Читать книгу Caminar, una filosofia - Frederic Gros, Frédéric Gros - Страница 10

Estar el mínim temps possible assegut: no creure en cap pensament que no s’hagi format a l’aire lliure, en el moviment lliure del cos —en cap idea en què els músculs no hagin participat també en la festa—. Tots els prejudicis provenen de les entranyes. Repeteixo que ser un cul-de-plom és el veritable pecat contra l’esperit.

FRIEDRICH NIETZSCHE²

Les ruptures, escrivia Nietzsche, són difícils, perquè el vincle que es trenca fa patir. Però al seu lloc ben aviat ens neix una ala. La vida de Nietzsche estava feta d’aquests despreniments, d’aquestes ruptures, d’aquests aïllaments: el món, la societat, els companys de camí o de treball, dones, amics, parents. Però cada augment de la solitud significarà un aprofundiment de la pròpia llibertat: cap compte per rendir, cap compromís que ens obstaculitzi, la visió clara, alliberada.

Nietzsche va ser un caminador remarcable, tenaç. Sovint en fa esment. La caminada a l’aire lliure va ser com l’element de la seva obra, l’acompanyament invariable de la seva escriptura.

La seva existència es resumeix en quatre grans actes.

D’entrada, els anys de formació: des del seu naixement (1844) fins a la seva nominació com a professor de filologia a la universitat de Basilea. El seu pare és pastor, un home dret i bo, que mor jove. A Nietzsche li agrada imaginar-se com l’últim graó d’una línia de noblesa polonesa (els Nietzski). Amb la mort del seu pare (quan ell només té quatre anys) es converteix en la promesa de la seva mare, de la seva àvia i de la seva germana. L’objecte de la seva més gran sol·licitud. Molt intel·ligent, l’infant continuarà la seva escolaritat a l’institut de Pforta, famós i dur, on rebrà una formació clàssica. Allà serà sotmès a un règim de ferro, del qual més endavant reconeixerà la grandesa, segons l’equació grega: per saber manar cal saber obeir. La seva mare creu en ell i hi bolca tota la seva admiració, mentre espera que posarà tota la seva brillant intel·ligència al servei de Déu. El voldria teòleg. Està dotat d’una salut excel·lent i només pateix una gran miopia, que, sens dubte, va ser molt mal corregida. Segueix estudis brillants de filologia, primer a la universitat de Bonn i després a Leipzig. Amb vint-i-quatre anys va ser nomenat professor de filologia a la universitat de Basilea, després de ser-hi recomanat pel savi Ritschl. És un fet excepcional per a la seva edat. S’obre el segon acte.

* * *

Durant deu anys ensenyarà filologia grega, deu anys difícils i de fracassos. El treball és enorme: a més de les classes a la universitat, n’ha de donar al gran institut de la ciutat (el Pedagogium). Però Nietzsche vol ser un simple filòleg? Durant molt temps havia estat temptat per la música, més endavant va viure fascinat per la filosofia. La ciència filosòfica li obre els braços. Ell l’abraça amb el cor una mica empetitit, perquè no és la seva darrera vocació. Com a mínim li permet de llegir els grecs: les tragèdies (Èsquil, Sòfocles), els poetes (Homer, Hesíode), els savis (Heràclit, Anaximandre) i els historiadors (Diògenes Laerci l’apassiona perquè —diu— hi veu els homes més enllà dels sistemes). El primer any el passa de meravella: treballa amb fervor preparant els seus cursos, experimenta l’èxit amb els estudiants, fa nous col·legues, amb un dels quals es farà amic íntim i fidel: Franz Overbeck, professor de teologia. L’amic de sempre, aquell a qui es recorre quan necessites ajuda, el que l’anirà a buscar a Torí després del desastre. L’any 1869 Nietzsche fa un viatge a Lucerna, i després se’n va a Tribschen, on fa una emotiva visita al Mestre (Wagner), al seu immens i monumental casalot. Allà es deixa fascinar per Còsima, a qui, en les seves cartes de bogeria, es referirà com «la meva princesa Ariadna, la meva estimada. Un prejudici vol que jo sigui un home, però certament els he freqüentat llargament».³

L’entusiasme, l’ardor del treball universitari, la salut perfecta són, malgrat tot, de curta durada. Els accessos i les crisis es comencen a multiplicar. El cos es venja de malentesos pesats.

Malentès professional. Esclata amb l’aparició d’El naixement de la tragèdia, l’any 1871, que desagradarà i fins i tot enfurirà els filòlegs d’ofici. S’ha plantejat d’escriure un llibre d’aquesta mena? Un llibre no tant de recerca seriosa com d’intuïcions vagues, metafísiques: l’etern conflicte entre el caos i la forma. Malentès pel que fa a les amistats, també. Regularment va a Bayreuth amb motiu de la trobada anual amb el Mestre, torna a Tribschen, es converteix en company de viatges per Europa, però s’adona que Wagner, atrapat pel seu dogmatisme fanàtic, la seva arrogància, representa tot allò que ell refusa i que, sobretot la seva música, no convé al seu estómac: el fa emmalaltir. La música de Wagner ofega —escriurà—, és un naufragi, s’hi ha de nedar contínuament, submergeix com un corrent palpitant, caòtic. No es toca fons quan te l’escoltes. En canvi, Rossini li ha despertat ganes de ballar. Això per no parlar de Carmen, de Bizet. Malentès sentimental: les seves demandes de casament, fetes de manera abrupta, només reben negatives. I, finalment, malentès social. Perquè no arriba a encaixar ni en l’enrenou mundà de Bayreuth ni en els cercles dels professors i dels savis.

Tot plegat, difícil d’afrontar. Cada semestre tot és més dur, més impossible. Cada cop més sovint, sent mals de cap terribles que l’estaquen al llit, en la foscor, gemegant de dolor. Els ulls el fereixen, amb prou feines pot llegir, escriure. Cada quart d’hora de lectura o d’escriptura el paga amb llargues hores de migranyes. Demana que li llegeixin, perquè els seus ulls tremolen només d’entrar en contacte amb la pàgina.

Nietzsche busca un compromís, demana que el descarreguin d’un curs i no tarda a demanar que l’alliberin de tot l’ensenyament a l’institut, de manera que li donin un any sabàtic per respirar, recuperar-se, refer les seves forces.

Però no serveix de res.

Al mateix temps, el que en aquell moment es proposa com una cura li marca el seu futur: grans caminades i grans moments de solitud. Contra els dolors llatzerants, terribles, aquests dos remeis. Fugir de l’excitació, de les sol·licituds, de les agitacions del món, que sempre ha de pagar al preu d’hores de patiment. I caminar, caminar durant llarg temps per dispersar-se, distreure’s, oblidar els cops de martell dins de les seves témpores.

Encara no ha estat pres per la mineralitat dura de les altes muntanyes o per la sequera perfumada dels senders rocosos del Sud. Camina, sobretot, per les vores dels llacs (el llac Léman, amb Gersdorff, sis hores de caminada cada dia), o s’enfonsa en l’ombra dels boscos (els boscos de pins de Steinabad, al sud de la Selva Negra: «Camino molt, a través dels boscos, i tinc remarcables xerrades amb mi mateix»).

Al mes d’agost de 1877 es troba a Rosenlaui, on viu com un ermità: «Només que en algun lloc pogués tenir una casa petita, com aquí, caminaria de sis a vuit hores cada dia, component els pensaments que de seguida anotaria en un paper.»⁴

Però res no li surt tal com voldria. Els dolors són massa forts. Les migranyes el claven al llit durant dies, els vòmits el retorcen de dolor tota la nit. Els ulls li fan mal, i va perdent visió. Al mes de maig de 1879 presenta la dimissió de la universitat.

* * *

Aquí s’obre la tercera gran època de la seva vida. Deu anys, des de l’estiu de 1879 fins als primers dies de 1889. Durant aquest temps viurà de tres petites pensions que li permeten sobreviure molt modestament, allotjar-se en petits albergs, pagar el tren que el duu de la muntanya a la mar, de la mar a la muntanya, a vegades fins a Venècia, per visitar Peter Gast. És llavors que es convertirà en el caminant sense comparació que la llegenda ens indica. Friedrich Nietzsche camina, camina com si treballés. Treballa caminant.

Des del primer estiu, descobreix la seva muntanya, l’Alta Engadina, i l’any següent el seu poblet, Sils-Maria. L’aire hi és transparent, el vent viu, la llum tallant. Com que detesta la calor sufocant, hi passarà tots els estius, fins al final (excepte l’any de Lou). Escriu als seus amics (Overbeck, Köselitz) que ha descobert la seva natura, el seu element, la seva mare, que hi ha trobat «els millors camins que pugui esperar el gairebé cec en què m’he convertit, i l’aire més tònic».⁵ És el seu paisatge, s’hi sent com lligat per la sang «o encara més».⁶

Des del primer estiu, camina tot sol fins a vuit hores cada dia, i escriu El viatger i la seva ombra.

Gairebé tot ha estat pensat mentre feia camí i gargotejat amb llapis en sis petits quaderns.⁷

I passarà l’hivern a les viles del sud, sobretot a Gènova, a la badia de Rapallo, i més tard a Niça («Em passejo una mitjana d’una hora al matí, tres hores a la tarda, amb un bon pas, sempre pel mateix camí: que està prou bé per suportar la repetició»),⁸ i a Menton un únic cop («He trobat vuit caminades»).⁹ Els turons seran el seu cavallet d’escriptura, i el mar la seva gran volta («El mar i el cel pur! Per què abans em torturava!»).¹⁰

I caminant, dominant el món i els homes, compon a l’aire lliure, imagina, descobreix, s’exalta, s’espanta del que troba, molest i atrapat per tot el que li passa en les seves caminades.

La intensitat dels meus sentiments em fa riure i estremir a la vegada —sovint m’ha passat de no poder deixar la meva habitació per la ridícula raó que els meus ulls estaven envermellits—, i per què? Doncs perquè la nit abans havia plorat més del compte, durant les meves llargues caminades, i no pas unes llàgrimes sentimentals, sinó unes llàgrimes de felicitat, cantant i vacil·lant, atrapat per una mirada nova que marca el meu privilegi sobre els homes d’avui.¹¹

En deu anys escriurà els seus llibres més importants, des d’Aurora fins a La genealogia de la moral, de La gaia ciència fins a Més enllà del bé i del mal, sense oblidar Així parlà Zaratustra. Es converteix en l’ermità («trobar-me de nou ermità, i fer deu hores cada dia de caminada d’ermità»),¹² el solitari, el viatger.

* * *

En aquest cas, la marxa no és —com passa en Kant— el que distreu del treball, aquella higiene mínima que permet al cos refer-se d’haver estat assegut, encorbat, partit per la meitat. Per a Nietzsche es tracta de la condició de l’obra. Més que la seva relaxació o fins i tot el seu acompanyament, caminar és pròpiament el seu element.

No som d’aquells que no pensem si no és enmig dels llibres i als que els calen els estímuls de les pàgines perquè els naixi alguna idea; el nostre ethos consisteix a pensar a l’aire lliure, caminant, saltant, pujant, ballant, preferentment en muntanyes solitàries o a la vora del mar, allà on fins i tot els camins es tornen meditatius.¹³

Quants autors han escrit els seus llibres només a partir de la lectura d’altres llibres, quants d’aquests llibres fan olor de resclosit de biblioteca... Com es jutja un llibre? Per la seva olor (i encara més, com veurem, per la seva cadència). Per la seva olor: hi ha massa llibres que fan l’olor de l’atmosfera espessa dels gabinets de lectura o dels despatxos. Peces sense llum, poc airejades. L’aire circula amb dificultats entre els prestatges i es carrega de floridures, de la descomposició lenta del paper, de l’alteració química de la tinta. L’aire hi és carregat de miasmes.

Altres llibres respiren un aire viu: l’aire viu de fora, el vent de les altes muntanyes, tant si és el buf glaçat de les altures xocant contra el cos, com, al matí, l’aire fresc dels senders del sud rodejats de pins, travessats per perfums. Aquests llibres respiren. No estan sobrecarregats, saturats d’erudició morta, vana.

Ràpidament entenem si l’autor ha aconseguit la seva idea assegut davant del seu escriptori, amb el ventre comprimit, el cap enmig dels seus papers. Que ràpid que es llegeix el seu llibre! La compressió dels intestins es fa sentir tan de pressa com l’aire rarificat, el sostre baix, l’habitació exigua.¹⁴

Però també hi ha la recerca d’una altra llum. Les biblioteques són sempre massa ombrívoles. L’amuntegament, l’apilament, la juxtaposició indefinida de volums, l’alçada dels prestatges, tot convergeix a evitar que passi el dia.

Altres llibres reflecteixen la llum tallant de les muntanyes, o la brillantor de la mar al sol. I, sobretot, els colors. Les biblioteques són grises, i grisos els llibres que s’hi escriuen: tot està sobrecarregat de cites, de referències, de notes a peu de pàgina, de prudència explicativa, de refutacions indefinides.

Finalment haurem de parlar del cos dels escribes: les seves mans, els seus peus, les seves espatlles i les seves cames. El llibre com a expressió d’una fisiologia. En massa llibres se sent el cos plegat, assegut, encorbat, encongit sobre ell mateix. El cos que camina és desplegat i tens com un arc: obert als grans espais com la flor al sol. El tors exposat, les cames esteses, els braços esvelts.

Per fer la valoració d’un llibre, d’un home o d’una música, el nostre primer reflex és demanar-nos si sap caminar?¹⁵

Els llibres dels autors presoners dels seus murs, clavats a les seves cadires, són indigestos i pesats. Neixen de la compilació dels altres llibres sobre la taula. Són llibres com oques grasses: farcits a la força de citacions, plens de referències, pesants d’anotacions. Són pesats, obesos i es llegeixen lentament, amb enuig, dificultat. Fan un llibre amb altres llibres, comparant uns signes amb altres, repetint allò que els altres han dit d’allò que altres han explicat. Es verifica, es precisa, es rectifica: una frase esdevé un paràgraf, un capítol. Un llibre es converteix en el comentari de cent llibres sobre una frase d’un altre.

Per contra, qui compon caminant està lliure de lligaments, el seu pensament no és esclau dels altres volums, gens pesat per les verificacions, ni engreixat pel pensament dels altres. No hi ha comptes per passar, amb ningú. Només pensar, jutjar, decidir. És un pensament que neix d’un moviment, d’un impuls. S’hi sent l’elasticitat del cos, el moviment de la dansa. Ell reté, esprem l’energia, el salt del cos. Pensar la mateixa cosa, sense la interferència, la boira, la presa, la duana de la cultura i de la tradició. No serà una tirallonga de demostracions, sinó pensaments lleugers i profunds. El repte és ben bé aquest: com més lleuger sigui un pensament, més s’elevarà i esdevindrà profund perquè estarà a la vertical, vertiginosament, de les maresmes espesses de conviccions, de l’opinió, dels sabers instituïts. Mentre que els llibres concebuts a les biblioteques són, pel contrari, superficials i pesats. Es queden en el nivell de la recòpia.

Pensar mentre es camina, caminar tot pensant, i que l’escriptura no sigui més que una pausa lleugera, com en una caminada el cos reposa en la contemplació dels gran espais.

Per acabar, en Nietzsche això significa un elogi del peu. No només s’escriu amb les mans. Només s’escriu bé «amb els peus».¹⁶ El peu és un excel·lent testimoni, potser el més segur. Cal saber si, tot llegint, el peu «està atent» —perquè en Nietzsche el peu escolta, tal com es llegeix en el segon «cant de dansa» de Zaratustra: «Els dits dels meus peus es van aixecar per escoltar; perquè el dansant porta les orelles als dits dels peus»— si tremola de plaer en llegir perquè el conviden a ballar, a marxar, a fora. Per jutjar la qualitat de la música, cal confiar en el peu. Si, mentre escolta, el peu sent el desig de marcar la cadència, de recolzar-se a terra per saltar, ja és un bon signe. Tota música és una invitació a la lleugeresa. D’aquesta manera, la música de Wagner deprimeix el peu: li fa por, no sap com posar-s’hi. Encara pitjor, s’esllangueix, s’arrossega, gira en tots els sentits i s’irrita.

Escoltant Wagner, com dirà en els seus darrers textos, és impossible de sentir el desig de dansar, perquè un se sent submergit en els meandres de la música que fan remolins, torrents vagues, empremtes confuses.

Quan aquesta música actua sobre meu, sento immediatament dificultats per respirar: el meu peu s’enerva i es revolta; li agradaria poder marcar la cadència, dansar, caminar [...], reclama de la música, sobretot, la borratxera de caminar bé.¹⁷

Ja hem vist que Nietzsche caminava tot el dia, gargotejant de tant en tant el que el seu cos en marxa, que s’enfrontava al cel, a la mar, a les glaceres, inspirava al seu pensament, d’aquest desafiament. De les seves marxes en retinc sempre el moviment d’ascensió. Jo soc, diu Zaratustra, «l’home que viatja, que conquereix les muntanyes; no m’agraden les planes, no puc estar massa temps en pau assegut; i, sigui quin sigui el meu destí futur i el que pugui viure encara, caldrà caminar i fer ascensions, perquè sempre es fa l’experiència d’un mateix».¹⁸ En Nietzsche, caminar vol dir, sobretot, elevar-se, grimpar, pujar.

A Sorrento, ja l’any 1876, triava per a les seves passejades quotidianes els senders de les muntanyes de darrere de la vila. De Niça, li agradava agafar el sender que portava en pendent fins al petit vilatge d’Eze, des d’on es trobava just a sobre de la mar. A Sils-Maria emprenia els camins que pujaven a les altes valls. A Rapallo, s’enfilava al Monte Allegro («el principal cim de la regió»).

En Nerval, els senders dels boscos —laberints plans—, les febles planes conviden el cos que camina a la dolçor, a la languidesa. I ens en tornen records com si fossin un moviment de bromes. En Nietzsche, l’aire és més viu i, sobretot, sec, transparent. El pensament és tallant, el cos està despert, estremidor. Llavors només poden ser records el que remunta, però judicis el que hi cau: diagnòstics, troballes, incisos, judicis.

El cos que s’enfila s’esforça, està en tensió contínua. Ajuda el pensament en la seva inspecció: encara una mica més lluny, una mica més amunt. No es pot defallir, s’ha de mobilitzar l’energia per avançar, recolzar fermament el peu i hissar el cos lentament, i després reprendre l’equilibri. D’aquesta manera també funciona el pensament: una idea per elevar-se a coses encara més increïbles, inaudites, noves.

I encara una mica més tard: es tracta de guanyar altura. Alguns pensaments només poden aparèixer a sis mil peus sobre les planes i els rius ensopits.

«Sis mil peus per sobre de l’home i del temps.» Aquell dia, jo caminava a través del bosc, al llarg del llac de Silvaplana; em vaig aturar a prop de Surlei, a prop d’un bloc de roca enorme, que s’aixecava com una piràmide. Va ser llavors que em va venir aquest pensament.¹⁹

Saber que el món s’agita sota els teus peus. Suave turba magna... Que n’és, de dolç, endevinar la multitud immòbil des de la transparència de les glaceres, que s’esllangueixen al seu lloc, ben ensota... Però no, l’aristocràcia de Nietzsche no arriba fins a aquest menyspreu arrogant.

És més aviat que, per pensar, cal una vista desembarassada, ser en un lloc elevat, disposar d’un aire transparent. Cal desimboltura per poder pensar lluny. I llavors què importen els detalls, les precisions, les exactituds: s’ha de veure dibuixada la nervadura del destí dels homes. Des de ben amunt, s’aprecia el moviment dels paisatges, el dibuix dels turons. Com en la història: l’antiguitat, el cristianisme, l’edat moderna. Quins tipus, personatges, essències produeix? Des del moment en què es té el nas enganxat a les dates, als fets, tot es replega sobre la seva particularitat crispada. Quan el que cal és construir ficcions, mites, destins generals.

Encara ens falta pujar un bon tros de camí, lentament, però sempre més amunt, perquè d’aquesta manera puguem guanyar un punt de vista lliure sobre la nostra vella civilització.²⁰

Alguna cosa tan neta com el traçat d’un camí. No aquest menyspreu estúpid d’aquells que estan asseguts, ni tampoc la compassió que Nietzsche reconeix que sempre ha estat el seu problema («des que era un infant, no he deixat mai de verificar que “la pietat és el meu més gran perill”»),²¹ aquesta compassió de veure els éssers humans afanyar-se, anar a missa o als jocs, cercar el reconeixement dels seus semblants, empantanegar-se en imatges tristes: pobres d’ells mateixos. Mentre que, des d’allà dalt, es comprèn el que va fer emmalaltir l’home, el verí de les morals sedentàries.

A més a més, al llarg de les grans passejades sempre hi ha el pas dels colls, on de cop apareix un altre paisatge. Hi ha l’esforç, la pujada, i després el cos es gira i veu la immensitat als seus peus, o bé en un viratge del camí té lloc una transformació: una cadena de muntanyes, una esplendor que esperava.

Molts aforismes s’han construït sobre aquests canvis de perspectiva, aquestes exclamacions finals on es descobreix una altra cosa, el secret d’una troballa com un paisatge nou, i l’alegria que l’acompanya.

Finalment caldria dir tot allò que l’Etern Retorn deu a l’experiència de la marxa, sabent també que les llargues excursions de Nietzsche es feien per camins coneguts, recorreguts precisos que li agradava repetir. Qui ha caminat durant un bon temps esperant que, en arribar al final del camí, hi haurà una contemplació desitjada, quan aquesta li és donada sempre hi troba una vibració del paisatge. Aquest es repeteix en el cos del caminant. L’acord de les dues presències, com dues cordes que sonen alhora, vibren i es nodreixen cadascuna de la vibració de l’altra, és com un nou impuls indefinit.

L’Etern Retorn és desplegar en un cercle continu la repetició d’aquestes dues afirmacions, transformar en cercle la vibració de les presències. La immobilitat del caminant davant del paisatge és la intensitat mateixa d’aquesta copresència que fa néixer una circularitat indefinida d’intercanvis: sempre he estat allà, demà, contemplant aquest paisatge.

* * *

Tot i això, a mitjans de la dècada de 1880, aquí i allà Nietzsche es queixa de no poder seguir caminant de la mateixa manera que ho havia fet abans. Li fa mal l’esquena i es veu obligat a passar grans estones estirat en una butaca. Malgrat tot, hi insisteix, però les seves caminades esdevenen cada cop menys llargues. Fins i tot a vegades es fa acompanyar. L’Ermità de Sils, com li deien, surt ara sovint a passejar amb les seves protectores, les joves admiradores: Helen Zimmern, que ha traduït el seu Shopenhauer com a educador; Meta von Salis, la jove aristòcrata que li atorga l’aval de la noblesa local; l’estudiant Resa von Schirnhofer; Hélène Druscowitz, que acaba de descobrir la filosofia.

Les caminades no són les mateixes, menys solitàries. Nietzsche es comporta cada cop més com un home honest, com un galant, rodejat de dones cultes. Els fa visitar la roca a prop de la qual va rebre la il·luminació de l’Etern Retorn, els fa emotives confidències sobre la seva amistat amb Wagner.

Però el dolor l’atrapa, lentament: a partir de 1886, es torna a queixar de migranyes atroçment llargues. També li tornen els vòmits. A cada viatge que fa, li calen més dies per recuperar-se. Sovint una caminada una mica llarga aconsegueix cansar-lo durant diversos dies.

Les ciutats cada cop el disgusten més: les troba brutes, cares. Durant les seves estades d’hivern, no troba la manera de pagar-se a Niça cap habitació exposada al sud, i hi passa fred. A Sils, durant l’estiu, sovint el temps li sembla massa dolent. Venècia se li fa atroçment depriment. El seu estat es va degradant.

La darrera metamorfosi. El darrer acte de la seva vida comença com un cant de renovació, una oda a l’alegria. Descobreix Torí per primera vegada al mes d’abril de 1888. És com una il·luminació: la ciutat és completament clàssica «tant per als peus com per als ulls. I quin empedrat!».²² Li encanten els grans passejos al llarg del Po.

Després d’un darrer estiu més que ombrívol a Sils («eterns mals de cap, eterns vòmits»),²³ torna de nou a Torí al mes de setembre. És de nou l’alegria, com un miracle.

És un estat de felicitat sobtada, de salut magnífica. Els patiments s’han aturat totalment, com per art d’encanteri. Ja només sent el seu cos com una lleugeresa, un impuls. Treballa de pressa i bé. Els ulls ja no li fan mal. L’estómac ho suporta tot. En qüestió de mesos escriurà diversos llibres, com reguerons de pólvora. Camina amb passió i, al vespre, acumula notes per a la seva gran obra sobre la transvaloració.

Els primers dies de gener de 1889, Joseph Burckhardt rep de Nietzsche una carta del dia 6. S’alarma: és la carta d’un dement, d’un boig («comptat i debatut, m’hauria agradat més ser professor a Basilea que no Déu; però he dubtat a portar l’egoisme fins a l’extrem de dispensar-me la creació del món»).²⁴

Altres cartes d’aquella primera setmana de gener serveixen de testimoni del mateix estat. Nietzsche firma com a Dionís, o com el Crucificat («una vegada que m’has descobert, t’ha estat fàcil de trobar-me; la dificultat des d’ara serà de perdre’m»).²⁵

De seguida Burckhardt avisa Overbeck, que surt corrent cap a Torí. Quan hi arriba, li costa trobar Nietzsche en el seu petit allotjament, a casa dels Fino.

Els amos de la casa no saben què fer: Nietzsche s’ha tornat incontrolable. Un dia s’havia enganxat al coll d’un cavall que el seu amo havia maltractat, tot plorant sense aturador. Deambula i llença discursos incoherents, arenga les masses, segueix enterraments dient que ell és el mort.

Overbeck entra i troba Nietzsche ajagut en una butaca, desaforat, mirant amb espant les proves del seu darrer opuscle. Aixecant els ulls, s’adona de la presència del seu amic de sempre. Sota el xoc de la sorpresa, Nietzsche s’aixeca i es tira al seu coll: l’ha reconegut. I plora. Se li abraça mentre segueix plorant. Com si veiés, escriu Overbeck, l’abisme que s’obre sota els seus peus.

Després s’asseu un altre cop i es torna a cargolar.

Nietzsche fa ara grans discursos: és un príncep a qui se li deuen totes les atencions. L’acompanyen fins al tren: canta a cor què vols i baladreja. S’ha tornat boig. Aconsegueixen dur-lo fins a Basilea dient-li que hi esperen Sa Excel·lència amb motiu d’una recepció.

Nietzsche s’ha tornat boig. És acollit a la clínica de Basilea, d’on és traslladat a Jena, sense que se li noti cap progrés. La seva mare acaba acollint-lo a casa seva, a Naumburg. S’ocuparà d’ell fins a la mort, amb dedicació, paciència i amor. El renta, el cura, el consola, el porta a passejar, el vetlla. Durant set anys.

Nietzsche es tanca cada vegada més dins del silenci, o presenta discursos incoherents. Les seves frases són retalls, vestigis. Ja no pensa. Encara a vegades improvisa al piano. Mai més no té migranyes ni li fan mal els ulls.

La seva mare comprèn que només els llargs passejos li fan bé. Però això no resulta fàcil: al carrer, increpa els transeünts, emet grunys. Ben aviat redueix les sortides, perquè se sent avergonyida, avergonyida del seu fill de quaranta-quatre anys que crida com els ossos, o insulta el vent. O bé surt cap al tard, quan no hi ha ningú, quan comença a fosquejar, i ell pot cridar sense molestar ningú.

Però aviat és el seu propi cos el que es converteix en un obstacle: la paràlisi guanya la seva esquena progressivament. Nietzsche acaba en una cadira de rodes: l’empenyen, el desplacen. Passa llargues hores mirant les seves mans, una després de l’altra, o agafa llibres a l’inrevés mentre murmura alguns mots. S’arrauleix en una butaca, mentre al seu voltant la gent s’agita. S’ha tornat com un infant. La seva mare el passeja pel porxo amb la cadira de rodes. A partir de la tardor de 1894, només coneix la gent més propera (la seva mare i la seva germana). Resta prostrat, normalment immòbil, arraulit a la cadira, mirant-se les mans. Pronuncia molt rares frases: «tot plegat, mort»; «jo no sembro els cavalls»; «més llum».

L’esfondrament és lent, ineluctable. Els ulls se li enfonsen, perd vertiginosament la mirada.

Mor el 25 d’agost de 1900, a Weimar.

És probable que sigui, per als homes del futur, una fatalitat, la fatalitat —per tant és absolutament possible que un dia em torni mut, per amor als homes!!!—.²⁶

2. Friedrich Nietzsche, Ecce Homo: com s’arriba a ser allò que s’és.

3. Carta a Còsima Wagner. Torí, gener de 1889.

4. Carta a Franz Overbeck. Rosenlaui, 28 d’agost de 1877.

5. Carta a la seva mare (Franzisca Nietzsche). Saint-Moritz, juliol de 1879.

6. Friedrich Nietzsche, El paseante y su sombra.

7. Carta a Heinrich Köselitz. Naumburg, 5 d’octubre de 1879.

8. Carta a la seva mare. Niça, 20 de març de 1888.

9. Carta a la seva germana Elisabeth Nietzsche. Menton, abans de novembre de 1884.

10. Carta a la mare i a la germana. Gènova, 8 de gener de 1881.

11. Carta a Heinrich Köselitz, Sils-Maria, 14 d’agost de 1881.

12. Carta a Heinrich Köselitz, Marienbad, 18 de juliol de 1880.

13. Friedrich Nietzsche, La gaia ciència.

14. Ibídem.

15. Ibídem.

16. Friedrich Nietzsche, La gaia ciència, pròleg.

17. Friedrich Nietzsche, El cas Wagner. Nietzsche contra Wagner.

18. Friedrich Nietzsche, Així parlà Zaratustra.

19. Friedrich Nietzsche, Ecce homo, «Així parlà Zaratustra».

20. Carta a Carl von Gersdorff. Steinabad, 21 de juny de 1875.

21. Carta a Franz Overbeck. Sils-Maria, 14 de setembre de 1884.

22. Carta a Heinrich Köselitz. Torí, 7 d’abril de 1888.

23. Carta a Franz Overbeck. Sils-Maria, 4 de juliol de 1888.

24. Carta a Jacob Burckhardt. Torí, 6 de gener de 1889.

25. Carta a George Brandes. Torí, 4 de gener de 1889.

26. Carta a Malwida von Meysenbug, el 1884.