Читать книгу La revista Saó (1976-1987) - Francesc Martínez Sanchis - Страница 7

Pròleg UNA TERRA EN SAÓ?

Escolte pertot arreu tambors de guerra contra la Transició. Una altra guerra de memòria. No em ve de nou: vaig llegir, quan encara estava calent, aquell llibre del periodista Gregorio Morán, El precio de la transición (1991), que de manera intel·ligent, premonitòria i, sobretot, irreverent, parlava d’aquells anys de trànsit de la dictadura franquista a la monarquia parlamentària com d’una gran operació política, sí, però també com d’un gran pacte de silenci i de «construcció» d’un relat autocomplaent.

És cert. El relat en qüestió va existir. Segons ell, la Transició venia preparant-se des de temps arrere. El president Adolfo Suárez (entre 1976 i 1981) va contar que, sent vicesecretari general del Movimiento, allà per l’estiu de 1975, Franco –uns mesos abans del seu decés– li va preguntar si veia que no hi havia cap altre camí de futur que no fos el pluralisme polític; el falangista li digué que sí, que així ho veia ell; i Franco li va dir que almenys esperava que «els nostres» guanyaren les primeres eleccions democràtiques.

Si parem atenció a l’anècdota, Franco ja tenia al cap la Transició. La Transició sorgia de les entranyes del franquisme. I, en efecte, homes lligats a aquella llarga dictadura (Adolfo Suárez, però també Torcuato Fernández-Miranda o el mateix Juan Carlos I, per citar només la punta del iceberg), anaven a protagonitzar-la, a desmuntar legalment la dictadura i a armar legalment la nova democràcia.

D’aquest relat, la llibertat d’expressió era un punt fonamental. Ningú no parlava de la seua plena existència abans de la consolidació democràtica, abans de la Constitució de 1978, que contenia –conté– a l’article vinté el reconeixement que la lliure expressió només té límit en l’acció dels tribunals de justícia. Però el relat oficial –que segueix ben aclimatat entre nosaltres– sí que parlava d’una llarga preparació franquista del principi democràtic de la llibertat d’expressió, que es concretava en els efectes de la Llei 14/1966, de 18 de març, de Premsa i Impremta, la «Llei Fraga», perquè va ser impulsada pel ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne.

Els efectes d’aquella llei haurien estat virtuosos. En tant que la norma reconeixia la llibertat d’expressió, d’empresa i de designació del director de qualsevol publicació, eradicava la censura prèvia i el règim de consignes, semblava, en efecte, una norma d’anticipació democràtica, vinculada a l’empenta del pluralisme de les opinions, al pluralisme polític. Aquella, això sí, era una llibertat vigilada, perquè l’article segon de la norma establia limitacions legals a la lliure expressió: per exemple, l’acatament de la llei, dels principis del Movimiento i de la resta de lleis «fundamentales del Estado», i el respecte degut a institucions i persones «en la crítica de la acción política y administrativa».

Amb restriccions i tot, la llei hauria tingut efectes primaverals. L’espai de la crítica s’hauria ampliat notablement. Tot i que la llei mantenia elements com el Registre Oficial de Periodistes i el Registre d’Empreses Periodístiques, definia un ventall de sancions que anaven des de les multes fins a la suspensió de publicacions i possibilitava el segrest previ de publicacions, es diu que va donar també nous incentius a l’audàcia. Elisa Chuliá, que ha investigat sobre la qüestió, arriba a dir que, amb la nova llei, es va generar una correlació entre les sancions administratives que rebien els periòdics més agosarats i les xifres de la seua distribució: a més audàcia, major tirada. Aquesta empenta crítica, barreja d’audàcia i increment de vendes, no la protagonitzaren els diaris –temorosos, amb directors que aplicaven l’autocensura–, sinó una sèrie de revistes polítiques, com ara Triunfo o Cuadernos para el Diálogo; culturals, com El Ciervo, Serra d’Or, Andalán, Ajoblanco o Gorg; d’informació general, com Cambio 16; humorístiques, com La Codorniz, Hermano Lobo, Por Favor o El Papus, o cartelleres d’espectacles com Cartelera Turia.

De l’explicació d’aquesta primavera la cosa més certa és, sí, que aquestes publicacions nodreixen la nòmina dels periòdics sancionats amb multes i suspensions. Només el primer any de vigència de la llei Fraga es van incoar 93 expedients que derivaren en 23 sancions. L’any següent les coses foren pitjor: 149 expedients. L’any 1968 la resposta de la llei a les inquietuds juvenils va generar 210 expedients. Des d’aleshores fins a la mort del dictador, la xifra d’expedients se situaria en una mitjana lleugerament superior al centenar per any. Els expedients queien sobre diaris i revistes i, tot i que el moment més recordat gira al voltant d’un diari, Madrid, que es veié obligat a tancar, el ben cert és que van ser les revistes crítiques les més sancionades.

En un altre lloc he deixat escrit que els efectes virtuosos de la llei Fraga van ser, en realitat, un miratge. Ja se sap: el viatger que es perd en el desert i que té set i més set, de tant en tant veu un oasi on només hi ha que sorra. L’explicació és senzilla: a l’alçada de 1966 la premsa ja no tenia públic a Espanya i, dins la premsa, les revistes menys. Anys i anys d’homogeneïtat en els continguts i de restriccions informatives de tota mena, havien allunyat la ciutadania de la lectura dels periòdics. El fenomen comunicatiu de la dècada dels seixanta, que es perllongaria molt més, era la televisió. I Fraga i el règim havien dipositat ací els seus desitjos de control de l’opinió pública. La televisió era, en realitat, Televisión Española, l’única. I tots els estudis de programació han mostrat a les clares que el missatge concordant amb els continguts ideològics del règim no va tenir fissures. Les revistes crítiques eren un «desahogadero», com va dir algú. El règim identificava amb facilitat els seus descontents/significats: els que duien la revista en qüestió sota el braç; que, d’altra banda, no n’eren molts.

Dins el món del revisterisme crític hi havia el món de paper dels mossens. Les conclusions del Concili Vaticà II es compaginaven malament amb la confessionalitat de l’Estat espanyol, recollida pel Concordat de 1953. Més encara, el nacionalcatolicisme, ideologia impulsada pel règim franquista en connivència activa amb la cúpula de l’Església catòlica espanyola, topava amb els aires de renovació que arribaven de Roma. Per aquesta esquerda creada entre dos socis que havien serrat les seues mans –excepcions al marge– durant la Guerra Civil, anava a colar-se l’aigua beneïda per Joan XXIII i Pau VI. Una de les conseqüències serà el naixement de noves revistes d’inspiració religiosa i to crític, revistes que augmentaren el seu impacte i el seu nivell d’influència. Sovint, aquestes revistes toparen amb els límits que la llei de premsa de 1966 imposava. Carrero Blanco arribà a pronunciar, amb motiu del 80 aniversari de Franco, un discurs on criticava durament aquestes publicacions i, en general, tots els eclesiàstics que havien oblidat el pacte de sang signat en 1936-39:

Es lamentable que, con el transcurso de los años, algunos, entre los que se cuentan quienes por su condición y carácter menos debieran hacerlo, hayan olvidado esto, o no quieran recordarlo, pero este hecho es lamentable especialmente para ellos, porque Dios sabe bien lo que hay en el corazón de los hombres y... Dios no olvida. Esto es lo que verdaderamente importa.

Carrero i els homes del règim tenien un problema amb les publicacions catòliques perquè, en el passat, els havien donat una amplia autonomia, com pertocava a unes publicacions que inicialment tenien la comesa de legitimar el règim. La premsa catòlica, definida en els seus contorns per una conferència de Metropolitans de setembre de 1950, va gaudir fins 1966 el privilegi de ser censurada per les mateixes autoritats eclesiàstiques. Després de 1966 va anar a raure a l’empara d’una jerarquia –no de forma general– amb gestos d’allunyament del règim. Com passava en altres àmbits ideològics, en la premsa diària es notava poc. És cert però que, per exemple el diari Ya, d’EDICA (Editorial Católica), va impulsar en les seues pàgines des de 1973 el conegut Grupo Tácito, configurat per joves professionals funcionaris pertanyents a l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas, entre els quals estaven Miguel Herrero de Miñón, Marcelino Oreja, Rafael Arias Salgado, Landelino Lavilla, Juan Antonio Ortega Díaz-Ambrona, Alfonso Osorio o José Manuel Otero, per citar noms que després seran molt rellevants en la Transició (quasi tots a la UCD). En les revistes era molt més evident: Serra d’Or, Oriflama, El Ciervo, Iglesia Viva, Arbor, per no parlar dels butlletins editats per l’HOAC, la JOC i la JARC, les organitzacions catòliques de base concomitants amb el renaixement del moviment obrer no verticalista.

Les revistes contestatàries provinents del camp catòlic assoliren més prestigi que lectors, però, com en general totes les revistes crítiques, van ser considerades com les creadores d’una opinió pública progressivament emancipada de la propaganda oficial. A més a més, en determinats indrets, aquestes revistes catòliques vinculaven l’esperit crític a una altra forma de transgressió: la utilització de llengües vernacles, que no eren la llengua oficial de l’Estat. (La revista alcoiana Tres i u quatre, per posar un exemple, estava impulsada per sacerdots progressistes i s’expressava en castellà i en valencià.) Aquests rectors progressistes, repartits ací i allà, impulsaven el moviment per les misses en valencià i s’apropaven al món del valencianisme cultural que també emergia, malgrat l’entorn hostil, en revistes com Sicània, Al Vent o Gorg.

Al País Valencià la fe alliberada de l’Estat dictatorial i la llengua entesa com a signe de la nacionalitat reprengueren un camí conjunt en el tardofranquisme. No és gens estrany que els principals intel·lectuals del valencianisme, a l’estil de Joan Fuster o Vicent Ventura, provingueren del catolicisme i d’entorns familiars carlins (que tenien una visió foral de la monarquia antiga i que vinculaven llengua i llei vella).

El relat que he fet fins ací és una mica injust, perquè, en incidir sobre els efectes virtuosos de les lleis tardofranquistes i molt especialment de la Llei Fraga, omet diverses qüestions. Omet les causes d’aquesta legislació, molt més relacionades amb qüestions de supervivència del règim, des que en 1962 va trucar a la porta del Mercat Comú Europeu, que en les conviccions polítiques dels homes del règim. Omet, com he dit abans, pensar en conjunt els efectes dels mitjans de comunicació: vist només des de la premsa, aquesta seria una mobilitzadora de les elits transformadores que, arribat el moment, es posarien mans a l’obra. Omet que la lectura de premsa en l’Espanya de 1975 era la més baixa d’Europa. Omet que l’alé transformador no només va comptar amb les elits (reformistes o rupturistes), sinó també amb sectors conscients de la classe obrera (moviment obrer) o amb moviments socials especialment actius (com ara els veïnals, sobretot a les grans ciutats).

La concausalitat és decisiva per explicar els motors sociològics, polítics, ideològics i culturals de la Transició. Però calia arribar fins ací per dir que a la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, res sobre el futur no estava escrit; si de cas, havia quedat dit allò de «atado y bien atado», expressió del més nítid continuisme del règim. De manera que, el 21 de novembre, les coses no eren molt diferents. El president del govern, Arias Navarro, no semblava tenir grans pulsions evolutives i el cap de l’Estat, el nou rei Juan Carlos I, era l’hereu d’aquella presumpta legitimitat tantes voltes invocada per la dictadura: la legitimitat del 18 de juliol; és a dir, la legitimitat d’una guerra civil provocada per un (òbviament) il·legítim colp d’estat.

Com que les coses seguien més o menys igual, però les esperances també romanien intactes, uns sacerdots postconciliars, progressistes i valencianistes, van prendre la iniciativa de fundar una nova revista en valencià, que eixiria pel juliol de 1976. Els noms n’eren: Josep Antoni Comes, Vicent Alminyana, Josep Alba, Guillem Badenes, Vicent Cardona, Josep Fornés, Ramon Gascó, Marcial Martínez i Jesús Marqués. La revista és l’objecte central d’aquest llibre: Saó.

Francesc-Tomàs Martínez Sanchis explica amb pèls i senyals que la iniciativa no va partir dels sacerdots, sinó d’un periodista d’olfacte, Josep M. Soriano Bessó, que coneixia el revisterisme català d’aleshores i pensava que alguna cosa semblant a Serra d’Or era possible al País Valencià. I és que el llibre que el lector està a punt de tastar té vocació de filar prim tant en matèria de contextualització històrica, de genealogies, de vincles personals, culturals, polítics i ideològics, com de reconstrucció d’esdeveniments i de protagonistes.

Aquest és un magnífic treball d’història de la premsa, on els dos substantius de l’expressió se situen a un nivell alt i paral·lel. En efecte, l’esforç de reconstrucció històrica és titànic i l’autor empra tot tipus de fonts per aconseguir els seus propòsits. Per sort, la revista Saó, que segueix publicant-se i en la qual el mateix Francesc-Tomàs Martínez ha desenvolupat tasques de responsabilitat, conserva un arxiu on poder escorcollar l’encesa i la continuïtat d’una flama que perdura. A més, l’autor no s’ha conformat a emprar la revista i el seu arxiu com a fonts, i ha fet un gran treball d’elaboració de fonts pròpies per mitjà d’entrevistes, no només als directius i periodistes que passaren per Saó, sinó també als subscriptors-lectors. D’altra banda, l’estima, immensa, que Francesc-Tomàs Martínez sent per la premsa, per la seua benvolguda premsa, traspua en cada pàgina. Saó i la gran quantitat de títols a què el llibre fa referència no són només papers que circulen per les mans d’uns destinataris finals; són, primer que res, empreses humanes, molt humanes, on els que hi treballen tenen una difícil comesa: influir; convertir-se en ulls i cervells suplementaris; apropar-se als dos costats de l’esdeveniment –el de la comprensió i el de l’explicació–; vindicar-se com a «constructors de la realitat».

Historia, premsa, i també valencianisme cultural i polític. El llibre és imprescindible per entendre aquells moments crítics, dolços i amargs alhora. La impregnació valencianista –en gran mesura directament fusteriana, del Fuster de Nosaltres, els valencians (1962)– dels partits polítics i moviments socials antifranquistes, feia presagiar a molts que un nou valencianisme polític anava a arrelar durant la Transició a la democràcia. Saó va nàixer amb aquesta esperança i, de fet, s’especulava sobre la iniciativa d’un partit democratacristià i valencianista. Però, els presagis aviat s’evidenciaren amb escàs fonament. Els processos electorals mostraren que el valencianisme cultural i el valencianisme polític no se solapaven, que la major part dels valencians no tenien la necessitat de convertir la seua identitat territorial o cultural en causa política. Els partits pròpiament nacionalistes aconseguiren resultats residuals en els processos electorals de la segona meitat dels anys setanta o dels vuitanta. El valencianisme polític era una massa sense rent.

Davant un panorama com aquest, Saó no ho tenia gens fàcil. Diria, si se’m permet la ironia, que només se’n pot explicar la continuïtat per voluntat evangèlica. D’una banda, l’escàs arrelament, ja expressat, del valencianisme polític. De l’altra, el fet que les revistes crítiques de la Transició, tot i carregades del prestigi d’haver combatut en temps de foscor, se’n venien avall, tancaven portes. Una rere l’altra: Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, Cambio 16... les portadores de la idea del canvi eren arrossegades pel canvi. Els nous diaris, producte dels nous temps –com ara El País–, els llevaven lectors i influència. Com que el nombre de lectors totals seguia pràcticament estancat, les grans revistes crítiques aviat esdevingueren antieconòmiques i deixaren de publicar-se.

Més que economia, darrere de Saó hi havia voluntat. Voluntarisme. I la intenció de seguir vinculant valencianisme i política, valencianisme i església, valencianisme i cultura. Una intenció tan evident com complicada de dur a la pràctica. Entre altres coses, perquè la bona voluntat aviat va topar amb una política amb gens de bona voluntat. El País Valencià, començant per la ciutat de València, no resultava territori propici per a la nova dreta democràtica que, elecció rere elecció, veia com l’esquerra s’enduia el triomf. Socialistes i comunistes valencians no eren nacionalistes, és clar, perquè tenien una llarga tradició internacionalista que, potser, s’havia augmentat amb els exilis de la postguerra. Però sí que formaven en partits que s’havien valencianitzat, que havien demanat amb vehemència la descentralització de l’Estat i l’autogovern dels valencians al si d’un Estat complex i plurinacional. És ací on la dreta democràtica, aleshores representada per la UCD, va trobar la principal debilitat de l’esquerra: l’acusaria de catalanista per fusteriana, l’estigmatitzaria com a antivalenciana per... expressar-se en valencià.

Saó, com totes les publicacions valencianistes, havia de jugar un paper en la picabaralla. Era obvi on estava el seu lloc. I potser la mateixa raó que n’evità l’expansió, en va evitar també la mort (com havia passat amb tantes revistes del seu estil) en aqueixa difícil conjuntura que, no sé si amb bon criteri, hom batejà com a Batalla de València. Estigmatitzada per catalanista, no podia abastar un mercat ample. Alhora, tots aquells que, com Saó, estaven sent també estigmatitzats per la mateixa raó, esdevingueren subscriptors, compradors, lectors, de Saó. Aquest estudi de Francesc-Tomàs Martínez s’endinsa en aquesta paradoxa: la seua anàlisi, que no desvetllaré, sobre els lectors de la revista, aporta coneixement i perspectiva nova sobre la qüestió.

Saó mereixia un llibre com aquest. Un llibre que mirara els seus orígens i els contextualitzara. Un llibre d’anàlisi acurada i ben escrit. Hui Saó és la revista degana de la premsa en valencià i continua vinculada al món de l’Església catòlica i al del valencianisme. Saó no va caure en una terra en saó, però de segur que ha contribuït a assaonar aqueixa terra. Igual que aquest llibre contribueix a conèixer-la a través de la seua problematització històrica i d’una bona investigació.

FRANCESC-ANDREU MARTÍNEZ GALLEGO

Universitat de València