Читать книгу La revista Saó (1976-1987) - Francesc Martínez Sanchis - Страница 8
ОглавлениеIntroducció PREMSA, ESGLÉSIA I NACIONALISME
I salvat del dret particular, en els ritus llatins s’ha de conservar l’ús de la llengua llatina. Però, com que tant en la missa com en l’administració dels sagraments o en d’altres parts de la litúrgia, sovint pot ésser molt útil al poble l’ús de la llengua vernacla, es podrà concedir més lloc a aquesta, sobretot, però, en les lectures i en les monicions, en moltes oracions, d’acord amb les normes sobre aquest tema establertes per a cada cas en els capítols vinents.
Sacrosanctum Concilium, art. 36. Concili Vaticà II
Hi ha un interés explícit a dividir-nos com a valencians, i a dividir-nos com a catalans. És una forma de reduir-nos a la més inefable inermitat. De vegades, sots capa de «valencianisme», «valenciania» o «valencianitat», hom intenta separar-nos de la nostra comunitat natural. L’home del carrer es deixa entabanar per aquesta monstruosa perversió, que tots sabem qui beneficia. Si el País Valencià –posem-nos en la perspectiva més localista– vol salvaguardar la seua personalitat ha de ser perseverant-se fidel a la seua catalanitat bàsica. Et la reste est literature.
JOAN FUSTER
Nosaltres, els valencians
Saó va nàixer a València en juliol de 1976 en un ambient social d’agitació cívica, política i valencianista. La Transició fou un moment de convulsió identitària. Des del temps de la II República, els valencians no s’havien plantejat amb tanta passió els seus orígens com a poble i la seua identitat col·lectiva.
El conflicte civil al voltant dels símbols i els noms de la llengua i del territori, conegut com a Batalla de València, que arriba al seu punt àlgid de tensió entre 1978 i 1982, va somoure uns sentiments identitaris febles i letàrgics que afloraven ara confusos i febrils, esquinçant la convivència fins a límits insospitats.
Els corrents valencianistes sorgits en la Transició es reforçaren amb l’eclosió d’un seguit de plataformes culturals, entre les quals hi havia publicacions periòdiques. La desaparició de Franco enceta una nova etapa de recuperació del català en els mitjans de comunicació, la premsa valencianista comença a prendre cos en un sistema comunicatiu dominat aclaparadorament pels mitjans en castellà. El desmantellament de l’aparat repressor franquista contra la cultura valenciana afavoreix el naixement de revistes en llengua pròpia vinculades al valencianisme cultural i polític, activament compromeses amb la normalització cultural i lingüística de les comarques catalanoparlants per a contrarestar segles d’aculturació i de castellanització.
En aquest context de commoció identitària i de construcció de l’autonomia i de l’Estat democràtic comença a caminar Saó, la primera revista escrita íntegrament en català apareguda al País Valencià després de la mort del dictador. Saó va ser fundada per sectors progressistes de l’Església valenciana inspirats en l’oberturisme renovador del Concili Vaticà II. És una revista eclesial però no eclesiàstica, és a dir, no és una publicació oficial de l’Arquebisbat de València ni respon a cap línia de cap bisbe. La seua antítesi ideològica en aquella època fou la publicació diocesana Aleluya, fundada per l’arquebisbe Prudencio Melo el 1940. Però la singularitat de Saó radica sobretot en la participació d’esquerrans nacionalistes en aquesta revista cristiana. A partir de l’octubre de 1977 comencen a col·laborar en Saó periodistes, intel·lectuals i escriptors agnòstics que havien assumit el nou valencianisme fonamentat en el pensament de Joan Fuster sobre la identitat valenciana. Saó assumeix el fusterianisme principalment en la part cultural i lingüística. Un valencianisme d’esquerres (també anomenat valencianisme progressista o nacionalisme democràtic) diferent al de la II República i diferent també al regionalisme de dretes anomenat blaverisme, nascut en la Transició. En Saó es produeix una convergència de dues ideologies, i és precisament aquesta particularitat (la unió de catòlics i nacionalistes esquerrans en el mateix projecte editorial) el que converteix Saó en un fet insòlit en la història de la premsa valenciana. La col·laboració entre ambdós corrents ha perdurat en el temps, i ha convertit Saó en un referent periodístic i una de les publicacions valencianes escrites en llengua pròpia de més llarga durada.
Els artífexs d’aquest èxit són els sacerdots Josep Antoni Comes Ballester, Emili Marín Soriano i Vicent Cardona Puig, els quals no sols van participar en la fundació de la revista sinó que també la van dirigir en diverses etapes. Comes fou director durant els primers dotze anys, entre juliol de 1976 i novembre de 1987. Marín va estar al front de Saó divuit anys en dos períodes diferents: el primer entre desembre de 1987 i desembre de 1994, i el segon de novembre de 1998 fins a desembre de 2009. Per la seua banda, Cardona administrà la revista vora quatre anys, de gener de 1995 a octubre de 1998. Comes representa la fase d’arrancada i assentament de Saó en els anys convulsos de la Transició i recuperació de l’autogovern, mentre que Marín i Cardona encarnen la fase de consolidació i expansió de la revista en els anys de desenvolupament de l’autonomia valenciana. En gener de 2010 va agafar les regnes de Saó el mestre i periodista Vicent Boscà Perelló, el primer seglar que ocupa la direcció, en un moment de crisi econòmica, política i social i de forta hostilitat de les forces polítiques conservadores vers els mitjans de comunicació en la nostra llengua. Tanmateix, ací farem un recorregut per la primera època de Saó, els dotze anys que van de 1976 a 1987 sota la direcció de Josep Antoni Comes, segurament l’etapa més decisiva, perquè és quan Saó assenta la seua línia editorial que perdurarà en el temps: cristianisme progressista, valencianisme democràtic i socialisme humanista.
Cal preguntar-se, però, d’on venen aquests sectors cristians i nacionalistes progressistes. En quines ideologies s’inspiren? Quines havien estat les seues lluites al llarg del franquisme i la Transició? Com i quan arriba a participar la intel·lectualitat d’esquerres en una revista catòlica? I com ha pogut perdurar aquesta concatenació de catòlics i agnòstics en la publicació? La resposta a aquestes preguntes la veurem endinsant-nos en la fundació, organització i evolució de Saó, així com en els discursos i lluites de la revista en la Batalla de València i primers anys de l’autonomia. Uns anys en què Saó dóna veu al progressisme catòlic i al nacionalisme democràtic en les seues planes. Saó és una publicació pionera que ha construït una narrativa identitària ideològicament d’esquerres, que combina i actualitza algunes de les reivindicacions del valencianisme històric amb les tesis del nou valencianisme fusterià. I més encara, durant més de tres dècades Saó ha estat un exemple de lluita i de coherència per fer una Església autènticament valenciana no castellanitzada ni castellanitzadora. Saó ha contribuït també, juntament amb altres periòdics valencianistes dels albors de la democràcia, a la construcció d’una premsa democràtica valencianista i d’una identitat valenciana progressista.
Saó és una de les publicacions imprescindibles per a conèixer la realitat política, social i cultural de la Transició des de la perspectiva del valencianisme progressista, sector derrotat políticament en la Batalla de València. Saó és una de les poques revistes que mamprén el moviment recuperador de la identitat valenciana en la línia del nacionalisme fusterià, aspirant a la plena normalitat cultural en un moment en què els enemics acèrrims de la cultura autòctona s’havien aliat per a impedir la normalitat. En el territori de lluita ideològica que representa la premsa, Saó es va convertir entre 1976 i 1987 en un exemple lloable de resistència cultural valencianista i de lluita eclesial per fer una Església valenciana. Fou també un supervivent anacrònic enmig d’un cementeri de capçaleres en català i d’absència d’un poder polític valencianista d’esquerres en les institucions. Només la gran perseverança dels seus promotors ha fet possible la supervivència d’aquesta publicació contra tot pronòstic. En 2016 Saó continua publicant-se.
Aquest llibre està organitzat en cinc capítols que ens endinsen en la història de la primera època de Saó. En la primera part es descriuen els processos històrics anteriors al naixement de la publicació –principalment l’impacte del Vaticà II i de Nosaltres, els valencians, així com el procés de recuperació cultural encetat durant la dictadura franquista– que convertiran Saó en un espai de trobada de cristians progressistes i nacionalistes agnòstics d’esquerra. Ací veiem els seus antecedents i situem la revista en el context dels canvis polítics, socials, econòmics i comunicatius que tingueren lloc durant els vint anys anteriors a l’aparició de Saó. Els capítols segon i tercer aborden les arrels cristianes de Saó, fruit del Vaticà II, on es configuren els diversos moviments del progressisme catòlic valencià que acabaran arrelant-hi. Es descriuen la configuració, els idearis i les lluites dels corrents cristians progressistes fundadors i impulsors de Saó que lluitaren contra el règim de Franco i la cúpula eclesiàstica conservadora a favor d’una Església compromesa amb la classe obrera, les persones més necessitades i la normalització de la llengua vernacla en el culte catòlic.
El quart capítol entra de ple en l’arribada dels agnòstics nacionalistes que juntament amb els cristians contribuïren a la consolidació del projecte editorial de Saó, així com els detalls de la fundació de la publicació, la seua organització, gestió econòmica, comercialització, els col·laboradors i les seccions. Finalment, en el capítol cinqué es fa un recorregut per les idees nacionalistes i cristianes oberturistes que defensa Saó i el seu discurs en el conflicte identitari de la Batalla de València i els primers anys de l’autonomia. Un temps en què Saó fa una aferrissada defensa de la identitat valenciana dins de la línia del nacionalisme fusterià.
Tanmateix, en la reconstrucció de la història de Saó hem topat amb bastants llacunes documentals. L’arxiu de la revista és molt limitat. No hi ha documentació seriada i codificada, sobretot pel que fa a les fotografies, en moltes de les quals no apareix ni la data de la imatge ni el nom de l’autor. Si bé és cert que hi ha alguns escrits del moment fundacional i unes poques dades sobre el nombre de subscriptors dels anys 1977, 1978 i 1979, no tenim informació en sèries llargues amb ordre cronològic sobre tiratges, ingressos publicitaris, vendes, distribució de la publicació, acords del consell de redacció, despeses d’impremta o subscriptors. El trasllat de la redacció de Saó a llocs diferents ha suposat una pèrdua i dispersió de documentació, segurament perquè els fundadors no pensaven que en el futur podria fer-se la historia de la publicació.
Dins de la recerca de la història del periodisme valencià, els estudis sobre la premsa valenciana en català són escassos. En poques ocasions la premsa en valencià apareix vista en volums generalistes separada de la premsa en castellà, com en els treballs realitzats per Josep Navarro Cabanes i Enric Soler i Godes. En la majoria de casos, la premsa en vernacle és inserida en històries generals de la comunicació com un sector subaltern de l’hegemònica premsa en castellà, o bé com un afegit d’acció cívica dins de la història del valencianisme polític i cultural, tal com podem observar en algunes obres d’Antonio Laguna, Alfons Cucó, Francesc Pérez Moragón, Rafael Xambó, Mavi Dolç, Agustí Colomer, i més recentment qui escriu aquestes línies, i fins i tot en diversos estudis sobre la premsa local i comarcal. Tots aquests autors han fet aportacions importants i bastant completes en la línia d’investigació lingüístico-cultural de la premsa del País Valencià, però fan un recorregut superficial per la premsa en llengua pròpia sense aprofundir massa en cap capçalera. Encara no tenim una història global de la premsa valenciana en català que analitze el sector per períodes i models, i done amplitud a la història dels títols més representatius. Aquest dèficit s’explica per l’escassetat de monografies de capçaleres concretes. Tenim dos exemples interessants que pagaria la pena estendre a més periòdics. Es tracta de la història de les revistes Acció Valenciana (1930) de Santi Vallés i Al Vent (1964-1969) de Vicent Pitarch i Albert Sánchez-Pantoja. Poc s’ha escrit amb tanta amplitud més enllà dels dos estudis esmentats. D’ací la necessitat i oportunitat d’una història de Saó, encara que siga una etapa breu de la vida de la publicació, ja que Saó te quatre dècades de trajectòria.
Comptat i debatut, aquest llibre és una invitació a conèixer els primers anys d’una de les publicacions més singulars del periodisme valencià. Una revista que, fidel als seus principis fundacionals, aporta reflexió, anàlisi i debat seré sobre la realitat política, social i cultural valenciana. Una revista que compta amb la col·laboració de la intel·lectualitat valenciana més compromesa amb el redreçament cultural i lingüístic del País Valencià.
Principals sigles i abreviatures emprades
| AC | Acció Catòlica |
| ACPV | Acció Cultural del País Valencià |
| ACV | Acadèmia de Cultura Valenciana |
| AEORMA | Asociación Española para la Ordenación del Territorio y el Medio Ambiente |
| AVL | Acadèmia Valenciana de la Llengua |
| AIAPV | Assemblea d’Intel·lectuals, Artistes i Professionals del País Valencià |
| AP | Alianza Popular |
| AU | Alternativa Universitaria |
| AVIAT | Associació Valenciana d’Iniciatives i Accions en Defensa del Territori |
| BNV | Bloc Nacionalista Valencià |
| CCOO | Comissions Obreres |
| CDJP | Comissió Diocesana Justícia i Pau |
| CDPV | Consell Democràtic del País Valencià |
| CEE | Conferència Episcopal Espanyola |
| CiU | Convergència i Unió |
| COVIPO | Cooperativa de Vivendes Populars |
| CPS | Cristians pel Socialisme |
| EUPV | Esquerra Unida del País Valencià |
| FET-JONS | Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista |
| GARS | Grups d’Acció i Reflexió Socialista |
| GAV | Grup d’Acció Valencianista |
| HOAC | Hermandad Obrera de Acción Católica |
| ICE | Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València |
| IEC | Institut d’Estudis Catalans |
| JACE | Juventud de Acción Católica Española |
| JARC | Joventut Agrària Rural Catòlica |
| JDAC | Junta Diocesana d’Acció Catòlica |
| JDPV | Junta Democràtica del País Valencià |
| JEC | Joventut Estudiant Catòlica |
| JIC | Joventut Independent Catòlica |
| JOC | Joventut Obrera Catòlica / Joventut Obrera Cristiana |
| LUEV | Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià |
| MCPV | Moviment Comunista del País Valencià |
| MCSE | Medios de Comunicación Social del Estado |
| MIT | Ministerio de Información y Turismo |
| PCE | Partido Comunista de España |
| PCPV | Partit Carlí del País Valencià |
| PCPV-PCE | Partit Comunista del País Valencià-PCE |
| PDLPV | Partit Demòcrata Liberal del País Valencià |
| PNPV | Partit Nacionalista del País Valencià |
| PP | Partido Popular |
| PSAN | Partit Socialista d’Alliberament Nacional |
| PSOE | Partido Socialista Obrero Español |
| PSPV | Partit Socialista del País Valencià |
| PSV | Partit Socialista Valencià |
| PTE | Partido del Trabajo de España |
| RNE | Radio Nacional de España |
| RTVV | Ràdio Televisió Valenciana |
| SEI | Secretaria d’Estat per a la Informació |
| SCC | Societat Castellonenca de Cultura |
| STEPV | Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià |
| TOP | Tribunal de Orden Público |
| TVV | Televisió Valenciana |
| UCD | Unión de Centro Democrático |
| UDPV | Unió Democràtica del País Valencià |
| UGT | Unión General de Trabajadores |
| UPPV | Unió de Periodistes del País Valencià |
| UPV | Unitat del Poble Valencià |
| URV | Unió Regionalista Valenciana |
| USO | Unión Sindical Obrera |
| UV | Unió Valenciana |
Agraïments
Un estudi d’aquesta amplitud ha estat possible gràcies a l’ajuda de moltes persones. En primer lloc, vull mostrar el meu agraïment als professors Josep Lluís Gómez Mompart i Francesc-Andreu Martínez Gallego de la Universitat de València, pel seu mestratge i suport constant. La seua capacitat de compartir els seus coneixements i valors han estat un gran estímul per a mi i m’han permés concloure amb èxit aquest treball.
Igualment, he de reconéixer el suport d’un bon nombre de persones vinculades a Saó i, en especial, vull fer menció als quatre directors que ha tingut la revista –Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona i Vicent Boscà–, per la seua informació i per donar-me totes les facilitats d’accés a l’arxiu i fons hemerogràfic de Saó. I també als membres del consell de redacció com Antoni Ferrer, Joan Lluís Sanxis i Rafael Roca, així com a la secretària de redacció, Sari Martínez, pel seu suport logístic.
Altrament, vull manifestar la meua gratitud a Agustí Colomer i Alfred Ramos, que m’han facilitat informació sobre la premsa valencianista anterior a Saó. I també al poeta i bibliotecari Ramon Guillem, el qual m’ha facilitat la consulta d’un bon nombre de revistes valencianes de la Transició en la Biblioteca Enric Valor de Catarroja, així com un bon grapat de periodistes col·laboradors de Saó dels anys 1976-1987 que m’han proporcionat informació per a reconstruir la història de la publicació, com ara Francesc X. Blay (Paco Blay), Rosa Solbes, Emília Bolinches, Josep Ferrís March, Ramon Haro, Vicent S. Olmos, Llucià Romero, Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). I, per descomptat, el meu agraïment a tots aquells subscriptors de Saó de la primera època que han tingut l’amabilitat i la paciència de respondre una enquesta sobre la revista.
Finalment, no puc deixar d’esmentar l’amable col·laboració d’Ezequiel Castellano, que m’ha facilitat fotografies de l’arxiu d’El Punt-Avui.
