacions de terres incultes,[22] en la quantitat progressivament crescuda dels seus habitants. Per això, en el funcionari il·lustrat que és Branchat, la raó d’Estat, de la qual el rei és el primer servidor,[23] justificaria l’acció de Jaume I independentment dels pactes forals esmentats, els quals no es van concloure, d’altra banda, després del primers anys del Repartiment. Ja que, com abans Diago, però amb més insistència ara, Branchat assenyala que almenys fins a l’any 1271, en el privilegi qualificat de definició general, no fou estabilitzada la propietat, que inicialment es concedí en el Repartiment, la qual cosa problematitza de bell nou la validesa definitiva quant al nombre i origen dels colonitzadors assentats als cèlebres registres.

RESPOSTES A UNA INCÒGNITA: EL FRACÀS DEL MÓN MEDIEVAL EN LA MODERNITAT IL·LUSTRADA

No obstant la fisonomia més moderna de l’esforç de Vicent Branchat, ací l’excepció confirma la regla, i la llangor de la historiografia del Set-cents resta en peu tant com la pregunta del perquè d’una frustració, molt més gran per tal com el futur dels estudis històrics a principi de segle semblava molt prometedor.

Les respostes poden ser-hi moltes i crec que fins i tot complementàries, i totes se centren evidentment en el caràcter de la centúria que acollí llavors els nostres historiadors. Convinguem que, tot buscant etiquetes per al segle XVIII, el Set-cents es podria definir com el segle de la centralització borbònica, de la incontestable castellanització lingüística, de l’erudició infatigable, del regalisme religiós i, en fi, de la racionalització o període de les llums. I cada un d’aquests clixés explica en part el fracàs final del conreu històric propi.

Certament els decrets de Nova Planta, la conseqüent centralització i fins i tot el despotisme de la nova dinastia s’adiuen força malament amb els estudis d’un passat foralista que havia estat abolit per «derecho de conquista».[24] Tret d’interessats encàrrecs oficials com ara el de Branchat, o àdhuc el de Cavanilles,[25] era més que dubtós que el nou règim col·laborés amb el despertar d’una historiografia que pogués problematitzar-lo. Els monuments no contesten i la història arqueològica fou, en suma, el millor terreny adobat.

Però amb la centralització venia la castellanització, un procés que arrancava d’abans, des de final del segle XV, si més no, però que la victòria política de la dinastia acceleraria i consagraria des dels papers oficials del nou estat fins als registres parroquials de les esglésies del país. Indubtablement la castellanització, que venia de lluny, féu que els nostres millors erudits estiguessin més atents a les produccions foranes que no a les pròpies, i fins i tot que aspiressin a integrar-s’hi no solament castellanitzant l’expressió lingüística sinó també la matèria dels estudis.

He dit els nostres millors erudits perquè només els de segona fila, aquells que difícilment podien connectar amb el món de la Il·lustració europea, els abnegats i laboriosos religiosos valencians, van ser els únics que dedicaren els seus afanys a la història del país, però, amb els pressupòsits anteriors i llur digna mediocritat, no podien donar més fruits que els que van donar: aportar materials historiogràfics a l’espera d’una segona generació, la qual fugi cap a la capital d’Espanya i es desentengué de la pròpia història.

Als nostres dies, l’admirat historiador Antoni Mestre ha fet un semblant esforç aportant noves llums sobre la personalitat del seu paisà i polígraf gregori Maians, sense cap dubte l’ànima més prístina de la Il·lustració valenciana, espanyola i certament de talla europea. Mestre ha destacat les arrels austracistes de la família Maians –que arribà a emigrar a Barcelona amb l’arxiduc després de la desfeta d’Almansa–, llurs protestes contra el domini absolut dels castellans, llurs evocacions dels furs, des de l’òptica del jurista, tendents fins i tot a rescatar el dret privat, l’amor a la llengua materna, els amplis coneixements de la història i la literatura del país, que el fan fins i tot fil conductor de la Renaixença catalana. I tot això explica (amb la seva acerba crítica metodològica que no perdona ni dissimula cap error) l’acusació d’antiespanyol i heterodox que l’obligà a marginar-se a oliva, tot abandonant els quefers de bibliotecari reial a Madrid.[26]

Tanmateix, hi ha també una altra biografia de Maians que no és underground. Cal no oblidar que Maians obté el càrrec de bibliotecari reial, cosa que no aconseguí el degà Martí, acusat més clarament d’austracista. I que temps després dimití voluntàriament de l’esmentat càrrec, per bé que –és cert– l’ambient se li tornés hostil a Madrid quan el seu geni hipercrític –i amb raó– atacà companys de professió, més a prop, potser per pidolaires o per aduladors, de les àrees d’influència del poder.

Tampoc no podem obviar que és Maians el gran editor de totes les obres del criticisme del Barroc castellà –Mondéjar, Nicolás Antonio[27]–, ni el fet que ell mateix no solament escriu en castellà (la qual cosa s’esdevé també al Principat en aquells temps) sinó que la temàtica dels seus treballs versa sobre temes tan suggestius com ara els Orígenes de la lengua española, Vida de Cervantes,[28] i d’interès molt més estatal i àdhuc europeu –per tractar-se del segle XVIII– que del propi país, i que, comptat i debatut, les manifestacions més ferventment foralistes i lingüístiques a favor de la política i la cultura pròpies no provenen tant de la seva ploma com de la del seu germà, Joan Antoni Maians, en uns moments cronològics propers a la mort de Gregori, o fins i tot després, que és quan més es posa de manifest a la correspondència amb Vega Sentmenat[29] i l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on veu Mestre una influència valenciana en la pre-Renaixença. És a dir, que sense menystenir l’enorme ascendent de gregori sobre Joan Antoni, no s’ha de descartar, sobretot a la mort del seu mentor, la personalitat d’aquest darrer, generacionalment més jove i en anys de més flexibilitat cultural i política.[30] Sense interpretar aquestes línies com un atac a la figura de Maians –res més lluny del meu desig–, cal preguntar-se si realment gregori féu tot allò que va poder quant a la conservació de la llengua i de la pròpia literatura,[31] o més aviat encoratjà terceres persones en tant que ell dedicava el seu talent a millors i més «nobilíssimos partos».[32] Perquè si Maians fuig de Madrid, fart dels caus político-culturals de l’Estat, i es refugia a oliva, ¿per què no féu el salt definitiu, tot dedicant-se completament als assumptes del seu país, i pretengué, d’altra banda, publicar les obres dels historiadors castellans més insignes a l’Acadèmia que ell fundà?

Així, certament, no hauria estat la figura ressentida de la cultura castellana[33] –retrat amb què massa vegades ha estat descrit–, i sí el gran mentor d’una cultura i d’unes investigacions valencianes, d’altra banda força més fàcil d’aconseguir atesa la proximitat geogràfica i el caliu ambiental.

El temps i la mentalitat de l’època no solament no permetien això sinó que possiblement no ho plantejaven amb diàfana claredat. Un gran polígraf com Maians hauria nadat de gust en el conreu de l’erudició local? ¿Hauria brillat amb idèntic fulgor? Preguntes que òbviament no tenen resposta. Però sí que en té, i potser afirmativa, el fet d’assenyalar que la seva dedicació directa a aquella tasca, més enllà dels pròlegs a plausibles empreses bibliogràfiques o d’estímuls als erudits locals, hauria probablement assentat les bases per tal d’assegurar la continuïtat, al seu solar, de la segona i més brillant generació de valencians il·lustrats.[34]

Altrament, la història local quedava morta, més encara quan –al marge dels intents polítics del regalisme– la puresa de la religió cristiana al segle XVIII valencià, per primera vegada no contaminada amb la presència d’una minoria morisca realment dissident, feia més llunyana la figura de Jaume I, sens dubte l’invicte conqueridor d’un país que ara és absolutament cristià.

La necessitat de la investigació històrica aplicada al segle XIII, per foralista, aràbigo-valenciana i cristiano-musulmana, no passava d’una curiositat erudita, exempta de plantejaments generosos en època i temes, i sobretot mancada d’esplendorosa brillantor per a les ments del segle XVIII, incapacitades realment, per sota de tot esforç arXIVístic, per a poder comprendre una sensibilitat i unes maneres de vida medievals que, per contradictòries i apassionants, resten tan allunyades del fred cartesianisme del racionalisme il·lustrat.

UNA APROXIMACIÓ ERRÒNIA A JAUME I: EL LIBRE DELS FEYTS I JOSEP VILLARROYA

Per aquestes raons precisament, en l’única ocasió en què un il·lustrat, ja a la darreria del segle XVIII, s’enfronta a la figura de Jaume I, el fracàs més absolut presideix la seva obra, sense per això deixar de tenir una certa influència en la producció historiogràfica subsegüent, la qual la secunda no tant en l’acceptació total de les seves tesis com en l’inici d’una trajectòria que problematitzaria, des de diversos angles, el Libre dels feyts. La Colección de cartas histórico-críticas en que se convence que el rey D. Jayme de Aragón no es el verdadero autor de la Crònica o Comentarios que corren a su nombre, de Josep de Villarroya,[35] si avui és ací evocada és més pel que suposà de pionera en els estudis sobre la crònica que no per la certesa de les conclusions. Per a Ferran Soldevila, que ha tingut l’ocasió de comentar-les a bastament a la generosa presentació que ofereix de la persona i l’obra del Conqueridor,[36] el racionalista Villarroya comet tota una sèrie d’equivocacions quan intenta demostrar que el rei Jaume no pogué ser l’autor de les seves memòries en base a tres argumentacions importants:

1a) Els moltíssims errors històrics i anacronismes que hi apareixen, refusats per Soldevila amb l’autoritat de Zurita i de tots els estudis històrics que de llavors ençà han comparat crònica i documents.[37] Entossudir-se en l’actitud contrària d’impugnació sistemàtica del Libre dels feyts és condemnar-se, certament ací, a l’error històric, des de Pere Marsili al segle XIII, autor de la versió llatina de la crònica, traduïda de l’original català i modificada en alguns passatges per haver-los cregut equivocats, fins a Antonio Ubieto, l’última i més recent anella d’una cadena de correctors, si no de detractors injustos de les verídiques memòries del Conqueridor.[38]

2a) Les «muchísimas especies que debieron callarse» referents a la vida privada dels personatges principals de l’acció. Villarroya creu que d’haver estat realment Jaume I l’autor –i no una tercera persona que pretén de simular-ho– no hauria contat certes confessions íntimes i fins i tot amorals –per a l’estreta mentalitat del XVIII– (com ara que Pere el Catòlic havia «jagut ab una dona» el vespre de Muret, o que cometé nombrosos adulteris...), ni s’hauria delectat amb detalls anecdòtics per a un governant, quan són precisament aquests detalls –afirma Soldevila– els que en testimonien l’autenticitat com a autor del llibre i posen la nota de color en una narració que Villarroya voldria massa racionalista.

3a) Les omissions injustificades de memorables esdeveniments que tingueren lloc en la vida del rei i que el fet d’obviar-los –creu l’il·lustrat valencià– és prova de la no intervenció del monarca en la redacció de l’obra. S’hi vol referir Villarroya als miracles que la tradició i la història han situat en el regnat de Jaume I, com ara el dels corporals de Daroca. Soldevila, en aquest punt, a més d’atacar la mentalitat religiosa de Villarroya, accepta les explicacions d’Escolano,[39] en base a una cosa que avui Burns[40] considera més certa: que el Libre dels feyts relata sobretot els fets d’armes gloriosos de l’autor i passa per alt molts esdeveniments que no es relacionen directament amb l’objectiu central de la narració. En la crònica del Conqueridor, no cal buscar tota la història del regnat, i menys encara les parcel·les que la sensibilitat de cada historiador, des de premisses cronològiques i en conseqüència ideològiques, volen veure-hi reflectides. El Libre dels feyts és sobretot un fresc, senzill però magistral, de les campanyes i de la vida militar del protagonista, amb els triomfs, decepcions i dificultats per què travessà la seva vida.

Encara que amb una dialèctica summament peculiar per les argumentacions racionals, més que no per la crítica literària i històrica, només en alguna cosa encerta Villarroya: que realment el pròleg i els passatges finals de la crònica, amb la descripció de la mort de Jaume I, provenen d’una altra ploma que no és la del rei, i que bé pot ser Pere Marsili o bé el copista del manuscrit més antic que avui es conserva: mossèn Celestí Destorrents. Ben poc bagatge positiu, al capdavall, el de Josep Villarroya enfront de les seves clares i nombroses relliscades.

Amb ell, la Il·lustració es tancava amb un fracàs historiogràfic que, com a teló de fons, servia de símbol a tota una concepció històrica, massa suficient i autoconvençuda del seu saber, sense sospitar que la falta de sensibilitat li havia fet acceptar, com a balanç final de la seva gestió, una falsificació –les trobes de Febrer– i menystenir i rebutjar un original –el Libre dels feyts–, sobre el qual recau el dubte de qui és el veritable autor. Com a compensació, pobra però acumulativa, l’erudició, freda i distant, d’un segle decebedor.

[1] Atès que és Jaume I l’autor del Libre dels feyts i en aquests moments ningú no en manté dubtes –vegeu nota 35–, Rodríguez, en la seva Biblioteca Valentina, recopilació d’un gran nombre d’escriptors valencians, hi fa una semblança del Conqueridor, malgrat el fet que pel seu naixement el rei no siga situat entre els autors valencians. Els adjectius aplicats a Jaume I, des de capità cristià fins a Cèsar, exhaureixen ací tota la gamma de possibilitats i recorden molt Blai d’Arbuixec, si bé no contenen l’exageració de l’oratòria retòrica d’aquell, carregada d’al·lusions a figures bíbliques. En realitat, per la cronologia, Arbuixec i Rodríguez són dos homes del segle XVII, amb totes les diferències en favor del pre-il·lustrat trinitari, autor de la Biblioteca, però aquests punts de contacte són evidents quan la semblança del rei Jaume I feta per aquest darrer autor (després d’al·ludir a la seva obra, als seus furs, a les seves fundacions eclesiàstiques...) acaba amb una divagació sobre l’espasa Tizona del Conqueridor, objecte central del sermó que féu Arbuixec el 1666. Rodríguez, doncs, acaba confessant quelcom que caracteritza tot escriptor o orador valencià: la passió pel gran rei, «pues si en ellos [les llaors] hubieramos andado prolixos, quien nos calumniará? Siendo ciertíssimo, que después de Dios, le devemos lo mejor que gozamos, que es nuestra Patria» (F. Josep Rodríguez: Biblioteca Valentina, València, 1747, pp. 573-579.)

[2] Per aquest temes, podeu consultar Vicent Peset: «València i la renovació científicocultural d’Espanya (1687-1727)», dins Gregori Mayans i la cultura de la Il·lustració, Barcelona, Curial-Tres i Quatre, 1975; Sebastià García Martínez: Els fonaments del País Valencià modern, València, 1968; José María López Piñero: La introducción de la ciencia moderna en España, Barcelona, 1969; Antoni Mestre Sanchis: Historia, fueros y..., op. cit.

[3] Jacint Segura: Norte Crítico con las reglas más ciertas para la discreción en la historia, y un tratado preliminar para instrucción de históricos principiantes, València, 1733.

[4] Iosephus Emmanuel Miniana: De bello rustico valentino libri tres, sive Historia de ingressu austriacorum foederatorumque in regnum Valentiae, la Haia, 1752. Malgrat ser Minyana fervent partidari de Felip V, la seva obra es va publicar a Holanda, auspiciada per Maians i, a més a més, anys després de la seva mort, en 1730. Atesa la seva llibertat de judici, Minyana no pensà publicar-la amb el seu nom. (Antoni Mestre: Historia, fueros y..., op. cit., p. 61.)

[5] Amb totes les crítiques –potser excessives– que Maians i actualment Antoni Mestre han dedicat al pare Flórez, no hi ha dubte que la seva obra marcà una fita en aquest sentit. (Enrique Flórez: España Sagrada..., 29 vols., Madrid, 1747-1775.) Excessives perquè un treball d’una tal envergadura, amb tots els defectes que hom vulgui, difícilment tenia possibles imitadors.

[6] Aquest autor, a més de dedicar-se a historiar moltes vides dc sants, Josep Vicent ortí i Mayor recordà, en diverses Demostraciones y Relaciones escrites, les efemèrides festives, pel «Feliz triunfo que ganó nuestro Catholico Monarca Felipe V en la fortunada expedición de Brihuega, y batalla de Villaviciosa» (València, 1711); «La venida de sus Magestades y Sereníssimo Principe Don Luis a Valencia...» (València, 1719); el «Recibimiento que hizo la Ciudad de Valencia al Sereníssimo Señor Infante Don Carlos...», el 1731 (València, 1731); los «Augustos desposorios del Señor Don Carlos..., Infante de España y Rey de las dos Sicilias... con la Sereníssima Señora Doña María Amelia Christina...» (València, 1738); la «Proclamación de nuestro Gran Monarca el Señor Don Fernando VI de Castilla y III de Aragón...» (València, 1746). (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno..., op. cit., vol. 2, pp. 312-313).

[7] En dos volums l’autor realitza una àrdua empresa: la recopilació, amb succinta biografia i obres escrites, de tots els escriptors del país. En això havia seguit i millorat, sens dubte, la Biblioteca Valentina, que des de la darreria del segle XVII havia preparat F. Josep Rodríguez. (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno..., op. cit., 2 vols., 1747-1749.)

[8] Agustí Sales: Memorias históricas del antiguo Santuario del Santo Sepulcro de Valencia, València, 1746; «Carta sobre la suposición de las Actas de San Lorenzo, atribuidas a San Donato Abad Servitano», a la Censura de Historias fabulosas de Nicolás Antonio, publicada per gregori Maians (València, 1742). Una important relació de les seves obres a Vicent Ximeno: Escritores del Reyno..., op. cit., vol. II, pp. 304-307. Tal i com Ximeno indica, quan Sales fou nomenat cronista oficial de València «empezó a disponer una Historia, dándole principio desde la Fundación de nuestra Ciudad por los Fenices de Tiro, año 8 del Reynado de David; y trabajando con mucha aplicación, ha ordenado chronológicamente los sucesos. Pero como es preciso, para los que fueron posteriores a la Conquista del Rey D. Jayme, ver muchíssimos Instrumentos de los Archivos de Barcelona, Zaragoza, y demás de esta Ciudad, y Reyno, ha suspendido la prosecución hasta lograr algunas asistencias, ó tener orden de su Magestad, que en este mismo año de 1747 ha sido enterado en el assunto...» (p. 307). Compari el lector aquestes paraules amb els arguments que aporto més avall i que expliquen, en suma, el punt mort a què arriba la historiografia del segle XVIII. Hi cal el permís del rei i assistències, econòmiques en primer lloc, evidentment. Amb tot, Diago mamprengué l’acció un segle abans: dissortadament ell no era il·lustrat i la crítica historiogràfica dels nostres dies sembla no parar tanta atenció en la seva obra. Maians, que sí que era un il·lustrat, auxilià Agustí Sales amb consells i alguns materials de l’antiguitat (Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., pp. 224-225), quan encara anava per la cort com a bibliotecari reial el 1738; després, a València, edità la historiografia castellana.

[9] Josep Vicent ortí i Mayor: Fiestas centenarias con que la Insigne, Noble, Leal y Coronada Ciudad de Valencia celebró el dia 9 de octubre de 1738 la Quinta Centuria de su christiana conquista (València, 1740). Una altra Relación de Fiestas del quinto Centenario de la Conquista de Valencia... es deu a F. Thomás guell, de l’orde dels predicadors. (Vegeu Francesc Almarche: Historiografia valenciana..., op. cit., pp. 369-371.)

[10] Ortí qualificà la seva relació d’exacta, «y pudiera aver llamado exactíssima...» (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno..., op. cit., vol. II, p. 313.

[11] Pasqual Esclapés de guillo: Resumen historial de la Fundación y Antigüedad de la Ciudad de Valencia de los Edetanos, vulgo del Cid. Sus progresos, ampliación y Fábricas insignes, con notables particularidades, València, 1738. (Això explica, en el nostre cas, que les pàgines dedicades a la conquesta i a Jaume I siguin poques i molt senzilles.)

[12] La seva irrellevància ha consistit en el fet que el seu petit treball mai no va ser imprès i ha arribat a la posteritat gràcies a la còpia manuscrita que, al principi del segle XIX, en féu Bartomeu Ribelles. Recentment María Luisa Cabanes ha publicat el text conservat per Ribelles, denominat Archigrafía, i assenyala que l’interès de l’obra rau en el fet que «puede ser considerada como un pequeño estudio de diplomàtica...», realitzat per un «escribano de la ciudad de Valencia que debió vivir a mediados del siglo XVIII». (María Luisa Cabanes Català: «Un pequeño tratado de diplomàtica de José Mariano Ortiz», Saitabi (València), XXX (1980), pp. 73-81.) Per a tenir més precisió sobre l’autor, que visqué de 1735 a 1799, vegeu els apunts biogràfics i la notícia dels tretze treballs que, si més no, deixà Josep Marià ortiz. (Just Pastor Fuster: Biblioteca valenciana..., València, 1830, vol. II, pp. 183-185.) Per cert, que Pastor Fuster, el qual destaca l’afició històrica i arXIVístico-documental d’Ortiz, hi deixà notícia d’una «Argeografía Valentina espanola: manuscrito que cita el Autor á fojas 42 del descubrimiento de las leyes palatinas» (p. 185). Sembla certament el mateix treball que ara ha publicat María Luisa Cabanes. D’altra banda, a més del seu tractament diplomàtic, és vàlid el text per les correctes notícies històriques que dóna de la Conquesta de València a l’apartat «Aragón y Valencia, siglo XVIII», i que palesa el fet que l’autor ja coneixia el Llibre del Repartiment. No cal, evidentment, advertir que Aragó significa ací Corona d’Aragó, tal i com era entesa a l’època, i que les notícies de la Conquesta a ortiz són conjuntes per a aragonesos i catalans. (Vegeu la nota 4, capítol cinquè.)

[13] Josep Teixidor: Antigüedades de Valencia, 1895, 2 vols.

[14] Marc Antoni d’orellana, Valencia Antigua y Moderna, València, Acción Bibliogràfica Valenciana, 1923.

[15] De no ser la temptació de continuar els Anales de Diago, Teixidor, sense arribar a plantejar-se la possibilitat de realitzar grans construccions d’història valenciana (ja que ell s’acontenta de degollar historietes i faules), és l’erudit valencià més proper al conreu de la història pròpia. Vet ací, per exemple, les seves paraules al pare Galiana: «V. P. que es mozo i capaz, aplíquese a ilustrar las cosas del Reino; pues esto no ai que esperarlo de los extraños, que aunque quieran no pueden escrivir con acierto de las nuestras si no es copiando lo ya impreso, que es continuar lo que dije de Escolano. Déjese de trabajos a favor de extraños, estime el honor de su nativa Patria i reino: vindique en cuanto pueda lo que de él se halla desestimado por falta de noticias seguras.» (Fragment de carta de Teixidor a galiana, de 22 d’abril de 1764. Citat per L. de ontalvilla al pròleg a les Antigüedades de Valencia de Teixidor..., op. cit., pp. XXIV-XXV.) És, per cert, indubtablement, la mateixa carta –hi coincideixen signant, data i destinatari– que just al fragment anterior cita Antoni Mestre per tal de ratificar la influència de Maians sobre Teixidor en la tasca de recopilació documental: «Ya dige a V. P. estando aquí que si me encontrara en la edad de veinte i cinco años, visitara aunque fuera a pie, todo el Reino, sus montes, ríos, valles, fuentes, lugar por lugar, registrando sus archivos...» (Vegeu Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., p. 243.) La carta íntegra és publicada a la revista El Archivo (València), vol. VI (1892), pp. 352-358. Vegeu la nota 31.

[16] EI cas més espectacular és el de Teixidor, el qual arribà a reputar les Trobes de Mossèn Febrer com el manuscrit «genealógico más verídico i antiguo que ai en la Península de España». (També de la carta del 22 d’abril de 1764. Citat per L. de ontalvilla, op. cit., p. XVII, i Francesc Almarche: Historiografia..., op. cit., pp. 318-319.) Teixidor començà en aquest sentit un treball, «Comentos y notas a las Trobas de Febrer», citat com Trobes de mosén Jaume Febrer... per Just Pastor Fuster: Biblioteca Valenciana..., València, 1830, vol. II, p. 77.

[17] Josep Teixidor: Antigüedades..., op. cit., cap. XIII, pp. 93-98. El rei Conqueridor entrà a València poc temps després. Almenys n’hi ha constància documental des del 30 de setembre. (Vegeu Maria del Carme Barceló: «El dia de Sant Dionís», Valencia Atracción, octubre, 1977, p. 15.)

[18] Vicent Branchat: Tratado de los derechos y regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reyno de Valencia y de la jurisdicción del Intendente como subrogado en lugar del antiguo bayle general, València, 1784-1786, 3 vols.

[19] Vicent Branchat: Tratado de los derechos..., op. cit. «Motivos de escribir y plan de obra», vol. III, pp. I-XIV.

[20] Vicent Branchat: Tratado de los derechos..., op. cit., vol. III, p. 12. És ben curiós que Branchat, per tal de defensar la legitimitat de la conquesta de València, entre les autoritats esgrimides invoque Juan Solórzano, jurista i membre del Consell d’Índies, i la seva Política Indiana (editat a Madrid, 1930). És a dir, que hi faça una transferència a València de la polèmica encesa al llarg del segle XVI sobre la justa possessió de les Índies. (Vegeu en aquest sentit, Richard Konetzke: «Títulos jurídicos de la colonización en America», cap. II de La América Latina II. La época colonial, Madrid, Historia Universal, Siglo XXI, 1979, pp. 2233.) A més a més d’indis, per ser terres que ens arrabassaren els musulmans, estava més que justificada la conquesta, segons argumenta Branchat.

[21] Vicent Branchat: Tratado de los derechos..., op. cit., vol. III, p. 3, nota 9. El Repartiment ja és conegut al segle XVIII. Vegeu notes 12 d’aquest capítol i 12 del capítol IV.

[22] Com és sabut, és el segle XVIII el que, des de l’Estat, para atenció sistemàtica a la demografia i fomenta colonitzacions agràries. Recordem, per exemple, la d’Olavide a Sierra Morena. (Vegeu gonzalo Anes: El Antiguo Régimen: los Borbones, Madrid, 1975; Emiliano Fernández de Pinedo: Centralismo, llustración y agonía del Antiguo Régimen, en collaboració amb altres autors, Barcelona, 1980.)

[23] Heus ací la visió de Jaume I per a Branchat en l’esmentat context: «Porque prescindiendo de que los nuevos pobladores estaban obligados a cumplir la ley paccional que se les impuso al tiempo de la tradición de la cosa, y ellos aceptaron, la razón de necesidad y utilidad pública por sí sola justificaría dicha determinación. Pues conociendo la sabiduría de aquel gran Rey, que la felicidad civil de una república consiste en que esté muy poblada de habitantes, y que un Reyno recientemente conquistado necesitaba de fuertes brazos que le defendiesen de las incursiones de los enemigos de fuera, y de las asechanzas y rebeliones de los Moriscos sujetos; pudo y debió buscar todos aquellos medios convenientes a preservar la decadencia y ruina del Estado, que es la suprema ley que merece el primer lugar en la atención de los Príncipes: para lo qual no había otro arbitrio que evitar la despoblación, repartiendo los bienes de los ausentes y contumaces entre los que fixasen su domicilio en la Ciudad, y contribuyesen a la defensa del Reyno.» (Vicent Branchat: Tratado de los derechos..., op. cit., vol. III, pp. 6-7.)

[24] Decret d’abolició dels furs, 29 de juny de 1707 (Novisima Recopilación, Libro III, título 3, ley 1, recollit a l’apèndix documental del llibre de Carme Pérez Aparicio: De l’alçament maulet al triomf botifler, València, Tres i Quatre, 1981, pp. 164-166).

[25] Antoni Joseph Cavanilles: Observacions sobre la Historia Natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Madrid, 1795-1797. Reimpressió facsímil, València, 1972.

[26] Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit. (sobretot les pp. 218-293).

[27] Per exemple: Vida de Nicolás Antonio en Censura de Historias Fabulosos, obra póstuma de Nicolás Antonio... (València, 1742); Prefación a Obras Chronológicas de D. Gaspar íbáñez de Segovia, Peralta i Mendoza... Marqués de Mondéjar (València, 1744); Prefación a Advertencia a la Historia del P. Juan de Mariana, su Autor D. Gaspar Ibáñez de Segovia, Peralta i Mendoza... Marqués de Mondéjar... (València, 1746.)

[28] Per exemple: Oración de alabanza de las obras de Don Diego Saavedra (València, 1725); Orígenes de la lengua española, 2 vols. (Madrid, 1737); Vida de Miguel de Cervantes Saavedra (Madrid, 1737); «Vida de Fr. Luis de León», dins Fr. Luis de León, Obras y Traducciones poéticas (València, 1761); Reglas de Ortografía de la lengua castellana... (València, 1765); Defensa del Rei Witiza (València, 1772). Per tal de no cansar el lector hauríem d’assenyalar, entre les moltes obres seves, treballs per la Gramática latina, o les biografies, si més no, de dos valencians il·lustres, Tosca i Vives, escrites en llatí: «Vita Thomas Vicentii Toscae», dins Tosca, Compendium Philosophicum (València, 1754); Joannis Ludovisci Vivis opera omnia, cum Vita Vivis scripta ab eadem Majansio (València, 1782).

[29] Per exemple, la carta de Joan Antoni Maians a Vega Sentmenat de 18 de febrer de 1783, en una clara reivindicació de la pròpia cultura. (Citat per Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., pp. 283-285.)

[30] Són dinou els anys que separen gregori –nascut el 1699 i mort el 1781– de Joan Antoni –1718-1801–, i per bé que siga molta la influència del primer sobre el segon, hi ha tota una generació entremig. Joan Antoni morirà a les portes ja dels canvis del segle XIX.

[31] El «Cuide’m vostè de Joan Antoni», frase que pronuncia Maians en morir i que és referida pel seu germà Joan Antoni a Vega Sentmenat; l’observació davant d’uns versos de Jaume Roig que fa Maians als Orígenes de la lengua espanola –«No puede juzgar de la dulzura de estos versos el que no sepa pronunciarlos»–; la necessitat de mantenir la pròpia llengua per a la «inteligencia de las leyes, escritos antiguos i libros; i para entender mejor la Doctrina Christiana», o el coneixement que demostra Maians dc la literatura i història pròpies, amb la possessió d’una gran riquesa de manuscrits i obres valencianes, no crec que vagin més enllà de detalls anecdòtics, més els primers que no el darrer, en comparació amb la seva producció –tota ella forana si hi aplicàvem els consells que a tercers (galiana) dóna Teixidor –vegeu nota 15–, o fins i tot amb els esforços d’homes més propers, en el sentit lingüístic, al país: Carles Ros o galiana. Vull insistir en el fet que tot això no es critica en moments en què la castellanització és important, tant que Maians, per facilitat d’enteniment, quan pensa traslladar-se a València el 1766, suggereix respecte de la seva família que «ahora importa mucho que nuestros muchachas y muchachos egerciten la lengua castellana». Totes aquestes dades a Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., pp. 274, 275, 281, 281, 274-275.

[32] Expressió de Martí en jutjar la Vida de San Gil de Maians en 1723 tot aconsellant al seu –llavors– deixeble més alts vols (Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., p. 65). ¿Podria aplicar-se això també a la història local en Maians?

[33] Fins i tot frases tan fortes com les que escriu en carta de 25 d’abril de 1763 al bisbe de Barcelona, Asensio Sales, no són terminants: «Yo no pierdo ocasión de comprar libros catalanes i valencianos que de cada dia desaparecen más por falta de repetir las impresiones i el desamor que generalmente se tiene a ellos. Con razón sienten los Barceloneses la metamorfosis de su Diputación. Los Castellanos quieren quitarnos aun la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo el género humano» (Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., pp. 291-292). Són expressions massa dures, que no responen a una ploma freda, i que ben bé podrien reflectir –conjunturalment– algun contratemps sofert per Maians en aquells moments. Ja que la veritat és que, llevat d’esporàdics indicis de publicar les cròniques medievals catalanes, consells més en boca de Joan Antoni Maians (ja clarament des del 1783), gregori persistí en el conreu de la cultura hispànica, amb temes, per exemple, com ara el de la Defensa del Rei Witiza (València, 1772). D’un altre prisma, aquesta frase –com d’altres– ha servit a Joan Fuster per parlar del «curiós castellanisme anticastellà de Gregori Maians i Siscar [que] representa la contradictòria situació lingüístico-social de la seva classe en termes ben instructius». (Joan Fuster: La decadència al País Valencià, Barcelona, Curial, Barcelona, 1976, p. 149, nota 9.)

[34] Com Pérez Bayer, Cerdà Rico, Cavanilles. Per a Joan Antoni, la fredor en el conreu de les lletres a València es deu al fet que «todo està reconcentrado en la Corte». (Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., p. 288.) Fallava evidentment una segona generació, abocada a Madrid, però la primera, encapçalada per gregori Maians, tot i residir més sovint al país, ¿havia donat tot el seu rendiment en la producció regnícola?

[35] Amb el títol del text. València, 1800. D’altra banda, Josep Villarroya, a més a més de la Colección de cartas histórico-críticas..., intentà d’avançar-se amb una altra obra a l’interès que al segle XIX, i encara més al XX, si bé l’una i l’altra centúria des d’òptiques una mica distintes –romàntica i positivista-documental–, despertaren els antics furs del regne, abolits pels decrets de Nova Planta. Vegeu en aquest sentit: Josep Villarroya, Apuntamientos para escribir la historia del derecho valenciano, València, 1804.

[36] Ferran Soldevila: «Josep de Villarroya i la Crònica de Jaume I», al «Prefaci al llibre dels Feyts del Rei en Jaume o Crònica de Jaume I», dins Les quatre grans cròniques..., op. cit., pp. 36-45.

[37] Vegeu, si no, les paraules de Zurita: «Entre las otras que tenemos, la más antigua y de más ciertas y verdaderas relaciones, y de más autoridad, es la historia que se compuso de las hazañas y conquistas del rey don Jaime el primero, que está ordenada en su nombre, y se tiene comúnmente por cierto que el mismo rey fue el que la compuso, y habiendo el autor de estos Anales conferido las más cosas de ella con los registros que hay de aquellos tiempos, de las cosas del estado del mismo rey, que están en el Archivo Real de Barcelona y con otros infinitos instrumentos y memorias públicas y auténticas, ha averiguado ser una verdaderísima historia.» Citades per Ferran Soldevila: Les quatre grans cròniques, op. cit., p. 39.

[38] Per als judicis negatius del professor Ubieto, expressats al llibre esmentat Orígenes del Reino de Valencia, i les rèpliques que fàcilment se li poden fer, vegeu les pàgines de l’apartat «Els problemes al voltant de la Conquesta. L’estat de la qüestió» d’aquest llibre que té el lector a les mans.

[39] «Porque, como ya el rey atendía no más que a dexar unos substanciosos comentarios de sus conquistas y hechos de armas, pasó de largo por cosas tan notables como aquellas, remitiéndolas a la boz [sic] de la fama, que no las dexó morir.» gaspar Escolano: Segunda parte de la Década primera de la Historia de la insigne y coronada..., op. cit., llibre novè, cap. XXX, columna 1239, núm. 7. Citat per Ferran Soldevila: Les quatre grans Cròniques, op. cit., p. 41.

[40] Robert I. Burns: The spiritual life of James the Conqueror King, op. cit. Traducció catalana, també citada, p. 10.