Читать книгу Jaume I a través de la història - Ernest Belenguer - Страница 9
ОглавлениеI. LA CONQUESTA, UNA CONJUNTURA AMB REPERCUSSIONS HISTÒRIQUES
La conquesta de València, gairebé coetània a la de Mallorca, planteja potser més grans problemes. Molts factors han contribuït a convertir-la en una qüestió de primer ordre per a tot historiador, agreujada en l’actualitat pel dissortat apassionament que avui envolta tot allò que fa referència a la nostra terra. Però el conreu de qualsevol disciplina científica obliga a mantenir el cap fred i a intentar d’analitzar les raons d’un procés que, polèmic ja en els moments fulgurants de les gestes militars, ha tingut tan serioses repercussions fins als nostres dies.
DOS PROCESSOS CONQUERIDORS AMB CERTES DIFERÈNCIES: MALLORCA I VALÈNCIA
Per bé que només sigui grosso modo, una comparació amb la precedent empresa de les Balears, que també dugué a cap Jaume I, permet de veure les diferències que l’una i l’altra conquesta –mallorquina i valenciana– van presentar i que contribuïren a configurar –fins a cert punt– una tensió històrica un poc distinta. Ja que, per damunt de les mútues afinitats en base a les tàctiques guerreres utilitzades,[1] l’assentament de la població urbana inicial, segons els esquemes del Repartiment, o el procés colonitzador (lingüístico-català, religiós-cristià i fins i tot econòmico-feudal), aquestes presenten dues dissemblances.
Quant a la primera, hom pot observar un grau diferent en el tracte que els conqueridors mantenen envers els vençuts. Si la conquesta mallorquina es caracteritza per la més gran violència, sense arribar a la formalització de pactes per a la rendició de la capital, i prossegueix la colonització de l’illa amb un procés de genocidi musulmà relativament ràpid, fins al punt que el pes de la població mora decau de manera accelerada; la de València, on abundà més la rendició prèviament acordada que l’expugnació dels castells, contempla un mecanisme colonitzador una mica més suau i, potser és just de dir-ho, lent. Només en 1609-1615, amb l’expulsió dels moriscos, acaba el problema de la inassimilació islàmica, més bruscament resolt abans a Mallorca.
La petitesa de l’illa, no comparable a l’extensió valenciana, la seva situació geogràfica com a «cap de creus»,[2] amb la imperiositat del seu control absolut davant la sempre possible ofensiva de la pirateria, la colonització propiciada pels interessos del patriciat comercial català, menys oposat al segle XIII als desigs de la reialesa i més propens a l’obtenció de ràpids guanys econòmics, són factors que possiblement permeteren més densament la repoblació del territori, a base sobretot del potencial humà de Catalunya, doblat per la pèrdua progressiva de l’element musulmà. Aquest sempre podia enrarir la seguretat illenca, substituït –quan calgués– per un contingent cada vegada més elevat d’esclaus, alguns d’ells moros desarrelats, fruit de les ràtzies mallorquines de la baixa Edat Mitjana i sempre més útils en llurs relacions sòcio-econòmiques amb els propietaris que el serf o el vassall medieval.
Al contrari, l’amplitud territorial del País Valencià, difícilment susceptible de ser repoblat d’un cop,[3] la major possibilitat de defensa, des d’Aragó, Catalunya o àdhuc Castella –si calia– malgrat l’ampli litoral que ofereix excel·lents possibilitats a les agressions pirates, i sobretot la composició dual de la població conqueridora –amb nobles aragonesos que basen el seu poder en l’expansió territorial i en la població servil musulmana, la qual ben aviat passaran a defensar destorbant fins i tot les operacions de neteja en els primers anys de l’assentament cristià[4]–, són causes que expliquen millor la ralentització, que no la inexistència, de l’agressió al musulmà. Aquesta, amb tot, es produí i justificà sobradament les rebel·lions islàmiques que esquitxaren, després de la conquesta, els darrers anys del regnat de Jaume I.
La segona dissemblança, la distinta composició de la població conqueridora –a Mallorca i València–, que en les seves fàcies urbana o rural ha pogut condicionar en major o menor grau la relació amb els musulmans sotmesos, planteja des del principi una problemàtica diferent a cada lloc. Mentre que la conquesta de Mallorca és una empresa genuïnament catalana, a la qual els aragonesos no col·laboren, rebecs a tota expansió ultramarina, la de València fou una acció conjunta catalano-aragonesa, per bé que, en els inicis, el regne d’Aragó contemplava el País Valencià com la seva eixida natural al mar.
Tanmateix, després dels primers compassos al nord (Ares i Morella), la direcció, sempre en mans del rei, integra el país cada vegada més a Catalunya, i són Borriana (1233) i València (1238) les fites decisives de la neutralització de l’inicial avantatge aragonès. I és que, al capdavall, la conquesta d’un país àmpliament costaner i urbanitzat, com ara el valencià, aprofitarà més a una puixant economia comercial amb important estructura municipal, com és la catalana, que no a Aragó agropecuari. Més encara quan des de la segona meitat del segle XIII els incipients canvis socials i fins i tot econòmics, que van desembocar en la primera crisi feudal del Tres-cents, assenten les bases del començament de l’anquilosament dels nobles aragonesos, «más aferrados a unas tradiciones que la época no permite mantener ya», expressió molt gràfica per tal com prové d’un historiador tan poc sospitós com l’aragonès gonzález Antón.[5]
EL MALESTAR ARAGONÈS DEL SEGLE XIII DAVANT LA FRUSTRACIÓ DE LES SEVES EXPECTATIVES VALENCIANES
Però la frustració aragonesa en el seu pretès –però no obtingut– monopoli valencià i la crisi político-social de la seva noblesa, ja clarament dibuixada des de mitjan segle XIII, provocaren fortes tensions al regne de València, creació política de Jaume I, nascut de les pressions contraposades dels dos grans grups de població conqueridora –aragonesos i catalans– sense que en un principi el predomini d’uns i altres pogués decantar cap a un costat el pes específic de la nova conquesta. Amb tot, la promulgació en 1240 d’un conjunt de lleis qualificades de «fuero municipal con propósito de hacerlo extensivo a todo el reino»[6] –el Costum– i la seva conversió en Furs en 1251 –amb noves disposicions, entre les quals la més important és la substitució des de 1261 del primitiu caràcter de graciosa concessió reial del Costum pel concepte contractual dels Furs– significaren clarament la «ruptura amb la mentalitat (d’inspiració aragonesa)».[7]
Els Furs de València donaren la batalla a la legislació aragonesa –Fur de Saragossa o Aragó–, de tal manera que les diferències d’aplicació de l’un i l’altre codi a les localitats valencianes, abans i després de 1240, són extraordinàriament eloqüents: entre 1233-1240, de vint-i-tres cartes pobles, setze ho van ser a fur de Saragossa, sis a costums de Lleida, i una segons el dret musulmà, totes a la zona castellonenca; de 1240 a 1276, davant unes quinze cartes pobles a fur d’Aragó, n’hi ha més de trenta a fur de València; de 1276 a 1284, finalment, divuit nous llocs de València accepten els Furs, i s’eixamplen a Castelló, sense comptar en contrapartida amb cap cas aforat a Aragó. És un fet, doncs, el desig de territorialitat del Fur a tot el regne, més favorable al tron que el privilegiat fur d’Aragó.[8]
Per tot això, al compàs de l’ampliació del codi valencià s’hi enregistrà una oposició cada vegada més gran per part dels senyors heretats a València que, atrinxerats rere llurs propis furs (els quals els asseguraven no solament el predomini jurídic, sinó també el social i l’econòmic), havien fins i tot d’aprofitar les circumstàncies de la política exterior de la Corona d’Aragó per tal d’intentar imposar llurs criteris –preferentment durant les dificultats de Pere el Gran a Alfons el Liberal.
L’alineació dels aragonesos a favor del malaguanyat infant Alfons, fill del primer matrimoni del rei, dins la problemàtica dels impolítics repartiments territorials de Jaume I, que té serioses repercussions per a València quan el 1257 el regne, sense perdre encara la identitat, és agregat a Aragó tot formant part del lot del primogènit; la revolta general que significà a València la retirada a la localitat de Quart dels aragonesos Pedro Fernández de Azagra, Ximeno de Urrea, Artal de Luna i molts altres, arran de la promulgació dels Furs de 1261; la negativa dels aragonesos a fer suport al seu rei Jaume en l’expedició a Múrcia de 1264, que se li oposaren a les corts de Saragossa i Ejea en què el monarca demanà el necessari servei monetari, amb arguments –entre altres– com ara que el Fur d’Aragó no era respectat a València; el rerafons nobiliari de la llarga pugna (1271-1275) entre l’infant Pere, hereu de la corona, i Sánchez de Castro, bastard del rei; les derivacions dels aragonesos a València, involucrats amb una darrera rebel·lió musulmana que desemboca en 1275 en el daltabaix cristià de Llutxent; el plantejament aragonès del «problema valencià» en el Privilegi General de Saragossa d’octubre de 1283, tendent a assimilar el regne de València al d’Aragó, i la contraofensiva de Pere el gran a València pel desembre del mateix any, amb el Privilegi Magne, que responia més aviat a una mentalitat econòmico-comercial i político-liberal; la creació d’un justícia general al regne de València, a imatge del d’Aragó, arrancat a Pere el gran en 1284 en l’endemig de la crisi internacional amb França i el papat; el curiós «plebiscit» dut a cap en 1289 per una comissió aragonesa de la Unió per tal de consolidar el Fur d’Aragó... Tot, comptat i debatut, parla de la inestabilitat política valenciana del segle XIII,[9] la qual, després del parèntesi del prudent regnat de Jaume el Just (1291-1327), només queda resolta amb els furs alfonsins de 1329-1330, però al preu que el rei Alfons el Benigne concedís tan àmplies gràcies i prerrogatives en l’esfera jurisdiccional –inclòs el mixt imperi– que resultava més beneficiós el fet de sotmetre’s als nous furs valencians que persistir en els aragonesos.[10]
EL PUNT D’EQUILIBRI DE MITJAN SEGLE XIV
Tanmateix, el pes específic aragonès a mitjan segle XIV ja no era el mateix de cent anys abans, ja que l’acceptació dels furs alfonsins es troba en la darrera línia que els nobles, radicats ja a València, mantenen: no defensar, en principi, tant la permanència dels furs aragonesos com l’expansió a València dels seus privilegis particulars, tot maldant per obtenir una mena d’estatut de dominadors territorials basant-se en tot cas en allò que comença de ser ja història: la conquesta.
Si socioeconòmicament les diferències respecte del passat eren ja importants, més ho van ser en els aspectes culturals i polítics. Decididament, el pes de la capital –on el 1283 es va crear un Consolat de Mar–, de les seves activitats econòmico-comercials i del seu predomini lingüístic català, naturalitza, mal que els pese, la noblesa aragonesa de l’interior, tot disminuint la seva capacitat d’acció. Per això, en les Unions de 1348 contra Pere el Cerimoniós, Mateu Rodrigo matisa amb tota claredat el concepte que fins ara hom tenia de la Unió valenciana, vista massa vegades com «una excrecencia de la Unión de Aragón», afirmant que, enfront d’Aragó –amb permanents reivindicacions senyorials–, la Unió de València és un moviment ciutadà, del patriciat urbà, oposat a una noblesa que difícilment podia exigir més després del favorable arbitratge dels furs alfonsins, però que encara podia escapolir-se de certs pagaments i contribucions que se li demanaven per tal d’afrontar les finances municipals.[11]
És curiós, en aquest sentit, comprovar com una mica després de fracassat el moviment unionista, en els plets entre la ciutat de València i els nobles valencians, però de llinatge aragonès, s’hi continue argumentant en base als temps ja llunyans de la Conquesta. Així, Lope de Luna, comte de Luna i senyor de Paterna, en el procés que dirimeix amb València en 1357 per la seva negativa al pagament de la contribució de murs i valls, encara farà constar que Paterna pertanyia al fur d’Aragó i, per tant, que ell era exempt d’aquella exacció perquè «los richs hòmens, nobles, infançons, cavallers, e hòmens altres en gran multitud del regne d’Aragó, com quasi poques gens hi agués d’altra terra, fon guaayat e conquest lo dit regne de València, e així és notori els dits regnes», a la qual cosa el síndic valencià haurà de replicar incisivament: «Ignora-ho que així sia com és passat, per què no u creu. Atorga emperò que·l dit regne fon pres per lo dit senyor rey e per ajuda general de tots sos sotsmeses.»[12]
El representant de la ciutat situava de bell nou en la seva justa mesura la realitat dual del País Valencià, conquerit per tots els súbdits del rei Jaume i convertit en regne independent però federat als altres socis de la Corona d’Aragó, precisament en base al dualisme de la conquesta. Sense la presència catalana, el regne de València hauria caigut en mans de la noblesa aragonesa: els esdeveniments anteriorment esbossats parlen per ells mateixos. Però sense el contrapunt aragonès, el país, que majoritàriament té una afinitat més gran amb el Principat –des de l’economia a la cultura–, potser hauria estat un regne políticament infeudat, com fou el cas de Mallorca.
L’AFIRMACIÓ DEL PARTICULARISME VALENCIÀ DEL SEGLE XV
Contràriament, la major llibertat d’acció política li permeté –paral·lelament amb el creixement de l’economia tèxtil i comercial, clarament consolidada a les darreries del segle XIV pels entorns de la gran ciutat que ja era la capital[13]– anar adquirint una progressiva consciència personalitzada respecte de la mateixa Catalunya. De «nacionalitària» l’ha qualificada recentment Antoni Ferrando en una suggestiva reflexió sobre la consciència idiomàtica i nacional dels valencians,[14] que troba els primers elements particularitzants en Eiximenis (1383) i Canals (1395), s’accelera amb l’entronització dels Trastàmara al Compromís de Casp i culmina, aprofitant la crisi catalana de mitjan segle XV, en l’esplendor de la València del rei Catòlic, temporal miratge més que no sòlida realitat, desaprofitada per la política «descapitalitzadora» i absolutament rendista que el patriciat urbà dominant –financer de la Corona, abans que creador de riquesa real– dugué llavors a cap.[15]
I, així, la València daurada de la segona meitat del segle XV fou, doncs, el fruit d’una curta conjuntura, més feliç en la florida artística i literària que no en els guanys econòmics i polítics, esterilitzats aquests primers pel fet d’invertirse capitals en empreses expansives nacionalment improductives, i fracassats els segons per no poder trobar un punt de comú acord els diversos regnes de la Corona d’Aragó, el pes específic de la qual dequeia globalment en el conjunt més general de la Monarquia Hispànica creada des de 1479.
Des d’aleshores, el particularisme havia de ser, en conseqüència, encara major, i és curiós de comprovar en aquest sentit com, en 1512 –en el moment en què el regne només envia un síndic a les Corts generals de Montsó, i sense cap delegació de poder per part de la ciutat a causa de la greu situació econòmica que afrontava el país[16]–, la capital s’embolica en una polèmica sobre la qüestió de la precedència política i cancelleresca del regne de València respecte de Catalunya, en la línia iniciada per Pere Belluga en el seu Speculum principum (1441), ja que encara que
en la qual –cosa– jamés en negunes corts se ha donat sentència expressa, bé que tacite s’és declarat en favor de aquest regne perquè en totes les preposicions de les corts generals, senyaladament en la cort darrerament celebrada en aqueixa vila [s’hi refereix a les de Montsó de 1510] sa Magestat l’orde de la proposició tostemps ha proposat lo regne de València al condat de Barcelona e en totes los privilegis e gràcies que ixen de la Cort e passen per cancelleria tostemps està primer nomenat lo regne de València quel contat de Barcelona,[17]
al·lusió quasibé despreciativa per a una entitat política que té una categoria molt superior: la de Principat.
L’OFENSIVA DE L’AUTORITARISME MONÀRQUIC I LA IMPOSSIBLE POLÍTICA D’UNITAT SOTA ELS ÀUSTRIES
La monarquia autoritària, que havia fet una gran passa en la gestió política del Reis Catòlics, i que iniciava un procés ascendent amb el cesarisme de Carles V, a la recerca de l’Estat modern subordinador dels mosaics medievals, havia de ser la gran beneficiària d’aquestes discòrdies bizantines, ja que mai, tot al llarg de l’Edat Moderna –segles XVI i XVII–, va haver-hi un període de sincronització política entre els diversos regnes que formaven la Corona d’Aragó. (Si bé és veritat que tampoc no n’hi havia hagut durant l’època medieval.) I menys encara entre aquells i la resta de pobles peninsulars. Considerem-ne uns exemples.[18] Així, el fracàs de les Comunitats a Castella, després de la derrota de Villalar l’abril de 1521, facilità encara més el triomf sobre unes germanies, només incipients a Catalunya, més importants a València i radicals a Mallorca, però sense arribar-s’hi a crear una formació comuna davant la reialesa.[19]
Tampoc la crisi de la població morisca, que en gran mesura condicionà encara en el XVI la reacció contrareformista de Felip II, al llarg de tota la franja mediterrània peninsular, i accelerà en alguns llocs la problemàtica del viratge de 1568, encunyat per Reglà, va tenir-hi repercussions simultànies, i fou més primerenca a granada (fora de la Corona d’Aragó) que no a València, Aragó o Catalunya. Evidentment, l’abundant població morisca dels dos primers països i el seu emplaçament al litoral contrastava amb el menor impacte numèric d’aquests darrers, mancat de costes, d’altra banda, a Aragó.[20]
Per això l’expulsió (1609-1615) havia d’afectar molt més decisivament el País Valencià que no Catalunya, la qual cosa explica, anys després, la menor reacció del primer, respecte del segon, en la conjuntura de la Unió d’Armes de 1626. Després, València, encara que registre algunes alteracions el 1647 i 1648, incloses les Corts de 1645, coadjuvarà amb Mallorca, gràcies al lliurament de lleves, a la repressió de l’alçament català de 1640. En tot cas, i deixant de banda el precedent social que, de cara al conflicte civil de començament del segle XVIII, significà a València la segona Germania de 1693 sota el neoforalisme de Carles II, només a partir de 1705 es veié certa unitat d’acció catalano-valenciana dins del context de la guerra de Successió a favor de l’arxiduc Carles.
Però sempre, en els moments més àlgids, la solució contrària als desigs de la ciutat de València i del seu dens entorn marítimo-comercial s’estructura partint de les terres centrals de l’interior, antany repoblades pels aragonesos del segle XIII. Siguin les operacions antiagermanades, siguin les de la guerra de Successió, per les fronteres de l’interior, i encara aprofitant la menor resistència que aquestes oferien a l’element estrany al país, s’hi cola la victòria de la monarquia autoritària i de l’absolutisme, interessadament identificada amb el més dòcil dret públic castellà.
ELS SEGLES DE LA CENTRALITZACIÓ DE L’ESTAT: ELS COSTOSÍSSIMS ESFORÇOS PER LA RECUPERACIÓ HISTÒRICA VALENCIANA
La centralització amb els decrets de Nova Planta semblà eliminar aquesta polèmica, tot decantant-se a favor dels interessos nobiliaris i territorials, doblats del castellanisme jurídic i lingüístic del nou Estat. Però la problemàtica del dualisme persistí soterrada, incapaces, tant les febles protestes polítiques –per exemple les dels jurats Lluís Blanquer i Josep ortí– com la més puixant Il·lustració cultural, de fer alguna cosa més que un gest testimonial o historiogràfic.
Només durant el segle XIX, i després de ser superats els primers anys de l’enderrocament de l’absolutisme monàrquic, que coincidiren en alguns casos amb un reverdiment foralista en línia quasi tradicionalista, la Renaixença es preocupà des de mitjan centúria pels problemes fins ací esbossats, però només en el marc històric, i fins i tot positivista, de fets que s’havien esdevingut en el passat més o menys immediat però que no afectaven llavors la realitat política de la Restauració. Ja que, com se sap, a diferència de la Renaixença a Catalunya, la valenciana, amb un suport sòcio-econòmic de la burgesia agrària desamortitzadora, no es polititzà en sentit autonomista.
Hom hagué d’esperar els primers anys del nostre segle per tal que, propulsats pel grup València Nova, s’hi iniciessin els primers símptomes d’un valencianisme polític –Assemblea Regionalista Valenciana de 1907–, certament connectats amb el català però amb l’oposició dels partits polítics majoritaris: conservador i blasquista. A més a més, la Llei de Bases Aranzelàries, d’un any abans, havia enfrontat els interessos lliurecanvistes de l’agricultura d’exportació del país, encapçalats per la Federació Agrària de Llevant i superiors als dels industrials, encara menys rellevants, als grups proteccionistes barcelonins. Per això la gran Exposició Regional de 1909 no esdevingué un canal autonòmic i vingué a representar l’eclosió pública de la burgesia agrària, la qual dominà encara durant anys el mapa polític del País Valencià, malgrat el creixement, fins als anys trenta, de grups autonomistes, precedents d’aquells que, en la conjuntura de la República espanyola i la guerra civil, arribarien a plantejar avantprojectes d’Estatut.
Amb totes les excepcions que cal realitzar-hi –i més si es tracta d’història recent–, el vell plet entre els interessos agràrio-feudals i marítimo-comercials (excessivament esquemàtic, si es vol, però no per això menys operatiu), que arrancava de la Conquesta, en la tesi dualista del professor Reglà,[21] semblava revifar al nostre segle en la pugna burgesia agrària o industrial, lliurecanvista o proteccionista, més o menys autonomista i amb matisos distints per a les seves relacions amb Madrid o Barcelona.
[1] Per a un coneixement del procediment bèl·lic emprat per Jaume I, vegeu Robert I. Burns, S. J.: «How to end a Crusade: Techniques for making peace in the Thirteenth-Century Kingdom of Valencia», Military affairs, Departament d’Història de l’American Military Institute, Universitat de l’Estat de Kansas, 1971, vol. XXXV, núm. 4, pp. 142-148.
[2] L’expressió en la Crónica de Pere Marsili en edició de Josep Maria Quadrado, Palma de Mallorca, 1850. El text és citat per Àlvar Santamaria al seu important treball sobre la conquesta de Mallorca «La expansión político-militar de la Corona de Aragón bajo la dirección de Jaime I: Baleares», dins Jaime I y su época. X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Saragossa, Institución «Fernando el Católico», 1979, pp. 93-146.
[3] Tal i com reconeix el mateix rei quan indica ja ben tard, en 1270, que per tal de consolidar la Conquesta caldria almenys uns 100.000 pobladors cristians, «e no trobara que en tot lo Regne de València age poblat de Christians oltra XXX milia hòmens». (Antoni de Capmany: Memorias históricas sobre la marina, comercio y Artes de la antigua ciudad de Barcelona, Madrid, 1779, vol. II, p. 35). Amb aquesta citació no pretenc de caure en l’error que el professor Ubieto s’ha afanyat a assenyalar per tal d’acusar de «falta de oficio» tots els historiadors valencians que han cultivat l’Edat Mitjana. Acusació molt més lamentable per tal com utilitza fora de text una idea, que d’altra banda no es relaciona amb aquest tema, del meu mestre, el professor Reglà. Tot i sabent que el coneixedor de l’obra de Reglà no necessita d’aclariments, he d’afegir que el professor Reglà mai no féu desqualificacions dels historiadors que l’havien precedit, i menys encara dels valencians. Per això la utilització d’aquesta expressió de Reglà (la qual, pel fet de no ser ressenyada amb nota a peu de pàgina al llibre d’Ubieto, sembla obeir més en Reglà al llenguatge col·loquial de col·legues que a l’escrit) em sembla, si més no, desafortunada, ja que pel context fa la impressió que, amb el suport de l’autoritat de Reglà, s’hi fa un atac a la historiografia valenciana en un llibre que, tal i com assenyalo reiteradament, té a la base unes premisses anticatalanes molt definides. Si d’Ubieto podem extraure aquesta impressió, per bé que l’ús de l’expressió hi sigui emmarcada en un to ambigu, en Simó Santonja, fidel seguidor d’Ubieto llevat dels atacs a Jaume I, la frase hi és aprofitada per tal de rebatre Bofarull i els treballs que sobre el Repartiment féu aquell arXIVer. Trist destí el de l’expressió del professor Reglà, utilitzada en una historiografia declaradament hostil al Principat. (Vegeu Antonio Ubieto Arteta: Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su Reconquista, València, 1977, vol. I, p. 9, i Vicente L. Simó Santonja: Jaime I, rey de Valencia, València, 1976, p. 188.)
[4] Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón, Saragossa, Institución «Fernando el Católico» (CSIC), 1976, vol. I, llibre III, cap. I, «De la rebelión de los moros del reino de Valencia con su caudillo Alazdrach». Tal i com el gran historiador aragonès indica, «A esta determinación –la de expulsió dels moros del regne– resistían los ricos hombres y caballeros que tenían vasallos en aquel reino porque era en gran disminución de sus rentas del interés que tenían estando en poder de los moros» (p. 575).
[5] Luis gonzález Antón: Las Uniones aragonesas y las Cortes del Reino (1283-1301), Saragossa, CSIC, 1975, vol. I, p. 15.
[6] Roc Chabàs: Génesis del derecho foral de Valencia, València, 1902, p. 17.
[7] Germà Colon i Arcadi garcia: Furs de València, vol. I, Barcelona, 1970, introducció, p. 48.
[8] Miguel Gual Camarena: «Contribución al estudio de la territorialidad de los fueros de Valencia», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón (Saragossa), vol. III (19471948).
[9] Una detallada i, sobretot, equànime anàlisi de tota aquesta problemàtica, a Luis gonzález Antón: Las uniones aragonesas y las Cortes del Reino (1283-1301), pp. 13-37; 87101; 175-178; 455-461; 504-507.
[10] Sílvia Romeu Alfaro: «Los fueros de Valencia y los fueros de Aragón: Jurisdicción Alfonsina», Anuario de Historia del Derecho Español (Madrid) (1972). I amb tot cal assenyalar que fins al segle XVII encara hi ha reductes a fur d’Aragó, els quals són cancel·lats a les Corts de 1626. (Vegeu aquest mateix treball, pp. 105-106.)
[11] Mateu Rodrigo Lizondo: «La Unión valenciana y sus protagonistas», Ligarzas (València), VII (1975), p. 159.
[12] Arxiu Municipal de València (AMV). Processos, vv/4, f. 13 v. Dec aquest text a l’amable generositat del professor Mateu Rodrigo, el qual poseeix l’estudi de tot el procés, encara inèdit.
[13] Conclusions que es desprenen de l’interessant estudi del professor Agustí Rubio Vela: «Ideologia burgesa i progrés material a la València del Trescents», L’Espill (València), núm. 9 (1981), pp. 11-38.
[14] Antoni Ferrando Francés: Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, València, Universitat de València, Institut de Ciències de l’Educació-Institut de Filologia Valenciana, 1980.
[15] Vegeu el meu llibre València en la crisi del segle XV, Barcelona, Edicions 62, 1976.
[16] A l’«Estudio preliminar» que vaig fer a les Cortes del reinado de Fernando el Católico, vaig explicar les causes, al meu parer, de la no assistència dels valencians a les Corts de Montsó de 1512, València, 1972, pp. XVII i XXXI-XXXII.
[17] AMV Lletres Missives, Reg. g3 38, f. 68 r-v. D’altra banda l’argumentació és poc sòlida perquè, en la precedència cancelleresca, fins i tot Sicília i Sardenya arribaren a anteposar-se a Barcelona –per qüestions de rang en titulació–, però és evident que això no impedí que l’una i l’altra illa fossen conquestes de la Corona d’Aragó i estiguessen governades –i gairebé subordinades– als súbdits metropolitans.
[18] El caràcter, a partir d’ací, deliberadament menys detallat en la narració històrica justifica l’absència d’un aparell crític més conegut de tots. Hom ha de tenir en compte que només tracte ara d’emmarcar en pocs trets el gran fresc de la història moderna i contemporània del País Valencià. No descarte més endavant de realitzar incursions i algunes matisacions en aquesta temàtica, i llavors la descripció serà més precisa i la bibliografia més detallada. Hi faig una excepció, no obstant això, amb treballs inèdits, uns altres de difícilment defugibles, o encara algun de molt recent i, doncs, de difusió a hores d’ara escassa.
[19] És de gran interès la revisió que recentment la professora Eulàlia Duran ha fet de les germanies, sobretot per l’estudi comparatiu entre les valencianes i les mallorquines, realitzat per primera vegada, i pel descobriment d’unes «Germanies» a Catalunya, encara que en un estadi d’evolució inferior. Eulàlia Duran: Les Germanies als Països Catalans, Barcelona, Curial, 1982.
[20] Conclusions d’un treball de l’autor d’aquestes línies, amb el títol: «La problemática del cambio político en la España de Felipe II. Puntualizaciones sobre su cronología», Hispania (Madrid), núm. 146 (1980), pp. 529-576.
[21] Joan Reglà: «El dualismo en Valencia y sus desequilibrios», Saitabi (València), XVII (1967). I també Aproximació a la història del País Valencià, València, 1968. La tesi, els orígens de la qual se situaven en la repoblació aragonesa de l’interior i la catalana del litoral, encara que susceptible de ser matisada (compareu el meu article: «En torno a la sugestiva tesis de Juan Reglà: “El dualismo en Valencia y sus desequilibrios”», Boletín de la Real Academia de la Historia (Madrid), vol. CLXXIV, quadern I (1977), pp. 141-170), encara té vigència en un leit motiv més econòmic que no nacional (visió sòcio-econòmica agràriofeudal versus patriciat urbà-«burguesía», amb perspectiva artesano-comercial), malgrat el temps investigador transcorregut i les obres històriques que han anat publicant-se després.
