Читать книгу Caminar, una filosofia - Frederic Gros, Frédéric Gros - Страница 12

Recordaré la seva frase durant molt temps. Estàvem pujant per un camí costerut dels Alps italians. En aquell moment, Mateo em sobrepassava com a mínim mig segle: tenia més de setanta-cinc anys. Era prim com un fil, amb grans mans rugoses, cara clivellada, i encara s’aguantava dret. Caminant plegava els braços, com si tingués fred, i portava un pantaló de fil beix.

Ell em va ensenyar a caminar. Tot i que no fa massa deia que no s’aprenia a caminar, que no hi havia tècnica, que no es tractava d’aconseguir-ho o no, de fer-ho així o aixà, de tornar-ho a intentar, repetir, concentrar-se. De caminar, tothom en sabia. Un peu davant de l’altre, és la bona manera, la bona distància per anar a qualsevol lloc. I només cal tornar a començar.

Un peu al davant de l’altre.

Però si he dit aprendre és per una frase. Ja feia uns quants minuts que caminaven per un sender que feia pujada i sentíem una mena de pressió al darrere. Un grup de joves, baladrers, que volien anar de pressa, avançar-nos, picava fort amb els peus per fer sentir la seva presència. Llavors ens vam apartar i vam deixar passar la tropa sorollosa, apressada, que ens ho va agrair amb mirades orgulloses. I va ser llavors que, tot mirant-los, Mateo va dir «ja ho veus, si caminen tan de pressa és perquè tenen por de no arribar».

La lliçó era que, en la caminada, el signe autèntic de la seguretat és una bona lentitud. Em refereixo a una lentitud del caminant, que no és exactament el contrari de la velocitat. És, sobretot, l’extrema regularitat dels passos, la seva uniformitat. És en aquell punt en què es podria dir que el bon caminador patina, o més aviat caldria dir que les seves cames giren descrivint cercles. El mal caminador sovint pot anar de pressa, accelerar i després alentir. Els seus moviments seran sincopats, les cames dibuixaran angles trencats. La seva rapidesa serà feta d’acceleracions sobtades seguides de respiracions profundes. De grans moviments voluntaris, de decisions en què cada cop el cos és empès o estirat. Cares vermelles i suoses. La lentitud és, sobretot, el contrari de la precipitació.

Quan vam atrapar el grup dels esportistes al cim, es trobaven asseguts comentant amb entusiasme el seu temps i fent increïbles càlculs. Si anaven tan ràpid era perquè volien fer un temps; quina expressió més estúpida! Ens vam aturar un moment per mirar el paisatge i, mentre el grup continuava fent llargs comentaris i comparacions interminables, vam marxar lentament.

La il·lusió de la velocitat consisteix a creure que fa guanyar temps. El càlcul sembla simple al primer cop d’ull: fer les coses en dues hores en lloc de tres significa guanyar una hora. Però aquest és un càlcul abstracte: fem com si cada hora de la jornada fos la d’un rellotge mecànic, absolutament igual.

Però la precipitació i la velocitat acceleren el temps, que passa més de pressa, i dues hores anant de pressa escurcen una jornada. Cada instant és descompost a força de ser segmentat, d’omplir-lo fins que rebenti; en una hora s’apilen un munt de coses.

Les jornades de caminar lentament són molt llargues: et fan viure més temps perquè et deixen respirar, aprofundir cada hora, cada minut, cada segon, en comptes d’omplir-los forçant-ne les costures. Apressar-se és fer diverses coses alhora, i de pressa. Això, després allò, i encara una altra cosa. Quan ens apressem, el temps és completament ple, com un calaix saturat, perquè, sense cap ordre, hi hem apilotat unes coses i altres.

La lentitud consisteix a adherir-se perfectament al temps, fins al punt que els segons es desgranen, fan com el gota a gota d’una petita pluja sobre la pedra. Aquest estirament del temps aprofundeix l’espai. És un dels secrets de la marxa: una aproximació lenta dels paisatges que els converteix progressivament en familiars. És com la freqüentació regular que augmenta l’amistat. És com el perfil d’una muntanya que és amb nosaltres tot el dia, que endevinem sota diferents llums i que pren precisió, s’articula. Quan es camina, res no es mou, els turons només s’apropen de manera imperceptible, igual com es transforma el paisatge. En tren o en cotxe, veiem una muntanya que ve cap a nosaltres. L’ull és ràpid, viu, i pensa que ho ha entès tot, que ho té tot controlat. Caminant res no es desplaça, en realitat: més aviat és que la presència s’instal·la lentament dins del cos. Caminant no és tant que ens acostem, sinó que les coses de fora insisteixen cada vegada més en el nostre cos.

El paisatge és un paquet de sabors, de colors, d’olors en què el cos s’impregna.