Читать книгу Religions, espiritualitat i valors - Francesc Torralba Rosselló - Страница 4

L’objectiu d’aquest llibre és explorar la relació entre els valors i l’univers de les religions i de l’espiritualitat. Partim de la tesi que les tradicions espirituals i religioses de la humanitat han estat i segueixen sent fonts de valors, però volem explorar quin tipus de valors se’n desprenen i com s’engalzen en les societats postmodernes i secularitzades.

Seria un error considerar que l’única font generadora de valors en la nostra societat són les tradicions religioses, però també seria inadequat oblidar que durant una gran part de la història de la humanitat les religions han configurat, per bé o per mal, el sistema de valors del ciutadà, la piràmide axiològica que regeix la societat.

La seva influència ha estat decisiva en la configuració de criteris, de judicis i de valors i en la confecció de convencions i de pautes socials. L’influx determinant de les tradicions religioses es pot resseguir no tan sols en les manifestacions culturals, artístiques i filosòfiques, sinó també en l’ordre pràctic de la vida, en els costums, en els hàbits socials i en les formes de vida més íntimes.

En les anomenades societats premodernes, la concepció de la persona i de la història, la visió del sentit i de què és valuós depenia essencialment de la font religiosa i al seu voltant es construïa la imatge del món.

Els valors individuals depenien en gran manera dels religiosos. Les tradicions religioses no només tenien un influx en l’ordre pràctic, sinó també en el de les concepcions del món. N’emanava una visió del món que era transmesa de manera tàcita i oral, de generació en generació. El món tenia un ordre, un origen i un final, una meta i un camí per arribar-hi. La història individual formava part de la gran història de la humanitat i no se’n podia deslligar.

En aquell univers moral s’hi podien identificar un conjunt de virtuts que, si es conreaven, enlairaven l’home cap a Déu; però, a la vegada, s’hi podien identificar un reguitzell de vicis o de pecats capitals que, quan s’hi incorria, conduïen a la perdició. Els deures se sostenien en un ordre del món, en una escatologia en la qual es distingien itineraris diferents, segons si s’acomplien o es transgredien les normes.

Cada acció tenia el seu correlat; cada conquesta moral, la seva recompensa; també cada vici o cada pecat tenia la seva punició. El ciutadà sabia a què atenir-se, coneixia el lloc que ocupava en el cosmos (per dir-ho amb paraules de Max Scheler) i també la tasca que havia de realitzar en el decurs de la seva vida. El món tenia un ordre sagrat i la història tenia una seqüència lògica. En aquell univers premodern, el ciutadà participava en una concepció del món que transcendia la seva vida mortal, que incloïa un judici de Déu i, per tant, un examen final dels seus comportaments, de les seves accions i omissions i dels seus pensaments. Havia de retre comptes del seu itinerari vital.

Amb l’adveniment de la modernitat, l’emancipació de la racionalitat respecte de la fe, l’emergència d’una imatge del món de caràcter científic i mecanicista i el reconeixement de drets de la ciutadania, les tradicions religioses experimenten una gran tensió a l’hora de fer-se presents en aquest món i també una gran crisi d’adaptació, però els seus valors i criteris segueixen sent presents en la vida dels pobles i de les comunitats, inspirant pràctiques i conductes.

Fins i tot a les societats més secularitzades d’Europa, aquesta presència segueix sent efectiva, encara que la seva influència és més invisible. Subsisteix en l’atmosfera espiritual del nostre temps, per emprar una bella expressió de Karl Jaspers, en una sèrie de valors i de criteris que ens ha donat la tradició. Fins i tot els ciutadans que no s’adhereixen formalment a cap tradició religiosa en concret ni es consideren creients en el sentit genuí del terme, es reconeixen hereus culturals d’uns valors d’origen religiós que formen part de la cultura pròpia, de la identitat axiològica col·lectiva.

La relació entre valors i tradicions religioses presenta una gran complexitat. La qüestió religiosa suscita tota mena de debats intel·lectuals i, a voltes, fins i tot confrontacions d’ordre intel·lectual i emocional de molt difícil conciliació. La nostra intenció, en aquest text, no rau a precisar la naturalesa de la religió ni a articular una filosofia de la religió; tampoc no pretenem explorar si el referent de les religions és real o fictici, ni explorar la necessitat antropològica de religió (Duch, 1997). Tot aquest ordre de qüestions no forma part de la temàtica d’aquest llibre.

Ens proposem explorar els valors que deriven de les tradicions religioses, entenent que les religions, com a realitats històriques que són, són entitats plenes d’ambigüitat, de tal manera que en el seu si ha crescut allò més excels, però també més bàrbar.

Més enllà de la diversitat inherent a les tradicions religioses, més enllà de la seva pluralitat de rituals, de cultes, de dogmàtiques i de vicissituds històriques, ens proposem copsar aquells valors nuclears i genuïnament humans que proposen els textos fonamentals de les citades tradicions. Amb tot, sempre és necessari distingir els textos fundacionals de les dinàmiques històriques de les institucions, o dit d’una altra manera: els valors proposats en els relats originaris i els valors practicats pels seguidors de les religions al llarg de la història.

En aquesta temàtica, sempre és bo distingir entre els valors proposats i els valors assumits. En aquest llibre ens interessa reflexionar sobre els valors proposats per les grans tradicions religioses, admetent que entre la proposta i l’assumpció històrica dels valors pot haver-hi un abisme. A nosaltres no ens correspon identificar la magnitud d’aquesta distància, sinó els valors que proposen les fonts religioses.

Un dels termes que va elaborar Raimon Panikkar al llarg de la seva dilatada i fecunda obra filosòfica és el d’isomorfisme cultural o religiós. Segons aquest autor, en les grans tradicions religioses hi subsisteixen intuïcions comunes, conceptes que revelen la mateixa idea, encara que expressats amb una terminologia i una simbologia distintes, pròpies de cada cultura, de cada territori i de cada moment històric.

Aquestes intuïcions transversals, aquests valors comuns, aquestes nocions germanes són les que el filòsof de Tavertet anomena conceptes isomòrfics o homeomorfs. No volem ni podem ser exhaustius en aquest punt, però desitgem, com a mínim, identificar a grans trets aquests valors compartits i explorar a posteriori les condicions de possibilitat per a una aculturació d’aquests valors en les societats postmodernes.

Aquest segon aspecte també és particularment problemàtic. Segons molts especialistes, les tradicions religioses són portadores d’uns valors que difícilment poden ser permeables a l’estructura i a la fisiologia de les societats postmodernes.

Aquests autors creuen que són valors residuals, gairebé marginals, que representen un món definitivament superat. Per emprar una imatge clara: és com intentar mesclar l’oli i l’aigua. A la fi, després de provar-ho reiteradament, l’oli sempre puja cap amunt, perquè és menys dens que l’aigua. Segons aquests autors, els valors religiosos entren en col·lisió frontal amb l’ethos de les societats postmodernes, secularitzades i accelerades.

D’altres, en canvi, consideren que aquests valors són especialment necessaris per a les societats postmodernes, que tenen la seva viabilitat i que, de fet, la mateixa societat els reclama de múltiples maneres, però que cal traduir-los a un llenguatge secular perquè siguin objecte de recepció per part de ciutadans que no s’adhereixen a les tradicions religioses. El debat està servit.

No podem deixar de banda un gruix de pensadors, tant del segle xix com del xx i xxi, que consideren que les tradicions religioses són fonts de contravalors o d’antivalors i que la seva presència en el món contribueix a la inhumanitat i a la barbàrie. Des del pensament ateu vuitcentista caracteritzat pels tres grans mestres de la sospita, Karl Marx, Friedrich Nietzsche i Sigmund Freud (Torralba, 2007), fins al nou ateisme de signe cientista que emergeix en l’actual món anglosaxó i americà, hi ha un seguit d’autors per als quals les tradicions religioses contribueixen a la barbàrie i a la deshumanització.

El títol que encapçala aquest llibre, d’altra banda, inclou un altre mot en litigi: espiritualitat. No volem centrar l’anàlisi únicament en la relació entre les tradicions religioses i els valors; també pretenem endinsar-nos en el complex món de l’espiritualitat, que és més ampli i més vast que el de les tradicions religioses, però que no necessàriament les exclou.

En els dos últims decennis s’ha escrit abundantment sobre espiritualitat, no tan sols en la bibliografia d’arrel llatina, sinó també en el món anglosaxó i germànic. Segons els estudiosos, en el món contemporani hi ha una set d’espiritualitat, un desig d’espiritualitat que es tradueix de múltiples maneres i que reivindica una identitat pròpia al marge de les confessions religioses tradicionals.

Aquesta espiritualitat emergeix com un antídot al materialisme, al consumisme, a l’individualisme, a la tecnolatria, a la dispersió mental i emocional i a la radical crisi de sentit que hi ha en les nostres societats (allò que Viktor Frankl anomena buidor existencial).

El ciutadà reclama de moltes maneres diferents un nou mode de vida, una orientació diferent en l’existència, més saludable, més integrada a la naturalesa, fonamentada en la cultura de l’ésser. L’emergència dels anomenats valors postmaterialistes també és un símptoma d’aquesta espiritualitat emergent, ja que expressa un esgotament del model de vida centrat en la cultura del tenir, per expressar-ho amb la noció d’Erich Fromm (1988).

Actualment és difícil prendre posició enfront d’aquesta espiritualitat. No sabem si és purament reactiva o si té entitat per si mateixa. No sabem si és una forma residual de religió que cueja en el món postmodern fora dels paràmetres i dels setges institucionals o si ja indica una nova època de la humanitat. Significa la fi del procés de secularització? Representa un retorn disfressat a la imatge religiosa del món?

Fins i tot en el sector de l’empresa i del governament de les organitzacions, tradicionalment aliè a l’espiritualitat i a les religions, ha crescut l’interès per l’espiritualitat, entesa com una dimensió humana fonamental que tot ésser humà pot conrear dins o fora de les institucions religioses socialment i jurídicament reconegudes. El vincle entre la direcció de les organitzacions i el món de l’espiritualitat és remarcable en el món bibliogràfic anglosaxó i nord-americà, la qual cosa prova l’interès creixent sobre aquesta qüestió (Biberman & Tischler, 2008; Carrette & King, 2005; Epstein, 2002; Fernando, 2007; Lynn et al., 2009; Nandram & Borden, 2010; Schwartz, 2006; Wilber, 2001; Williamms, 2003; Zsolnai, 2011). Segons aquesta bibliografia, el conreu de l’espiritualitat és essencial per governar correctament les organitzacions, per identificar-ne la visió i per comprendre les possibilitats i les limitacions dels recursos humans de què disposa.

Ens preguntem si aquesta espiritualitat emergent és un fenomen realment nou o si és una forma de religiositat que perviu al marge de les institucions religioses tradicionals. Ens preguntem si aquesta espiritualitat és portadora de valors o un exercici narcisista que té com a finalitat el benestar personal de tipus emocional i mental.

Segons alguns experts, aquesta espiritualitat emergent inclou una sèrie de valors que són especialment rellevants en l’hora present: valors com ara la compassió, la benvolença universal, l’ecosensibilitat, la sobrietat o la donació lliure. Segons d’altres, en canvi, és un substitut o lenitiu de les religions tradicionals, un mode d’espiritualitat que s’allibera del setge institucional i de la gàbia dogmàtica, però que substantivament cerca els mateixos fins.

Els estudiosos d’aquest fenomen afirmen que hi ha una sèrie de valors que neixen del conreu d’aquesta espiritualitat, valors que tenen un aire de família amb les tradicions religioses, però que es deslliguen de l’antiga cosmovisió i de la vella idea de Déu.

Indiquem, a continuació, la seqüència dels capítols i la lògica que estructura el llibre que el lector té a les mans.

Comencem amb unes precisions terminològiques (capítol 1), absolutament necessàries en un llibre d’aquesta naturalesa, perquè el lector identifiqui, des del principi, quin significat atorguem a certs mots. Posteriorment, explorem els valors i les pràctiques espirituals (capítol 2), tot posant de manifest que els valors, quan van acompanyats de determinades pràctiques espirituals, esdevenen més plenament conscients en la persona i això fa que tinguin més consistència i més fonament.

En el següent capítol, tractem de mostrar com les tradicions religioses són generadores de valors (capítol 3), entenent, però, que no es poden reduir senzillament a entitats morals, atès que també comporten una metafísica, una estètica i una litúrgia.

En el capítol quart ens interroguem pels valors comuns inherents a les grans tradicions religioses, seguint els estudis del teòleg catòlic Hans Küng, que en els darrers trenta anys s’ha dedicat a explorar els valors transversals en les grans tradicions religioses de la humanitat i ha proposat una ètica mundial (Weltethik) a partir d’aquest suposat ethos comú.

Sense ànim de polemitzar amb el conegut teòleg suís, volem fer esment dels seus estudis i de la seva contribució en la recerca dels valors comuns de les tradicions religioses, element clau per a la pacificació del món.

Posteriorment, explorem la història del Parlament de les Religions del Món (capítol 5) i la seva declaració Cap a una ètica mundial, perquè és la primera expressió escrita de valors conjunts de les grans tradicions religioses de la humanitat, la qual cosa confirma la tesi de Küng segons la qual és possible identificar, més enllà de la constitutiva pluralitat dels universos religiosos, uns valors genuïnament humans que n’emanen.

En el capítol sisè ens endinsem en la polèmica qüestió de l’espiritualitat laica. En diversos països europeus, i especialment a França, un conjunt de pensadors, de poetes, d’artistes i de científics reivindiquen una espiritualitat laica plenament compatible amb els valors de la República (llibertat, igualtat i fraternitat) i que, segons ells, és del tot necessària per al desenvolupament harmònic del ciutadà. Aquests pensadors francesos actuals, reivindiquen «une spiritualité sans Dieu, sans église et sans dogmatique».

En el capítol setè explorem la traducció secular dels valors religiosos. Seguint les darreres recerques del filòsof alemany Jürgen Habermas i del filòsof canadenc Charles Taylor, ens preguntem si és possible traduir els valors religiosos en termes seculars, de tal manera que en les anomenades societats postmodernes aquests valors puguin ser intel·ligibles i significatius per a la ciutadania, més enllà de la seva pertinença o no a les tradicions religioses.

No podem ignorar que la relació entre universos religiosos diferents és complexa i difícil i que de vegades deriva en formes de violència, de coacció i de colonització. La història és plena d’episodis que validen aquesta afirmació. Per això, en el capítol vuitè analitzem la relació entre comunitats religioses distintes entre si i el conflicte de valors que pot implicar, perquè la coexistència d’universos religiosos diferents en un mateix espai cívic comporta molt sovint un conflicte axiològic que cal saber identificar. Posteriorment, cal cercar mecanismes de resolució que no vulnerin els drets inalienables de cada ciutadà i de les minories religioses.

En el capítol novè presentem algunes pautes per a una convivència assenyada entre religions. Entenem que la societat postmoderna és plural per definició, la qual cosa vol dir que la integren ciutadans i comunitats morals diferents, fins i tot moralment estranyes les unes de les altres, tal com diria el filòsof texà Hugo Tristram Engelhardt (2001). Davant d’aquest fenomen, proposem algunes pautes per fer viable la convivència i la riquesa de la diversitat.

En el desè capítol ens endinsem en les tradicions religioses enteses com a dipòsits de sentit. Seguint aquesta bella expressió de Jürgen Habermas, entenem que les tradicions religioses no només dicten la manera com han de viure els seus fidels i quins valors pràctics han de guiar la seva conducta, sinó que apunten a la finalitat, a per a què viure. Són portadores de valors finalistes, són grans relats que tenen com a missió oferir una resposta viable a la pregunta pel sentit de l’existència. En les societats secularitzades postmodernes, el qüestionament pel sentit últim, per allò que fa que la vida mereixi ser viscuda, per dir-ho amb l’expressió de Ludwig Wittgenstein (1996), és plenament present i a voltes és percebut de manera tràgica. En les societats plurals hi coexisteixen diferents narratives del sentit, propostes diferenciades que tenen conseqüències molt diverses en l’ordre de la vida pràctica.

En el penúltim capítol ens endinsem en la possible correlació entre el procés de secularització i la crisi de valors (capítol 11). La progressiva pèrdua de poder i d’influència de les institucions religioses en el si de les societats postmodernes té aspectes positius i negatius. Aquí ens interessa mostrar que la pèrdua de la dimensió religiosa o el desencantament del món també ha comportat l’eclipsi de certs valors, de certs deures que la societat premoderna assumia plenament. Aquest eclipsi també ha permès que altres valors que havien quedat marginats o bé oprimits en el món premodern emergissin amb força en el primer pla de la vida social.

Finalment, explorem, a manera d’aterratge, la situació dels valors religiosos a Catalunya (capítol 12) a partir de l’Enquesta Europea de Valors centrada en el nostre país, que va ser àmpliament estudiada i comentada en el llibre Valors tous en temps durs, coordinat per Javier Elzo i Àngel Castiñeira (2011). Partint de les dades que s’aboquen en aquest estudi, identifiquem algunes tendències emergents i alguns valors religiosos que han entrat en declivi.