Читать книгу La revista Saó (1976-1987) - Francesc Martínez Sanchis - Страница 9

Capítol 1

SAÓ, ESPAI DE TROBADA DELS MOVIMENTS CRISTIANS PROGRESSISTES I NACIONALISTES D’ESQUERRA

1. PROVINCIALISME INFORMATIU I ANTIREGIONALISME

Saó no naix del no-res el 1976, és fruit de l’evolució i maduració del progressisme catòlic valencià i del nou valencianisme d’encuny fusterià que comença a forjar-se als anys seixanta i setanta del segle XX. Noves idees que ja comencen a plasmar-se amb dificultats en certa premsa valencianista que apareix en el franquisme. Ideals nous que intenten plantejar una visió alternativa de la identitat valenciana oposada al «sano regionalismo» que construeix la premsa fidel al règim, la qual oculta, difumina o manipula la identitat regional de base lingüística catalana. Aquesta estratègia d’ocultació i negació de la cultura autòctona, la desenvolupa amb notable èxit la premsa del Movimiento. Entre 1938 i 1941 la dictadura assenta els fonaments de la Cadena de Prensa y Radio del Movimiento al País Valencià, enquadrada en la disciplina de FET y de las JONS. La xarxa de mitjans d’adoctrinament ideològic creada per l’Estat reconverteix els republicans Diario de Castellón, en Mediterráneo; El Mercantil Valenciano de València, en Levante i La Gaceta de Alicante, en Información, als quals se suma el vespertí Jornada de València. Aquests quatre diaris, juntament amb Las Provincias (propietat de la família Zarranz Doménech i tradicional defensor dels interessos de la burgesia local) i La Verdad de Múrcia (propietat de l’Editorial Católica-EDICA), que es difon per terres alacantines a partir de 1963, seran l’única oferta periodística diària al País Valencià fins al final de la dictadura. Aquests diaris i els setmanals Hoja del Lunes d’Alacant i València controlaran el mercat valencià de lectors. Estem davant d’una premsa de lloança a Franco i impregnada de nacionalcatolicisme. «Una premsa agenollada i sotmesa», com la va definir Vicent Ventura (Xambó, 1995), que és per damunt de tot provincial i visceralment antiregionalista. No hi ha premsa regional valenciana, cap dels diaris esmentats vertebra comunicativament el País Valencià de nord a sud, el territori roman esquarterat per un provincialisme informatiu espanyolista que evapora qualsevol indici de valencianitat.

L’objectiu de la dictadura era esborrar la petja de la premsa republicana, i també del valencianisme de preguerra, tot difuminant qualsevol indici d’identitat valenciana d’arrel cultural catalana, i fins i tot de la pròpia identitat local. De fet, els títols dels diaris no porten el nom de les ciutats on s’editen, que sí que figurava en els seus antecessors republicans. I tampoc incorporen en els subtítols el gentilici regional «valenciano». Els noms despersonalitzadors de Mediterráneo, Levante i Información ho diuen tot. Però no acaba ací la cosa. L’obsessió castellanitzadora del règim porta a l’anacronisme històric de subtitular Levante amb el manipulador apel·latiu «Valencia del Cid». Cap referència a Jaume I. Aquest subtítol tan marcadament espanyolista serà substituït més endavant pel text «Diario regional del Movimiento» i finalment el 1973 pel de «Diario regional de Valencia». En aquesta premsa sols té cabuda el «sano regionalismo», una visió folkloritzant dels elements valencians (més dels locals que no els regionals) amb total subordinació a la cultura castellana, que adquireix rang superior. El franquisme associa el regionalisme a la idea errònia d’un nacionalisme perifèric separatista trencador d’Espanya i imposa l’espanyolisme més acèrrim i excloent. El règim perseguirà qualsevol manifestació cultural i lingüística que faça entreveure la qüestió nacional valenciana.

La privació de la identitat valenciana serà la tònica dominant del règim. El valencianisme no té cabuda en la nova Espanya de Franco. El procés de retrobament i de normalització cultural que havien iniciat escriptors, partits polítics i revistes valencianistes en la República, amb Taula de Lletres Valencianes, El Camí, Acció Valenciana, La República de les Lletres i Acció, com a exemples més singulars, serà totalment esborrat per un règim que es reflectia en el mirall de Castella. Es van esmorteir també els esforços de normativització, normalització i unitat lingüística que havien introduït les Normes de Castelló de 1932 en el període republicà, així com els intents de modernització de la literatura valenciana seguint les tendències vigents a Europa. I molts valencianistes republicans progressistes foren depurats o empresonats: Maximilià Thous, Manuel Sanchis Guarner, Enric Soler i Godes, Joan Valls i molts altres. Llengua, premsa i partits valencianistes formen una trilogia indestriable en la historia del valencianisme que el franquisme no estava disposat a tolerar. I la premsa en patirà les conseqüències. Malgrat la permissivitat a determinats cercles valencianistes, com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana –tolerats per la seua innocuïtat i el seu conservadorisme–, el franquisme vetarà i prohibirà el valencià en els diaris. Enrique Bordería constata aquesta situació de repressió. El règim prohibeix la publicació d’articles escrits en llengua vernacla, i molt més els que parlen dels antics drets forals, de gramàtica valenciana per aprendre l’idioma o textos d’història que puguen crear consciència del fet diferencial valencià. El 1952 el director general de Premsa, Juan Aparicio López, dóna l’ordre de no autoritzar notes sobre gramàtica i ortografia en valencià. També es veta la difusió en premsa del Diccionari Català-Valencià-Balear, malgrat que aquesta obra es presenta a València el 1951 en un acte públic al qual assisteix l’alcalde de la ciutat. La delegació provincial del Ministeri d’Informació i Turisme (MIT) persegueix de forma implacable qualsevol intent d’editar premsa en valencià. I fins i tot ordena substituir l’expressió «Reino de Valencia» per «antiguo Reino» en alguns articles de Las Provincias (Bordería, 2000: 149-155).

La manca de llibertat que patia la cultura autòctona serà una peça més de la política repressiva del règim, que afecta tota la societat. El terrorisme d’estat adquireix estatus legal en les lleis de Sancions i Responsabilitats Polítiques (1939), contra la Maçoneria i el Comunisme (1940) i de Seguretat de l’Estat (1941). Tres normes que declaren il·legals tots els partits i sindicats de classe, llevat de Falange Española i els seus sindicats, alhora que legalitzen depuracions massives i permeten jutjar en tribunals militars qualsevol activitat d’oposició al règim. Al País Valencià, entre 1938 i 1956 foren executats 4.714 republicans, a més d’altres 1.165 que van morir en camps de concentració o presons per malalties o tortures (Gabarda, 2007).

El franquisme, a més de reprimir el català en la premsa, el retira de tots els àmbits oficials i el redueix a un ús purament familiar i folklòric. El deure de parlar castellà, l’única llengua oficial de l’Estat i per tant de prestigi, es barreja amb l’apologia a l’escola i la premsa dels escriptors del Segle d’Or castellà i la glorificació d’herois com el Cid, els reis Catòlics, el Gran Capità i els emperadors Carlos V i Felip II. La història valenciana al si de l’antiga Corona d’Aragó s’oculta i la que ix a la llum es manipula descaradament per a justificar l’es panyolitat valenciana (la figura del Cid) o comparar personatges èpics com Jaume I amb Franco. La instrumentalització franquista de la història i la cultura valencianes forjarà un regionalisme espanyolista absurd i despersonalitzador. Es fomenta una falsa personalitat valenciana basada en l’exaltació folklòrica dels valors locals, sobretot els tòpics de l’horta de València, les falles i el mite del «Levante feliz», així com un provincialisme tradicionalista disgregat de la resta del territori de parla catalana i submís a l’espanyolisme castellà (Cortés, 1994: 44-78). El mateix Franco, en una intervenció a Cobaleda (Sòria), deixa clar quin era el nacionalisme que volia: «La verdadera España, la España inmortal, salió de estos pueblos viejos de Castilla» (Jornada, 24 d’agost de 1948). Per altra banda, la dictadura comença a trencar l’hegemonia històrica que havia mantingut el català en les comarques catalanòfones des de l’edat mitjana. L’escolarització de la població, la cinquena generació de mitjans de comunicació de masses en castellà, la marginació del català en àmbits oficials i l’arribada massiva d’immigrants castellanoparlants, que no s’integren parlant la llengua vernacla, donarà pas a una castellanització progressiva que deriva en un procés de substitució lingüística del català pel castellà del qual encara avui patim les conseqüències.

Aquesta forta onada migratòria cal situar-la en el context de transformacions de l’economia i la societat espanyola als anys seixanta. Entre 1959 i 1966 assistim a la fase autoritària del «desarrollismo». El Pla d’Estabilització de 1959 suposa un tall transversal en la política econòmica del règim. És un programa de liberalització que té com a objectiu la reducció dràstica del dèficit i l’acumulació de capitals, tot això aconseguit a costa de grans sacrificis dels treballadors: salaris baixos, grans migracions internes i emigracions a Europa. Amb tot, l’economia espanyola creix a un ritme accelerat. Aquesta modernització provoca canvis de mentalitat, creix l’agitació social i l’oposició a la dictadura, alhora que un sector de l’Església comença a distanciar-se del franquisme a partir del Vaticà II. Aquests canvis socials seran el pòsit d’on sorgiran els col·lectius que anys a venir participaran en Saó. El Pla d’Estabilització conduirà a la industrialització i l’expansió del turisme en bastants àrees urbanes del País Valencià, amb una necessitat creixent de mà d’obra que comença a lluitar per millores laborals. Assistim entre 1959 i 1975 al pas d’una economia agrària a una altra industrial i de serveis. Un índex revelador dels canvis econòmics que s’estan produint el constitueix la reducció del pes de l’activitat agrària com a font d’ocupació, que passa d’un 48% el 1955 a un 18% el 1975 (Reig i Picazo, 1977: 20).

La principal conseqüència d’aquestes transformacions és l’aparició d’un proletariat massificat en la perifèria de les ciutats industrials, on es creen barris atapeïts i mancats de serveis. Això impulsa un nou moviment obrer protagonitzat per joves que no van participar en la Guerra Civil, els quals creen noves organitzacions que se sumen als sindicats històrics. Les noves estratègies sindicals s’anomenen CCOO i USO. La negociació col·lectiva dels convenis laborals va ser la clau del ressorgiment sindical d’aquells anys (Ibarz, 2001). La lluita pels convenis col·lectius, les vagues, les demandes de salaris mínims, les protestes i la solidaritat amb les lluites socials, són accions que aniran succeint-se en el moviment obrer valencià. Macosa l’any 1958, Alts Forns de Sagunt el 1961, Aluminio del Mediterráneo d’Alacant el 1964, Alcoi el 1974... representen diferents dates de conflictes obrers. Assistim també a la participació de grups d’Acció Catòlica com l’HOAC, la JOC i la JARC en el moviment obrer i agrari, així com a l’aparició de grups d’esquerra antifranquistes a la Universitat de València, on penetra també el nou valencianisme fusterià.

2. ENTRE LA CLANDESTINITAT I LA RECUPERACIÓ CULTURAL: LA PREMSA VALENCIANISTA DEL FRANQUISME

Malgrat l’ambient hostil contra la cultura valenciana, s’inicia en els anys cinquanta un lent camí de recuperació i retrobament. El 1949 comencen els cursos de valencià de Lo Rat Penat amb normativa unitària, el 1950 es publica la Gramàtica Valenciana de Manuel Sanchis Guarner, i entre 1950-1962 es reprén l’edició dels darrers volums del Diccionari Català-Valencià-Balear. En aquest context apareixen les editorials Torre (1945), Sicània (1958), Lletres Valencianes, Tres i Quatre (1968) i Gorg (1969), les quals impulsen l’edició de llibres en català. Paral·lelament la literatura es recupera lentament, però amb passos ferms, de la mà d’autors com Joan Fuster, Enric Valor, Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés, Beatriu Civera, Joan Valls, Lluís Alpera, Miquel Adlert i Rodolf Sirera. De totes les obres en català escrites en el franquisme, una marca un abans i un després en la recuperació de la identitat valenciana; es tracta de Nosaltres, els valencians (1962) de Joan Fuster, que s’estendrà arreu del país durant els anys seixanta i setanta. El llibre suposa una visió alternativa al provincialisme folklòric imperant, ja que reivindica la catalanitat lingüística i cultural del País Valencià enfront d’un procés històric de castellanització. Amb Fuster i una fornada de professors demòcrates, principalment de la Universitat de València, adscrits en el que s’anomena «generació valenciana dels seixanta», va sorgir la necessitat d’investigar i interpretar la realitat valenciana. S’escriuen gran quantitat d’obres que des de la perspectiva de les ciències socials donen a conèixer a un públic encara minoritari la realitat del País Valencià.

De la mateixa manera, la premsa en la nostra llengua comença a recuperar-se amb molta precarietat en les anys cinquanta i seixanta, amb publicacions que aglutinen les inquietuds d’un feble valencianisme que comença a reviscolar. Ens referim a les revistes Sicània (1958-1959), Valencia Cultural (1960-1964), Al Vent (1964-1969) i Gorg (1969-1971). Aquestes publicacions representen un pont cultural i generacional entre la premsa valencianista republicana i la produïda durant la Transició. No són revistes clandestines, però tampoc oficialistes, i tenen el mèrit d’haver obert una escletxa de cultura valenciana en el petrificat sistema informatiu franquista, malgrat que finalment acaben tancant per la repressió del règim. I més encara, en aquestes revistes van col·laborar valencianistes i membres del progressisme catòlic que confluiran anys després en Saó i col·laboraran en la premsa valencianista de la Transició.

La primera d’aquestes publicacions, Sicània, rep el nom de l’editorial fundada a València per Nicolau Primitiu Gómez Serrano. Escrita en castellà, amb un 33% d’ús del valencià aproximadament, Sicània trau 18 números entre juliol de 1958 i desembre de 1959. La revista és fruit de la combinació del tàndem format per l’empresari i escriptor Nicolau Primitiu, que la creà, i el periodista Vicent Badia Marín, que en tingué la idea. Ambdós, persones molt integradores, coincidien en la necessitat d’aglutinar els diversos corrents del valencianisme que afloraven en aquells temps. Nicolau Primitiu era un democratacristià i Badia Marín un franquista que evolucionà cap a idees democràtiques. Sicània comptà amb una llarga llista de col·laboradors, bastants d’ells lletraferits valencianistes formats en la República i acollits per Nicolau Primitiu. D’aquesta generació sobreïxen Emili Beüt, Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Francesc Almela i Vives, Xavier Casp, Lluís Guarner i Antoni Igual Úbeda, als quals s’afegiren autors nous com Santiago Bru i Vidal, Beatriu Civera, Josep Escrivà, Frederic Moscardó, Guillem Renart, Josep Mascarell i Gosp, Josep Albaida i Francesc Puig i Espert. I també Vicent Sorribes, Josep Giner i Bernat Capó, els quals anys després es convertiran en col·laboradors actius de Saó.

Per garantir la seua supervivència, Sicània combinava articles afalagadors al règim amb textos valencianistes embolcallats amb informacions històriques i culturals (Pérez Moragón, 2001). Els continguts de la publicació no deixen cap dubte. Les seccions elaborades per Nicolau Primitiu, com ara «Missatges» –reflexions sobre el fet nacional valencià– o «Terra nostra: Bacàvia» –història dels territoris de llengua catalana–, manifesten sense embuts una defensa clara de la cultura autòctona. La mateixa línia de reafirmació de les essències pàtries trobem en els apartats «Estudis de toponímia», «Temes valencians» i «Notes lexicals», i fins i tot en seccions literàries com «Lletres valencianes», «Teatre» o «Els nostres escriptors». Un altre element que defineix el valencianisme de Sicània és la seua defensa de la missa en valencià, avançant-se uns anys al Vaticà II. El fet religiós està molt present en Sicània en pregàries, poesies, estudis històrics, reflexions espirituals i notícies religioses, amb escrits sobretot de Vi cent Sorribes i Ricard Sanmartín, llavors director de Pensat i Fet i fundador de l’editorial Lletres Valencianes (Colomer, 1994a: 49-68). Tanta evocació valencianista molestà el poder franquista. Manuel A. Zabala Díaz, aleshores delegat provincial de premsa del MIT, va pressionar Nicolau Primitiu per reduir l’ús del valencià a un 20% i eliminar termes que denotaven un sospitós «regionalismo», fins al punt que l’editor, cansat de la censura, va decidir tancar la revista.

La tasca de Sicània fou continuada per Valencia Cultural, mensual editat a València per l’impressor José Marí Montañana sota la direcció de Vicent Badia. Aquesta revista arribà als 4.000 exemplars, n’eixiren 52 números entre maig de 1960 i agost de 1964. Valencia Cultural, tot i que va comptar amb antics col·laboradors de Sicània, es va veure obligada a fer cultura valenciana en castellà. L’ús del català a penes hi arribarà al 10%, per imposició del MIT. El subtítol de la publicació, «Economía, Historia, Literatura, Geografía», revela la seua vocació per difondre aquests elements de la cultura valenciana. En Valencia Cultural va col·laborar Emili Beüt com a corrector lingüístic i coordinador de la secció «Excursionisme».

Hi van es criure també el filòleg Josep Giner en «Qüestions de llengua literària i llengua popular» i Vicent Sorribes que duia les seccions «Un poc de religió» i «Del meu rebost». Hi és també l’alcoià Jordi Valor, amb les seues reflexions culturals en la «Talaia de les arts i de les lletres».

Les novetats en la redacció foren Josep Mascarell, Josep Albero i García, Andreu Baldó, Adrià Espí i el poeta Enric Duran i Tortajada, que coordinava les seccions «De los tiempos idos» (relats literaris breus escrits en castellà) i «Full líric» (poesies en valencià). A més, Valencia Cultural publicava les activitats de Lo Rat Penat i del Centre de Cultura Valenciana. La revista comptà també amb articles esporàdics de crítica literària de Joan Fuster i Enric Soler i Godes.

De totes les temàtiques, la religiosa assoleix especial atenció en Valencia Cultural. La novetat ara és que apareixen bastants més articles exigint la litúrgia en llengua vernacla. De fet, la revista va donar suport a la campanya de recollida de signatures encetada per Lo Rat Penat el 1964 per demanar a l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, l’adopció del valencià en el culte d’acord amb el Sacrosanctum Concilium del Vaticà II, però Olaechea no mostrà cap interés en l’assumpte. La campanya fou un èxit, comptà amb l’adhesió de persones representatives tant del món catòlic com de l’esquerra agnòstica, com Tomás Trénor, Joaquín Maldonado, Vicent Ventura, Raimon, Francesc Soriano Bueso, Josep Lluís Bausset, Maria Beneyto, Joan Valls, Joan Reglà, Manuel Broseta, Nicolau Primitiu, Manuel Sanchis Guarner, Joaquín Rodrigo, Enric Valor i molts més. La iniciativa de Lo Rat Penat va plantar una llavor que creixerà en el futur com a bandera reivindicativa en partits com Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) o publicacions com Gorg i Saó. A L’estiu de 1964 Valencia Cultural va tancar per problemes econòmics.

Exposició «Nicolau Primitiu i la Guerra Civil». Retrat de Nicolau Primitiu en un muntatge de Martín Forés.

Sicània i Valencia Cultural, tot i acceptar la unitat de la llengua catalana i aportar un balanç positiu en la recuperació de la consciència valenciana, encarnen una tradició valencianista de preguerra. Un valencianisme d’exaltació d’un costumisme que no qüestiona l’adscripció valenciana a Espanya i no planteja cap debat sobre un projecte polític conjunt amb la resta de territoris de parla catalana. Es tracta d’un valencianisme que no ha assumit el nacionalisme modern fusterià que propugna sense ambigüitats l’adscripció cultural del País Valencià als Països Catalans, on també cap la possibilitat d’una unió política. Un pas que sí que faran –de forma implícita o explícita– les revistes Gorg, Saó i El Temps. Segurament les coses no hagueren pogut ser d’una altra manera en el franquisme. Cal tenir en compte que, tot i que Nicolau Primitiu i Vicent Badia eren dos homes avançats per a la seua època, toparen amb les limitacions d’una dictadura inflexible i xenòfoba contra la cultura catalana. De fet, anys després, Vicent Badia assumirà el nou valencianisme des de posicions moderades formant part del consell de redacció de Saó.

A Castelló de la Plana apareix Al Vent, una altra revista singular escrita íntegrament en la nostra llengua, en la confecció de la qual participen valencianistes vinculats a UDPV. Al Vent estarà dirigida en diverses etapes per Frederic Rivas, Albert Sánchez-Pantoja i Vicent Miquel i Diego, fundador d’UDPV. En total, en van eixir 17 números entre 1964 i 1969. Per mediació del rector Joa quim Amorós, la revista aconsegueix la protecció del bisbe de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol, defensor de l’ús del vernacle en la missa. De fet, Al Vent s’editava en ciclostil en els baixos del palau bisbal (Pitarch i Sánchez-Pantoja, 2009). La publicació agafava el títol de la popular cançó de Raimon reivindicant nous aires de llibertat. Els seus continguts eren culturals i religiosos, impregants per la visió d’UDPV. De fet, els principals col·laboradors foren militants d’aquest partit, com és el cas d’Ernest Sena, Rafael Lluís Ninyoles, Màrius Viadel i Francesc Pérez Moragón, persones que anys després col·laboraran en Saó. No obstant això, el cercle de col·laboradors d’Al Vent ultrapassà el d’UDPV, ja que trobem valencianistes aliens a aquesta formació, com Lluís Vicent Aracil, Vicent Sorribes i Josep Espasa.

Hi hagué la idea entre els col·laboradors d’Al Vent, d’acord amb Joan Senent Anaya (propietari de l’Autoescola Senent i de l’editorial Gorg de València), de prolongar-ne la durada, passant-la a impremta i donant-li més abast. Però això no va prosperar i finalment Senent va llançar pel seu compte la revista Gorg (Xambó, 1995: 171-186). L’objectiu de Senent era crear una publicació literària i bibliogràfica perquè els joves escriptors i estudiosos que escrivien en català començaren a comunicar-se i que els seus llibres arribaren al gran públic (Senent, 1976: 7-9). Gorg, fundada a València i escrita totalment en català, arribà a traure 29 números entre juny de 1969 i abril de 1972. L’editor i director oficial fou el mateix Senent, però la coordinació la van exercir el tàndem format per Enric Valor i Josep Maria Soriano Bessó. L’escriptor de Castal Valor i Josep Maria Soriano Bessó. L’escriptor de Castalla s’encarregà de la correcció de la publicació i de la coordinació de les seccions «Terres i gents» i «Millorem el llenguatge». Però el director real fou Soriano Bessó, un jove periodista provinent de la JARC que arriba a Gorg recomanat per Vicent Ventura. Ell s’encarregà de crear una estructura periodística per seccions i de coordinar les seccions «Editorial», «Comentaris i Fragments» i «Diàleg».

Joan Senent Anaya.

Gorg va afavorir en un temps difícil la normalització cultural valenciana en el marc de la llengua catalana i una relació fluida amb la cultura europea del moment, ja que donà a conèixer obres d’autors destacats del pensament europeu i de la cultura autòctona mitjançant comentaris, fragments i crítiques de novetats bibliogràfiques. Va informar d’obres que fan referència a la història, la llengua i la cultura del País Valencià d’autors ja coneguts i d’altres d’emergents, sense oblidar les novetats de Catalunya i Balears. Darrere de reflexions tan intel·lectuals hi havia algunes de les primeres plomes de la cultura del moment.

En Gorg arriben a col·laborar una generació de literats i humanistes d’allò més selecte. Escrigueren destacats escriptors de llengua catalana nascuts abans de la guerra, com Enric Valor, Josep Maria Capdevila, Josep Maria Llompart i Joan Fuster, així com joves periodistes, escriptors i professors de la Universitat de València que començaven a publicar les seues obres i que anys després adquiriran lideratge en la Transició i la democràcia, com és el cas de Josep Maria Soriano, Amadeu Fabregat, Valerià Miralles, Josep Vicent Marqués, Vicent Soler, Rodolf Sirera, Ernest Lluch, Rafael Lluís Ninyoles, Trini Simó o Tomàs Llorens.

Enric Valor. Arxiu Saó.

Quan apareix Gorg, el nou valencianisme articulat en el pensament de Joan Fuster ja s’havia introduït a la Universitat de València. L’obra de Fuster, principalment Nosaltres, els valencians, serà presa per diversos partits clandestins d’esquerres com a base teòrica per a la reformulació del valencianisme polític i cultural. Serà precisament aquesta intel·lectualitat progressista la que nodrirà Gorg i anys després Saó. Els orígens d’aquest nacionalisme es remunten al Partit Socialista Valencià (PSV), fundat el 1964 i desaparegut el 1970. A la Universitat de València, el PSV controla el sindicat Agrupació Democràtica d’Estudiants, on participa el grup motor del nou valencianisme, format per Eliseu Climent, Ferran Zurriaga, Vicent Álvarez i Joan Francesc Mira. Al nucli inicial se n’apunten altres com Ricard Pérez Casado, Valerià Miralles, Ferran Martínez Navarro, Josep Vicent Marqués, Enric Jordà, Èlia Navarro, José Rodrigo Huerta, Maria del Carme Mira, Alfons Cucó, Manuel Garcia, Vicent Ventura, Joan J. Pérez Benlloch i Josep Lluís Blasco. Una mostra d’aquesta conscienciació foren les dues campanyes valencianistes que lidera el PSV i que romanen en la memòria col·lectiva del valencianisme. Aquestes es concreten en dos missatges: «Parlem valencià» i «Valencians, unimnos», repetits en parets i murs: el primer, a València; i el segon a tot el País Valencià. La primera campanya es féu coincidint amb el 9 d’octubre de 1965 i la segona el 7 de març de 1966 (Sanz i Felip, 2006: 88-104).

A més del paper ideològic de Fuster, també fou determinant en l’adquisició de consciència nacionalista per part del PSV la influència de professors de Catalunya que impartien docència a la Universitat de València, com Joan Reglà, Miquel Tarradell, Emili Giralt, Miquel Dolç, Josep Fontana i Ernest Lluch. Cal destacar el fet que després de la dissolució del PSV, molts dels seus militants foren l’embrió de noves formacions nacionalistes, com ara el PSPV, Germania Socialista i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), que adquiriran cert protagonisme en el moviment valencianista de la Transició (Sanz i Felip, 2006: 36-39).

El plantejament teòric nacional de Fuster gravitava en Gorg. La seua empremta estarà present tant en els articles que hi escriu com en la influència ideològica que exerceix en bastants dels col·laboradors de la revista. Joan Fuster va col·laborar en les seccions «Comentaris i fragments», «Lletres» i «Terres i gents». I més encara, Gorg va recollir algunes de les reflexions i aforismes més brillants de l’escriptor de Sueca, extrets d’obres tan significatives com Diccionari per a ociosos, Qüestió de noms, Consells, proverbis i insolències i Combustible per a falles.

Joan Senent va donar veu en Gorg a les diverses sensibilitats polítiques del nou valencianisme, deixant arrere la tradició de preguerra i la visió folklòrica de Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana. Gorg fou el primer focus periodístic-cultural visible del pensament fusterià sobre la identitat valenciana. Alguns dels col·laboradors habituals de la revista militaven en formacions nacionalistes clandestines d’esquerra com el PSV, el PSAN i Germania Socialista. Aquest és el cas de Vicent Soler, Josep Vicent Marqués, Ricard Pérez Casado, Tomàs Ribera, Amadeu Fabregat, Valerià Miralles, Cèlia Amorós, Alfons Cucó i Santiago Ninet. Així mateix, també hi van escriure militants d’UDPV, com Rafael Lluís Ninyoles, Lluís Alpera i Vicent Miquel i Diego. Gran part dels autors esmentats, tant del socialisme com de la democràcia cristiana, convergiran anys després en Saó. El nou valencianisme marcarà clarament els continguts de Gorg; a través de comentaris de llibres, s’hi plantegen reivindicacions nacionals del País Valencià com no s’havia fet abans d’una manera tan clara i insistent en cap altra revista valencianista del franquisme. En un règim de genocidi de la cultura valenciana, Gorg té la gosadia de reivindicar sense eufemismes la unitat de la llengua catalana i la seua normalització en l’ensenyament, l’Església, la toponímia, l’onomàstica i els mitjans de comunicació.

Tota aquesta plèiade d’estudiosos conformen el que Antoni Furió i Juli Capilla han convingut a anomenar la «generació valenciana dels seixanta». Es tracta d’un grup de joves valencianistes, més d’una setantena, nascuts al voltant de 1940, que accedeix a la universitat pels anys seixanta, fonamentalment a la Universitat de València, i que combinaven uns mateixos anhels i una mateixa lluita de recuperació de les llibertats democràtiques i dels drets nacionals del poble valencià. Són joves universitaris progressistes, compromesos políticament i socialment, que participaven en un munt d’activitats (revistes, aplecs, rutes universitàries, conferències, tertúlies, viatges a Catalunya, partits antifranquistes...) i que començaran a elaborar estudis de diverses disciplines tenint el País Valencià com a punt de referència. Gent a qui els animava la passió de construir un futur més modern per al País Valencià. I, a més, aquests grup de joves universitaris comptarà, per primera vegada en la història del valencianisme, amb un guia espiritual solvent, Joan Fuster, que constituïa un estímul intel·lectual per a ells. Fuster va exercir un lideratge indiscutible entre aquests joves (Furió i Capilla, 2013: 7-87). Una jove generació que ja estava present en Gorg i que tindrà un paper molt actiu en la configuració de la nova premsa valencianista de la Transició; veurem que mols d’aquests autors col·laboren en Saó i en un bon nombre de publicacions valencianistes i democràtiques, com Dos y Dos, L’Espill, Valencia Semanal, Cal Dir, Trellat, Generalitat, El Poble Valencià o El Temps, entre altres.

És evident que el caràcter nacionalista de Gorg no es podia ocultar, i a mesura que la revista guanyava popularitat, el règim hi va fixar els seus ulls inquisidors sobre ella, fins al punt que el MIT obrirà un expedient de cancel·lació que obligarà Joan Senent a tancar indefugiblement la publicació l’abril de 1972. El MIT afirmava que l’editor no havia declarat el caràcter «regionalista» de la revista quan va demanar la llicència i que aquesta tenia un «marcado carácter valencianista, más bien catalanista». Hi havia evidentment una acció política repressiva contra la llengua dels valencians. Senent ho explica així:

Gorg, defensora del patrimonio cultural de los valencianos, se editaba en la lengua literaria de Valencia (catalán). Este aspecto de la lengua en la que estaba escrita era, al parecer, el punto sensible que preocupaba a la Administración, la cual estimó que el carácter «regionalista» que esto suponía y de que no se hubiere declarado explícitamente, era motivo suficiente para cancelarla (Senent, 1976: 13).

Senent va plantar cara al MIT iniciant una batalla judicial que es prolongarà fins a dos anys després del tancament de Gorg. El 15 de març de 1975, una sentència del Tribunal Suprem segellà la ignomínia. El màxim tribunal de l’Estat –no podia ser d’altra manera– donà la raó al Govern en aquest contenciós, fet que es manifesta com un dels exemples més denigrants de l’època de persecució a la premsa escrita en la nostra llengua.

Malgrat la seua curta durada, tres anys, Gorg ocupa un lloc meritori en la història de la premsa valenciana. Té el mèrit d’haver posat en contacte els seus lectors amb la cultura catalana i europea del moment des d’una òptica valencianista d’esquerres, alhora que va contribuir al prestigi i la difusió de la literatura en català. Fou un experiment comunicatiu nou, modern i atrevit per a l’època, una revista de resistència cultural en la llarga nit del franquisme, un espai d’exteriorització del discurs nacionalista que tenia com a projecte col·lectiu el redreçament cultural del País Valencià. Gorg ha deixat una empremta brillant de col·laboradors en moltes revistes valencianistes posteriors, entre elles Saó.

Saó va recollir i madurar l’esperit valencianista i cristià de Sicània, Valencia Cultural i Gorg, especialment d’aquesta última. Saó és en part hereva de la llavor que sembrà Gorg, és a dir, recupera i rellança el nou valencianisme fusterià acollint entre les seues planes un bon nombre de col·laboradors de la desapareguda revista. Almenys 25 col·laboradors de Gorg escriuran posteriorment en Saó. Especialment fructífera hi ha estat la participació dels exgorgians Josep Maria Soriano, Josep Giner, Rafael Esteve Casanova, Joan Fuster, Pere Riutort, Xavier Ribera, Vicenç M. Rosselló, Lluís Alpera i Trini Simó, entre altres.

Per una altra part, fora de la ciutat de València, apareixen en l’àmbit local modestes revistes d’entitats culturals on trobem ja un incipient valencianisme fet a les comarques. És el cas de Buris-ana (1956), de l’Associació Borrianenca de Cultura; Raons (1968), del Club Cultural de Picassent; Pelagus (1973), de Pego; el Butlletí d’Informació de l’Ateneu (1974), de Gandia, o el Diariet de Traiguera (1975), del Centre Cultural Traiguerí. Aquestes no despertaran suspicàcies entre les autoritats franquistes perquè empren també el castellà i no fan una crítica política oberta al règim. De totes, una de les més longeves és Raons, de Picassent, la qual es publica entre 1968 i 1993 i on col·laboren dos dels grans puntals de Saó: Cristòfor Aguado Medina i l’humorista gràfic Juli Sanchis (Harca).

Juntament amb aquestes revistes visibles n’hi ha altres ocultes, editades per partits democràtics de la lluita antifranquista on es cova el nou valencianisme polític. La premsa clandestina prolifera al País Valencià entre 1962 i 1977, fruit de grups clandestins majoritàriament d’esquerres (Pérez Moragón, 1980). La majoria d’aquestes publicacions secretes són escrites en castellà, però a finals dels anys seixanta i primers setanta n’apareixen algunes redactades en català –o amb bastants articles en aquesta llengua– que assumeixen el nou valencianisme, especialment les vinculades al socialisme i el comunisme nacionalista.

Entre les primeres tenim els butlletins Lluita (1962) i Esquerra (1967), del PSV; el Full d’Informació del País Valencià (1972), de Nova Germania; Poder Obrer (1973), de Germania Socialista; La Veu del Camp (1972-1973), del PCE, i Parlem (1971), d’Alaquàs. Un dels redactors i impulsors de Parlem fou Josep Maria Soriano, coordinador de Gorg i un dels fundadors de Saó. Altres revistes en català que lluitaren per conquistar la llibertat, la justícia social i els drets nacionals valencians foren La causa del poble (1975-1980) de l’MCPV i El Poble Valencià (gener 1975-juny 1978) del PSPV. En aquesta última van escriure polítics decisius de la Transició valenciana, com Vicent Soler i Alfons Cucó, que assumeixen l’ideari nacionalista. I en la part de la dreta apareixen publicacions com Terra Ferma (1973), butlletí del sector socialitzant del Partit Carlista, i Acció (1976) d’UDPV.

3. L’ESCLAT FUSTERIÀ: ELS INICIS DE LA PREMSA DEMOCRÀTICA VALENCIANISTA

La premsa valencianista que apareix després de 1975 és una premsa nova que si bé recupera i continua la tradició del valencianisme reivindicatiu de preguerra, assumeix ara noves demandes polítiques i culturals en un context històric marcat per la transició de la dictadura a la democràcia, el conflicte civil al voltant de la identitat valenciana i la consecució de l’autogovern el 1982. Saó es convertirà en la primera revista valenciana escrita íntegrament en català després de la mort de Franco. La primera d’un conjunt prolífic de projectes periodístics que intenten aglutinar les iniciatives culturals i polítiques del valencianisme democràtic.

Amb aquesta finalitat, les publicacions fan servir el català/valencià com a instrument recuperador, tot utilitzant un discurs reivindicatiu i alhora didàctic i formatiu. Reivindicatiu perquè bastants d’aquestes revistes denuncien obertament la situació d’opressió cultural i política que pateix el poble valencià a causa d’un procés històric de castellanització. I didàctic i formatiu perquè difonen en les seues planes la cultura valenciana de base lingüística catalana en un sentit ample i obert, és a dir, la història, el patrimoni, la literatura, l’art i totes les manifestacions pròpies de la cultura autòctona. En el període que abraça la primera època de Saó (1976-1987), hem pogut constatar –fruit de la recerca hemerogràfica– l’aparició almenys de 112 publicacions periòdiques escrites íntegrament o en bona part en català, les quals tenen en comú l’anàlisi de la identitat valenciana des de diverses vessants d’estudi, reivindicació o projecte de país, o bé simplement informen sobre l’actualitat usant la llengua autòctona. Es tracta d’un conjunt heterogeni de premsa informativa, cultural, política i especialitzada de temàtica diversa, la qual utilitza en la seua immensa majoria (el 95,5%) l’ortografia unitària de les Normes de Castelló. Una premsa que de forma aclaparadora té com a referència ideològica el nou valencianisme que planteja la unitat de la llengua catalana i la seua normalització. Aquestes revistes empren el valencià com a instrument de normalització, consideren la llengua el més important factor de cohesió identitària i el motor indestriable del redreçament cultural. Hi ha, però, unes poques publicacions vinculades al blaverisme (4,4%) que adopten el secessionisme lingüístic.

Tot i que en un altre treball oferim una visió ampliada d’aquesta nova premsa valencianista, per tal d’entendre Saó en el seu context comunicatiu, convé fer esment a les publicacions més representatives. En els dos anys immediatament posteriors a la desaparició del dictador, on encara era vigent la política repressora de la Llei de Premsa de 1966, apareixen diverses publicacions que configuren un primer embrió de premsa valencianista que lluita contra un franquisme encara viu. En aquest grup primigeni hi ha Saó, Dos y Dos i Valencia Semanal, així com els butlletins polítics Eines del PSAN de l’Horta i Cal Dir del PCPV-PCE. En aquest bienni fan acta d’aparició algunes revistes culturals locals promogudes per col·lectius nacionalistes (L’Andana de l’Alcúdia, Quaderns de Pego o Els Ports de Morella) i les primeres publicacions del sindicalisme agrari democràtic com Camp Valencià, editada per la Unió de Llauradors del País Valencià.

La premsa valencianista experimenta un notable creixement durant la preautonomia (1978-1982), ja vigent la Constitució però amb la màxima virulència de la Batalla de València. Són anys d’efervescència democràtica, autonomista i cultural. La marxa cap a la democràcia i l’autonomia política del País Valencia sembla imparable, malgrat el fracàs electoral dels partits nacionalistes i el dur enfrontament que mantenen UCD i PSPV-PSOE al voltant de l’Estatut. En aquest quinquenni naixen les primeres revistes literàries de la Transició –Cairell i Lletres de Canvi–, que aglutinen el moviment de poetes de l’anomenada generació dels setanta. I comencen el seu camí els primers periòdics d’informació comarcal –L’Horta, La Veu de Llíria, Benicadell de la Vall d’Albaida, Generalitat i La Veu de Xàtiva– i petites revistes locals –Trenc d’Alba de Sueca, El Diariet de Vinaròs i L’Alcora Avui– que van omplint l’espai comunicatiu més proper.

Una novetat rellevant en aquests anys fou l’aparició de les revistes de cultura i pensament, com Trellat i L’Espill, aquesta última fundada per Joan Fuster, al voltant de les quals s’apleguen reconeguts polítics, escriptors i intel·lectuals nacionalistes. Assistim també a l’arrancada de les primeres revistes de recerca local i comarcal –La Closa de Xirivella, Manoll de Sueca, Papers de la Costera de Xàtiva, Quaderns de Sueca i Ullal de Gandia– que seran pioneres de l’embranzida que experimentaran aquestes publicacions al llarg dels anys vuitanta i noranta.

Igualment significativa fou l’aparició del Butlletí d’Acció Cultural del País Valencià, que actuà de catalitzador del nou valencianisme en els aplecs del 9 d’Octubre i el 25 d’Abril. O els intents de recuperar l’antany popular premsa satírica valenciana amb El Dàtil de Gandia i El Corcó de Sueca al poble natal de Bernat i Baldoví. Assistim també a l’aparició de la primera premsa de l’ensenyament de la democràcia –les revistes Aladre de Castelló i All-i-oli de l’STE-PV– i de la principal revista del moviment ecologista valencià, La Casa Verda d’Acció Ecologista-Agró. I com a contrapunt cultural, apareix la primera premsa del blaverisme: les revistes Murta, Som i El Crit del Palleter, anticatalanistes i hostils al valencianisme nacionalista. Així mateix, continuen apareixent revistes culturals locals com Xixona Jove, Cascall de Pedreguer, Celobert de Bétera, Arnera de Castelló, Cadafal de Vila-real, Llavor de Carcaixent i Pregó de Gata. I també els butlletins polítics com El Suecà del PCPV, Esquerra Unida d’EUPV o Lluita del PSAN.

L’aprovació de l’Estatut d’Autonomia inicia una nova etapa. Entre 1983 i 1987 es consoliden noves publicacions. Hi ha una continuïtat respecte als models de premsa sorgits en la Transició amb l’afegit ara de revistes especialitzades editades per la Generalitat Valenciana, com Papers d’Educació, Indicadors de Conjuntura (energia i indústria) i la Revista d’Estudis Autonòmics, les quals empren les dues llengües oficials amb un ús notable del català. Això no obstant, la principal novetat d’aquest període és l’aparició el 1984 del setmanari El Temps, editat per Eliseu Climent i que aviat es difondrà en tots els territoris de llengua catalana.

Saó i El Temps aconseguiran superar molts entrebancs i sobreviure en un sistema comunicatiu dominat pels mitjans en castellà fins a convertir-se en les revistes nacionalistes més representatives.

Durant aquests anys naix també un altre referent de la premsa en català, la revista de còmics i relats infantils Camacuc. Un altre projecte que es consolida és la revista de recerca històrica Afers, la qual recull treballs dels historiadors més rellevants del domini lingüístic català. Camacuc i Afers –igual que L’Espill i El Temps–superen les fronteres del País Valencià i es difonen per la resta de territoris de llengua catalana. En aquesta etapa és també significativa l’empenta que assoleixen les revistes de recerca local i comarcal amb noves capçaleres com La Rella de Santa Pola, Lauro de Llíria, Alba de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Vall d’Albaida i Al-Gezira d’Alzira.

En els primers anys de l’autonomia cal ressenyar l’aparició de nous periòdics d’informació de proximitat com Plaça Major, Sueca Viva, Benicarló Crònica, La Veu de la Marina, Au! dels Ports i Crònica de la Vall d’Albaida. I també la continuïtat de la premsa local cultural amb revistes com La Milotxa de l’Atzúvia, Penyagolosa de Castelló, La Riba de Riba-roja de Túria, Bèrnia de Benissa, Bresca de Villalonga i La Belluerna de Teulada. Són publicacions que treballen per la recuperació i difusió de la història, el patrimoni i les tradicions populars locals.

Així mateix, com a conseqüència de la recuperació de la literatura en català, sorgeixen noves revistes de creació i crítica literària promogudes per grups d’escriptors i col·lectius culturals, com ara Cairell i Daina de València, L’Aiguadolç de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, Passadís de Benicarló, El·lipsi de Gandia i Tramoia d’Elx. I, alhora, veuen la llum la revista de filologia Caplletra de la Universitat de València, La Terra (especialitzada en temes agrícoles) i la revista de cultura i història Batlia, editada per la Diputació de València.

Aquesta nova premsa valencianista naix sota l’empara d’una nova generació de periodistes, escriptors i editors que mostren una clara voluntat de normalitzar la llengua en tots els àmbits de la societat valenciana, mantenint un model estable de llengua literària fonamentat en les Normes de Castelló de 1932 que és convergent i unitari amb les altres varietats dialectals de la llengua catalana. Un model que ha aconseguit assentar-se en l’actual democràcia, malgrat els intents desestabilitzadors de secessionisme lingüístic promoguts per la dreta valenciana.

4. SAÓ: CRISTIANA, VALENCIANISTA I SOCIALISTA

La revista Saó inicia el seu camí a l’estiu de 1976, però realment la seua acta de naixement va començar a escriure’s el 1962. Aquell any succeïren dos esdeveniments que marcaran la línia editorial de la publicació. El primer fou l’inici de les sessions del Concili Vaticà II, impulsat per Joan XXIII, un esdeveniment religiós que marcà el segle XX, ja que va tenir repercussions en tot el món catòlic. El concili pretenia aconseguir una renovació moral de la vida cristiana dels fidels i adaptar l’Església a les necessitats del present.

El segon fou la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, una obra teòrica de fons nacionalista que provocarà una presa de consciència identitària en un sector de la societat valenciana. El pensament de Fuster va originar un autèntic terratrèmol identitari pel fet que reafirmava la catalanitat lingüística i cultural d’una part del País Valencià, alhora que reivindicava la normalització de la llengua en els àmbits de prestigi social que ocupava el castellà. Aquestes dues ideologies, modernes i renovadores en aquell temps, conformen el substrat ideològic de Saó.

La concepció cristiana de Saó és progressista. La revista defensa una Església despullada de poder i de riquesa amb l’obligació moral de treballar amb i pels pobres. No sols manifesta un clar compromís amb les classes socials més necessitades, amb capellans que ixen del temple i treballen a peu de carrer en barris obrers, sinó que també reivindica una Església oberta al món que assumisca els drets socials, la llibertat de culte, la democràcia, l’ecumenisme i el diàleg entre fe i cultura. Bastants d’aquestes idees no seran ben rebudes per la conservadora jerarquia de l’Arquebisbat de València, que continuarà mantenint la seua històrica aliança amb la burgesia i la dreta. En el tardofranquisme i la Transició es va produir una lluita ideològica al si de l’Església valenciana entre una esquerra integrada en els col·lectius del progressisme catòlic i una dreta representada per la jerarquia i el cos de religiosos que acceptaven l’statu quo oficial.

Al País Valencià els postulats més oberturistes del Vaticà II inspiraran les accions de molts cristians, sobretot rectors de barriades obreres i col·lectius catòlics renovadors que constitueixen l’anomenat progressisme catòlic. En aquest moviment s’articulen diversos corrents que a partir de 1976 confluiran en Saó. De tots, els més decisius en la fundació de la revista van ser la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i la Joventut Agrícola Rural Catòlica (JARC), dos moviments especialitzats d’apostolat seglar d’Acció Catòlica. Però també convergeixen en la publicació rectors de parròquies populars del Grup Sacerdotal d’Orientació Renovadora i grups cristians de base com ara La Paraula Cristiana, Iglesia Universitaria i Misión Obrera, així com creients del moviment sindical i veïnal, capellans obrers i secularitzats, i membres del partit democratacristià UDPV. Bastants militants d’aquestes organitzacions assumiren consciència valencianista imbuïts per la Sacrosanctum Concilium (constitució sobre la sagrada litúrgia) del concili, que aprova l’ús de les llengües vernacles en el culte catòlic en substitució del llatí, i mitjançant els contactes que mantenen amb escriptors i intel·lectuals nacionalistes en plataformes culturals i polítiques.

De fet, a més de la vessant social, Saó reivindica també –com a premissa del concili– una Església encarnada en la realitat cultural del poble. I això, traduït a la realitat valenciana, significa una Església que adopte en la missa i la vida pastoral la llengua pròpia de les comarques catalanoparlants. Tanmateix, aquest discurs democràtic i nacionalitari xocarà frontalment amb el catolicisme tradicionalista de l’arquebisbat. I no sols això, l’Església valentina, que havia patit un fort procés de castellanització durant el franquisme, continuarà mantenint durant la democràcia aquest estatus de superioritat cultural i espiritual del castellà enfront del català. La jerarquia eclesiàstica renuncia a la valencianització de la litúrgia en substitució del llatí i adopta el castellà com a llengua de culte, abandonant sense pudor l’idioma amb el qual sant Vicent Ferrer pronunciava els seus sermons segles abans.

La qualitat humana, professional i cívica dels promotors i col·laboradors cristians de Saó ho diu tot. Entre 1976 i 1987 hi van escriure figures significatives del progressisme catòlic valencià, com ara Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Josep Maria Soriano Bessó, Emili Tortosa, Josep Espasa, Josep Antoni Ferrer, Cristòfor Aguado, Vicent Sorribes, Joaquim García Roca i Pere Riutort. També hi van escriure regularment Joan Lluís Sanxis, Ramon Haro, Ramir Reig, Josep Fornés, Ramon Gascó, Avel·lí Flors, Ernest Nabàs, Antoni Signes, Marcial Martínez, Francesc Fayos i Vicent Miquel i Diego.

Si bé el progressisme catòlic és l’element fundacional de Saó, a partir d’octubre de 1977 es produeix l’entrada de la intel·lectualitat del nacionalisme democràtic. La figura clau del nou valencianisme és Joan Fuster. La seua obra Nosaltres, els valencians tingué un gran impacte polític i social. Orientà el valencianisme cap a una nova formulació diferent a l’existent abans de la Guerra Civil. Fuster planteja la nació definida a partir de la llengua, el català, i consegüentment l’àmbit nacional dels valencians seria els territoris de parla catalana, els Països Catalans, que és una proposta de nació que s’identifica amb el domini lingüístic. Per tant, planteja la reconstrucció nacional del País Valencià dins dels Països Catalans, terme que ell popularitzà, sobretot en la controvertida obra Qüestió de noms. D’aquesta manera, Fuster reivindica la catalanitat de la llengua i cultura del País Valencià enfront d’un procés històric de castellanització i despersonalització del poble valencià, decadència que s’havia accelerat després de la desfeta d’Almansa de 1707. En aquest procés de castellanització, segons Fuster, havien tingut una gran responsabilitat primer la noblesa i l’Església i més tard la burgesia, ja que el poble sempre s’havia mantingut fidel a la llengua. Per a Fuster, al País Valencià no havia quallat una classe dirigent vertebradora de la societat i amb voluntat de liderar el país. El comportament de les elits havia estat tradicionalment antivalencià, lingüísticament castellanitzador i políticament sucursalista i submís a Madrid. Aquesta pauta històrica exigia un canvi d’actitud dels futurs dirigents democràtics per a crear una nova relació del País Valencià amb Espanya i la resta dels Països Catalans d’acord amb els interessos polítics, econòmics i de la identitat dels valencians.

L’obra de Fuster tindrà aviat un gran impacte en l’àmbit universitari. Orientà la presa de consciencia d’una part del poble valencià cap a una nova formulació nacionalista d’esquerres. A partir de Nosaltres, els valencians assistim a una agonia del valencianisme històric que venia de la República i a l’aparició d’un nou nacionalisme que és assumit per la nova esquerra antifranquista. El nou valencianisme serà fusterià i d’esquerres, amb un component catalanista, i es cova principalment en la Universitat de València, el lloc on coincideixen en aquesta època la majoria d’activistes demòcrates. Aquest valencianisme es diferencia del de la II República fonamentalment en tres coses: és predominantment universitari, és políticament radical i democràtic, i tendeix a manifestar-se de manera predominant, encara que no exclusiva, en el socialisme (Sanz i Felip, 2006: 31-39). Les idees de Fuster sobre la qüestió nacional valenciana aplicades a la política, i plasmades també en certa premsa valencianista, com és el cas de Saó, es poden resumir en tres característiques que tot seguit exposem.

Joan Fuster en una imatge de setembre de 1980. Foto: Ferran Sendra (Avui).

La primera es fonamenta en tres conceptes relacionats (catalanisme, intel·lectualisme i racionalisme) que articularan el corpus teòric del moviment nacionalista. La segona té més a veure amb la praxi política. El nacionalisme fusterià s’alça contra l’espanyolisme i el regionalisme dominants, suposa una ruptura total amb la ideologia assimilacionista castellana. I la tercera va associada una visió modernitzadora de la societat valenciana. La lluita per l’estatut d’autonomia, la normalització lingüística, la comarcalització com a element de vertebració territorial i les llibertats democràtiques i drets socials, són idees de modernització del País Valencià del nou valencianisme enfront de l’anquilosament franquista.

Saó assumeix aquest plantejament d’una manera oberta i serena. És una de les poques publicacions que ho fa, malgrat ser una revista de tiratge reduït (el 1987 arriba als 2.000 exemplars) i a pesar de tenir enfront una premsa hegemònica (Las Provincias de María Consuelo Reyna i Levante de José Barberá) obertament decantada pel blaverisme. Però Saó compta entre els seus col·laboradors i lectors amb bona part dels líders culturals, universitaris, socials i polítics de l’esquerra. Juntament amb altres revistes en català sorgides en aquest temps, Saó va contribuir a la construcció de la premsa democràtica valencianista i de la identitat valenciana progressista fonamentada en el nou valencianisme fusterià. És, doncs, una publicació pionera que construeix una narrativa identitària ideològicament d’esquerres, la qual combina i actualitza les demandes del valencianisme històric de preguerra amb les tesis del nou valencianisme fusterià.

El discurs valencianista de Saó s’articularà al voltant de cinc idees principals. La primera se centra en la lluita per la recuperació de l’autogovern del País Valencià per a superar segles de despersonalització, centralisme polític i assimilació cultural castellana. La segona reivindica la recuperació del català com a llengua autòctona del País Valencià, que implica: el reconeixement de la unitat de la llengua catalana, el rebuig del secessionisme lingüístic i l’exigència de la normalització de la llengua en tots els àmbits de la societat, inclosa l’Església. La tercera idea focalitza l’atenció en el foment de la cultura valenciana i del patrimoni històric per crear consciència nacional mitjançant la publicació d’articles especialitzats. La quarta valora el fet comarcal com un element de vertebració territorial i cultural del País Valencià alternatiu a l’estructura provincial. I la cinquena, la més controvertida potser, és un al·legat general en defensa dels símbols del valencianisme progressista en la Batalla de València.

El nou valencianisme és el rent que aglutina en Saó cristians i esquerrans nacionalistes, fins al punt de fer possible un dels periòdics més singulars de la història del periodisme valencià. El substrat fusterià en Saó és present amb el mateix Joan Fuster, el qual col·laborà assíduament el 1983 i 1984, així com Vicent Ventura i Joan Francesc Mira. I amb una llarga nòmina de lletraferits i intel·lectuals de primera línia entre els que figuren escriptors com Marc-Vicent Adell, Josep Piera, Josep Lluís Sirera, Alfons Cervera, Bernat Capó, Lluís Alpera i Rosa Serrano. Professors d’universitat com Vicenç M. Rosselló, Josep Lluís Blasco, Josep Maria Jordan Galduf, TriniLluís Blasco, Josep Maria Jordan Galduf, Trini Simó, Antonio Ariño, Vicent Franch, Lluís Aguiló Lucia i Víctor Fuentes. Filòlegs i lingüistes com Josep Giner, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Abelard Saragossà, Josep Lluís Pitarch i Ferran Fabregat. Historiadors com Ricard Blasco, Francesc X. Blay (Paco Blay), Vicent Olmos i Recared Agulló. Polítics fonamentals en la Transició com Emèrit Bono, Vicent Álvarez i Vicent Soler. Crítics literaris i d’arts com Josep Iborra, Josep Doménech Part, Rafael Prats Rivelles, Rafael Esteve Casanova, Empar Ferrer i Lluís Fornés. Humoristes gràfics com Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). Activistes de moviments veïnals i ecologistes com Just Ramírez i Miquel Gil Corell. I, per descomptat, amb periodistes cabdals en la democràcia com Rosa Solbes, Emília Bolinches, Francesc Pérez Moragón, Manuel S. Jardí, Francesc de Paula Burguera i Toni Mestre.

Joan Fuster, vist per Harca.

Però, com arriba a col·laborar aquesta intel·lectualitat d’esquerres en una revista de capellans? L’aparició d’una publicació catòlica valencianista que usava el català com a instrument recuperador, amb una ideologia totalment a les antípodes de la revista Aleluya de l’arquebisbat, va sorprendre tant la dreta tradicional com el nacionalisme progressista. Saó visqué la Transició amb molta intensitat. Posà les esperances en la recuperació cultural, política i lingüística del poble valencià. I això dugué inevitablement a un apropament de la intellectualitat fusteriana. La convergència entre catòlics i agnòstics nacionalistes es materialitzà en el número 8 d’octubre de 1977. Un número dedicat a la qüestió nacional valenciana, en el qual escriuen Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicenç Rosselló i Vicent Ventura. En aquesta convergència hi intervingueren uns quants valedors que parlaven bé de Saó en àmbits nacionalistes i universitaris, que en un principi es manifestaven rebecs a participar en una revista de capellans. Aquests mentors foren principalment els periodistes Vicent Ventura i J. J. Pérez Benlloch, el professor de la Universitat de València Vicenç M. Rosselló i el canonge catedralici Josep Espasa, professor de teologia i gran amic de Joan Fuster [EM]. I hem de tenir també en compte, i això és determinant, que l’acceptació de no creients en la revista respon a la voluntat dels capellans de Saó de fomentar el diàleg entre la fe i la cultura laica, seguint la doctrina del Vaticà II. El fet és que el mateix Fuster arriba a escriure en Saó, regularment entre 1982 i 1983 i esporàdicament entre 1984 i 1992. La col·laboració de Fuster en Saó no significa en cap moment la seua adscripció catòlica. És coneguda la postura agnòstica de l’escriptor de Sueca. Però és evident que amb Josep Espasa i el cercle de rectors nacionalistes progressistes, Fuster féu una excepció, per proximitat ideològica. De fet, Emili Marín apunta una frase de Fuster referint-se a Saó que deixa clar el que en pensava l’assagista de Sueca: «Si pel meu gust fóra, en el món no hi hauria capellans, però si hi haguera d’haver-ne que foren com vosaltres» [EM].

La primera època de Saó és un període històric decisiu en l’expansió del valencianisme d’esquerres d’arrel fusteriana. Però es tracta d’un moviment més fortament culturalitzat que no pas polític, ja que les principals formacions nacionalistes d’aquests anys –PSPV, UDPV, PNPV, UPV i PSAN– no aconseguiran representants en les institucions. La primera època de Saó és també una etapa de construcció i de reafirmació d’altres models identitaris contraposats, alguns d’ells enfrontats obertament i enemics acèrrims de la concepció fusteriana sobre la identitat valenciana. Durant la Transició i primers anys de la democràcia, segons Ismael Vallés, hi hagué temps suficient per a l’articulació teòrica i política de cinc models politicoidentitaris diferents. Enfront del fusterianisme clàssic que proposa la unitat de la llengua i la reconstrucció nacional del País Valencià dins dels Països Catalans, s’alça el blaverisme que planteja un Regne de València com a projecte regional propi dins d’Espanya amb una llengua diferent a la catalana. I entremig d’aquestes visions es configuren el model estatutari estricte (la Comunitat Valenciana com a autonomia espanyola amb una història institucional diferenciada i amb llengua pròpia, però no secessionista respecte a la llengua catalana) i l’anomenada «tercera via» (el País Valencià és un projecte nacional propi, però es reconeix el valencià com a part integrant de la llengua catalana). Aquest darrer model assumeix el fusterianisme sols en la part cultural i lingüística, però no en la vessant política. Finalment, contraposat radicalment a tots aquestes plantejaments hi ha l’espanyolisme uniformista, contrari a l’independentisme i l’autonomisme, que vol una Regió Valenciana com a part de la nació espanyola que participa de la cultura castellana amb una cultura valenciana assimilada (Vallés Sanchis, 2000).

Tanmateix, com és sabut, el nou valencianisme no resulta vencedor en la Batalla de València. Després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1982, el nacionalisme democràtic quedarà relegat a la resistència, amb actors que es troben en posicions devaluades, estigmatitzades i minoritàries, mentre que la identitat legitimadora que s’imposa en les institucions dominants seguirà el model polític estatuari impregnat pels senyals d’identitat imposats pel blaverisme, model identitari que arribarà a ser acceptat per la majoria del cos social.

Juntament amb el cristianisme conciliar i el nacionalisme fusterià, Saó afegeix com a tercer factor característic una ideologia d’esquerres que abraça el socialisme humanista comunitari. L’editorial del primer número, «Temps de Saó», no en deixa dubtes, la revista es defineix com a «democràtica, socialista i comunitària». Saó participa d’aquests moviments fent un producte comunicatiu propi i original. A més de la seua temàtica religiosa en la línia renovadora del Vaticà II, tracta qüestions culturals, polítiques, socials i econòmiques del País Valencià i d’arreu del món. Precisament els continguts no religiosos ocupen la major part de l’espai. La revista ha experimentat una evolució en aquest sentit. Inicialment la reflexió religiosa (teologia, Església i grups cristians de base) capta bastant l’interés de Saó, durant els anys 1976-1980 ompli el 34,93% de la publicació enfront un 65,03% de temàtica general. Però amb el pas del temps els assumptes celestials aniran minvant. De fet, entre 1985 i 1987 ocupen ja un 14,51%. I això es reflecteix igualment en el «Quadern», el suplement monogràfic que edita en cada número. Dels 153 quaderns publicats entre 1987 i 2001, sols el 12,40% fan referència a qüestions religioses, mentre que el 87,6% restant s’ocupa de temes generals no religiosos.

Però, per damunt de tot, Saó és una revista d’informació, anàlisi i reflexió, especialitzada en temes valencians que practica un periodisme de qualitat i d’aprofundiment, cultivant sobretot l’article divulgatiu, els gèneres d’opinió, el reportatge i l’entrevista en profunditat. En aquest sentit, s’assembla bastant a les revistes Serra d’Or, Foc Nou, Encrucillada o Lluc, en les quals trobem reflexió religiosa feta per creients al costat d’articles sobre la qüestió nacional elaborats per religiosos o agnòstics. En paraules del catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, Josep Maria Jordan Galduf (2009), la trajectòria de Saó es resumeix en «una tasca ben seriosa, oferint debat obert sobre temes socials, culturals i religiosos, que li han fet guanyar un prestigi innegable». I més encara, Saó aconseguirà agrupar diversos corrents del valencianisme democràtic en un mateix projecte editorial, un fet insòlit que mai cap altra publicació valenciana anterior escrita en llengua pròpia havia aconseguit, ni en la Renaixença ni en la II República. Per primera vegada escriuen en un mateix periòdic amb pluralisme i respecte mutu, catòlics i agnòstics, esquerrans socialistes i comunistes i democratacristians, fins i tot autonomistes, defensors de terceres vies i independentistes. Sols hi quedaran exclosos el blaverisme i l’espanyolisme uniformista.