Читать книгу Religions, espiritualitat i valors - Francesc Torralba Rosselló - Страница 8

Hi ha un tercer cercle concèntric, el de la confessionalitat, que indica l’adhesió a una comunitat religiosa, evoca la idea de sentit de pertinença, de tal manera que expressa una vinculació activa amb una determinada comunitat religiosa i el seu sistema de creences, de cultes, de festes i de celebracions. Hi participen les persones que s’ubiquen dins d’una comunitat religiosa, sigui des de la vocació laïcal o des de la vocació de vida consagrada; que viuen en conformitat amb els seus preceptes o, com a mínim, ho intenten, i que celebren les seves creences i practiquen habitualment els rituals i la litúrgia que hi té lloc.

La religiositat no necessàriament es tradueix en confessionalitat. Hi ha persones que reconeixen l’existència d’una realitat transcendent o immanent i que hi estableixen una relació de comunicació, però, no obstant això, per diverses raons no s’ubiquen en el marc d’una comunitat o institució constituïda formalment. En aquests casos, hi ha un conreu de la religiositat, però no una adscripció confessional ni un sentit de pertinença a una església. És una religiositat que es desenvolupa en els marges, sense un arrelament a la comunitat de fe.

Formar part d’una comunitat religiosa, en el sentit propi del terme, comporta una profunda transformació en la persona i, de retruc, un canvi en el seu sistema de valors, de preferències i de conviccions. Les comunitats religioses no són neutres des d’un punt de vista axiològic, moralment parlant no són sistemes buits.

Dels textos fundacionals dimana un ordre de valors, una piràmide axiològica, una proposta de vida bona de la qual s’apropien els membres de la comunitat, segons la seva naturalesa i les seves capacitats. El Pentateuc, l’Evangeli, els Vedes o el Tao-teking són textos religiosos que, a la vegada, contenen una saviesa pràctica, una proposta moral sobre com viure la vida en aquest món. No només atenen la pregunta kantiana sobre què puc esperar, la pregunta escatològica, sinó també sobre com he de viure, la pregunta ètica. Inclouen, per tant, una metafísica i una ètica, tot i que no depurades racionalment: una filosofia primera i una filosofia pràctica.

Les tradicions religioses es poden definir com a sistemes de creences i de pràctiques. El fet de ser membre d’una determinada comunitat religiosa comporta assumir certes creences respecte del món, de la vida eterna, de la condició humana, del més enllà de la vida temporal, de la mort i de Déu, però també comporta l’exercici de certes pràctiques. Les comunitats religioses difereixen entre si pel tipus de creences que professen els seus fidels i pel tipus de pràctiques que realitzen, però en totes hi ha creences i pràctiques.

En les societats avançades, molts ciutadans no participen en les creences ni en les pràctiques religioses de les comunitats establertes en el seu si, però reconeixen la qualitat dels valors que transmeten i la seva importància per a la cohesió social en les societats secularitzades. En aquest sentit, es produeix una assumpció selectiva de l’univers religiós que, si bé exclou el ritual i la dogmàtica, integra certs valors i pràctiques. S’observa una crisi de les creences i de les pràctiques, però no necessàriament dels valors que emanen dels universos religiosos.

És pròpia de les tradicions religioses la distinció entre allò sagrat i allò profà. Seguint les conegudes aproximacions de Mircea Eliade (2011), es pot dir que el sagrat és aquella realitat que evoca alguna cosa que la transcendeix, que apunta cap a una realitat que és més enllà de la percepció immediata d’ella mateixa; dit ras i curt, que és una mediació que posa en contacte l’ésser humà amb el món dels déus, o bé el nivell ontològic finit i temporal amb el nivell ontològic infinit i etern.

Aquesta distinció no és irrellevant des del punt de vista dels valors. Quan una realitat, una activitat, un lloc o un temps esdevenen sagrats, adquireixen, per definició, un valor i un significat importants per a la comunitat, de tal manera que esdevenen un objecte de respecte i d’atenció per part de tots els seus membres. La sacralització de certes formes de vida, d’espais i de temps té les seves conseqüències en el cos social i, fins i tot, roman en contextos de secularització. En canvi, allò que es considera profà adquireix un valor instrumental o funcional, mancat de valor en si mateix, la qual cosa té efectes en la vida social.

En les societats postmodernes secularitzades, la distinció entre sagrat i profà subsisteix, però desvinculada del seu origen genuïnament religiós. El valor sagrat de la persona humana, per exemple, és reivindicat per sectors que no s’ubiquen en el redós de les tradicions religioses, però que, en canvi, atorguen un valor absolut a la persona, encara que no la defineixen com a imatge i semblança de Déu. Subsisteixen en l’imaginari col·lectiu, doncs, vestigis de l’organització axiològica del món que prové de l’univers religiós. El valor de la persona perviu com un llegat, com una humitat que no acaba de desaparèixer tot i pintar i repintar, una vegada i una altra, la paret.

Hi ha diverses maneres de pertànyer a un credo religiós i d’adherir-s’hi. Els creients es distingeixen entre si per allò que creuen i per com creuen. Les creences són significatives des del punt de vista dels valors. Hi ha creences que alliberen i potencien l’emancipació de les persones i dels pobles, però n’hi ha que mantenen subjugades les persones i alienats els pobles.

Abans de qualificar moralment una creença, cal identificar l’objecte formal de la creença (allò que es creu) i conèixer com influencia en el desenvolupament de la societat i en la cohesió entre les persones. Per exemple, la creença provinent d’algunes religions segons la qual alguns éssers humans són impurs, mentre que d’altres són purs, té efectes directes en la fractura social, en la separació i en la legitimació de la marginació. Això no obstant, la creença derivada d’altres creences segons la qual tots els éssers humans són iguals en dignitat davant de Déu vincula estretament uns i altres i deslegitima qualsevol forma d’elitisme o sectarisme.

No es pot fer un judici de la creença in abstracto. Cal veure, en cada cas, quin és el seu objecte, quin estatut racional té i quines en són les conseqüències per a la societat. El mateix es pot dir de les pràctiques. Hi ha pràctiques d’origen religiós, com la pregària o la caritat, que tenen poderosos beneficis en la societat; però hi ha pràctiques de tipus discriminatori o vexatori que, sens dubte, mereixen una valoració negativa i un refús total.

També és pertinent reconèixer que, així com la raó produeix els seus monstres, també del si de la religió neixen greus deformacions que tenen efectes molt perniciosos en el cos social. Fenòmens com el fanatisme, el sectarisme o el fonamentalisme són deformacions que emanen de l’univers religiós i que legitimen pràctiques violentes i destructives. Sembla pertinent distingir nítidament les tradicions religioses de les formes bàrbares i deformades que es generen en el seu redós i que són fonts de violència i de conflicte.

Els grans líders religiosos de la humanitat s’han pronunciat reiteradament contra aquest tipus de deformacions, contra la violència i la destrucció infligides en nom d’una divinitat o d’un Déu.

Es pot llegir, per exemple, en el Compendi de la doctrina social de l’Església (Consell Pontifici de la Justícia i de la Pau, 2005, 496):

La violència no constitueix mai una resposta justa. L’Església proclama, amb la convicció de la seva fe en Crist i amb la consciència de la seva missió, que la violència és un mal, que la violència com a solució dels problemes és inacceptable, que la violència és indigna de l’home. La violència és una mentida, perquè és contrària a la veritat de la nostra fe, a la veritat de la nostra humanitat. La violència destrueix allò que diu que defensa: la dignitat, la vida, la llibertat dels éssers humans.