Читать книгу Caminar, una filosofia - Frederic Gros, Frédéric Gros - Страница 13

No us puc donar cap adreça on respondre’m, perquè ignoro on aniré a parar properament, i per quins camins, i per on, ni per què, ni com!

ARTHUR RIMBAUD²⁷

Per a Verlaine, era «l’home de les soles de vent». Ell mateix, sent molt jove, s’havia definit així: «Només soc un vianant.» Rimbaud va caminar durant tota la seva vida.

Obstinadament, amb ànsia. Dels quinze als disset anys, Rimbaud camina per arribar a les grans ciutats: el París de les esperances literàries, per fer-se conèixer en els cercles del Parnàs, per trobar poetes com ell, ell que estava desesperadament sol, per fer-se estimar (llegir els seus poemes); i també cap a Brussel·les, per fer la carrera de periodisme. Dels vint als vint-i-quatre anys prova diverses vegades el camí del sud. Però torna a casa per passar-hi l’hivern. Preparació per al viatge. Són viatges d’anada i tornada incessants entre els ports de la Mediterrània (Marsella o Gènova) i Charleville. Caminar cap al sol. I dels vint-i-cinc anys fins a la seva mort, són els camins del desert. Caminar, aquest cop, sota el sol. D’Aden a Harar, diverses vegades.

Som-hi! Caminem, el farcell, el desert, l’avorriment i la còlera.

* * *

Amb quinze anys, fascinat per la ciutat dels poetes, París, i perquè se sentia massa sol i inútil a Charleville, Rimbaud, ple de somnis ingenus, fuig de casa. Se’n va a peu, un matí del mes d’agost, molt d’hora, sense dir res a ningú. Segurament camina fins a Givet i hi agafa el tren. Però els llibres que es revèn (llibres que havia obtingut en premis perquè era un excel·lent alumne) no li donen prou per pagar-se el trajecte complet fins a la capital. Un cop a París, a l’estació d’Estrasburg, la policia ja l’espera: el detenen per robar, per vagabundejar i el duen immediatament al dipòsit de la prefectura, d’on passa a la presó de Mazas. El seu professor de retòrica, el famós Izambard, corre a ajudar-lo i paga a l’empresa de ferrocarrils el saldo que falta del viatge per alliberar el seu alumne. Com que la línia fins a Charleville seguia tallada a causa de la guerra, Rimbaud se’n va a Douai, amb la família del seu protector. Hi passa jornades felices, parlant de literatura, mimat per les seves germanes grans. Però la mare el reclama.

Amb prou feines un mes més tard, Rimbaud revèn uns altres llibres, i es torna a escapar. Agafa el tren fins a Fumay, després continua a peu, de poble en poble (Vireux, Givet), seguint el riu Mosa. Fins a Charleroi.

Després de vuit dies, havia destrossat els meus botins

a causa de les pedres del camí. Entrava a Charleroi.

Un cop allà, ofereix els seus serveis al Journal de Charleroi, que el refusa. Llavors Rimbaud se’n va a Brussel·les, sense un duro, sempre a peu, on pensa trobar-hi Izambard, el seu protector: cinquanta quilòmetres.

Anava amb les mans a les butxaques foradades;

el meu gavany també es tornava ideal.

Caminava sota el cel, Musa! I era el teu fidel.

Oh! Quants amors esplèndids he somiat!

Cinquanta quilòmetres d’exclamacions joioses, amb les mans a les butxaques i somiant la glòria literària i l’amor. Izambard no hi és. Durand, l’amic del professor, li dona el que li cal per tornar. Però Rimbaud no torna directament a casa seva, sinó a Douai, amb la seva nova família: «Soc jo, he tornat.» Arriba carregat amb una poesia nascuda al llarg dels camins —il·luminacions de fugues—, composta al ritme dels senders i dels braços que es gronxen.

Poesia de la felicitat, del repòs festiu en els albergs rurals. La satisfacció del camí recorregut, el cos ple d’espai. La joventut.

Satisfet, vaig estirar les cames per sota de la taula.

Dies i dies de caminades de tardor, enmig de colors rossos. Nits alegres a fora, al costat dels camins, sota un cel d’estrelles.

El meu alberg era l’Ossa Major.

Les meves estrelles dalt del cel feien un dolç xiuxiueig.

Rimbaud copia amb compte les seves invencions en grans fulls blancs. Content, sent l’afecte de la seva nova família. Té setze anys. El primer de novembre, la mare de Rimbaud («la boca d’ombra») ordena a Izambard que li torni el seu fill sense demores. Mitjançant la policia, «per evitar-se despeses».

Febrer de 1871, en plena guerra francoprussiana, Rimbaud encara somia París, del qual, la primera vegada, no havia conegut més que els murs d’una presó. A Charleville, el fred segueix. Arthur pren aires d’important i es deixa créixer els cabells desmesuradament. Recorre la plaça principal fumant amb pipa. Es va empipant. Sense dir-ne res, d’amagat, prepara la seva nova fugida. Aquest cop s’ha venut un rellotge de plata, i n’ha tret prou per comprar un bitllet de tren fins a la destinació. El 25 de febrer deambula per París mentre mira amb emoció els aparadors de les llibreries, s’informa de les novetats en poesia, i dorm a les gavarres que transporten el carbó, menja restes i intenta fervorosament entrar en contacte amb el Cenacle. Però ara mateix no és el moment de la literatura: els prussians assetgen París, la ciutat es cobreix de vels negres. Amb l’estómac tan buit com les seves butxaques, Rimbaud travessa les línies enemigues per tornar a casa seva, a peu, ajudat de tant en tant pels carros dels pagesos. Arriba a casa «gairebé nu, de nit, i afectat d’una forta bronquitis».

Va tornar a marxar a la primavera? Llegenda, realitat? Vet aquí l’enigma. Ho sabrem mai? Rimbaud es devia estremir amb les notícies de la Comuna. Autor d’una constitució comunista, s’impacienta a Charleville només de sentir que a París s’han revoltat. La seva infantesa havia estat pietosa, però s’ha convertit en un ferotge republicà, anticlerical mordaç. L’anunci de l’aixecament, en nom de la fraternitat i de la llibertat, l’exacerba: «L’ordre ha estat vençut.» La Comuna es decreta al mes de març. Se l’hauria vist per París a l’abril. Mai no ho sabrem. Delahaye explica que Arthur es va fer federat i que es va enrolar com a voluntari a la caserna de Babylone. Franctirador. L’episodi hauria durat quinze dies. Si havia arribat amb una barcassa de carbó, se suposa que va tornar a casa a peu, al límit de la misèria i de les seves forces. Quan no es tenen diners...

Torna una quarta vegada (o potser només tercera?) a París. Aquesta vegada havia de ser la consagració de veritat. Tardor de 1871. Està a punt de fer els disset anys. Aquesta vegada la seva mare ha estat avisada amb temps. Gairebé un viatge oficial. De fet, l’hi esperen. Fins i tot Verlaine l’ha convidat, per recomanació («veniu, veniu de pressa, gran ànima estimada»), perquè li havia enviat els seus poemes. Es va fer una col·lecta per pagar-li el tren. Rimbaud porta a París el seu Bateau ivre, com a penyora, ofrena, prova.

Ja sabem que seguiran tres llargs anys durant els quals Verlaine manté Rimbaud, tres llargs anys d’una relació tempestuosa, apassionada: bogeries zutistes,²⁸ tres turmentades estades conjuntes a Londres, borratxeres gens nobles, monstruoses tempestes i reconciliacions sublims, i el desafortunat tret que posa punt final a tot plegat a Brussel·les. Verlaine acaba a la presó. El seu company d’armes torna en més d’una ocasió a la casella de sortida (Charleville o Roche). Sempre s’hi avorreix profundament. Les seves aventures amb Verlaine l’hauran allunyat dels cercles literaris. Des dels seus inicis a París arrossega una reputació de noi brut, de brètol i groller, de bevedor empedreït.

L’any 1875, amb vint anys, ha escrit Una temporada en l’infern, les seves Il·luminacions, i potser una Caça espiritual que s’hauria perdut per sempre. No compondrà més. La publicació de la seva Temporada va ser un trist entrebanc. No pot pagar l’editor i només se n’emporta alguns exemplars. Mai no veurà publicades les seves Il·luminacions. En cinc anys, un jove haurà transformat tota la literatura. No escriurà cap poema més. Moltes cartes, això sí, d’estil telegràfic (llampecs), però ni un sol poema més. Encara seguirà caminant, obstinadament, molt.

Aquesta vegada vol viatjar lluny, aprèn idiomes sol a la seva habitació. Estudia alemany, prova l’italià, es planteja l’espanyol, treballa en un diccionari grec-rus i, sens dubte, també alguns rudiments d’àrab. Durant cinc anys, passarà els hiverns aprenent. Les llargues caminades les deixarà per a la primavera.

1875: des de Stuttgart decideix anar a Itàlia. Travessa Suïssa, primer en tren, però es troba ben aviat sense diners. Continua a peu, guanya el Sant Gotard, i arriba esgotat a Milà, on el recull una dona misteriosa. Vol anar a Bríndisi, caminant. Caurà abatut per una insolació a la carretera entre Livorno i Siena. Repatriat a Marsella, arriba fins a París i, després, un altre cop a Charleville.

1876: més que caminades, aventures. Marxa amb intenció d’anar a Rússia, després d’afaitar-se el cap, però no va més enllà de Viena, on el troben mig mort i sense papers, apallissat per un cotxer. S’enrola a l’armada holandesa, però en deserta a Salatiga (Indonèsia).

1877: marxa cap a Bremen, prova d’arribar a les Amèriques, però acaba a Estocolm com a taquiller d’un circ. Torna a Charleville.

1878: des de Marsella, agafa un vaixell cap a Egipte, però de seguida emmalalteix i és repatriat. Torna a peu a casa seva. Després marxa cap a Suïssa. De nou passa el Sant Gotard a peu fins a Gènova, des d’on s’embarca cap a Xipre (on farà de capatàs d’obra). Però, a la primavera de 1879, la febre no l’abandona. Torna a casa seva. Amb els primers freds de l’hivern, retorna a Marsella, però l’atura de nou la febre. Gira cua.

Sempre el mateix moviment, la mateixa lenta oscil·lació: l’hivern avorrit a casa seva, dominant la seva impaciència, estudiant diccionaris de llengües; la resta de temps, a provar fortuna.

Torna a partir l’any 1880, de nou cap a Xipre. Des d’allà, després d’una sortida precipitada (potser va ferir mortalment un obrer?), no es dirigeix cap al nord, sinó que, per primera vegada, continua més cap al sud. La mar Roja, fins a Aden.

Aquest serà el darrer acte de la seva existència: un decenni de desert i de muntanya, entre Aden i Harar.

Quaranta graus. Aden és un forn. Rimbaud supervisa la tria dels cafès, i és apreciat pels seus caps. Bardey, un comerciant instal·lat allà, pensa en ell per a una nova agència a Harar, a Abissínia, a l’interior, a les muntanyes. A 1.800 metres hi fa un clima temperat. Rimbaud accepta i prepara una caravana.

Per arribar a Harar, s’han de fer més de tres-cents quilòmetres, una ruta plena de malesa, de deserts de pedres, després de boscos i de muntanya, per finalment franquejar alguns colls. Rimbaud va amb un cavall, però normalment es veu obligat a anar a peu. La caravana avança lentament. Els calen dues setmanes per arribar a la seva destinació.

Un cop allà, l’empleat de la nova agència es dedica a comerciar, s’aclimata, s’avorreix, s’irrita, organitza expedicions. Un any a Harar, i retorna a Aden. Després, novament a Harar, i a Aden encara un cop més. Sempre la mateixa ruta, la mateixa fatiga. Va canviant de lloc de feina, seguint les fluctuacions de l’agència. Res no acaba de funcionar. Té alguns projectes esbojarrats, que no duren o que fracassen. Voldria guanyar diners, uns quants diners per poder-se instal·lar finalment i estar tranquil.

L’any 1885 té una idea que finalment li hauria de permetre fer fortuna. Durà una caravana amb un estoc d’armes i municions fins a Choa, on les vendria al rei Menelik. Hi inverteix tots els seus estalvis. Troba dos còmplices, dos socis, Soleillet i Labattut. Tots dos moren aviat. Rimbaud no cedeix. Hi inverteix la resta dels seus estalvis («la ruta és molt llarga, gairebé dos mesos de caminar fins a Ankorer») i marxa pel setembre de 1886. Ferrandi el veu quan marxa: «Anava al capdavant de la caravana, sempre a peu.» «Una ruta de cinquanta dies enmig del més àrid dels deserts.» De Tadjourah a Ankorer és una pista solitària que travessa la immensitat morta d’un desert de basalt. El sòl crema. Són «camins horribles que recorden l’horror suposat dels paisatges lunars». Quan arriba, no troba el rei. L’expedició esdevé un desastre financer. Rimbaud està esgotat. Torna a Harar havent-ho perdut tot i, a poc a poc, reprèn petits negocis.

Fins al dia en què el seu genoll comença a fer-li mal i se li infla desmesuradament. Té trenta-sis anys.

* * *

Arthur Rimbaud, quinze anys: un noi fràgil, amb uns ulls de color blau decidit i llunyà. A l’alba, sense fer soroll, el matí de les seves fugides, es despertava en una casa plena d’ombres, tancava suaument la porta al seu darrere. I, amb el cor bategant, veia com es despertaven calmadament els petits camins blancs. «Som-hi!»

A peu. Sempre a peu i mesurant amb les seves «cames sense rival» l’amplitud de la terra.

Quantes vegades de Charleville a Charleroi; quantes vegades per anar amb Delahaye, tots els mesos de guerra mentre el col·legi era tancat, a comprar tabac a Bèlgica; quantes vegades per retornar de París, sense res de valor, amb la fam al ventre. Quantes vegades després pels camins del sud: el de Marsella, o bé el d’Itàlia. Quantes vegades finalment la carretera dels deserts (de Zeilah a Harar, i l’expedició de 1885).

A peu sempre, cada vegada. «Soc un vianant, res més.» Res més.

Per caminar, per avançar, fa falta ràbia. En ell sempre hi ha aquest crit de partida, aquesta joia enfadada.

Som-hi, barret, capa, les mans a les butxaques, i sortim.

Endavant, carretera!

Som-hi!

I tu caminaves.

Per partir, caminar, cal ràbia. Aquesta no et ve de fora. No caminar com una crida dels grans espais, una promesa de veritat o la temptació del tresor. Sinó més aviat aquesta ràbia interior. Amb el buit al ventre, el dolor de ser aquí, la impossibilitat de romandre al mateix lloc, d’enterrar-se viu, de simplement quedar-se. Fa mal temps a casa vostra, escrivia des de les muntanyes d’Harar. A casa vostra els hiverns són massa llargs i les pluges massa fredes. Però aquí, a casa nostra, a Abissínia, aquesta misèria i aquest avorriment, aquesta immobilitat esgotadora també són insuportables: res per llegir, ningú amb qui parlar, res per guanyar.

Aquí, és impossible. Impossible aquí un dia de més. Aquí és «atroç».

Cal partir. «Endavant, carretera!» Qualsevol bon camí per prendre, qualsevol camí cap al sol, cap a una ceguesa més lleugera i avorrida. Sens dubte allà no és millor, però com a mínim és lluny d’aquí. Cal la ruta per arribar-hi. «Les mans a les butxaques foradades.» Només en ruta, sobre els senders, sobre els camins, no s’és aquí veritablement.

A reveure aquí, en qualsevol lloc.

La marxa com a expressió de la ràbia, de la decisió buida. Agafar el camí sempre és marxar: deixar enrere. En les sortides a peu sempre hi ha alguna cosa de caire definitiu que manca en els transports que fan mitja volta, en què res no és irreversible. També, quan partim, hi trobem aquesta barreja d’ansietat i de lleugeresa. Ansietat perquè abandonem (retornar és un fracàs; a peu resulta impossible de retornar, excepte que fem una simple passejada; però quan es camina durant una bona temporada, diversos dies, és impossible; caminar és anar endavant, el camí és llarg i tornar suposaria hores perdudes; el temps és greu i pesat). Però lleugeresa també per tot el que es deixa darrere d’un mateix: els altres es queden, resideixen al mateix lloc, fixos, mentre la nostra lleugeresa ens porta a altres llocs, tremolosos.

Les escapades a París, les deambulacions per Londres, les excursions a Bèlgica, la travessa dels Alps, les caminades pel desert. I, per acabar, Harar, aquell genoll desmesuradament inflat. El 20 de febrer de 1891, escriu: «Ara mateix no vaig bé.» No pot dormir de tant com la cama el fa patir. Acostumat com està al patiment, continua treballant, s’activa. Planta cara. Quan la cama se li torna completament rígida, decideix marxar, liquidant-ho tot malgrat les pèrdues. El 7 d’abril abandona definitivament Harar, a les sis del matí, en una llitera. Contracta sis homes perquè el portin per torns. Onze dies de patiment tenaç. Una vegada ha de passar setze hores sota la pluja constant. «Allò em va fer molt mal.» Més de tres-cents quilòmetres en onze dies, durant els quals és portat, sacsejat, ell que sabia córrer tan bé! Arriba extenuat. «El meu genoll s’inflava a simple vista, i el dolor augmentava contínuament.» Després d’una curta aturada, per arreglar els seus afers, onze nous dies de vaixell (l’Amazone) fins a Marsella.

És transportat a l’hospital de la Concepció. «Em trobo molt malament, molt malament.» L’han d’amputar, urgentment. Li fan un tall net per sobre del genoll. «El metge diu que encara en tinc per un mes, i que llavors només podré començar a caminar molt lentament.» La ferida cicatritza correctament. «He encarregat una cama de fusta, que només pesa dos quilos. Estarà llesta en vuit dies. Miraré de caminar amb ella molt a poc a poc.» S’emprenya per la immobilitat. La seva mare passa un moment a veure’l i després se’n va. «Voldria fer això i allò, anar aquí i allà, veure, viure, marxar.» No aguanta més l’hospital i decideix tornar a Roche, amb la seva família, en tren. Retorn, després de vint anys, a la casella de sortida. La seva germana Isabelle, amb una devoció immensa, el cura, a ell, l’irascible. Malgrat tot, el seu estat es degrada. Amb prou feines menja, no pot dormir, tot el cos li fa mal. Durant tot el dia beu infusions de rosella.²⁹

Denerit, feble com una fulla de tardor, decideix, malgrat tot, partir de nou. Darrer sobresalt. Definitivament l’estiu és massa fred al nord. Fins i tot a l’estiu, agafa de nou el vaixell cap a Marsella. Després serà Alger, o Aden. Es troba a la fi, però vol tornar a marxar, i ho fa. «Senyor, com n’és de fred el prat.»³⁰ Cap al sol. El 23 d’agost, la seva germana l’acompanya, agafa el tren amb ell. Desplaçar-se, de casa a la carreta, de la carreta al tren, d’estació en estació, cada cop és un calvari. Només arribar a Marsella és hospitalitzat. El viatge l’ha trencat totalment.

Per als metges que l’acullen, està sentenciat. Serà la seva darrera parada. Li donen algunes setmanes de vida, o potser alguns mesos. Li amaguen la situació. El 3 de setembre aconsegueix escriure sense tremolar: «Espero la cama artificial. Envieu-me-la de seguida que us arribi, tinc pressa per marxar d’aquí.» Espera la seva cama. Caminar encara. Cada dia parla de la seva nova cama, la reclama «per provar d’incorporar-se, de caminar». Cada vegada pateix més, plora mentre mira per la finestra el cel d’un blau penetrant, que sent que el crida. És com un retret cap a la seva germana: «Jo aniré sota terra i tu caminaràs sota el sol!» El seu cos va degenerant progressivament, s’anquilosa: «Només soc un tros de carn immòbil.» Està gairebé sempre sota els efectes de la morfina. Si no en pren, els patiments són atroços. Els primers dies de novembre, delira. Serà la darrera setmana que passarà aquí.

En les memòries d’Isabelle,³¹ al Rimbaud moribund, si hagués de triar, prefereixo clarament el relat del deliri últim de partida, abans que el de la conversa final. Rimbaud està clavat al llit, la paràlisi li afecta les extremitats superiors. Ben aviat li afectarà el cor. Delira: es veu caminant, tornant a marxar. Es troba a Harar i des d’allà li cal anar a Aden. «Som-hi!» Quantes vegades haurà pronunciat aquest «som-hi»... Rimbaud delira: s’ha d’organitzar la caravana, buscar camells. Somia: la seva cama ortopèdica és un èxit, «camina amb facilitat amb la seva nova cama articulada». Corre, s’enrabia de no poder partir. «De presa, de pressa, que ens esperen, tanquem les maletes i marxem.» Les seves darreres paraules: «De pressa, ens esperen.» S’hi deixa anar: no l’havien d’haver deixat dormir tant, perquè és tard. És massa tard.

«Senyor, com n’és de fred el prat.» Marxar lluny, fugir sempre de la família i de la mare (la daromphe),³² fugir del fred de les Ardenes, del vent glaçat que brama entre els boscos ombrívols, fugir de la tristesa i de l’enuig, del temps encapotat, dels dies negres, de les gralles negres sobre un cel massa gris, fugir de la penombra atroç de l’hivern. Fugir de la vil estupidesa dels asseguts. «Deixeu els rossinyols de maig.»³³

Caminar. En Rimbaud trobo el caminar en el sentit de fugir. Aquesta joia profunda que es té quan es marxa, quan es deixa enrere, sempre. No és qüestió de retornar quan es marxa. Ja ho hem fet, ja hem marxat. I aquesta joia immensa, complementària, de la fatiga, de l’extenuació, de l’oblit d’un mateix i del món. Els cops de les petjades sobre el camí tapen totes les nostres velles històries, i aquells xiuxiuejos avorrits. L’esgotament que ho ofega tot. Sempre sabem per què caminem. Per avançar, marxar, trobar, tornar a marxar.

Som-hi, la ruta!

Soc un vianant, res més.

Rimbaud va morir el 10 de novembre de 1891. Acabava de complir els trenta-set anys. En el registre de defuncions de l’hospital de la Concepció es pot llegir: «Nascut a Charleville, de pas per Marsella.»

De pas. Només hi havia vingut per tornar-ne a marxar.

27. Arthur Rimbaud, carta a la seva família des d’Aden, 5 de maig de 1884.

28. El concepte designa els membres del Cercle Zutique, un grup de poetes francesos, entre els quals hi ha Verlaine i Rimbaud, que es reunien a l’Hôtel des Étrangers per parlar, beure, fumar i escriure poemes en què es burlaven dels poetes parnassians. Zut significa ‘carai!’.

29. Pavot a l’original, segurament cascall.

30. «Seigneur, quand froide est la prairie», vers amb què comença el poema «Els corbs».

31. Publicades a l’editorial Mercure de France amb el títol de Relíquies.

32. Es refereix despectivament a la mare, amb una paraula que és la deformació de mestressa, senyora (nota del traductor).

33. «Laissez les fauvettes de mai» a l’original, que s’ha traduït com a rossinyol o tallarola (nota del traductor).