Читать книгу Caminar, una filosofia - Frederic Gros, Frédéric Gros - Страница 9

En primer lloc, la marxa, encara que només sigui una simple passejada, ens ofereix una llibertat suspensiva: desfer-se del farcell de les preocupacions, oblidar els negocis per un temps. Triem no endur-nos l’oficina amb nosaltres: sortim, passegem, pensem en altres coses. Amb la caminada llarga de diversos dies, s’accentua el moviment de desvinculació: fugim dels límits imposats pel treball, ens alliberem de la camisa de força dels hàbits. Però per què caminar hauria de fer-nos sentir aquesta llibertat més que no un gran viatge? Perquè, al cap i a la fi, després d’altres constrenyiments, també punyents, es fan sentir el pes de la motxilla, la llargada de les etapes, la incertesa del temps (amenaces de pluja, de tempestes, calor extenuant), la rusticitat dels refugis, alguns patiments... Però la simple marxa aconsegueix alliberar-nos de les il·lusions de l’indispensable. Com a tal, esdevé el regne de les potències necessitades. Per aconseguir una etapa concreta, cal caminar durant tantes hores, o sigui, un nombre determinat de passos; la improvisació està limitada, perquè no recorrem els camins d’un jardí i hem de vigilar de no equivocar-nos en les cruïlles de camins, excepte que ho vulguem pagar car i al comptat. Quan la boira envaeix la muntanya o la pluja comença a caure a bots i barrals, cal continuar, seguir endavant. Els aliments i l’aigua són objecte de càlculs sofisticats, segons el recorregut i les fonts. I ja no parlo de la falta de confort. Ara bé, el miracle no és que siguem feliços malgrat tot, sinó precisament que ho siguem gràcies a tot això. Vull dir que no poder triar quan es tracta de menjar o de beure, estar sotmès a la gran fatalitat del temps atmosfèric, comptar només amb la regularitat de les nostres passes, tot plegat fa aparèixer de cop la profusió de l’oferta (de mercaderies, de transports, de xarxes), la multiplicació de les facilitats (de comunicar-se, de comprar, de circular) com tantes altres dependències. Tots aquests microalliberaments només són acceleracions del sistema, que m’empresona més fort. Tot allò que m’allibera del temps i de l’espai m’allunya de la velocitat.

Per a qui no en sigui practicant, la simple descripció de l’estat del caminador apareix a cop d’ull com una absurditat, com una aberració, una servitud voluntària. Perquè de manera espontània el ciutadà interpreta en termes de privació tot allò que el caminador percep com un alliberament: no estar en la xarxa dels intercanvis, no ser reduït a ser el nus d’una xarxa que distribueix informacions, imatges, mercaderies; adonar-se que tot això no té cap entitat ni cap mena d’importància més enllà de les que un mateix li aporta. El meu món no només no s’enfonsa per no estar connectat, sinó que, de sobte, aquestes connexions esdevenen nusos pesats, que m’ofeguen, massa estrets.

Llavors, la llibertat és una mossegada de pa, un glop d’aigua fresca, un paisatge obert.

Dit això, mentre fruïm d’aquesta llibertat suspensiva, content de marxar, també em sento content de tornar. És un benestar entre parèntesis, una llibertat com l’escapada d’un o de diversos dies. Realment, res no ha canviat quan torno. I les antigues inèrcies ocupen el seu antic lloc: la pressa, l’oblit d’un mateix, dels altres, l’excitació i la fatiga. La crida de la simplicitat haurà durat tot just el temps d’una caminada: «L’aire pur se t’ha posat molt bé.» Alliberament puntual, i em torno a submergir [en la quotidianitat].

La segona llibertat és agressiva, més rebel. En les nostres existències, la llibertat suspensiva només ens permet una desconnexió provisional: m’escapo de la xarxa alguns dies, faig en els camins deserts l’experiència d’estar fora del sistema. Però també es pot decidir trencar-lo. Aquí trobaríem amb facilitat crides a la transgressió i als grans espais en els escrits de Kerouac o de Snyder: acabar amb les convencions imbècils, amb la seguretat endormiscant dels murs, amb l’enuig del Mateix, el desgast de la repetició, les reticències del risc i l’odi al canvi. Cal provocar partides, transgressions, alimentar la follia i el somni. La decisió de marxar (cap a la llunyania, no importa on, provar una altra cosa) se sent aquesta vegada com una crida del salvatge (The Wild). En la marxa descobrim el vigor immens de les nits estelades, de les energies elementals, i els nostres desitjos continuen: són enormes i els nostres cossos són saciats. Quan has tancat la porta del món, ja no et sents lligat a res: les voreres no lliguen els passos (el recorregut, cent mil vegades repetit, de retorn al corral). Les cruïlles tremolen com estrelles dubitatives, es redescobreix la por emocionant de triar, la llibertat com un vertigen.

Aquesta vegada no es tracta d’alliberar-se de l’artificial per provar plaers simples, sinó de retrobar la llibertat com a límit d’un mateix i d’allò que és humà, com el desbordament en mi mateix d’una Natura rebel que em depassa. La marxa pot provocar aquests excessos: excessos de fatiga que fan que l’esperit deliri, excessos de bellesa que fan bolcar l’ànima, excessos de borratxera dalt dels cims, per sobre dels colls (el cos esclata). Caminar acaba per despertar en nosaltres aquella part rebel, arcaica: els nostres instints esdevenen aspres i intransigents, els nostres impulsos, inspirats. Perquè caminar ens posa a la vertical de l’eix de la vida: emportats pel torrent que neix just a sota nostre.

Vull dir que, caminant, no es va a la recerca d’un mateix com si es tractés de retrobar-se, d’alliberar-se de les alienacions antigues per reconquerir un jo autèntic, una identitat perduda. Caminant fins i tot ens escapem de la idea d’identitat, de la temptació de ser algú, de tenir un nom i una història. Ser algú està bé per a les tardes mundanals en què cadascú s’explica, va bé per als gabinets de psicòlegs. Però ¿ser algú no és encara una obligació social que encadena (ens lliga a ser fidels al retrat d’un mateix), una ficció estúpida que pesa sobre les nostres espatlles? Caminant, com que el cos que camina no té història, només un corrent de vida immemorial, la llibertat consisteix a no ser ningú.

D’aquesta manera som una bèstia de dues potes que camina, simplement una força pura enmig dels grans arbres, només un crit. I, tot sovint, caminant es crida per fer sentir la pròpia presència animal recuperada. Sense cap dubte, en tota aquesta gran llibertat exaltada per la generació esquinçada de Ginsberg o de Burroughs, en aquesta disbauxa d’energia que hauria d’esquinçar les nostres existències i fer explotar els referents dels submisos, la caminada per les muntanyes constituïa un mitjà entre d’altres, altres que comprenien les drogues i l’alcohol, els beuratges, les orgies, mitjançant les quals es provava d’aconseguir la innocència.

Però la marxa deixa entreveure un somni: caminar com a expressió del refús d’una civilització podrida, contaminada, alienant, lamentable.

He llegit Whitman, i sabeu què explica? Aixequeu-vos, esclaus, i que tremolin els dèspotes estrangers. Aquesta és l’actitud que, segons ell, ha de tenir el trobador, el trobador boig inspirat pel Zen, en els vells camins del desert. Ell pensa que cal imaginar-se el món com el punt de trobada dels errants que van, amb la motxilla a l’esquena, per davant; dels rodamons celestials que refusen l’obligació de consumir tot el que es produeix i, per tant, de treballar per poder consumir, i de comprar tota aquesta ferralla inútil: refrigeradors, televisors, automòbils i tota mena d’escombraries inútils [...]. Milers, milions de joves americans fent la seva motxilla i emprenent la ruta...¹

La darrera llibertat del caminador és més rara. És un tercer grau, després del retorn a les joies simples i la reconquesta de la bèstia arcaica. És la llibertat de qui renuncia. Heinrich Zimmer, un dels grans savis hinduistes, ens explica que en la filosofia hindú es distingeixen quatre etapes en el camí de la vida. La primera és la de l’alumne, de l’aprenent, del deixeble. En el matí de la seva vida, essencialment es tracta d’obeir les ordres del mestre, escoltar les seves lliçons, sotmetre’s a les crítiques i conformar-se amb els principis. Cal rebre. En una segona etapa, l’home, ja arribat a adult, a la meitat de la seva existència, esdevé un amo de la casa, casat, encarregat d’una família: gestiona com pot la seva fortuna, ajuda al manteniment dels sacerdots, exerceix un ofici, se sotmet a les restriccions socials i les imposa als altres. Accepta de dur les màscares socials que el lliguen a un rol en la societat i la família. Més tard, quan els infants estan preparats per prendre el relleu, a la tardor de la seva vida, l’home pot rebutjar de cop els deures socials, les càrregues familiars, les metes econòmiques, i esdevé ermità. És l’etapa de la marxa cap al bosc, on, mitjançant el recolliment i la meditació, caldrà aprendre a familiaritzar-se amb allò que, des de sempre, s’ha mantingut immutable en nosaltres i que espera de ser, en nosaltres mateixos, despertat: aquell Jo etern, que transcendeix les màscares, les funcions, les identitats, les històries. I el pelegrí finalment succeeix a l’ermità, en allò que ha de ser la interminable i gloriosa tarda d’estiu de la nostra existència: una vida des d’ara feta d’itinerància (és l’etapa del mendicant errant), en què la marxa infinita, una mica pertot, il·lustra la coincidència entre el Jo sense nom i el cor pertot present del Món. Llavors el savi ha renunciat a tot. És la més alta llibertat: la del despreniment perfecte. Ja no em sento implicat, ni amb mi mateix ni amb el món. Indiferent al passat i al futur, no soc res més que l’etern present de la coincidència. I, com es veu en els quaderns de pelegrinatge de Swami Ramdas, és en el moment en què es renuncia a tot quan tot ens és ofert, és en el moment en què ja no es reclama res que tot ens és donat, profusament. Tot, fins i tot la intensitat de la presència.

Aquesta llibertat feta de renúncies s’entreveu bé en les caminades llargues. Quan camines durant molt de temps, arriba un moment en què ja no saps quantes hores han passat, ni quantes en calen encara per arribar a la fi, se sent sobre les espatlles el pes de l’estrictament necessari, et dius que ja n’hi ha de sobres —si és que de veritat cal res més per insistir en la vida— i sents que podries continuar d’aquesta manera durant dies, o segles. Llavors amb prou feines si saps on vas i per què, però això no és més important que el teu passat o que l’hora que és. I et sents lliure, perquè, quan es tracta de recordar els signes antics del nostre contracte amb l’infern —nom, edat, professió, carrer—, tot, absolutament tot, sembla irrisori, minúscul, fantasmagòric.

1. Jack Kerouac, Els pòtols místics.