Читать книгу Religions, espiritualitat i valors - Francesc Torralba Rosselló - Страница 6

La bibliografia crítica sobre la noció d’espiritualitat és ingent. Resulta humanament impossible identificar i reconèixer tot allò que s’ha escrit sobre el concepte d’espiritualitat en els darrers vint anys. A més a més, el ritme de publicació és tan vertiginós que amb prou feines és possible fer-se una idea aproximada del panorama general. En aquest sentit, les idees exposades en aquest capítol tenen un caràcter provisional i volgudament esquemàtic i en el futur seran objecte d’una revisió.

Un dels vocables més difícils de definir, d’acotar semànticament, és precisament el d’espiritualitat. Tal com afirma Thatcher, molt sovint les definicions d’espiritualitat són obscures i imprecises i inclouen elements contradictoris, fins i tot dialècticament oposats. Molt habitualment és un mot que es converteix en un calaix de sastre on caben significats molt diversos, cosa que comporta una polisèmia molt diversa, però no tan sols això, sinó que, a més a més, desperta reaccions viscerals. No és una paraula neutra ni desconeguda: hi ha unes idees implícites en joc que molt sovint no afavoreixen la comprensió, sinó que més aviat la dificulten.

Aquest mosaic de significats és, en si mateix, una expressió de la riquesa inherent a la qüestió que ens concerneix, però també un símptoma de la dificultat de caçar la idea, de captar l’essència. Amb l’ús d’aquesta paraula, hom té la impressió que no ho diu tot, que la qüestió se li esmuny entre els dits.

No pretenem ni de lluny dilucidar exhaustivament la riquesa de significats que atresora la citada paraula, però intel·lectualment és honest precisar, encara que sigui provisionalment, el significat que se li atorga aquí. Abans, però, és bo fer una llambregada general, situar l’estat de la qüestió.

Segons alguns especialistes, l’espiritualitat s’associa vagament a allò ètic, al deure, a la prescripció. S’entén que una persona és espiritual quan obeeix la veu de la consciència, quan respon al deure que brolla del seu interior. En aquest sentit, ser espiritual és respondre a una crida, a una missió que se sent en la pròpia consciència i que delimita una orientació en el decurs vital. L’escolta d’aquesta crida requereix silenci i soledat, però també determinació. Entesa d’aquesta manera, l’espiritualitat és un exercici de vigilància i de transparència amb un mateix.

L’espiritualitat també es relaciona amb la idea de lligam amb tots els éssers. Evoca el vincle, el llaç amb la realitat aliena. Segons aquesta noció, un ésser humà espiritualment sensible no es percep a si mateix com una entitat autosuficient, separada i aïllada del món, com una bombolla inconnexa que flota en l’aire, sinó que, tot al contrari, se sent part del tot, vinculat estretament a tots els éssers. Sap que forma part de la gran dansa de la vida i que està radicalment obert als altres. Des d’aquest punt de vista, un ésser humà espiritualment profund se sent vinculat a tota la realitat, de tal manera que res del que ocorre en el món, per llunyà que sigui, li és aliè. Compresa així, l’espiritualitat s’associa a paraules com ara interdependència o solidaritat còsmica.

Una altra noció que es relaciona estretament amb la d’espiritualitat és la idea de sentit, de propòsit, de missió. Una persona espiritualment activa es formula la qüestió del sentit, sigui immanent o transcendent, tracta de donar un significat a la seva existència, necessita trobar la raó última que atorgui significat i valor a la seva existència personal. Entesa així, l’espiritualitat es relaciona estretament amb allò que Viktor Frankl (2001), deixeble heterodox de Sigmund Freud, anomenava voluntat de sentit (Wille zum Leben).

A la idea de l’espiritualitat també s’hi associa la de profunditat. És propi d’un ésser humà conreat espiritualment la voluntat de transcendir allò immediat, d’anar més enllà d’allò visible, aparent, per tal de furgar en allò que és més enllà del que és físic i material. Sembla, doncs, que la banalitat i l’espiritualitat s’oposen, perquè és propi d’un ésser espiritual la voluntat d’indagar, de conèixer a fons l’estructura de la realitat, el sentit de cada cosa, el valor de cada relació. Un ésser humà conreat espiritualment tracta d’investigar allò que s’amaga més enllà del que és visible, entén la realitat material com una dimensió del que és real, com el signe aparent de la realitat immaterial que ho fonamenta i ho sosté tot.

Segons un gran nombre de pensadors evolucionistes, l’espiritualitat és una qualitat seleccionada en l’evolució biològica de la matèria viva que irromp amb l’emergència de l’humà, és una predisposició universal que pot ser més o menys conreada segons les condicions externes. Indica un grau d’excel·lència en la cadena evolutiva, un salt qualitatiu que permet a l’ésser humà tenir consciència de la seva existència, dels seus actes, de les seves creences, dels seus valors; li permet prendre distància respecte de la realitat, preguntar-se pel sentit de la seva vida, valorar els seus actes, projectar el futur; en definitiva, ser el sobirà de la seva vida i no ser simplement dirigit per unes forces cegues fatals.

Aquesta noció d’espiritualitat es relaciona amb la d’autoconsciència. Expressa una capacitat que va formular Max Scheler en la seva coneguda obra El lloc de l’home en el cosmos (1928, referenciada a la bibliografia en una edició castellana de l’any 2000): la capacitat de distanciar-se, de veure el món com un tot, d’apartar-se del medi natural i d’esdevenir conscient de la pròpia vida i del propi quefer.

Apartar-se del món permet sentir la pròpia identitat i, a la vegada, experimentar la consciència de ser-hi. L’autoconsciència existencial s’articula en tres moments: la consciència del passat (abans del meu naixement no hi era), la del futur (després de la meva mort no hi seré) i, finalment, la del present, la consciència de ser ara i aquí (hic et nunc), que condueix a viure i a gaudir del present amb la màxima intensitat, amb plena presència.

Escriu la filòsofa nord-americana Martha Nussbaum (2011) a propòsit de l’esperit:

Per a molta gent, la paraula esperit té connotacions religioses, i jo no tinc cap intenció d’insistir-hi ni de rebutjar-les: cada persona pot sentir-les o ignorar-les. Ara bé, sí que vull insistir en allò que volien dir Tagore i Alcott quan feien servir aquesta paraula, és a dir, en les facultats del pensament i la imaginació que ens fan humans i que enriqueixen les nostres relacions humanes, diferents de les de simple ús i manipulació. Quan ens trobem en societat, si no hem après a veure’ns tant a nosaltres com als altres d’aquesta manera, imaginant-nos mútuament amb les facultats del pensament i l’emoció, la democràcia està abocada al fracàs, perquè es construeix sobre el respecte i la preocupació, que, al seu torn, es basen en la capacitat de veure els altres com a éssers humans i no com a simples objectes.

Segons aquesta pensadora, reconeguda amb el premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials el 2012, l’esperit es vincula a la facultat de pensar i d’imaginar, que són activitats determinants per a la democràcia. Al seu entendre, les humanitats tenen com a comesa precisament desenvolupar i conrear aquestes capacitats humanes que són especialment necessàries per conservar el nivell de civilització al qual hem arribat.

A la seva tesi doctoral, Anna Giesenberg (2007) defineix l’espiritualitat com una dimensió innata de la persona, com la cura o la consciència del món, com el sentit de la compassió cap al món i cap a tots els éssers que l’habiten i susciten la nostra admiració. En aquest sentit, allò propi d’un ésser humà espiritualment sensible és tenir cura del món, practicar allò que la filòsofa jueva Hannah Arendt anomena cura mundi.

En aquesta definició s’hi inclouen una sèrie d’elements que no estan renyits amb les altres definicions suara comentades. Segons aquesta investigadora, l’espiritualitat és una disposició universal en tot ésser humà que, per esdevenir plena, requereix una paidéia i un entorn adequat que permeti estimular-la.

Una persona espiritualment sensible és compassiva, oberta, conscient de si mateixa i del seu present. És un ésser humà que té capacitat d’admirar-se i de meravellar-se de la naturalesa.

Aquesta capacitat és l’origen de la interrogació, i la interrogació activa la recerca i el desenvolupament de la ciència i de la filosofia. Recordem allò que Aristòtil afirma en la Metafísica: els homes van començar a filosofar moguts per l’admiració. En efecte, l’admiració activa la pregunta i la pregunta activa el pensament; però l’admiració neix del sentiment d’estranyesa que causa el món quan es contempla com un tot i quan es confronta al propi jo.

Tal vegada, la millor definició d’espiritualitat que integra les diverses nocions breument exposades més amunt és aquesta de Steve Nolan, Philip Saltmarsh i Carlo Leget (2011):

L’espiritualitat és una dimensió dinàmica de la vida humana que fa referència a la manera a través de la qual la persona experimenta, expressa o indaga el sentit de la seva existència; la manera com es relaciona amb el moment present i amb si mateixa, amb els altres, amb la naturalesa, amb Déu i amb allò que és significatiu o sagrat.

Aquesta definició inclou la recerca del sentit, la consciència d’un mateix i la vinculació amb l’entorn, amb el propi jo i amb la realitat fonamental. Subratllem l’aspecte dinàmic que s’atribueix a l’espiritualitat. Massa sovint s’entén l’espiritualitat humana d’una manera ahistòrica i fixa, quan, de fet, és una dimensió dinàmica que canvia i experimenta transformacions al llarg del periple vital de la persona.

No es pot concebre l’espiritualitat com una substància separada, com una entitat aïllada del cos i de les seves necessitats, sinó en íntima relació amb totes les dimensions fonamentals de la persona: la corporal, la psíquica (mental i emocional, conscient i inconscient) i la social. Les quatre dimensions de l’estructura humana estan implicades mútuament, de tal manera que la vida espiritual experimenta una evolució en el decurs dels anys i una alteració a causa de la influència de les altres tres dimensions.

Entesa en un sentit ampli, hi ha una íntima relació entre espiritualitat i qualitat humana. Tal com la concebem, l’espiritualitat degudament conreada permet desenvolupar una existència humana de més qualitat, més profunda i autèntica, atès que potencia el coneixement i la consciència d’un mateix; la relació fluida amb els altres, propis i estranys, i el sentit de pertinença al tot i de compassió envers tots els éssers. És normal, doncs, que la formació de l’espiritualitat interessi les autoritats educatives dels països més desenvolupats del món (Torralba, 2012a).

Segons J. Collet i M. Fernández (2007, 29), «la qualitat humana és una expressió que fa referència a una manera de ser humans, és a dir, a una matriu conductual impregnada per un determinat conjunt de valors que es consideren humanitzadors, i aquests poden canviar substancialment al llarg de la història, ja que depenen dels contextos en els quals s’inscriuen».

Segons aquests autors (Collet & Fernández, 2007, 46), «una persona amb qualitat humana és aquella que la seva manera d’“estar al món” és tractant els altres com a fins i no com a mitjans, amb capacitat d’empatia i de solidaritat envers terceres persones i amb un gran respecte tant per ella mateixa, com pels altres, com per l’entorn en el qual viu, entenent aquest tant en la seva vessant més física (territori, paisatge urbà i medi ambient), com en la seva part més social i cultural i en la part més transcendental, és a dir, universos simbòlics, religió».

La qualitat humana depèn, doncs, de la correlació creativa de tres factors: el respecte, la integritat i la coherència. Entesa així, hi ha una correlació íntima entre espiritualitat i qualitat. L’espiritualitat és, al capdavall, una manera d’estar en el món, una modalitat d’existència (per dir-ho amb paraules de Søren Kierkegaard), un mode d’exercir l’ofici de ser persona que és beneficiós no només per a un mateix, sinó també per al conjunt social.

El respecte a tots els éssers, la solidaritat total, la compassió universal i la capacitat de meravellar-se són valors que brollen del conreu de l’espiritualitat i que introdueixen qualitat a la vida humana.