Читать книгу Religions, espiritualitat i valors - Francesc Torralba Rosselló - Страница 7

Massa sovint s’identifica directament l’espiritualitat amb la religiositat, tot i que evoquen idees distintes.

Farra (1998), per exemple, fa una distinció entre els dos conceptes. Segons ell, l’espiritualitat és una dimensió de l’ésser, una qualitat inherent a tot ésser humà, mentre que la religiositat té a veure amb l’obrar, amb l’acció.

Aquest investigador entén la qüestió a partir de cercles concèntrics. El primer cercle, comú a tot ésser humà, és el de l’espiritualitat; el segon és el de la religiositat, que inclou pràctiques com ara l’oració, els rituals i la celebració, i, finalment, hi ha el tercer, que és el sentit de pertinença a una determinada confessió, allò que podem denominar confessionalitat.

Segons aquesta distinció, l’espiritualitat és el més comú i més nuclear de tot ésser humà, mentre que la religiositat depèn totalment dels entorns, dels contextos, de les tradicions rebudes i de les mediacions heretades. El conreu d’aquesta religiositat no comporta necessàriament un creixement de la consciència personal ni del sentit de pertinença al tot, i tampoc en deriva un increment del sentit de solidaritat ni de la compassió universal.

La religiositat és plural, com plurals són les cultures i les tradicions humanes. Hi ha espiritualitat sense religiositat i també pot haver-hi una religiositat sense un desenvolupament espiritual.

Segons aquest autor, la recerca de sentit, que és l’activitat més pròpia de la vida espiritual, pot desenvolupar-se en el marc de les institucions religioses tradicionals, però també al marge.

Així doncs, sense negar el valor inherent de la religiositat i de les seves múltiples expressions, aquest terme no es pot confondre amb l’espiritualitat. Tota religiositat té una referència concreta i particular, sempre està vinculada a un entorn i a un món local. Es materialitza en un culte i en un determinat moment de l’any. En canvi, l’espiritualitat és, per definició, una dimensió d’obertura, d’universalitat, de sentit de pertinença al tot i de compassió global que transcendeix qualsevol forma local.

La devoció popular, la vinculació emocional i religiosa a un determinat lloc, a un santuari o a una ermita, són formes de religiositat que contribueixen a l’arrelament simbòlic i espiritual de la persona, mentre que el conreu de l’espiritualitat desenvolupa la consciència universal i cosmopolita. Són, doncs, dues dinàmiques distintes, però complementàries.

Hi ha una segona manera d’entendre la paraula religiositat que té més gruix filosòfic. Segons aquesta segona accepció, la religiositat transcendeix el culte i els rituals i es refereix a la idea de relació amb un ésser distint, amb una realitat que l’home reconeix en el fons de la consciència i amb la qual estableix algun tipus de relació (religio), de comunicació.

Aquesta realitat, sigui Déu o una diversitat de déus, és, en qualsevol cas, una realitat diferent, distinta del jo, però que entra en relació amb el jo en una dinàmica comunicativa, de tal manera que hi ha reconeixement, escolta, interrelació; en definitiva, vida interpersonal. És una realitat que té una dimensió personal, a la qual se li poden revelar pensaments i sentiments i adreçar súpliques, però també se li poden agrair els dons rebuts.

Aquesta segona idea de religiositat evoca la noció de fluïdesa entre el jo i la realitat fonamental. Una expressió bàsica d’aquesta interacció és, per exemple, la pregària o l’oració, sigui de petició o d’agraïment. En l’espiritualitat no es reconeix una alteritat, mentre que en la religiositat el jo es confronta a una realitat que no és física ni material, que ningú no ha vist mai, però que reconeix a partir de diverses mediacions. En la religiositat hi ha la percepció interior d’un vincle, d’un relligament, d’una religación, en paraules del filòsof basc Xavier Zubiri.

La persona que conrea la religiositat tracta de viure amb transparència respecte d’aquesta realitat, intenta viure conforme a allò que vertaderament és, sent tant receptiva com pot a la voluntat de la realitat. En definitiva, en la religiositat hi ha dualitat, mentre que en l’espiritualitat hi ha un jo que pren consciència que és en el món, que està vinculat a tot el que hi ha, un jo que es formula la qüestió del sentit i que se sent cridat a practicar la compassió vers tots els éssers.

La religiositat, a diferència de l’espiritualitat, pressuposa un acte de fe, el reconeixement d’una realitat que no pot ser vista ni oïda, l’adhesió a un ésser que no pot contrastar-se empíricament ni verificar-se científicament.

Hi ha, encara, una tercera manera de comprendre la religiositat. Segons Bortolin (2008), la religiositat és, essencialment, obertura al misteri. Aquest és precisament el significat que li dóna el pare de la teoria de la relativitat, Albert Einstein (2010). La relaciona directament amb el misteri que l’home percep a l’hora de contemplar l’univers. Aquesta idea de religiositat és, al nostre entendre, idèntica a la d’espiritualitat, perquè obertura al misteri encara no significa reconeixement d’una realitat distinta amb la qual interaccionar.