Читать книгу Jaume I a través de la història - Ernest Belenguer - Страница 6

PRESENTACIÓ A LA SEGONA EDICIÓ

En el número 60 (2008) de la revista Afers s’acaba de publicar un dossier sobre la Catalunya del segle XVI. La coordinació d’aquest recull d’articles va anar al meu càrrec i vaig començar el meu escrit de presentació citant la conegudíssima frase atribuïda al filòsof alemany Goethe: «cada generació ha d’escriure la seva història». He de confessar que sempre m’ha atret aquesta expressió potser per la influència del meu mestre Joan Reglà que solia repetir-la. Al cap i a la fi amb ella es volia subratllar, dins d’uns límits és clar, el relativisme de les idees absolutes i dominants de qualsevol pensament que volgués perpeturar-se en el poder amb un cert aire de feixisme. Calia, contràriament, manifestar la necessària evolució del pensament, que s’entenia progressista i de perspectives més innovadores, malgrat que aquest pogués cometre certs errors, com tot el que prové del ser humà.

Però els perills que podia portar l’excés de relativisme tampoc no són admissibles en qualsevol pensament que ha de saber mirar amb bons ulls el passat que l’ha portat fins al seu present i que l’enviarà més enllà, cap a un futur en part desconegut i, per suposat, no controlat. Què difícil és mantenir un equilibri enmig dels nyics i nyacs entre passat, present i, fins i tot, un possible futur que vol endevinar-se! Personalment en aquella presentació vaig defensar l’avenç de la investigació i l’evolució històrica. Faltaria més! Però vaig posar unes condicions per a caminar sobre segur. Creia –i crec– que les noves generacions han de fer-se amb el poder –és la seva obligació–, però han de respectar els temps passats i investigar-los des de nous aspectes. I sobretot no han d’aprofitar-se egoistament d’allò que ja s’havia dit abans. Tampoc han de deixar de citar aportacions investigadores –arXIVístiques incloses– que ja varen fer-se anteriorment i que es pensa que ja ningú recordarà. En tot cas, això s’ho creu tot aquell mediocre i oportunista historiador que sempre existeix. Perquè molt sovint altres varen començar a caminar abans que ell i aquest no se n’adona que serà denunciat finalment.

Si passo de l’alemany goethe al castellà Antonio Machado, potser que tanqui el cercle començat amb aquestes línies. Perquè sempre hi ha camins traçats i els nous rodamons investigadors no deuen abusar dels historiadors que els precedeixen sense esmentar-los com cal, sense respectar la base anterior –més o menys sòlida– que llença als darrers a noves visions en el sentit òptim de la paraula. Perquè, en el sentit pèssim, funambulistes de la paraula s’abonen al plagi dissimulant-lo de vegades, citant l’autor trepitjat en algunes ocasions i en altres citant com a propis materials d’arxius ja investigats i que no els pertanyen. El temps posa tothom en el seu lloc i la mala feina feta per aquests ambiciosos rodamons es veurà a la fi.

El que dic ha passat, passa i passarà en el dissortat i holywoodenc món universitari en el qual vivim. Quan canviaria més d’un batibull si aquests oportunistes –que es mostren fins i tot com manses ovelles quan són llops– pensessin per un moment que ells també moriran i que els seus treballs –per dir-ho d’alguna manera– poden ser víctimes de semblants actuacions en el futur!

Per tot això vull agrair que una editorial de la categoria de les Publicacions de la Universitat de València m’hagi suggerit reeditar el meu llibre de 1984 Jaume I a través de la història. Antoni Furió va insistir en aquesta qüestió i el llibre es recupera així vint-i-cinc anys després de ser publicat. Ara bé, com l’autor encara viu, he mantingut el text original però he afegit tot un estudi posterior en aquesta edició. Així podrà veure’s, sobretot a València, quins fruïts ha donat l’evolució de la història medieval del segle XIII, que no són pocs. Per tot això recomano al lector que es miri aquest llibre amb tot l’afecte. Podrà contemplar les diverses generacions d’historiadors que al llarg dels segles varen qualificar a Jaume I de distintes maneres segons el pensament que imperava en els diferents temps dels cronistes esmentats. I podrà adonar-se’n de l’increment d’estudis –valencians sobretotque ha aportat la investigació jaumina en els darrers trenta anys.

Abans d’acabar aquesta nota vull agrair molt el suggeriment que se m’ha fet perquè així puc protegir el meu Jaume I a través de la història. De fet aquest llibre és un cas gairebé excepcional. Diria que és tota una referència històrica que –valgui l’expressió– no ha creat escola ni en el món català, ni en el mallorquí, per no dir l’aragonès sempre més allunyat de Jaume I. Penso que si aquest model valencià s’hagués aplicat a cronistes i historiadors catalans i mallorquins, el resultat no hagués estat molt diferent malgrat les matisacions que ben segur s’haguessin fet al llegir les visions d’aquests.

Dit tot això, crec que el lector ha de començar a endinsar-se en aquest llibre sobre Jaume I, i al final podrà veure els avenços que hi ha hagut en la historiografia sobre l’època del Conqueridor.